Entrevista a Elionor Martínez Lara, soprano

La professora Agustina Rico, col·laboradora habitual de la revista digital Fòrum-Grama, hi va publicar fa pocs dies una entrevista amb la soprano Elionor Martínez Lara, exalumna del nostre institut. Des d’aquí agraïm a l’entrevistadora, a l’entrevistada i a Fòrum-Grama que ens permetin reproduir aquesta entrevista, amb la seguretat que serà de molt interès per als lectors del nostre blog.
Agustina Rico
Auditori de Barcelona el passat mes de febrer, un concert dels de les grans ocasions, gairebé cap espai buit entre les 2.340 places de l’aforament de la sala Pau Casals. És la Missa en Do Menor de Mozart. Segons els experts, al compositor el van moure dos impulsos molt poderosos per compondre aquesta peça, que no era d’encàrrec: el de l’alegria vital i el de l’afirmació com a artista. Wolfgang Amadeus va voler expressar amb la Missa el goig pel seu casament amb la soprano Constanze Weber i va voler demostrar al seu pare que també sabia compondre obres ‘serioses’. La Gran Missa en do menor, com també és coneguda, va néixer entre obstacles. Les dificultats laborals i de tota mena derivades de la mala relació de Mozart amb el seu superior van desembocar en l’exili a Viena. I en el si de la família, les tibantors eren fortes ja que Leopold Mozart, pare del compositor, no acceptava el matrimoni del seu fill. Malgrat tot, aquesta brillant obra —encara avui objecte d’anàlisi i de divergències—, formada “a trossos”, amb parts inacabades i fragments perduts, és una de les joies de la música sacra. Estrenada a Salzburg l’any 1783, va ser tot un èxit i va significar la presentació oficial de Constanze, que la va cantar, al pare de Mozart, que assistí a l’estrena.
De l’Auditori al Palau
A Barcelona, la Missa en Do Menor de Mozart va ser interpretada per l’orquestra Le Concert des Nations, el cor de la Capella Nacional de Catalunya, format per una trentena de veus, i cinc solistes. A la direcció, el mestre Jordi Savall, figura de prestigi internacional, consagrat director i intèrpret especialitzat en música antiga.
Començà l’obra amb el Kyrie eleison —Senyor, tingueu pietat— amb un so rodó i preciós de l’orquestra i del cor. Els instruments d’època aportaven la màgia del so original de l’obra. Van entrant els solistes. Una sola veu projectada a l’enorme sala simfònica. Una feina que requereix domini tècnic, memòria, coordinació amb els companys, sintonia amb el director, autocontrol físic i mental, salut imprescindible, matisos i dots actorals. La veu és un instrument especial. Transmissora d’emocions, dúctil i sensible, i sovint poc controlable o directament fora de control per impactes emocionals o malalties i per ‘passes’ com les grips, covids, faringitis, etc., que corren els dies d’hivern.
Avança la Missa, el cor projecta un cant l’alegria amb el Gloria in excelsis Deo. Tot seguit, amb el “Laudamus te, benedicimus te, adoramus te, glorificamus te” s’eleva la veu de la soprano II en un cant de lloança. És Elionor Martínez Lara, una jove cantant colomenca que ja gaudeix d’un prestigi creixent a Europa. “Segura”, “sempre perfecta”, “veu magnífica” són característiques d’Elionor que destaquen les crítiques publicades.

Al cap d’uns mesos, al maig, Elionor Martínez va tornar a cantar a Barcelona. Ara al Palau de la Música, el Rèquiem de Fauré, qualificat com a cançó de bressol de la mort pel seu to dolc, intimista i optimista. A l’orgue, Joan Seguí Mercadal, jove organista amb una carrera que es consolida, molts premis i projecció internacional. Acabat el concert, una alegre trobada de l’Elionor i d’en Joan amb les famílies i amb antics professors de Santa Coloma, entre els quals la mare d’en Joan, Margarida Mercadal, molts anys docent a l’escola Salvat Papasseit i a l’institut Puig Castellar.
“No pots deixar d’estudiar mai”
L’entrevista amb l’Elionor és per escrit. Viu a Basilea (considerada la capital cultural de Suïssa), on cursa un màster d’Interpretació Musical i des d’on viatja en les seves actuacions per Europa. Parlem de vocació i d’estudi, de treball i de conciliació familiar i també de com veu aquesta soprano ascendent el panorama de la música clàssica.
—Quan vas veure que la veu era el teu instrument?
—Als cinc anys vaig començar al Conservatori de Can Roig i Torres de Santa Coloma. Vaig triar el piano, que em va acompanyar més de deu anys, però una de les meves assignatures preferides era cant coral. Als quinze anys vaig començar a fer classes de cant i als setze vaig entrar al Cor Jove de l’Orfeó Català. Va ser allà on vaig decidir que estudiaria el Grau Superior de Cant.
—Tu ets cantant i la teva germana, Estrella, és violinista. L’afició us ve de casa?
—A casa hi ha molta afició a la música. Vam créixer sentint Concerts de Mozart, Passions de Bach i clàssics de jazz. Els pares ens duien sovint a L’Auditori i al Palau de la Música. El pare, Marià, és tècnic de so i treballava a Ràdio 4, i la mare, Josefina, és qui ens va portar a cada classe a l’escola de música de Santa Coloma durant molts anys. Va morir l’any 2013 , encara era molt jove i m’agrada molt recordar-la. Segur que estar envoltades de música va fer que la meva germana i jo volguéssim fer-ne la nostra professió.

—Vas obtenir la beca Fundació Ferrer-Salat i la beca Bach (2016), tens quatre premis especials del Concurs de Cant Josep Palet de Martorell (2019). Els inicis dels cantants com tu semblen lligats a beques, premis, mecenatge… En la música clàssica és especialment difícil obrir-se camí?
—La música clàssica és una cursa de fons que la majoria inicia de ben petits. En el cas del cant, el més corrent és començar amb un instrument ja que les cordes vocals han de ser madures per començar a estudiar tècnica. Hi ha molta competició, molts estudiants i poques places a orquestres i cors. Molts combinen l’escenari amb la docència. En el cas del cant, l’edat hi té un paper important, i és que sempre “pugen” cantants més joves plens de talent. No pots deixar d’estudiar mai i de mantenir la tècnica. És difícil obrir-se camí però també ho és mantenir-s’hi.
Conciliació i projectes
—En quin moment de la teva carrera et trobes?
—Aquest estiu faig 29 anys i em trobo en un moment especial. Al setembre va néixer el meu primer fill i aquests mesos estan sent un aprenentatge molt gran per portar alhora la vida de mare i de cantant. De moment el porto amb mi als projectes. He fet una gira de tres setmanes per Europa amb la Missa en Do menor de Mozart, dirigida pel Jordi Savall, amb una de les àries més difícils que he cantat mai, però potser el fet d’estar pensant en preparar el biberó abans del concert ha tret pes a la pressió de fer-ho sempre perfecte i he gaudit moltíssim. Des dels inicis he estat molt lligada a la Música Barroca, i ara començo a obrir portes a d’altres estils, com el Lied (la cançó romàntica). Aquest agost tinc la sort de fer el concert d’obertura a la Schubertiada de Vilabertran, juntament amb el baríton Ferran Albrich i la pianista Victoria Guerrero. No vull tancar portes si la veu m’ho permet, gaudeixo amb molts compositors, tot i que Bach i Mozart tenen un lloc especial al meu cor.

—El més habitual en els intèrprets de clàssica és marxar a l’estranger, quin ha estat el teu recorregut?
—Vaig estudiar el Grau Superior amb la professora Dolors Aldea al Conservatori Superior de Música del Liceu i ella, que havia estudiat al Mozarteum a Salzburg, em va recomanar marxar a estudiar un Màster a l’estranger. És molt comú anar fora perquè busques un professor en concret i per veure com funciona l’art en un altre país; malauradament en el nostre la Cultura no està prou ben valorada. El 2019 em vaig mudar a Basilea, Suïssa, per estudiar amb el professor Marcel Boone, i m’hi vaig quedar. Cada vegada m’hi sento més a casa, i és molt pràctic estar al centre d’Europa per viatjar als països on tinc els projectes.
“En un recital fas vint personatges“
—Com et definiries com a cantant? Quines fonts d’inspiració tens?
—Crec que el que canto ho faig segura i convençuda de la meva versió, no m’atreviria amb repertori massa gran per la meva veu. Vaig veient per on em porta la veu, els canvis que van sortint amb l’edat i la possibilitat de cantar repertori més madur. La part d’actriu en la meva especialitat, els concerts i els recitals, no és tan òbvia com al món de l’òpera, però és igualment complexa. En un recital de cançó interpretes potser vint personatges i cada un explica una història sencera en tres o quatre minuts. Has de canviar molt ràpid al següent i estar molt concentrada per dir cada paraula dels poemes. M’inspira l’art en general, veure pintures clàssiques i contemporànies, el mateix amb el cinema, i trobar detalls que fan l’obra especial, que et remouen, que et fan riure o plorar, que arriben a llocs on res més pot arribar. M’omple profundament quan algú del públic em diu que la meva veu els ha fet sentir això. M’agrada escoltar tot tipus de música: Monteverdi a la dutxa, ABBA quan cuino, Brahms al tren, Mariah Carey i l’Oratori de Nadal de Bach quan s’acosten les Festes… Hi ha música de tots els estils per a cada moment del dia.

—Quins són els teus projectes?
—El 2025 ha portat nous reptes, l’estrena d’una obra del compositor Josep Ollé, gires i recitals… Ha estat un camí intens tornar a sentir el cos a punt per cantar després de l’embaràs; i trobar la balança entre passar temps a casa i fora no és fàcil. Volia ser mare i de vegades sembla que no pugui ser compatible tenir fills amb l’estil de vida que portem, que la carrera ha d’anar per davant de tot… Estic molt contenta d’haver triat tirar endavant amb les dues “feines” i de continuar aprenent a com fer-ho de la millor manera possible.
—Com t’agradaria que fos la teva carrera?
—Mai he imaginat en quins escenaris estaria cantant als 25, als 30, als 35… i a la vegada mai no he parat de moure’m, d’audicionar, d’estudiar nou repertori… M’agraden els reptes i sento molta energia iniciant un projecte nou, també cantant les grans obres. Crec que la carrera és el cúmul de cada assaig, de cada concert. També de cada frustració i de com superar-la, dels companys i directors amb qui treballes i de les teves ganes de fer de la música una part molt important de la teva vida.
Òpera per Youtube
—Hi ha preocupació pel recanvi generacional dels aficionats i espectadors de música clàssica, com ho veus?
—Veig poca gent jove aficionada a la música clàssica, però entenc que sigui difícil que hi mostrin interès si no coneixen el llenguatge. L’únic contacte de molts nens i joves amb la música clàssica és a l’escola, i no és gaire extens. Iniciatives com el Liceu Under 35 vol apropar els joves a veure una primera òpera a un preu reduït, calen més iniciatives com aquesta amb un bon màrqueting per arribar a la gent jove a través de les xarxes socials i amb una visió més moderna del món de la clàssica.

—Què diries als qui pensen que la música clàssica —l’òpera especialment— és difícil i elitista?
—Que no estan equivocats del tot, però posar-ho tot en un mateix sac no és del tot encertat. Hi ha òperes de tots els estils, música més fàcil per començar i escenografies molt creatives. Hi ha preus especials per gent jove o entrades rebaixades a l’últim minut el mateix dia de la funció. Si anar al teatre ens espanta, hi ha moltes obres gravades i penjades a Youtube i d’altres canals on podem aturar el vídeo quan se’ns faci llarg, i acabar en un altre moment. Hi ha maneres d’apropar-se a la música clàssica. Si un compositor, estil o “perruca” no t’agrada, hi ha moltes altres obres per descobrir i alguna et cridarà l’atenció, et dirà alguna cosa especial.