El Parlament de Catalunya

Els dies 26 i 27 de març, amb els grups de 4t de l’institut, hem visitat el Parlament de Catalunya. L’any 1978 es va aprovar la Constitució espanyola i l’any 1979, l’Estatut d’autonomia, que va restablir la institució de la Generalitat i amb ella el funcionament de nou del Parlament i el Govern de Catalunya. Les primeres eleccions per a elegir els diputats del Parlament restablert, representants del poble català, es van fer el 20 de març de 1980, i el 10 d’abril el Parlament va celebrar la primera sessió.

Des de llavors s’han fet eleccions de diputats nou vegades. Cada periode entre unes eleccions i les altres s’anomena legislatura. Ara som a la IX legislatura.

La presidenta actual del Parlament és la Sra. Núria de Gispert i Català, i està al capdavant dels 135 diputats que conformen el Parlament. Els partits polítics que ultrapassen el 3 per cent dels vots hi estan representats. Aquesta legislatura el partit més votat ha estat Convergència i Unió i aquesta coalició va a proposar el Sr. Artur Mas com a President del Govern actual, qui va ser investit com el 129è President de la Generalitat de Catalunya el 23 de desembre de 2010. Altres partits representats de més a menys escons són el Partit dels Socialistes de Catalunya, el Partit Popular, Iniciativa-Els Verds per Catalunya, Esquerra Republicana de Catalunya, Solidaritat per la Independència i Ciutadans.

Som set milions i mig de catalans i, naturalment, no podem anar tots al Parlament per decidir el nostre futur. És per això que cada quatre anys els ciutadans de Catalunya majors d’edat tenim la responsabilitat d’escollir els nostres representants. Les eleccions són democràtiques i representatives i aquest fet comporta que el vot sigui lliure, universal, directe, igual i secret.

En aquest punt us demano amb energia, sobretot als alumnes de 4t, que participeu amb els vostres escrits per tal de saber què heu après amb aquesta visita i demanar la vostra crònica d’aquesta activitat que, si més no, ens ha fet reflexionar sobre el nostre futur i la nostra responsabilitat com a ciutadans per a la construcció d’una societat cada cop més justa i més lliure amb la participació activa de cadascun de nosaltres. Ànim, i escriviu la crónica d’aquesta sortida, el que us ha sobtat més, la història de la institució, de les seves activitats, l’edifici, les vostres fotos i la vostra impressió… Esperem les vostres col·laboracions.

Moltes gràcies per haver aprofitat tan bé aquesta sortida durant la qual hem tingut la complicitat d’una primavera incipient, entusiasta, optimista i aclaparadora de sol i de bones vibracions. I sapigueu que hem estat felicitats els quatre grups de quart pel vostre comportament i l’interès que heu tingut durant la visita per part de les persones que tan amablement ens han rebut al Parlament de Catalunya. Endavant.

Josep Lluís Budría

 

Àlbum d’Ètica

Som el grup de 4t C d’Educació Ètico cívica. Una de les activitats que hem dut a terme al llarg d’aquest trimestre ha estat presentar en imatges alguns dels conceptes desenvolupats a classe. La professora, Yolanda Moneo, ens va demanar que féssim fotos per il·lustrar alguna inquietud, sentiment o emoció,  i ara volem presentar-les a través del blog de l’institut.

La feina ens ha ajudat a veure el món amb uns altres ulls. A entendre que les paraules no estan tan buides com molt sovint ens sembla i que, quan es tracta del nostre entorn més immediat, la teoria més abstracta es torna sòlida i material. Certament en la nostra vida quotidiana l’ètica està més present del que ens pensàvem.

 L’únic requisit per fer aquest àlbum ha estat fer un bon ús de la llibertat i triar de manera assenyada què volíem dir amb les nostres fotografies. Sabíem que érem els responsables del resultat final i, per tant, els únics a qui demanar responsabilitats. Cadascú ha valorat la seva feina sent conseqüent amb els resultats obtinguts.

Gràcies per la vostra col·laboració.

 Grup de 4t C

Aquí teniu l’àlbum:

Libertad. Libertad para poder soñar donde quieras,

cuando quieras y lo que quieras.

                              Libertad. Cuando éramos pequeños, no teníamos

                              obligaciones y vivíamos sin responsabilidades.

                           La amistad. La libertad está enfocada a través de la amistad. La        amistad es técnicamente una relación afectiva entre dos o más personas. Pero la verdadera amistad se encuentra en los amigos de verdad, que son aquellos que te apoyan en los momentos fáciles y difíciles y te acompañan donde haga falta.

¿Amor o libertad? Cuando consideras que necesitas a una persona y no la puedes olvidar, no eres libre realmente, porque dependes de esa persona. Cuando pierdes a una persona por la cual tienes un sentimiento, tienes dos opciones: depender de ella o ser libre y depender de ti mismo.

[Hem vist les fotografies. Hem llegit els conceptes que han suggerit als seus autors. Ara esperem els vostres comentaris sobre aquestes imatges i sobre aquests conceptes. Gràcies a tothom.]

Patinatge sobre gel

Aquest curs, com cada any, ahir, 15 de març de 2012, el Departament d’Educació Física del nostre institut va organitzar una sortida de l’alumnat de 1r i 2n d’ESOa l’Skating de Barcelona per patinar sobre gel. Durant tot el matí, vam fer un exercici que desenvolupa unes qualitats físiques (flexibilitat, força, velocitat…), unes habilitats motrius (girs, desplaçaments…) i unes qualitats psicomotrius (equilibri, agilitat, coordinació), en un espai fora de l’àmbit de l’institut. A banda d’ésser un exercici físic molt complet i alhora difícil, és una activitat que potència la superació personal enfront una activitat física poc habitual, permet gaudir del patinatge amb companys i ens proporciona un temps de distensió en companyonia que millora la cohesió dels grups i la socialització en general.

Per a una part de l’alumnat és tot un repte mantenir-se dret sobre  uns patins, per a d’altres és un plaer gaudir de la possibilitat de lliscar veloç sobre el gel i per a tots una diversió compartida.

Ara, després d’haver gaudit d’aquesta experiència, us convidem a manifestar les vostres impressions i les vostres anècdotes sobre aquesta jornada.

Nury Ruiz

Imma Vilar

.

Iniciativa, la emprendeduría de siempre

Últimamente se habla mucho de la figura del emprendedor, de que hay que incentivar la emprendeduría en nuestra sociedad, en nuestras aulas…

El aplicar la emprendeduría en nuestras aulas, de entrada parece un poco fuera de lugar cuando pensamos en nuestros alumnos. Quizá porque, como son jóvenes, cuesta pensar en ellos como empresarios o como autónomos, como creadores de empleo en definitiva.

Sin embargo, a veces, nuestros estudiantes nos pasan por delante y nos dan la respuesta sobre la manera de hacerlo. ¿Cómo? Con su iniciativa. Y para muestra, un botón: el ejemplo de dos alumnos de CFGM Gestión Administrativa, que comento brevemente.

Al cabo de unos días de haber examinado a un grupo de Gestión Administrativa sobre cómo hacer páginas web y blogs, medio de casualidad me encontré con que dos alumnos ya habían utilizado las herramientas que se les había enseñado. Uno, para crear su currículum vitae en formato de web, aquí tenemos el enlace: nagemen

https://sites.google.com/site/cvricard/

Oreo, para crear un blog sobre una temática de su interés, con la siguiente dirección:

http://amusementsparksandmore.blogspot.com/

En definitiva, habían utilizado los conocimientos adquiridos para hacer algo nuevo y para aportar valor para ellos o para los demás.

Tal vez no estemos en condiciones de formar a nuestros alumnos en un entrepreneurship management, pero sin duda les estaremos entrenando para ello si motivamos (o al menos no limitamos) su iniciativa.

Xavier Cruz

¿Cómo incentivar la emprendeduría? ¿Qué iniciativas proponen las personas que visitan este blog para sacar adelante nuevos proyectos? ¿Cuáles son vuestros proyectos? ¿Qué se necesita para llevarlos a cabo? Esperamos vuestras respuestas a estas preguntas y a las que puedan formular quienes están a ese lado de la pantalla. Gracias por vuestra participación.

 

Octet de veus a capella

Avui, 9 de març de 2012, a la sala d’actes del nostre institut, hem pogut veure i sentir un concert molt especial (Octet de veus a capella) a càrrec del grup Cor de Teatre. Un concert especial perquè Cor de Teatre no és exactament, malgrat el seu nom, un grup de teatre, com tampoc és un grup vocal, sinó les dues coses al mateix temps. Si ens demanessin què hem vist podríem dir que hem vist un espectacle de teatre musical.

Cor de Teatre ha interpretat, sense partitures, un repertori polifònic amb una gestualitat i una expressivitat corporal pròpies del llenguatge teatral. El repertori ha estat molt variat: han interpretat des de peces del Renaixement (Eco d’Orlando di Lasso): i de la música clàssica (Bach, Mozart, Satie) fins a altres de la música pop (Beatles, Rolling Stones, Jimi Hendrix), més el Masterprice de Paul Drayton, que ve a ser un interessant resum de la música occidental, i a més, han fet servir un recurs teatral: el fil argumental, una història que combina humor, sàtira i paròdia (hi ha un moment molt divertit en què les actrius cantants es disputen intervenir, que és una veritable paròdia del vedettisme).

El fil argumental potser hagi recordat Se suspende la función, obra molt coneguda per l’alumnat de 1r, 2n i 3r del nostre institut (i pels usuaris d’aquest blog). Efectivament, en el concert d’avui els tramoistes van portant a l’escenari mobiliari, cadires plegables, faristols, etc., perquè s’està preparant un concert a càrrec d’una famosa orquestra, però com que no hi han arribat encara els músics, aquests tramoistes —quatre homes i quatre dones— van gesticulant i entonant com si ells mateixos toquessin instruments musicals. Els recursos vocàlics, rítmics i gestuals que fan servir són variats, sorprenents i carregats de comicitat. Cor de Teatre sap treure gran partit musical i rítmic de diferents objectes —les cadires que es pleguen i despleguen, una bossa de plàstic transparent que van arrugant i estirant, un rollo de cinta adhesiva, els tubs acanalats de plàstic vermell de les canalitzacions, les ampolles de vidre…—, però també sentit escènic teatral d’altres —de les ulleres, de les suposades partitures, dels faristols, etc.—, fins al punt de crear amb aquests objectes gags còmics que poden recordar Buster Keaton o El Tricicle. En conjunt, l’obra transmet humor, aire fresc, amor a la música, a la poesia dels escenaris i un ventall d’impressions positives. És difícil treure’s el somriure de la cara i dels ulls durant el temps de la representació. Segur que els nostres alumnes han gaudit i han après: han vist que, de vegades, al llenguatge teatral i musical menys és més: perquè es poden transmetre moltes emocions sense paraules i sense instruments musicals, nomès amb les veus, el cos, el ritme i la gestualitat.

Després de l’espectacle, el grup ha contestat molt amablement les preguntes que han fet els espectadors, alumnat i professorat (si vols saber més d’aquest grup has de saber que intervindrà al Teatre Sagarra de Santa Coloma el 19 de maig amb la seva obra Operetta i, en tot cas, pots visitar la seva pàgina quan vulguis), però com que, per qüestió de temps, no tothom podia plantejar preguntes, ara les plantegem nosaltres perquè qualsevol persona pugui respondre i dir la seva: Què t’ha semblat aquest concert? Quina peça t’ha agradat més? Què ha estat el més original d’aquesta audició? Creus que aquesta música comunica alegria i ganes de viure, de compartir les coses i de treballar en equip? Raona les teves respostes o explica’ns les teves impressions i t’ho agrairem. Gràcies… de tot cor.

Mesures per frenar el consum

El 9 de febrer de 2012, a la secció “La Contra” del diari La Vanguardia, sota el títol “Cal establir mesures per frenar el consum”, van entrevistar l’economista Tim Jackson.

Tim Jackson, professor de desenvolupament sostenible a la Universitat de Surrey, proposa un seguit de mesures per sortir de la crisi partint d’una profunda reflexió crítica sobre el sistema actual. Proposa mesures que van des de replantejar-se els objectius de les empreses fins a revaloritzar el sector dels serveis, des d’apujar els impostos sobre els recursos naturals i la contaminació fins a imposar restriccions sobre la publicitat, des de la redistribució de l’ocupació mitjançant la reducció d’hores laborals fins a reformar els sistemes financers.  Totes aquestes interessants idees s’enmarcarien en models anomenats de decreixement, emparentats als proposats, per exemple, per La Touche. Qüestionen, per tant, l’opinió que la prosperitat sigui inseparable del creixement: “la prosperitat té a veure amb la qualitat de la nostra vida i de les relacions, i l’economia s’hi ha d’adaptar” , “a banda d’acumular i consumir, no té res a veure amb prosperar, és insostenible financerament: de fet la crisi que ara vivim és la conseqüència d’aquest sistema insostenible”, ens diu Tim Jackson.

Aquest article el vaig llegir un dia abans de començar el tema de l’economia d’entreguerres i el Crac del 29 a classe d’Història del Món Contemporani. Vaig pensar que era perfecte per generar una reflexió a la classe entre l’alumnat de batxillerat. Realment, recomano que llegiu aquesta entrevista, així com el llibre del professor Jackson Prosperidad sin crecimiento: Economía para un planeta finito (publicat per l’editorial Icària) o, si més no, l’article que, pocs dies després de l’entrevista, va publicar el periodista Antonio Cerrillo sobre aquest mateix tema a La Vanguardia (“Una economía lenta para poner el planeta en forma”). Què hi penseu? Com creieu que pot ser un desenvolupament sostenible? Quines mesures es podrien prendre per frenar el consum?

Marta Navarro

Dickens, un autor per a temps difícils

El que llegeix Adrian Mole. Com saben molt bé els alumnes de 3r del nostre institut, hi ha un moment especialment divertit al Diario secreto de Adrian Mole (Sue Towsend), quan l’àvia sorprèn l’Adrian, un noi de catorze anys, i el seu pare llegint a les fosques i menjant mongetes de llauna al costat d’una petita cuina de càmping-gas. El pare, per consolar-lo, li acaba de dir a l’Adrian que viure en aquestes condicions, sense llum ni gas a la casa per no poder pagar les factures, és “un bon entrenament per quan s’ensorri la civilització” (l’àvia, que és una dona que creu que s’ha de reaccionar davant els problemes, no ho veu així, lògicament). Entre els molts detalls significatius de l’escena n’hi ha un que ens interessa especialment ara: el llibre que està llegint l’Adrian, Temps difícils de Charles Dickens. No és casualitat que la família estigui passant per moments d’escassetat i que Adrian estigui llegint aquest títol, perquè hi ha una certa correspondència entre una i altra història.

Els llibres dels manifestants. Gràcies a un reportatge (“Llibres contra porres”) de Carlos Aguiló i Ernest Aló, publicat al diari El Periódico el 29 de febrer passat, hem pogut saber quins llibres portaven els estudiants valencians a la manifestació de suport als alumnes de l’institut Lluís Vives que havien estat víctimes de les violentes càrregues policials. “Aquestes són les nostres armes”, cridaven pacíficament els estudiants, armats amb llibres per manifestar la defensa de la civilització contra la violència i la barbàrie. Segons se’ns explica a l’esmentat reportatge, molts estudiants no van deixar a l’atzar el llibre que havien de dur a la manifestació: “Van optar per portar obres amb una forta càrrega ideològica o títols especialment reivindicatius o irònics”, és a dir, llibres de títols amb segones intencions, per exemple: La rebel·lió dels animals (George Orwell), Algo va mal (Tony Judt), La conxorxa dels ximples (John Kennedy Toole), Relatos de lo inesperado (Roald Dahl), Educar es otra cosa (José Luis Corzo), etc. En aquest context, portar Temps difícils de Charles Dickens —no sabem si algun manifestant ho va fer— hauria estat igualment un acte de coherència.

Vinyeta de El Roto (El País, 23 de febrer de 2012)

L’adjectiu dickensià. A un reportatge de Britta Gürke publicat al diari El País de Costa Rica el passat 4 de març (Por los buenos viejos tiempos: bicentenario de Charles Dickens), al mateix temps que es recordava que l’adjectiu dickensià s’associa a descripcions de misèria i d’explotació de nens, es recollia que, a l’agost de 2011, quan es van produir als carrers de Londres i d’altres ciutats britàniques greus disturbis, molts comentaristes es demanaven què hauria dit Dickens davant la situació actual. En aquest sentit, per exemple, segons vam llegir a l’esmentat reportatge, Alex Werner, comissari de l’exposició Dickens i Londres del Museu de la Ciutat, va explicar a la BBC que Dickens “va escriure sobre els problemes financers, d’immigració, educació deficient i pèssimes condicions de vida, temes tots ells molts coneguts pels londinencs d’avui dia”. Al cap i la fi, Dickens ha estat considerat des de sempre per molts crítics com a un heroi compromès amb el seu temps, “el seu testimoni més fidel, el seu jutge més implacable i el seu més prestigiós retratista” (Léon Thoorens). Un heroi que va tenir una gran influència social i política des del primer moment: quan es va publicar Oliver Twist per capítols a una revista (entre gener de 1837 i abril de 1839), com que les descripcions de la pobresa van commoure tant el públic perquè eren molt estremidores, els barris on succeïa l’acció van ser enderrocats per estalviar mals records. I com que a La cançó de Nadal (1843) apareix el personatge de Mr. Scrooge com a encarnació de l’avarícia i de l’egoisme capitalista, alguns crítics s’han demanat quina influència va tenir el retrat d’aquest malvat en la redacció del Manifest comunista de Marx i Engels, escrit a Londres en 1847.

Segon centenari. El passat 7 de febrer s’han complert 200 anys del naixement de Charles Dickens, un autor considerat el més important de la llengua anglesa després de Shakespeare. Efectivament, Charles John Huffam Dickens va néixer el 7 de febrer de 1812 a Porsmouth (Gran Bretanya) i va morir, a la seva casa de camp (Gads Hill Place) del comtat de Kent, el 9 de juny de 1870. El seu pare treballava d’administratiu però era un home que es gastava els diners molt fàcilment i per aquesta situació la família va passar per moments difícils i, fins i tot, el pare va passar tres mesos a la presó per deutes. Aquesta situació familiar va obligar el futur escriptor, quan tenia dotze anys, a abandonar els estudis i a treballar a una fàbrica de betum on coneixeria molt de prop l’explotació dels nens (aquesta experiència quedaria reflectida a la novel·la David Copperfield). Més tard, Dickens començaria a treballar com a periodista i acabaria descobrint la seva vocació de novel·lista. Des d’un primer moment va tenir molt clar que ell, segons les seves paraules, volia deixar una llarga empremta en aquesta època, amb un amor per la classe treballadora que ningú podria esborrar.

La major part de les seves novel·les les va publicar per capítols als periòdics, i immediatament van tenir molt d’èxit popularper un munt de raons: realisme minuciós, sentit de l’humor i de la justícia poètica, mirada crítica, històries rodones, personatges entranyables, habilitat per la caricatura i la sàtira, emotivitat i sentimentalisme, etc. Segon recorda Icíar González (“Charles Dickens, en el bicentenario de su nacimiento”, Selección Literaria, núm. 41), al seu estudi sobre Dickens, Stefan Zweig resumeix aquest èxit de manera molt descriptiva: “El segle XIX no va conèixer altre cas d’identificació tan cordial i tan infrangible d’un poeta amb el seu poble. La seva fama va pujar com un coet, però sense caure ni declinar mai, suspesa en el firmament immutable i refulgent com un sol. De la primera edició dels Papers pòstums del club Pickwick [la seva primera novel·la, publicada el 1837, i una de les més divertides], se’n van fer 400 exemplars; ja en l’edició 151 va assolir el nombre de 40.000: el triomf va ser immediat i es va imposar amb la força irresistible d’una allau. No van trigar a obrir-se els camins del món. A Alemanya es venien per milers els contes de Dickens en quaderns de deu cèntims, omplint de rialles i d’alegria els forats dels cors més ombrívols, i pels Estats Units d’Amèrica, per Austràlia, per Canadà corrien copiosament les vides de Nicholas Nickelby, del pobre Oliverio Twist i dels milers i milers de personatges que l’enginy inesgotable d’aquest novel·lista va donar al món.”

Llibres i pel·lícules. Com han posat de relleu tots els comentaristes que, amb motiu del segon centenari, han escrit sobre la seva obra, Dickens està molt viu, l’actualitat dels seus llibres queda més que confirmada perquè els nostres són també temps difícils (millions de treballadors a l’atur, desnonaments, acomiadaments, retallades als serveis públics, precarietat laboral, petites empreses que es veuen obligades a tancar, persones sense sostre dormint al carrer, desequilibri entre rics i pobres….). El filòsof Fernando Savater (“La honradez de Dickens”) ha escrit: “En sus novelas, el arte narrativo combina el afán de justicia con la compasión y el optimismo, los ingredientes necesarios de la perspectiva moral. […] Todos los buenos escritores mejoran la literatura, pero muy pocos logran también que el mundo cotidiano sea después de ellos algo mejor. Dickens lo consiguió”.

El curs passat, arran de veure A Christmas Carol, alguns alumnes ens en van donar les seves impressions i vam publicar-les a la revista de l’institut. Ara, amb motiu d’aquest aniversari, encoratgem a tots els usuaris d’aquest blog a llegir més Dickens, i als qui l’hagin llegit (sigui en versions senceres o en versions adaptades per a joves) o hagin vist les pel·lícules basades en els seus llibres, els demanem que ens enviïn els seus comentaris. Llarga vida als llibres de Dickens!