Viure Sant Jordi

La Diada de Sant Jordi és un dia per ser feliç. Quan sortim al carrer de bon matí cap a l’institut i veiem la gent que està posant la seva paradeta, per modesta que sigui, de llibres o de roses, i mira cap al cel d’abril per veure si plourà o no, sentim en la seva mirada una esperança i una alegria contingudes que immediatament ens omple el cor. I, per raó de la nostra professió, l’alegria ens arriba més a dins si veiem que les persones que estan plantant la paradeta són joves estudiants que, amb tota la seva il·lusió, hi han posat un gran rètol: “Roses precioses i solidàries”.

Després, arribem a l’institut i advertim que el vestíbul s’ha convertit en un petit jardí encantat: pertot arreu hi ha capsetes i tests pintats on han crescut unes plantes extraordinàries, unes plantes que fan flors que no es marceixen, retrats d’escriptores, versos i poemes. I si mirem cap al sostre descobrim que no hi pengen banderoles, sinó mirades de més escriptores, que veuen més enllà de la superfície de les coses i de la gent. Són tantes, que no hi ha espai en aquestes ratlles per recollir-les totes: Alejandra Pizarnik, Sylvia Plath, Carolina Coronado, Mercè Rodoreda, Anna Ajmàtova, Adela Zamudio, Maria Mercè Marçal, Ana Rossetti, Claribel Alegría, Luisa Castro, Alfonsina Storni, Jane Austen, Flannery O’Connor… Cadascuna amb el seu drama, cadascuna amb les seves paraules per compartir amb el seu drama… (A casi todas miro tiernamente, ens diu el poeta, i aquí s’hauria de treure-hi el casi.) Anem pels passadissos i veiem als suros i taulers d’anuncis versos, dibuixos, llibres recomanats, limericks en anglès, fotografies, retrats acolorits —de Gabriela Mistral, de Gloria Fuertes, de Rosalía de Castro…—, pugem les escales i els vidres s’han convertit en pàgines de colors, en música callada, en paraules de Rosario Castellanos, de Cristina Peri Rossi, de Carmen Conde… que ens emocionen, ens fan somiar o ens conviden a reflexionar sobre la poesia i, més concretament, sobre la poesia escrita per dones, de vegades tan invisible, tan quotidiana, tan íntima. L’institut s’ha convertit en un poema: una de les coses més admirables que un pot tractar d’arribar a ser.

Ja són les 8.30 h. Entrem a la sala d’actes i veiem que van arribant els de 1r i 2n d’ESO. Cantem tots junts l’himne del Puig:

…Estudiants del món

que ens fan universals…

Gent que ve de lluny

per veure’ns tots iguals.

Puig, Puig,

Puig Castellar. [bis]

La professora Francesca Rodríguez va cridant els joves rapsodes perquè pugin a l’escenari a dir versos que s’han après en català, en castellà, en anglès, amenitzats en algun cas per les interpretacions musicals de Joan Rojano i de Paula Manzano… [Veure el programa de la jornada amb el llistat general de participants i guanyadors.] Rebem una lliçó magistral de dos alumnes de 1r d’ESO que reten un homenatge en anglès a Charles Dickens amb motiu del segon centenari del seu naixement. Quedem bocabadats amb els sons que sap treure del seu violí l’Estrella Martínez… I anem coneixent els noms dels guanyadors dels premis de poesia en català, en castellà, dels treballs artístics de ventalls i punts de llibres, de narrativa en català i castellà. I tornem a la música i a meravellar-nos amb la “Milonga” que interpreta Daniel García… I a cantar amb tothom una altra vegada l’himne:

 …És un lloc d’estudi

que ens ha fet companys…

Quan acaba l’acte amb els de 1r i 2n d’ESO, entren els de batxillerat i cicles formatius. Són les 10.30 del matí i, a la sala d’actes de l’institut, el dia rutlla esplèndid, poètic, cordial. La professora Agustina Rico va cridant els rapsodes de poemes escrits per dones que han construït un canon silenciós i apassionat des de l’antiguitat clàssica de Grècia (Safo) i Roma (Sulpicia) als nostres dies. Hi ha temps, però, per retre un homenatge a Santa Coloma amb els versos de Màrius Sampere, per evocar els Veinte poemas de amor y una canción desesperada, i per sentir els acords d’una peça de la guitarra espanyola de Marc García, per somriure amb els limericks en anglès… I per conèixer els noms dels guanyadors de batxillerat i cicles a les categories de poesia (castellana i catalana) i articles d’opinió.

A les 12 h, els alumnes de 3r i 4t s’asseuen als seients on han estat abans els seus companys dels altres nivells educatius. A l’aire es percep l’aroma inigualable de la poesia que han deixat les sessions anteriors. La professora Belinda León, després d’unes paraules de presentació, dóna pas a la primera escena d’una peça teatral (“Sant Jordi, la seva Mare, la Princesa, el Rei i els dracs lectors”) que el grup de teatre de l’institut ha preparat amb ella i amb la professora Vanessa Cáceres. Poc després que Sant Jordi en persona i la seva mare parlin de la feina de cavaller, una feina sense futur, com tantes altres, rapsodes de 3r i 4t van desgranant versos de dones que han sabut sempre que el dolor envejece más que el tiempo (Gloria Fuertes). Dues alumnes de 3r mantenen un divertit diàleg sobre l’home que va perdre les seves ulleres, i que en realitat les duia sobre el front. Elionor Martínez emociona tothom interpretant al piano la banda sonora d’Amelie, com ho faran altres vegades al llarg de l’acte ella i l’Estela Vegas. I comença el lliurament de premis de poesia en castellà i català. Continuen intercalant-se les escenes de la peça teatral (ara són el rei i la princesa a l’escenari). I així, entre interpretacions musicals, escenes teatrals i recitacions de poemes (de Màrius Torres, de Martí i Pol, de Joan Maragall, de Salvat Papasseit…) es van lliurant els premis d’articles d’opinió, narrativa, llengua anglesa, etc. El grup de teatre posa punt final a la sessió amb l’escena en què Sant Jordi i la princesa es queden sense paraules en veure que, al mig del bosc, una parella de dracs està tan feliç llegint llibres. I és que al dia d’avui qualsevol miracle és possible. Sí, decididament —després en sortir al carrer ho tornarem a comprovar veient la gent que porta llibres, que porta roses i un somriure als ulls—, la Diada de Sant Jordi és un dia per ser feliç. I tenim dret a ser-ho.

…I tu, com vas viure aquest dia? Per què no ens en fas la teva crònica? De quina manera vas col·laborar amb la celebració? Et van regalar una rosa o un llibre? I, tu, en vas regalar? Vas anar a viure l’ambient de la Plaça de la Vila? Has començat a llegir el teu llibre de Sant Jordi? Per què no ens expliques les teves vivències i les teves emocions d’aquest dia…?

[Veure un recull de fotografies de la jornada.]

Dones i poesia

Un ocellet —més aviat, ocellàs— em demana que faci una entrada al bloc del Puig sobre poesia feta per dones o sobre dones poetes. Agafo alguns llibres que tinc a mà. Hi busco alguns poemes i us proposo unes preguntes com a reflexió, com a joc, com a indagació.

SOBRE LA LLIBERTAT DE CAIRE POLÍTIC

“Libertad” és un poema una mica llarg, escrit per Carolina Coronado, a Almendralejo (Badajoz), el 1846. Diu que les celebracions dels homes per una renovació política de tipus lliberal no afecta a les dones. “Para nosotras no hay fueros”, diu, i segueix així:

 “¡Libertad! ¿qué nos importa?;

¿qué ganamos, qué tendremos?:

¿un encierro por tribuna

y una aguja por derecho?

¡Libertad! ¿de qué nos vale

si son los tiranos nuestros

no el yugo de los monarcas,

el yugo de nuestro sexo?

¡Libertad! ¿pues no es sarcasmo

el que nos hace sangriento

con repetir ese grito

delante de nuestros hierros?

¡Libertad! ¡ay! para el llanto

tuvímosla en todos tiempos;

con los déspotas lloramos,

con los tribunos lloraremos,

que, humanos y generosos,

estos hombres, como aquellos,

a sancionar nuestras penas

en todo siglo están prestos

Los mozos están ufanos,

gozosos están los viejos,

igualdad hay en la patria,

libertad hay en el reino.

Pero, os digo, compañeras,

que la ley es sola de ellos,

que las hembras no se cuentan

ni hay Nación para este sexo.

Por eso aunque los escucho

ni me aplaudo ni lo siento;

si pierden ¡dios se lo pague!

y si ganan ¡buen provecho!”

¿Han canviat poc o molt les coses des de 1846?

Per cert, qué va passar a la primavera d’aquest any a Espanya? (Aixó és tan poc important que ni els professors ho acostumem a saber, però Internet, sí.)

¿Hi ha ara mateix algunes lleis que estiguin en perill de ser retallades de manera que afecti la llibertad de les dones?

Val la pena fer política com a dona ara?

¿T’agrada el terme “gènere” (paraula treta de la gramàtica) o t’estimeries més parlar de “sexe” (paraula treta de la biologia) quan parlem de les qüestions pròpies de les dones, tal com fa Carolina Coronado en aquest poema?

SOBRE LA LLIBERTAT PERSONAL

 “De la llibertat?”

 Començaré per dir “corria”

i ja la veig corrent:

sóc jo mateixa quan esclata

la força adolescent.

Sentia esquerpa tota cosa,

tot m’era nosa. Fi,

com un tallant, fendia l’aire

mon cos; i per fugir,

només la punta vigorosa

del peu a l’empedrat

i el braç que ritma i l’alegria

del cap escabellat.

D’aquesta empenta apassionada

prou bé tenim record.

De llibertat és una estampa

gravada al fons del cor.

Aquest és un poema de Clementina Arderiu, escrit als anys quaranta del segle XX.

¿Creus que aquest poema està fet des d’un sentiment d’eufòria o de melangia?

O, diguem’ho d’altra manera, des d’una veu adolescent o des d’una veu adulta?

Quins són els factors que van fent perdre llibertat al cos? I a l’ànima?

SOBRE LES BATALLES QUOTIDIANES

Drap de la pols, escombra, espolsadors,

plomall, raspall, fregall d’espart, camussa,

sabó de tall, baieta, lleixiu, sorra,

i sabó en pols, blauet, netol, galleda.

 Cossi, cubell i picamatelassos,

esponja, pala de plegar escombraries,

gibrell i cendra, salfumant, capçanes.

Surt el guerrer vers el camp de batalla.

El poema és de Maria-Mercè Marçal. Parla d’un guerrer, en masculí. En canvi la imatge que seguramente tenies al cap mentre llegies el poema era la d’una dona.

Alguns dels estris que anomena són passats de moda. Quins hi hauria avui?

¿Com està ara mateix el tema de la distribución de les feines de la llar a casa teva?

SOBRE L’OFICI DE POETA

 Et fas amb les paraules

mestressa de les coses.

Unes i altres són

com joguines de vidre

entre les teves mans:

No et faci por la sang!

(Maria-Mercè Marçal)

La confiança en què copses les coses amb les paraules és quasi imprescindible per ser poeta. Copses les coses i jugues amb elles i les paraules. Aquest joc remou els sentiments i pot ser sagnant. Com ho veus això? ¿Podríem endevinar per la manera d’expressar els sentiments si qui escriu és noi o noia? Podrieu fer el joc de presentar poemas sense que la veu narradora es delati com a femenina o masculina i fer-ho endevinar als altres.

PER ACABAR: JOC EXCLUSIU PER AL PUIG

En el següent poema de Clementina Arderiu s’al·ludeix a un professor del Puig Castellar. A veure si endevineu a quin? De les tres estrofes, només en transcric una:

Oliveres braves

penjant en un greny!,

dels meus néts nodrisses

en l’àuria Mallorca.

Ets, vella olivera,

qui els dónes el seny?

De terra germana

em vénen al.lots;

comentem l’oliva

madura i eixida

de soques retortes

com vells galiots

(Poema dels anys 60 del s. XX)

Pregunteu, pregunteu…

Mercè Romaní, professora jubilada