Després d’una lectura de Baruch Spinoza…

Per Mercè Romaní

El que pot passar després d’una lectura de Baruch Spinoza és sentir la necessitat d’explicar les idees del filòsof, perqué són molt interessants, perquè han iinspirat a poetes, filòsofs, polítics i sobretot científics (Einstein es va declarar deixeble seu) i perquè explicant-les s’entenen millor. Aquest és l’avantatge de ser profesor. Ensenyant s’aprén. I això ho trobo a faltar ara que sóc jubilada de fa anys.

Spinoza nasqué el 1632 a Amsterdam i morí de tuberculosi a La Haya als 45 anys (1677). Quan en tenia 24 fou expulsat de la seva Sinagoga amb una declaració en to bíblic del tipus: Encarnació del dimoni, malaït sigui de dia i de nit, malaït sigui despert i adormit. Prohibit compartir el mateix sostre amb ell, prohibit parlar-li, prohibit llegir cap escrit seu…

Qui era aquest terrible personatge? Era un jueu sefardita. El seu avi s’havia exiliat als Països Baixos des de Portugal, quan la familia feia un segle que hi residia i on hi havien arribat exiliats des d’Espanya (Espinosa era el cognom originari). L’itinerari errant era degut als pogroms successius d’ambdós països contra els jueus. La llengua familiar de Baruch era el portuguès, però escrigué en llatí, llengua de cultura de tot Europa en aquell moment. La seva formació es basà en l’estudi de l’hebreu (esclar!), el llatí, el grec i especialment les matemàtiques. Sembla que era una persona serena i amable. Segons declaració d’un hostatger que l’acollia, era de tarannà senzill, parlava amb tota naturalitat i interés dels problemes quotidians, es passava estones fumant mentre obsevava, per exemple, les cuites i baralles d’un grup d’insectes i, a vegades, s’estava dies seguits escrivint a la seva cambra. Va ser tan amant de la llibertat de pensament que rebutjà una cátedra que li oferiren a Heildelberg –vivint ell amb estretor– perquè no li asseguraven totalment la llibertat d’expressió (volien que no ataqués en cap cas les idees calvinistes). Per guanyar-se la vida es dedicà força anys a treballar polint lents a l’obrador del seu germà.

Quan va ser expulsat de la Sinagoga, encara no havia publicat cap obra, però havia fet, això sí, comentaris sobre la Bíblia en forma d’opuscles, que van merèixer la furibunda condemna del rabí i els notables de la comunitat jueva. De fet, l’obra que de manera més exhaustiva recull el seu pensament sobre la Bíblia és el Tractat teològic-polític (1), no publicat fins l’any 1670, fruit de l’ambient intelectual obert de La Haya, on s’hi va establir el 1663 sota la protecció de Johan de Witt. Aquest dirigent polític (primer ministre, en diríem avui) dels Països Baixos era un republicà de convicció ferma, capdavanter de la llibertat de pensament, economista, matemàtic i home de gran cultura. Els monàrquics, partidaris de Guillem d’Orange, l’assessinaren i el mutilaren i l’exibiren penjat i despullat i amb el cor a fora. Spinoza feu una pancarta on hi deia ultimi barbarorum (el súmmum de la barbàrie) per posar sota el cos del seu amic, però el seu hostatger el va convèncer que no ho fes perquè l’esquarterarien a ell de la mateixa manera. Això passava al país d’Europa amb més llibertat d’expressió del moment.

El Tractat teològic-polític consisteix en un repàs de la Bíblia on es defensa l’origen divers dels llibres que la constitueixen i en la idea que no conté “la paraula de Déu” perquè , segons demostra l’autor de manera minuciosa, els profetes es contradiuen entre si parlant d’uns mateixos fets i temes. Mostra que els profetes parlen amb mentalitat de pagesos, pescadors, etc., segons quin fos el seu origen i el seu entorn immediat. Només concedeix que Déu parlà a Moisés directament, sense intermediaris. Però en el seu llibre posterior i més important, L’Ètica (2), aquesta excepció també quedaria desmentida quan defensa que tot fenomen que altera o contradiu les lleis de la Natura és un producte de la imaginació, no una realitat. Spinoza al morir deixà L’Ètica acabada, però no publicada. D’això se n’encarregarien els seus amics, que l’editarien un any després de la seva mort. Exposaré ara alguns dels seus temes i característiques.

Un estil que és un mètode
El llibre es caracteritza per un estil que emana de la seva estructura, del mètode d’exposició de les idees. Spinoza segueix el mètode d’Euclides (gran geòmetre i matemàtic grec del s. IV a.C.). Es basa en axiomes, en demostracions i corol·laris. El seu plantejament és profundament racionalista i metafísic.

Déu i la Natura
Spinoza pensa que la Natura és tota ella unitària, que està formada per punts o partícules, sempre en acció, que es combinen i s’afecten de maneres diverses, constituint així tots els elements, cossos i formes. Les estrelles, planetes, muntanyes, plantes, animals, etc., són manifestacions (extensions, modes) de la substància divina, producte de les lleis de Déu, que són les lleis de la Natura. Déu no és un ens extern a la Natura, sinó que en forma part. Els humans som, doncs, una manifestació o mode de Déu igual que els mars, els volcans, les flors… Tot és Déu i no té sentit dir que Déu ens estima, que ens prefereix a les formigues, per exemple, perquè tot participa de la mateixa essència.

Determinisme i lliure arbitri
Spinoza pensa que tota existència, sigui humana, mineral, etc., i tot allò que esdevé (una erupció volcánica, un crim, un petó, una lectura…) està determinat, o sigui, s’explica per una cadena infinita de causes i efectes que coicideixen en un punt, en un aconteixement, en una decisió, en un moment qualsevol. Sembla plausible que la relació de Spinoza amb alguns intelectuals calvinistes del seu entorn influís en la concepció determinista, tan característica d’aquesta facció protestant. El lliure arbitri seria, doncs, una il·lusió que no té en compte que qualsevol decisió d’un moment, encara que hi hagi hagut un canvi sobtat de criteri respecte dels moments anteriors, obeeix al pes d’una cadena causal que pot modificar el pes de les anteriors a l`hora de decidir.

El bé i el mal
Com a consequència del que acabem de dir, el bé i el mal no són conceptes fonamentals, sinó contingents, circumstancials. Spinoza considera que en diem mal a tot allò que ens entristeix, ens perjudica, ens desagrada. I en diem bé a tot allò que ens dóna alegría. Però un bé en excés, fent-ne un ús inadequat per mantenir l’alegria, ens pot portar cap a situacions de disgust, és a dir, de mal. Res és bo o dolent en si mateix. La música, per exemple, pot ser un bé per a qui la disfruta, un mal per a qui té migranya, o ser indiferent per a un sord. El bé i el mal participen en la cadena de causes i efectes de manera vicària, no fonamental.

Quan alguns amics del filòsof li escriuen posant-li la pega que segons el determinisme no s’hauria de jutjar ningú, ni el més cruel assassí, perquè el seu acte no és lliure del tot, ell afirma que les societats tendeixen per llei natural a protegir-se per persistir. De la mateixa manera que els humans –éssers socials per necessitat– tendeixen a persistir en la seva forma i per això creen normes de comportament, les societats creen lleis per persistir en la seva forma. Ell era ben partidari que els Estats tinguessin lleis i les apliquessin, però aquestes lleis i les normes humanes no són necessàries en un sentit metafísic, no són fonamentals, sinó contingents. De fet allò que en una època et pot costar la vida, o quasi, com a càstig, en una altra pot celebrar-se festivament. Pensem en les condemnes a les bruixes o a l’homosexualitat, en contraposició a les festes de l’orgull gay i d’altres similars al voltant de les bruixes avui dia.

L’eternitat i la mort
L’Univers és etern, mentre que la mort, com el naixement, són transformacions. L’ésser viu tendeix a persistir, s’alimenta, creix, participa en tot moment del seu entorn, deixa o col·labora a que els seus pròxims deixin descendència, i quan els mecanismes que regeixen la seva consistència s’esgoten o es trunquen, es mor, com la fulla que s’asseca. La mort és un reintegrament en el tot. les partícules que havien mantingut una construcció viva es desordenen i interactuen d’altres maneres en el tot. S’entén que el món mineral segueix les transformacions a un ritme lentíssim en comparació. La humanitat és un cas molt singular dins la Natura, no perquè Déu ens estimi –cosa sense sentit, com Spinoza ens fa veure–, no perquè tinguem una ànima immortal o ens esperi un més enllà en forma de glòria o de càstig, sinó perquè som molt complexos, tenim una capacitat raonadora que ens permet conèixer i fer-nos càrrec de la grandesa de tot plegat. En estimar, per dir-ho així, Déu, que és l’Univers, Spinoza considera que ja participem de l’eternitat .

Metafísica i Ètica
La metafísica de Spinoza es basa en distingir les lleis necesàries, és a dir, les que no poden ser de diferent manera per tal que l’Univers sigui com és, de les altres. Les necessàries són les lleis que no depenen del temps, les que estan fora del temps. Per exemple, que un triangle és aquella figura formada per tres línies rectes que es creuen formant tres angles que sumen 180 graus. Aquesta és una veritat (dins la geometria plana, diríem avui). Ara bé, la metafísica de Spinoza obté un ple sentit, quan ens adonem que tot el raonament metafísic va a parar a una visió de conjunt que no sols està més aprop de la veritat en comparació amb les creences de qui viu amb una mentalitat plena de prejudicis i dogmes, sinó que ens estalvia angoixes. La imaginació ens pot fer mal, diu. En canvi, el coneixement a través de la raó i la intuició, allò que ens permet fer hipòtesis, que després podem sotmetre a l’anàlisi, al raonament, ens salva, ens allibera. Veu la imaginació com una font d’aprensions, fantasmes, confusions que ens poden portar a esclavitzar les nostres ments i a malviure. Cal entendre les emocions. Spinoza critica els moralistes que escriuen sobre les emocions, perqué tot sovint recomanen no com seguir les lleis naturals, sinó com contradir-les o saltar-se-les. Comprenent les causes de les nostres passions i emocions (amors , odis, enveges, etc.) i desgràcies, les que ens porten de corcoll, les que ens fan patir, les nostres limitacions, les aspiracions vanes, podríem fer molt per aconseguir la pau d’ànim. Ell rebutja de tot cor les injustícies i els desordres que provoquen, i els entén no com a un càstig diví, sinó com a font d’infelicitat. El fet de filosofar ens pot fer sentir més feliços. I la búsqueda de la felicitat és d’allò més raonable, diu Spinoza.

“Coneix-te tu mateix”, el vellíssim aforisme que apareix grabat en el pronaos del temple d’Apolo a Delfos, és una recomanació també de Spinoza. L’obra es titula Ètica, donant així prioritat al ben viure. Un ben viure que es fonamenta en una reflexió metafísica.

Percepció i coneixament
La percepció és la porta d’entrada al coneixement, el qual ens ajuda a alliberar-nos. Ara bé, s’ha d’anar en compte. El filòsof diu que allò que veiem o toquem o ensumem, etc., ens diu més de les característiques dels nostres sentits que de les del objecte contemplat, tocat o ensumat, és a dir, percebut. Suposo que com que l’autor treballava, o havia treballat quan escrigué l’obra, amb lents, era molt conscient dels canvis de percepció quan un sentit com ara la vista és modificat.

Imaginem amb un exemple tret de la filosofia de la ciència actual –per entendre millor el tema– la imatge mental del món que es fa un ratpenat amb els seus ulls inútils i les seves antenes que emeten sons. Deu ser una mena de ecografía. O la visió de la mosca amb els seus ulls compostos. Deu veure una mena de caleidoscopi. (3) La percepció és un primer pas pel coneixement, el qual es basa en pensar en les causes i els efectes.

Racionalisme i mística
Al final de l’Ètica, l’autor sembla emprendre un vol de fusió amb l’essència de l’Univers, amb Déu, i transmet un estat de plenitud, de beatitud, d’oblit de les coses circumstancials i d’autèntica felicitat. (Penso ara en la peça jazzística A Love Supreme de John Coltrane.) El més curiós de tot és que a aquesta mística entroncada amb la mística oriental (el budisme zen, amb l’estat de “Nirvana”) i la occidental (més figurativa) hi arriba per camins racionalistes. Potser sigui aquesta la seva major originalitat.

Per acabar
No seguiré ara el fil que entronca el pensament spinozià amb els pensadors anteriors i posteriors perquè m’allargaria massa. Només n’assenyalaré el naixement: la seva filosofia parteix de Demòcrit, grec del s.V a.C., amb la teoría “atomista”, i de Lucreci, romà del s.I a. C., amb l’hermós i llarg poema De rerum natura, que segueix la idea “atomista” de l’anterior i la idea del “ben viure” seguint Epicur (filòsof grec, s. IVa.C.). I aquí ho deixo. Però sí m’agradaria posar en relleu el gran interés que ha despertat entre els científics i filòsofs de la ciència dels últims cent anys amb algún exemple: el debat del determinisme, un concepte difícil de païr. La defensa més rigurosa d’aquesta teoria la devem a Robert Sapolsky. Al seu llibre Decidido, una ciencia de la vida sin libre albedrío (4) defensa que fins i tot en els comportaments caòtics hi ha determinisme. I que quan es pren una decisió, abans que aquesta sigui conscient, es pot detectar al cervell l’efecte d’una decisió ja presa. Sobre la idea de l’eternitat de l’Univers, recomanaria escoltar alguna conferència o entrevista amb Neil Turok, físic reconogudíssim, director del Perimeter Center, que fou colaborador de Hawking, i cosmòleg. (Jo escolto aquest tipus de material auditiu a YouTube per fer practiques d’anglès –em dic a mi mateixa; no em sento amb autoritat ni coneixements per ficar-me en temes de física, encara que miro de seguir-los.)

Aquest físic està treballant en el tema dels forats negres, en concret, en el que en diu l’efecte mirall. El que pretén és demostrar l’existència d’un mecanisme de formació de Big Bangs que expliqui el sistema de reproducció i evolució de l’Univers. Si se’n surt, donaria base a la intuició de Nietzsche de “l’etern retorn”. Per altra banda, la Costitució dels Estats Units consagrà per escrit el respecte a la llibertat d’expressió, que tant va defensar Spinoza, uns cent anys després de la seva mort. I també fem notar que els estudiosos que es dediquen a l’hermenéutica (interpretació dels llibres sagrats) de la Bíblia reconeixen ara Spinoza com iniciador de i’estudi dels textos bíblics en el sentit modern, que ells accepten. Tanta condemna en elseu temps per això!

Amb tot el respecte m’agradaria preguntar-li al mestre –com em va preguntar un amic molt estimat un dia que divagàvem– per què n’hem de dir Déu si ja en diem Univers? Déu seria aquest senyor de barbes blanques assegut en un tron amb un triangle sobre el cap i amb cara d’avorrit. I una altra pregunta: Considera l’espritualitat una tendència natural dels humans, una llei natural?

1. Spinoza, Baruch, Tratado teológico-político. Alianza Editorial, 2024.
2. Spinoza, Baruch, Ètica, Marbot Ediciones, 2022.
3. Nagel, Thomas, What is like to Be a Bat? The Philosophical Review,1974.
4. Sapolsky, Robert, Decidido. Una ciencia de la vida sin libre albedrío, Capitán Swing, 2024.

Mercè Romaní