Pere Ferreres: tota la vida, periodista

Publicat el per
1

Quan vam llegir a Fòrum-Grama aquesta entrevista de Joan Tudela a Pere Ferreres, dos o tres amics, sense haver-ho comentat prèviament, vam tenir la mateixa idea: aquesta entrevista havia de publicar-se també a El blog del Puig. Recordàvem la lleialtat i l’interès periodístic amb què Pere Ferreres havia tractat sempre les notícies de l’institut i moltes de les persones que hem desfilat per les seves aules. Recordàvem els germans de Pere, també exalumnes del Puig com ell (la Rita, la Montse i el Jordi), i algunes de les persones de qui parla a l’entrevista relacionades amb el Puig directament o indirectament (Jaume López Egea, Javier María Díez de Ulzurrun, Juan Antonio Balsera, Josep Maria Roca, Antoni Fogué…. ). I teníem present així mateix la saviesa literària de Joan Tudela (“L’acte central de la literatura no és l’escriptura, no és l’edició: és la lectura. Per tant, l’actor principal no és l’autor, no és l’editor. Tampoc no és el crític literari. És el lector. Que consti de bon començament” , escriu al seu llibre Amb molt de gust). Per aquests motius i, sobretot, perquè sempre emociona veure un home com a Pere tan dedicat i amant de la seva professió, vam demanar i aconseguir la generosa autorització dels protagonistes de l’entrevista i de la directora de Fòrum-Grama (Odei A. Etxearte) per reproduir aquí, amb molt d’agraïment, aquesta entrevista que tant pot animar els joves del nostre institut a interessar-se pel periodisme, aquesta finestra des de la qual mirar l’ésser humà per conèixer millor el món on vivim.

Pere Ferreres: tota la vida, periodista

Pere Ferreres, retratat per Carla Roca

JOAN TUDELA

Temps era temps, les parelles es coneixien quan anaven a ballar. Així va ser com la protagonista de la novel·la La plaça del Diamant va conèixer en Quimet a Gràcia. Així va ser com el pare de l’entrevistat va conèixer la Quimeta a Sant Andreu. De fet, en Ferreres pare, que de jove era un noi molt ben plantat de Singuerlín, on havia d’anar a ballar és a Santa Coloma, però es va estimar més anar a Sant Andreu i gràcies a això existeixen en Pere Ferreres Serrano i els seus germans i germanes. L’entrevistat, doncs, és fill de Singuerlín i de Sant Andreu. La seva pàtria és el periodisme. La dona de la seva vida és la Conxita. Llicenciat en Periodisme a la UAB, s’ha dedicat més que res al periodisme esportiu. Ha treballat sobretot a TVE, però mai no ha renunciat al periodisme local; és natural que fos precisament ell el comissari de l’exposició sobre els cent anys de periodisme colomenc, que va acollir ara fa sis anys el Museu Torre Balldovina.

—L’art de l’entrevista: parlem-ne.
—N’he fet moltes, moltíssimes. A la premsa escrita, a la ràdio, a la televisió. I et diré com vaig descobrir el gènere de l’entrevista, que per mi és el més estimat de l’ofici. Jo era alumne de l’Institut Puig Castellar i escrivia a Grama articles d’esports i un bon dia em van dir “hauries de dur una entrevista pel mes que ve, d’esports”. I jo és clar pensava: “hauria de ser al jugador més destacat de la Gramenet, la primera institució esportiva de la ciutat”. Però tenia quinze anys i era tan tímid, això m’ha acompanyat sempre, jo sempre dic que el periodisme ha estat la millor teràpia per vèncer la timidesa, jo hagués estat molt poc sociable de no haver estat pel periodisme, i vaig pensar: si em vull dedicar al periodisme i m’han encarregat una entrevista no puc dir “és que no m’atreveixo a fer una entrevista a un jugador de la Gramenet”. I vaig dir-me: “doncs pensa algú que no et faci tanta por”. I a la classe hi havia Jaume López Egea, que ja era campió d’Espanya juvenil d’atletisme. I tampoc teníem a Santa Coloma gaires campions d’Espanya de res. Era company de classe. I un dia l’hi vaig dir: “Jaume, t’he de fer una entrevista per a Grama”. I ell: “d’acord, encantat”. Aquesta va ser la meva primera entrevista. I ja en aquell moment em va semblar que tenia molt de sentit fer entrevistes. De fet, jo soc un gran lector d’entrevistes i també m’ha agradat molt fer-ne.

—I com va néixer el teu vincle amb el periodisme?
—A través d’un altre company de classe del Puig Castellar: J. M. Díez de Ulzurrun. Va ser el qui em va obrir la porta de Grama. El meu pare duia a casa cada dia El Noticiero Universal i jo me’l llegia tot. I hi veia cròniques de Santa Coloma que deien “de nuestro corresponal J. M. Díez de Ulzurrun”. I un dia a classe, després de passar llista, l’hi vaig preguntar: “tu tens res a veure amb el corresponsal de El Ciero”. I jo em pensava que em diria “és el meu pare” o “és el meu tiet” i em diu “soc jo”. No m’ho podia creure! Ell va veure el meu interès com a lector del diari i també sabia que jo jugava a futbol amb el Singuerlín, i va lligar caps —aquest llegeix el diari amb interès i juga a futbol— i em va dir: escolta, ara el que fa esports a Grama ho deixa… i a Santa Coloma ningú volia fer esports.

—Aleshores el periodisme esportiu estava mal vist…
—I tant! Em van dir si podria fer cada mes una col·laboració d’esports a Grama i així vaig començar a publicar. També es veritat que a classe era dels que als dictats mai m’enxampaven amb cap falta d’ortografia, però és clar escriure i publicar a una revista era una cosa que em feia respecte, però vaig dir que sí. Escrivíem en castellà llavors, que era la llengua de l’aula a l’institut. Encara que a casa meva l’idioma que fèiem servir era el català i cap altre, però la formació inicial que vaig rebre era tota en castellà; va ser més endavant que vaig incorporar el català i com a periodista he anat alternant les dues llengües, tant als mitjans escrits com als parlats.

—Premsa escrita, ràdio, televisió: has viscut a fons els tres àmbits.
—Mira: jo, que ja t’he dit que era molt tímid, posar-me davant d’un micròfon a la ràdio… era molt pitjor que a la premsa escrita. Peris Vidal era el cap d’esports de Ràdio Barcelona, però també era el director de la Revista Barcelonista i a mi em va proposar d’escriure sobre les seccions del Barça a la Revista Barcelonista. I escrivia de bàsquet, d’handbol, de hoquei patins… a RB, que era una revista setmanal. I un dia ell mateix em va dir que posaven en marxa a Ràdio Barcelona un nou programa, que el dirigiria Àlex J. Botines, que per a mi era el gran referent del periodisme esportiu, jo escoltava José María García, però per allunyar-me el màxim possible d’ell, però en canvi llegia les cròniques espectaculars del Barça els dimarts, perquè els dilluns no sortien els diaris, que feia Botines al Diari de Barcelona, per intentar acostar-me cada vegada més a aquell model de periodisme, i quan em va dir és un programa que farem els diumenges de sis del matí a dos quarts de tres de la tarda que es dirà El dominguero, i necessitem algú d’esports, perquè la gent de la plantilla d’esports de Ràdio Barcelona, home!: llevar-se a les quatre de la matinada el diumenge tampoc no hi havia voluntaris, el meu àngel de la guarda m’ha guiat sempre, perquè si hi hagués hagut bufetades per fer la secció d’esports a El dominguero, a mi no m’haurien dit res mai, però em van proposar això i jo amb disset anys era a Ràdio Barcelona cada diumenge. Però passava molts nervis a la ràdio. Després van venir altres ràdios, incloent-hi Ràdio Gramenet i sobretot COM Ràdio, on tenia un programa propi d’entrevistes.

—Treballaves a diferents mitjans alhora…
—Sí. Aprofitava que jo era al Grup Mundo, llavors en plantilla al diari esportiu 4/2/4 i no en tenia prou; per tant, també publicava entrevistes a Mundo Diario i a Interviu. Jo ara em pregunto: com és que col·laborava a cinc llocs alhora? Jo crec que això ve perquè al meu pare, com que era el fill gran i pensava que m’havia de tutelar més que als altres, no li agradava gens que jo em dediqués al periodisme, pensava que no m’hi podria guanyar la vida, i em va dir: farem un pacte, ara hi ha oposicions a la Seguretat Social, et presentes, aproves i després demanes l’excedència i et dediques al periodisme, però sempre podràs tornar a aquesta feina com a administratiu. I ho vaig fer així. Durant tres anys, treballava als matins a l’ambulatori i la resta del temps el dedicava al periodisme. Sempre he pensat que si tenia moltes feines alhora era perquè si fallava una no em quedés sense feina.

—Malgrat que el futbol és l’esport rei, tu t’has dedicat més que res al bàsquet, oi?
—No creguis. Va ser accidental que m’hi vinculés, al bàsquet. El cap de la secció de bàsquet de 4/2/4 era Franco Pinotti, que també era el director de Nuevo Basket, i em va proposar de fer cada mes una entrevista a un jugador de bàsquet i durant anys la vaig fer. La secció es deia “Gigantes y enanos”, el títol no era meu, però es deia així: un mes un jugador alt i l’altre mes un jugador baixet. I l’any 83 Pinotti em va enviar a cobrir per a la revista un campionat júnior a Mallorca, a fer el resum del campionat i dues entrevistes, una al millor jugador espanyol júnior de l’època, que era Jordi Villacampa, i l’altra al millor jugador júnior de la resta del món, que era Pichi Campana, i quan soc allà a Palma un dia em truca Pere Barthe i em diu: tinc molt bones referències teves d’Emilio Pérez de Rozas, començarem un programa nou a TVE, vindries a treballar de redactor al programa, a fer reportatges?; jo seré el director i la presentadora serà Olga Viza, serà un programa setmanal. I vaig dir sí, encantat, tot i que em feia molta por, perquè mai m’havia plantejat de treballar a la televisió.

Michel Jordan, entrevistat a TVE per Pere Ferreres

—Però hi vas entrar per la porta gran, a TVE.
—Sí, però jo pensava aquí hi seré un temps i prou, però el programa va durar anys, i l’any 87 ja vaig passar a ser de la plantilla de TVE i vaig anar sumant anys fins a la jubilació.

—Total, que l’empresa de la teva vida va acabar sent TVE.
—Sí, jo feia reportatges i ja és el que m’agradava, però un dia em van enviar a fer una retransmissió d’un partit de bàsquet, que d’entrada em feia molt de respecte, i pensava que seria una cosa provisional, però vaig acabar retransmetent més de mil partits de bàsquet.

—Més de mil!
—Sí. Això ho tinc clar. En català i en castellà. Durant molts anys, eh! Sempre a TVE.

—Mestres teus del periodisme, fora de l’àmbit local i comptats amb els dits d’una mà.
—En valoro la feina, però també la part humana. Àlex J. Botines, l’admirava molt. Emilio Pérez de Rozas. Franco Pinotti. Joaquim Maria Puyal. Amb tots aquests hi he treballat. I no he treballat amb ell, però l’he admirat molt, José Martí Gómez.

—Els esportistes més admirats, incloent-hi entrenadors.
—L’entrenador de bàsquet Aito García Reneses. Johan Cruyff segur. Joan Creus, gran jugador de bàsquet. El cubà Alberto Juantorena, un mite mundial de l’atletisme. I hi afegiria Emilio Butragueño. De Santa Coloma, els atletes Juan Antonio Balsera, Jaume López Egea i Encarna Escudero.

—Ara quatre paraules sobre els arrelaments locals. Comencem per Sant Andreu.
—Vaig arribar a ser soci infantil del Sant Andreu de futbol. El Sant Andreu era molt entranyable per a mi. Passava que la Gramenet era a regional preferent, i en canvi el Sant Andreu jugava a segona divisió i l’entrenador era Lluís Aloy Vidal, exjugador com a futbolista del Barça de Kubala, el Barça de les cinc copes, i en aquell moment entrenador del Sant Andreu. El meu pare em parlava molt del Lluís Aloy, eren amics de Santa Coloma. Em queia molt simpàtic el Sant Andreu. Els diumenges, quan els meus pares se n’anaven de cap de setmana a Sant Antoni de Calonge i jo em quedava a casa amb els meus avis, aleshores el partit era a les 11,45 i jo agafava l’autobús fins a la plaça Orfila i després anava caminant fins al camp, tenia quinze anys, tornava i llavors em trobava amb els canelons que havia preparat la meva àvia Rita.

—Santa Coloma de Gramenet.
—Sóc part del meu barri, de Singuerlín, i sóc la persona que sóc gràcies a ell. El barri m’ha ensenyat que cal perseguir tota oportunitat. Tot i que ara no visc a Singuerlín, Singuerlín viu en mi. Vivim temps incerts, però Santa Coloma sempre ha estat per a mi una ciutat fantàstica. La vida dels barris no s’ha perdut, afortunadament. Quina Santa Coloma vull? Doncs vull una Santa Coloma de gent amb dignitat, amb valors, treballadora, estudiant. No vull una ciutat de paràsits, de delinqüents multi reincidents, de vividors, de subvencionats per la cara.

—Les Corts.
—Hi vaig anar a viure quan em vaig casar. L’any 90. A prop de casa els pares de la meva dona. Em vaig trobar un barri que m’ha enamorat. M’hi trobo molt bé.

—Sant Cugat del Vallès.
—He treballat molts anys als afores de San Cugat, als estudis de TVE, però Sant Cugat mai no m’ha cridat l’atenció. De fet, em vaig jubilar fa quatre anys i no he tornat a trepitjar TVE ni penso tornar-hi. No s’ha de tornar al lloc del crim.

—Sant Antoni de Calonge i Palamós.
—Ara hi tenim la casa familiar, que ens l’hem quedat tres germans. Abans hi anava poc, però ara, jubilat, hi soc molt més. En gaudeixo molt. Ara hi passo una tercera part del temps de l’any.

—Política. Mai no has tingut carnet de partit, però sempre has sigut un home polititzat, malgrat ser un periodista d’esports, que per cert és una especialitat que amb els anys ha anat guanyant prestigi, però que quan tu vas començar tenia un prestigi baixíssim…
—Zero. Això ho explicava molt bé José María García, que al diari Pueblo, on ell treballava, deien: “el que no vale, pa deportes”. I això era extensiu a tot arreu, en aquella època.

Helenio Herrera, entrevistat a TVE per Pere Ferreres

—I això de fer de pregoner de la Festa Major, et va agradar?
—Sí i tant! Vaig dir: ja em puc morir tranquil. Per a un periodista tan de base com jo, arribar a la junta de govern del Col·legi de Periodistes i fer de pregoner a Santa Coloma, doncs sí, ja em puc morir tranquil. Dius que no he militat mai a cap partit i és veritat, però sempre he estat pròxim a l’espai socialista fins al punt que vaig ser al grup inicial de Ciutadans pel Canvi a Santa Coloma, que vam aconseguir que vingués Pasqual Maragall a Can Armengol a fer una presentació d’aquest grup que ell promovia.

—I després tenim la teva proximitat política amb dos notables socialistes locals, Antoni Fogué i Manuela de Madre.
—Sí. Jo em vinculo a la campanya de la Manuela al 87 i creo l’eslògan “Santa Coloma tiene nombre de mujer”.

—Parlem de la teva faceta de columnista. Fa més de dotze anys que publiques tots els mesos una columna a la contraportada d’El Mirall.net, revista per cert que s’edita des de fa més de vint anys, que aviat és dit, sempre amb Josep Maria Roca al capdavant. Podríem dir —oi?— que el columnisme en periodisme és una mica com l’autobiografia en literatura, una cosa que s’ha de fer a partir d’una certa edat.
—Efectivament, les meves columnes a Poble, a Ciutat, a L’Esquerra del Besòs eren molt diferents, diguem-ne que no eren madures.

—Finalment, ets tan periodista que els set llibres que has publicat són tots llibres periodístics, incloent-hi l’últim, de títol Tota la vida, que és un recull de columnes teves a El Mirall.net, les que a tu més t’agraden.
—Sí. És cert. Tots els meus llibres són periodístics. L’últim —Tota la vida— publica una seixantena de columnes, acompanyades d’un pròleg teu i un epíleg de Núria Parlon i un prefaci meu on reflexiono precisament sobre el columnisme.

Postdata personal. De l’entrevistat, Pere Ferreres, en puc dir tres coses. L’una és que hem coincidit com a periodistes a la revista Grama, al Grup Mundo, a TVE i a El Mirall.net. L’altra és que sempre que enraonem els dos filosofem i riem, tot alhora, és un costum que ens ve de l’època en què el duia a casa seva amb la meva vespa groga en acabar de matinada les reunions de Grama (el seu pare només el deixava venir si algú o altre el duia a casa en acabat). La tercera cosa a dir és que trobo que em va deixar molt ben retratat en poques paraules a la columna que em va dedicar l’any 2016, quan va escriure: “Una síntesi entre escepticisme i compromís. Així és l’amic Joan Tudela”. Em vaig sentir ben definit més que res perquè m’identifico amb una idea paradoxal de Jorge Semprún, l’escriptor que més admiro, i que fa així: “Saber que no hay nada que hacer y estar dispuesto a hacerlo”. Un bon lema per al món d’avui.

Mercè Rodoreda, una constant inspiració

Publicat el per
1

Des del passat 5 de desembre fins al 25 de maig d’aquest any, el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) mostra l’univers creatiu i la polièdrica personalitat de Mercè Rodoreda amb l’exposició Rodoreda, un bosc. Amb aquest motiu i per preparar la visita, li hem demanat a la professora Agustina Rico un article de presentació d’aquesta gran autora.

Mercè Rodoreda, una constant inspiració

Una altra guerra ha esclatat al món i s’afegeix a d’altres que no semblen tenir final. Quanta, quanta guerra… (1980), un títol que és una queixa de dolor, és el que va posar Mercè Rodoreda (1908-1983) a una de les seves darreres obres. Una lectura dura i poètica, realista i màgica que pot servir per acostar-nos a l’autora o per tornar a llegir-la i per reflexionar sobre tot allò que implica l’explosió de violència en un territori i en l’existència humana. A ella la Guerra Civil espanyola (1936-1939) li va canviar la vida excepte en una cosa: des de molt jove destacava com a narradora i, tot i les dificultats de l’exili i de viure a França els estralls de la Segona Guerra Mundial (1939-1945), la soledat, la pobresa i el treball extenuant, es va acabar convertint en una autora imprescindible en la literatura catalana i en la literatura universal.

Mercè Rodoreda (Barcelona, 1908-Girona, 1983)

Viure i escriure
En la seva extensa obra, tres són les novel·les més conegudes. Aloma (1936), obra de joventut amb molts elements autobiogràfics, parla de l’amor en una parella d’edats diferents i de la maternitat en solitari. La plaça del Diamant (1962), la més famosa, tracta de la vida d’una mare jove i els seus fills a Barcelona durant la guerra i la postguerra. I Mirall trencat (1974) és el retrat d’una família, que inclou el món de les minyones, i del declivi i descomposició d’aquesta mateixa família. Una de les seves grans obres és també El carrer de les Camèlies (1966), que aborda l’abandonament, l’amor i el sexe, i l’espinós tema de la prostitució. Jardí vora el mar (1967) és considerada una obra menor de l’autora però recull, entre l’univers sempre present en Rodoreda de les relacions humanes, els seus extensos coneixements sobre flors, plantes i arbres. Ja en la vellesa i propera a la mort, Mercè Rodoreda va escriure dues obres d’ una gran força simbòlica i poètica Viatges i Flors (1980) narracions breus entre el realisme i la creació més màgica i onírica i La mort i la primavera (1986), obra pòstuma i inacabada, simbòlica i tràgica.

“La Julieta va venir expressament a la pastisseria a dir-me que, abans de rifar la toia, rifarien cafeteres; que ella ja les havia vistes: precioses, blanques, amb una taronja pintada, partida en dues meitats, que ensenyava els pinyols. Jo no tenia ganas d’anar a ballar, ni tenia ganes de sortir perquè m’havia passat el dia despatxant dolços…”

La seva obra ens ha acompanyat
Mercè Rodoreda és una gran escriptora de contes, en va escriure tota la vida i van aparèixer en diferents reculls com Semblava de seda i altres contes (1978) i La brusa vermella i altres contes (1984). Tots els contes (1979), és considerat el recull definitiu dels contes de Mercè Rodoreda. I la lectura d’un dels seus reculls, La meva Cristina i altres contes (1967), ens va acompanyar en els inicis de la recuperació del català en els instituts. El curs 77-78 es van iniciar, per reivindicació de l’APA (associació de famílies d’alumnes de llavors) les classes de català per a tot l’alumnat al nostre institut, el Puig Castellar, llevat del COU, curs en què un grupet d’alumnes feien literatura voluntàriament, sense que figurés a l’expedient i sense discriminar-los per si eren de ciències o de lletres (la majoria d’aquell grup eren de ciències). Després vindrien les lectures en profunditat de La plaça del Diamant i de Mirall trencat i alguns treballs de recerca de batxillerat sobre l’autora, que han deixat en alumnes i professors una petjada inesborrable.

“Estic cansada, profundament cansada, cansada fins a l’ànima, de revolucions, de cops d’estat, de guerra civil, de guerra gran, de camps de concentració, de bombardeigs amb napalm, de tortures, de segrestaments, de lluites socials, d’aquest deliri de manar que tenen els homes, sobretot els que no saben manar.” Carta de Mercè Rodoreda a Joan Sales. Romanyà de la Selva, 28 de gener de 1976

Quanta, quanta guerra… o la iniciació a la vida
Quanta, quanta guerra… és una obra d’iniciació a la vida enmig de la desfeta que causa la Guerra Civil. Un adolescent barceloní, encara que mig pagès perquè conrea clavells amb la seva mare en un camp entre Sarrià i Sant Gervasi, barris de la infantesa de Mercè Rodoreda, se’n va de casa a conèixer món, a conèixer gent i a viure aventures i experiències. És un dels pocs protagonistes masculins de la novel·lista. Com en un conte, passa per pobles i viles, per boscos encantadors i troba una noia que sembla una fada de les aigües. Però enmig de la bellesa i de la poesia que irradia la natura i de la quietud que sembla germana de la vida rural, ha irromput la urpada de la violència més atroç, fins en els llogarrets més apartats. Rodoreda no hi treu la guerra sinó el mal que la guerra ha causat i l’exposa davant els ulls d’un noiet encara massa tendre per entendre-ho tot.

“Aleshores em vaig treure la roba, la vaig deixar al peu d’un lledoner a tocar de la pedra del boig i abans de ficar-me a l’aigua vaig mirar ben bé el color que el cel hi deixava, i tota la llum que el sol hi posava ja era diferent perquè havia començat la primavera que naixia altra vegada després de viure sota de la terra i a dintre de les branques…”

Creadora de personatges inoblidables
Mercè Rodoreda havia treballat al Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya i a la Institució de les Lletres Catalanes en l’etapa de la República mentre la seva carrera literària s’anava afermant, però la guerra i la desfeta republicana van capgirar-ho tot. El seu renaixement com a escriptora amb el pas dels anys, la solidesa de la seva obra i el fet d’haver estat traduïda a mig centenar de llengües són fets de tal envergadura que l’han convertida en una figura de la literatura del segle XX i en una influència reconeguda per escriptors i escriptores de diferents generacions. Tot i això, Mercè Rodoreda va viure etapes d’un cert oblit i d’una infravaloració que la qualificava com a “lectura de dones”. Creadora de personatges inoblidables com Aloma o la Colometa, Mercè Rodoreda plasma tota la complexitat de les seves vides dins l’embolcall del seu temps. Si una autora ha retratat els mil viaranys de l’ànima d’ un ampli ventall de dones, ha estat Mercè Rodoreda. També ha retratat de manera complexa el món dels infants i dels adolescents, amb tendresa i compassió però també amb duresa i fins crueltat en ocasions.

“L’exposició reivindica la contemporaneïtat formal i temàtica de l’obra de Rodoreda i planteja una nova mirada a la seva narrativa, construïda en diàleg amb l’obra visiual d’altres artistes.”

Una exposició imprescindible
Actualment hi ha una redescoberta de Mercè Rodoreda: articles, conferències, taules
rodones… Al CCCB, la gran exposició Rodoreda, un bosc (fins al 25 de maig) recull
totes les facetes d’aquesta immensa escriptora i artista: poeta, pintora, dramaturga,
articulista… i productora d’una intensa correspondència. Al text de presentació de l’exposició, un fragment sobre la creació literària de Rodoreda s’ajusta a l’atmosfera de Quanta, quanta guerra, i molt possiblement a aspectes de la pròpia personalitat de l’escriptora: “Endinsar-se en l’escriptura de Rodoreda, que és sempre i alhora innocent i cruel, infantil i macabra, realista i fantàstica, clara i tenebrosa, implica abraçar la unitat inseparable de contraris.” Una exposició imprescindible per conèixer més una autora que ha deixat una petja inesborrable en lectors i lectores de molts llocs d’aquest món.

Agustina Rico

“Estudiant els primats he après molt sobre nosaltres”

Publicat el per
Respon

Entrevista a Carmen Maté, etòloga

Carmen Maté, etòloga.

Aquesta entrevista va estar publicada a la revista Fòrum Grama el 13 de desembre de 2025, i ara, pel seu gran interés científic i humà, hem volgut reproduir-la al Blog del Puig. Gràcies a l’entrevistadora, la professora Agustina Rico, i a l’entrevistada, Carmen Maté, exalumna del nostre institut, per compartir amb nosaltres la seva conversa.

AGUSTINA RICO

Fa dos mesos que va morir Jane Goodall, considerada la primatòloga més influent de tots els temps. Els instituts que porten el seu nom i el projecte Roots and Shoots (Arrels i Brots) s’estenen pel món. Amb ella va canviar la mirada humana sobre els primats. Compartim amb ells gairebé tota la seqüència genètica però sempre els hem observat amb curiositat, o amb una certa simpatia, o amb actitud de burla, amb compassió, amb por… Fins que la Jane es va posar a l’alçada dels seus ulls i els va mirar amb respecte.

Carmen Maté García els ha observat i els ha estudiat a l’Àfrica, a Barcelona i en altres indrets del món. És etòloga i primatòloga. Transmet passió quan explica projectes d’investigació amb primats. Ha dirigit el Zoo de Barcelona i actualment és la directora de Serveis de Drets dels Animals de l’Ajuntament de Barcelona. Amb ella parlem de ximpanzés i de bonobos, de la rellevància de les dones primatòlogues, de plagues i de mascotes, del paper actual dels zoològics i, a la fi, de la complexa relació que tenim els humans amb les altres espècies. També parlem de vocació i de gestió, i de la personalitat que es va forjar en un institut de perifèria. Comencem pel principi, a la infantesa, amb una nena que observa absorta el tràfec de les formigues quan s’apressen a portar cap al seu cau les pipes que ella els va tirant.

“M’han agradat els animals des de petita, des de sempre. Quan vivíem a Valladolid, anàvem a patinar a un lloc on hi havia molts formiguers. El ritual sempre era el mateix: de la bossa de pipes que portava, la meitat era per a les formigues.”

Uns ximpanzés es refresquen al Zoo de Barcelona (Roger Fonts / Imatges Barcelona)

LA FORJA D’UN CARÀCTER

La Carmen va néixer a Santander i després la família es va traslladar a Valladolid. Finalment arriben a Santa Coloma de Gramenet quan ella estava acabant primària i la seva germana, Lola, ja estava a secundària. Per a elles, tot era una sorpresa.

“Arribo a Santa Coloma amb 13 anys, l’any 1977. Va ser una mena de shock però en el balanç sobre aquell moment sempre guanya la part positiva. Em va impactar tot, les classes amb nois i noies, i l’estil i la proximitat dels professors. Veníem d’una escola molt tradicional, de monges, i tot era diferent. Un exemple, la meva germana, que feia BUP, es va trobar una vaga a l’institut, el Puig Castellar, que no la feien tots els professors, devia ser de PNNs (professors interins), i quan no hi havia classe, la deixaven entrar de la manera més natural al col·legi Torre Balldovina, on anava jo, que és molt a prop. Estàvem fascinades, allò era la llibertat.”

A l’institut despunta el que serà en ella un tret de caràcter, un signe vital: la implicació. “Em van votar com a delegada i els delegats llavors teníem veu al claustre de professors. Aquells claustres llarguíssims on es parlava de tot – començaven dimecres a la tarda i continuaven el dissabte al matí- i els alumnes podíem opinar sobre les normes de funcionament del centre. Allò et feia sentir més gran, més responsable.“

La Santa Coloma de finals dels 70 era una ciutat en ebullició. Venia d’uns anys intensos de lluita veïnal i antifranquista, es gestava el primer ajuntament democràtic. L’alcalde, Lluís Hernández, i tres regidors sortirien d’aquell claustre i de l’APA (l’Associació de Pares, actualment AFA). El català, per pressió dels pares, s’estrenava com a assignatura per a tot l’alumnat. Hi havia només un institut i la ràtio era de 40 alumnes per classe. A aquesta edat acostuma a haver-hi algun professor o professora que marca més que els altres. “En el meu cas va ser la professora de biologia Elena Sanz, ella em va descobrir que jo podia estudiar allò que m’agradava. A la facultat també he trobat professors que m’han influït però on millor m’ho he passat va ser a l’Institut. No solament de passar-ho bé, també d’estudiar i d’estar en sintonia amb els companys i amb el professorat. Hi havia molt poca diferència d’edat entre la majoria dels professors i els alumnes. Compartíem aquell esperit de lluita, d’avançar, de canvi, de creure que tot era possible tan d’aquells moments.”

A l’institut també va començar una vivència esportiva que s’allargarà a l’etapa universitària: l’equip Las Dragonas, fundat pel professor d’educació física Fernando Domínguez. “Hi vaig estar una pila d’anys. El Fernando era un d’aquells professors diferents. Unes quantes alumnes patinàvem i li vam demanar que ens ensenyés a jugar a l’hoquei sobre patins però el que ell dominava era el rugby i vam acabar entrenant en un descampat al costat del col·legi Longaron (avui l’Escola d’Idiomes). Vam ser pioneres, la federació catalana de rugbi va ser la primera a federar les dones i nosaltres estàvem federades. Recordo que només hi havia a Catalunya quatre equips de rugby femení.” Com algun altre projecte bonic i amb una vida fructífera que hi ha hagut a Santa Coloma, Las Dragonas van desaparèixer al cap d’uns anys.

Carmen Maté, fent treball de camp.

ETÒLOGUES, INTERPRETAR CONDUCTES

Carmen és etòloga de primats. “Encara a l’institut, havia llegit els llibres de la Jane Goodall En la senda del hombre i A través de una ventana. Vaig pensar que si una dona havia aconseguit fer tot allò, per a mi no era una quimera”. Per fer la tesi, va obtenir una beca i a finals dels 80 va marxar al Zaire i més endavant a Guinea Equatorial. Va estudiar bonobos, drils i altres cercopitecs. Al llarg dels anys, aquest interès l’ha continuat exercint en viatges de forma privada a Ruanda (goril·les), a Borneo (orangutans), a Namínbia, Tanzània, Kenia, Uganda…

Etologia i primatologia sovint apareixen com a sinònims però no ho són. Ho explica: “L’ etologia estudia el comportament d’una espècie, les bases biològiques del seu comportament.” Abans ha parlat dels llibres de Jane Goodall. En els 80, la pel·lícula i el llibre Gorilas en la niebla ens impressionaven amb la vida, la lluita i la mort de la zoòloga nord-americana Dian Fossey, dedicada a la conservació dels goril·les de muntanya a Ruanda i la República Democràtica del Congo. El nom de Biruté Galdikas, etòloga canadenca, també ens arribava com a especialista en els orangutans de Borneo.

Li pregunto el perquè de la presència, nombrosa i destacada, de la dona en l’estudi dels primats. “Les dones tenim més capacitat per interpretar conductes. Per escoltar, per observar i per interpretar què li està passant a l’altre. Quan les criatures són molt petites no parlen. S’ha de deduir què li passa pel tipus de plor, pels gestos, si plora perquè li fa mal alguna cosa o no es troba bé, perquè té fam o perquè necessita atenció.” Apareix el vessant ideològic quan es parla d’aptituds, de rols, de sexe i de gènere. “L’etolologia no tracta de correcció. Hi ha una realitat biològica que no es pot negar. El sedàs és el de la ciència, la comprovació, la constatació. Portem motxilles genètiques i epigenètiques que formen part indissociable de qui som.”

I continua: “Dintre de l’escala competitiva universitària, acadèmica, hi ha qui es planteja: `vaig al camp, hi estic tres mesos i ja obtinc resultats´. En el cas de les dones, acostuma a haver-hi més treball de fons i continu, més ‘picar pedra’. Més perseverança i dedicació. L’exemple és Jane Goodall, que va acabar presentant una tesi quan ella no tenia una llicenciatura. Això no es contradiu amb el fet que hi ha homes que han fet i fan treballs magnífics com Frans de Waal, un dels etòlegs i primatòlegs que més m’han influït.”

Frans de Waa (1948-2024)l, doctor en Biologia, ha estat un dels més prestigiosos etòlegs

EL PRIMAT MASCLE I LA CAMPANYA ELECTORAL

Continua posant exemples sobre les diferents maneres d’enfocar uns mateixos fets. Tot un món, interessant i desconegut per a molts de nosaltres: “Hi ha tot un moviment de revisió crítica quan es parla de jerarquia en els primats i s’analitzen comportaments agressius. Quan es teoritzava sobre aquests aspectes, tradicionalment es deia que la dominància és d’un mascle. Quan els treballs es fan amb més temps i amb altres elements estadístics, es pot comprovar que de vegades la jerarquia no és la d’un únic mascle sinó que de vegades n’hi ha dos, o es comprova que el mascle considerat dominant no és el pare de totes les cries, i es constata que les femelles també s’organitzen, que entre elles tenen el seu estatus i que elaboren estratègies per protegir-se. En definitiva, que no tot és tan rígid, tan quadrat, com s’ha vingut afirmant.”

I explica que hi ha investigacions que han posat de manifest tot un entramat de relacions complexes entre individus i entre grups. “S’ha descobert que hi ha molta interacció entre els individus, que es fan aliances, hi ha treballs sobre filiació, sobre engany… Entre els papions, si un mascle vol estar en la cúpula ha de fer molta pedagogia entre les femelles. Ha de ser equitatiu, ha de saber posar pau en les baralles, ha de tenir cura de les cries… Ha de tenir unes qualitats i unes actituds, no és només la força el que es valora. Per aconseguir el poder, els mascles necessiten el suport de les femelles. Si un mascle s’equivoca i no fa bé la ‘campanya electoral’, no guanya. Això ho ha explicat molt bé Frans de Waal a La política de los chimpancés, que és un llibre molt interessant, molt assequible i molt divertit.”

UN PREJUDICI PER ESMORZAR

En l’argumentació de la Carmen parla la veu de l’experiència: “Estudiant els ximpanzés o els goril·les aprens molt de la teva espècie, en realitat tots som primats. Nosaltres ens hem recobert amb uns escuts de superioritat: tenim un llenguatge estructurat, hem anat a la lluna i els ximpanzés, no. Ells no es comparen amb ningú.”

S’ha dit com a gran tret diferenciador que ells no poden fer preguntes, que no es plantegen preguntar. A partir d’aquesta afirmació, ella obre tot un espai d’explicacions i d’exemples enormement interessants: “Això canvia quan els ensenyes un llenguatge, un llenguatge de signes, un llenguatge de lexigrames.” I la pregunta em brolla instantània: “Els ensenyes tu un llenguatge a ells?” “Sí, per poder-t’hi comunicar. És una línia de treball habitual. Es va començar a fer a finals dels 80 per esbrinar quina capacitat de llenguatge tenen. Ells et demanen i t’exigeixen coses a traves dels lexigrames.” I explica com al Japó s’han fet treballs magnífics amb ximpanzés en captivitat, estudis cognitius en què el primats hi han treballat voluntàriament. “Els proposen si volen venir a treballar. Van descobrir la memòria immediata dels primats a través de sèries numèriques. La tenen més ràpida que nosaltres. La prova es feia paral·lelament amb universitaris, que anaven més lents.”

Aviat sortirà a la conversa la qüestió dels prejudicis, dels apriorismes que limiten. Buscant noms i ampliacions en transcriure l’entrevista en salta un d’evident: “l’occidentalisme”. El relat de la Carmen em condueix cap a la complexa i futurista primatologia japonesa. Hi trobo una pionera, Satsue Mito, una mestra d’escola que durant dècades va observar els macacos de la petita illa on vivia. I Kinji Imanishi, fundador de l’Institut d’Investigació de primats de la Universitat de Kioto, el primer a parlar de cultura animal o biocultura i anticipador del concepte de biosemiòtica. Els seus estudis són considerats en alguns àmbits com a inspiradors en el desplegament de la intel·ligència artificial.

La conversa continua obrint senders en aquest complex bosc: “Encara que t’expliquin que són molt llestos i que compartim el 97% dels gens, els humans tendim a ridiculitzar-los pels seus gestos i pel seu físic. Però quan veus algú treballant paral·lelament amb simis i amb nens, això impacta molt i et fa ser més humil. Un dels grans investigadors, Konrad Lorenz, deia que no hi ha res millor que esmorzar cada mati amb algun prejudici, menjar-se’l, eliminar-lo.”

Kanzi (1980-2025) va demostrar una aptitud lingüística avançada (Viquipèdia)

PARLANT AMB KANZI

Sintetitzant les línies de treball amb simis, concreta dos grans blocs: en el seu medi natural i en captivitat. “El treball de camp per estudiar l’eto-ecologia i les relacions amb les comunitats humanes –si hi ha, o no, conflictes. També “in situ” es treballa el rescat i la rehabilitació i sempre que es pugui, el retorn a la natura. El treball amb primats en captivitat es realitza en zoològics, en santuaris o en centres de rescat on viuen animals que havien estat en laboratoris d’investigació com el de Shichting AAP a Holanda, per a ximpanzés que provenen de centres d’investigació sobre el virus de la sida (VIH). Aquesta recerca en santuaris zoològics o en centres de recerca és la que detalla capacitats cognitives, empatia, sentit de la justícia… Sobre aquests estudis són investigadors clau Frans de Waal, Sue Savage-Rumbaug, Roger Fouts, Josep Call…”

La Carmen continua vinculada, encara que cada cop amb menys activitat, puntualitza, amb el Bonobo Hope, la iniciativa pilotada per Sue Savage-Rumbaugh, zoòloga estatunidenca, sobre el grup de bonobos que saben parlar amb lexigrames. “Fa uns mesos que va morir Kanzi”, diu. I explica l’experiment que el músic Peter Gabriel va fer en aquell centre a partir d’una sèrie musical a la qual la bonobo Panbanisha responia amb un teclat des de la seva instal·lació. “A Kanzi no li agradava Peter Gabriel i no hi va voler col·laborar”, explica. Amb ella, en canvi, va tenir una actitud amistosa. “Quan acabàvem la sessió, jo li preguntava què volia que li portés l’endemà i ell sempre demanava M& M’s, que eren la seva passió —ara estan restringides—.. I jo li preguntava ‘I tu, que em donaràs a mi?’. I ell anava a buscar el teclat i l’aporreava. Em regalaria una cançó, pensava que m’agradaria.“

Explica com fan servir simultàniament els lexigrames i el seu llenguatge natural, també molt variat i complex (les vocalitzacions, algunes de les quals reproduïa Jane Goodall). A internet trobo el vast món de Kanzi i els seus companys a les instal·lacions de Des Moines, a Iowa. La tasca de la investigadora Savage amb ells va ser seleccionada pel Millenium Project com un dels cent treballs més influents del món en ciències cognitives i ha quedat reflectit en l’obra Kanzi: The Ape at the Brink of the Human Mind.

Accés al Zoo de Barcelona (Martí Petit / Imatges Barcelona)

EL ZOO, POLITICA I GESTIÓ

Era a Guinea l’any 1992, investigant per a la tesi doctoral, quan aquell projecte finalitzà. Torna a Barcelona i ha de replantejar-se la tesi. Un màster en enginyeria que havia fet acabada la carrera i una experiència laboral a Badalona la porten a presentar-se a unes places de salut pública a Mollet. Compagina la feina amb la investigació al Zoo de Barcelona. “Hi vaig entrar l’any 1993, vaig llegir la tesi el 99 i l’any 2000 em fan el contracte. La seva tesi és A què juguen i com juguen els mangabeis. “M’han regalat unes sessions d’observació inoblidables. Aquí se’m posarien en contra algunes persones quan dic que hi ha rols diferents de mascles i femelles i juguen a coses diferents. Hi ha coses que són biològiques i coses que són culturals.”

La direcció-gerència del Zoo li arribarà l’any 2004 per la via de la implicació. “Acabo la tesi i començo a tenir demandes per millorar el Zoo, per repensar-lo, per iniciar el debat sobre com hauria de ser ja que estava més pensat arquitectònicament que no pas conceptualment.” El Parc Zoològic de Barcelona tenia més d’un segle, va ser inaugurat el dia de la Mercè de 1892. Vivia uns anys de canvis. Floquet de Neu havia mort el 24 de novembre de 2003. El 2006 hi neixen dos dofins però el delfinari ja estava molt en qüestió. L’Orca Ulisses havia estat traslladada al zoo marí de San Diego l’any 1994. Es comença a plantejar la idea de construir un zoo marí al Fòrum, un projecte milionari (es parlava de 150 milions d’euros) i que suposaria anys de treballs.

La gestió de Carmen Maté al Parc Zoològic barceloní acaba abruptament l’any 2008. “El PSC pren la direcció del Zoo a ICV”, diu un titular de premsa. A Vilaweb-El Punt llegim: “La direcció de BSM, l’empresa gestora, acomiada d’un dia per l’altre la directora de la instal·lació.” “Fonts molt properes a Maté asseguren que en alguna ocasió, la directora s’havia pronunciat no molt convençuda del nou projecte de zoo marí i, sobretot, de la gran despesa que implicava la instal·lació. Molt vinculada a l’àmbit de la investigació i la recerca, professora de universitat Pompeu Fabra i col·laboradora habitual de projectes d’àmbit estatal, Maté també havia xocat força vegades amb la direcció de BSM per mantenir un equip tècnic mínim abocat només a l’àmbit científic del Zoo.”

Li pregunto si es va trobar enmig d’una batalla política. Diu que sí però que també hi havia la visualització de diferents models del zoo i alguna mesquinesa humana. ”Quan et posen la carta damunt de la taula, reconec que l’impacte és fort. Després de tanta feina, de deixar-te la pell en un projecte… però al final vaig acabar sentint que em treia un pes de sobre, he pogut fer altres coses també molt gratificants.”

Carmen Maté, durant un moment de descans a una estada de treball a Tanzània

PER A QUÈ SERVEIX AVUI UN ZOOLÒGIC?

Vuit anys després, el 2016, en l’etapa de l’alcaldessa Ada Colau, s’obre un debat ciutadà sobre el futur del Zoo. Hi ha opinions molt diverses: reduir-lo, fer-lo més educatiu, enderrocar-lo… Carmen Maté hi va intervenir: ”Es va acabar generant un nou model, en consonància al masterplan que es va treballar des del Zoo, i per una ILP (Iniciativa Legislativa Popular) es va modificar l’ordenança municipal de protecció, tinença i venda d’animals de Barcelona incloent una part que regula el Zoo. És el pla que s’està aplicant. Es va fer un gran esforç.”

El naturalista Gerald Durell (l’autor de La meva família i altres animals) va dir que els parcs zoològics són avui l’autèntica arca de Noè del món, la que conserva espècies que desapareixerien. “Vaig conèixer la parella Gerald i Lee i vaig poder veure la gran tasca que feien al zoo de Jersey amb animals en semillibertat. Destinen molts mitjans a centres de recuperació de fauna a Madagascar”, recorda. I sobre la funció actual del Parc Zoològic puntualitza: “La part educativa és clau, i com a centre de rescat i recuperació de fauna per retornar-la al seu medi natural, això dona un gran valor al Zoo. Un exemple és la tasca que s’ha fet a Barcelona amb les sargantanes de les pitiüses. ”Li pregunto pel lleó, per altres grans felins, pels elefants… “És un zoo en transformació que conviu amb aquests animals. El canvi és molt lent. També l’organització mundial de zoos va en aquesta línia. Pots tenir molts ximpanzés però si no es preserven els seus hàbitats els condemnes a viure en captivitat.“

Li pregunto si encara es treballa per obtenir un nou Floquet de Neu i em respon que no. “Va aparèixer un ximpanzé albí, crec que a Serra Leone, i va durar el que duren els animals albins a la natura.”

Vianants passegen el gos al carrer Cristóbal de Moura de Barcelona (Elena Pastor / Imatges Barcelona)

REPARTIR-NOS EL PLANETA

Carmen Maté és actualment la cap dels Serveis de drets dels Animals de l’Ajuntament de Barcelona. Li demano en què consisteix la seva feina i explica : “En dirigir un equip fantàstic que treballa per la protecció els animals, que vetlla perquè visquin en bones condicions fins i tot en espais privats. També depèn de nosaltres el centre d’acollida d’animals de companyia.”

Durant la transcripció de l’entrevista, esclata la crisi de la pesta dels senglars de Collserola. En la conversa, que havia tingut lloc setmanes enrere, havien sortit els animals considerats com a plagues o amb sobre població. Havia llegit que ella és partidària de l’esterilització. Ho ratifica: “S’ha de treballar amb programes de control ètic, canviar les mentalitats de molts alimentadors d’animals. Les colònies de gats són una altra cosa, estan regulades, les atenen voluntaris i entitats que fan una tasca impressionant, treballem frec a frec per mantenir i dignificar les colònies. En la resta, és intentar esterilitzar al màxim. Quan entren senglars a la ciutat, s’han de capturar i sacrificar. El repte és continu.”

Parlem de les mascotes, dels 200.000 gossos que hi ha a la ciutat (una mica més de la meitat censats) i de les campanyes cíviques. I deixo aparcada la polèmica de l’aplicació d’una taxa per tinença d’un animal de companyia.

En acabar li pregunto en què necessitem millorar respecte als animals i a la natura. Em diu que tenim moltes coses pendents de millora, la producció i la reproducció animal per a l’alimentació, per exemple. S’han de millorar les condicions de vida, equilibrar els ecosistemes, i reflexionar sobre quines són les nostres necessitats. I torna a obrir un altre sender per al coneixement i el debat on ara apareixerà el creador del concepte de biodiversitat, premi Crafoord 1990, el màxim guardó a les àrees no cobertes pels premis Nobel: “Hi ha una iniciativa d’un sociobiòleg meravellós, l’Edward Wilson (mirmecòleg, especialista en formigues), que promou que mig planeta ha de ser per als altres éssers vius (animals, plantes).” 

—I en què estem progressant adequadament?

—Quan ens posem a treballar seriosament en alguna cosa que millori la comunitat, sigui la d’un país llunyà o sigui la del veïnat, estem fent bé. Quan aparques els teus interessos personals, quan treballes pel bé de la col·lectivitat, fem bé. Tenim una gran capacitat de cooperació, crec que és el motor de la humanitat, no la competència.

Transmet emoció amb aquest breu speech i ho reconeix : “El còrtex prefrontal està molt bé però no sempre ha de regir el sistema límbic. Som éssers molt emocionals.”

—Què faràs quan et jubilis?

—M’agradaria ser molt més activa a la fundació Mona, amb qui col·laboro. Potser tornaré a Àfrica.

El topo dorado y otras criaturas asombrosas

Publicat el per
Respon

Las bibliotecas públicas de la red de la Diputación de Barcelona constituyen, a mi parecer, un conjunto de confortables refugios para pasar en cualquiera de ellas buenos ratos leyendo. La otra tarde estuve en la biblioteca Ignasi Iglèsias —junto a Fabra i Coats, a un paso de la plaza Orfila, en Sant Andreu—: una maravilla. Niños, padres, madres, ancianos, personas de diferentes edades, leían, hojeaban libros y revistas, se sentían allí tan a gusto como en casa. En un determinado momento, un grupo de muchachas y algún muchacho de doce o trece años (de 1º o 2º de ESO) salían de una sección de la biblioteca, todos contentos y todos con ejemplares del mismo libro en las manos. Una de las bibliotecarias, muy sonriente, les iba preguntando con amabilidad por lo que acababan de hacer: habían participado en un club de lectura juvenil, y el libro que llevaban consigo era el que comentarán la próxima vez, Criatures impossibles, de Katherine Rundell. Reconocí el libro y me sentí feliz al imaginar la felicidad que les esperaba a esos jóvenes lectores cuando lo leyeran, si es que no lo habían leído ya. Me los imaginé en su casa, a la hora de cenar, absortos en la lectura del libro, sin apenas escuchar al padre o a la madre que los llama para sentarse a la mesa. El caso es que el libro de Rundell me llevó a pensar en Borges y Borges en Tiresias y Tiresias en los libros sibilinos y los libros sibilinos otra vez en Katherine Rundell. Trataré de aclarar esa cadena de asociaciones.

Katherine Rundell (Kent, Inglaterra, 1987), Criaturas imposibles

Katherine Rundell y sus criaturas imaginarias

Si Katherine Rundell escribió en 2023 Criaturas imposibles, Jorge Luis Borges, en 1957, en colaboración con Margarita Guerrero (una amiga suya), había publicado un Manual de zoología fantástica, titulado posteriormente El libro de los seres imaginarios. Aunque tanto el de Rundell como el de Borges hablen de seres mitológicos y pretendan explorar y ampliar la imaginación de los lectores, las diferencias entre ambos libros son numerosas. Para empezar, el libro de Borges y Margarita Guerrero no es una novela, sino una pequeña y curiosa enciclopedia: está formado por una serie de descripciones de criaturas fantásticas de diversa procedencia (mitos, leyendas, religiones, obras de literatura fantástica, etc.), con entradas ordenadas alfabéticamente, mientras que el libro de Rundell recupera una serie de figuras de la mitología nórdica y de los bestiarios medievales y las sitúa en un espacio imaginario (el Archipiélago) para construir una novela de fantasía y aventuras dirigida a jóvenes lectores, en la estela de las sagas de Tolkien, Narnia, Harry Potter, etc. Una novela de aventuras, sí, pero también de descubrimientos, de aprendizaje y formación para Christopher, el joven protagonista.

Mapa del Archipiélago de Criaturas imposibles de Katherine Rundell

Las criaturas convocadas por Katherine Rundell —grifos, esfinges, dragones, unicornios, etc.— sobreviven en un lugar secreto, el Archipiélago, “un conjunto de treinta y cuatro islas, algunas tan extensas como Dinamarca y otras pequeñas como la plaza de un pueblo. En estas islas, miles de criaturas corren y vuelan, crían a su progenie, mueren y vuelven a empezar. Para nosotros han quedado medio olvidadas, y hace mucho tiempo que las relegamos a los cuentos para niños. Sin embargo, no las hemos destruido, sobreviven. Son abundantes, brillantes y reales. Es ese el último territorio mágico que sobrevive”, le cuenta, más o menos, el anciano Frank Aureate, a su nieto Christopher, de unos doce años, quien ha ido desde Londres a pasar las vacaciones con su abuelo materno en algún lugar de Escocia. De la preservación y custodia del Archipiélago y de sus prodigiosos habitantes se ocupa precisamente su abuelo, Frank Aureate, guardián y mediador entre dos mundos, el mundo de los seres humanos y el mundo de las criaturas mitológicas. Al principio, el abuelo intenta, sin éxito, que su nieto se mantenga alejado del Archipiélago para que no se vea abocado a los peligros que se ciernen sobre ese territorio, pero, después, ante la inminencia de algunos hechos, no tiene más remedio que contarle todos estos y otros secretos.

Jorge Luis Borges y Margarita Guerreo, El libro de los seres imaginarios

Jorge Luis Borges

El catálogo de seres imaginarios que recoge el libro de Borges y Margarita Guerrero, aunque no pretende ser exhaustivo (“un libro de esta índole es necesariamente incompleto”, dicen los autores en el prólogo), es impresionante: va desde el sorprendente A Bao A Qu, “que vive en estado letárgico, en el primer escalón de la Torre de la Victoria, en Chitor, y que solo goza de vida consciente cuando alguien sube la escalera”, hasta el último, el inquietante Zorro Chino, al que “le basta golpear la tierra con la cola para causar incendios”. No faltan en el catálogo ni centauros ni elfos, ni criaturas soñadas por diversos autores (Kafka, C. S. Lewis, Edgar Allan Poe…), ni referencias eruditas a criaturas del más allá mencionadas en diversos libros religiosos, pero en ningún momento estos seres interaccionan entre sí ni producen más episodios que los que ya se les atribuye a cada uno de ellos en las historias de las que proceden.

En el libro de Borges y Guerrero abundan las referencias literarias y las explicaciones de los nombres de los seres fantásticos: por ejemplo, la palabra elfo podría derivar del antiguo germánico Alp, pesadilla, porque “en la Edad Media era común la creencia de que los Elfos oprimían el pecho de los durmientes y les inspiraban sueños atroces”, y la palabra gnomo derivaría de gnosis, que en griego significa conocimiento, porque “los gnomos conocían y podían revelar a los hombres el preciso lugar en que los metales estaban escondidos”. En fin, el libro de Borges y Guerrero no solamente deleita, sino que también enseña: se dirige a nuestra imaginación, pero también a nuestra inteligencia, y sirve para constatar que aunque “ignoramos el sentido del dragón, como ignoramos el sentido del universo”, “hay algo en su imagen que concuerda con la imaginación de los hombres, y así el dragón surge en distintas latitudes y edades”, tiene, pues, la figura del dragón, como la de otros seres imaginarios, un carácter universal.

Pero, cuando se piensa en Borges, su evocación no puede circunscribirse a un catálogo de seres imaginarios, y menos si su recuerdo llega mientras se está leyendo en una biblioteca. A un lector de Borges puede sobrevenirle en esas circunstancias la imagen física de Jorge Luis Borges, un hombre ciego recorriendo con su bastón las galerías de la Biblioteca Nacional argentina, una imagen que atraviesa el “Poema de los dones”:

Nadie rebaje a lágrima o reproche
esta declaración de la maestría
de Dios, que con magnífica ironía
me dio a la vez los libros y la noche.

En ese poema, Borges recrea el hecho de haber sido nombrado en 1955 director de la Biblioteca Nacional argentina (“novecientos mil volúmenes en diversos idiomas”), en la época en que se estaba quedando ciego (“la noche”). Y en ese mismo poema, por su gusto contagioso por los libros, declara haber concebido siempre el Paraíso como si fuera una biblioteca:

… yo, que me figuraba el Paraíso
bajo la especie de una biblioteca.

Tiresias

La ceguera y la lucidez de Borges pueden atraer al imán de la memoria los casos de otros ciegos de la literatura o de la mitología: Tiresias, Homero, John Milton, Max Estrella (protagonista de Luces de bohemia), etc. El caso de Tiresias nos interesa ahora especialmente, y no solo por ser “el más famoso de los adivinos griegos. Ya en la Odisea, Ulises fue al Hades, siguiendo el consejo de la maga Circe para entrevistarse con él”, por ser Tiresias un mediador “entre dioses y hombres, y entre dos mundos” (el de los muertos y el de los vivos), según escribe Carlos García Gual en su Diccionario de mitos. Es decir, Tiresias, además de haber profetizado en Tebas que el vencedor de la esfinge se casaría con la reina (como así haría Edipo), era también un mediador entre dos mundos, como Franz Aureate, el personaje de Rundell del que ya hemos hablado. Tenía el don de la profecía, que le había sido otorgado para compensar su ceguera, y ese carácter de vidente, profeta y mediador lo comparte Tiresias con las sibilas.

Las cinco sibilas de la Capilla Sixtina pintadas por Miguel Ángel: la de Delfos, la de Eritrea, la Cumana, la Líbica y la Pérsica

En la Antigüedad grecolatina, las sibilinas solían vivir en grutas —a veces cerca de alguna fuente o de algún río—, entraban en trance en algún momento y, como Tiresias, profetizaban lo que iba a pasar. Tenían fama de sabias, inspiraban respeto, si no temor, y acostumbraban a contestar con frases ambiguas a algunas de las preguntas que se les formulaban. Miguel Ángel, fascinado por las leyendas de las sibilas, pintó a cinco de las diez que se conocen en la bóveda de la Capilla Sixtina: la Sibila Délfica, la Sibila Eritrea, la Sibila Líbica, la Sibila Pérsica y la Sibila de Cumas. De todas ellas, la más famosa quizá sea la sibila Délfica, la del oráculo de Delfos, a quien se le atribuyen algunos de los preceptos más populares heredados de la cultura griega: “Conócete a ti mismo”, “De nada demasiado”… Pero la sibila de la que queremos hablar ahora es la sibila de Cumas, protagonista de la historia de los libros sibilinos, escritos en griego hacia el año 510 a.C.

Los libros sibilinos

Esta misteriosa historia la recogen diversos autores, entre ellos Aulo Gelio en sus Noches áticas, recopilación de sucesos escrita hacia el año 177:

Una anciana extranjera (la sibila de Cumas o cumana) se acercó a Tarquinio el Soberbio, el último rey de Roma. La mujer llevaba consigo nueve libros, eran oráculos divinos, dijo, que contenían las profecías de las sibilas sobre el futuro del mundo, y los quería vender. Tarquinio preguntó el precio. La mujer pidió un precio muy alto y el rey empezó a reírse, como si la mujer chocheara a causa de su edad. La mujer encendió un pequeño brasero, quemó tres de los nueve libros y le preguntó al rey si quería comprar los seis libros restantes por el mismo precio que los nueve. Tarquinio se rio más todavía y dijo que sin duda la anciana deliraba, pues cómo iba a pagar él el mismo precio por seis libros que por nueve. La mujer, allí mismo, quemó en un momento otros tres libros y de nuevo le pidió al rey el mismo precio por los tres libros supervivientes. Tarquinio empezó a preocuparse. Comprendió que el asunto era serio y compró los tres libros por el mismo precio que hubiera podido comprar los nueve. Se sabe que a esa mujer, que entonces se separó de Tarquinio, después nunca se la volvió a ver. Los tres libros fueron guardados en un sagrario, fueron llamados Sibilinos y su custodia fue tarea de los quindecenviros, sacerdotes encargados de consultarlos e interpretarlos por encargo del Senado.

Katherine Rundell, El topo dorado.

El topo dorado de Katherine Rundell

Otra versión más extensa de la historia de los libros sibilinos la incluye Katherine Rundell en su maravilloso libro El topo dorado. Un atlas de las criaturas más extraordinarias del planeta. Katherine Rundell, que tanto sabe y tanto ha investigado en archivos y bibliotecas sobre criaturas imaginarias, se ocupa en este otro libro de criaturas reales, todas ellas asombrosas y todas ellas… en peligro de extinción. Y nos advierte de que, como los libros sibilinos, estas criaturas extraordinarias pueden llegar a desaparecer si no se actúa a tiempo. Si, por desconocimiento o falta de interés, no se toman las medidas necesarias para preservar los hábitats en los que viven y para asegurar su conservación. ¿Cuáles son esas criaturas? El wómbat, el tiburón boreal, la jirafa, el vencejo, el lémur, el cangrejo ermitaño, la foca, el oso, el narval, el cuervo, la liebre, el lobo, el erizo, el elefante, el caballito de mar, el pangolín, la cigüeña, la araña, el murciélago, el atún, el topo dorado y… el ser humano.

¿Y qué tienen de extraordinario esas criaturas?, pueden llegar a preguntarse algunos lectores de estas líneas. Y en la respuesta implícita a esa pregunta radican la gracia, la inteligencia y la sensibilidad que comunican este libro. A veces, como en el caso de estos animales, lo extraordinario se oculta debajo de lo ordinario. Basta con desprenderse de la costumbre de mirar las cosas o los animales superficialmente para advertir la singularidad que cada uno contiene. Los centauros, los unicornios, las mantícoras, etc., son animales híbridos producidos por la fantasía humana: combinan características de dos o más animales existentes; pero, en cambio, las criaturas en las que se detiene este libro no son producto de la imaginación, existen, están ahí, a veces cerca de nosotros aunque no las conozcamos, y no siempre sabemos verlas ni descubrir lo que las particulariza. Si aprendemos a mirarlas con curiosidad, como seres únicos que son, nos asombraremos de su belleza y saborearemos con gusto la ocasión de conocerlas y de sentirlas vivas. Trataremos de corroborarlo hablando brevemente de algunas de ellas.

Por ejemplo, el wómbat, un marsupial, pariente de los koalas, de patas cortas, peludo y suave, que vive en Australia y Tasmania, “capaz de atacar hacia atrás, aplastando a los depredadores contra las paredes de su guarida”, o el tiburón boreal, “una de las dos criaturas carnívoras más grandes del mar” de la que se creía que “eran excelentes padres” capaces, “ante una amenaza de peligro”, de abrir su boca cavernosa y esconder dentro a sus crías; o la jirafa: “a lo largo de la historia hemos intentado, con más entusiasmo que acierto, explicar cómo surgió algo tan contradictorio y milagroso” como una jirafa; por no hablar del vencejo, “un pájaro adaptado para el cielo como ningún otro” que, “a lo largo de su vida, vuela unos dos millones de kilómetros, suficientes como para ir y volver a la Luna dos veces y regresar allí una tercera vez”, o el lémur: “algunas historias contaban que los lémures eran antepasados humanos que se habían perdido en la selva malgache y se habían transformado para sobrevivir”, etc.

Topo dorado hotentote

De los veintidós animales de los que habla Rundell, no es ni el más pequeño ni el menos asombroso el que da título al libro, el topo dorado, “el único mamífero iridiscente. Brilla literalmente como el oro, pero es ciego y no puede percibir su propio resplandor”; “la mayoría de topos dorados son tan pequeños que caben en la mano de un niño, sus cuerpos son potentes plantas eléctricas en miniatura; sus riñones son tan eficientes que muchas especies pueden pasar toda su vida sin beber una gota de agua”. Pero, atención al dato y al comentario de Rundell, de las veintiuna especies que se conocen de topos dorados, “más de la mitad están actualmente en peligro de extinción debido a la contaminación y a la pérdida de hábitat; si los perdemos, habremos perdido el único mamífero arcoiris del mundo, una estupidez tan grotesca para la que no deberíamos esperar el perdón.” Es decir, esta y otras maravillosas criaturas, repetimos, “están en peligro de desaparición y el tiempo para evitarlo se nos acaba.”

En coherencia con su defensa de la biodiversidad, “la mitad de los derechos de autor de este libro”, añade como colofón la autora, “se destinarán a perpetuidad a organizaciones benéficas que luchan contra el cambio climático y la destrucción del medio ambiente, una en tierra firme y la otra en el mar. Al comprarlo, les estás prestando tu apoyo, algo que agradezco enormemente”.

Una causa tan noble no puede dejar indiferente a quienes quisiéramos que estas y otras criaturas extraordinarias continúen despertando nuestro asombro y el de las generaciones futuras. Ojalá que así sea.

F. Gallardo

Katherine Rundell, El topo dorado. Un atlas de las criaturas más extraordinarias del planeta. Ilustraciones de Talya Baldwin. Traducción de Beatriz Villena Sánchez. Barcelona, editorial Folioscopio, 2025.

“La música clàssica és una cursa de fons”

Publicat el per
Respon

Entrevista a Elionor Martínez Lara, soprano

Elionor Martínez Lara (Fotografia d’Elisenda Canals)

La professora Agustina Rico, col·laboradora habitual de la revista digital Fòrum-Grama, hi va publicar fa pocs dies una entrevista amb la soprano Elionor Martínez Lara, exalumna del nostre institut. Des d’aquí agraïm a l’entrevistadora, a l’entrevistada i a Fòrum-Grama que ens permetin reproduir aquesta entrevista, amb la seguretat que serà de molt interès per als lectors del nostre blog.

Agustina Rico

Auditori de Barcelona el passat mes de febrer, un concert dels de les grans ocasions, gairebé cap espai buit entre les 2.340 places de l’aforament de la sala Pau Casals. És la Missa en Do Menor de Mozart. Segons els experts, al compositor el van moure dos impulsos molt poderosos per compondre aquesta peça, que no era d’encàrrec: el de l’alegria vital i el de l’afirmació com a artista. Wolfgang Amadeus va voler expressar amb la Missa el goig pel seu casament amb la soprano Constanze Weber i va voler demostrar al seu pare que també sabia compondre obres ‘serioses’. La Gran Missa en do menor, com també és coneguda, va néixer entre obstacles. Les dificultats laborals i de tota mena derivades de la mala relació de Mozart amb el seu superior van desembocar en l’exili a Viena. I en el si de la família, les tibantors eren fortes ja que Leopold Mozart, pare del compositor, no acceptava el matrimoni del seu fill. Malgrat tot, aquesta brillant obra —encara avui objecte d’anàlisi i de divergències—, formada “a trossos”, amb parts inacabades i fragments perduts, és una de les joies de la música sacra. Estrenada a Salzburg l’any 1783, va ser tot un èxit i va significar la presentació oficial de Constanze, que la va cantar, al pare de Mozart, que assistí a l’estrena.

De l’Auditori al Palau

A Barcelona, la Missa en Do Menor de Mozart va ser interpretada per l’orquestra Le Concert des Nations, el cor de la Capella Nacional de Catalunya, format per una trentena de veus, i cinc solistes. A la direcció, el mestre Jordi Savall, figura de prestigi internacional, consagrat director i intèrpret especialitzat en música antiga.

Començà l’obra amb el Kyrie eleison —Senyor, tingueu pietat— amb un so rodó i preciós de l’orquestra i del cor. Els instruments d’època aportaven la màgia del so original de l’obra. Van entrant els solistes. Una sola veu projectada a l’enorme sala simfònica. Una feina que requereix domini tècnic, memòria, coordinació amb els companys, sintonia amb el director, autocontrol físic i mental, salut imprescindible, matisos i dots actorals. La veu és un instrument especial. Transmissora d’emocions, dúctil i sensible, i sovint poc controlable o directament fora de control per impactes emocionals o malalties i per ‘passes’ com les grips, covids, faringitis, etc., que corren els dies d’hivern.

Avança la Missa, el cor projecta un cant l’alegria amb el Gloria in excelsis Deo. Tot seguit, amb el “Laudamus te, benedicimus te, adoramus te, glorificamus te” s’eleva la veu de la soprano II en un cant de lloança. És Elionor Martínez Lara, una jove cantant colomenca que ja gaudeix d’un prestigi creixent a Europa. “Segura”, “sempre perfecta”, “veu magnífica” són característiques d’Elionor que destaquen les crítiques publicades.

Joan Seguí, Elionor Martínez, familiars i professors després del concert al Palau de la Música

Al cap d’uns mesos, al maig, Elionor Martínez va tornar a cantar a Barcelona. Ara al Palau de la Música, el Rèquiem de Fauré, qualificat com a cançó de bressol de la mort pel seu to dolc, intimista i optimista. A l’orgue, Joan Seguí Mercadal, jove organista amb una carrera que es consolida, molts premis i projecció internacional. Acabat el concert, una alegre trobada de l’Elionor i d’en Joan amb les famílies i amb antics professors de Santa Coloma, entre els quals la mare d’en Joan, Margarida Mercadal, molts anys docent a l’escola Salvat Papasseit i a l’institut Puig Castellar.

“No pots deixar d’estudiar mai”

L’entrevista amb l’Elionor és per escrit. Viu a Basilea (considerada la capital cultural de Suïssa), on cursa un màster d’Interpretació Musical i des d’on viatja en les seves actuacions per Europa. Parlem de vocació i d’estudi, de treball i de conciliació familiar i també de com veu aquesta soprano ascendent el panorama de la música clàssica.

—Quan vas veure que la veu era el teu instrument?
—Als cinc anys vaig començar al Conservatori de Can Roig i Torres de Santa Coloma. Vaig triar el piano, que em va acompanyar més de deu anys, però una de les meves assignatures preferides era cant coral. Als quinze anys vaig començar a fer classes de cant i als setze vaig entrar al Cor Jove de l’Orfeó Català. Va ser allà on vaig decidir que estudiaria el Grau Superior de Cant.

—Tu ets cantant i la teva germana, Estrella, és violinista. L’afició us ve de casa?
—A casa hi ha molta afició a la música. Vam créixer sentint Concerts de Mozart, Passions de Bach i clàssics de jazz. Els pares ens duien sovint a L’Auditori i al Palau de la Música. El pare, Marià, és tècnic de so i treballava a Ràdio 4, i la mare, Josefina, és qui ens va portar a cada classe a l’escola de música de Santa Coloma durant molts anys. Va morir l’any 2013 , encara era molt jove i m’agrada molt recordar-la. Segur que estar envoltades de música va fer que la meva germana i jo volguéssim fer-ne la nostra professió.

Elionor Martínez Lara: “Segur que estar envoltades de música va fer que la meva germana i jo volguéssim fer-ne la nostra professió”.

—Vas obtenir la beca Fundació Ferrer-Salat i la beca Bach (2016), tens quatre premis especials del Concurs de Cant Josep Palet de Martorell (2019). Els inicis dels cantants com tu semblen lligats a beques, premis, mecenatge… En la música clàssica és especialment difícil obrir-se camí?
—La música clàssica és una cursa de fons que la majoria inicia de ben petits. En el cas del cant, el més corrent és començar amb un instrument ja que les cordes vocals han de ser madures per començar a estudiar tècnica. Hi ha molta competició, molts estudiants i poques places a orquestres i cors. Molts combinen l’escenari amb la docència. En el cas del cant, l’edat hi té un paper important, i és que sempre “pugen” cantants més joves plens de talent. No pots deixar d’estudiar mai i de mantenir la tècnica. És difícil obrir-se camí però també ho és mantenir-s’hi.

Conciliació i projectes

—En quin moment de la teva carrera et trobes?
—Aquest estiu faig 29 anys i em trobo en un moment especial. Al setembre va néixer el meu primer fill i aquests mesos estan sent un aprenentatge molt gran per portar alhora la vida de mare i de cantant. De moment el porto amb mi als projectes. He fet una gira de tres setmanes per Europa amb la Missa en Do menor de Mozart, dirigida pel Jordi Savall, amb una de les àries més difícils que he cantat mai, però potser el fet d’estar pensant en preparar el biberó abans del concert ha tret pes a la pressió de fer-ho sempre perfecte i he gaudit moltíssim. Des dels inicis he estat molt lligada a la Música Barroca, i ara començo a obrir portes a d’altres estils, com el Lied (la cançó romàntica). Aquest agost tinc la sort de fer el concert d’obertura a la Schubertiada de Vilabertran, juntament amb el baríton Ferran Albrich i la pianista Victoria Guerrero. No vull tancar portes si la veu m’ho permet, gaudeixo amb molts compositors, tot i que Bach i Mozart tenen un lloc especial al meu cor.

Elionor Martínez canta El Messies de Händel.

—El més habitual en els intèrprets de clàssica és marxar a l’estranger, quin ha estat el teu recorregut?
—Vaig estudiar el Grau Superior amb la professora Dolors Aldea al Conservatori Superior de Música del Liceu i ella, que havia estudiat al Mozarteum a Salzburg, em va recomanar marxar a estudiar un Màster a l’estranger. És molt comú anar fora perquè busques un professor en concret i per veure com funciona l’art en un altre país; malauradament en el nostre la Cultura no està prou ben valorada. El 2019 em vaig mudar a Basilea, Suïssa, per estudiar amb el professor Marcel Boone, i m’hi vaig quedar. Cada vegada m’hi sento més a casa, i és molt pràctic estar al centre d’Europa per viatjar als països on tinc els projectes.

“En un recital fas vint personatges“

—Com et definiries com a cantant? Quines fonts d’inspiració tens?
—Crec que el que canto ho faig segura i convençuda de la meva versió, no m’atreviria amb repertori massa gran per la meva veu. Vaig veient per on em porta la veu, els canvis que van sortint amb l’edat i la possibilitat de cantar repertori més madur. La part d’actriu en la meva especialitat, els concerts i els recitals, no és tan òbvia com al món de l’òpera, però és igualment complexa. En un recital de cançó interpretes potser vint personatges i cada un explica una història sencera en tres o quatre minuts. Has de canviar molt ràpid al següent i estar molt concentrada per dir cada paraula dels poemes. M’inspira l’art en general, veure pintures clàssiques i contemporànies, el mateix amb el cinema, i trobar detalls que fan l’obra especial, que et remouen, que et fan riure o plorar, que arriben a llocs on res més pot arribar. M’omple profundament quan algú del públic em diu que la meva veu els ha fet sentir això. M’agrada escoltar tot tipus de música: Monteverdi a la dutxa, ABBA quan cuino, Brahms al tren, Mariah Carey i l’Oratori de Nadal de Bach quan s’acosten les Festes… Hi ha música de tots els estils per a cada moment del dia.

Elionor Martínez Lara: “En un recital de cançó interpretes potser vint personatges i cada un explica una història sencera en tres o quatre minuts.”

—Quins són els teus projectes?
—El 2025 ha portat nous reptes, l’estrena d’una obra del compositor Josep Ollé, gires i recitals… Ha estat un camí intens tornar a sentir el cos a punt per cantar després de l’embaràs; i trobar la balança entre passar temps a casa i fora no és fàcil. Volia ser mare i de vegades sembla que no pugui ser compatible tenir fills amb l’estil de vida que portem, que la carrera ha d’anar per davant de tot… Estic molt contenta d’haver triat tirar endavant amb les dues “feines” i de continuar aprenent a com fer-ho de la millor manera possible.

—Com t’agradaria que fos la teva carrera?
—Mai he imaginat en quins escenaris estaria cantant als 25, als 30, als 35… i a la vegada mai no he parat de moure’m, d’audicionar, d’estudiar nou repertori… M’agraden els reptes i sento molta energia iniciant un projecte nou, també cantant les grans obres. Crec que la carrera és el cúmul de cada assaig, de cada concert. També de cada frustració i de com superar-la, dels companys i directors amb qui treballes i de les teves ganes de fer de la música una part molt important de la teva vida.

Òpera per Youtube

—Hi ha preocupació pel recanvi generacional dels aficionats i espectadors de música clàssica, com ho veus?
—Veig poca gent jove aficionada a la música clàssica, però entenc que sigui difícil que hi mostrin interès si no coneixen el llenguatge. L’únic contacte de molts nens i joves amb la música clàssica és a l’escola, i no és gaire extens. Iniciatives com el Liceu Under 35 vol apropar els joves a veure una primera òpera a un preu reduït, calen més iniciatives com aquesta amb un bon màrqueting per arribar a la gent jove a través de les xarxes socials i amb una visió més moderna del món de la clàssica.

Elionor Martínez i Agustina Rico a la sortida de L’Auditori.

—Què diries als qui pensen que la música clàssica —l’òpera especialment— és difícil i elitista?
—Que no estan equivocats del tot, però posar-ho tot en un mateix sac no és del tot encertat. Hi ha òperes de tots els estils, música més fàcil per començar i escenografies molt creatives. Hi ha preus especials per gent jove o entrades rebaixades a l’últim minut el mateix dia de la funció. Si anar al teatre ens espanta, hi ha moltes obres gravades i penjades a Youtube i d’altres canals on podem aturar el vídeo quan se’ns faci llarg, i acabar en un altre moment. Hi ha maneres d’apropar-se a la música clàssica. Si un compositor, estil o “perruca” no t’agrada, hi ha moltes altres obres per descobrir i alguna et cridarà l’atenció, et dirà alguna cosa especial.

Un libro que deja huella imborrable en los lectores

Publicat el per
Respon

Por Salvador López Arnal

Reseña de Una vida breve de Michèle Audin. Traducción de Pablo Moiño Sánchez. Cáceres, Periférica, 2020, 164 páginas.

Michèle Audin, Una vida breve. Traducción de Pablo Moiño Sánchez. Cáceres: Editorial Periférica, 2020.

Una cita de Albert Camus, de su discurso de recepción del Premio Nobel de Literatura de 10 de diciembre de 1957, abre Una vida breve: “[…] el papel del escritor no está exento de difíciles deberes. Por definición, no puede ponerse hoy al servicio de los que hacen la Historia; está al servicio de los que la sufren”. Entre esa humanidad sufriente, Maurice Audin, militante comunista y colaborador del FLN (Frente de Liberación Nacional de Argelia), matemático tunecino asesinado en 1957 por el Ejército francés en Argelia, y padre de la autora.

Michèle Audin (Argel, 1954), hija de Maurice Audin y autora de Una vida breve

Un apunte sobre ella, sobre Michèle Audin [MA]: Matemática, historiadora y novelista, MA es miembro del grupo de experimentación literaria OuLiPo y autora, entre otras publicaciones, de La señorita Haas. MA rechazó en 2008 la Legión de Honor francesa, después de la negativa del entonces presidente de la República, Nicolas Sarkozy, a aclarar la muerte de su padre. Más de sesenta años después de este crimen de Estado, en 2018, el Gobierno francés pidió finalmente perdón a la familia Audin.

Pero no es la detención, tortura y asesinato de Maurice Audin el tema de este libro, sino la reconstrucción, la minuciosa y detallada reconstrucción de su vida. MA lo expresa así: “En este libro se habla de una vida breve. No de la de un desconocido elegido al azar, por haber visto su foto o su sonrisa en un periódico viejo, sino de la mi padre, Maurice Audin.” Puede, señala MA, que nos hayamos topado con su nombre. No en mi caso. Puede que hayamos oído hablar de lo que se conoce como “el caso Audin”. Tampoco era mi caso. O puede que no, añade la autora. Mi caso hasta ahora, un desconocimiento que no me perdonaré nunca.

MA nos advierte desde el principio de estas páginas inolvidables: “Lo digo desde el principio: no es de ese caso de lo que quiero hablar aquí. Por lo demás, no veo qué podría añadir a una verdad también breve y brutal: en 1957 Maurice Audin tenía veinticinco años, fue arrestado durante la Batalla de Argel, fue torturado por el Ejército francés, fue asesinado, se organizó un simulacro de evasión, se hicieron desaparecer las huellas de su muerte, como determinó la investigación de Pierre Vidal-Naquet entre 1957 y 1958. Nada nuevo aprenderán aquí acerca de dicho caso. Ni el mártir, ni su muerte ni su desaparición son el tema de este libro”.

Todo lo contrario, añade MA: “de la vida, de su vida, de una vida cuyas huellas no han desaparecido por completo, pretendo hablarles aquí”. La narración de su vida incluye el momento de la detención.

Es justo un apunte sobre el gran helenista francés que tomo de la nota de las editoras: “Esta editorial [Les Éditions de Minuit], clandestina durante la ocupación nazi, sacó a la luz ese mismo año [1958] el libro fundamental sobre la desaparición, cuya repercusión podría compararse con el Yo acuso, de Émile Zola, sesenta años antes. El título era El caso Audin y su autor fue Pierre Vidal-Naquet (1930-2006), entonces un joven licenciado de estudios helenísticos, que se jugó su incipiente carrera al publicar esta investigación. Vidal-Naquet llegó a ser uno de los grandes helenistas franceses, pero también un intelectual comprometido, de una feroz y valiente independencia intelectual: fue un implacable combatiente del negacionismo de los crímenes nazis –superviviente del Holocausto, sus padres perecieron asesinados en Auschwitz–, pero no dudó en criticar al Estado de Israel.”

Michèle Audin ha estructurado su libro en los siguientes apartados: 1. Antes; 2. Béja, 14 de febrero de 1932; 3. Desplazamientos; 4. Argel; 5. 1957; 6. Después. Agradecimientos y fuentes. Claro y conciso, ni una palabra de más, una reconstrucción casi arqueológica de la vida de su padre y los orígenes de su familia.

Las editoras han añadido una nota (que no deben perderse, un excelente resumen de lo que conocemos de la tragedia y asesinato de Maurice Audin (págs. 161-164).

Son frecuentes, como no podía ser de otro modo, las referencias de MA a la historia de las matemáticas francesas y, concretamente, a las investigaciones, aportaciones y tesis de su padre asesinado. No son fáciles de seguir para el lector no matemático, pero en absoluto enturbian la lectura de este libro imprescindible.

Déjenme que rinda homenaje a uno de los matemático citados, relacionado con Maurice Audin y Alexander Grothendiek: Laurent Schwartz (1915-2002), un gran matemático anticolonialista, el autor de la “teoría de distribuciones” (funciones generalizables), que recibió la medalla Fields en 1951. (El profesor Manuel Monleón Pradas me ha recordado el moto con el que Schwartz abría su Curso de análisis: “No hay matemáticas sin lágrimas”. También, y en paralelo, el fragmento de una carta de Marx a Maurice La Châtre (18 de marzo de 1872): “No hay un camino real hacia la ciencia, y solo quienes no temen cansarse subiendo sus empinados senderos tienen la oportunidad de alcanzar sus luminosas cumbres”.).

En la contraportada del libro se habla de la prosa inconfundible de la autora, “que aúna la precisión de la matemática y la especulación poética”, y se añade: “Una vida breve es más que un ejercicio de ‘literatura de los hijos’.. Cumple un deseo esencial de la gran literatura: narrar esas vidas concretas que, a veces involuntariamente, tienen la capacidad de condensar la Historia”. De acuerdo.

Una sugerencia: les dejo dos enlaces sobre la autora –https://micheleaudin.com/, https://macommunedeparis.com/– que con toda seguridad serán de su interés.

Salvador López Arnal

Després d’una lectura de Baruch Spinoza

Publicat el per
1

Després d’una lectura de Baruch Spinoza…

Per Mercè Romaní

El que pot passar després d’una lectura de Baruch Spinoza és sentir la necessitat d’explicar les idees del filòsof, perqué són molt interessants, perquè han iinspirat a poetes, filòsofs, polítics i sobretot científics (Einstein es va declarar deixeble seu) i perquè explicant-les s’entenen millor. Aquest és l’avantatge de ser profesor. Ensenyant s’aprén. I això ho trobo a faltar ara que sóc jubilada de fa anys.

Baruch Spinoza (1632-1677). Retrato anónimo

Spinoza nasqué el 1632 a Amsterdam i morí de tuberculosi a La Haya als 45 anys (1677).

Quan en tenia 24 fou expulsat de la seva Sinagoga amb una declaració en to bíblic del tipus: Encarnació del dimoni, malaït sigui de dia i de nit, malaït sigui despert i adormit. Prohibit compartir el mateix sostre amb ell, prohibit parlar-li, prohibit llegir cap escrit seu…

Qui era aquest terrible personatge?

Era un jueu sefardita. El seu avi s’havia exiliat als Països Baixos des de Portugal, quan la familia feia un segle que hi residia i on hi havien arribat exiliats des d’Espanya (Espinosa era el cognom originari). L’itinerari errant era degut als pogroms successius d’ambdós països contra els jueus. La llengua familiar de Baruch era el portuguès, però escrigué en llatí, llengua de cultura de tot Europa en aquell moment.

La seva formació es basà en l’estudi de l’hebreu (esclar!), el llatí, el grec i especialment les matemàtiques.

Sembla que era una persona serena i amable. Segons declaració d’un hostatger que l’acollia, era de tarannà senzill, parlava amb tota naturalitat i interés dels problemes quotidians, es passava estones fumant mentre obsevava, per exemple, les cuites i baralles d’un grup d’insectes i, a vegades, s’estava dies seguits escrivint a la seva cambra. Va ser tan amant de la llibertat de pensament que rebutjà una cátedra que li oferiren a Heildelberg –vivint ell amb estretor– perquè no li asseguraven totalment la llibertat d’expressió (volien que no ataqués en cap cas les idees calvinistes). Per guanyar-se la vida es dedicà força anys a treballar polint lents a l’obrador del seu germà.

Quan va ser expulsat de la Sinagoga, encara no havia publicat cap obra, però havia fet, això sí, comentaris sobre la Bíblia en forma d’opuscles, que van merèixer la furibunda condemna del rabí i els notables de la comunitat jueva. De fet, l’obra que de manera més exhaustiva recull el seu pensament sobre la Bíblia és el Tractat teològic-polític (1), no publicat fins l’any 1670, fruit de l’ambient intelectual obert de La Haya, on s’hi va establir el 1663 sota la protecció de Johan de Witt. Aquest dirigent polític (primer ministre, en diríem avui) dels Països Baixos era un republicà de convicció ferma, capdavanter de la llibertat de pensament, economista, matemàtic i home de gran cultura. Els monàrquics, partidaris de Guillem d’Orange, l’assessinaren i el mutilaren i l’exibiren penjat i despullat i amb el cor a fora. Spinoza feu una pancarta on hi deia ultimi barbarorum (el súmmum de la barbàrie) per posar sota el cos del seu amic, però el seu hostatger el va convèncer que no ho fes perquè l’esquarterarien a ell de la mateixa manera. Això passava al país d’Europa amb més llibertat d’expressió del moment.

Spinoza, Tratado teológico-político

El Tractat teològic-polític consisteix en un repàs de la Bíblia on es defensa l’origen divers dels llibres que la constitueixen i en la idea que no conté “la paraula de Déu” perquè , segons demostra l’autor de manera minuciosa, els profetes es contradiuen entre si parlant d’uns mateixos fets i temes. Mostra que els profetes parlen amb mentalitat de pagesos, pescadors, etc., segons quin fos el seu origen i el seu entorn immediat. Només concedeix que Déu parlà a Moisés directament, sense intermediaris. Però en el seu llibre posterior i més important, L’Ètica (2), aquesta excepció també quedaria desmentida quan defensa que tot fenomen que altera o contradiu les lleis de la Natura és un producte de la imaginació, no una realitat.

Spinoza al morir deixà L’Ètica acabada, però no publicada. D’això se n’encarregarien els seus amics, que l’editarien un any després de la seva mort. Exposaré ara alguns dels seus temes i característiques.

Un estil que és un mètode
El llibre es caracteritza per un estil que emana de la seva estructura, del mètode d’exposició de les idees. Spinoza segueix el mètode d’Euclides (gran geòmetre i matemàtic grec del s. IV a.C.). Es basa en axiomes, en demostracions i corol·laris. El seu plantejament és profundament racionalista i metafísic.

Déu i la Natura
Spinoza pensa que la Natura és tota ella unitària, que està formada per punts o partícules, sempre en acció, que es combinen i s’afecten de maneres diverses, constituint així tots els elements, cossos i formes. Les estrelles, planetes, muntanyes, plantes, animals, etc., són manifestacions (extensions, modes) de la substància divina, producte de les lleis de Déu, que són les lleis de la Natura. Déu no és un ens extern a la Natura, sinó que en forma part. Els humans som, doncs, una manifestació o mode de Déu igual que els mars, els volcans, les flors… Tot és Déu i no té sentit dir que Déu ens estima, que ens prefereix a les formigues, per exemple, perquè tot participa de la mateixa essència.

Determinisme i lliure arbitri
Spinoza pensa que tota existència, sigui humana, mineral, etc., i tot allò que esdevé (una erupció volcánica, un crim, un petó, una lectura…) està determinat, o sigui, s’explica per una cadena infinita de causes i efectes que coicideixen en un punt, en un aconteixement, en una decisió, en un moment qualsevol. Sembla plausible que la relació de Spinoza amb alguns intelectuals calvinistes del seu entorn influís en la concepció determinista, tan característica d’aquesta facció protestant. El lliure arbitri seria, doncs, una il·lusió que no té en compte que qualsevol decisió d’un moment, encara que hi hagi hagut un canvi sobtat de criteri respecte dels moments anteriors, obeeix al pes d’una cadena causal que pot modificar el pes de les anteriors a l`hora de decidir.

El bé i el mal
Com a consequència del que acabem de dir, el bé i el mal no són conceptes fonamentals, sinó contingents, circumstancials. Spinoza considera que en diem mal a tot allò que ens entristeix, ens perjudica, ens desagrada. I en diem bé a tot allò que ens dóna alegría. Però un bé en excés, fent-ne un ús inadequat per mantenir l’alegria, ens pot portar cap a situacions de disgust, és a dir, de mal. Res és bo o dolent en si mateix. La música, per exemple, pot ser un bé per a qui la disfruta, un mal per a qui té migranya, o ser indiferent per a un sord. El bé i el mal participen en la cadena de causes i efectes de manera vicària, no fonamental.

Quan alguns amics del filòsof li escriuen posant-li la pega que segons el determinisme no s’hauria de jutjar ningú, ni el més cruel assassí, perquè el seu acte no és lliure del tot, ell afirma que les societats tendeixen per llei natural a protegir-se per persistir. De la mateixa manera que els humans –éssers socials per necessitat– tendeixen a persistir en la seva forma i per això creen normes de comportament, les societats creen lleis per persistir en la seva forma. Ell era ben partidari que els Estats tinguessin lleis i les apliquessin, però aquestes lleis i les normes humanes no són necessàries en un sentit metafísic, no són fonamentals, sinó contingents. De fet allò que en una època et pot costar la vida, o quasi, com a càstig, en una altra pot celebrar-se festivament. Pensem en les condemnes a les bruixes o a l’homosexualitat, en contraposició a les festes de l’orgull gay i d’altres similars al voltant de les bruixes avui dia.

L’eternitat i la mort
L’Univers és etern, mentre que la mort, com el naixement, són transformacions. L’ésser viu tendeix a persistir, s’alimenta, creix, participa en tot moment del seu entorn, deixa o col·labora a que els seus pròxims deixin descendència, i quan els mecanismes que regeixen la seva consistència s’esgoten o es trunquen, es mor, com la fulla que s’asseca. La mort és un reintegrament en el tot. les partícules que havien mantingut una construcció viva es desordenen i interactuen d’altres maneres en el tot. S’entén que el món mineral segueix les transformacions a un ritme lentíssim en comparació.

La humanitat és un cas molt singular dins la Natura, no perquè Déu ens estimi –cosa sense sentit, com Spinoza ens fa veure–, no perquè tinguem una ànima immortal o ens esperi un més enllà en forma de glòria o de càstig, sinó perquè som molt complexos, tenim una capacitat raonadora que ens permet conèixer i fer-nos càrrec de la grandesa de tot plegat. En estimar, per dir-ho així, Déu, que és l’Univers, Spinoza considera que ja participem de l’eternitat .

Metafísica i Ètica
La metafísica de Spinoza es basa en distingir les lleis necesàries, és a dir, les que no poden ser de diferent manera per tal que l’Univers sigui com és, de les altres. Les necessàries són les lleis que no depenen del temps, les que estan fora del temps. Per exemple, que un triangle és aquella figura formada per tres línies rectes que es creuen formant tres angles que sumen 180 graus. Aquesta és una veritat (dins la geometria plana, diríem avui). Ara bé, la metafísica de Spinoza obté un ple sentit, quan ens adonem que tot el raonament metafísic va a parar a una visió de conjunt que no sols està més aprop de la veritat en comparació amb les creences de qui viu amb una mentalitat plena de prejudicis i dogmes, sinó que ens estalvia angoixes.

La imaginació ens pot fer mal, diu. En canvi, el coneixement a través de la raó i la intuició, allò que ens permet fer hipòtesis, que després podem sotmetre a l’anàlisi, al raonament, ens salva, ens allibera. Veu la imaginació com una font d’aprensions, fantasmes, confusions que ens poden portar a esclavitzar les nostres ments i a malviure. Cal entendre les emocions. Spinoza critica els moralistes que escriuen sobre les emocions, perqué tot sovint recomanen no com seguir les lleis naturals, sinó com contradir-les o saltar-se-les. Comprenent les causes de les nostres passions i emocions (amors , odis, enveges, etc.) i desgràcies, les que ens porten de corcoll, les que ens fan patir, les nostres limitacions, les aspiracions vanes, podríem fer molt per aconseguir la pau d’ànim. Ell rebutja de tot cor les injustícies i els desordres que provoquen, i els entén no com a un càstig diví, sinó com a font d’infelicitat. El fet de filosofar ens pot fer sentir més feliços. I la búsqueda de la felicitat és d’allò més raonable, diu Spinoza.

“Coneix-te tu mateix”, el vellíssim aforisme que apareix grabat en el pronaos del temple d’Apolo a Delfos, és una recomanació també de Spinoza.

L’obra es titula Ètica, donant així prioritat al ben viure. Un ben viure que es fonamenta en una reflexió metafísica.

Percepció i coneixament
La percepció és la porta d’entrada al coneixement, el qual ens ajuda a alliberar-nos. Ara bé, s’ha d’anar en compte. El filòsof diu que allò que veiem o toquem o ensumem, etc., ens diu més de les característiques dels nostres sentits que de les del objecte contemplat, tocat o ensumat, és a dir, percebut. Suposo que com que l’autor treballava, o havia treballat quan escrigué l’obra, amb lents, era molt conscient dels canvis de percepció quan un sentit com ara la vista és modificat.

Imaginem amb un exemple tret de la filosofia de la ciència actual –per entendre millor el tema– la imatge mental del món que es fa un ratpenat amb els seus ulls inútils i les seves antenes que emeten sons. Deu ser una mena de ecografía. O la visió de la mosca amb els seus ulls compostos. Deu veure una mena de caleidoscopi. (3)

La percepció és un primer pas pel coneixement, el qual es basa en pensar en les causes i els efectes.

Racionalisme i mística
Al final de l’Ètica, l’autor sembla emprendre un vol de fusió amb l’essència de l’Univers, amb Déu, i transmet un estat de plenitud, de beatitud, d’oblit de les coses circumstancials i d’autèntica felicitat. (Penso ara en la peça jazzística A Love Supreme de John Coltrane.) El més curiós de tot és que a aquesta mística entroncada amb la mística oriental (el budisme zen, amb l’estat de “Nirvana”) i la occidental (més figurativa) hi arriba per camins racionalistes. Potser sigui aquesta la seva major originalitat.

Per acabar
No seguiré ara el fil que entronca el pensament spinozià amb els pensadors anteriors i posteriors perquè m’allargaria massa. Només n’assenyalaré el naixement: la seva filosofia parteix de Demòcrit, grec del s.V a.C., amb la teoría “atomista”, i de Lucreci, romà del s.I a. C., amb l’hermós i llarg poema De rerum natura, que segueix la idea “atomista” de l’anterior i la idea del “ben viure” seguint Epicur (filòsof grec, s. IVa.C.). I aquí ho deixo. Però sí m’agradaria posar en relleu el gran interés que ha despertat entre els científics i filòsofs de la ciència dels últims cent anys amb algún exemple: el debat del determinisme, un concepte difícil de païr. La defensa més rigurosa d’aquesta teoria la devem a Robert Sapolsky. Al seu llibre Decidido, una ciencia de la vida sin libre albedrío (4) defensa que fins i tot en els comportaments caòtics hi ha determinisme. I que quan es pren una decisió, abans que aquesta sigui conscient, es pot detectar al cervell l’efecte d’una decisió ja presa.

Sobre la idea de l’eternitat de l’Univers, recomanaria escoltar alguna conferència o entrevista amb Neil Turok, físic reconogudíssim, director del Perimeter Center, que fou colaborador de Hawking, i cosmòleg. (Jo escolto aquest tipus de material auditiu a YouTube per fer practiques d’anglès –em dic a mi mateixa; no em sento amb autoritat ni coneixements per ficar-me en temes de física, encara que miro de seguir-los.) Aquest físic està treballant en el tema dels forats negres, en concret, en el que en diu l’efecte mirall. El que pretén és demostrar l’existència d’un mecanisme de formació de Big Bangs que expliqui el sistema de reproducció i evolució de l’Univers. Si se’n surt, donaria base a la intuició de Nietzsche de “l’etern retorn”.

Per altra banda, la Costitució dels Estats Units consagrà per escrit el respecte a la llibertat d’expressió, que tant va defensar Spinoza, uns cent anys després de la seva mort. I també fem notar que els estudiosos que es dediquen a l’hermenéutica (interpretació dels llibres sagrats) de la Bíblia reconeixen ara Spinoza com iniciador de i’estudi dels textos bíblics en el sentit modern, que ells accepten. Tanta condemna en elseu temps per això!

Amb tot el respecte m’agradaria preguntar-li al mestre –com em va preguntar un amic molt estimat un dia que divagàvem– per què n’hem de dir Déu si ja en diem Univers? Déu seria aquest senyor de barbes blanques assegut en un tron amb un triangle sobre el cap i amb cara d’avorrit.

I una altra pregunta: Considera l’espritualitat una tendència natural dels humans, una llei natural?

  1. Spinoza, Baruch, Tratado teológico-político. Alianza Editorial, 2024.
  2. Spinoza, Baruch, Ètica, Marbot Ediciones, 2022.
  3. Nagel, Thomas, What is like to Be a Bat? The Philosophical Review,1974.
  4. Sapolsky, Robert, Decidido. Una ciencia de la vida sin libre albedrío, Capitán Swing, 2024.
  5. Bitelencourt, Paulo. Spinoza. YouTube.

Mercè Romaní

Una jaula fue en busca de un pájaro

Publicat el per
1

Franz Kafka, “Tú eres la tarea”. Aforismos. Edición, prólogo y comentarios de Reiner Stach. Traducción de Luis Fernando Moreno Claros. Barcelona, Acantilado, 2024.

Franz Kafka, “Tú eres la tarea”. Aforismos

Cuando me planteo comentar este aforismo de Kafka, “Una jaula fue en busca de un pájaro”, me vienen a la memoria por asociación léxica composiciones literarias en que aparecen jaulas y pájaros. Me acuerdo de una balada bengalí recogida por Rabindranath Tagore en su novela Gora:

Vuela a la jaula el ave extraña,
no sé de dónde vendrá.

No logra mi mente encadenarla,
no sé adónde irá.

Pero no tardo en descartar la asociación, pues, al margen de la intención lírica de la balada, ni el ave —encarnación de un espíritu inquieto o de un sentimiento inestable que va y viene— ni la jaula —imagen de la comprensión racional de los sentimientos— pueden asimilarse a los de nuestro aforismo.

Circunstancias del autor y contexto

En agosto de 1917, después de haber sufrido dos vómitos de sangre, a Franz Kafka se le diagnosticó un brote de tuberculosis y, al cabo de pocas semanas, a mediados de septiembre, se instaló en Zürau (un pueblecito checo que hoy se llama Sirem), en el noroeste de Bohemia, a dos horas de tren desde Praga, en una granja agrícola regentada por su hermana Ottla. Había obtenido una baja laboral por enfermedad y la fue renovando hasta finales de abril de 1918, fecha en que volvió a Praga para reincorporarse a su trabajo en el Instituto de Seguros de Accidentes de Trabajo. Durante esos ocho meses de vida campestre su estado de salud había mejorado, había roto definitivamente su compromiso con su prometida Felice Bauer y algunas de las ideas que le ocuparon entonces se habían ido plasmando en las anotaciones conocidas posteriormente como aforismos de Zürau.

Franz Kafka había conocido a Felice Bauer el 13 de agosto de 1912 en Praga, en casa de su amigo Max Brod, y no tardó en encontrar en esa relación sentimental acuciantes estímulos para la escritura. La primera carta que le escribió (ella vivía en Berlín) está fechada el 20 de septiembre de 1912, y la última, el 16 de octubre de 1917, un mes después de haberse instalado en Zürau. Las 502 cartas de Kafka a Felice conservadas ocupan 792 páginas en la primera edición española de Alianza Editorial (1977); las de Felice Bauer a Franz Kafka no se han conservado. En El otro proceso de Kafka, Elías Canetti analiza con rigor admirable el contenido de esas cartas para iluminar con fundamento los vínculos entre la vida sentimental del autor y la evolución de su obra literaria.

Si la correspondencia con Felice Bauer había sido para Kafka un acicate para escribir (sobre todo al principio), una vez instalado en Zürau parece decidido a tomar otro rumbo y a empezar una nueva etapa. La primera entrada de su diario escrita en Zürau es significativa de este cambio de orientación:

15 de septiembre de 1917. Hasta cierto punto, ahora tienes la posibilidad, si realmente existe tal posibilidad, de comenzar. No la desperdicies. Si quieres penetrar en ti mismo, no podrás evitar tanta suciedad que te desborda. Pero no te revuelques en ella. Si, como tú mismo dices, la herida de tus pulmones solo es un símbolo, un símbolo de la herida cuya inflamación se llama Felice, y cuya profundidad se llama justificación, si eso es así, entonces también son símbolos los consejos médicos (luz, aire, sol, reposo). Agarra ese símbolo.

De esa entrada vamos a retener la repetición de la palabra símbolo, porque tendremos que recurrir a ella para comentar nuestro aforismo, pero, antes, aportemos otras circunstancias para contextualizar con más datos el nacimiento de los aforismos.

Franz Kafka, cuando ya llevaba una semana en Zürau, recibió la visita de su prometida Felice Bauer, concretamente los días 20 y 21 de septiembre (había recorrido una distancia de treinta horas en tren para verlo e interesarse por su salud). El encuentro entre ambos no sirvió para fortalecer el curso de sus relaciones. Poco después de ese encuentro, Kafka todavía le escribió dos cartas más a Felice, una el 30 de septiembre y otra, la última (“Queridísima Felice…”), el 16 de octubre de 1917, y el compromiso entre ellos dos acabaría rompiéndose definitivamente en Praga en las Navidades de ese mismo año, cuando se encontraron por última vez.

Al llegar Kafka a Zürau ya estaba prácticamente agotada su febrilidad por escribirle a Felice. Podría pensarse entonces que su necesidad perentoria de escribir se encauzaría en su diario, pero no fue así: las entradas en su diario durante su estancia en Zürau son escasas y escuetas. Incluso cuando Max Brod le pregunta por carta el 4 de octubre de 1917: “¿Escribes algo?”, Kafka, dos días después, contesta: “No estoy escribiendo. Mi voluntad no me lleva a escribir”. E incluso, el 18 de octubre, la entrada de su diario no puede ser más escueta ni más rotunda: “Romper todo”. Pero, al día siguiente (el 19 de octubre), empieza a escribir, aparte, una serie de anotaciones: los llamados póstumamente aforismos de Zürau.

La palabra aforismo nació en la Antigua Grecia para designar los preceptos médicos de Hipócrates (“Que tu medicina sea tu alimento y el alimento tu medicina” es uno de los más conocidos, muy afín, por cierto, a los principios naturistas de Kafka), aunque, de hecho, filósofos presocráticos como Heráclito ya habían utilizado anteriormente fórmulas sentenciosas y oraculares equivalentes, y más tarde, la palabra fue ampliando su uso y su significación en la literatura y en la filosofía. Así que la flexibilidad formal que ha alcanzado el género permite acoger la diversidad expresiva de las ciento cinco anotaciones numeradas de Kafka reunidas como una colección de aforismos.

En el prólogo de “Tú eres la tarea”. Aforismos, sostiene Stach que, aunque “sea problemático calificarlos así”, “los aforismos de Kafka figuran entre las creaciones intelectuales más originales del siglo XX, pese a que no hubo nada más ajeno a su autor que la búsqueda de la alusión graciosa, el efecto inesperado o la voluntad de asombrar a un lector imaginario”. Así que, si los comparamos con los aforismos de otros grandes cultivadores del género (Baltasar Gracián, Quevedo, Lichtenberg, Chamfort, Nietzsche, etc.), concluiremos que se les parecen en poco: no tienen ni el brillo conceptual ni la sonora redondez por la que se recuerdan otros y, sin embargo, admiran por su condensación, su valor literario y la fuerza de sus imágenes (al leer algunos, los imaginamos como si fueran fotogramas, y este es el caso del que comentamos a continuación).

Una jaula fue en busca de un pájaro

De este aforismo, el número 16 de la serie, anotado el 6 de noviembre de 1917, escribe Stach que es “tal vez el más famoso y citado de Kafka, [y que] desde luego no es tradicional, ni siquiera una parábola o un relato breve, sino más bien una surrealista imagen paradójica y chocante, que estimula la imaginación del lector”. Y tiene razón. Pero eso no impide que a muchos lectores ese aforismo les pueda parecer el principio de un relato inconcluso, pues, al fin y al cabo, otros escritos de Kafka comienzan también de manera enigmática o, al menos, intrigante. Veamos tres ejemplos.

  1. “Alguien debía de haber calumniado a Josef K, porque sin haber hecho nada malo, fue detenido una mañana” (El proceso)
  2. “Cuando una mañana, Gregor Samsa se despertó de unos sueños agitados, se encuntró en su cama convertido en un monstruoso bicho” (La transformación)
  3. “Tenemos un nuevo abogado, el doctor Bucéfalo. Poco en su aspecto exterior recuerda la época en que aún era el corcel de Alejandro de Macedonia” (“El nuevo abogado”, relato incluido en Un médico rural)

Estos tres principios no tienen forma aforística, es verdad; se refieren a personajes reconocibles (Josef K, empleado en un banco; Gregor Samsa, viajante de comercio, y el doctor Bucéfalo, abogado) y constituyen el embrión de sendas historias, pero los casos anómalos que declaran producen extrañamiento y tienen la intensidad necesaria para atraer la curiosidad del lector y garantizar que quiera seguir leyendo. Y algo parecido puede ocurrir con esa jaula capaz de ir en busca de un pájaro: la imagen es tan desconcertante que, una vez aceptada, la creemos susceptible de convertirse en el origen de una singular historia. El extrañamiento en este caso derivaría de la personificación de la jaula: ha tomado una determinación y ha dejado der ser un mero objeto inerte para convertirse en protagonista de una búsqueda.

Las jaulas en literatura no acostumbran a ser tan audaces como la del aforismo de Kafka. En algunos cuentos tradicionales (por ejemplo, en “El pájaro de oro”, de los hermanos Grimm) llega un momento en que el protagonista tiene que elegir entre una jaula de oro y otra de hierro (o de madera) para transportar al pájaro que ha atrapado; en todos ellos, el error consiste en elegir la jaula de oro al creer que es la más apropiada por ser la más valiosa. Olvidan esos personajes que el oro de esas jaulas sirve para deslumbrarlos pero no para alcanzar la verdad (la verdad suele ser modesta, renuncia a los oropeles y se acoge a la sencillez). Pero en todos esos casos la jaula, por muchas características físicas que presente, carece de iniciativa propia.

En cuanto a los pájaros, en la tradición literaria suelen encarnar diversos significados. A veces simbolizan las almas humanas, que van y vienen, inquietas y misteriosas; otras son manifestaciones de la divinidad, presagios de lo que está a punto de ocurrir, imágenes o metáforas de la libertad, etc. Ya lo hemos dicho: el pájaro de la balada bengalí, aunque parezca volar hacia una jaula, no se deja atrapar ni encadenar: es escurridizo e inasible. El mismo Kafka, según Canetti en la obra citada, “se compara con un pájaro al que una maldición tiene alejado de su nido, pero que revolotea constantemente en torno a ese nido vacío, sin jamás perderlo de vista” Cada pájaro es lo que es y tiene sus atributos, el vuelo, el colorido de su plumaje, el canto, etc., y sin ellos pierde su condición…

En el aforismo de Kafka no importa la circunstancia del material de que está hecha la jaula, como tampoco importa la especie del pájaro, ni su colorido ni su canto. Importa lo que simbolizan estos dos elementos (ya hemos llamado la atención sobre el uso de la palabra símbolo en su diario y ahora se requiere interpretarlos). Lo importante es lo esencial, lo que esos dos elementos sugieren juntos (peligro, enjaulamiento) y por separado (la jaula, prisión, encierro; el pájaro, vuelo, libertad), y la determinación o el impulso de la jaula de complementarse, de tener una función y servir para aquello para lo que fue fabricada.

En su mismo apellido, Franz Kafka llevaba escrita la referencia a un pájaro, el grajo (la palabra checa kavka significa “grajilla”), de ahí que no sea raro que ese pájaro negro aparezca en algunos escritos del autor, por ejemplo, en el aforismo 32 (“Los grajos afirman: un solo grajo podría destruir el cielo. Esto es indudable, pero no prueba nada contra el cielo, pues cielo significa precisamente: imposibilidad de grajos”), en el relato “El cazador Gracchus” (el nombre Gracchus procede de la palabra italiana gracchio, que significa “grajo”) y en la descripción de la torre de El castillo, rodeada de “enjambres de grajos”, pues los grajos son pájaros que acostumbran a anidar en los torreones de iglesias y castillos.

Con esas nociones y una serie de hechos concatenados el lector puede llegar a interpretar el aforismo como si fuera la proyección de un episodio de la vida amorosa del autor, pero esa, por verosímil que pueda parecer, sería una interpretación sin fundamento documental. Podría pensarse que si Felice encarnaba a ojos de Kafka la idea de matrimonio y el matrimonio comportaba para él la pérdida de libertad para escribir, la llegada de Felice a Zürau podía interpretarse como un recordatorio funesto (del posible matrimonio y de la consiguiente pérdida de libertad), algo equivalente a lo que una jaula podría significar colocada junto a un pájaro. La elegancia de espíritu de Kafka, su sentido del pudor y su profundo respeto por Felice no le hubieran permitido, creemos, expresar nunca sus temores en términos demasiado directos, ni siquiera, acaso, a admitirlos ante sí mismo, pero la cercanía temporal de esos hechos (la visita de Felice a Zürau y la escritura del aforismo) no deja de ser sorprendente. Lo cierto es que una interpretación restrictiva del aforismo como simple proyección autobiográfica del autor reduce su valor polisémico y limita su fuerza plástica. Este aforismo, que quede claro, tiene un valor literario en sí mismo, y es secundario que pueda tener o no un origen autobiográfico.

La frase original en alemán (Ein Käfig ging Vogel Suchen) alguna vez ha sido traducida como “Una jaula salió en busca de un pájaro”, pero esta traducción parece menos apropiada que la que venimos comentando; “salió” lleva a pensar en una circunstancia material, un lugar del que se entra y se sale, y le otorga a la personificación de la jaula una naturaleza distinta, como si tuviera piernas o patas y no fuera solo un impulso. Tal vez por razones parecidas, Kafka había escrito primero: “Una jaula fue a cazar un pájaro”, pero luego decidió corregirlo y suprimir la referencia a cazar, que conlleva una connotación de violencia. Lo que quería expresar Kafka con esta corrección, según Stach, es que “quien pierde su libertad o está cautivo invariablemente pone algo de su parte y, por consiguiente, tiene alguna responsabilidad”. A esta observación podríamos añadir un matiz: que si bien hay muchos grados de responsabilidad al aceptar relaciones de interdependencia, también hay varios tipos de cautividad, pues no es lo mismo ser cautivo por haberse dejado cautivar que ser cautivo contra la propia voluntad.

Ahora bien, dicho esto, no puede saberse qué tipo de vínculo se hubiera establecido entre la jaula y el pájaro en el caso de haberse encontrado. La brevedad del aforismo dispara la imaginación y lleva a que, como dice Stach, pueda “aplicarse a múltiples circunstancias sociales”, tantas como son las personas que buscan a otras para mantener con ellas relaciones —sentimentales, laborales, amistosas… — de dependencia y de sumisión o de interdependencia y colaboración. Y, en ese sentido, asimilados el símbolo de la jaula y el del pájaro al comportamiento humano, podríamos decir que, como vocaciones hay muchas, unas personas tienen vocación de seducir, otras de ser seducidas… y otras de seguir volando sueltas sin rendirle cuentas a nadie. Incluso, si se amplía el sentido de la alegoría, podría identificarse la jaula con cualquier sistema de ideas o creencias (políticas, filosóficas, religiosas, etc.) y el pájaro con quienes corren el riesgo de quedar fascinados o apresados dogmáticamente por ese sistema: el aforismo alcanzaría en ese caso una universalidad difícil de eludir y pocas personas se librarían de ser o poder ser enjauladas de una u otra manera.

No sabemos qué continuidad o uso posterior le hubiera dado Kafka a esta anotación. Tal como está expresada, deja abierta la puerta a muchos significados: la jaula podría ser, por ejemplo, la muerte —o la enfermedad, la tuberculosis en el caso de Kafka— y el pájaro, el sujeto al que la muerte —o la enfermedad— viene a apresar y a llevarse consigo. Pero lo dejamos aquí y que cada lector busque y nos diga cuál es su interpretación.

F. Gallardo

Bibliografía

Franz Kafka, “Tú eres la tarea”. Aforismos. Edición, prólogo y comentarios de Reiner Stach. Traducción de Luis Fernando Moreno Claros. Barcelona, Acantilado, 2024.

Franz Kafka, Novelas. El desaparecido, El proceso, El castillo. Traducción de Miguel Sáenz. Edición dirigida por Jordi Llovet. Barcelona, Galaxia Gutenberg, 1999.

Franz Kafka, Narraciones y otros escritos. Traducción de Adan Kovacsics, Joan Parra Contreras y Juan José del Solar. Edición dirigida por Jordi Llovet. Barcelona, Galaxia Gutenberg, 2003.

Franz Kafka, Diarios. Traducción de Andrés Sánchez Pascual y Juan Parra Contreras. Edición dirigida por Jordi Llovet. Barcelona, Galaxia Gutenberg, 2000.

Franz Kafka, Cartas a Felice. Edición de Erich Heller y Jürgen Born. Madrid, Alianza Editorial, 1977.

Elías Canetti, El otro proceso de Kafka, Traducción de Michael Faber-Kaiser y Mario Muchnick. Barcelona, Muchnik Editores, 1981 (2ª edición).

Reiner Stach, Kafka. Los primeros años. Los años de las decisiones. Los años del conocimiento. Traducción de Carlos Fortea. Barcelona, Acantilado, 2016.

Reiner Stach, ¿Éste es Kafka? 99 hallazgos. Traducción de Luis Fernando Moreno Claros. Barcelona, Acantilado, 2021.

Joan Guerrero, el nen que volia fotografiar el vent amb una capseta de mistos

Publicat el per
Respon

Joan Guerrero, el nen que volia fotografiar el vent amb una capseta de mistos

Per Agustina Rico

“Hace muchos años, en mi Tarifa natal, un niño con una cajita de cerillas quería fotografiar el viento.” Amb aquesta frase, dita com si ens parlés a cau d’orella, Joan Guerrero comença a explicar-nos la seva història al documental La caja de cerillas, obra del seu amic el també fotògraf David Airob.

Joan Guerrero amb una capseta de mistos

Aquell nen que mirava el món pel forat que havia fet a la capsa de mistos havia anat poc a l’escola, a casa seva hi havia moltes necessitats i va començar a treballar ben aviat, primer a San Fernando (Cadis) i després a Barcelona, quan la família va emigrar. Van venir a viure a Santa Coloma i aquí han viscut i sempre, tot i que el prestigiós fotògraf en què es va convertir en Joan Guerrero Luque ha corregut mon.

EL CINE, UNA GRAN ESCOLA

Quan va arribar a Barcelona, en Joan va treballar en moltes feines i va passar moltes penúries però no es queixava ni creia que la seva vida fos més dura que la de molta gent. Al contrari, sempre es va considerar afortunat per haver tingut aquella vocació tan forta per capturar imatges que seria un motor fonamental en la seva vida. Va formar el seu bon gust per la fotografia en blanc i negre veient molt cinema social del moviment del Neorealisme italià i les pel·lícules de Luís Buñuel; sempre es confessà marcat per Los olvidados del director aragonès. També era un apassionat de la poesia i de la música, que el van acompanyar sempre, sobretot Antonio Machado, a qui admirava i estimava i amb qui se sentia unit en una mena de germanor de l’ànima. Aquestes arts —amb l’imprescindible caliu dels seus— van ser per a ell un refugi important en el duríssim cop que va ser la mort en plena joventut del seu fill Ernesto.

Joan Guerrero, manifestació de nens

Treballava en les arts gràfiques, tallers on es preparaven i s’imprimien les imatges dels diaris i les revistes abans de l’època digital, quan va començar a publicar fotografies seves a la històrica revista colomenca Grama —que recollia tot el moviment social i la lluita veïnal de Santa Coloma en els anys 70 i 80, moviment que ara podeu veure reflectit en la pel·lícula El 47, ja que a Les Oliveres i Can Franquesa també es van produir segrestos d’autobusos perquè als barris arribés el transport públic. De seguida les fotos d’en Joan van ser habituals en premsa (El Periódico, Diario de Barcelona i sobretot a El País, on treballà molt anys). Les seves fotografies tenien un caràcter especial: senyalaven els problemes i les moltes mancances que hi havia però sempre amb un fons de bellesa, de tendresa i d’empatia que marcaven la diferència.

EL POETA DEL SUBURBI

Guerrero està considerat un poeta del suburbi, el millor fotògraf de la immigració d’abans i de l’actual. També una gran veu solidària, ja que Gramenet Imatge Solidària, l’ONG que fundà amb altres homes i dones de Santa Coloma, va recaptar importants quantitats per obres socials, especialment escoles, en zones indígenes de l’Equador. Treballà també amb el bisbe Casaldàliga a la regió del Mato Grosso al Brasil i col·laborà amb diversos fotògrafs arreu del món per causes solidàries organitzant exposicions i publicant llibres.

Joan Guerrero, nena

Jubilat, tornava a recórrer, sempre amb la càmera a punt, els carrers de Santa Coloma i la riba del seu estimat riu Besòs —que tantes vegades havia fotografiat quan era una claveguera a cel obert i que seguia fotografiant en el seu esplendor actual-.

LA SEVA OBRA A SANTA COLOMA

Encara tenia projectes en marxa i d’altres en cartera quan la mort li arribà sobtadament el passat mes d’abril. La ciutat i els seus amics i companys de Catalunya Imatge Solidària, i la molta gent que l’estima, li vam retre un homenatge el passat dia 30 de novembre amb el lliurament del premi que porta el seu nom i que va ser lliurat al fotògraf brasiler Sebastiao Salgado, considerat el Beethoven de la fotografia social en blanc i negre. I una col·lecció de plafons amb imatges de diferents moments de la vida del fotògraf Joan Guerrero han quedat en una exposició temporal en el mur de la part colomenca del Besòs. També podeu veure obra seva a l’escala de la Biblioteca Central, a la CIBA i en una de les capelles laterals de l’Església Major de Santa Coloma.

Joan Guerrero, carrer de Santa Coloma

La vida, l’obra i el llegat de Joan Guerrero són molt més riques que el que es pot recollir en un article. Us convido a buscar coses seves a internet, a veure els seus llibre a les biblioteques de la ciutat, a visitar l’exposició del riu amb les vostres famílies passejant per la riba el Besòs i també a fer-lo protagonista dels vostres treballs de recerca, de les vostres exposicions orals, de les vostres redaccions, dibuixos o fotografies.

Conèixer millor qui era, com era i què va fer aquest estimat i excel·lent fotoperiodista us aportarà moltes coses. Us pot servir de model i d’inspiració el seu afany de formar-se i de seguir el seu somni malgrat les dificultats i sens dubte enriquirà la vostra qualitat humana, seguint una de les màximes que sempre deia: “Primer la persona, després el fotògraf.

Agustina Rico

Elogi de la música i la lletra

Publicat el per
1

Sembla que hagi de ser un fet màgic, que del silenci dels espais vertiginosos i infinits
pugui esdevenir-se la vida, és a dir nosaltres, és a dir, la veu, projectant-se amb el seu so en l’’aire, entonant, i omplint amb la seva durada i el seu pes de freqüències l’espai buit i silenciós que abans no tenia encara sentit. Perquè això és el que fa el cant primigeni dels humans: fundar la música tal com l’entenem i la sentim. No la selva sonora de la natura, la dels animals ―el fascinant cant dels ocells―, la dels oceans que bramen o xiuxiuegen, i de les fonts que borbollegen, i dels volcans que rugeixen, la del vent xiulant entre les branques i les fulles que mussiten, i totes les bèsties, amb totes les gammes d’expressió sonora que ens ofereixen.

Roca dels Moros, jaciment arqueològic del Cogul (Lleida)

Parlo, tanmateix, de la música que fem i que ens fa. La que som capaços de projectar i de pensar i d’imaginar, sigui amb la pròpia veu, sigui amb ajuda d’instruments, aquests estris que hem anat inventant amb enginy, per transportar-nos al reialme dels sons perfectes, evocant, amb els harmònics, les esferes que fan simetria en el cosmos. Quina cosa més estranya, la música, que no vol dir res, res que puguem traduir en paraules, i que en canvi ens ho pot dir tot. Que ens pot fer sentir la infinitud i alhora ens fa companyia com una bona amiga. Totes les potències que conté! La música ens allibera, ens obre els ulls, ens ajuda a recollir-nos, a meditar, a riure, a plorar, a dir el que portem al cor, a ordenar-nos, a compartir, a exultar, a plànye’s, a explicar-nos l’inefable, a concentrar-nos… Amb ella aprenem a treure de dins, quan toquem, quan interpretem, i a collir de fora, quan escoltem.

Joglars i trobadors. Cantigues d’Alfons X el Savi (1221-1284)

Escoltar pot esdevenir així un acte gairebé sagrat, de respecte, de reverència, de recepció afinada. I aleshores, si la música omple tant, si resulta que és el llenguatge suprem, com és que hi posem lletra? La poesia i la música han fet molt de camí en la història humana, i són indestriables, per bé que sovint han anat cadascuna per la seva banda. Com van néixer les cançons? Expressar les coses essencials (el naixement, la mort, l’alegria, la tristesa, l’amor) i acompanyar-se del cant en les coses necessàries per al manteniment de la vida (feines del camp, lluita contra les amenaces, protecció contra les malvestats) mitjançant rituals que tenien com a ingredient bàsic la música.

Coreografía de Pina Bausch (1940-2009): La consagració de la primavera de Ígor Stravinski (1882-1971)

Primer de tot potser tan sols una dansa, que és música corporal, uns patrons de ritme, moviments repetits, un cantusseig màntric, amb la boca closa, fent les emes, després la boca mig oberta, fent les is i les es i després ben oberta, fent les as i les os, i ajuntant els llavis per fer l’udol del llop, les us. I més tard, la paraula. Primer un càntic d’un sol vers, potser de dos. Després les estrofes, les tornades…fins a compondre contalles de milers de versos cantats. Així neix l’èpica, quan les comunitats necessiten explicar històries i mites. I neix la lírica, quan volen expressar l’amor i els sentiments delicats. I després vindrà el drama, el teatre, on també es cantava (i es canta… en l’òpera i el seu parent més actual, el teatre musical).

The Rolling Stones en el Summerfest de 2015

La fascinació del cant s’ha mantingut intacta a través de la història. La superposició dels dos llenguatges, el musical i el verbal, no ha estat obstacle per crear un gènere que ha estat fecund al llarg dels temps; al contrari, diríem que la cançó ha fet fortuna. Però fixem-nos com preval sempre allò musical. La prova és que sovint ens agraden cançons en llengües que no sabem. No entenem la lletra però no ens importa, perquè la música ja s’expressa sola. Naturalment, quan ho entenem tot, el plaer es multiplica. Però quan la música és només un suport per a una lletra, una mena de fons decoratiu, és difícil que ens pugui arribar a interessar la lletra. La cançó rodona és aquella on sembla que música i lletra hagin estat concebudes per anar juntes naturalment, i, com si es tractés d’una fórmula alquímica perfecta, la cantem, l’aprenem de memòria, i la sentim com un miracle de la creació.

Víctor Obiols