¡Tartarín en Koenigsberg!
Con el puño en la mejilla,
todo lo llegó a saber.
“Proverbios y cantares”, LXXVII
Antonio Machado

Pel motiu del tercer centenari del naixement del filòsof Immanuel Kant, la periodista Mar Padilla publicà fa tres setmanes a El País un article (“Kant, el sabio que nos hizo mejores ciudadanos“) on es feia ressò de la influència irrefutable d’aquest pensador en la nostra cultura occidental i la reivindicació del seu llegat en les turbulències del nostre present. Pocs filòsofs han irradiat una llum tan esclaridora del seu present que hagi configurat l’esdevenir futur amb les seves ombres corresponents, potser Aristòtil i Friedrich Nietzsche també tindrien l’oportunitat de formar part d’aquest grup tan selecte. En l’article esmentat, la Mar Padilla rescata una citació de Goethe respecte al filòsof alemany i la seva omnipresència: “Segur que Kant ha influït en vostè encara que no l’hagi llegit”. Doncs bé, els següents paràgrafs són un intent de sintetitzar el seu pensament i les seves aportacions, així com el desig d’obrir un interrogant al nostre temps i a nosaltres mateixos sobre la necessitat de la seva lectura.

Immanuel Kant va nèixer el 22 d’abril de 1724 a les cinc de la matinada en la ciutat portuària de Königsberg¹, antiga capital de Prússia i rival econòmica de la polonesa Gdansk (Danzig en alemany) a orilles del Bàltic. Lloc propici a l’intercanvi comercial de mercaderies que, com acostuma a succeir, comporta també el tràfec d’idees en un ambient cosmopolita.

Fill d’una família de treballadors gremials de condició plebeia i humil, el pare era talabarder, fabricant de arnesos, corretjams i altres objectes de cuir. La mare no era analfabeta i mostrà interès per la cultura, s’encarregà de la seva primerenca educació. Quart de nou germans, el 1737 morirà la mare amb quaranta anys quan Kant només en tenia tretze. El 1746 morirà el seu pare i deixa la Universitat de Königsberg per tenir cura dels seus germans. Fins a aquest moment, mentre el pare era mestre en arnesos i treballava amb les mans, el jove Kant iniciava la seva mestria en les idees i el treball amb l’intel·lecte. La mort del progenitor trencà la seva carrera universitària durant la seva joventut; aquest fet, juntament amb la inestabilitat econòmica, el faran treballar com a Privatdotzen (una mena de professor associat² a la Universitat de Königsberg) bona part de la seva maduresa. No serà fins al 31 de març de 1770 (amb 46 anys) que Kant aconseguí ocupar el lloc de professor ordinari o catedràtic en l’especialitat de Lògica i Metafísica.

Per aquestes raons la seva filosofia veu la llum en la maduresa tardana si el comparem amb altres pensadors coetanis. Les seves tres crítiques (Crítica de la Raó Pura, Crítica de la Raó Pràctica i Crítica del Judici) seran publicades, respectivament, el 1781, el 1787 i el 1790. A grans trets, prendrem aquestes obres com a guia per entendre les seves reflexions, juntament amb altres escrits més breus, però igual de rellevants. El 1804 és l’any de la seva mort, Kant pertanyia a una generació frontissa (com ara Goethe o Mozart) entre l’ideal il·lustrat i el sorgiment del Romanticisme, un temps que vinculava dues concepcions culturals aparentment antagonistes. El seu cèlebre epitafi en la placa que acompanya la seva tomba, i que també ens guiarà en l’exposició del seu pensament, així ho testimonia: “Dues coses m’omplen l’ànim d’admiració i de respecte: el cel estrellat, damunt meu, i la llei moral, dins meu”.

La teoria del coneixement kantiana es troba exposada en la seva Crítica de la Raó Pura i rep el nom d’un temut filosofema entre l’alumnat de Batxillerat: idealisme transcendental. El primer mot fa referència a què el subjecte és el protagonista de la relació de coneixement amb la realitat, és a dir, nosaltres prenem la batuta que estructura l’objecte de coneixement, i no és pas l’objecte el que determina l’esmentada relació³. L’adjectiu transcendental indica que la tasca de la filosofia consisteix a esbrinar quines són les condicions de possibilitat de cada facultat de coneixement a l’hora d’elaborar l’objecte de coneixement (és el nou sentit de metafísica per a Kant, completament allunyat d’entitats més enllà del que és empíric).

De facultats de coneixement en tenim tres: la sensibilitat, l’enteniment i la raó. La primera és passiva i s’encarrega de rebre les sensacions o estímuls externs i això és possible gràcies al temps i l’espai (intuïcions pures de la sensibilitat les anomena Kant perquè no tenen contingut empíric i ordenen qualsevol sensació, les posa el propi subjecte); pensem quan patim un fred extrem, és absurd dir que no l’hem patit en cap lloc ni en cap moment. La segona facultat és activa i s’encarrega d’elaborar judicis, aquest fet és possible gràcies a les categories del nostre enteniment (una categoria és un concepte pur abstracte, no pas concret; “arbre” és un concepte concret, la seva categoria és “substància”; “gravitació” és un fenomen físic concret, “causa” és la categoria del nostre enteniment que permet formular aquesta llei). El coneixement es produeix quan sensibilitat i enteniment actuen simultàniament en la construcció de l’objecte de coneixement, “síntesi” és el terme designat per Kant a aquesta operació ⁴. La tercera facultat és la raó i la seva representació pròpia són les idees (ànima, món i Deú), però la seva funció és merament regulativa, coordina el resultat del coneixement, sense que les seves representacions siguin elles mateixes objecte de coneixement. Malgrat aquest fet, suposem que hi ha una ànima rere totes les nostres experiències de coneixement, que aquestes pertanyen a una globalitat que anomenem món, i que la perfectibilitat és l’aspiració d’aquest procés com representa la divinitat.

Aquest límit del nostre coneixement, la síntesi entre sensibilitat i enteniment, és una de les aportacions més rellevants de la filosofia kantiana. Limita el nostre coneixement a allò percebut i identifica quan la raó es desferma i actua de manera errònia: quan no respecta els límits de l’experiència⁵ .

L’experiència o fenomen, doncs, és la síntesi entre sensibilitat i enteniment. Cadascuna d’aquestes facultats proporcionen els elements necessaris per bastir el nostre coneixement sense que puguin ser intercanviats d’una facultat a l’altra (irreductibles entre si), però si reflexionem detingudament veurem que l’espai i el temps expressen el mateix que les categories. O la categoria de causa, no és la manifestació de l’ordre del temps successiu en causes i efectes? O, per posar un altre exemple, la substància no indica la permanència en l’espai i el temps de quelcom? La desconeguda arrel comuna entre ambdues facultats és la imaginació en proporcionar els esquemes transcendentals que permeten la síntesi, és a dir, és el subjecte qui imposa les seves condicions en el procés de coneixement. Aquest plantejament no deriva en relativisme o subjectivisme, sinó en subjectivitat i objectivitat en actuar la pròpia experiència com a límit i àrbitre.

L’aportació kantiana en l’àmbit del coneixement és plenament vigent. Preguntar-se per la possibilitat de coneixement, esbrinar quines condicions de la ment i el treball de l’intel·lecte permeten saber què és això que anomenem ciència, i també el motiu de la seva fiabilitat. Que hi ha ciència és evident i no resta cap mèrit a la seva activitat, però cal fonamentar aquesta activitat quan apliquem el mètode científic. En llenguatge kantià, ciència és la possibilitat de formular judicis sintètics a priori; és a dir, judicis que aportin nova informació de la realitat (sintètics) i que siguin independents de l’experiència per poder ser vàlids (a priori). La neurociència i les seves disciplines cognitives en el nostre segle han establert que la consciència no treballa de fora cap a dins, sinó en el camí invers, els esquemes amb els quals percibim o interpretem la realitat són posats pel propi subjecte.

Hem vist resumidament el vessant teòric de la raó, és a dir, la raó quan s’aplica a conèixer la realitat amb criteris d’objectivitat i fiabilitat. Més diàfan, quan construeix ciència. Però la raó també té un altre ús irreductible de l’anterior, es tracta de la vessant pràctica quan actua i reflexiona de manera ètica. La seva anàlisi es troba en la Crítica de la Raó Pràctica, obra que fou precedida d’una altra més breu i de mateixa temática i contingut, la Fonamentació metafísica dels costums.

Si hi ha un concepte al voltant del qual gira la reflexió kantiana sobre l’ètica és el concepte de deure, aquesta és la raó per la qual és qualificada la seva ètica com a deontològica en contraposició a aquells sistemes ètics que proposen un contingut concret per realitzar-nos com a persones (com ara l’eudaimonia per Aristòtil o el càlcul raonable dels plaers per a Epicur). El que vol determinar el pensador de Königsberg és la condició de possibilitat del discurs ètic, l’arrel de l’ètica. I aquest fonament no pot ser un contingut concret perquè perdria la seva validesa i estaríem parlant d’una altra cosa. Un exemple que pot ajudar-nos a comprendre el seu plantejament i que és una anticipació alhora de la repercusió de les seves investigacions seria qualsevol codi deontològic professional. La pràctica de qualsevol ofici (pensem en la professió mèdica o docent) no pot descansar en siutacions concretes guiades per determinats interessos, sinó en criteris formals que puguin aplegar tota la casuística possible en condicions d’equitat i eficiència.

Doncs bé, el concepte de deure ja l’havia après el jove Kant en el taller patern i la llar familiar. L’amor a la feina, el joc net i el rebuig de la mentida eren l’aire que respirà en la seva infantesa i joventut. No va rebre una fortuna dels seus progenitors, però sí educació. La dignitat és el valor fonamental que ens fa ser persones, i Kant sempre privilegià aquest aspecte envers altres capacitats intel·lectuals o estètiques. Aquest principi ètic no és exclusiu de la gent preparada i estudiosa, sinó d’aquell que reconeix i se sotmet a la llei moral interna, principi suprem de la moralitat. Abans d’entrar novament en els seus temuts filosofemes diguem que Kant simplement es refereix a la gent que no menteix, que compleix amb la seva paraula i que no maltracta ni manipula a ningú. La raó pràctica mostra les seves funcions morals, la primera d’elles és descobrir la llibertat com a condició de possibilitat de l’ètica. Si la raó teòrica s’ha de sotmetre al determinisme de les lleis causals, la raó pràctica té l’opció de triar entre diverses alternatives quan actua moralment, si imperés el mateix determinisme en aquest àmbit, no tindria sentit el discurs ètic. També avui creiem que la llibertat ha d’estar guiada per la responsabilitat.

Un altre descobriment de la raó pràctica és que aquesta llibertat es regula amb la llei moral, en terminologia kantiana, l’imperatiu categòric que expressa el sentit del deure. L’imperatiu categòric és un manament de la nostra voluntat que ordena a la nostra consciència sense cap condicionant en forma de premis o sancions (això últim seria un imperatiu hipotètic). La condició humana es troba immersa en tota una sèrie de circumstàncies que apel·len als seus sentiments, emocions, interessos i expectatives. Quan cedim a aquestes circumstàncies no estem actuant èticament⁶, no reconeixem la llei moral interna que constitueix l’autèntica llibertat, la qual optaria per deslliurar-nos d’aquests factors i decidir racionalment.

Les formulacions de l’impertiu categòric (la llei moral) són prou conegudes, ens centrarem en les dues que destaquen la universalitat i l’autonomia de l’acció moral. Les màximes (decisions particulars aplicades a situacions concretes) que segueix una persona ha de procurar que esdevinguin lleis universals, és a dir, que no siguin contradictòries i siguin acceptables (observeu que ambdós criteris són racionals). Una munió de vegades s’ha criticat que aquesta formulació no discrimina clarament què està bé i què està malament, esdevenint una fórmula buida i formal. Crítica infundada perquè aquesta formulació mostra la inconsistència de la mentida que pressuposa la veritat, l’incompliment conscient de les promeses que ve precedit per la confiança en els pactes, o l’absurditat d’evitar el pagament d’un servei públic si volem gaudir-ne.

L’autonomia moral suposa tractar-se a un mateix i a la resta no només com a mitjans, sinó sempre també com a finalitats. És a dir, que les persones no tenen preu, sinó dignitat. Que la realitat empírica mostri de manera evident el contrari, no invalida el principi d’actuació. I és que la raó pràctica ens converteix en actors, no simplement en espectadors de la vida. Una anàlisi ple de lucidesa de la inconsistència d’aquesta passivitat en el terreny moral la trobem en la pensadora alemanya Hannah Arendt (lectora perspicaç de l’obra kantiana) quan es preguntà per les motivacions del jerarca nazi Adolf Eichmann a l’hora de dissenyar logísticament la Solució Final. Entre les conclusions recollides en la seva obra Eichmann en Jerusalem destaca l’absència de pensament com a factor decisiu per sobre d’altres consideracions, el que condueix a l’autora a afirmar que els assassins del segle XX no són monstres aberrants, sinó pares i mares de famílies perfectament adaptats que podem saludar habitualment en el nostre replà o lloc de feina. No sembla pas que el segle vigent hagi esvaït aquesta incapacitat per discernir, ni la familiaritat dels protagonistes de les monstruositats més repulsives.

L’ànima i la seva immortalitat ocuparà també el seu lloc en el discurs pràctic com a postulat, és a dir, com a principi indemostrable teòricament, però necessari per obrar moralment. Què significa aquesta immortalitat en la investigació kantiana? No es tracta d’una concessió a la metafísica tradicional com es pot llegir en alguns manuals massa lleugers, més aviat és el reconeixement de la finitud humana en l’assoliment d’aquest obrar fonamentat en el deure. Kant és conscient de la naturalesa de la condició humana i reconeix la distància que separa l’existència factual de l’haver de ser que reclama l’imperatiu categòric. Només postulant la immortalitat de l’ànima podem fer coincidir en l’horitzó la nostra contingència amb l’ideal de la Raó Pràctica.

La mateixa argumentació ens permet postular l’existència de la divinitat, una entitat perfecta en la qual s’identifica el ser amb l’haver de ser i pot legitimar l’actuació lliure que consisteix a obeir, autònomament, la llei moral. La intenció espurneja i deixa en l’absoluta foscor les conseqüències quan prenem una decisió, si la volem qualificar com a ètica. Amb el pensament ètic kantià no es realitza la revolució, però es pot arribar a ser revolucionari. Sense autonomia de la voluntat no és possible l’alliberament.

Qui hagi tingut la paciència d’arribar a aquest punt, s’haurà assabentat que existeixen dos usos irreductibles entre si (amb condicions de possibilitat diferents) d’una mateixa facultat anomenada raó. El repte d’aclarir el vincle entre aquestes dues vessants de l’activitat racional serà abordat per Kant en la Crítica del Judici, l’última de les seves grans obres.

L’expressió màxima del poder de la raó és la capacitat mateixa de fer judicis. El filòsof alemany s’adona que no podem comptar amb un concepte de bellesa que sigui acceptable per a tothom ja que cada gust remet a un plaer individual i intransferible⁷, la solució la trobarà en la pròpia forma del judici reflexionant. La Critica del Judici comença amb el que aparentment sembla una distinció entre dos aspectes o dues maneres d’exercici de la capacitat de fer judicis: d’una banda, la capacitat determinant i el judici determinant, i de l’altra, la capacitat reflexionant i el judici reflexionant.

Malgrat aquesta distinció, el que Kant indica amb el concepte de reflexió és quelcom inherent a la capacitat de formular judicis en general. El judici determinant consisteix a establir l’adaptació d’un particular sota un universal ja conegut, tema que és desenvolupat en la Crítica de la Raó Pura a través de l’aplicació de les categories (els conceptes pur de l’enteniment) i la construcció dels conceptes empírics. La producció de l’universal per a un particular donat és el judici reflexionant. Reflexionant perquè en no poder trobar un principi que permeti accedir a la necessària universalitat fora de si, la facultat de jutjar torna sobre si mateixa per pensar el que sent davant un objecte bell.

La teoria del coneixement kantiana partia del caràcter mediat de la representació del concepte en la seva relació amb la intuïció, la inseparabilitat de sensació i concepte (l’estructura del que anomenem coneixement) s’exposa en les dues direccions possibles. Si prenem la direcció de la sensació al concepte podem veure a nivell descriptiu que no només hi ha una pluralitat de sensacions, sinó també la regla d’enllaç de com s’agrupen les unes amb les altres; a nivell formal, la sensació és sempre pluralitat perquè la seva forma és el temps i la regla de construcció o d’enllaç és el concepte en general (les categories). Aquesta posició d’unitat de l’objecte o posició d’objectivitat en general és el que s’expressa amb la partícula és quan elaborem un judici. Doncs bé, perquè l’enllaç sigui present en la seva condició d’universal és necessari que aquesta regla d’enllaç es mostri com a separada i indiferent respecte al cas concret de la seva aplicació (només en aquest cas és pròpiament regla i concepte).

La còpula, simultàniament, uneix i separa: uneix perquè enllaça les sensacions simultàniament amb l’aplicació de la regla o concepte, i separa en tant que aquesta fixació només té lloc mitjançant el fet que la manera d’enllaç s’independitza com a regla, com a universal davant del cas concret. Aquest tret de separació és la producció de l’universal com a tal, i és el que designa el terme reflexió. El judici reflexionant ofereix un principi a priori: la finalitat.

A l’àmbit del coneixement, sensació i concepte apareixen indissolublement units en una síntesi (procés de construcció) que només pot portar-la a terme la facultat de la imaginació. En aquesta facultat trobarem la desconeguda arrel comuna entre la sensibilitat i l’enteniment, entre els dos usos propis de la raó (teòrica i pràctica).

Existeix una universal i necessària harmonia entre les facultats del coneixement, sensibilitat i enteniment, es tracta ara d’esbrinar quin és l’esdeveniment on aquesta harmonia es fa present com a tal. Haurà d’aparèixer en la facultat de la imaginació quan esquematitza sense concepte, és a dir, quan es dóna l’acte constructiu (síntesi) sense que se segregui la representació universal o conjunt de notes que defineixen un concepte. La pura adequació del lliure joc de la imaginació a la possibilitat de conceptes en general és el moment quan podem parlar d’una finalitat sense fi. De l’objecte, cosa o figura en qüestió diem que és bell.

Quan diem que quelcom és bell fem referència al sentiment que aquesta cosa bella ens produeix, però simultàniament afirmem que aquesta condició és de necessària convalidació pel gust dels demés. La coincidència no pot ser en una qualitat de l’objecte (perquè la bellesa és un sentiment íntim), ni en una qualitat objectiva (perquè és possible la disparitat de valoracions entre individus), sinó en l’acord de les facultats que intervenen en l’apreciació de la forma de l’objecte bell (la imaginació i l’enteniment). Kant planteja la hipòtesi que els éssers humans posseeixen un sentit comú estètic que actua a priori en les valoracions estètiques sense un concepte de bellesa susceptible de demostració. Aquest éss el cas quan valorem una pintura, un paisatge o una peça musical.

Els judicis estètics resultants d’aquesta facultat són sintètics perquè no podem a partir del concepte de quelcom deduir la seva bellesa (és el meu judici de gust el que estableix la síntesi entre el subjecte i el predicat), i és a priori perquè es fonamenta en la hipòtesi d’un sentit comú no demostrable empíricament.

Allò que considerem bell és “un universal sense concepte”, és allò que plau sense interès, una finalitat sense fi. És objecte d’una satisfacció necessària, no per les seves característiques formals, sinó per la manera en què les nostres facultats es posen lliurement d’acord entre si. Aquesta satisfacció és comunicable i pot arribar a un assentiment universal. La idea de bellesa kantiana es fonamenta en un estat subjectiu que s’expressa en el plaer que el subjecte experimenta en la contemplació, concepció que afavoreix el diàleg i la contrastació d’opinions. Esperem que ens comprenguin i d’alguna manera participin de l’experiència estètica quan afirmem que quelcom és bell. El gust és una mena de sentit comú que permet la comunicació perquè pensem per nosaltres mateixos, sabem posar-nos en el lloc de l’altre (assolir un punt de vista universal) i reflexionem de manera conseqüent.

Així doncs, és en la unitat que apunta el judici estètic on reposa aquella desconeguda arrel comuna que preludia una indistinció originària entre el que és lògic i el que és estètic; l’exigència d’assentiment universal respecte al judici, no pas respecte al contingut o al sentiment de complaença que experimenta el subjecte. Per Kant, el bell plau perquè és bell, no és bell perquè plau; en el fenomen de la bellesa és on compareix l’arrel comuna entre els dos usos de la raó, un principi unificador que només es pot fer visible en la contraposició de l’ús teòric i l’ús pràctic de l’única i de la mateixa raó.

La recerca de la bellesa és una finalitat sense fi, formal, desinteressada perquè no té concepte ni comporta obligació. La imaginació no subjecta a l’enteniment en l’experiència estètica mostra un sentit comú que permet la possibilitat de comunicar el plaer estètic. La culminació de l’experiència estètica l’analitzarà Kant a través del que anomena allò sublim. Aquest mot no significa quelcom eteri, sinó elevat; sublim és tot allò que provoca la commoció i una emoció intensa de por i astorament. És el resultat de l’obra de l’artista que no imita i innova, i també en els efectes desfermats de la natura com ara una tempesta o l’erupció d’un volcà.⁸

El Romanticisme està servit, i la filosofia no dubtarà en incloure l’estètica com a part integrant del seu sistema com succeirà en el cas hegelià. En el segle XIX, època de la revolució industrial, l’estètica serà autònoma. L’art també, ja no serà sotmès a unes regles transcendents, l’obra d’art obeirà als seus propis criteris (les seves pròpies finalitats), i romandrà fora de l’abast de la religió, de la metafísica i de la moral. La limitació de la naturalesa ja no exercirà la seva tirania, i les convencions acadèmiques provocaran els desafiaments de les constants transgressions.

Fins aquí hem fet un tast de l’arquitectura més complexa d’aquest pensador imprescindible, acabarem també amb un aperitiu de dues obres més breus, però no menors quant al seu contingut: La pau perpètua (1795) i l’article Què és la Il·lustració? (1784).

En la primera obra, de temática política, hi ha tres termes centrals que apareixen sempre relacionats entre ells: moral, dret i política. El dret es fonamenta en el principi que una acció és lícita si pot coexistir d’acord amb una llei universal. Aquesta llei ha de ser de la raó, no pas d’altres fonts interessades de la condició humana, i de cap fet es pot generar un dret que limiti la llibertat de ningú. La deducció és evident, drets i deures es troben vinculats íntimament. El despotisme⁹ té com a antídot una república parlamentària de representació popular amb una clara divisió de poders.

La proposta kantiana es concreta en un ordre just de pau mundial, el qual permetria resoldre els conflictes i rivalitats de tota mena. La guia seria la racionalitat crítica, no pas la geoestratègia fonamentada en l’equilibri del terror. Malgrat les seves deficiències, un bon exemple d’aquesta aspiració seria la Unió Europea quan no cau en el vici geoestratègic. Farien bé les autoritats europees en llegir aquest breu escrit, només una mostra per posar remei a vicis massa recents: La hospitalitat universal significa el dret d’un estranger a no rebre un tracte hostil pel simple fet d’arribar a un territori aliè.

L’article Què és la Il·lustració? és la resposta que va donar Kant a una pregunta que la revista El Mensual Berlinès havia plantejat a tota una sèrie d’intel·lectuals significatius del seu moment. La resposta és un diagnòstic de la seva època que mostra de manera clarivident que una de les funcions primordials de la filosofia és pensar el present i identificar què en trobem de novetós. Kant caracteritza les Llums com una ruptura històrica en el sentit de la sortida de la “minoria d’edat” de la raó, la qual ha estat sotmesa a altres instàncies externes a ella mateixa. La cèlebre sentència Sapere aude!¹⁰ (atreveix-te a pensar per tu mateix) és expressió alhora de llibertat i de responsabilitat. Que la divisa no ha caducat en el segle XXI és palés en el nostre consumisme desaforat, motiu potencial de l’autofàgia ecològica que pot ser suïcida; o en la condescendència amb els gegants tecnològics i la seva proposta d’un nou feudalisme basat en la digitalització, o la instauració del populisme com a oli que taca qualsevol deliberació (i decisió) de la cosa pública.

Ser il·lustrat és una actitud que exigeix una constant revisió crítica reponsable. L’autonomia de pensament ha de saber conjuminar la destrucció amb la construcció, Kant no era un revolucionari i era conscient que la ciutadania només podria accedir-hi lentament. Però l’escrit està clarament destinat a promoure la ciutadania republicana: la consideració de la mandra com al principal entrebanc per la sortida de la minoria d’edat (l’expressió actual seria la indiferència o anestèsia civil que permet les formes més barroeres de populisme), la ferma defensa de la llibertat d’expressió com a garantia de l’ús públic de la raó, el progrés de la llibertat que assegura el compliment de la llei per part de la ciutadania. El text sempre parla d’un camí o procés que desperti la consciència republicana, que el públic no permeti que els tutors usurpin la seva veu. No és la complaença d’haver arribat a un moment històric on ja ha estat instaurada la majoria d’edat. En aquesta tasca estem, encara avui.

L’obra kantiana i el que simbolitza no deixa indiferent a ningú, ni tan sols a aquells que no han tingut el plaer i la laboriositat de llegir els seus escrits. La seva tomba ha estat objecte d’actes vandàlics des que morí el 12 de febrer de 1804, i el que simbolitza ha provocat polèmiques ridícules i extravagants, però significatives. Recollim dues relativaments recents, la primera succeí el 2018 quan les autoritats locals de Kaliningrad obriren una votació per batejar l’aeroport de la ciutat (node estratègic per a la celebració del mundial de futbol en Rússia). La ciutadania russa optava majoritàriament pel nom del filòsof nascut a la ciutat, però un vicealmirant (cap de l’estat major de la flota russa en el Bàltic¹¹) publicà un vídeo de repulsa on demanava el vot dels militars en contra amb una declaració força extravagant, (Kant) es va rebaixar per obtenir una plaça en la universitat i així poder escriure llibres estrangers que cap autòcton podia llegir. L’opció de Kant es va esfondrar en el sondeig i, finalment, l’aeroport fou batejat amb el nom de la zarina (Elizaveta Petrovna) que regnava l’Imperi Rus quan aquest ocupà la ciutat de Könisgberg el 1758. El filòsof alemany fou acusat de russofòbia malgrat l’absència de documents que demostrin aquesta actitud, el que sí sabem és que no respectà la prohibició d’impartir classes a la universitat per part de la zarina, i que entre l’audiència es trobaven nombrosos oficials i soldats russos. L’última controvèrsia l’han protagonitzada fa unes setmanes el canceller alemany Olaf Scholz i el president de la Federació Russa Vladimir Putin, entorn del tercer centenari el primer prohibia comentar res al segon respecte a la figura i el pensament de Kant (no li manca raó en l’histrionisme i cinisme de l’autòcrata rus), però caldria recordar al canceller alemany que atorgar-se l’esperit moral i polític d’un pensador en exclusiva és el contrari del cosmopolitisme proposat per Kant. Hem de repudiar l’SPD alemany perquè planificà i portà a terme en el seu moment l’assassinat de Rosa Luxemburg?

La resposta a la pregunta del començament que encapçala aquest article és propietat exclusiva dels lectors que hagin tingut la deferència d’arribar al final del mateix. Que la lectura d’aquest pensador és una tasca àrdua no pot ser desmentit pràcticament per ningú, de la mateixa manera que, una vegada realitzat l’esforç, no pot dir-se que hagi estat una pèrdua de temps. Per alleugerir la possible ressaca cliquin l’enllaç que trobaran a continuació, recomanat per un company de feina; es tracta d’una irreverent i, de vegades, grollera pantomima del pensador de Königsberg. El sentit de l’humor no l’hem de perdre mai.

https://www.youtube.com/watch?v=34Tex-Adji8

Rafael Pérez Carmona

Seminari de Filosofia

NOTES

¹ La ciutat i la regió de Kaliningrad reben aquest nom tans sols des de 1946, en honor del líder soviètic Mikhail Kalinin; però abans de la guerra la capital rebia el nom de Königsberg, i era una de les ciutats més cultes i reputades de Prússia. Potser el seu fill més cèlebre és el filòsof Immanuel Kant, seguit de prop per l’escriptor romàntic E.T.A. Hoffmann. Originaris també d’aquesta ciutat són el físic Gustav Robert Kirchhoff i els importants matemàtics David Hilbert, Hermann Minkovsky i Cristian Goldbach (famós per la seva conjectura). Podem afegir el músic Car Otto Nicolai, la pensadora Hannah Arendt i (per què no) la model Veruschka. La visita a la falca russa que s’obre pas cap al Bàltic, inserida entre Polònia i Lituània, és tota una peripècia burocràtica. No fa gaires anys obtenir un visat exprés de 72 hores suposava presentar fotocòpia del passaport, carta de l’hotel on t’allotjaves, el pagament d’uns 70 euros i entrar al país per llocs molt determinats i a hores limitades. Les nefastes comunicacions amb Lituània acaben d’amanir un viatge força entretingut.

² La jornada laboral lectiva era de 48 hores setmanals, de dilluns a dissabte, ensenyant la pràctica totalitat de matèries universitàries que s’impartien a Königsberg, fet que mostra la seva vàlua intel·lectual. Només quan va accedir a la plaça ordinària es reduí significativament la càrrega lectiva. Una matèria que li apassionava era la Geografia Física, els seus alumnes quedaven impressionats del seu coneixement dels indrets més recòndits del món sense pràcticament haver sortit de la seva ciutat, la seva curiositat i les converses a casa seva amb les seves amistats compensaven aquest aparent entrebanc. Va impartir tantes classes de Geografia com de Metafísica, un signe de la seva prudència i humilitat és que no impartí a les aules la seva pròpia filosofia, malgrat que el reconeixement de la seva obra era ben manifest. Res a envejar de les draconianes condicions laborals de l’actual professorat associat universitari, això sí, Kant no canvià mai d’universitat.

³ Aquesta forma de concebre la relació de coneixement és la pròpia del realisme, autors com Aristòtil o Plató entendran que nosaltres hem d’adaptar-nos a les característiques de l’objecte que conté una essència o en si immutable. L’errada en el procés de coneixement rau en no exercir les nostres facultats (sensibilitat o enteniment) de la manera adient. La proposta kantiana és coneguda com a gir o revolució copernicà/na perquè desplaça del centre del procés a l’objecte i col·loca al subjecte i els seus esquemes de pensament. Cal dir que aquest gir ja havia estat encetat per R. Descartes i el seu cogito ergo sum. Si algú dubta de què la proposta kantiana és la correcta només cal recordar-li que la història de les ciències no deixa d’atorgar-li la raó: només coneixem fenòmens a través de teories que es troben en permanent revisió i comprovació.

⁴ Un exemple pot aclarir aquesta simultaneïtat d’ambdues facultats: imaginem-nos un dia assolejat en una platja estirats a la sorra, veiem a l’horitzó quelcom que s’apropa empentat per les onades, en aquest moment ja s’ha produït la síntesi. La nostra sensibilitat ordena en l’espai i el temps les sensacions rebudes alhora que aplica la categoria de substància i elaborem el judici “quelcom s’apropa a l’orilla”. Només la major claredat de les nostres percepcions ens permetrà discernir si es tracta d’una ampolla, un vaixell, o un pneumàtic.

⁵ Quan la raó actua sense el fre de l’experiència provoca el que en llenguatge kantià s’anomena “antinòmies de la Raó pura”, és a dir, reflexions sobre les idees de la Raó (ànima, món i Déu) que tant poden demostrar una tesi com la seva contrària amb la mateixa validesa. Si no ens cenyim a l’experiència, la raó tant pot demostrar la immortalitat de l’ànima, com la seva mortalitat; que el món és finit o infinit, i que Déu existeix o no. Aquestes idees tindran el seu paper com a postulats en el discurs pràctic o moral, no pas en l’àmbit del coneixement.

⁶ Hem d’entendre correctament el sentit de les seves paraules: Kant no realitza una condemna moralista o, més ben expressat, secreta una mena de moralina; està radicalment esbrinant la condició de possibilitat de l’etica.

⁷ “ El judici de gust no és determinable de cap manera per mitjà de fenòmens demostratius, exactament com si es tractés d’un judici simplement subjectiu. Quan algú troba bell un edifici, o un paisatge, o un poema, cal constatar en primer lloc que no es deixarà imposar interiorment l’aprovació ni per cent veus que apreciïn altament aquestes coses.” Kant, Immanuel: Crítica de la facultat de Jutjar, Barcelona, Edicions 62, 2004, pàg. 270.

⁸ Bella és l’ària La reina de la nit de l’òpera La flauta màgica de W. A. Mozart. Sublim és l’ Introito del seu Rèquiem. Els quadres de W. Turner i de C. D. Friedrich, tot i que ja són pintors romàntics, representen el sublim dinàmic de la natura. Sublim és la novena simfonia de Ludwig van Beethoven composta el 1824 amb el seu “Cant de joia” original del poeta i pensador alemany Friedrich Schiller (la versió catalana és autoria del poeta Joan Maragall), himne oficial avui dia de la Unió Europea.

⁹ No podem oblidar les tenses relacions que visquè Kant amb el poder per les seves reflexions entorn de la religió, ni el període d’ocupació estrangera de l’exèrcit rus entre 1758 i 1762 per comprendre la seva aversió envers qualsevol mena de poder imposat, sigui per la força, o sigui de manera paternalista. Com a curiositat, durant la invasió una bona quantitat d’oficials i soldats russos assistiren a les seves classes en la Universitat de Königsberg degut al seu reconegut prestigi. Sembla ser que no defraudà a la seva audiència.

¹⁰ La divisa de la Il·lustració deriva del poeta llatí Horaci, gosa tenir el valor d’emprar la pròpia raó. Sentència prou coneguda quan Kant escriví el seu article, una associació (“Amics de la veritat”) que volia difondre la filosofia de Leibniz i de Wolff va encunyar una medalla amb un bust de la deessa Atenea que portava al casc sengles retrats d’aquests filòsofs, amb la divisa esmentada.

¹¹ L’antiga Könisgberg és avui dia la base de les tropes russes en el Bàltic amb una frenètica activitat, es torna a repetir la història, però no sembla com a comèdia, en aquest moment sembla més una tragèdia.

BIBLIOGRAFIA

BOROWSKI, Ludwig Ernst: Relato de la vida y el carácter de Immanuel Kant, Tecnos, Madrid, 1993.
DD AA: En la cumbre del criticismo, Anthropos, Barcelona, 1992.
HEIDEGGER, Martin: Kant y el problema de la metafísica, FCE, Madrid, 1993.
KANT, Immanuel: Crítica de la facultat de jutjar, edicions 62, Barcelona, 2004.
KANT, Immanuel: Prolegòmens a tota metafísica futura que vulgui persentar-se com a ciència, Laia, Barcelona, 1982.
KANT, Immanuel: Sobre la paz perpetua, Tecnos, Madrid, 2002.
KANT, Immanuel: Crítica de la raó pura, UB edicions, Barcelona, 2004.
KANT, Immanuel: Crítica de la raó pràctica, edicions 62, Barcelona, 2004.
MARTÍNEZ MARZOA, Felipe: Releer a Kant, Anthropos, Barcelona, 1992.
SLOTERDJIK, Peter: Temperamentos filosóficos, Siruela, Madrid, 2010.
STEINER, George: La poesia del pensament, Arcàdia, Barcelona, 2012.
YPI, Lea: The Architectonic of Reason, OUP, Oxford, 2021.