El 8 de març és el Dia de la Dona Treballadora, una diada reivindicativa que hauria de servir perquè la societat recordi que encara no hi ha plena igualtat de drets entre homes i dones i que la lluita pel reconeixement de l’entitat de la dona està molt lluny d’haver-se acabat. En aquest context, el nostre institut ha programat Las mujeres de verdad tienen curvas (Real Women have curves), una pel·lícula nord-americana dirigida al 2002 per Patricia Cardoso (escriptora i cineasta colombiana), basada en l’obra de teatre del mateix títol de Josefina López (escriptora d’origen mexicà que havia treballat a tallers de confecció als Estats Units en situació de sensepapers).

Aquesta pel·lícula planteja en forma de comèdia els problemes que ha de superar Ana (personatge interpretat per América Ferrera), una dona de 18 anys, per ser acceptada al si de la seva família tal com és. Ana viu amb la seva família —obrers immigrants d’origen mexicà—, a un barri de l’est de Los Angeles, ha acabat la secundària a l’institut i voldria demanar una beca per continuar estudis a la universitat. És la primera vegada que un membre de la família té l’oportunitat d’anar a la universitat, però els pares de l’Ana (sobretot la mare, la Sra. Carmen, personatge interpretat per Lupe Ontiveros) no ho veuen clar, no sols perquè Ana sigui una dona i les dones, des del seu punt de vista, hagin d’ocupar-se de la família, sinò també perquè per a ells és més important que treballi al taller de confecció de la seva germana Estela i que l’ajudi a tirar endavant els encàrrecs pendents. Mentrestant, el tutor d’Ana a l’institut, el Sr. Guzmán, tracta de convèncer els pares que autoritzin Ana perquè vagi a la universitat. Per la seva part, Ana té un amic, Jimmy, un company d’estudis, futur universitari, que està enamorat d’ella i que hi voldria mantenir relacions. A més de resoldre els obstacles que li posen al seu camí acadèmic, Ana ha de lluitar, sobretot davant la seva mare, perquè l’accepti tal com és i que no vagi continuament recordant-li que està massa grossa i que s’ha de aprimar si vol aconseguir marit. Per la Sra. Carmen és un drama no tenir néts, no suporta que la seva filla més gran, l’Estela, als seus 29 anys no s’hagi casat, i va resant contínuament a Sant Antoni de Pàdua perquè les seves filles tinguin promès.

El títol de la pel·lícula fa referència als prejudicis que algunes dones tenen respecte al seu cos. La societat de consum ha imposat amb les modes i les models un tipus de cos de dona prima, sense corbes, com si totes les dones haguessin d’estar tallades pel mateix patró. Ana i les altres dones que treballen al taller de confecció no ho veuen així: per a elles, que treballen fent vestits que no són de la seva talla i que mai podrien pagar-se pel seu preu, una dona de veritat és com és, i no ha de fer esforços per aprimar-se i ser diferent només per ajustar-se a la imatge imposada socialment. No estan disposades a acceptar aquesta imatge que no consideren natural: per a elles, molt raonablement, els prejudicis sobre el cos de les dones són limitadors, negatius, les neguen a elles i a tantes d’altres com a persones. El cos de la dona és seu i ella ha de dir com vol que sigui, i com que cap dona és un aparador ni el seu cos un objecte, l’home que s’enamori d’una dona, ha d’enamorar-se pel què ella és interiorment, per les seves idees, per la seva personalitat, no pas pel seu cos. Amb aquests principis, un dia que fa molta calor al taller on treballen, Ana encapçala un acte de alliberament i d’insubmissió davant la seva mare: es queda en roba interior, decideix que ella és grassona, que no li fa cap vergonya ser com és i anima les altres dones amb el seu exemple a fer el mateix.

Si bé el tema principal de la pel·lícula és la necessitat d’alliberar-se de prejudicis respecte al cos de la dona, hi ha altres temes entreverats que hi tenen també la seva importància. Per exemple, els conflictes generacionals entre pares procedents d’una cultura més tradicional i fills crescuts al si d’una cultura més igualitària (part dels problemes de comunicació entre Ana i la seva mare deriven de la diferència cultural que hi ha entre elles) i la necessitat que els pares reconeguin com a legítims els interessos dels fills. O, un altre tema, les dones que volen estudiar: per què s’han de posar més entrebancs a una dona que vol estudiar que a un home? És veritat que potser en determinats ambients socials això ja no passa, però hi ha societats més masclistes on és habitual pensar que la dona solament pot realitzar-se com a persona si té parella i arriba a ser mare. Altres temes que es plantegen a la pel·lícula: l’explotació laboral de les dones immigrants als tallers i empreses del país d’arribada (a Estela li paguen 18 $ per vestits que després es venen per 600), la diglòssia (per exemple, quan el Sr. Guzman s’adreça en castellà al pare de l’Ana, aquest li diu que ell sap parlar anglès), l’aculturació (la família parla en spanglish) en contrast amb el manteniment de la cultura d’origen (al taller de confecció i a la cuina de la casa hi ha petits altarets per venerar els difunts i resar a la Verge i als sants), etc.

En definitiva, com veiem, aquesta entretinguda pel·lícula planteja temes seriosos darrera una aparença de comèdia simpàtica i sense pretensions. A tu què t’ha semblat? Tu com ho has vist? Quines són les dones de veritat per a tu? Comparteixes o rebutges els criteris de l’Ana? Què és el que t’ha agradat més i què menys d’aquesta pel·lícula? Gràcies per enviar les teves opinions.

[Més informació i activitats sobre la pel·lícula.]