L’educació val més que la incertesa

Un grup d’alumnes de 3r d’ESO del nostre institut ha realitzat un documental sobre l’educació. Volien saber com veien els seus avis i altres adults l’educació dels temps de quan eren escolars (“l’escola d’abans”) i com veuen la dels seus nets (“l’escola d’ara”), i van començar a fer preguntes. Algunes de les persones entrevistades assenyalen algunes de les dificultats amb les quals es trobaven molts espanyols, sobretot al món rural, per accedir als estudis quan l’escolarització obligatòria acabava més aviat (als catorze anys) i la major part d’adolescents havia de treballar per contribuir a l’economia familiar…

Una altra de les qüestions que s’hi plantegen, al vídeo, té a veure amb l’educació entesa com a una plataforma de preparació per al futur i com a mecanisme per anar cap amunt socialment. En el passat, per imaginar més fàcilment aquest ascens, l’educació es comparava freqüentment amb una escala: s’havia d’estudiar amb constància i regularitat de la mateixa manera que pugem una escala, a poc a poc, graó a graó. Més recentment, a mesura que es devaluava el sentit de l’esforç que impliquen els estudis, aquesta metàfora de l’escala va ser substituïda per la de l’ascensor, i els sociòlegs van començar a parlar de l’educació com a un ascensor social, és a dir, un mecanisme de mobilitat per passar d’una classe social a una altra més benestant. Així, qui havia nascut dins d’una família pobra podia sortir de la classe social a la qual semblava condemnat pel seus orígens i pujar socialment si aconseguia realitzar estudis superiors; els estudis li facilitaven l’accés a una feina més ben pagada i a una situació social més confortable, eren una garantia de futur.

No és, ni molt menys, la preparació per al món laboral l’única utilitat personal reconeguda de l’educació, però en temps de fosca incertesa, després de successives crisis econòmiques i amb quotes d’atur tan altes com les que tenim a la nostra societat (fins i tot entre el personal qualificat), no és estrany que els joves vulguin saber si l’educació que ara reben és la més idònia per fer front a les dificultats que s’albiren a l’horitzó. L’educació ha de donar als joves eines de comprensió del món i de desenvolupament personal i social, i fer-se preguntes sobre el futur forma part d’aquests objectius. En aquest sentit, les preguntes que ells plantegen podrien resumir-se en aquesta: s’ha espatllat l’ascensor social de l’educació o continua servint per ascendir socialment? Els dubtes dels joves són també, potser, els nostres: Ajudem els joves des de l’educació a formar-se per trobar després una feina a l’alçada de les seves expectatives professionals? És aquest el principal sentit de l’educació? Davant tants dubtes pel futur, hi ha una cosa clara: l’educació val més que la incertesa. Qui té estudis té una riquesa que ningú li pot treure. Una riquesa que val més que els diners. El professor Miguel Requena, catedràtic de Sociologia, a l’article “L’educació com a ascensor social” (Barcelona, 2016), ho diu d’una altra manera: “A causa de la crisi econòmica i coincidint amb la fi de l’expansió del sistema educatiu, podríem pensar que, a diferència del que passava fins no fa gaire, invertir en capital humà ja no és útil per pujar en l’escala social. Les dades disponibles, però, desmeteixen aquesta tesi. Fins i tot en la fase recessiva del cicle econòmic, els títols educatius milloren les perspectives d’ascens social, atenuen les de davallada i protegeixen de la desocupació”.

En tot cas, una cosa és el punt de vista dels professors i una altra la percepció de la ciutadania, que pot coincidir o no amb la nostra, però que cal conèixer. I tant si estem d’acord amb el professor Requena com si no, aquest documental ens ofereix una oportunitat per començar un debat sobre si l’educació com a ascensor social s’ha espatllat o si continua funcionant. Qui hagi vist el vídeo i hagi llegit fins aquí té ara la paraula.

F. Gallardo

Ecofeminismo

Hablemos de activistas. Hablemos de personas que comparten con otras sus ilusiones sociales y su lucha por un mundo más justo y más igualitario. De personas que no se arredran por ser consideradas utópicas por quienes no se plantean hacer de éste un mundo más habitable. Hablemos, por ejemplo, de ecofeminismo, una corriente de pensamiento y acción en la que confluyen dos fuerzas transformadoras de nuestro tiempo, la ecología y el feminismo, dos fuerzas necesarias para construir unas relaciones más armónicas de las personas con la naturaleza y de las personas entre sí. Hablemos de ecofeminismo porque, a pesar de las muchas razones que lo sostienen, sus ideas todavía no han llegado a amplios sectores de la sociedad, y para cubrir esa carencia se hace necesario divulgarlas, sobre todo entre los jóvenes. Por eso traemos aquí, previa autorización de las autoras, una entrevista de Paula Romero Muñoz (publicada en el número 107 de la Revista Ecologista) con una activista, Hortensia Fernández Medrano, y unas ilustraciones de la recordada Carmen del Olmo, profesora de Historia, artista plástica y activista incansable del ecofeminismo muerta prematuramente a los cincuenta y cinco años (1948-2002).

Hortensia Fernández: “El ecologismo sin el feminismo es incompleto”

Entrevistamos a Hortensia Fernández Medrano, ecofeminista e integrante de Ecologistes en Acció de Catalunya. Repasamos su dilatada trayectoria como activista ambiental y por la lucha de la igualdad de género. Confiesa que el coronavirus nos ha demostrado que “todo está conectado con todo” como han venido preconizando las ecofeministas.

En medio de la emergencia climática en la que estamos inmersas, puede ser aconsejable detenerse y mirar atrás. Reflexionar sobre las historias de aquellas mujeres que han navegado en tiempos convulsos puede ayudarnos a ver la realidad desde otra perspectiva, e inspirarnos para seguir caminando hacia horizontes mejores. Nos gustaría dar a estas historias su espacio y por ello hoy conversamos con Hortensia Fernández Medrano, compañera de Ecologistas en Acción desde sus inicios y una de las precursoras del Ecofeminismo en el Estado español. Ella nos atiende encantada, con la idea de compartir los “recuerdos de una vieja ecofeminista no arrepentida”.

Hortensia Fernández Medrano, en un momento de la entrevista.

—¿Cómo recuerdas tu infancia? ¿Y tus primeros contactos con la naturaleza?
—Tuve la suerte de nacer en una pequeña capital de provincia donde la naturaleza formaba parte de nuestras vidas. Mis padres habían sido enviados allí por “rojos”, de forma que a mi padre le dieron diez días para incorporarse al Instituto de Logroño. En aquella época esto constituía un lugar de destierro y era una de las típicas represalias realizadas por el franquismo después de nuestra guerra civil.
Todo su delito consistía en simpatizar con la República y la Institución Libre de Enseñanza en una ciudad castellana de cuyo nombre no me quiero acordar. Allí mi abuelo materno era propietario de una librería que fue saqueada e incendiada por grupos falangistas en diferentes ocasiones. Mi madre, que era funcionaria en la Administración, no tuvo mejor suerte que mi padre y los dos fueron suspendidos de empleo y sueldo durante un año, y forzados al exilio interno dentro del Estado español.
Mi afición por la naturaleza se la debo a mi padre. Fue él quien nos llevaba a mí y a mis hermanos al río Iregua. Allí aprendimos a nadar en un río tranquilo y transparente. Ese conocimiento de la naturaleza llevaba valores implícitos, como el de la observación, respeto y conservación, algo que he podido descubrir mucho después con mis alumnos.

—Después os trasladasteis a Barcelona. ¿Qué destacarías de esta etapa?
En 1958 llegamos a Barcelona gracias a un traslado voluntario de mi padre al Instituto Balmes. Mis padres decidieron trasladarse a Barcelona para que pudiésemos acceder a la Universidad. En una ciudad pequeña como la que vivíamos no había, y tampoco habría sido posible costear los gastos de tres hijos en una ciudad universitaria.
Yo ya estaba orientada hacia las Ciencias Naturales y por eso decidí estudiar Ciencias Biológicas. Escogí la asignatura de Ecología por convicción, asignatura entonces optativa e impartida por el Dr. Ramón Margalef. Él fue quien me proporcionó argumentos científicos, los cuales iban muchas veces en contra de mis sentimientos, más encaminados hacia el interés social o político y en los que había mucho más de buenas intenciones que de ciencia.

Recuerdo perfectamente cómo ya por entonces se atrevía a decir que cierto turismo era peor que muchos problemas ambientales. Mucho tiempo después he tenido que darle la razón y admitir el daño que nos ha hecho el monocultivo del turismo. Todo ello se lo he agradecido con el tiempo: un buen profesor es el que te plantea dudas y no el que reafirma tus ideas, muchas veces ingenuas y falaces, aunque sean bien intencionadas.
Sin embargo, mi acceso a la Universidad estuvo marcado principalmente por la política. Eran los años del franquismo más férreo en los que era bastante normal incorporarse a la lucha antifranquista, dada la falta de libertades existente en todos los ámbitos. Ello me llevó a sufrir la represión y detención en mi propia persona, hasta pasar tres días en los calabozos de Via Laietana, debido a mis amistades peligrosas con militantes comunistas del PSUC. Además, me vi privada del certificado de buena conducta, requisito necesario para acceder a gran parte del mundo laboral.

Todos estos contratiempos y la represión, incluso familiar, me pesaban como una losa y me llevaron a dar el salto a Francia en cuanto pude, en busca de la ansiada “libertad”.

Pintura ecofeminista de Carmen del Olmo (propiedad de su hija Amaia Sangorrin del Olmo, a quien agradecemos su permiso para publicarla).

—Cuéntanos más sobre tu estancia en Francia, suponemos que fue un cambio radical…
El Mayo del 68 es lo mejor que me pasó en la vida. Allí conocí el movimiento situacionista, que era la corriente principal en el movimiento estudiantil de la ciudad de Estrasburgo, donde yo vivía.
Entre nuestras acciones se cuentan la creación de un Comité de Relaciones con el Movimiento Obrero, que convocó a la Huelga General que movilizó a miles de trabajadores. Este potente movimiento obrero y estudiantil hizo saltar por los aires al Partido Comunista Francés por condenar el Mayo del 68 como asunto de pequeños burgueses. Igualmente se creó un Comité de Relación con los trabajadores migrados, en el que me impliqué directamente con los trabajadores españoles. Además, elaboramos un boletín dirigido también a este colectivo, donde pretendíamos concienciar sobre la lucha contra el franquismo en momentos tan duros como el Proceso de Burgos.
Fue en Francia también donde tuve mi primer contacto con un movimiento ecologista incipiente contra las centrales nucleares y que procedía originariamente de Alemania, donde tenía mucho calado. Esto me permitió informarme de los problemas causados por la energía nuclear. Igualmente, allí tomé contacto con un feminismo a favor de la liberación de las mujeres, en el que las feministas quemaban los sujetadores en hogueras como símbolos de opresión femenina. Era la época de Simone de Beauvoir, del feminismo de la igualdad entre hombres y mujeres, y la lucha por el aborto. Sin duda, fueron las semillas que quedaron tras el movimiento de Mayo del 68 las que pusieron en cuestión valores conservadores y muy asentados de la sociedad francesa.

—Tras la vorágine de libertades que supuso tu vida en Francia, decidiste volver a España. ¿Cómo fue tratar de encontrar tu sitio en tu propio país?
Cuando al cabo de los años decidí volver a Barcelona en 1972, se acababa de publicar el Informe sobre “Los límites del crecimiento”, aunque en España era desconocido en general y puesto en cuestión en los ámbitos científicos.
«Las mujeres del grupo defendimos el control de la reproducción por las propias mujeres, para no caer en políticas antinatalistas basadas en esterilizaciones de mujeres de países empobrecidos sin su consentimiento»
Por mi parte, estaba convencida de la importancia de los principios allí postulados y sobre la imposibilidad de seguir creciendo en un planeta finito. Con la experiencia y conocimientos adquiridos en Francia en la lucha antinuclear, intenté formar parte de algún movimiento de este tipo. Sin embargo, lo más parecido que encontré en aquella época fueron las comisiones de urbanismo de las asociaciones vecinales. Así que allí me metí a luchar contra el Plan de la Ribera en la Barceloneta y contra la destrucción del Borne, a través de la Asociación de Vecinos del Casc Antic, y que por cierto conseguimos salvar.
Fue un momento que coincidió también con el auge del movimiento feminista. Se organizaron las Primeras Jornadas Feministas de Catalunya en 1976, en las que yo también participé. Recuerdo que también militaba en la Organización Comunista Bandera Roja para luchar contra el franquismo y allí me dijeron que tenía que elegir entre feminismo y medio ambiente. Ya en aquel momento y por primera vez me sentía escindida entre ecologismo y feminismo, y veía la necesidad de unir ambas luchas.

Pintura de Carmen del Olmo (propiedad de su hija Amaia Sangorrin del Olmo, a quien agradecemos su permiso para publicarla).

—¿Qué tal tu vida laboral como científica y mujer en aquella época?
A nivel laboral conseguí una beca miserable de 10.000 pesetas al mes sin seguro de ningún tipo en el Instituto de Investigaciones Pesqueras, dependiente del Consejo Superior de Investigaciones Científicas. Allí vi de forma más clara que nunca la situación de la investigación científica al servicio de los intereses privados, sin tener en cuenta los intereses de la sociedad, así como la precariedad del personal investigador del que yo formaba parte.
Fue por todo ello por lo que decidimos fundar con otros compañeros becarios y contratados del CSIC la Comisión de Investigación y Medio Ambiente, desde la que podíamos denunciar las políticas nefastas del Gobierno en materia científica, como el vertedero del Garraf o el plan Energético Nacional, consistente en llenar el Estado español de centrales nucleares. Estábamos en el año 1975 y no había libertad de reunión, por lo que tuvimos que crear la asociación utilizando el paraguas legal del Colegio de Licenciados de Cataluña y Baleares.
Siempre recordaré con cariño los años pasados en la Comisión de Investigación y Medio Ambiente que debió ser de los primeros grupos ecologistas del Estado español. Nos veíamos todos los viernes y prácticamente en cada reunión redactábamos un comunicado de denuncia de los diferentes atropellos cometidos contra el medio ambiente, que raramente transcendía nuestro ámbito, porque eran censurados en la prensa oficial la mayoría de las veces. Además, por primera vez se hizo un análisis crítico de la política científica del CSIC y de las condiciones económicas y sociales del personal investigador.
En el grupo antinuclear de la Comisión de Investigación del que yo formaba parte llegamos a realizar 53 charlas entre los años 1976 y 1979 por toda Cataluña y la zona del Bajo Ebro aragonés, según contabilizamos en una lista detallada que todavía conservamos. Recuerdo que yo siempre estaba en minoría o sola en las charlas que impartíamos y en los debates con ingenieros y científicos partidarios de la energía nuclear que, como por casualidad, siempre eran hombres.
A partir del grupo antinuclear de la Comisión de Investigación del Colegio de Licenciados y de forma conjunta con otros grupos, como el Colectivo de periodistas antinucleares, grupos pacifistas y grupos locales de afectados por las centrales nucleares, entre otros, se fundó el Comité Antinuclear de Catalunya en abril de 1977. El CANC fue el primer grupo antinuclear de Cataluña desde el que se organizaron marchas y manifestaciones muy numerosas y en el que tuvimos el honor de contar con la presencia del filósofo y profesor Manuel Sacristán y su equipo de la revista Mientras Tanto de orientación marxista.


—Imaginamos que esta situación supuso el germen de las primeras reflexiones en torno al ecofeminismo. Cuéntanos cómo llegaste hasta ahí.
Fue en 1977, desde el CANC, donde un grupo de tres mujeres animadas por Carmen del Olmo iniciamos por primera vez una reflexión sobre la relación que ya intuíamos entre ecologismo y feminismo. De hecho, devoramos los escritos de Francoise D’Eaubonne, la primera mujer que habló explícitamente de ecofeminismo, y publicamos un artículo en Dones en lluita, en el que señalábamos que los hombres se habían apoderado de la agricultura y del control de la población, según la tesis de D’Eaubonne, y que esa era la causa de nuestra opresión como mujeres. Como no nos acababan de convencer los argumentos de las pocas feministas que escribían en aquel momento sobre el tema, dejamos reposar el tema durante algún tiempo.
Tras el accidente de la central nuclear de Chernóbil en 1986, cuya denuncia fue la última acción del CANC como colectivo, llegó una época de gran actividad en la que se crean los comités anti-OTAN en contra del referéndum convocado por el Gobierno Español para entrar en la OTAN y que perdimos, a pesar de la gran actividad desplegada. Por otro lado, en 1989 tuvo lugar el grave accidente de la central nuclear de Vandellós I, por lo que se vuelve a reactivar el movimiento antinuclear enriquecido con el movimiento antimilitarista, hasta conseguir su cierre definitivo.
Como colofón de esta intensa actividad se crea Acció Ecologista en 1991, organización que dio lugar más tarde a la actual Federació de Catalunya de Ecologistes en Acció. Fueron momentos muy creativos dentro de nuestra organización. Las mujeres, aunque seguíamos siendo minoría, jugábamos un papel muy importante. A ello contribuyó sobre todo la incorporación de Anna Bosch, exalcaldesa de Mollet del Vallès por el PSUC, que entre otras cosas propuso la creación de una Iniciativa Legislativa Popular antinuclear donde se pedía el cierre de las centrales nucleares y que perdimos a pesar de haber recogido medio millón de firmas.
Sin embargo, cuando menos lo esperábamos surge una crisis en el seno de la organización en forma de desacuerdo sobre el tema de la población. Fue el momento de la Conferencia sobre Población y Desarrollo, celebrada en 1994 en El Cairo, en la que hubo grandes desencuentros y debates entre las instituciones y las mujeres representantes de los países más pobres sobre ese tema.

Los hombres del grupo de Acció Ecologista se definieron a favor del control de la población como principal causa del deterioro del medio ambiente mundial, junto con renombrados ecólogos como Paul R. Ehrlich y su “bomba demográfica“. Mientras tanto las mujeres del grupo defendimos el control de la reproducción por las propias mujeres, para no caer en políticas antinatalistas basadas en esterilizaciones de mujeres de países empobrecidos sin su consentimiento, ya que para ellas el número de hijos era su única seguridad en la vejez. Creíamos y seguimos creyendo que a medida que se elevase el nivel de educación de las mujeres y el acceso a los medios anticonceptivos ellas mismas disminuirían el número de hijos.

Esta crisis dio lugar a un movimiento singular llamado Las Petras. Las mujeres de Acció Ecologista decidimos organizarnos por nuestra cuenta con mujeres procedentes del movimiento feminista y pacifista, y algunas académicas feministas como Verena Stolcke.  También hay que reconocer el papel fundamental realizado por mujeres como la desaparecida Anna Bosch, cuya energía nos llevó a una intensa actividad en forma de charlas, presentaciones y publicaciones con las que cosechamos muchos éxitos.

Pintura de Carmen del Olmo (propiedad de su hija Amaia Sangorrin del Olmo, a quien agradecemos su permiso para publicarla).

—¿Cuándo os declaráis oficialmente ecofeministas?
Aunque no nos declaramos oficialmente ecofeministas, el tema del ecofeminismo surgió justamente cuando decidimos reflexionar con mujeres feministas del Grupo Dones i Treballs. Entre ellas se encontraba Cristina Carrasco, que procedía de la economía feminista, así como mujeres procedentes de ámbitos como la salud o la educación, y que no se consideraban ecofeministas ni ecologistas.
Para mí, ese momento fue el verdadero nacimiento del ecofeminismo, quedando plasmado en el libro de color rosa titulado Malabaristas de la vida (Mujeres, tiempos y trabajos) y publicado por Icaria en 2003, así como en la redacción del artículo titulado “Arraigadas en la Tierra”. Este último está firmado por tres mujeres de Ecologistes en Acció (Anna Bosch, Inés Amoroso y yo), cuya elaboración nos llevó a leer a muchas ecofeministas desconocidas por la mayoría de nosotras.

—¿Cuáles fueron vuestras principales aportaciones?
Además de hablar del control de la población, formulamos por primera vez gracias a nuestra reflexión conjunta con las mujeres de Dones i Treballs el concepto de sostenibilidad de la vida humana, al valorar el trabajo realizado por las mujeres como fundamental para el mantenimiento de la vida, aunque fuese ignorado por la economía clásica de la misma forma que era ignorada la naturaleza, al no estar consideradas en el PIB.
Es decir que, por un lado, las ecologistas del grupo planteamos el tema de la ecodependencia al situar a la especie humana dentro de la biosfera junto con el resto de los seres vivos y poniendo de relieve que formamos parte de un mismo ecosistema del que dependemos totalmente y hemos de respetar, si no queremos desaparecer como especie.
Pero a su vez desde el feminismo se construyó el concepto de sostenibilidad de la vida humana, la necesidad de reconocer que esta tampoco es sostenible sin el necesario trabajo realizado por las mujeres a lo largo de todos los tiempos y culturas, o lo que es lo mismo, la dependencia existente entre unos seres humanos y otros, y a la que llamamos interdependencia.
Este trabajo que llamamos de cuidados ha sido y es necesario para conseguir que una persona se desarrolle desde que nace hasta que muere, pero como sabemos también ha quedado olvidado durante la historia de la humanidad, a pesar de ser fundamental para la vida humana.
El debate fue extenso y muy rico, y nos llevó a sentar las bases del ecofeminismo, al admitir que el ecologismo sin feminismo es incompleto y deshumanizado, pero que a su vez el feminismo requiere admitir la necesidad de los límites del planeta del cual dependemos, como estamos comprobando con la actual crisis ecológica, consecuencia de nuestra actividad depredadora con el medio.
A lo largo de este debate rompimos con el feminismo esencialista, que relacionaba a las mujeres con los cuidados por su inclinación biológica hacia ellos y no por la división sexual del trabajo. Rompimos también con la mística de la femineidad que nos asignaba el papel de cuidadoras universales. Es decir, admitimos la necesidad de este cuidado, pero también la necesidad de que sea asumido igualmente por los hombres en un justo reparto de funciones.
Creo que el mayor éxito de las ecofeministas ha sido el de cambiar la forma de pensar al poner el cuidado de la vida humana en el centro.
Además, cuando se declaró el estado de alarma por COVID-19 y nos confinaron en casa, pudimos comprobar que la mayoría de los trabajos considerados esenciales estaban fundamentalmente ocupados por mujeres, ya que eran las que satisfacían las necesidades de cuidado o subsistencia. Según los datos aportados por Lourdes Beneria, estas constituían un 70 % del trabajo remunerado de servicios y 75 % del no remunerado a nivel mundial. Es decir, que lo único esencial eran las mujeres.

Pintura de Carmen del Olmo (propiedad de su hija Amaia Sangorrin del Olmo, a quien agradecemos su permiso para publicarla).

—¿Cómo ves al ecofeminismo en nuestra organización?
Creo que el ecofeminismo ha dado saltos de gigante estos últimos años gracias al enorme trabajo de mujeres como Yayo Herrero, Marta Pascual y muchas otras que conocí cuando eran chicas muy jóvenes y empezaban a interesarse por ello. Para mí es un gran alivio asegurar la continuidad en este tema en el que algunas nos iniciamos hace ya muchos, demasiados años. En ese sentido creo que hemos mejorado mucho en Ecologistes en Acció y es un gustazo ver a los hombres más implicados también en el tema de los cuidados.

—Las personas jóvenes se han organizado y están dando un verdadero ejemplo al mundo, a pesar de que esta situación les ha venido dada. ¿Qué opinas de este movimiento?
No quiero terminar sin señalar el fantástico trabajo realizado por nuestros jóvenes en contra del calentamiento global, liderados o no por Greta Thunberg. Ha sido como un regalo que nos ha caído del cielo cuando más lo necesitábamos y que valoro muy positivamente. Ese es nuestro futuro si es que hay alguno, o en el mejor de los casos se trata de una actividad necesaria para colapsar mejor, como diría Jorge Riechmann, y cambiar nuestro rumbo hacia la justicia social y climática.
No nos queda la menor duda de que estamos ante un colapso civilizatorio, que no es más que la manifestación de una crisis sanitaria, social, ecológica, económica, política, financiera, climática y de la biodiversidad producida por un sistema de producción capitalista y patriarcal, al que nos quieren volver a llevar con el nombre de «nueva normalidad», que apunta hacia una mayor desigualdad social, mayor destrucción de los ecosistemas, mayor perturbación del clima y mayores desastres naturales en general.

—Ya para acabar, al principio nos decías que te declaras una “ecofeminista no arrepentida”. ¿A qué te referías?
Lo que quiero decir es que cada vez es más evidente que la crisis sanitaria puesta de manifiesto por el coronavirus tiene la virtud de habernos devuelto a nuestra realidad, realidad según la cual somos organismos ecodependientes e interdependientes dentro de una biosfera en la que «todo está conectado con todo», como no nos hemos cansado de preconizar las ecofeministas.
Y en este sentido pienso que no nos hemos equivocado en el diagnóstico y vamos por el buen camino, si nos atrevemos a asumir este cambio enorme que va a suponer aceptar el reto de empezar de nuevo bajo otras premisas, basadas sobre todo en la solidaridad de la especie humana con las personas más vulnerables y la aceptación de los desafíos de la naturaleza de la que formamos parte, si no somos capaces de respetarla mediante el decrecimiento económico y el bajo consumo de materiales y energía. Tenemos un gran trabajo por delante en el que va nuestra supervivencia como especie.

Paula Romero Muñoz. Área de Ecofeminismo de Ecologistas en Acción.

Revista Ecologista nº 107.

África en la música y en el corazón

La autora de este reportaje, Mar Joaniquet, es geógrafa formada en cooperación internacional. Activista por los derechos humanos, lleva 20 años trabajando como voluntaria de la ONG Survival Internacional, que defiende los derechos de los pueblos indígenas. En los últimos años ha trabajado de cooperante en África y ha apoyado a colectivos migrantes de Barcelona, como el Sindicato de Manteros y el de las Mujeres Cuidadoras sin Papeles. A través de sus reportajes transmite la voz de personas en riesgo de exclusión y denuncia el empobrecimiento y el expolio de los países del Sur perpetrado por Occidente. Para mostrar un ejemplo de la riqueza cultural que aportan los emigrantes africanos a la sociedad occidental, le hemos pedido permiso para reeditar esta entrevista suya, publicada anteriormente en Catalunya Plural, con dos músicos de Camerún que reivindican la necesidad de empoderar la música africana de origen popular.

Más allá de la música: ÉrickAliana y Picket, dos músicos de Camerún en Barcelona

“Si perdemos la cultura, perdemos nuestra riqueza”

Paseamos por los barrios de Barcelona, y los cantos y danzas surgen espontáneos tras la marcha. Y es que Érik Aliana lleva la música en el interior de su ser, de donde emana con su talento y con la sinceridad de sus palabras. A su paso, el cantante camerunés multiinstrumentista  interactúa felizmente, tanto  con músicos de la calle, como con personas que juegan al ping-pong en una plaza de la Barceloneta, a las que les pide compartir una partida. A la brillante gama de su voz única le acompaña el bajista Picket. Ambos forman un dúo de sonoridad musical con gran complicidad y son dignos de ser vistos en el escenario. Ya en el ensayo de sonido hacen vibrar a los espectadores: los transportan más allá de la música, una música que conecta desde lo tradicional hasta lo universal. Los korongos (guitarras) y percusiones tradicionales se acompasan con sus voces. Voces que narran temas desde el patrimonio ancestral y cultural de su país hasta la destrucción que provoca la fabricación de las armas.

Los cantos y danzas surgen espontáneamente a su paso en Érik Aliana, y a su paso interactúa con las personas, como con este músico de origen africano. Foto: Mar Joaniquet

—¿Cómo aprendisteis el arte de la música? ¿En qué se inspira?
Érik. En nuestra juventud, cuando empezamos a tocar música, estábamos inspirados  en la vida local, en la manera de ser de nuestro pueblo, en los ancianos. De niños aprendimos las cosas que existen en nuestro hogar, la forma de vivir, de cantar. Yo quería transmitir la manera de entender el respeto,  los valores,  ciertos ritos y danzas, las relaciones con los padres y la familia, con la naturaleza y la forma como hablamos de Dios, quien es más grande que la religión. Amaba la música, mas no sabía que sería músico. Mi padre quería que fuese médico o abogado. Pero empecé a cantar en mi tierra natal, en Camerún. Yo diría que la nuestra no es exactamente música tradicional. Si los occidentales van a las regiones donde las personas tocan los tambores desde hace miles de años y lo registran, lo pueden transformar en música moderna con las tecnologías. La música es la pulsión, y la que hacemos nosotros es la música primaria.
—¿Cuánto tiempo lleváis trabajando juntos?
Picket.— Hace casi 20 años que nos encontramos en Camerún. En 2003 viajamos a Francia al Festival Musiques Métisses de Angoulême, y  allí nos descubrió el público francés: fuimos la revelación del festival.  En 2004 nos invitaron a la siguiente edición, y a partir de ese momento viajamos por  EEUU, a Nueva York y las Vegas. Después fuimos a Asia,  Japón y Corea. Luego ya nos asentamos en Francia. No lo hacemos por negocio sino para compartir nuestra música con otras personas y que puedan conocernos. Nuestra música abre, ayuda, es universal.
Érik. —En mi vida he encontrado a gente muy interesante. En un momento dado mi corazón me habló: Picket era el único que comprendía lo que yo hacía. Él me ha permitido ser yo mismo y expresar lo que hay en mi interior. Simplemente respeta lo que soy y respeta lo que hago. La amistad, la complicidad y la fraternidad nos unen. Nos inspiraron muchos, pero aún no tenía mi estilo definido. En el momento que me pregunté quién soy yo, y qué hago con mi música,  surgió el proyecto de Just my Soul. Nosotros no tocamos la música, la vivimos desde dentro.
—Tenéis una música singular, de gran personalidad artística. Utilizáis polifonías y polirritmos. ¿Revelan algo de cómo  se comunican los pigmeos u otras etnias ancestrales?
Érik.—Los pueblos de Camerún tienen técnicas vocales y una manera de hablar  extraordinaria que todavía no estaba explotada. La entonación de las lenguas africanas es muy rica: sube, baja, ríe, llora, cae, juega, y nosotros utilizamos estas múltiples variedades tonales. En Camerún tenemos  la suerte de que nuestros antepasados ya permitían la  mezcla entre las diferentes etnias, y así se formó nuestra diversidad cultural mestiza.
Con la edad, Picket y yo reflexionamos: ¿por qué tocamos música de esta manera? ¿De dónde viene este estilo? Lo hacemos de forma inconsciente, no surge de la escuela. Y empezamos a investigar para comprenderlo, estudiando la historia antigua de nuestros pueblos, de nuestros reyes, como las civilizaciones egipcias, del Congo y de Etiopía. Y nos dimos cuenta de que teníamos diferentes estilos musicales según las diferentes regiones de África. Observamos  que las formas musicales de nuestros ancestros se basan en muchos ritmos, o sea en la polirritmia. Y los ritmos son la vida. No era magia, no era música de conservatorio. Esto lo constatamos cuando leímos los escritos de los investigadores alemanes, pues nuestra transmisión es oral y no había nada escrito sobre ello. El encuentro con el percusionista francés François Kokelaere nos concienció de lo que estábamos creando. Nos dijo que  actualmente la música africana estaba a punto de morir, pues los africanos tocaban para satisfacer a los occidentales y algunos occidentales los utilizaban para hacer negocio. Reconoció nuestro trabajo y nos hizo ver que lo que hacíamos inspiraba al mundo. Hemos creado una expresión de la sabiduría de nuestro país muy especial que no se encuentra dentro ni fuera de nuestras las fronteras.
Si te paras un momento, te das cuenta que la vida cotidiana está hecha de polifonía: el canto de los pájaros, el coche que pasa, las voces de la gente,… Con la calma, nuestros antepasados podían escuchar cómo hablaba la vida. Pero la tecnología nos destruye porque nos trae exceso de información inútil, y nos pone enfermos, Si estás calmado, escucharás los sonidos y  te sanarán.

Érik Aliana. /Foto: Mar Joaniquet

—En vuestras canciones exponéis el  saqueo de los recursos de África por parte de Occidente.
Picket.—África está llena de riquezas. Durante la colonización, se organizó en 1885 la Conferencia de Berlín, en la que los países europeos se repartieron África y comenzó la explotación sistemática. Redistribuyeron nuestro continente y nuestros recursos. Muchos  grupos étnicos se han quedado divididos por las fronteras que trazaron los colonizadores sin respetar nuestra cultura.
La naturaleza nos dio toda esta riqueza, pero cuando hablamos de cooperación hace falta que se haga dentro de la equidad. Por ejemplo en Camerún, Francia no ha de fijar los precios de las materias de primas. Si no lo aceptas, te pueden matar. Desde los años 60 han sido asesinados más de 20 jefes de estado.  Nos  han impuesto un modelo de vida y cultura que no se parece a la nuestra. ¡Camerún no vendrá aquí a Barcelona e impondrá su cultura!
Érik. En nuestro álbum  de Just my soul hemos evocado un poco esto. Vemos, por ejemplo, un país como Francia que no nos deja desarrollarnos por nosotros mismos ni ser libres. ¡Hace ya  dos siglos que están en nuestro país! Francia tiene la primera gran reserva de oro, pero no tiene minas: lo extrae de Mali, Burkina Faso, Senegal… Nosotros no tenemos industrias porque cuando África quiere impulsar procesos de industrialización, desde Occidente hacen lo posible para impedir esta política. La electricidad de Francia se alimenta principalmente de centrales nucleares que utilizan uranio. ¿De dónde se extrae este mineral? Esto tiene que acabarse.
En este sentido forma parte de dicho álbum la canción de “La Razón”, y la razón no es ni blanca ni negra, ni asiática ni sudamericana. La razón es el buen sentido: cada uno en su lugar se organiza a su manera según su razón, y además hay una razón universal que se comparte por el mundo entero y con sentimientos de justicia.
—En el concierto de la librería Panafricana estabais acompañados de libros con historias de vuestro continente como la de Thomas Sankara. Es uno dela veintena de presidentes asesinados que comentabais, que Intentó liberarse de los dictados del Banco Mundial y el FMI. ¿Unas palabras sobre esta gran figura?
Érik.—Lo resumo así: es la estrella que el Universo nos envió.
Picket.Es la memoria de África. Fue el mejor presidente del mundo en esa época.

De África a Europa la migración llamada clandestina se toma muchas muertes en los mares… “Los únicos clandestinos son las entidades extranjeras que nos saquean los recursos”, reclama Erik. | Mar Joaniquet

—¿Cómo veis la juventud de los países africanos? Por ejemplo, en Senegal con el lema “Basta Ya”, se han rebelado en estos últimos meses contra el neocolonialismo.
Érik.Los jóvenes actualmente son conscientes de que nuestros antepasados fueron víctimas del expolio y  masacrados por las armas. Ellos dicen: ¡”NO MÁS!”. Por otro lado ven que en otras partes del mundo la juventud vive bien la vida mientras otros sufren en el planeta, y eso es lo que difundimos en el álbum Just my Soul.
Las manifestaciones continuarán aunque cambien los jefes de Estado, pues el problema es que todavía nos dirigen los países que nos colonizaron. La vida africana mejoraría mucho si los occidentales cambiaran su modo de vida consumiendo menos, para distribuir los recursos mejor, y si en África las materias primas se vendieran a un precio justo al extranjero.
Con la gran depresión de 1929 la gente cambió por necesidad en Occidente. Hace falta que modifiquemos la mentalidad y cambiar el sistema actual. Cuando cambie la conciencia general de las personas surgirán nuevos dirigentes. Paralelamente, los países se tendrían que organizar para eliminar la corrupción. Habría que rehacer nuestro país y nuestro sistema democrático partiendo de nuestra tradición, pues actualmente la Constitución está dictada por Francia. Seguimos trabajando para  la liberación de África, para la liberación del hombre negro. Tardará, pero llegará.
Picket.— Los jóvenes se están movilizando, son actualmente reivindicativos y con razón.

Bajo la estatua de Colón nos recuerdan el neocolonismo tan patente en Camerún, y que sobre el mito de que los africanos son primarios, hay que saber que tienen su propia inteligencia. | Mar Joaniquet

—Habéis visitado la tienda Top Manta, del Sindicato Popular de Vendedores Ambulantes, formado por muchas personas africanas que llegaron a través de la migración forzada, llamada “clandestina”. ¿Cómo lo vivís en vuestro país?
Érik .—Hay dos tipos de migración: la  más importante es la internacional de las empresas que entraron clandestinamente en nuestro país  y que no pagan impuestos. El Gobierno lo acepta, pues la República de Camerún fue creada para provecho de Francia quien escogió a los primeros dirigentes. En nuestro país, no consideramos extranjeros las personas que llegan de países limítrofes, pues no podemos llamar migración el cruzar un río o una cordillera. Para nosotros los únicos clandestinos son las entidades extranjeras que nos saquean los recursos.
—¿Un canto de esperanza para los países del continente Africano?
Érik.—Veo una esperanza para África. Porque todo cambia. En todas las partes del mundo (europeos, asiáticos,…) empiezan a comprender que hace falta preservar África, también para la humanidad. Me refiero a  preservar la cultura,  no a preservar la materias primas que están allí desde hace miles de años. Puede ser que no lo veamos nosotros, puede ser que lo vean los hijos de nuestros nietos o bisnietos…
Picket.— Si veo la esperanza, pues ha habido un avance en muchos terrenos, como en la alfabetización y en las nuevas tecnologías o en las redes sociales. Sin embargo, lo primero es que dejen de expoliar a nuestros países y que no se organicen guerras. Queremos ser libres, pues nuestras instituciones todavía son afines al estado francés.

Erik y Picket formando un dúo de sonoridad musical con gran complicidad en el concierto de la librería Panafricana. | Mar Joaniquet

—¿Creéis que a través de vuestra música se puede reducir el racismo en los países occidentales?
Érik.— Sobre todo en Just my Soul con Picket, las canciones impactan sobre la gente cada vez que vamos a los conciertos. En  nuestra música buscamos lo universal.
Hay una parte del mundo que le molesta el hombre negro, la  piel negra. Y siempre está en confrontación con nosotros. Aquí mismo nos han interceptado en la estación de Renfe de Sants por el solo hecho de ser “negros” mientras veíamos cómo los demás pasajeros pasaban libremente No era para pedir el test del COVID precisamente… A nuestros países vienen asiáticos, occidentales, y muchos se creen superiores. Fuera de las fronteras, han caricaturizado la cultura de África diciendo que somos robustos y fuertes, como un animal, pero también somos inteligentes, tenemos nuestra ciencia. Hemos ayudado a amigos occidentales, como Picket sobre organización y plano psicológico, o yo mismo  sobre el conocimiento de la vida, de la existencia. Pedimos que nos respeten, y este es nuestro combate. Y difundiremos esto a través de nuestra música y en los encuentros, haya dos o dos mil personas.
—¿Habéis realizado talleres en el Instituto Francesc Ferrer y Guardia de Sant Joan Despí. ¿Cómo fue la experiencia con los jóvenes?
Érik.—Quiero insistir sobre la transmisión, pues sino se transmite, no hay nada. Me he dado cuenta que la música que hacemos es más que eso, lo sobrepasa. En mi infancia he aprendido y me he formado gracias a otras personas que han organizado mi comunidad y que me han transmitido valores. Ellos tenían la responsabilidad de mostrarnos como se desarrollaba la vida. Y hoy veo que no somos una cultura única, pues dentro de la cultura, del arte y de la tradición, hay expresiones diferentes de la vida que hacen que  los niños y niñas  se formen con unos determinados valores. 
Desde el comienzo yo tocaba solo para los  adultos. Fue en Japón que me di cuenta que los niños y niñas  amaban lo que hacía, la expresión de mi pueblo tradicional y la mía personal. ¿Por qué? Porque la música es universal. Allí empecé a ver la importancia de lo que hacía. Fuimos a tocar a hospitales, escuelas y diferentes centros. Los niños han construido mi humildad, pues puedes  actuar delante de miles de personas en un concierto y recibir aplausos, pero con los niños tengo el  enorme placer  de poder transmitir e intercambiar. En los talleres pienso en mi infancia, y escucho lo que construyo con ellos.

“Con los alumnos del Instituto Francesc Ferrer y Guardia tuve el enorme placer de poder transmitir y crear con ellos. Al finalizar, quería abrazarlos a todos”, declara Erik. | Rosa Ena

Aquí en el Instituto nos acogieron con mucho amor, con mucho respeto. Fueron muy humanos. A Picket y a mí nos sorprendió la gran capacidad de escucha y concentración que tuvieron los alumnos, además de sus habilidades como aprendices, pues respondieron muy bien. Cuando concluimos el taller en la escuela observé sus ojos, denotaban alegría. ¡Quería abrazarlos a todos! De esta experiencia ha surgido la idea de poder hacer en un futuro dos singles con ellos.
—¿Cómo os habéis sentido en Barcelona, ciudad nueva para vosotros?
Érik.—Ha sido maravilloso conocer esta ciudad y sus habitantes. La lengua es muy importante, y veo que en las vuestras hay una entonación variada y muchas expresiones, a diferencia de otros países europeos: vosotros habéis guardado la flor de la lengua, la energía,  es parecida a la de los africanos. 
Además, se puede respirar bien, hay mucha amplitud y espacio. Poder ver la fuerza del mar y que su olor se pueda sentir hasta en las partes altas de la ciudad… Y se conservan barrios antiguos como si fueran pueblos;  vemos que las personas hacen vida al aire libre, y que son más abiertas que donde vivimos, en Francia. Os parecéis más a nosotros, y es como sentirnos en nuestra tierra, en casa. 
 

“Los niños y niñas han construido mi humildad”, declara Erik. Su amor hacia ellos se observa al acabar el concierto en la Panafricana con la entrega de sus cascabeles a Judit, en el regazo Maky, coordinadora de los eventos. | Mar Joaniquet

Mar Joaniquet

Un blus per Amanda Gorman a la torre de Babel

A les escoles i instituts de Santa Coloma de Gramenet, com a altres llocs del món, estem acostumats a la diversitat d’orígens i de llengües de l’alumnat, i molts considerem aquesta diversitat una riquesa de la qual ens sentim orgullosos, com si totes les llengües fossin o poguessin ser nostres. Estimar les llengües és estimar la humanitat. Així que, quan ens arriben nous alumnes amb els quals no podem comunicar-nos en un primer moment per la diferència de llengua, els hi donem la benvinguda amb l’ajut d’alguna persona (traductors del servei municipal, un altre alumne o alumna del mateix origen…) perquè es trobi a gust al nostre centre sentint que estimem la seva llengua. I per això valorem molt l’ofici dels intèrprets i traductors: perquè són la mà estesa, els ponts que ens permeten comunicar-nos amb gent de diferents procedències, eixamplen la nostra universalitat i ens apropen a l’alumnat nouvingut i a les seves famílies. Així ho reconeix, per exemple, l’himne del nostre centre, l‘Institut Puig Castellar. “Estudiants del món/ que ens fan universals./ Gent que ve de lluny/ per veure’ns tots iguals”, un himne compost i escrit per Víctor Obiols/ Víctor Bocanegra, un cantant, poeta i traductor que, sense pretendre-ho, s’ha vist envoltat aquests darrers mesos en una inversemblant polèmica internacional sobre qui pot traduir a qui. Davant d’aquesta polèmica, li hem demanat al Víctor Bocanegra, amic i col·laborador del Puig Castellar des de fa quasi trenta anys, que ens en faci cinc cèntims, d’aquesta polèmica, de la seva resposta i de la d’altres traductors, alguns dels quals, molt generosament, han volgut participar al projecte de construir un altre pont al riu de les cultures, un pont per on puguin passar totes les persones que vulguin conèixer aquests blues per Amanda Gorman.

F. Gallardo

La torre de Babel de Pieter Brueghel el Vell (1563)

La festa ha de ser del llenguatge
Per resumir molt un afer que m’ha tingut entretingut (amb moments de diversa temperatura emocional) aquest darrer mes i mig, i per al lector d’aquesta notícia que no hagi estat al cas: com a traductor professional (més de trenta anys en l’ofici), vaig rebre l’encàrrec de traduir al català el poema The Hill We Climb d’Amanda Gorman, la jove poeta afroamericana que havia estat convidada a la investidura del nou president nord-americà, Joe Biden. Ho vaig fer amb la celeritat requerida, i vaig lliurar la traducció (El puig que enfilem). Al cap de poc vaig rebre amb sorpresa el rebuig de l’encàrrec. Els nord-americans volien un altre perfil de traductora: dona, activista i, preferiblement, negra. Jo, com a home, blanc i madur, quedava descartat, com ja va succeir a Holanda amb l’escriptora, blanca i no-binària, Marieke Lucas Rijneveld. Ell/a va triar respondre amb un poema a Amanda Gorman. Això em va inspirar a compondre també una resposta, en el meu cas en forma de cançó, que és també un ofici musical i poètic (un art i una tècnica alhora) que també fa anys que practico. I així va néixer “El blus de l’Amanda”. És una cançó de lloança de la fraternitat universal, de conciliació de totes les diferències, una oda a la diversitat (tal com jo també he interpretat el missatge del poema de Gorman), i és, sobretot, un elogi de la traducció, que és sempre una eina per bastir ponts entre persones i cultures, un instrument per tal que es produeixi la màgia de la comunicació. En la cançó he forjat la metàfora de l’istme, la llenca de terra que uneix continents, amb el qual m’identifico, enfront de l’illa, la terra isolada, envoltada de mar i de difícil accés. L’amic traductor (i traductòleg) Juan Gabriel López Guix va oferir-se a fer la traducció castellana per als subtítols, i vam pensar que potser podíem ampliar el ventall de versions per facilitar subtítols a diverses comunitats lingüístiques. En Gabriel, que té contactes arreu del món en el gremi, va oferir la proposta, i la sorpresa ha estat que més de vint traductors/es, de gran qualitat, per cert, s’han unit al projecte amb entusiasme, i el videoclip que aparegui a la Xarxa tindrà un menú de subtitulatge impressionant. Que es pugui seguir la lletra de la cançó en turc, islandès, esperanto, coreà… i tantes altres, més les que es vulguin afegir en el camí, és un triomf de la traducció, un cant a la diversitat d’idiomes, una festa del llenguatge.

Agraeixo als editors del Blog del Puig que hagin volgut fer-se ressò d’aquest fenomen. I quan estigui acabat el videoclip, m’agradarà que es pugui penjar i compartir amb els seus lectors.

Víctor Obiols

Amanda Gorman (2017), autora del poema The Hill We Climb (2021)

Text original en català:

Amanda

Amanda
Vull fer-te una corranda
Però quan m’hi poso
L’ànima em vibra
No sé què em passa
Que em surt un blus.

Amanda
Si pacta sunt servanda
Com és que em deixes
No soc una illa
Que soc un istme …
I et canto un blus.

Sortirem de l’ombra
Ardents i sense por
La llum l’encomanes
I saps escombrar la foscor.

Amanda
Vull fer-te una corranda
Però quan m’hi poso
L’ànima em vibra
No sé què em passa
Que em surt un blus.

Món divers de tots colors
Harmonia i goig
Benvolents i ben plantats
Deixem lluny el tràngol atroç

Amanda
Vull fer-te una corranda
Però quan m’hi poso
L’ànima em vibra
No sé què em passa
Que em surt un blus.

Amanda
Si pacta sunt servanda
Com és que em deixes
No soc una illa
Que soc un istme …
I et canto un blus.

Sortirem de l’ombra
Ardents i sense por
La llum l’encomanes
I saps escombrar la foscor.

Amanda
Vull fer-te una corranda
Però quan m’hi poso
L’ànima em vibra
No sé què em passa
Que em surt un blus.

Víctor Bocanegra

Relació de traduccions rebudes fins al moment: castellà, eusquera, gallec, francès, anglès, portuguès, hongarès, polonès, turc, japonès, esperanto, islandès, xinès, àrab, rus, neerlandès, grec, coreà, búlgar, finès, italià, llatí, ucraïnès, escocès, hebreu, romanès, wòlof, armeni, georgià i alemany. Oferim a continuació una primera mostra d’aquestes traduccions; més endavant tindrem la resta.

Traducció al castellà:

Amanda
(Traductor: Juan Gabriel López Guix)

Amanda,
te quiero hacer una corranda.
Cuando lo intento,
me vibra el alma,
no sé qué pasa,
que sale un blues.

Amanda,
si pacta sunt servanda
cómo me dejas.
Yo no soy isla,
que soy un istmo…
Te canto un blues.

Saldremos de la sombra,
ardientes y valientes.
De luz nos inyectas
y así barres las tinieblas.

Amanda,
te quiero hacer una corranda.
Cuando lo intento,
me vibra el alma,
no sé qué pasa,
que sale un blues.

Múltiple mundo multicolor,
armonía y gozo,
benévolos y hermosos,
atrás quede el trance atroz.

Amanda,
te quiero hacer una corranda.
Cuando lo intento,
me vibra el alma,
no sé qué pasa,
que sale un blues.

Amanda,
si pacta sunt servanda
cómo me dejas.
Yo no soy isla,
que soy un istmo…
Te canto un blues.

Saldremos de la sombra,
ardientes y valientes.
De luz nos inyectas
y así barres las tinieblas.

Amanda,
te quiero hacer una corranda.
Cuando lo intento,
me vibra el alma,
no sé qué pasa,
que sale un blues.

Traducción: Juan Gabriel López Guix

Traducció a l’eusquera:

Amanda
(Traductor: Manu López Gaseni)

Amanda,
bertso bat doakizu;
baina, jartzean,
arima ikaran,
ez dakit zertan,
blues bat datorkit.

Amanda,
baldin pacta servanda,
nola uzten nauzu?
Ez naiz irla bat
istmo bat baizik…
ta blues bat doakizu.

Itzaletatik libre,
sutsu ta adoretsu.
Kutsatzen duzu argia,
ta ilunpea ezabatu.

Amanda,
bertso bat doakizu;
baina, jartzean,
arima ikaran,
ez dakit zertan,
blues bat datorkit.

Mundu margo aniztuna,
harmonia, bozkario,
onberak, dotoreak,
bazter dezagun gaitzena!

Amanda,
bertso bat doakizu;
baina, jartzean,
arima ikaran,
ez dakit zertan,
blues bat datorkit.

Amanda,
baldin pacta servanda,
nola uzten nauzu?
Ez naiz irla bat
istmo bat baizik…
ta blues bat doakizu.

Itzaletatik libre,
sutsu ta adoretsu.
Kutsatzen duzu argia,
ta ilunpea ezabatu.

Amanda,
bertso bat doakizu;
baina, jartzean,
arima ikaran,
ez dakit zertan,
blues bat datorkit.

Itzulpena: Manu López Gaseni

Traducció al gallec:

Amanda
(Traductors: Hermes Salceda & Xina Vega)

Amanda
Quero facerche unha corranda
Pero cando me poño
Vibrame a alma
Non sei que teño
náceme un blues.

Amanda
Se pacta sunt servanda
Como é que me deixas
Non son unha illa
Eu son un istmo
E cántoche un blues.

Sairemos da sombra
Ardentes e sen medo
A luz convocas
Ti sabes varrer as tebras.

Amanda
Quero facerche unha corranda
Pero cando me poño
Víbrame a ialma
Non sei que teño
Náceme un blues.

Mundo diverso multicolor
harmonía e gozo
benignos e fermosos
Lonxe deixemos o transo atroz.

Amanda
Quero facerche unha corranda
Pero cando me poño
Vibrame a alma
Non sei que teño
náceme un blues.

Amanda
Se pacta sunt servanda
Como é que me deixas
Non son unha illa
Eu son un istmo
E cántoche un blues.

Sairemos da sombra
Ardentes e sen medo
A luz convocas
Ti sabes varrer as tebras.

Amanda
Quero facerche unha corranda
Pero cando me poño
Víbrame a ialma
Non sei que teño
Náceme un blues.

Tradución: Hermes Salceda e Xina Vega

Traducció al francès:

Amanda
(Traductora: Anne-Hélène Suárez)

Amanda,
J’veux t’faire une corranda
Mais quand j’m’y mets
Mon âme vibre
Qu’est-ce qui me prend
Et j’fais un blues.

Amanda
Si pacta sunt servanda
Pourquoi tu m’quittes
J’suis pas une île,
Je suis un isthme…
Je t’chante un blues.

Nous sortirons de l’ombre,
Ardents et sans peur
Tu infuses la lumière
Tu sais balayer les ténèbres.

Amanda,
J’veux t’faire une corranda
Mais quand j’m’y mets
Mon âme vibre
Qu’est-ce qui me prend
Et j’fais un blues.

Monde varié, multicolore
Harmonie et joie
Bienveillants, bien balancés
Laissons loin cette passe atroce

Amanda,
J’veux t’faire une corranda
Mais quand j’m’y mets
Mon âme vibre
Qu’est-ce qui me prend
Et j’fais un blues.

Amanda
Si pacta sunt servanda
Pourquoi tu m’quittes
J’suis pas une île,
Je suis un isthme…
Je t’chante un blues.

Nous sortirons de l’ombre,
Ardents et sans peur
Tu infuses la lumière
Tu sais balayer les ténèbres.

Amanda,
J’veux t’faire une corranda
Mais quand j’m’y mets
Mon âme vibre
Qu’est-ce qui me prend
Et j’fais un blues.

Traduction: Anne-Hélène Suárez

Traducció a l’anglès:

Amanda
(Traductor: Víctor Obiols)

Amanda
I want to sing you a ballad
But when I try to
My soul begins to shudder
And I don’t know what happens
But it turns into a blues.

Amanda
If pacta sunt servanda
How come you leave me
On my own island?
When I’m an isthmus
And I’m singing you a blues.

We’ll come out of the shadows
Fearless, full of ardour.
You cast light all around us
And sweep away the gloom.

Amanda
I want to sing you a ballad
But when I try to
My soul begins to shudder
And I don’t know what happens
But it turns into a blues.

A world of every colour
Of harmony and bliss
Good and beautiful people,
Let’s put behind us the belly of the beast…

Amanda
I want to sing you a ballad
But when I try to
My soul begins to shudder
And I don’t know what happens
But it turns into a blues.

Amanda
If pacta sunt servanda
How come you leave me
On my own island?
When I’m an isthmus
And I’m singing you a blues.

We’ll come out of the shadows
Fearless, full of ardour.
You cast light all around us
And sweep away the gloom.

Amanda
I want to sing you a ballad
But when I try to
My soul begins to shudder
And I don’t know what happens
But it turns into a blues.

Translation: Víctor Obiols

Traducció al portugués:

Amanda
(Traducció: Rita da Costa)

Amanda,
ia fazer-te uma corranda,
mas quando tento
a minha alma vibra,
não sei o que se passa,
que me sai um blues.

Amanda,
se pacta sunt servanda,
porque me deixas?
Não sou uma ilha,
mas sim um istmo…
e canto-te um blues.

Vamos sair das trevas
ardentes, sem nada temer.
A luz tu espalhas
e a escuridão sabes varrer.

Amanda,
ia fazer-te uma corranda,
mas quando tento
a minha alma vibra,
não sei o que se passa,
que me sai um blues.

Mundo diverso de todas as cores,
harmonia e festa.
Benevolentes e belos,
deixamos longe a barriga da besta.

Amanda,
ia fazer-te uma corranda,
mas quando tento
a minha alma vibra
não sei o que se passa,
que me sai um blues.

Amanda,
se pacta sunt servanda,
porque me deixas?
Não sou uma ilha,
mas sim um istmo…
e canto-te um blues.

Vamos sair das trevas
ardentes, sem nada temer.
A luz tu espalhas
e a escuridão sabes varrer.

Amanda,
ia fazer-te uma corranda,
mas quando tento
a minha alma vibra,
não sei o que se passa,
que me sai um blues.

Tradução: Rita da Costa

Traducció a l’hongarès:

Amanda
(traductora: Eszter Orbán)

Amanda,
Neked szól ez a corranda,
Mikor nekilátok,
Rezdül a lelkem.
Nem tudom, mi ütött belém,
Hogy végül blues lesz belőle.

Amanda,
Ha pacta sunt servanda,
Hogy hagyhatsz el?
Nem vagyok sziget,
földszoros vagyok…
Egy blues-t dúdolok neked.

Kilépünk a homályból,
Szenvedélyesen, félelem nélkül,
Fényt árasztasz felénk és
Elsöpröd a sötétséget.

Amanda,
Neked szól ez a corranda,
Mikor nekilátok,
Rezdül a lelkem.
Nem tudom, mi ütött belém,
Hogy végül blues lesz belőle.

Sokszínű, tarka világ,
Harmónia és öröm,
Mind jók vagyunk és szépek,
Hagyjuk hátra a rút pillanatokat.

Amanda,
Neked szól ez a corranda,
Mikor nekilátok,
Rezdül a lelkem.
Nem tudom, mi ütött belém,
Hogy végül blues lesz belőle.

Amanda,
Ha pacta sunt servanda,
Hogy hagyhatsz el?
Nem vagyok sziget,
földszoros vagyok…
Egy blues-t dúdolok neked.

Kilépünk a homályból,
Szenvedélyesen, félelem nélkül,
Fényt árasztasz felénk és
Elsöpröd a sötétséget.

Amanda,
Neked szól ez a corranda,
Mikor nekilátok,
Rezdül a lelkem.
Nem tudom, mi ütött belém,
Hogy végül blues lesz belőle.

Fordítás: Orbán Eszter

Traducció al polonès:

Amando
(Traductora: Agata Orzeszek)

Amando
Chciałbym Ci napisać corrandę,
Lecz gdy tylko zaczynam
Dusza mi drży
I nie wiem, czemu,
Ale wychodzi mi blues.

Amando
Jeśli pacta sunt servanda,
To czemu mnie porzucasz?
Nie jestem wyspą
Jestem przesmykiem…
Dlatego śpiewam Ci bluesa

Wyjdziemy z cienia
Płonący i nieustraszeni
Bije z Ciebie światło,
Co rozprasza ciemności.

Amando
Chciałbym Ci napisać corrandę,
Lecz gdy tylko zaczynam
Dusza mi drży
I nie wiem, czemu,
Ale wychodzi mi blues.

Wyjdziemy z cienia
Płonący i nieustraszeni
Bije z Ciebie światło,
Co rozprasza ciemności.

Amando
Chciałbym Ci napisać corrandę,
Lecz gdy tylko zaczynam
Dusza mi drży
I nie wiem, czemu,
Ale wychodzi mi blues.

Amando
Jeśli pacta sunt servanda,
To czemu mnie porzucasz?
Nie jestem wyspą
Jestem przesmykiem…
Dlatego śpiewam Ci bluesa

Wyjdziemy z cienia
Płonący i nieustraszeni
Bije z Ciebie światło,
Co rozprasza ciemności.

Amando
Chciałbym Ci napisać corrandę,
Lecz gdy tylko zaczynam
Dusza mi drży
I nie wiem, czemu,
Ale wychodzi mi blues.

Tłumaczenie: Agaty Orzeszek

Traducció al turc:

Amanda
(Traductora: Esra Kılıç)

Amanda,
Bir türkü yazmak istiyorum sana.
Ancak bunu yapmaya koyulunca
Titriyor birden ruhum
Bilmiyorum ne oluyor bana
Bir blues çıkıveriyor ortaya.

Amanda,
Varsa şayet ahde vefa
Nasıl bırakırsın beni
Bir ada değilim ben
Boğazıyım karanın…
Ve bir blues söylüyorum sana.

Çıkarız gölgelerden nasılsa
Ateşli ve korkusuzca
Bulaştırırsın bize ışığını
Bilirsin süpürmeyi karanlığı.

Amanda,
Bir türkü yazmak istiyorum sana.
Ancak bunu yapmaya koyulunca
Titriyor birden ruhum
Bilmiyorum ne oluyor bana
Bir blues çıkıveriyor ortaya.

Çok renkli dünya
Uyum içinde ve keyifli
Yüce gönüllü ve görkemli
Kalsın geride o berbat çıkmaz.

Amanda,
Bir türkü yazmak istiyorum sana.
Ancak bunu yapmaya koyulunca
Titriyor birden ruhum
Bilmiyorum ne oluyor bana
Bir blues çıkıveriyor ortaya.

Amanda,
Varsa şayet ahde vefa
Nasıl bırakırsın beni
Bir ada değilim ben
Boğazıyım karanın…
Ve bir blues söylüyorum sana.

Çıkarız gölgelerden nasılsa
Ateşli ve korkusuzca
Bulaştırırsın bize ışığını
Bilirsin süpürmeyi karanlığı.

Amanda,
Bir türkü yazmak istiyorum sana.
Ancak bunu yapmaya koyulunca
Titriyor birden ruhum
Bilmiyorum ne oluyor bana
Bir blues çıkıveriyor ortaya.

Çevirmen: Esra Kılıç

Traducció al japonès:

アマンダ
(Traductors: Keiko Takahashi & Jordi Fibla)

アマンダ
お前に ひとつの唄「コランダ」を創りたいと思う。
ただ、創ろうとすると 魂がゆさぶられる。
どうしたことか 解らないが、浮かぶのは ブルースだけだ。

アマンダ
もしお前が 「合意は 守らなければならない」に 賛成するのならば、なぜ俺を捨てるのか。
俺は 離れ小島ではなく 陸続きの地峡なのだ…
それじゃぁ お前に ブルースでも 唄うよ。

暗雲から抜け出そう、情熱を持って且つ 果敢に。
お前から 受ける 楽観的な明るさで この闇を拭い去ろう。

アマンダ
お前に ひとつの唄「コランダ」を創りたいと思う。
ただ、創ろうとすると 魂がゆさぶられる。
どうしたことか 解らないが、浮かぶのは ブルースだけだ。

多様性、調和、逸楽、慈善心に満ちた 美しい世界。
そして 凄惨なトランス(脱魂)状態を あとにしよう。

アマンダ
お前に ひとつの唄「コランダ」を創りたいと思う。
ただ、創ろうとすると 魂がゆさぶられる。
どうしたことか 解らないが、浮かぶのは ブルースだけだ。

アマンダ
もしお前が 「合意は 守らなければならない」に 賛成するのならば、なぜ俺を捨てるのか。
俺は 離れ小島ではなく 陸続きの地峡なのだ…
それじゃぁ お前に ブルースでも 唄うよ。

暗雲から抜け出そう、情熱を持って且つ 果敢に。
お前から 受ける 楽観的な明るさで この闇を拭い去ろう。

アマンダ
お前に ひとつの唄「コランダ」を創りたいと思う。
ただ、創ろうとすると 魂がゆさぶられる。
どうしたことか 解らないが、浮かぶのは ブルースだけだ。

髙橋啓子 Jordi Fibla 訳

La guerra de los pobres

Reseña de Éric Vuillard, La guerra de los pobres, Barcelona: Tusquets, 2020 (edición original 2019), 94 páginas, traducción de Javier Albiñana (en catalán, La guerra dels pobres, Edicions 62, traducción de Jordi Martin Lloret).

«A su padre lo habían ahorcado. Había caído al vacío como un saco de grano. Tuvieron que cargarlo a hombros por la noche, y después enmudeció, la boca llena de tierra. Entonces todo ardió. Los robles, los prados, los ríos, los galios de los taludes, la tierra pobre, la iglesia todo. Él [Thomas Müntzer] tenía once años». Con estas palabras (de prosa concisa y envidiable) abre Éric Vuillard, el autor de El orden del día, 14 de Julio, La batalla de Occidente y Tristeza de la tierra, su nueva novela. Con el estilo, la forma y la base histórica firme a los que nos tiene acostumbrados.

Trece breves capítulos (de 5 o 6 páginas, a veces menos). El más extenso, y para mí el más logrado, «Dios y el pueblo hablan el mismo idioma.»

Un pequeño avance (de la contraportada) donde se nos habla de un predicador, protagonista de la novela, que solo quería justicia: «Año 1524: los campesinos se sublevan en el sur de Alemania. El levantamiento se extiende, gana rápidamente adeptos en Suiza y Alsacia. En medio del caos destaca una figura, la de un teólogo, un joven que lucha junto a los insurgentes. Se llama Thomas Müntzer. Su vida es terrible y novelesca. Pese a su trágico final, similar al de sus seguidores, fue una vida que merecía vivirse, y merecía, por tanto, que alguien la contara». Ernest Bloch recuerda su Thomas Müntzer, teólogo de la revolución, y piensa: momento de leer o releer los Tratados y sermones de Müntzer y La guerra campesina en Alemania de Engels.

(Dicho sea entre paréntesis. Francisco Fernández Buey solía recordar el siguiente paso de «La universidad y la división del trabajo» de Sacristán: «Hoy [1969] es útil subrayar que la utopía puede ser reaccionaria, y, sobre todo, que lo es indefectiblemente cuando la proclaman no hambrientos semianalfabetos-iluminados, sino caballeros letrados instalados confortablemente en este topos, en esta sociedad y cautos en sumo grado en cuanto a tomar riesgos para cambiarla. Thomas Müntzer perdió la vida por su utopía; Th. W. Adorno –y es un ejemplo particularmente digno– ganó con la suya cátedra e instituto»).

Thomas Müntzer (1489-1525)

Pero no sólo Vuillard nos habla de Müntzer. Hay un cordón que enlaza. También de John Wyclif: «Ya puestos a discurrir locuras, declaró que la esclavitud es un pecado. Luego afirmó que el clero debía vivir en lo sucesivo conforme a la pobreza evangélica. Por último, para acabar de hacer la puñeta a la gente, repudió la transustanciación, pues la consideró una aberración mental. Y, como colofón, concibió su más terrible idea, y propugnó la igualdad entre los hombres». Roma le condenó. «Más de cuarenta años después de su muerte, condenado por el concilio de Constanza, se exhumó su cadáver, se quemaron sus huesos. Seguían profesándole el odio tenaz». Y de John Ball, campesino, discípulo de Wyclif: «Se desconoce la fecha de su nacimiento, no se sabe nada de sus padres, casi nada de él. Su rastro se pierde en el torrente de los destinos anodinos. Hacia 1370 comienza a deambular por las campiñas, a lo largo de los verdeantes valles, entre las colinas. Transita de granja en granja, de aldea en aldea; predica contra los poderosos y los ricos, se dirige a los vagabundos, a los rústicos, a los mendigos». Tiempo después, será detenido, e inmediatamente ahorcado, descuartizado. «No volverá a plantearse la anulación de la poll tax, y la servidumbre no se abolirá hasta pasados doscientos años». Otro olvidado: Wat Tyler: «[…] lleva su hija a casa, la porta en brazos como un cadáver. Se la confía a sus vecinos, y corre, corre por el bosque. Llega al camino y se acuclilla, sin aliento. Se pregunta si el hombre [el recaudador que había arrancado el vestido de su hija “la arroja a un camastro y se cobra. La chica tiene quince años. Es bonita. Ella en sí es el valor. Pero la progenitura de los pobres lo vale nada”] habrá pasado ya, pero no bien se lo pregunta oye el martilleo de un galope… Llega el jinete, Wat Tyler se arroja al camino, alza el brazo ¡y golpea!». Ball y Tyler se encarnan en Cade: «Una noche, Jack Cade busca refugio en un jardín, una sombra avanza, brilla un cuchillo en la oscuridad; el rebelde no es ya más que cadáver». No acaba aquí la cosa. «De inmediato todo se reanuda en Sussex. John y William Merfold llaman a dar muerte a la nobleza y a los curas. Durante el otoño, sus hombres armados con garrotes se reúnen y, en Robertsbridge, impiden al clero que recaude su diezmo, en Eastbourne se sublevan contra el elevado arriendo de las tierras. Rechazan el orden social. A base de milicias, batidas y ahorcamientos, su revuelta será reprimida.»

«Una sesentena de página de ritmo imparable y depuradas de todo lo superfluo», ha señalado Baptiste Liger en Lire. Efectivamente: ritmo imparable, nada superfluo. «Una pequeña obra maestra densa y afilada como un machete. La guerra de los pobres es la historia de una realidad actual que, al mismo tiempo, quema, enfría y desconcierta», ha comentado Grégoire Leménager en Le Nouvel Observateur. Dejemos la metáfora del machete. Tampoco Leménager anda desencaminado.

La portada, a la altura de las circunstancias: No harás nada con clamar, pincel con aguada gris y negra, Francisco de Goya y Lucientes.

Cierra Vuillard con estas palabras: «Una mirada. Un rostro. Una piel. De repente cae el hacha y troncha el cuello [de Müntzer]. ¡Oh!, qué pesada es una cabeza, dos o tres kilos de huesos y de puré. ¡Y cómo salpica la sangre! Empapelarán su cabeza. Arrastrarán su cuerpo por el estrado y lo arrojarán a los perros. La juventud nunca se acaba, el secreto de nuestra igualdad es inmortal, y la soledad, fabulosa. El martirio es una trampa para los oprimidos, sólo es deseable la victoria». Nos la cantará, anuncia. Estamos esperando.

En resumen: no se lo pierdan. Lean… y relean.

Salvador López Arnal

(El Viejo Topo, abril de 2021)

L’efecte Matilda

8 de març, Dia Internacional de les Dones

Aquest any, aquests dies previs al 8 de març, Dia Internacional de les Dones (o Dia de la Dona Treballadora), hi ha una certa polèmica entre els partidaris de celebrar manifestacions multitudinàries i aquells altres que, per evitar les possibilitats de contagi del coronavirus, preferirien no organitzar de moment grans manifestacions al carrer i centrar-se en canvi en altres formes d’expressió de les reivindicacions feministes (petites concentracions guardant les distàncies de seguretat, xerrades en grups reduïts, exposicions artístiques, difusió d’articles i texts feministes, intervencions telemàtiques, etc.). Per la nostra part, si a l’institut cada any hem tractat de fer d’aquesta diada una jornada pedagògica de sensibilització entorn a la violència i la desigualtat que encara pateixen moltes dones arreu del món, ara voldríem obrir, almenys des de la instància d’aquest blog, un debat sobre un aspecte concret de la discriminació femenina, l’anomenat efecte Matilda i algunes de les seves conseqüències.

Vindicació de les dones que han lluitat pels drets feministes reconeguts com a drets de tota la Humanitat.

El feminisme és més gran que el moviment feminista

De la mateixa manera que hi ha cristians sense Església, hi ha feministes sense moviment. És a dir, les polèmiques entorn a la celebració del 8 de Març ens recorden que el feminisme és més gran que el moviment feminista, ja que aquest gira moltes vegades al voltant de partits polítics que tenen visions parcials, partidistes, i el feminisme és més global i més universal que qualsevol partit. Davant de les lluites partidistes dins del moviment feminista, s’ha de recordar que, com diu el títol d’un assaig de Chimamanda Ngozie Adichie, tothom hauria de ser feminista. I això hauria de ser així malgrat que no sempre agradin les postures i declaracions d’algunes persones que s’erigeixen en representants únics o úniques del feminisme, moltes vegades des de l’altaveu privilegiat d’algun ministeri del Govern. Aquestes acostumen a ser persones dogmàtiques que creuen tenir sempre raó i que pensen que la veritat del feminisme és el que elles diuen. No s’ha de confondre, però, el soroll mediàtic amb la veritat i, com a mètode filosòfic, val més dubtar de qui no té dubtes i de qui pensa que l’únic feminisme és el que representa el seu partit.

Enheduanna, la primera escriptora de la qual coneixem el seu nom.

Tothom hauria de ser feminista

Malauradament, encara hi ha gent, sobretot homes però també dones, que creuen que el feminisme és assumpte de dones i que els homes no hi tenen res a veure. Amb tots els respectes, crec que aquesta és una posició còmoda però equivocada. Perquè, en primer lloc, com deia l’escriptor suís Friedrich Dürrenmatt, “els problemes de la humanitat han de ser resolts per tota la humanitat”. Una persona que s’exclogui de la resolució dels problemes de la humanitat, de fet s’està dient a si mateixa que no forma part d’aquesta humanitat, està renunciant, almenys teòricament, a la seva condició. En la mateixa línia de pensament, si el poeta anglès John Donne deia que “la mort de qualsevol persona em disminueix perquè formo part de la humanitat”, ara podríem dir que qualsevol acte contra els drets de les dones em disminueix com a persona i hauria de rebre la corresponent reprovació social, perquè tots formem part del mateix col·lectiu d’éssers humans. El feminisme, per consegüent, tracta de resoldre greus problemes de discriminació, violència i desigualtat que pateixen directament moltes dones arreu del món i, indirectament, la resta de la població (perquè no podem estar tranquils sentint i veient el tracte injust i discriminatori que, en algunes societats més que en altres, reben les dones). Fins que no s’arribi a una situació d’igualtat de drets, possibilitats de realització personal i reconeixement de mèrits entre homes i dones, ningú haurà assolit la seva plena competència com a ésser humà. Hem comprovat al llarg del segle XX i els anys que portem del segle XXI que quan més avança una societat en la igualtat de reconeixement entre homes i dones, més s’eixampla l’horitzó ètic i social de tothom, més equilibrades i harmòniques resulten les relacions entre homes i dones. Així, doncs, com tothom hi surt guanyant amb el feminisme, el feminisme hauria de ser assumpte de tothom, fins i tot d’aquells que s’han de treure de sobre els prejudicis masclistes acumulats durant molts segles de discriminació contra les dones.

Matilda Joslyn Gage (1826-1898), sufragista, pionera del feminisme, al seu honor es va anomenar la discriminació a les científiques l’efecte Matilda.

Dones ignorades

Si se’ns demanés, com va fer recentment el diari La Vanguardia (secció “El repte”, 25 de febrer de 2021), “qui va ser el primer escriptor que va firmar les seves obres?”, potser tractaríem de buscar a les enciclopèdies o en alguna història de la literatura universal el nom d’algun escriptor egipci, xinès o grec, però ens equivocaríem, perquè el primer escriptor que va firmar les seves obres va ser una escriptora, Enheduanna, filla del rei Sargon el Gran, que va viure a Mesopotàmia fa 4350 anys, segons ens explica a l’esmentat diari el periodista Justo Barranco. Hauríem de preguntar-nos ara per què, abans de saber-ho, havíem pensat en un escriptor i no en una escriptora. I la resposta és molt senzilla: perquè, molt freqüentment, el treball de les dones ha estat poc o gens reconegut i perquè moltes dones han estat ignorades al llarg de la història malgrat que el seu treball era tan important o més en el seu camp que el d’alguns homes molt coneguts. Per tractar de combatre aquesta tendència, que és un prejudici injust i interessat més que una mostra de mandra mental, que també, hem de pensar en allò que modernament es diu efecte Matilda, que s’aplica especialment a les dones científiques els treballs de les quals han estat reconeguts als homes que eren al costat o darrera seu, és a dir, a un tipus de discriminació molt específica, però que ens pot servir ara com un exemple de menysvaloració del treball de les dones.

Margaret W. Rossiter (1944), historiadora de la ciència, va encunyar l’expressió efecte Matilda

L’efecte Matilda

Segons hem llegit, l’expressió efecte Matilda va estar encunyada per Margaret W. Rossiter, historiadora de la ciència, al seu assaig “The Mattew/Matilda Effect in Science” (Londres, 1993), per reivindicar el nom i el pensament de Matilda Joslyn Gage (1826-1898), autora del llibre La dona com a inventora (1870). En aquest llibre precursor, Matilda J. Gage descriu per primera vegada el fenomen de les dones científiques que, només pel fet de ser dones, reben menys crèdit per les seves investigacions que aquell que els correspondria objectivament. Aquest fenomen té unes conseqüències perverses perquè moltes vegades el nom de la dona investigadora queda relegat a un segon lloc, marginat, quan no és el cas que se li atribueixen els seus mèrits a un investigador masculí. I aquesta constant marginació dels noms de dones investigadores ha contribuït a formar el prejudici, totalment erroni, que les ciències no són aptes per a les dones. Margaret W. Rossiter, reprenent i ampliant la recerca de Matilda J. Gage, refuta aquest prejudici i hi afegeix nombrosos exemples de científiques que van ser relegades malgrat els seus grans descobriments: Trotula de Salern (metgessa italiana del segle XII que va escriure llibres que després van ser atribuïts a homes), Nettie Maria Stevens (genetista que va descobrir les bases cromosòmiques del sexe), Marie Curie (física i química pionera en els estudis de la radiactivitat), Lise Meitner (física codescobridora de la fissió nuclear), Marietta Blau (física avançada en l’estudi de les emulsions nuclears i en el camp de les partícules), Rosalind Franklin (biòloga avançada en l’estudi de l’ADN) i Jocelyn Bell Burnell (astrofísica, descobridora del primer radiosenyal d’un púlsar). Aquests i altres casos que podríem comentar (Hipàtia d’Alexandria, Sophie Germain, Ada Lovelace, Emmy Noetther, Barbara McClintock, Jane Goodall, etc.) refuten àmpliament, si fos necessari, els prejudicis contra les dones científiques i contra les dones en general. La llàstima és que aquests prejudicis, com a conseqüència del desconeixement i d’una interessada mentalitat masclista, estan fortament arrelats en alguns sectors de la societat i es necessita fer molta pedagogia per eradicar-los. De fet, va ser Albert Einstein qui va dir. “Trista època la nostra! És més fàcil desintegrar un àtom que un prejudici”.

Trotula de Salern, metgessa italiana del segle XII que va patir l’efecte Matilda.

És veritat, és una evidència: la nostra època encara no ha sabut desfer-se de prejudicis irracionals com els que afecten a les relacions entre homes i dones ni de prejudicis contra la igualtat fonamental dels éssers humans. Tothom hauria d’haver assolit ja, com a mínim, per exemple, una veritat inqüestionable: a la mateixa feina, homes i dones haurien de tenir el mateix sou, però això, lamentablement, encara no és així. Segon un diari d’avui mateix (El País, 5 de març de 2021: “Bruselas obligará a las empresas a compensar a las víctimas de la discriminación salarial”), la bretxa salarial a Europa entre homes i dones és encara del 14,1%. I si això passa a Europa, quina és la bretxa salarial entre homes i dones a altres llocs del planeta? Per què ha de guanyar una dona menys que un home fent la mateixa feina? Per què aquestes diferències?

Nettie Maria Stevens (1861-1912), genetista que va patir l’efecte Matilda.

L’efecte Matilda i aquestes bretxes salarials ens confirmen que vivim en un món injust, un món on els éssers humans no som tractats equitativament. I per això dèiem al començament que el feminisme és assumpte de tothom, perquè els seus guanys beneficiarien a tothom. De la mateixa manera que els obrers que, al segle XIX, no participaven a les primeres manifestacions en defensa de les 8 hores de jornada laboral i d’altres reivindicacions en les condicions laborals i salarials després se’n van beneficiar, amb el moviment feminista passa el mateix: tothom hi sortirà guanyant si aconseguim la igualtat en drets i en reconeixement entre homes i dones. Si volem un món més just, ja és hora que homes i dones tinguin el mateix reconeixement i les mateixes possibilitats de realització personal. Mentrestant, haurem de dir, com aquell altre personatge de l’esmentat Dürrenmatt: “Quins temps tan tristos aquests en què cal lluitar pel que és evident!”. Ens queda la tristesa, potser, però també la lluita feminista i altres lluites pacífiques per un món més igualitari. S’ha avançat molt des de les sufragistes del segle XIX com la mateixa Matilda J. Gage, però si el camí és llarg, l’esperança ho és més. Les generacions més joves ho agrairan.

Mai més l’efecte Matilda ni cap altre efecte discriminatori contra les dones. Al collage, d’esquerra a dreta, primera fila: Ada Lovelace (1815-1852), Barbara McClintock (1902-1992), Marie Curie (18671934), Lise Meitner (1878-1968), Marietta Blau (1894-1970); segona fila: Rosalind Franklin (1920-1958), Jocelyn Bell Burnell (1943-), Henrietta Swan Leavitt (1868-1921), Grace Murray Hopper (1906-1992) i Katherinne Johnson (1918-2020).

Per acabar, volíem proposar que, igual que Margaret W. Rossiter la va encertar en anomenar efecte Matilda el fenomen de discriminació de les dones en el camp de la ciència, intentéssim entre tots descriure i posar-li nom a altres situacions semblants d’abús i discriminació, perquè quan un fenomen d’aquest tipus arriba a ser descrit comença a ser més fàcil de resoldre. I, de pas, ja que les manifestacions de l’efecte Matilda són molt diverses, animem a qui visiti aquesta pàgina que, si vol, tracti d’esbrinar les diferents formes de discriminació que van rebre les científiques aquí citades i ens ho expliqui amb un comentari. Gràcies anticipades a les persones que ho facin.

F. Gallardo

(Altres entrades d’aquest blog sobre dones i feminisme: “Mil dones”, “Pa, sostre, drets i roses”, “Les dones de veritat”, “Dones i poesia”, etc.)

El personal sanitari, protagonista de l’any 2020

Aquest any que ara acaba ha estat marcat per la pandèmia de la COVID-19, per la qual cosa el personal sanitari, que ha hagut de treballar i continua treballant infatigablement als hospitals davant de la malaltia i dels successius rebrots, ha rebut molts aplaudiments, honors i reconeixements. Els seus portaveus, però, han insistit un cop i un altre en què més que elogis i reconeixements retòrics necessiten, a més de sous dignes, més recursos materials: més personal sanitari i assistencial i més mitjans tècnics i logístics per prevenir l’extensió de l’epidèmia, controlar els nous contagis i evitar la saturació del sistema. En aquest sentit, ara s’ha comprovat que .les pancartes del personal sanitari no exageraven quan anunciaven el què està passant: “Retallar la sanitat mata”. Ho deien i ho diuen per protestar per les retallades dels pressupostos dedicats a la sanitat pública des de l’any 2009, i ara s’ha pogut comprovar que és veritat, que retallar la sanitat mata, i molt. Val més prevenir que curar, deia Hipòcrates i diu el refrany, i ara ho estem veient. Els diners que no es gasten en el moment precís per enfortir el sistema hospitalari, després, quan arriben les necessitats (epidèmies i altres emergències), s’han de quintuplicar per tractar d’evitar-ne el col·lapse.

Homenatge de Bansky al personal sanitari

Hem sentit aquest any moltes vegades la paraula “herois” per referir-se al personal sanitari i assistencial. Hauríem de pensar que més que herois les persones que treballen a la medicina són bons professionals que s’enfronten quotidianament, i extraordinàriament si cal, com ara, a la malaltia i tracten de curar els malalts. Es podria dir que aquest sentit del deure, aquesta ètica del deure, està inscrita en els orígens de la medicina per la mà dels seus mestres més antics. Així, per exemple, per Hipòcrates (460-370 aC), metge grec considerat “el pare de la medicina”. A més de diverses contribucions a la medicina clínica, a ell se li atribueix el jurament hipocràtic, veritable i admirable declaració d’ètica professional.

Reconeixement al personal sanitari mort pel coronavirus

Un dels moments més emotius dels actes de lliurament del títol als nous graduats a les facultats de medicina acostuma a ser la lectura pública del jurament hipocràtic, que els nous metges fan seva. És aquest un document que hauria de ser llegit i conegut per tothom. De fet, a molts hospitals n’hem vist una còpia penjada, molt pedagògicament, al vestíbul, perquè tothom pugui llegir-la i conèixer els fonaments ètics d’aquesta professió. I per això ara, a tall d’homenatge al personal sanitari i assistencial, transcrivim aquest document.

Hipòcrates, pare de la medicina

Jurament hipocràtic

En el moment de ser admès com a membre de la professió mèdica davant dels meus mestres i en aquesta facultat de Medicina que m’ha ensenyat tot el que sé, juro que:

  1. Consagraré la meva vida al servei de la humanitat.
  2. Guardaré als meus mestres el degut respecte i gratitud.
  3. Practicaré la meva professió amb consciència i dignitat.
  4. La salut dels meus pacients serà l’objectiu prioritari de la meva feina.
  5. Respectaré els secrets que em siguin confiats en tot allò que amb ocasió o a consciència de la meva professió pugui haver conegut i que no hagi de ser revelat.
  6. Consideraré els meus col·legues com a propis germans i no formularé a la lleugera judicis contra ells que poguessin lesionar la seva honorabilitat i prestigi.
  7. No permetré que prejudicis de religió, nacionalitat, raça, partit polític o nivell social s’interposi entre el meu deure i la meva consciència.
  8. No prestaré col·laboració als poders polítics que pretenguin degradar la relació metge-pacient restringint la llibertat d’elecció, prescripció i l’objecció de consciència.
  9. Guardaré el màxim respecte a la vida i dignitat humanes. No practicaré, col·laboraré ni participaré en cap acte o maniobra que atempti als dictats de la meva consciència.
  10. Respectaré sempre la voluntat del meu pacient i no realitzaré cap pràctica mèdica o experimental sense el seu consentiment.
  11. No realitzaré experiments que comportin patiment risc o que siguin innecessaris o atemptin contra la dignitat humana.
  12. Mantindré la noble tradició mèdica en tot allò que es refereixi a publicitat, honoraris i dicotomia.
  13. Procuraré mantenir els meus coneixements mèdics en els nivells que em permetin exercir la professió amb dignitat i seguretat.
  14. Si arribat el dia en que els meus coneixements, facultats físiques o sensorials no fossin les idònies per l’exercici professional i no abandonés voluntàriament, demano als meus companys d’avui i de demà que m’obliguin a fer-ho.
  15. Faig aquestes promeses solemnement i lliurement, sota Paraula d’Honor, en memòria de tots els que creuen o hagin cregut en l’honor dels metges i metgesses i en l’ètica de les seves actuacions.

Versió del jurament hipocràtic de la Universitat Autònoma de Barcelona

Gràcies al personal sanitari i assistencial pel seu treball

Can Zam, més necessari que mai

Imatge

Tres generacions de colomencs reclamant un Can Zam verd i frondós…

Acabat el confinament de la passada primavera i les sortides per franges horàries, la Plataforma per a la defensa de la Serra de Marina i de Can Zam va fer una nova convocatòria per reclamar l’acabament d’aquest parc que mai no s’acaba. Cartells i escrits que acompanyaven la protesta posaven el dit a la nafra: “La ciutat necessita més que mai tot el parc, tots els dies de l’any.” “Tres generacions de colomencs reclamant un Can Zam verd i frondós.”

-Cavalcada reivindicativa a Can Zam

Tres generacions amb la mateixa lluita ciutadana. Sembla exagerat però no ho és. Fa més de quaranta anys d’aquella cavalcada de Reis des del Fondo a Can Zam amb el carro i el cavall.

Buscant imatges de l’època, em trobo també amb una dels meus vint anys, encara en blanc i negre, amb un cartell a les mans on hi ha la frase “Exigimos zonas deportivas” il·lustrada amb fotos d’un Can Zam pelat, ja que havien sigut arrasats els camps de conreu. D’ aquell erm polsegós sorgien el recinte de la masia, l’Institut Puig Castellar i el barri del Pilar. L’escola Longarón crec que no existia. Les reiterades portades de Grama amb el clam de Can Zam per al poble són de l’etapa de l’alcalde Blas Muñoz, en els 70. Sí, ha passat tota una vida.

L’Agustina, amb el cartell reivindicatiu

Can Zam, salvat a còpia d’anys de lluita, és gairebé un miracle en la Santa Coloma hiperconstruïda i mal repartida. Seria tot un bàlsam un espai així enmig dels atapeïts barris limítrofs amb Badalona. Actualment, com un dels efectes de la pandèmia, hi ha un gran debat sobre l’ús de l’espai públic. L’emergència del canvi climàtic i el replantejament sobre les característiques dels llocs on vivim sembla que porten a una actitud unànime consistent a pacificar la ciutat i fer-la més habitable. Bon moment, doncs, per posar el fil definitiu a l’agulla i acabar aquesta Sagrada Família loca

La pandèmia fa més necessari que mai els espais de natura urbana

Les tres hectàrees ermes que amaga la tanca tenen un valor més preuat que mai per a la pròpia ciutat i per als habitants de l’àrea metropolitana, que gaudim igual d’un patrimoni compartit com el parc fluvial del Besòs, la ruta del Rec Comtal, les platges de diversos municipis, la Serra de Marina, Collserola, el delta del Llobregat, etc.

El festival Rock Fest ocupa tres dies a l’any l’espai sense reforestar

En els acords del Pacte Local 2020 es diu que s’avançarà en l’execució de la fase 2 “obrint al públic 33.000 m2 urbanitzats amb criteris de renaturalització i permetent activitats culturals.” Què vol dir? Que serà un parc a mitges? Que es podrà obrir i tancar si convé? Si alguna cosa està demostrant la pandèmia és el valor de les prioritats. Can Zam per al poble, n’és una.

Tanca on es pot llegir “Can Zam per al poble”, la reivindicació que feien els veïns durant la primera manifestació de 1976

Agustina Rico

El paper de Catalunya a la novel·la de “El Quixot”

[Conferència de la professora Mercè Romaní al Centre Cultural La Violeta, del barri de Gràcia, Barcelona.]

Bon vespre a tothom!

En primer lloc vull donar les gràcies als organitzadors per acollir-me. Com que tinc un currículum de publicacions tan minúscul, vaig proposar, a la persona que em convidà, de presentar la conferència per escrit  buscant l’aprovació dels organitzadors, autèntics herois de la cultura. La prova és que aquest cicle ja fa uns cinc anys que dura i encara no s’ha tancat, perquè elles i ells no es desanimen davant les pegues burocràtiques, ni les polítiques. Aquestes coses passen a Gràcia i a uns quants llocs més. No gaires. Us felicito.

En els llargs anys de docència, sí he tingut la necessitat de reflexionar bastants vegades sobre com ensenyar l’obra de El Quixot. Crec que un professor de literatura ha de ser sobretot un estímul i un guia per fer les lectures que valen la pena. Aquesta és massa extensa per llegir-la completa en un curs de batxillerat. Has de pensar molt bé quin tipus de llibre és per poder extreure’n allò de més significatiu. Però abans de ficar-m’hi, vull deixar ben clara una qüestió: Jo no he vingut aquí a parlar d’un Quixot català, ni d’un Cervantes, que en realitat es deia Sirvent, ni de res per l’estil. Ho dic per si algú s’ha confós arran del títol. La dita Nova Història –la que reivindica no sols un Colom català, sinó un Cervantes, un Erasme de Rotterdam, un Leonardo da Vinci, etc., tots catalans– ha fet més mal que bé a la cultura catalana. En canvi, llegir a fons aquesta gran novel·la castellana ens honora als catalans, perquè Cervantes ens va honorar donant a Catalunya un paper força interessant dins  l’estructura de la narració.  

Don Quixot vist per Picasso

He de dir que Miguel de Cervantes Saavedra va deixar molts rastres documentals des del seu naixement a Alcalà de Henares el dia (o al voltant del dia) de Sant Miquel el 29 de setembre de 1547, fins a la seva mort el dia 23 d’abril de 1616, als 69 anys. La seva infància va transcórrer canviant sovint de casa i de poble, principalment per Andalusia, perquè el seu pare fugia de deutes que no podia pagar. Tenia sis fills i d’ofici era cirurgià, una professió que aleshores estava poc valorada. Venia a ser un practicant i s’assimilava al barber –suturava ferides, obria grans, col·locava els ossos que havien sortit de lloc, immobilitzava els que s’havien trencat, etc.–. També hi ha documents del pas de Miguel de Cervantes per l’escola erasmista de López de Hoyos a Madrid. Allà es devia cimentar o reforçar el seu tarannà tolerant, la bonhomia, la lleialtat i el pensament antidogmàtic, i sobretot la ironia com a mètode crític, que es reflecteixen en els seus escrits. La influència erasmista es nota, i molt, a la seva obra. Hi ha també constància d’una fugida a Roma, sent molt jove, per culpa d’un duel amb un cavaller de bona família, el qual va quedar ferit. La disputa s’havia originat per motius amorosos. La Justícia el buscava. Vivint allà s’allistà,  amb el seu germà Rodrigo, a la lleva que es va fer per tal que el regne d’Espanya –junt amb altres regnes cristians– anessin a enfrontar-se amb els turcs a la batalla de Lepant. Potser hi va veure una oportunitat per ser redimit. El seu comportament en la lluita fou valerós fins al punt de merèixer una carta avalada per D. Juan de Austria, donant-ne constància i demanant que fos recompensat amb una col·locació. De tornada visqué una temporada a Nàpols. En reempendre el viatge cap a casa fou pres, junt amb el seu germà i altres companys, per corsaris argelins que es dedicaven a proveïr-se d’esclaus i a obtenir rescats a canvi d’alliberar els captius. La carta de recomanació de don Juan de Austria que portava Miguel li fou paradoxalment adversa, ja que els argelins, creient en la seva importància, demanaven més diners per ell que per el seu germà i els altres. Fins al cap de tres anys i mig no fou alliberat per mediació del pares mercedaris. Mentrestant havia organitzat quatre fugides que van fracassar. Mai ho feia sol, i donava la cara per tots cada cop. Sembla que el rei d’Alger li tenia simpatia perquè va ser perdonat diverses vegades dels assots que li posaven com a càstig. I a l’últim, quan n’havia de rebre quatre mil, se li van commutar els assots, que l’haurien matat, per una condemna a fer d’esclau remer. A fer la guerra, doncs, altre cop a l’exèrcit per lliurar-se d’una repressió superior, però ara com a galeot –esclau remer–, “amarrado al duro banco… ambas manos en el remo”, arribaren els diners i fou alliberat. Ja a Espanya, demanà permís per embarcar-se cap a Amèrica. El rei Felip II li denegà la petició (s’especula si fou per l’origen judaic de la seva família). La feina que obtingué fou la d’espia, missió per la qual fou retornat a terres argelines, a Oran aquesta vegada. Se suposa que ell havia après l’àrab. Després fou recaptador d’impostos. Dues vegades empresonat per no poder entregar tots els diners del recapte. Una per haver ajornat el pagament que havien de fer els agricultors d’un poble, queixosos d’una mala collita, i que no van complir el termini. Llavors ell era el culpable davant la Justícia en majúscules, es a dir, les forces de l’ordre. Una altra, per haver fet fallida el banquer dipositari dels diners del recapte de Cervantes. Altre cop era ell el responsable davant la llei de no tenir els diners. Estant a la presó concebí el llibre del Quixot, un boig que volia restablir la justícia al món. Encara s’hagué d’enfrontar una vegada més amb la Justícia, ja establert a Valladolid. Culpaven a dues germanes seves, que vivien amb ell, d’un assassinat que hi va haver prop de la vivenda. També hi vivia una noia que la feia passar per filla natural seva. Ell, en efecte, tenia una filla natural, que vivia amb la seva mare, una actriu portuguesa, Ana Franca. Però la noia en qüestió era filla natural d’una germana seva. També hi vivia la dona d’ell, Catalina Salazar. Totes elles eren dites “las cervantas”. Les germanes eren cosidores. La que tingué més prestigi social fou una altra germana que era superiora d’un convent. El cas Escalante, així es deia el cavaller assassinat, es va aclarir i elles van ser exculpades. El testimoni de Cervantes fou decisiu. La família es traslladà a Madrid, on s’havia establert la cort l’any 1603. Mentrestant l’autor es guanyava la vida amb petits negocis de compra-venda i escrivia.

L’any 1605 publicà la primera part de El Quixot a la impremta de Juan de la Cuesta de Madrid. Va tenir molt d’èxit des del primer moment i es traduí a moltes llengües. En canvi, els Intel·lectuals de prestigi –especialment Quevedo i Lope– menystenien l’obra com a menor; una novel·la humorística, d’ortodòxia sospitosa i prou. A partir d’aquest moment, passà els que serien els seus últims deu anys fent vida d’escriptor: escrivint molt i publicant. Només als trenta-set anys havia publicat una novel·la pastoril, La Galatea. Fou passablement rebuda entre els humanistes, però en un àmbit restringit. Gràcies a la bona acollida d’El Quixot, tragué del calaix obres fetes anteriorment, com ara el seu teatre i la major part de les Novelas ejemplares, escrigué El viaje al Parnaso, on es reivindica a sí mateix com a  artista mereixedor de seure al Parnàs, presidit per Apolo, el déu de l’art. Segurament pensava en els intel·lectuals que es negaven a reconèixe’l com a artista. El 1615 publicà la segona part d’El Quixot. I poc abans d’entrar a l’agonia estava enllestint el pròleg del seu llibre pòstum, Los trabajos de Persiles y Segismunda, novel·la bizantina, plena d’aventures atzaroses, com va ser la seva vida, i on fa una apologia del catolicisme. “Con un pie ya en el estribo…” són les primeres paraules d’aquest pròleg. En fi, tot està perfectament documentat.

Don Quixot vist per Dalí.

Bé, arriba el moment de parlar de quina mena de llibre és El Quixot. Es tracta d’una paròdia dels llibres de cavalleria i, com correspon al gènere parodiat, té forma de novel·la de viatges. Consta de tres sortides a buscar aventures per part d’un petit propietari rural, tan aficionat a les novel·les de cavalleries que embogeix i vol imitar-les, creient-les autènticament verídiques. La primera part d’El Quixot (la de 1605) agrupa les dues primeres sortides i la segona part (la de 1615), la tercera. El seu propòsit explícit és burlar-se dels llibres de cavalleries perquè la gent els abomini. Una crítica molt del gust erasmista, a través de l’humor. El pròleg també és una burla del tipus de pròlegs que s’escrivien aleshores. Aquesta novel·la va ser rebuda –ja ho he assenyalat– com a llibre d’humor a la seva època. Diuen que el rei Felip III, mirant per la finestra, va veure un home que llegia pel carrer rient a cor batent. Es veu que el rei va dir: “Aquest home està boig o bé llegeix El Quijote”. ¿La seva estructura episòdica fa, doncs, que sigui un llibre sense unitat, sense desenvolupament dels personatges, sense algun tipus de progrés, tret el del camí que fan, el geogràfic? De cap manera. Tot el llibre està governat per tres eixos:

  1. Un llibre de llibres.
  2. La història d’una amistat.
  3. La història d’una bogeria.

Aquests tres fils són els que segueix Cervantes a pràcticament tots els capítols del llibre. Esclar que el punt dos, historia d’una amistat, només pot aparèixer a partir de la incorporació  de Sancho al capítol 7. I també hem d’exceptuar-ne els que són continuació d’alguna de les novel·les intercalades per qüestions de llargària. Aquests fils donen unitat novel·lesca a una obra d’enorme espontaneïtat i que l’autor va anar escrivint al llarg de bastants anys (uns 10 anys) a batzegades i atent a successos del moment, corregint i afegint quan ja tenia molt clar per on volia anar. Les seves correccions no són molt acurades, cosa que dóna peu a petites contradiccions, que entretenen els erudits, però que no tenen massa importància. Un exemple podria ser que es digui al capítol 6 que els llibres de la biblioteca personal del Quixot van ser cremats i en el següent es tapïi l’entrada de l’estança de  la biblioteca. Ellen Anderson y Gonzalo Pontón troben absurd i mostra de falta de cura en la correcció que es tapïi una estança buida. A mi no m’ho sembla gens d’absurd perquè la desaparició de l’estança és un fet radical tan inversemblant, que encaixa molt millor amb les accions màgiques que el Quixot atribueix al maleït mag Frestón, enemic seu. I així els amics s’estalvien de donar explicacions enutjoses. En canvi, em sembla que aquests erudits citats tenen raó quan atribueixen certes divisions de capítols fets a posteriori a raons d’ordre pràctic “como el ahorro de tiempo, trabajo y papel”, segons diuen.

Don Quixot llegint (Goya)
  1. LLIBRE DE LLIBRES (METALITERATURA)

Un llibre de llibres vol dir, en aquest cas, que el propòsit és fer crítica literària, innovar tècniques literàries, però també mostrar els gèneres més variats de l’època que ell deixava enrera. Fa crítica no sols en el propòsit –per allò de “educar deleitando”, que era un dels principis de l’erasmisme i segueix sent-ne un de la pedagogia moderna– sinó que en fa també en el famós escrutini de la biblioteca del Quixot. Quan el tornen a casa molt malparat, el capellà del poble, el barber i el batxiller Carrasco, el seu grup d’amics, tots ells aficionats als llibres, amb el beneplàcit de “l’ama” i  “la sobrina”, decideixen cremar els llibres de la biblioteca casolana. No ho fan a l’engròs. Resulta una paròdia de la censura de la Inquisició. Al triar els llibres van exposant les raons per les quals mereixen ser cremats. Això sí, no addueixen qüestions de dogma sinó de qualitat literària i salven els bons. Per exemple, salven de la crema el Tirant lo Blanc, per entretingut i  ben escrit, tot i ser un llibre de cavalleries. El classifiquen com a llibre que pot posseir el propietari, però no pot fer-ne préstec, perquè conté en aquest cas immoralitats sexuals, imitant així la casuística de la Inquisició. Els gèneres que mostra l’obra, a més del cavalleresc, són novel·les (en el sentit antic de relat breu, que encara mantenen llengües com el francès i l’italià) de gènere pastoril, sentimental, de costums, de captius, morisc, o encara més breus com el conte popular, etc., relats on aprofita també per defensar la llibertat en el matrimoni, la llibertat de la dona (la bella Marcela, per exemple, es una pastora que fa un discurs que avui en diríem feminista sobre el dret a estar sola, ja que està sempre atabalada amb tant de pretendents que la segueixen; el Quixot, veient l’ocasió d’exercir el seu ofici de protector de dames en dificultats, treu la llança i espanta i fa fora els pretendents; un cop aconseguit, la ironia és que es posa ell sol a seguir Marcela, endut per l’atracció de la seva bellesa). També defensa el dret de tot home a ser lliure, a no ser detingut, etc. En aquestes històries s’emeten judicis literaris. Per exemple és interessant i divertida la conversa entre el Quixot i Sancho fent crítica el primer sobre la manera que té Sancho d’explicar una rondalla popular, repetint tota l’estona de la següent manera: “En un lugar de Extremadura había un pastor cabrerizo, quiero decir que guardaba cabras, el cual pastor o cabrerizo se llamaba Lope Ruiz; y este Lope Ruiz andaba enamorado de una pastora que se llamaba Torralba; la cual pastora llamada Torralba era hija de un ganadero rico, y este ganadero rico…” Aquí ja salta el Quixot dient que si ho repetia tot dues vegades, no acabaria ni en dos dies. Sancho, que no es vol quedar mai enrere, replica que així s’expliquen les rondalles des de sempre al poble i que no hi vulgui introduir novetats. En aquest gènere ell és el mestre.

El més sorprenent  és que dins El Quixot es fa crítica del mateix llibre i això enllaça amb les innovacions de tècniques literàries. A la segona part els personatges parlen de les crítiques que ha rebut la primera part: que si l’autor s’havia oblidat de dir com troba Sancho el seu estimat ase, després d’haver-lo perdut, que si hi ha relats incorporats que no tenen cap relació amb la historia principal, etc. L’autor esmena aquests punts a la segona part; fa cas a les critiques. Però, qui és l’autor? Cervantes –persona real– es presenta com un lector d’un text escrit per un tal Cide Hamete Benengeli en llengua aràbiga y que el mateix Cervantes havia fet traduir per un conegut seu –hi ha, doncs, un autor i un traductor de ficció–. El traductor, per cert, s’emporta les culpes de tot allò que s’ensuma el veritable autor que els lectors podrien criticar per heterodoxe o amb puntes de llibertarisme i, sobretot, per contravenir els rígids principis estètics. Per exemple, la versemblança. Si un personatge és rústic ha de parlar sempre com un rústic. ¿I si se li encomana la forma de parlar del seu company culte? Això és el què li passa a Sancho, que va evolucionant, tant en sentiments, en pensaments, com en el llenguatge. En aquest cas, Cervantes com a lector fa crítica literària en broma dient que si Sancho parla o pensa de forma elevada deu ser que el traductor s’ho inventa, perquè l’autor és sempre molt verídic. Per altra banda, hi ha personatges de la segona part que han estat lectors de la primera –igual que nosaltres, els lectors reals– i per això actuen totalment influïts per aquesta condició de lectors i li presenten al Quixot un món cavalleresc fictici per tal de divertir-se, com fan els nobles aragonesos que  l’acullen –ell i l’escuder– al seu palau. A la segona part fins i tot apareix un personatge, un tal Tarfe, tret de la continuació de les aventures del Quixot feta per un tal Avellaneda, el dit Quixot apòcrif, per deixar clar que el Quixot autèntic no és aquell, el d’Avellaneda. A més hi ha alguns personatges, com el bandoler Rocaguinarda, que són persones reals d’aquell moment. Ens trobem, doncs, en un joc de miralls entre autors, traductor, personatges, lectors, en cada cas de reals i de ficció, i dins de la ficció, uns més autèntics que altres, de manera que Cervantes aconsegueix objectius importants: un, confondre la realitat amb la literatura i les maneres que una influeix en l’altra (no oblidem que el Quixot embogeix llegint mala literatura); dos, camuflar la veu i opinió pròpies, potser per parapetar-se de cara a la Inquisició i de cara les elits del món literari; tres, crear una polifonia de veus que treu autoritat a la de l’autor i representa les diferents visions del món, segons les característiques de cada personatge; quatre, deixar llibertat perquè els personatges  evolucionin segons l’experiència dins de la historia. I, com a síntesi, tots els punts anteriors contribueixen a la defensa del realisme estètic. No en va està considerat com a creador de la novel·la moderna, sobretot per la capacitat de fer evolucionar els personatges. Ara bé, tant va camuflar Cervantes la veu i opinió pròpies, que la seva fama al món com autor ha sigut superada per la dels seus personatges. Vull dir que és difícil trobar un altre autor de la literatura universal que sigui menys conegut que els seus personatges. Va tenir-ne l’autor plena consciència d’aquestes aportacions tan valuoses? Es fa difícil de dir. Una mica sembla indicar-ho l’homenatge als gèneres antics que va retre incorporant narracions de tots els gèneres renaixentistes, que havien fet les seves delícies i les dels seus lectors, com qui fa una obra nova amb materials de reciclatge. L’obra nova és sobretot la segona part, la del 1615, que desmenteix rotundament la dita castellana “nunca segundas partes fueron buenas”.

Gustave Doré: Don Quixot i Sancho

2. HISTÒRIA D’UNA AMISTAT

No m’estendré en aquest punt, perquè allò que més m’interessa comunicar aquí té relació amb el punt 3, historia d’una bogeria. Però certament el principal encert d’aquesta novel·la és haver incorporat el personatge de Sancho a partir del segon viatge. El primer, en comparació no és gran cosa: un viatge pel Campo de Montiel, La Manxa. És una paròdia inspirada en un entremès (breu obreta teatral) dit El entremés de los romances, on un lector aficionadíssim als romances embogeix i es creu ser don Gerineldo i altres personatges dels romances. En aquest viatge el Quixot és armat cavaller a una venta que ell pren per un castell, pel ventero –molt sorneguer–, que ell pren pel senyor del castell. Retornat a casa seva per un veí que el troba malferit, així que es cura convenç a un altre veí llaurador, Sancho Panza, perquè l’acompanyi a fer fortuna. Li promet fer-lo governador d’una ínsula. Sancho no sap exactament què és una ínsula –en aquella época es deia ja “isla”–, però li sona bé el càrrec. Així comença una relació de cavaller-escuder que es va transformant en una autèntica amistat. En Sancho acaba despertant l’admiració del seu amo, encara que li costa admetre-la. L’escuder, tot i ser inculte, té una capacitat per jutjar amb sentit comú, una gràcia, una lleialtat, que el converteix en una persona molt digna de ser estimada. Ells dos es comporten com tota parella que conviu, s’ofenen l’un l’altre,  s’insulten, es guarden certes rancúnies, que no acaben mai de marxar, es barallen; hi ha moments que parlen de separar-se, o s’enganyen –sobretot per simplificar determinades situacions difícils–, es malfien l’un de l’altre, però també s’ajuden, es diverteixen xerrant principalment, s’admiren i aprenen coses mútuament i acaben descobrint que el que mès els agrada és anar fent camí, veient món i xerrant tots dos. És a dir s’estimen com a amics. Cap governadoria o cap honor cavalleresc mereixen perdre aquesta llibertat, cosa que deixen ben clara quan abandonen voluntàriament el palau dels marquesos aragonesos, on el Quixot havia viscut la part més regalada de la vida dels cavallers i Sancho havia sigut governador. Hi ha per part de l’autor una riquesa de matisos, un autèntic mestratge en mostrar l’evolució dels personatges a través de la parla i de les actituds, un anar endavant i una mica endarrere, per després anar avançant en l’evolució del seu llenguatge –en el cas de Sancho és patent i també en el Quixot, que acaba fent servir refranys per influència del company; i aquest li en recrimina l’ús, perquè a ell se li havia recriminat l’excés de refranys en la seva parla– o l’evolució de la seva bogeria, cada vegada més mitigada –en el cas del Quixot–. Al final del llibre no són ben bé les mateixes persones que al començament. L’experiència els ha anat canviant. I el pla d’igualtat necessari per cimentar una amistat autèntica queda segellat per Sancho a la sortida de Barcelona quan es nega a obeir cegament i diu allò de “…Ayúdome a mí mismo, que soy mi señor”.

3. HISTÒRIA D’UNA BOGERIA

A la primera sortida la bogeria del Quixot està en un punt altíssim. En un determinat moment, confon el veí seu que l’auxilia amb el duc de Màntua. El Quixot es considera el nebot del duc. Pateix desdoblament de la personalitat, diríem ara. La segona sortida, la fan cap el sud; arriben a Sierra Morena. El grau de bogeria segueix sent alt, però ja mai hi ha un desdoblament de la seva personalitat. En tot moment és ell mateix, el cavaller don Quixot. Encara que es tracti d’una impostura, producte de la malaltia, ja que en realitat és Alonso Quijano.  Però segueix patint deliris: el principal és precisament el que Alonso Quijano cregui ser el cavaller don Quijote. En el seu cap els molins són gegants, la seva enamorada Dulcinea, una llauradora que tenia fama de bonica, és una princesa; una serventa i prostituta que hi ha a una venta, que segons la descriu l’autor havia de ser lletgíssima, la pren per una dama principal tan bonica que ell ha de fer esforços per no faltar a Dulcinea. És una escena divertida, on la mossa, Maritornes es deia, es veu agafada fort pel cavaller quan ella es dirigia cap el llit d’un carreter, amb qui havia quedat. A més de no deixar-la anar, li fa un discurs sobre la impossibilitat que té de complir amb ella, que si no fos per Dulcinea, no li fallaria. Una altra vegada, un acompanyament de capellans amb antorxes que portaven un fèretre per enterrar un difunt a una població diferent de la que havia mort són per don Quixot fantasmes i criatures infernals. Confondre capellans amb dimonis devia ser perillós aleshores. En el seu cap la realitat queda transformada. Una altra característica de la seva bogeria es que només s’activa quan fa referència a les qüestions cavalleresques. Per la resta de temes, siguin de cultura, siguin de la vida, el seu pensament és assenyat. Això pot crear una confusió d’entrada, però Sancho aviat comença a discriminar, encara que en general se’l creu. Fa el que pot per distreure’l dels seus propòsits descabellats quan l’assumpte és cavalleresc i l’admira seriosament quan parla del matrimoni o d’altres temes. La bogeria encara té una altra característica, potser inherent a la malaltia, que en aquesta etapa es manifesta de ple: no dubta mai de les seves visions, ni del seu dogma. Si acaba malferit a terra perquè les aspes del molí el tomben, no pot deixar de notar que no és un gegant quan rep la patacada. Llavors l’explicació és que els mals encantadors, enemics seus, han transformat els gegants en molins de vent. Els enemics encantadors són la bogeria pròpiament. Ell no es posa en dubte a sí mateix. Per exemple, quan Sancho li recrimina no haver-lo auxiliat al moment en que la gent d’una venta va agafar-lo i va posar-lo sobre una manta –tots tibant alhora– el tiraven enlaire fent-li fer tombarelles, el mantejaven, vaja. I quan estava amunt veia, darrere la tàpia de la venta, el Quixot muntat sobre el seu cavall Rocinante, que no feia res per anar-lo a socórrer. Aquesta potser és la rancúnia que Sancho més li costa de pair envers el seu company i senyor. Tant buscar brega per auxiliar al feble i en aquell cas no es mou, el deixa plantat. En Quixot es defensa dient que el tenien immobilitzat els enemics encantadors. Si no, era impossible del tot que ell fallés als seus principis. No admet altra raó. Aquest model de bogeria és la pròpia d’aquell que pateix de dogmatisme malaltís: no hi ha realitat de cap mena que pugui fer trontollar la seva fe. És un home presoner d’una ideologia. Benintencionat, perquè es tracta de fer el bé, segons ell.

Gustave Doré: Don Quixot

La tercera sortida, que abarca tota la segona part, és la que va des de casa seva fins a Barcelona i tornada. El grau d’espontaneïtat és tant alt en aquest llibre, que quan l’autor s’assabenta que ha sortit una segona part de les aventures del Quixot d’un tal Avellaneda, on la parella assisteix a unes “justas y torneos” molt famoses que es feien a Saragossa –tal com el Quixot de Cervantes havia anunciat diverses vegades al final de la primera part i al començament de la segona–, el Quixot decideix canviar de rumb. Faltava poc perquè entressin a Saragossa i passen de llarg. No vull ofendre a cap saragossà, però és un altre cop genial de sort. I és que a Saragossa amb els tornejos es prestava a “más de lo mismo” sobre les burles del món cavalleresc i, en canvi, Catalunya dóna a l’autor una oportunitat molt diferent, que veurem més endavant.

De moment, pensem que quan la parella protagonista deixa el palau dels marquesos aragonesos ha complert el seu somni, ha vist els seus objectius fets realitat. El Quixot fa notar que la noblesa baturra era molt més de bon tracte, menys tibada que la castellana. Resulta que els marquesos havien llegit la primera part de l’obra i els reconeixen. Els marquesos donen instruccions al seu servei i a altra gent del poble per vestir-se i comportar-se com a les novel·les de cavalleries. Fan festes en el seu honor, nomenen governador Sancho. Li diuen que el poble és una ínsula i a ell li està bé. Ho fan els marquesos i alguns membres de categoria del servei per divertir-se. Sorprèn a aquests que Sancho superi amb tant d’enginy les proves que li posen per acceptar-lo com a  governador. No em puc aturar aquí, però en Sancho passa a ser en aquest episodi el protagonista. Les parts dedicades a don Quixot tenen menys relleu. Hi ha una suposada dama Altisidora (en realitat una serventa de les de categoria) que fa com que està molt enamorada de don Quixot. Ell la rebutja amb sensibilitat per no ferir-la. Ella fa composicions poètiques, brodats i altres coses pròpies de les dames de la cort. Tot és broma, però no ofensiva, més que res perquè cavaller i escuder se’n surten amb molta dignitat. Si bé és cert que el mag Merlín de la mascarada imposa com a condició per què Dulcinea sigui desencantada que Sancho es doni tres mil assots. Dulcinea ha pres l’aspecte d’una noia rústica molt lletja. Aquest “encantament” se l’inventa Sancho quan fa passar per Dulcinea i altres dos dames a unes noies brutotes que van muntades en uns ases. Ho fa per sortir del mal pas d’haver d’anar a buscar l’autèntica Dulcinea, que no sap quin aspecte té. La més formosa, sense parangó, diu Quixot; no és una indicació gaire precisa; tampoc sap ben bé on viu. Així que per sortir del pas inventa la mentida. Sancho argumenta tant com pot que no té cap ni peus que s’hagi de maltractar ell per culpa d’un encantador amb qui no té cap tracte. Però don Quixot insisteix tant, que l’escuder acaba enganyant-lo. Posa la condició que ho ha de fer de nit. A les fosques va colpejant durant dies algun arbre que tingui a mà i ell crida i es queixa i fa veure que s’està assotant.

Tot i l’engany últim, que succeeix quan ja són al camí, i les relacions entre ells, que no sempre són de flors i violes, tots dos han decidit deixar els marquesos, la vida cavalleresca tan satisfactoriament confirmada al palau, i el càrrec de governador. Quixot se sent incòmode amb tanta vida cortesana, i separat del seu amic, i Sancho comprova que el poder és un no viure, controlat pel metge, que no el deixa menjar per miraments sanitaris (una delicadesa és dolenta pel fetge, l’altra pel ronyó). Tampoc pot dormir a gust perquè a mitjanit ha d’aixecar-se i vestir armes, fer guardia, per culpa d’uns missatges que arriben d’amenaces d’atacs a l’ínsula. Al cap de poc temps n’estan ben tips. Llavors ve quan don Quixot diu allò de: “La libertad, Sancho, es uno de los más preciosos dones que a los hombres dieron los cielos…”. Les ambicions de tots dos semblen passar a segon pla. Hi ha una mena de reconeixement implícit que el que més els agrada és veure món i anar xerrant, amb la bona companyia que proporciona una amistat ja consolidada. Encara hi ha una aventura estant embarcats a mig riu Ebre abans d’arribar a Catalunya. El cavaller veu castells i fantasmes on hi ha un molí d’aigua i uns moliners. Feia ja un temps que no transformava la realitat d’aquesta manera. De fet suposa una recaiguda en la bogeria en els termes de la segona sortida. Però, quan veu que Sancho crida dient que allò no és un castell, sinó un molí i que els personatges blancs no són fantasmes, sinó moliners enfarinats, desisteix de seguir endavant la aventura, cosa que abans no hagués fet, i diu allò de “Yo no puedo más”. En un context que vol dir que no pot més amb els encantadors, que ve a ser com que no pot més amb la seva bogeria. En aquestes condicions és com arriben a Catalunya.      

Fins aquí observem que a la tercera sortida el Quixot ja no té visions delirants, sinó que veu les coses tal com són. Es podria objectar que a la cova de Montesinos, segons ell explica, hi veu un paissatge meravellós amb castells de pedres precioses, mags, princeses, i la caterva de gegants. Però realment, els que el condueixen a conèixer la cova ja saben que allà hi passen coses extraordinàries. Fa pensar en que hi hagi algun tipus d’emanació de gasos al·lucinogens. Et fa entendre que el Quixot queda adormit quan està dins la cova. L’han hissat com una ampolla posada a refrescar dins un pou, com diu Sancho. De fet el cavaller mateix pensa que potser ho ha somiat. Perd seguretat en el seu personatge. Sancho no se les creu les meravelles que explica el seu amo. Quan Sancho munta el cavall de fusta, Clavileño, a l’estada al palau dels marquesos, també explica que ha vist uns deliciosos prats plens de nimfes, etc. Ell no vol ser menys. El Quixot es mosqueja una mica. La resposta de l’escuder és que si vol que ell es cregui les visions de la cova de Montesinos, l’amo s’ha de creure les seves visions sobre Clavileño. Típica maniobra de Sancho per no quedar-se mai enrera. El que passa a la tercera sortida, doncs, és que són els què envolten al Quixot els transformadors de la realitat per tal de manipular-lo i divertir-se. Ens ha fet notar l’autor que a les estades últimes en ventes el Quixot ja no les confon amb castells. El personatge va tenint dubtes sobre sí mateix, que no confessa ni a Sancho.

En arribar a Catalunya, amb el primer que topen és amb els peus de persones que han estat penjades de diferents arbres. “Alzaron los ojos y vieron que los racimos de aquellos árboles eran cuerpos de bandoleros”. Apareixen morts de veritat: es mostra la violència anti-institucional i la violència institucional. Sobretot es mostra aquesta. El Quixot, donant voltes per l’entorn, sent parlar català a uns individus que de seguida identifica com una colla de bandolers. No mira de fugir, ni molt menys. Tot el contrari, fa la deducció que està en el bon camí per anar a Barcelona, “pues por aquí los suele ahorcar la justicia, cuando los coge, de veinte en veinte y de treinta en treinta”. Els penjats resulten ser bandolers que dormien als arbres, però el que diu el Quixot és una veritat, que encara es queda curta, si llegim documents de l’època. Mentre esperen el capità, el cavaller aprofita per aconsellar els bandolers perquè deixin aquesta vida tan perillosa per l’ànima i pel cos i que es facin cavallers “andantes”. No té gaire èxit perquè no entenen el castellà. Quan arriba el capità, es fan les presentacions; es diu Perot Rocaguinarda o Roque Guinart, com ho escriu Cervantes. El Quixot queda admirat de la seva prestància física, de la seva educació, del discurs assenyat, dels problemes de consciència que li confessa el bandoler, de la justícia “distributiva” que practica amb els seus homes i de l’actitud compassiva cap a les víctimes dels robatoris. Roba només els rics. El Quixot no ha volgut atacar, ni defensar-se. Sancho opina en veu alta que en aquesta terra hi deu haver molta justícia perquè fins i tot els lladres la practiquen. Els bandolers entenen la paraula “ladrones” i s’ofenen. A sobre, arriba una dama molt bonica dita Claudia Jerónima. Resulta ser filla d’un amic de Roque Guinart. Ve molt desassossegada. Explica que el seu promès li ha faltat a la paraula i que el dia d’avui es casava amb una altra dona. El Quixot veu una situació ideal per defensar una dama ultratjada, com li dicten els seus principis. En Rocaguinarda el dissuadeix cortesament i és ell qui s’encarrega d’acompanyar la noia per solucionar el problema. A més a més, resulta que la formosa explica que ella mateixa s’ha encarregat de defensar-se i venjar-se. Es veu que no ha necessitat cap cavaller. El problema és que Clàudia mantenia en secret el seu prometatge perquè l’enamorat era fill del bandoler Torrelles, el qual capitanejava la partida dels “Cadells”, que estava enemistada amb els “Nyerros”, la partida a la què pertanyia el seu pare, la mateixa capitanejada per Rocaguinarda. Aquest enfrontament entre partits és el causant del malentès que ha dut a què Clàudia ferís el seu enamorat. Quan ella torna amb la presència del capità dels Nyerros, s’aclareix tot. Resulta que el xicot està molt enamorat de Clàudia i, el pobre, mor en braços d’ella. I ella es fa monja.

Aquí he de fer un incís per parlar del bandolerisme català de l’època. És un fenomen que va crèixer a redós del malestar social que s’arrossegava des de les guerres de remença i que va esclatar anys després a la dita Guerra dels Segadors. En realitat aquestes partides de bandolers eren el que ara en diríem partits: els Nyarros servien més els interessos de la classe alta i els Cadells, els interessos més populars. Tots dos tenien els seus contactes i partidaris a Barcelona i a la resta de ciutats de Catalunya. També a pobles i masies. Tots dos partits es dedicaven principalment a robar els diners que venien de la Cort, Madrid, que al seu torn provenien d’Amèrica, de l’expoli als indis. Havien entrat per Sevilla, havien sigut gastats a la Cort i els que quedaven eren traslladats a Barcelona per ser embarcats i “enterrados” –que deia Quevedo– als bancs de Gènova. Tots dos partits actuaven, doncs, il·legalment en contra dels interessos de la Corona. Aprofitaven també per fer altres robatoris, sempre tenint en compte el nivell de riquesa de la víctima. De la violència anti-institucional, Cervantes no en parla gaire, però de la violència institucional, sí i força. Roque Guinart encarna, en la realitat, els ideals de la cavalleria errant: socórrer les dames que estan en un mal pas, donar diners als pobres i menesterosos, establir la justícia, amb minúscula, que és la vertadera. No la Justícia com a institució, sinó la que tots entenem i portem al cor, i la que Plató situava al cel de les idees pures. Recordem: restablir la justícia al món, la compassió i l’ajuda mútua eren els propòsits últims dels cavallers “andantes”. Aquesta és la major ironia.

A partir d’aquest moment, les accions del Quixot van quedant com a marginals, quasi desapareixen. El món cavalleresc es va debilitant. La realitat s’imposa amb força. Els companys de camí arriben a través de viaranys a Barcelona la nit de Sant Joan, guiats pels bandolers i amb dues cartes de Roque Ginart, una com a salconduit per no ser molestats per les partides seves i una altra de presentació per a Antonio Moreno. Es veu claríssimament que aquest i les seves amistats són gent benestant, inclús es tracten amb el “viso-rei” (el delegat del rei a Catalunya). El bandolerisme tenia fortes arrels a la societat catalana d’aquell temps.

Goya, Don Quixot

A Barcelona don Quixot balla amb les dones que el treuen a ballar. No es diu en cap moment que ho facin per burlar-se d’ell, ni per fer comèdia. Quan va a una festa a casa d’Antonio Moreno, es fan alguns jocs, no per divertir-se i riure’s d’ell. Per exemple, l’amo de la casa ha instal·la una mena de telèfon tubular, com els de les pel·lícules de l’Oest. La part que està a la sala de dalt, on es celebra la festa, està coberta per un bust. El telèfon està situat a la boca del bust. El nebot de l’amo és a l’altra punta del tub al pis d’abaix. Els convidats fan preguntes al bust i aquest contesta. L’enginy no té res a veure amb la presència del Quixot i Sancho. Admira i sorprèn a tothom per igual. Ells són uns de tants. A la ciutat hi ha gent variada i extravagant. A més li permet a Sancho –ell que ja té l’experiència d’haver estat jutge i governador– fer uns comentaris molt adients sobre ambigüitat de les respostes del bust. Els únics que manifesten ganes de burla per l’extranya pinta dels personatges són uns nens que juguen amb foc i intenten cremar les cues de l’ase i de Rocinante. En un altre cas, quan els dos amics són convidats a embarcar-se per fer un tomb pel port, es produeix una escaramussa entre un vaixell argelí i el seu. El resultat són dos morts. El Quixot és un espectador de l’aventura, per dir-ho així. Hi han trets de pólvora amb els trabucs. Què pot fer un cavaller amb la seva llança? Queda totalment superat per la realitat. El debilitament de la fe quixotesca i de la seguretat en el seu personatge és tan gran que el Quixot decideix treure’s l’armadura i quedar-se en camisa per anar per la ciutat. Deixen les armes a un racó. Només quan apareix el “caballero de la Blanca Luna”, que és el batxiller Carrasco disfressat, i el torna a reptar dient que la princesa Dulcinea no és la més formosa dama del món, no torna a vestir les armes. El duel es celebra a la platja de Barcelona. La vegada anterior que s’havia presentat el cavaller de La Blanca Luna amb les mateixes intencions, aquest havia perdut el duel. El Quixot encara tenia força de convicció. Força interior. Aquesta vegada sembla ja debilitat en la seva fe i el que perd és ell. Té dubtes i una major fragilitat, però als seus valors no hi vol renunciar de cap manera. Es nega a reconèixer que Dulcinea no és la més formosa del món i diu allò de “Apriétame, caballero, la lanza y quítame la vida, pues me has quitado la honra”. El vencedor s’avé a que no faci traïció a la dama, però li exigeix a canvi que torni al seu poble i s’hi estigui un any abans de tornar a vestir armes. Sancho és a qui li sembla que la derrota és cosa d’encanteri, que  no pot ser veritat. I que a més ell també hi surt perdent perquè, encara que havia abandonat l’ambició de ser governador, pensava que podria ser duc i això seria impossible si el Quixot no era rei. Tot i així, té ànims per consolar el seu company parlant de la Fortuna:  “borracha y antojadiza, y sobre todo ciega, y así no ve lo que hace, ni sabe a quien derriba, ni a quien ensalza”.

LA MODERNITAT ACABA IMPOSANT-SE EN ELS TRES FILS QUE S’HAN ANAT TEIXINT

Quan surten de Barcelona, don Quixot mira la ciutat i diu: “Aquí fue Troya, aquí mi desdicha (…), aquí finalmente cayó mi ventura para jamás levantarse”. Però aquesta derrota és una victòria sobre la malaltia. La propera vegada que entren en conversa amb algú és el primer cop que el Quixot reconeix que està boig. Aquest és el primer símptoma claríssim de recuperació. Un grup d’amics ha fet una aposta sobre com fer equitatives les armes en un duel, on un dels combatents pesa molt poc i l’altre molt. I els ho consulten. “Responde en buena hora (…), Sancho amigo, que yo no estoy para dar migas a un gato, según traigo alborotado y trastornado el juicio” –diu don Quixot–. Sancho respon encantat de poder demostrar la seva experiència com a jutge. Diu que el gros és a qui li toca escollir armes com a desafiador que és i que no pot fer-ho de manera que el desafiat no tingui cap possibilitat de  sortir vencedor. No es pot carregar de pes un cos prim i fer-lo lluitar. Ha de ser el gros el que s’ha d’anar tallant trossos de carn del seu cos fins que pesi igual que l’altre. El gros desafiador no està disposat a lesionar-se, decideix retirar el repte i se’n van tots a celebrar-ho a la taverna. En el camí de tornada a casa la bogeria encara té moments en què sembla rebrotar, però cada vegada és més fugissera. La curació definitiva culmina al seu poble, on reconeix que ell és Alonso Quijano, el Bueno, i no don Quijote de la Mancha.

Pel que fa a la “història d’una amistat”, Sancho, per la seva banda, havia fet gala d’emancipació el dia que don Quixot el va voler forçar a assotar-se per acabar de desencantar Dulcinea. Van arribar als cops i a lluitar entre ells “a brazo partido”. “¿Cómo, traidor? ¿Con quien te da su pan te atreves?”. “Ni quito ni pongo rey –respondió Sancho– sino ayúdome a mí que soy mi señor”. Sortint doncs de Barcelona es dóna la màxima declaració de sobirania personal. Només així es pot dir que són amics per sobre de qualsevol servitud que hagi existit. Sancho ha entès, però, la necessitat de tenir una il·lusió i com que està molt quixotitsat, quan veu ja al seu poble que l’amic es mor, li diu allò de “La peor locura es dejarse morir sin que manos ajenas te maten” i l’anima a anar a fer de pastors i xerrar sobre sentiments, com a les novel·les pastorils –on no hi ha d’haver violència ni penalitats– amb els seus amics, el barber, el batxiller Carrasco i potser el capellà fins i tot s’afegiria, tal com havien planejat en el camí de tornada.

I pel que fa al “llibre sobre llibres”, a Barcelona és on topa amb la part més material i realista del fenomen del llibre, que és la seva impressió o tiratge, edició i venda. Des de molt antic, els clàssics han dit que l’ambició d’adquirir fama és el que més mou a escriure. (En aquest moment ho recordo dit per Ciceró, i en la literatura castellana, per l’Arcipreste de Hita, Fernando de Rojas –sorprenent perquè ell va voler amagar el seu nom–, el mateix Cervantes, etc.) Però el Quixot a Barcelona visita una impremta i apareix una nova consideració: la de guanyar-hi diners. Para molta atenció al procés del tiratge i es posa a parlar amb un traductor i autor que autoedita la seva obra. Parlen primer de les traduccions, fins a quin punt són una traïció (diu el Quixot que són com uns tapissos vists per la part del darrere: es veuen les figures, però també els fils que penjen i els nusos). L’autoeditor parla de diners. “Me lo imprimo por mi cuenta y pienso ganar mil ducados”. El tiratge ha de ser de dos mil exemplars i els han de vendre a sis rals cada un. “Provecho quiero, que sin él no vale un cuartín la buena fama”. Don Quixot li posa pegues: com portarà els dos mil exemplars a sobre? Els editors i llibreters tenen relacions i vies per comercialitzar els llibres, raona. Però no el convenç. Li acaba dient el Quixot: “Dios le dé a vuesa merced buena manderecha” Segueix mirant altres llibres que s’editen i es troba amb la segona part de les aventures del Quixot, escrita pel tal Avellaneda. “…Su San Martín le llegará como a cada puerco”. Les històries fingides –continua dient– són millors com més s’assemblen a la veritat i les vertaderes són millors com més vertaderes. Reafima així la defensa de l’estètica realista.

I per acabar no puc deixar de citar l’elogi que fa de la ciutat de Barcelona, que tan important ha sigut en el llibre per la curació del protagonista en veure un món d’aventures cruentes i reals, un món obert de gent variada que no els assenyala, una inspiració per la llibertat personal de qui havia sigut el subordinat Sancho, i per tractar del negoci dels llibres. El doctor Martí de Riquer aconsegueix determinar una estada de Miguel de Cervantes a la ciutat l’any 1610. Un altre elogi de Barcelona, i encara més llarg, es troba a Las dos doncellas (de las Novelas ejemplares). Aquesta reiteració sembla respondre a una forta impressió, a una memòria fidel i potser a un major coneixement de la ciutat. És probable que hi hagués estat alguna altra vegada per embarcar-se cap a Roma, per exemple, però no n’ha quedat constància documental o deduïble de fets incontestables. L’elogi diu així:

“… y así me pasé de claro a Barcelona, asilo de la cortesía, albergue de los extranjeros, hospital de los pobres, patria de los valientes, venganza de los ofendidos y correspondencia grata de firmes amistades, y en sitio y en belleza, única”.

Poques ciutats han merescut un elogi més encès i significatiu en una obra mestra universal. ¿Té sentit furgar en terreny tan estudiat per fer català a Cervantes? ¿No es tracte més aviat de cultivar una impostura quixotesca, potser digna de compassió?

BIBLIOGRAFIA

Totes les cites del text provenen de l’edició del Instituto Cervantes, dirigida per Francisco Rico. Barcelona, 2004. Porta per títol: Don Quijote de la Mancha. Reuneix El ingenioso hidalgo don Quijote de la Mancha (1605) i Segunda parte del ingenioso caballero don Quijote de La Mancha (1615).

De Riquer, Martín (1989, 2005), Cervantes en Barcelona. Cuadernos Acantilado.

Cervantes y su mundo I, Edition Reichenberger, Kassel, 2004.           

Cervantes y su mundo II, Edition Reichenberger, Kassel, 2005.

Cervantes y su mundo III, Edition Reichenberger, Kassel, 2005.

Eisenberg, Daniel (1993), Cervantes y Don Quijote.

Márquez Villanueva, Francisco (1975), Personajes y temas del “Quijote”. Taurus, Madrid.

Rico, Francisco (1998), Historia del texto. Instituto Cervantes-Crítica. Barcelona.

Riley, Edward C. (1990,2004), Introducción al “Quijote”. Crítica. Barcelona.

A qui li interessi un enfocament didàctic i com ensenyar El Quijote, pot consultar per internet:

Romaní, Mercè, El Quixot: pedagogia en acció, 2005.

Romaní, Mercè, Los clásicos en el aula: el caso de “El Quijote”, dins l’obra Ensenyar literatura en Secundaria, Ed. Graó, Barcelona, 2008. També podeu trobar l’article a Internet.

Mercè Romaní, setembre, 2020.

Isaac Asimov, escritor y visionario

Cuando leí por primera vez Yo, robot, de Isaac Asimov (1920-1992), no imaginaba hasta qué punto llegaría a asombrarme, y mucho menos que la siguiente obra suya que leería, Fundación, me fascinaría tanto como para considerarla uno de mis libros favoritos.

He leído muchas novelas a lo largo de estos años, algunas de ellas realmente extraordinarias, y, sin embargo, pocas me han impresionado tanto como los libros de Asimov. Esto no se debe únicamente al alarde de ingenio y a otros recursos narrativos de los que hace gala en ellos, que inevitablemente mantienen al lector atrapado en la red de intrigas hasta llegar a un siempre ingenioso final, sino a que demuestran que el autor era un visionario.

Un buen ejemplo de ello podrían ser las Tres Leyes de la Robótica, mundialmente conocidas, que Asimov analiza de forma brillante en los diversos relatos cortos recogidos en Yo, robot. Estas leyes, que parecen configuradas de forma que impiden a cualquier robot perjudicar a los seres humanos, están, en realidad, sometidas a contradicciones y dilemas, y tienen mucho que decir en un mundo en el que la inteligencia artificial avanza a pasos agigantados.

Sin embargo, me atrevo a afirmar que el concepto ideado por Asimov que más me asombró y por el que lo considero uno de mis escritores preferidos —y, de hecho, el mejor autor de ciencia-ficción que he leído—, es el de la Psicohistoria. En pocas palabras, esta ciencia, ideada por uno de los protagonistas de la saga Trilogía de la Fundación, Hari Seldon, combina la historia, la psicología y las matemáticas para, a partir de un gran conjunto de sucesos históricos analizados mediante complejas ecuaciones, predecir y manipular acontecimientos futuros. En base a esta definición, es prácticamente imposible no establecer un paralelismo con lo que actualmente se denomina “Big data”, enormes bases de datos analizadas por ordenadores que permiten establecer patrones y predicciones.

Además de novelista, Asimov puede considerarse un gran divulgador, con la habilidad de convertir los más intrincados conceptos científicos en explicaciones claras, sencillas y amenas. Además, con sus obras demuestra la importancia de la ficción no únicamente como forma de entretenimiento, sino como espejo del mundo en que vivimos. Tal vez sus aportaciones más relevantes hayan sido sus múltiples predicciones, una prueba de que, en la mayoría casos, lo único que debemos hacer para encontrar respuestas sobre nuestro porvenir es volver la vista hacia un libro.

Laia Marcos Cañal