Contra les retallades a l’ensenyament públic

Publicat el per
17

El professorat de l’Institut Puig Castellar de Santa Coloma de Gramenet manifesta el seu rebuig davant les polítiques de retallades als serveis públics (educació, sanitat…). Aquestes mesures augmenten la pobresa de la majoria de la població, generen un increment de les desigualtats socials, representen una injustícia i, en definitiva, més que alleugerar la situació crítica en la qual ens trobem, l’agreugen encara més. Com demostra, per exemple, el Govern francès quan aposta per no retallar el pressupost dedicat a l’ensenyament, hi ha alternatives polítiques per sortir d’aquesta crisi financera —provocada per la cobdícia dels poderosos amb la permissivitat i, en alguns casos, la col·laboració dels governants— sense que l’hagin de pagar els més necessitats, principals usuaris de l’escola pública.

Per tot l’anterior, el professorat del centre no vol començar el curs com si no hi hagués passat res: vol recordar que a Catalunya, a l’ensenyament públic, les retallades comportaran, entre altres, les següents conseqüències per aquest curs escolar 2012-2013:

  • Acomiadament de 3.000 interins en un moment d’augment de la població escolar (aquest curs hi ha 30.000 alumnes més a Catalunya).
  • Increment de les ràtios: 24,83% a les aules de P-3; 14% a les aules de primària i 31,5% a les de secundària.
  • Pagament de la matrícula dels cicles formatius de grau superior (360 €).
  • Retard en cobrir les substitucions del professorat de baixa (només cobertes a partir de dues setmanes).
  • Augment desmesurat de l’IVA pel material escolar: ha passat de 4% a un 21%.
  • Acord pactat per la disminució d’un 20% de la inversió prevista per l’ensenyament públic, passant de 4,9% del PIB al 2011 al 3,9% al 2015.

Amb aquesta situació, les famílies del nostre alumnat i l’opinió pública en general han de ser conscients que un país que no inverteix en educació no inverteix en el seu futur.

Per a més informació sobre aquestes i altres conseqüències de les retallades a l’educació pública, vegeu els següents enllaços d’interès:

Power-point: Educació pública (S’ha obert la veda)

http://educa-gramenet.blogspot.com.es

http://fampasgramenet.blogspot.com.es

http://www.assembleagroga.info/moodle/

http://www.interzonesdocent.blogspot.com.es/

http://catalunyaesmou.wordpress.com/

Lipdub, un aniversari

Publicat el per
29

El passat és un país estranger.

L. P. Hartley, El Missatger

Aquests dies es compleix el primer aniversari de la gravació i difusió del lipdub del nostre institut. (La paraula lipdub sembla que hagi arribat per quedar-se, malgrat que seria més genuí dir doblatge labial, però és veritat que aquesta expressió és una mica més llarga i no sembla referir-se al mateix.) Per aquest motiu, per celebrar el seu primer aniversari, volem baixar-lo del seu núvol i posar-lo una mica més a prop, a aquest bloc, a l’abast de tots aquells que no l’hagin vist encara (sobretot, l’alumnat nou) i d’aquells que l’hagin vist i tinguin, simplement, un moment de nostàlgia, i vulguin veure tal com érem… fa un any.

També es pot descarregar.

…I si donem les imatges, per què no donar de pas també la lletra de la cançó, “Firework”, de Katy Perry? Aquí la teniu:

Do you ever feel like a plastic bag
Drifting through the wind, wanting to start again?
Do you ever feel, feel so paper thin
Like a house of cards, one blow from caving in?

Do you ever feel already buried deep?
Six feet under screams but no one seems to hear a thing
Do you know that there’s still a chance for you
‘Cause there’s a spark in you?

You just gotta ignite the light and let it shine
Just own the night like the 4th of July

‘Cause baby, you’re a firework
Come on, show ‘em what you’re worth
Make ‘em go, oh
As you shoot across the sky

Baby, you’re a firework
Come on, let your colors burst
Make ‘em go, oh
You’re gonna leave ‘em falling down

You don’t have to feel like a waste of space
You’re original, cannot be replaced
If you only knew what the future holds
After a hurricane comes a rainbow

Maybe you’re reason why all the doors are closed
So you could open one that leads you to the perfect road
Like a lightning bolt, your heart will blow
And when it’s time, you’ll know

You just gotta ignite the light and let it shine
Just own the night like the 4th of July

‘Cause baby you’re a firework
Come on, show ‘em what you’re worth
Make ‘em go, oh
As you shoot across the sky

Baby, you’re a firework
Come on, let your colors burst
Make ‘em go, oh
You’re gonna leave ‘em falling down

Boom, boom, boom
Even brighter than the moon, moon, moon
It’s always been inside of you, you, you
And now it’s time to let it through

‘Cause baby you’re a firework
Come on, show ‘em what you’re worth
Make ‘em go, oh
As you shoot across the sky

Baby, you’re a firework
Come on, let your colors burst
Make ‘em go, oh
You’re gonna leave ‘em falling down

Boom, boom, boom
Even brighter than the moon, moon, moon
Boom, boom, boom
Even brighter than the moon, moon, moon

[these lyrics are submitted by mta_mta
these lyrics are last corrected by Joey Dy

Send “Firework” Ringtone to your Cell
Watch Firework video
Browse Other Katy Perry Lyrics
Rate this song]

…I si donem les imatges i la lletra de la cançó, per què no donar també alguns dels comentaris que havíem rebut per correu electrònic i que no havien estat publicats? Raquel Herrero, Francesca Rodríguez i Maria Pons (gràcies de nou a totes tres!) havien tingut la idea, havien escrit el guió i havien coordinat el projecte del lipdub, i els protagonistes són tota la gent del Puig que hi surt: gràcies a tots ells!

 

Campanya en defensa de l’educació pública

Publicat el per
33

Es triste vivir en una época en la que hay que luchar hasta por lo que es evidente.

Friedrich Dürrenmantt, Los físicos.

Des d’ACE Gramenet (Assemblea de la Comunitat Educativa de Santa Coloma de Gramenet) ens ha arribat el següent missatge de presentació d’un primer vídeo de la Campanya en Defensa de l’Educació Pública:

Per fi veu la llum el primer dels vídeos d’aquesta primera campanya en defensa de l’educació pública. Ha estat el resultat d’un procés llarg i emocionant durant el qual moltes persones s’hi han implicat amb el seu entusiasme. És el primer vídeo d’una sèrie que anirà sortint durant les properes setmanes. Aquest primer vídeo és una presentació, una breu introducció dels protagonistes de la resta de la sèrie. Els propers vídeos (aniran sortint cada deu o quinze dies) presenten un diàleg de totes les personalitats que hi han participat, a la nostra campanya, sobre els trets fonamentals que caracterizen l’ensenyament públic, igualtat, integració, cohesió social, pluralitat, creativitat, etc., amb un contingut reflexiu i analític.
Hem intentat fugir de perfils polítics concrets i adreçar-nos a totes les edats perquè entenem que la defensa d’una educació pública de qualitat és cosa de tots/totes.
El vídeo ha estat realitzat per professionals punters al seu camp, exalumnes de la pública, que hi han col·laborat amb generositat. Les despeses derivades de la producció s’han pagat gràcies a les aportacions dels socis/sòcies, així com de donatius que hem rebut d’instituts, associacions i plataformes.

Tot aquest treball no hauria estat possible sense tots/totes vosaltres que heu posat, cadascú, el gra de sorra que ha fet possible el nostre primer pas en defensa d’una educació pública de qualitat.

Ara tenim una segona tasca: difondre al màxim aquest document perquè arribi als mitjans de comunicació convencionals i que tots/totes el vegin i s’emocionin amb nosaltres en defensa d’una escola pública de qualitat.

Aquest és l’enllaç amb el vídeo:

http://www.yoestudieenlapublica.org/

Una abraçada per a tots/totes i… A defensar l’escola pública difonent aquest vídeo!

Laura (Ciudadan@s por la Educación Pública)

Contra les retallades es vénen realitzant des d’un primer moment concentracions, vagues, tancaments, manifestacions… Però  què més se t’acudeix a tu, amable visitant, que es pot fer, o no, per defensar l’escola pública? Esperem les teves propostes i els teus comentaris. Moltes gràcies per la teva col·laboració.

Calen les normes?

Publicat el per
45

Calen les normes? Un debat

Som els alumnes de quart de ESO (grup B) de l’Institut Puig  Castellar. Aquesta memòria fa referència al debat que hem gravat a classe a propòsit de la matèria d’ètico-cívica, on debatem sobre la necessitat de les normes a la nostra societat, tant de les lleis com de les normes socials (Drets humans…). El debat ha estat orientat a partir de la pel·lícula El senyor de les mosques, que vam veure prèviament. [La pel·lícula està basada en la novel·la del mateix títol de l’escriptor britànic William Golding.]

Aquesta pel·lícula ens explica la història d’uns nens que van sofrir un accident d’avió i van quedar nàufrags a una illa deserta. Al començament els nens estaven tots molt units, es repartien els treballs i ho feien amb molt de gust, però desprès un grup d’ells va començar a saltar-se les normes i a donar més importància a coses com la caça que a mantenir el foc encès, que era realment el més important per  tal que algú els veiés i els rescatés. Es quan van començar a anar formant dos grups i, finalment, el grup dels més racionals només el conformaven dues persones, una de les quals va acabar assassinada pel grup rebel. Finalment els rebels volen assassinar el noi que està sol i es quan es topen amb una autoritat i pensen i s’adonen d’allò en què s’han convertit. Després de veure la pel·lícula, se’ns va plantejar si estàvem a favor que en la nostra societat hi hagués normes o no, vam formar dos grups i vam gravar el vídeo que lliurem.

Al debat van sorgir els arguments que veiem explicats a continuació:

Arguments a favor que hi hagi lleis a la nostra societat:
1. Som una societat molt gran i necessitem algú per sobre nostre per poder controlar-nos.
2. No tothom és responsable dels seus actes, per tant necessitem una autoritat competent que ens orienti.
3. La societat és un lloc de convivència i necessitem ordre perquè no sigui la llei del més fort.
4. Les normes poden garantir la seguretat i la igualtat.

Arguments en contra que hi hagi lleis a la nostra societat:
1. Que cadascú ha de controlar el seu entorn vital per així desenvolupar millor la seva individualitat.
2. Que les lleis no sempre són justes, per tant, no són necessàries.
3. Les lleis són relatives, depenen del context, per tant, no són fiables.
4. Les normes i les lleis anul·len l’autogestió i l’autonomia personal.

Desprès d’exposar els nostres arguments, hem fet un torn obert de paraules on cadascú, lliurement, ha expressat la seva opinió. En aquest temps, un parell de companys han decidit canviar de grup ja que han cregut que les aportacions del bàndol contrari eren més encertades. Van sorgir temes com el nostre entorn a l’institut, la vida personal o, fins i tot, temes que no tenen res a veure amb la nostra vida quotidiana com, per exemple, la vida dels pobres de l’Àfrica o els psicòpates.
Si una cosa ha quedat clara és que al final la matèria donada a l’aula té més  a veure amb la nostra realitat del què pensàvem, no només hem après a posar termes tècnics a temes dels quals ja parlàvem normalment, com si és just que s’expulsi algú per arribar tard o si s’ha de deixar que faci el que vulgui.

Conclusió: Malgrat que algunes de les lleis que tenim no són massa justes, la societat en què vivim està molt ben estructurada gràcies a elles. Mentre l’ésser humà no sigui capaç de fer sentir el seu sentit comú i la seva voluntat per dur a terme els seus actes, seguirem necessitant una guia de conducta per seguir tirant endavant sense arribar al punt del caos.

Ens ha agradat molt fer aquest treball perquè hem pogut donar la nostra opinió lliurement i parlar d’un tema que ens involucra a tots avui dia.

Alumnes de 4t B

Plataforma d’Afectats per la hipoteca a la gala del Català de l’Any

Publicat el per
35

La dació de pagament és una vindicació de la Plataforma contra el desnonament, de les persones que formen part del col·lectiu premiat que apareix en aquestes imatges, i de molts altres moviments socials crítics de les estratègies i, en alguns casos, estafes del sistema financer espanyol (i català).

Es demana, bàsicament, que si una família no pot pagar la seva hipoteca -en alguns casos perquè algunes persones del grup estan a l’atur, i no per voluntat pròpia sinó perquè han estat acomiadades, amb forta disminució dels seus ingressos anteriors- la cesió de la casa a la entitat financera, al banc que els hi va concedir el prèstec en la majoria dels casos, sigui suficient per cancel·lar el deute pendent. De fet, tot el que fins llavors hagi pagat la persona implicada, ha anat per sempre més a les arques de l’entitat bancària que els hi va deixar els diners, tant el capital com els importants interessos abonats durant el període. En molts països del nostre entorn, aquesta és la pràctica habitual: donar la casa hipotecada al banc, cancel·lar el deute i no quedar res pendent, no com a Espanya (i a Catalunya) fins ara: després d’entregar la casa, encara queden diners per retornar.

La iniciativa popular legislativa de la que es parla al vídeo necessita recollir 500 mil firmes en tot l’Estat -no és impossible!- perquè aquest  canvi de legislació arribi a les Cortes per ser discutit. Una altra cosa, és clar, és que sigui acceptada en el Congrès i en el Senat. De fet, en algun moment, algun grup parlamentari ja ha proposat aquest canvi de legislació. Les firmes de la ciutadania donarien més força a la proposta.

Salvador L. Arnal, professor d’Informàtica

Internet i jo

Publicat el per
88

Les noves tecnologies: Internet i nosaltres

En els meus cinquanta anys de vida he conegut molt canvis tecnològics —des de petita,
que sentia per la ràdio del menjador el contes de Tambor, fins ara que disposem de televisors i tauletes intel·ligents, on podem veure els programes que més ens agraden i conversar amb persones que viuen als antípodes…..
He vist els grans canvis que ha tingut la xarxa mundial d’Internet. El meu primer contacte
amb la xarxa va ser l’any 1981, quan en un seminari que vaig fer com a estudiant de
cinquè curs de la llicenciatura de Ciències Químiques, es va connectar telefònicament
l’ordinador de la biblioteca de la Facultat amb un ordinador que es trobava als Estats Units, on hi havia una base de dades sobre productes químics; per tots nosaltres va ser molt sorprenent i per uns instants vam viatjar al futur. Aquesta experiència la recordo molt
gratament encara que ara és un fet massa normal: sempre que obrim l’ordinador estem
connectats a la xarxa sense obrir cap programa.

Per tot això, vull començar aquest fòrum sobre el que representa Internet per a tots
nosaltres —les primeres intervencions són un exercici de classe dels meus alumnes de
primer de batxillerat. Espero que molts de vosaltres intervingueu per donar les vostres
opinions.

Montserrat Pagès, professora de Física i Química

Paraules, paraules…

Publicat el per
102

Ensenya’m la llengua. El passat 13 de maig de 2012, diumenge, a la plaça de la Vila de Santa Coloma, sota el lema “Ensenya’m la llengua”, es va celebrar la XVI Diada de l’Ensenyament, organitzada com cada any pel Casal del Mestre. Com altres escoles i instituts de la ciutat, el nostre institut també hi era amb una mostra dels treballs sobre “Dones i literatura” (capsetes pintades, tests amb plantes i poemes, fitxes biogràfiques d’escriptores, etc.), les titelles dels alumnes de 1r d’ESO i  un vídeo fet expressament per a aquesta ocasió.

Com que el lema de la diada era un bon motiu per fer visibles (a més del català i el castellà) algunes de les altres llengües de Santa Coloma, a cada paradeta se li havien entregat fitxes d’una llengua diferent (concretament, a la paradeta del nostre institut ens havia tocat l’armeni). El públic interessat podia reunir un petit àlbum de fitxes de colors sobre les diferents llengües: el requisit era demanar la fitxa corresponent a cada paradeta després de dir alguna paraula de benvinguda o salutació en la llengua respectivament assignada. [El projecte d’aquesta col·lecció havia estat coordinat per Elvira Ruiz i Josep Miquel Lacasta i el disseny l’havia fet David Campillo.]

Ara, perquè les persones que no hi eren puguin fer-se’n una idea, direm quines llengües hi eren representades:
1. Aimara (llengua amerindia, l’utlitzen de forma habitual uns 2,5 milions de persones, sobretot a Bolívia i Perú). Què com es diu hola en aimara? Kamisaraki.
2. Guaraní (llengua amerindia que parlen uns 6 milions de persones, sobretot a Paraguai i Bolívia). En guarani, hola es diu mba’eichapa.
3. Quitxua (llengua amerindia molt estesa per Perú, Bolivia i Xile, és parlada per uns 10 milions de persones). Una paraula en quitxua: allinchayamuy (benvingut).
4. Xinès mandarí (llengua sinotibetana, té més de 1200 milions de parlants; a Santa Coloma la parlen unes 6000 persones). Que com es diu hola en xinès? Ni hao.
5. Amazic (llengua afroasiàtica, té uns 20 milions de parlants, sobretot a Marroc i Algèria). Benvingut es diu tahhab zakom.
6. Àrab (llengua afroasiàtica, semítica; a Santa Coloma hi ha més de 5000 persones que la parlen). Una paraula: marhaba (benvingut).
7. Francès (llengua romànica parlada per més de 200 milions de persones). Una paraula: bonjour (hola, bon dia).
8. Portuguès (llengua romànica amb uns 240 milions de parlants). Una paraula: benvindo (benvingut).
9. Romanès (llengua romànica parlada per uns 26 milions de persones). Buna ziua (hola).
10. Rus (llengua eslava, parlada per uns 180 milions de persones; el rus s’escriu amb l’alfabet cirilic, composat per 33 lletres). Una paraula: zdrástvujti (hola).
11. Ucraïnès (llengua eslava, que té uns 40 milions de parlants; l’ucrainés també usa l’alfabet ciríl·lic). Una paraula: vitayu (hola).
12. Fang (llengua nigerocongolesa, bantú, parlada per unes 850.000 persones, sobretot a la Guinea Equatorial). Una paraula: mbolo (hola).
13. Wòlof (llengua nigerocongolesa, atlàntica; té uns uns 13 milions de parlants, sobretot a Senegal). Una paraula wòlof: nagalef (hola).
14. Soninké (llengua nigerocongolesa, mandé, parlada a Mali i a Senegal per un milió i mig de persones). Una paraula: ammoxo (hola).
15. Armeni (llengua indoeuropea que parlen més de 6 milions de parlants i que té un alfabet propi de 36 lletres). Una paraula: barev (hola).
16. Urdú (llengua indoeuropea, indoirànica, parlada a l’Índia i al Pakistan). A urdú, hola es diu assalam alaykum.
17. Hindi (llengua indoeuropea, indoirànica, parlada a l’Índia, és la segona llengua amb més parlants del món). Una paraula: namasté (hola).
18. Bengalí (llengua indoeuropea, indoirànica, té més de 200 milions de parlants, a Bangla Desh i a l’estat de Bengala a l’India). Hola es diu namaskar.
19. Panjabi (llengua indoeuropea, indoirànica, parlada per uns 120 milions de persones a l’Índia i Pakistan). Que com es diu hola en panjabi? Sat sri akaal.

Com es pot veure per aquest recull, les paraules de benvinguda són universals i fàcilment traduïbles a les altres llengües, cosa que no podria dir-se de totes les paraules.

Paraules difícils de traduir. A l’estiu del 2004, diferents mitjans de comunicació van recollir el resultat d’una enquesta que s’havia fet entre més de mil traductors professionals anglesos sobre les paraules més difícils de traduir de les diverses llengües. Segons aquesta enquesta, la paraula més difícil de traduir és ilunga, una paraula de l’idioma tshiluba, una llengua que parlen més de 6 milions de persones a la República Democràtica del Congo. Aquesta paraula vol dir “persona capaç de perdonar un abús u ofensa per primera vegada, de tolerar-lo una segona vegada, però mai una tercera”. Segons aquesta mateixa enquesta, la segona paraula més difícil de traduir a altres llengües és shlimazl, una paraula yiddish que es refereix a les persones que són desgràciades crònicament, no permanentment. [Veure la resta de paraules més difícils de traduir.]
Paraules maques del castellà. L’enquesta sobre les paraules difícils de traduir va originar altres enquestes semblants, per exemple, sobre les paraules més maques de cada llengua. Així, per exemple, l’Escuela de Escritores de Madrid, a l’abril de 2006, per celebrar el Dia del Llibre, va fer una enquesta (¿Cuál es la palabra más bella del castellano?) entre internautes per veure quines eren les paraules més maques del castellà. Nomès es posaven dues condicions: no dir cap nom propi i que la paraula estigués recollida als diccionaris.  Durant 21 dies, 41.022 internautes van enviar 7.130 paraules diferents explicant per què les consideraven les més maques. El resultat de l’enquesta va donar la paraula amor, amb 3.364 vots, com la paraula més maca del castellà, seguida per libertad, paz, vida, azahar, esperanza, madre, mamá, amistad, libélula… Aquí teniu la llista i els vots de cada paraula:

  • amor: 3.364 vots
  • libertad: 1.551 vots
  • paz: 1.181 vots
  • vida: 1.100 vots
  • azahar: 900 vots
  • esperanza: 899 vots
  • madre: 847 vots
  • mamá: 826 vots
  • amistad: 728 vots
  • libélula: 544 vots
  • amanecer: 522 vots
  • alegría: 480 vots
  • felicidad: 406 vots
  • armonía: 390 vots
  • albahaca: 362 vots
  • susurro: 352 vots
  • sonrisa: 339 vots
  • agua: 331 vots
  • azul: 322 vots
  • luz: 320 vots
  • mar: 318 vots
  • solidaridad: 313 vots
  • pasión: 293 vots
  • lapislázuli: 291 vots
  • mandarina: 281 vots

Més tard, a l’any 2011, l’Institut Cervantes va plantejar una enquesta semblant, però, per evitar la dispersió del vot, va proposar una llista de paraules entre les quals els internautes havien de votar la més bella. Hi van intervenir 33.000 persones i van triar com la paraula més bella Querétaro (el nom d’una ciutat mexicana), paraula que havia proposat l’actor Gael García Bernal i que vol dir “isla de las salamandras azules”. Les paraules següents en vots eren:

  • Gracias
  • Sueño
  • Libertad
  • Amor
  • Jesús
  • Tú
  • Murmullo
  • Alma
  • Meliflua

Paraules maques del català. Al web, hem trobat un blog (No feu soroll…!) que ha recollit vots sobre algunes paraules maques del català atenent a la seva sonoritat o per ser poc conegudes:

  • Pitof: “Embriac”.
  • Reguitzell: “Llarga sèrie de coses”.
  • Llampó: “Llampec del qual hom no sent el tro”.
  • Xerinola: “Gresca”.
  • Guisofi: “Guisat dolent, mal fet”.
  • Llampurna: “Espurna. (o llampurneig)”.
  • Rucó: “Racó”.
  • Atzur: “Color blau celeste”.
  • Quòniam: “Mot emprat en l’expressió tros de quòniam: talòs, beneitot”.
  • Manyaga: “Carícia”.
  • Moixaina: “Carícia feta, especialment, a la cara”.
  • Carantoines: “Afalacs, moixaines”.
  • Borrissol: “Pelussa que fa la llana, el cotó, etc. Pèl moixí”.
  • Aixopluc: “Lloc on hom pot posar-se a cobert de la pluja”.
  • Pòtol: “Vagabund, sense ofici ni benefici, que no treballa i viu d’allò que capta o roba”.
  • Xàldiga: “Espurna”.
  • Titola: “Penis”.
  • Lletraferit: “Amant de conrear les lletres”.
  • Bufanúvol: “Home envanit, presumptuós”.

Dues paraules maques fàcilment traduïbles: pau i amor. Sembla ser que la majoria de persones de tot el món acostuma a triar entre les més maques de la llengua respectiva les paraules que es refereixen als conceptes d’amor i pau, que són paraules, a més, fàcilment traduïbles a les altres llengües perquè designen aspiracions universals.

A l’any 2003, per exemple, per tractar d’aturar la guerra contra Irak, milers i milers de persones, per carrers i places, per ciutats i pobles, vam demanar la pau  en totes les llengües del món: salaam, peace, paix, shi-de, vrede, waki qiwebis, lapé, fred, wetaskiwin, kev sib haum xeeb, pokój, barish, rój, malu, béke, damai, rukun, udo, wolakota, taika, paci, pax, fride, pace, pasch, amani, sidi, baris, sholem, alaafia, uxolo, eirni, shalom, eirene, salam, patz, jam, selam, frieden, rauha, lumna, chibanda, tentram, ashti, kiba kiba, pasch, kimia, rongo, diakatra, shanti, vrede, baké, heiwa, enh taiwain, pesca, laly, nabd, paquilisli, mír, kutula, wowanwa, emirembe, kalilintad, amn, hoa binh, ukuthula, der friede, hau, paz, pau…

… Amor. A la plaça Abesses, al barri de Montmartre, a Paris, hi ha un mur cobert de rajoles blaves amb les paraules t’estimo/ te quiero en centenars del llengües: je t’aime (francès), minä rakastan sinua (finès), ich liebe dich (alemany), ég elska pig (islandès), jeg elsker dig (danès), mi amas vin (esperanto), unë të dua (albanès), ma armastan sind (estonià), sakam te (macedònic), I love you (anglès), Ik hou van je (neerlandès), rohayhu (guaraní), aní ohev otakh (dit a una dona, en hebreu), aní ohèvet otkhà (dit a un home, en hebreu), liubia te (búlgar), amo-te (portuguès), ttirigh-em (dit a una dona, en amazic), ttirigh-ec (dit a u home, en amazic), uhibbuki (dit a una dona, en àrab), uhibbuka (dit a un home, en àrab), t’estimi (aranès), maite zaitut (basc), me da gar (bretó), ti tengu cara (dit a una dona, en cors), ti tengu caru (dit a un home, en cors), rwy’n dy garu di (gal·lès), s’agapó ( σε αγαπώ, grec), szeretlek (hongarès), ti amo (italià), ai shiteru (愛してる, japonès), es tevi milu (letò), muliuy tave (lituà), amo te (llatí), jeg elsker deg (noruec), te iubesc (romanès), ia tebià liublíú (rus), ja älskar dig (suec), seni seviyorum (turc), kocham cie (polonès), te amo (llatí), mahal kita (tagal)… [Algunes d’aquestes paraules han estat tretes del llibre Digues t’estimo en les llengües d’Europa, a cura d’Ignasi Badia, Barcelona, 2004.]

Paraules que ens agraden més i paraules que ens agraden menys. Després d’aquestes anotacions sobre paraules maques, tothom (si és que hi ha algú que hagi arribat llegint fins aquí) haurà anat pensant en les seves paraules preferides…  I tothom que vulgui, sense ànim d’establir cap rànking, només per amor a les paraules, podrà contestar aquest breu qüestionari, :

1. Paraules que m’agraden més del català (i per quina raó: per com sonen, pel seu significat, per les coses que ens recorden…):
2. Paraules que m’agraden més del castellà (i per quina raó: per com sonen, pel seu significat, per les coses que ens recorden…):
3. Paraules que m’agraden més de ……………………….. (l’anglès, francès, xinès, rus, hindi, urdu, etc.) i per quina raó (per com sonen, pel seu significat, per les coses que ens recorden…):
4. Paraules que m’agraden menys del català (i per quina raó: per com sonen, pel seu significat, per les coses que ens recorden…):
5. Paraules que m’agraden menys del castellà (i per quina raó: per com sonen, pel seu significat, per les coses que ens recorden…):
6. Paraules que m’agraden menys de………………………….. (l’anglès, francès, xinès, rus, hindi, urdu, etc.) i per quina raó (per com sonen, pel seu significat, per les coses que ens recorden…):

Roald Dahl

Publicat el per
72

Roald Dahl (1916-1990) és l’autor d’alguns dels llibres que els alumnes han llegit en algun moment al llarg dels seus estudis al nostre centre, com és el cas de Les bruixes, Charly i la fàbrica de xocolata, Charly i el gran ascensor de vidre (que és la segona part de l’anterior) o Matilda, entre d’altres.

Dahl va néixer el 1916 a Llandaff (Gal·les) i va estudiar en escoles britàniques, les quals en aquella època es caracteritzaven per un sistema educatiu força dur i amb una disciplina molt estricta. En aquest sentit, els professors i també alguns dels alumnes més grans dels centres utilitzaven els càstigs físics per a fer palesa la seva autoritat.

Sens dubte, aquestes vivències infantils de l’autor han estat reflectides en algunes de les seves obres, en les quals hi apareixen sovint nens maltractats, deixats de banda, orfes… Un dels grans mèrits de Dahl ha estat transmetre aventures estrambòtiques amb molt d’humor però amb un missatge contundent i un rerefons crític punyent en un món de poti-poti entre el que és quotidià, insòlit, fantàstic i obvi.

Hemos aprendido algo primordial,
Algo que a los niños les hace mucho mal,
Y eso es que en el mundo no haya nada peor
Que sentarles ante un televisor.
De hecho, sería muy recomendable
Suprimir del todo ese trasto abominable.

¿Para qué le sirve a su hijo este invento?
¡Le pudre todas las ideas!
¡Mata su imaginación!
¡Hace que en nada, nada crea!
¡Destruye toda su ilusión!
Su pobre mente se transforma
En un inútil reflector
Con ver figuras se conforma,
¡No sueña, ni evoca, ni piensa, señor!

Fragment de Charlie i la fàbrica de xocolata

Dahl va iniciar la seva carrera literària a la Segona Guerra Mundial quan va patir un accident aeri que el va obligar a deixar el servei militar actiu. Fou en aquell moment que els seus comandaments li van encomanar que redactés descripcions sobre aspectes i records bèl·lics per a la revista Saturday Evening Post. Aquell va ser l’inici de seva prolífica obra literària que més endavant es veuria complementada amb les il·lustracions de Quentin Blake, amb les quals hi apareixien uns dibuixos expressius que van aconseguir connectar d’una manera artística amb les històries de Dahl. Tant és així que aquests dibuixos sempre s’han associat directament a l’escriptor.

Il·lustració de Les bruixes

També algunes obres de Roald Dahl s’han portat a la gran pantalla, com és el cas de Charly i la fàbrica de xocolata i Matilda.

 http://www.youtube.com/watch?v=BGem82vCZNM

 http://www.youtube.com/watch?v=j6uhT7T6YXA&feature=related

 Fet i fet, l’univers de Roald Dahl fa molts anys que es va crear però és més vigent que mai!

“Si piensas llegar a alguna parte en la vida, tienes que leer muchos libros”

(Roald Dahl)

Ignasi Bragulat

Qüestionari Proust

Publicat el per
34

El famós Qüestionari Proust no era de Proust. No l’havia inventat ell, Marcel Proust (1871-1922), sinó —i és una altra curiositat en relació a aquest qüestionari— Jenny i Laura Marx, filles de Karl Marx (1818-1883), l’autor de El Capital, “com una mena de joc familiar de sobretaula”, diu Lluís Permanyer (43 respostes catalanes al qüestionari Proust, Edicions Proa, Barcelona, 1967). Que per què es diu, aleshores, Qüestionari Proust i no Qüestionari Marx? Potser perquè la versió del qüestionari que va contestar Karl Marx a Londres en anglès (no en alemany) als requeriments de les seves filles era més curta (18 preguntes) que la versió, més arrodonida (31 preguntes), que va circular després pels salons de Paris i que va contestar dues vegades (primer als catorze anys, després, per corregir algunes de les seves respostes, als vint), l’autor de A la recerca del temps perdut. Potser perquè el qüestionari s’associa més fàcilment a la imatge d’un artista francès com Proust que a la d’un filòsof alemany com Marx. O potser per la perspicàcia d’algunes de les respostes proustianes,  no se sap. En qualsevol cas, per justícia històrica, nosaltres donarem més a baix com a respostes a aquests qüestionaris totes dues, la de Karl Marx i la de Marcel Proust (recollides al llibre de Permanyer), com a mostres de dos grans personatges que van acceptar sometre’s a aquest joc. Abans, però, ens agradaria plantejar una breu reflexió sobre l’art de fer preguntes.
Fa uns anys vam assistir a una conferència d’una escriptora nord-americana a una facultat universitària de Barcelona. Al col·loqui, en acabar la conferència —que tractava sobre feminisme i el que després s’ha acabat dient estudis culturals—, una jove del públic li va plantejar una pregunta a l’autora sobre la presència de les minories ètniques a la cultura universitària dels EE.UU. i la discriminació positiva (cap als afroamericans, cap a les dones, etc.), i la conferenciant li va dir que no acostumava a respondre a les preguntes impertinents. En aquell moment algunes persones del públic vam pensar el mateix: què és més important, l’art de les preguntes o l’art de les respostes? És veritat que és un art saber fer preguntes interessants i pertinents; el repte és, però, donar una resposta intel·ligent sempre, tant a una pregunta absurda o ingènua com a un pregunta intel·ligent.
Hi ha gent que pot considerar frívoles les preguntes del Qüestionari Proust. Altres, però, consideraran que les preguntes són sempre un pretext per veure com se’n surt la persona preguntada. Les d’aquest qüestionari “són preguntes que, d’entrada, fan la impressió d’inofensives, i, si en fóssim els destinataris, ens afanyaríem a contestar-les sense pensar-nos-hi massa”, diu Joan Fuster al pròleg del llibre de Lluís Permanyer abans d’avisar-nos, però, que si contestem de qualsevol manera a les preguntes, amb la convicció d’estar jugant, correm el risc de caure en la trampa, perquè “parlant ens traïm. No importa de què parlem: per una escletxa o altra, en cada mot deixarem anar algun indici delator”. Quins indicis delators? Els indicis de com som de debò, de què pensem en el fons de la nostra consciència. Un altre escriptor francès, André Gide, deia que no hi ha res de més profund que la pell. Si això fos veritat (no ho sabem), jugant a contestar el qüestionari Proust estaríem mostrant la superfície de la nostra ànima però també el més profund del que som.

I, sense més preàmbuls, aquí teniu el qüestionari (les preguntes van en primera persona, com adreçades per un mateix a la pròpia consciència). Si no us fa nosa, copieu-lo, contesteu-lo, enganxeu-lo  i envieu-lo com a resposta d’aquesta entrada… si més no, perquè a aquest joc tothom hi guanya. Gràcies per la vostra col·laboració.

Còpia del quadern amb les respostes manuscrites de Proust

Qüestionari Proust
1. El principal tret del meu caràcter?
2. La qualitat que prefereixo en un home?
3. La qualitat que prefereixo en una dona?
4. Allò que més estimo en els meus amics?
5. El meu principal defecte?
6. La meva ocupació preferida?
7. El meu somni de benestar?
8. Quina fòra la meva pitjor desgràcia?
9. Què voldria ser?
10. On desitjaria viure?
11. Quin color prefereixo?
12. Quina flor prefereixo?
13. Quin ocell prefereixo?
14. Els meus autors preferits en prosa?
15. Els poetes preferits?
16. Els herois de ficció?
17. Les meves heroïnes de ficció favorites?
18. Els meus compositors favorits?
19. Els pintors predilectes?
20. Els meus herois de la vida real?
21. Les meves heroïnes històriques?
22. Els noms que prefereixo?
23. Què detesto més que res?
24. Quins caràcters històrics menyspreo més?
25. Quin fet militar admiro més?
26. Quina reforma admiro més?
27. Quins dons naturals voldria tenir?
28. Com m’agradaria morir?
29. Estat present del meu esperit?
30. Fets que m’inspiren més indulgència?
31. El meu lema?

Viure Sant Jordi

Publicat el per
125

La Diada de Sant Jordi és un dia per ser feliç. Quan sortim al carrer de bon matí cap a l’institut i veiem la gent que està posant la seva paradeta, per modesta que sigui, de llibres o de roses, i mira cap al cel d’abril per veure si plourà o no, sentim en la seva mirada una esperança i una alegria contingudes que immediatament ens omple el cor. I, per raó de la nostra professió, l’alegria ens arriba més a dins si veiem que les persones que estan plantant la paradeta són joves estudiants que, amb tota la seva il·lusió, hi han posat un gran rètol: “Roses precioses i solidàries”.

Després, arribem a l’institut i advertim que el vestíbul s’ha convertit en un petit jardí encantat: pertot arreu hi ha capsetes i tests pintats on han crescut unes plantes extraordinàries, unes plantes que fan flors que no es marceixen, retrats d’escriptores, versos i poemes. I si mirem cap al sostre descobrim que no hi pengen banderoles, sinó mirades de més escriptores, que veuen més enllà de la superfície de les coses i de la gent. Són tantes, que no hi ha espai en aquestes ratlles per recollir-les totes: Alejandra Pizarnik, Sylvia Plath, Carolina Coronado, Mercè Rodoreda, Anna Ajmàtova, Adela Zamudio, Maria Mercè Marçal, Ana Rossetti, Claribel Alegría, Luisa Castro, Alfonsina Storni, Jane Austen, Flannery O’Connor… Cadascuna amb el seu drama, cadascuna amb les seves paraules per compartir amb el seu drama… (A casi todas miro tiernamente, ens diu el poeta, i aquí s’hauria de treure-hi el casi.) Anem pels passadissos i veiem als suros i taulers d’anuncis versos, dibuixos, llibres recomanats, limericks en anglès, fotografies, retrats acolorits —de Gabriela Mistral, de Gloria Fuertes, de Rosalía de Castro…—, pugem les escales i els vidres s’han convertit en pàgines de colors, en música callada, en paraules de Rosario Castellanos, de Cristina Peri Rossi, de Carmen Conde… que ens emocionen, ens fan somiar o ens conviden a reflexionar sobre la poesia i, més concretament, sobre la poesia escrita per dones, de vegades tan invisible, tan quotidiana, tan íntima. L’institut s’ha convertit en un poema: una de les coses més admirables que un pot tractar d’arribar a ser.

Ja són les 8.30 h. Entrem a la sala d’actes i veiem que van arribant els de 1r i 2n d’ESO. Cantem tots junts l’himne del Puig:

…Estudiants del món

que ens fan universals…

Gent que ve de lluny

per veure’ns tots iguals.

Puig, Puig,

Puig Castellar. [bis]

La professora Francesca Rodríguez va cridant els joves rapsodes perquè pugin a l’escenari a dir versos que s’han après en català, en castellà, en anglès, amenitzats en algun cas per les interpretacions musicals de Joan Rojano i de Paula Manzano… [Veure el programa de la jornada amb el llistat general de participants i guanyadors.] Rebem una lliçó magistral de dos alumnes de 1r d’ESO que reten un homenatge en anglès a Charles Dickens amb motiu del segon centenari del seu naixement. Quedem bocabadats amb els sons que sap treure del seu violí l’Estrella Martínez… I anem coneixent els noms dels guanyadors dels premis de poesia en català, en castellà, dels treballs artístics de ventalls i punts de llibres, de narrativa en català i castellà. I tornem a la música i a meravellar-nos amb la “Milonga” que interpreta Daniel García… I a cantar amb tothom una altra vegada l’himne:

 …És un lloc d’estudi

que ens ha fet companys…

Quan acaba l’acte amb els de 1r i 2n d’ESO, entren els de batxillerat i cicles formatius. Són les 10.30 del matí i, a la sala d’actes de l’institut, el dia rutlla esplèndid, poètic, cordial. La professora Agustina Rico va cridant els rapsodes de poemes escrits per dones que han construït un canon silenciós i apassionat des de l’antiguitat clàssica de Grècia (Safo) i Roma (Sulpicia) als nostres dies. Hi ha temps, però, per retre un homenatge a Santa Coloma amb els versos de Màrius Sampere, per evocar els Veinte poemas de amor y una canción desesperada, i per sentir els acords d’una peça de la guitarra espanyola de Marc García, per somriure amb els limericks en anglès… I per conèixer els noms dels guanyadors de batxillerat i cicles a les categories de poesia (castellana i catalana) i articles d’opinió.

A les 12 h, els alumnes de 3r i 4t s’asseuen als seients on han estat abans els seus companys dels altres nivells educatius. A l’aire es percep l’aroma inigualable de la poesia que han deixat les sessions anteriors. La professora Belinda León, després d’unes paraules de presentació, dóna pas a la primera escena d’una peça teatral (“Sant Jordi, la seva Mare, la Princesa, el Rei i els dracs lectors”) que el grup de teatre de l’institut ha preparat amb ella i amb la professora Vanessa Cáceres. Poc després que Sant Jordi en persona i la seva mare parlin de la feina de cavaller, una feina sense futur, com tantes altres, rapsodes de 3r i 4t van desgranant versos de dones que han sabut sempre que el dolor envejece más que el tiempo (Gloria Fuertes). Dues alumnes de 3r mantenen un divertit diàleg sobre l’home que va perdre les seves ulleres, i que en realitat les duia sobre el front. Elionor Martínez emociona tothom interpretant al piano la banda sonora d’Amelie, com ho faran altres vegades al llarg de l’acte ella i l’Estela Vegas. I comença el lliurament de premis de poesia en castellà i català. Continuen intercalant-se les escenes de la peça teatral (ara són el rei i la princesa a l’escenari). I així, entre interpretacions musicals, escenes teatrals i recitacions de poemes (de Màrius Torres, de Martí i Pol, de Joan Maragall, de Salvat Papasseit…) es van lliurant els premis d’articles d’opinió, narrativa, llengua anglesa, etc. El grup de teatre posa punt final a la sessió amb l’escena en què Sant Jordi i la princesa es queden sense paraules en veure que, al mig del bosc, una parella de dracs està tan feliç llegint llibres. I és que al dia d’avui qualsevol miracle és possible. Sí, decididament —després en sortir al carrer ho tornarem a comprovar veient la gent que porta llibres, que porta roses i un somriure als ulls—, la Diada de Sant Jordi és un dia per ser feliç. I tenim dret a ser-ho.

…I tu, com vas viure aquest dia? Per què no ens en fas la teva crònica? De quina manera vas col·laborar amb la celebració? Et van regalar una rosa o un llibre? I, tu, en vas regalar? Vas anar a viure l’ambient de la Plaça de la Vila? Has començat a llegir el teu llibre de Sant Jordi? Per què no ens expliques les teves vivències i les teves emocions d’aquest dia…?

[Veure un recull de fotografies de la jornada.]