El passat mes de gener, al nostre Grup de lectura, vam comentar Lèxic familiar/Léxico familiar (1963), de Natalia Ginzburg. L’obra se situa entre la narrativa de creació, la reflexió sobre les relacions humanes i les memòries familiars. De fet, l’autora diu en moltes ocasions que escrivia sobre fets reals, amb noms autèntics, però que volia que es llegís com una novel·la. Són, doncs, unes memòries tractades amb unes llicències i una voluntat d’estil que les fan diferents del relat clàssic dels records de família. L’autora és l’escriptora, assagista, dramaturga, traductora, editora i política italiana Natalia Levi, coneguda com a Natalia Ginzburg en adoptar el cognom del seu primer marit, Leone Ginzburg, destacat intel·lectual italià antifeixista d’origen rus (de l’Ucraïna actual) mort a la presó amb només 35 anys per les tortures sofertes com a opositor al règim feixista liderat per Benito Mussolini.
Placa a la memòria de Leone a la casa on va viure
A manera de resum d’idees, plantejo una mena de “decàleg” d’aspectes de la pròpia obra o de caire lateral que fan de Lèxic familiar/Léxico familiar una obra destacable i recomanable.
- La descoberta d’una autora desconeguda per a molts lectors fora d’Itàlia o coneguda només de nom, oculta entre els brillants noms de poetes i novel·listes de la seva generació, amb els quals compartí amistat, idees polítiques i , en alguns casos, orígens jueus i viure a la ciutat de Torí: Italo Calvino, Giorgio Bassani (El jardí del Finzi Contini), Carlo Levi, Primo Levi, Cesare Pavese i el cineasta Pasolini, entre altres.
Pier Paolo Pasolini, Natalia Ginzburg y Giorgio Bassani
- La reflexió sobre les relacions humanes agafant la família com a microcosmos. En el cas de la seva, una culta família jueva de classe mitjana, amb un pater familias de forta personalitat i caràcter autoritari, destacat científic, antifeixista com la resta de la família i víctima de la repressió, com alguns dels seus fills i gendres.
El pare, Giuseppe Levi, històleg
Rita Levi-Montalcini
- La recerca sobre el pare de Natàlia ens porta fins a la seva col·laboradora més destacada: Rita Levi-Montalcini (Tori, 1909-Roma, 2012), científica especialitzada en neurologia, Premi Nobel (1986) pels seus descobriments en el factor de creixement nerviós. Mentre treballava amb Giuseppe Levi, Benito Mussolini implantà a Itàlia les lleis de defensa de la raça que prohibien a tota persona jueva l’accés a una carrera acadèmica o professional. En el transcurs de la Segona Guerra Mundial va continuar estudiant d’amagat en un laboratori que muntà a casa seva on treballava sobre el creixement de les fibres nervioses en embrions de pollastre.
- El repàs de les pàgines més negres de la història de la Itàlia del segle XX i, per extensió d’Europa. La persecució dels jueus i la repressió que va caure sobre ells en forma de discriminació, d’empresonament, d’exili, de desterrament, de tortures i de mort, totes elles viscudes per la família Levi i per famílies emparentades amb ells, com el jove enginyer Olivetti (cunyat de Natàlia i fill del propietari de la firma de màquines d’escriure; una gran fàbrica d’aquesta empresa era l’edifici que actualmente ocupa un centre comercial a la Plaça de les Glòries).
Antiga fàbrica de Hispano Olivetti al carrer Pallars del Poble Nou
La nova fàbrica Olivetti, construïda el 1942 a la Gran Via-Plaça de les Glòries. Va ser una de les més grans del món de l’empresa italiana, una de les firmes líder en màquines d’escriure fins l’arribada dels ordinadors.
- Encara que en el llibre no se’n fa més que una referència molt de passada, com en altres aspectes de la vida de la parella que formà Natalia amb Leone Ginzburg, sí queda prou palesa l’empremta que els va deixar el poblet de Pizzoli, als Abruzzos, on va ser desterrada la família, que ja tenia tres criatures. Com ells i tants altres, l’escriptor Carlo Levi també va ser desterrat, en el seu cas en la regió de Basilicata, al sud. L’experiència viscuda inspirà la novel·la autobiogràfica Crist s’aturà a Éboli/Cristo se paró en Éboli (1945), retrat del sud oblidat, denúncia de la misèria i l’abandonament d’un territori on, a manera de metàfora, Crist no hi va arribar.
Els Ginzburg, com Carlo Levi, van ser castigats amb el confino, desterrament a poblets remots
- Entre els seus amics, rememorar d’una manera especial les figures del narrador i poeta Cesare Pavese i del cineasta Pier Paolo Pasolini. Una bona ocasió per tornar a l’obra d’aquests dos enormes creadors i figures tocades per la tragèdia.
Fitxa policial de Cesare Pavese
Natalia Ginzburg és Maria de Betània a la pel·lícula Il vangelo secondo Matteo (1964) (L’evangeli segons Mateu), de Pier Paolo Pasolini
- La no idealització de la vida familiar. Ginzburg pulveritza el clixé de la família nombrosa feliç i, en el cas de les famílies italianes, sorollosa i riallera. A la família hi ha afinitats i distància, conflicte entre la idea de mare-maternal que agradaria a alguns fills i la mare real —més frívola i juvenil—, hi ha conflictes entre germans, dictadura paterna amb expressions verbals que avui no passarien el filtre de la correcció, i un cert isolament de Natalia. Tampoc entre les dones de la família apareixen lligams de confiança i afectivitat, cosa de la qual es queixa la mare respecte a Natalia (“no em dóna cordill”).
- La manca de sentit tràgic o no voler abundar en la tragèdia. Natalia Ginzburg passa de puntetes per aspectes molt íntims, especialmente curiosa és la forma com de passada en referir-se a la seva pròpia família, la parella que formà amb el seu primer marit, Leone Ginzburg, i la repressió política que el portà a la mort. És com si l’autora digués sense verbalitzar-ho que la protagonista és la família que es va trobar en venir al món, que l’accent de l’obra és als orígens.
Torí, la ciutat on viu la família en els anys de Lèxic familiar
- El sentit de l’humor i el costumisme com a mecanismes de defensa davant l’adversitat. En l’obra, els detalls de la vida quotidiana, fins en episodis molt durs, són agafadors on aferrar-se per no caure. La fermesa de conviccions al costat dels costums que ajuden a fer la vida més fàcil. Estil detallista i minimalista al mateix temps. Passa d’esquitllentes per passatges d’un dramatisme colpidor com l’empresonament del pare i el germà, i la mort del marit, i el propi exili, i de moments feliços com l’enamorament i relació amb el seu marit i el naixement dels seus fills. Hi ha punts de contacte amb les obres de teatre de Giorgio de Filippo, com Dissabte, diumenge i dilluns, per citar una de les que han tingut més èxit al teatre barceloní en els darrers anys.
El 1983 va ser elegida com a diputada del PCI (Partit Comunista Italià). Amb Sandro Pertini, president de la República Italiana (1978-1985)
10. La valoració del llenguatge en el sentit més ampli, i de les parles en concret. Llengües, dialectes, parles del nord d’Italia i el propi parlar de la família formen un conglomerat indestriable del que són ells mateixos. És una d’aquelles obres que et fan conscient del que perds no podent-la llegir en tota la seva plenitud. És una obra per rememorar llocs visitats o per incentivar el desig del viatge. Milà i Torí, Palermo i Roma, Trieste, Florència, Venècia, els Abruzzos, etc. I, per qui en pugui gaudir, és una rica deu cultural i lingüística: venecià, piamontés, triestí…
Natalia Levi (Natalia Ginzburg) (Palermo, 1916-Roma, 1991)
Malgrat evocar una època, un país i un context familiar molt diferents dels que el lector pot haver viscut, Lèxic familiar comunica una forta sensació de proximitat, potser perquè fa servir un llenguatge senzill, planer, quasi col·loquial, sense floritures ni enlluernaments retòrics. Tant és així que en acabar el llibre sembla que tinguis ganes de posar-te tu també a escriure la biografia de la teva família, com si fos la cosa més fàcil del món, i aquest estímul immediat és un altre mèrit que li hem d’agrair a Natalia Ginzburg, perquè, al cap i a la fi, totes les families tenen una personalitat i unes històries pròpies dignes de ser explicades. Aquest efecte, però, no és només conseqüència del llenguatge, sinó també de la mirada de la narradora i de l’interès per les anècdotes petites, humildes, les pedretes que formen part del camí de la vida de cada dia. A més a més, hi ha un saber implícit al títol que el lector no triga gaire en descobrir: cada família té un codi propi. Efectivament, a l’espai familiar ens comuniquem de vegades sense paraules i altres vegades amb paraules que només els de la família utilitzem amb un sentit determinat, i en altres casos sentim la mateixa història explicada per la mare o pel pare una i mil vegades i sembla que aquesta història ja tan coneguda tingui per a nosaltres el valor d’una clau familiar, d’una contrasenya que portem molt a dins.