Cap al 50è aniversari del Puig Castellar

El 28 de març de 2014, en aquest mateix blog, publicàvem la convocatòria de celebració del 45è aniversari i recollíem diverses targetes d’aniversaris del Puig Castellar que mostraven una línia de continuïtat al llarg dels anys: la voluntat de crear vincles d’afecte entre les persones que han passat pel nostre institut (professors, alumnes, personal no docent, famílies, col·laboradors, etc.). Aquesta voluntat ens porta ara a començar a preparar amb tot el nostre entusiasme els actes de commemoració dels 50 anys del Puig Castellar previstos per al curs vinent i a col·laborar en reunions preparatòries com aquesta a la qual ens invita a assistir i a participar-hi Carles Gil, el director.

Cap al 50è aniversari del Puig Castellar

Amigues i amics de l’Institut Puig Castellar, el curs que ve, 2018-2019, l’institut farà els 50 anys. Inaugurat l’octubre del curs 1968-1969, va ser el primer institut de Santa Coloma, i durant uns quants anys, l’únic. Si la construcció d’una escola o d’un institut és sempre una molt bona notícia en tot moment i arreu del món, imagineu l’any 68 l’edificacio del primer institut de la ciutat! Des de llavors Santa Coloma va ser més ciutat: més completa, més lliure.

I que el Puig, que llavors era nou de trinca, tot solitari enmig dels terrenys polsegosos i inhòspits de can Zam, en faci 50, i hagi viscut amb tota la intensitat tant per dins, a les aules, com per fora, al seu voltant, l’adveniment de la democràcia, la transformació urbanística de la ciutat, l’obertura d’altres instituts i la creació d’una espessa i dinàmica xarxa escolar; tot això fa que aquests 50 anys del Puig no siguin uns 50 anys ordinaris, sinó una veritable efemèride educativa, cultural i ciutadana.

Per això estem preparant un seguit d’actes i activitats commemoratives que donin el ressò degut a l’aniversari i se celebri amb l’alegria, l’emoció i el just orgull que mereix, i ens adrecem a la ciutat, a la comunitat educativa i, especialment, a tots aquells ciutadans que n’han estat alumnes, pares d’alumnes, professors o treballadors, perquè col·laborin en aquesta preparació. Així, us convidem a participar el proper 18 d’abril a les 18:00 a l’institut, a una reunió per començar a preparar l’esdeveniment.

Igualment, podeu deixar la vostra suggerència o el vostre comentari a l’esdeveniment en aquest blog mateix.

Moltes gràcies.

Carles Gil

Director de l’Institut Puig Castellar

 A més dels comentaris i suggeriments que podeu deixar a continuació d’aquestes ratlles, us animem a conèixer les primeres propostes de preparació de l’esdeveniment, a difondre aquesta convocatòria entre les vostres amistats i a enviar fotografies, dibuixos, records, documents i testimonis dels anys viscuts al Puig a la següent adreça:

50anys@elpuig.xeill.net

Us hi esperem el proper18 d’abril!

Gràcies per la vostra col·laboració.

La vida difícil

El proper 21 de març, al grup de lectura del nostre institut, comentarem el llibre de relats La vida difícil, de l’escriptor i dramaturg polonès Slawomir Mrozek. Amb aquest motiu, i per anar preparant el terreny d’altres possibles comentaris, presentem ara aquest article, que havia estat ja publicat al número 3 de la revista De 14 a 20.

La sintonia entre un polac i un polonès: Pere Calders i Slawomir Mrozek 

Abans de res, saludo l’Andreu Banús i en Joan Fernàndez, fundadors i ànima de la companyia teatral colomenca El Que Ma Queda de Teatre, i exalumnes del Puig, i els dono les gràcies per haver-me fet conèixer l’obra de Mrozek a través de l’adaptació dels contes d’aquest autor polonès i la fusió que en van fer amb els de Pere Calders en la seva obra Història de polacs i polonesos, estrenada el 2001.

Andreu Banús i Joan Fernández, en un assaig al Teatre Sagarra de Santa Coloma de Gramenet, on va estrenar-se l’obra Història de polacs i polonesos

No són de la mateixa època ni van viure al mateix país, ni tenen llengües germanes però tots dos escriptors, a més de ser uns mestres del relat curt —de vegades hipercurt o microrelat com es diu darrerament— i de conrear un sorneguer sentit de l’humor, van saber el que era viure sota una fèrria dictadura política que no permetia la crítica ni tenia gaire sentit de l’humor. I tots dos van haver d’exiliar-se.

Slamowir Mrozek (1930-2013), entre joventut i maduresa

Mrozek, el polonès, és més trist i més clarament polític; Calders, el “polac”, és més costumista i surrealista. Cal explicar per als més joves que el terme “polac” (castellanisme del gentilici polonès, que és el correcte) referit a un català, en aquest cas a Pere Calders, és irònic ja que “polacos” es com es designava despectivament els catalans en èpoques no gaire llunyanes. El terme s’ha recuperat amb l’èxit de Polònia, el programa televisiu d’humor bàsicament polític.

Pere Calders (1912-1994) en la seva joventut

D’aquests dos grans narradors no recomano només un conte o uns quants sinó que en recomanaré un llibre de cada un tot esperant que siguin la porta d’entrada a la resta de les respectives obres. Són llibres breus, d’expressió i contingut concentrats, d’un minimalisme modern i precursor que comparteixen, i que els ha convertit en mestres de generacions posteriors de contistes.

Mrozek comparteix amb Calders una peculiar visió de les coses

  • Pere Calders (1912-1994), Invasió subtil i altres contes (1978)
  • Slawomir Mrozek (1930-2013), Joc d’atzar (2001)

Agustina Rico