El paper de Catalunya a la novel·la de “El Quixot”

[Conferència de la professora Mercè Romaní al Centre Cultural La Violeta, del barri de Gràcia, Barcelona.]

Bon vespre a tothom!

En primer lloc vull donar les gràcies als organitzadors per acollir-me. Com que tinc un currículum de publicacions tan minúscul, vaig proposar, a la persona que em convidà, de presentar la conferència per escrit  buscant l’aprovació dels organitzadors, autèntics herois de la cultura. La prova és que aquest cicle ja fa uns cinc anys que dura i encara no s’ha tancat, perquè elles i ells no es desanimen davant les pegues burocràtiques, ni les polítiques. Aquestes coses passen a Gràcia i a uns quants llocs més. No gaires. Us felicito.

En els llargs anys de docència, sí he tingut la necessitat de reflexionar bastantes vegades sobre com ensenyar l’obra de El Quixot. Crec que un professor de literatura ha de ser sobretot un estímul i un guia per fer les lectures que valen la pena. Aquesta és massa extensa per llegir-la completa en un curs de batxillerat. Has de pensar molt bé quin tipus de llibre és per poder extreure’n allò de més significatiu. Però abans de ficar-m’hi, vull deixar ben clara una qüestió: Jo no he vingut aquí a parlar d’un Quixot català, ni d’un Cervantes, que en realitat es deia Sirvent, ni de res per l’estil. Ho dic per si algú s’ha confós arran del títol. La dita Nova Història –la que reivindica no sols un Colom català, sinó un Cervantes, un Erasme de Rotterdam, un Leonardo da Vinci, etc. tots catalans– ha fet més mal que bé a la cultura catalana. En canvi, llegir a fons aquesta gran novel·la castellana ens honora als catalans, perquè Cervantes ens va honorar donant a Catalunya un paper força interessant dins  l’estructura de la narració.  

Don Quixot vist per Picasso

He de dir que Miguel de Cervantes Saavedra va deixar molts rastres documentals des del seu naixement a Alcalà de Henares el dia (o al voltant del dia) de Sant Miquel el 29 de setembre de 1547, fins a la seva mort el dia 23 d’abril de 1616, als 69 anys. La seva infancia va transcórrer canviant sovint de casa i de poble, principalment per Andalusia, perquè el seu pare fugia de deutes que no podia pagar. Tenia sis fills i d’ofici era cirurgià, una professió que aleshores estava poc valorada. Venia a ser un practicant i s’assimilava al barber –suturava ferides, obria grans, col·locava els ossos que havien sortit de lloc, immobilitzava els que s’havien trencat, etc.–. També hi ha documents del pas de Miguel de Cervantes per l’escola erasmista de López de Hoyos a Madrid. Allà es devia cimentar o reforçar el seu tarannà tolerant, la bonhomia, la lleialtat i el pensament antidogmàtic, i sobretot la ironia com a mètode crític, que es reflecteixen en els seus escrits. La influència erasmista es nota, i molt, a la seva obra. Hi ha també constància d’una fugida a Roma, sent molt jove, per culpa d’un duel amb un cavaller de bona família, el qual va quedar ferit. La disputa s’havia originat per motius amorosos. La Justícia el buscava. Vivint allà s’allistà,  amb el seu germà Rodrigo, a la lleva que es va fer per tal que el regne d’Espanya –junt amb altres regnes cristians– anessin a enfrontar-se amb els turcs a la batalla de Lepant. Potser hi va veure una oportunitat per ser redimit. El seu comportament en la lluita fou valerós fins al punt de merèixer una carta avalada per D. Juan de Austria, donant-ne constància i demanant que fos recompensat amb una col·locació. De tornada visqué una temporada a Nàpols. En reempendre el viatge cap a casa fou pres, junt amb el seu germà i altres companys, per corsaris argelins que es dedicaven a proveïr-se d’esclaus i a obtenir rescats a canvi d’alliberar els captius. La carta de recomanació de don Juan de Austria que portava Miguel li fou paradoxalment adversa, ja que els argelins, creient en la seva importància, demanaven més diners per ell que per el seu germà i els altres. Fins al cap de tres anys i mig no fou alliberat per mediació del pares mercedaris. Mentrestant havia organitzat quatre fugides que van fracasar. Mai ho feia sol, i donava la cara per tots cada cop. Sembla que el rei d’Alger li tenia simpatia perquè va ser perdonat diverses vegades dels assots que li posaven com a càstig. I a l’últim, quan n’havia de rebre quatre mil, se li van commutar els assots, que l’haurien matat, per una condemna a fer d’esclau remer. A fer la guerra, doncs, altre cop a l’exèrcit per lliurar-se d’una repressió superior, però ara com a galeot –esclau remer–, “amarrado al duro banco… ambas manos en el remo”, arribaren els diners i fou alliberat. Ja a Espanya, demanà permís per embarcar-se cap a Amèrica. El rei Felip II li denegà la petició (s’especula si fou per l’origen judaic de la seva família). La feina que obtingué fou la d’espia, missió per la qual fou retornat a terres argelines, a Oran aquesta vegada. Se suposa que ell havia après l’àrab. Després fou recaptador d’impostos. Dues vegades empresonat per no poder entregar tots els diners del recapte. Una per haver ajornat el pagament que havien de fer els agricultors d’un poble, queixosos d’una mala collita, i que no van cumplir el termini. Llavors ell era el culpable davant la Justícia en majúscules, es a dir, les forces de l’ordre. Una altra, per haver fet fallida el banquer dipositari dels diners del recapte de Cervantes. Altre cop era ell el responsable davant la llei de no tenir els diners. Estant a la presó concebí el llibre del Quixot, un boig que volia restablir la justicia al món. Encara s’hagué d’enfrontar una vegada més amb la Justícia, ja establert a Valladolid. Culpaven a dues germanes seves, que vivien amb ell, d’un assassinat que hi va haver prop de la vivenda. També hi vivia una noia que la feia passar per filla natural seva. Ell, en efecte, tenia una filla natural, que vivia amb la seva mare, una actriu portuguesa, Ana Franca. Però la noia en qüestió era filla natural d’una germana seva. També hi vivia la dona d’ell, Catalina Salazar. Totes elles eren dites “las cervantas”. Les germanes eren cosidores. La que tingué més prestigi social fou una altra germana que era superiora d’un convent. El cas Escalante, així es deia el cavaller assassinat, es va aclarir i elles van ser exculpades. El testimoni de Cervantes fou decisiu. La família es traladà a Madrid, on s’havia establert la cort l’any 1603. Mentrestant l’autor es guanyava la vida amb petits negocis de compra-venda i escrivia.

L’any 1605 publicà la primera part de El Quixot a la imprenta de Juan de la Cuesta de Madrid. Va tenir molt d’èxit des del primer moment i es traduí a moltes llengües. En canvi, els Intel·lectuals de prestigi –especialment Quevedo i Lope– menystenien l’obra com a menor; una novel·la humorística, d’ortodòxia sospitosa i prou. A partir d’aquest moment, passà els que serien els seus últims deu anys fent vida d’escriptor: escrivint molt i publicant. Només als trenta-set anys havia publicat una novel·la pastoril, La Galatea. Fou passablement rebuda entre els humanistes, però en un àmbit restringit. Gràcies a la bona acollida d’El Quixot, tragué del calaix obres fetes anteriorment, com ara el seu teatre i la major part de les Novelas ejemplares, escrigué El viaje al Parnaso, on es reivindica a sí mateix com a  artista mereixedor de seure al Parnàs, presidit per Apolo, el déu de l’art. Segurament pensava en els intelectuals que es negaven a reconèixe’l com a artista. El 1615 publicà la segona part d’El Quixot. I poc abans d’entrar a l’agonia estava enllestint el pròleg del seu llibre pòstum, Los trabajos de Persiles y Segismunda, novel·la bizantina, plena d’aventures atzaroses, com va ser la seva vida, i on fa una apologia del catolicisme. “Con un pie ya en el estribo…” són les primeres paraules d’aquest pròleg. En fi, tot està perfectament documentat.

Don Quixot vist per Dalí.

Bé, arriba el moment de parlar de quina mena de llibre és El Quixot. Es tracta d’una paròdia dels llibres de cavalleria i, com correspon al gènere parodiat, té forma de novel·la de viatges. Consta de tres sortides a buscar aventures per part d’un petit propietari rural, tan aficionat a les novel·les de cavalleries que embogeig i vol imitar-les, creient-les autènticament verídiques. La primera part d’El Quixot (la de 1605) agrupa les dues primeres sortides i la segona part (la de 1615), la tercera. El seu propòsit explícit és burlar-se dels llibres de cavalleries perquè la gent els abomini. Una crítica molt del gust erasmista, a través de l’humor. El pròleg també és una burla del tipus de pròlegs que s’escrivien aleshores. Aquesta novel·la va ser rebuda –ja ho he assenyalat– com a llibre d’humor a la seva època. Diuen que el rey Felip III, mirant per la finestra, va veure un home que llegia pel carrer rient a cor batent. Es veu que el rey va dir: “Aquest home està boig o bé llegeix El Quijote”. ¿La seva estructura episódica fa, doncs, que sigui un llibre sense unitat, sense desenvolupament dels personatges, sense algun tipus de progrés, tret el del camí que fan, el geogràfic? De cap manera. Tot el llibre està governat per tres eixos:

  1. Un llibre de llibres.
  2. La història d’una amistat.
  3. La història d’una bogeria.

Aquests tres fils són els que segueix Cervantes a pràcticament tots els capítols del llibre. Esclar que el punt dos, historia d’una amistat, només pot aparèixer a partir de la incorporació  de Sancho al capítol 7. I també hem d’exceptuar-ne els que són continuació d’alguna de les novel·les intercalades per qüestions de llargària. Aquests fils donen unitat novel·lesca a una obra d’enorme espontaneïtat i que l’autor va anar escrivint al llarg de bastants anys (uns 10 anys) a batzegades i atent a successos del moment, corregint i afegint quan ja tenia molt clar per on volia anar. Les seves correccions no són molt acurades, cosa que dóna peu a petites contradiccions, que entretenen els erudits, però que no tenen massa importància. Un exemple podría ser que es digui al capítol 6 que els llibres de la biblioteca personal del Quixot van ser cremats i en el següent es tapïi l’entrada de l’estança de  la biblioteca. Ellen Anderson y Gonzalo Pontón troben absurd i mostra de falta de cura en la correcció que es tapïi una estança buida. A mi no m’ho sembla gens d’absurd perquè la desaparició de l’estança és un fet radical tan inversemblant, que encaixa molt millor amb les accions màgiques que el Quixot atribueix al maleït mag Frestón, enemic seu. I així els amics s’estalvien de donar explicacions enotjoses. En canvi, em sembla que aquests erudits citats tenen raó quan atribueixen certes divisions de capítols fets a posteriori a raons d’ordre pràctic “como el ahorro de tiempo, trabajo y papel”, segons diuen.

Don Quixot llegint (Goya)
  1. LLIBRE DE LLIBRES (METALITERATURA)

Un llibre de llibres vol dir, en aquest cas, que el propòsit és fer crítica literària, innovar tècniques literàries, però també mostrar els gèneres més variats de l’època que ell deixava enrera. Fa crítica no sols en el propòsit –per allò de “educar deleitando”, que era un dels principis de l’erasmisme i segueix sent-ne un de la pedagogia moderna– sinó que en fa també en el famós escrutini de la biblioteca del Quixot. Quan el tornen a casa molt malparat, el capellà del poble, el barber i el batxiller Carrasco, el seu grup d’amics, tots ells aficionats als llibres, amb el beneplàcit de “l’ama” i  “la sobrina”, decideixen cremar els llibres de la biblioteca casolana. No ho fan a l’engrós. Resulta una paròdia de la censura de la Inquisició. Al triar els llibres van exposant les raons per les quals mereixen ser cremats. Això sí, no addueixen qüestions de dogma sinó de qualitat literària i salven els bons. Per exemple, salven de la crema el Tirant lo Blanc, per entretingut i  ben escrit, tot i ser un llibre de cavalleries. El classifiquen com a llibre que pot posseir el propietari, però no pot fer-ne prèstec, perquè conté en aquest cas immoralitats sexuals, imitant així la casuística de la Inquisició. Els gèneres que mostra l’obra, a més del cavalleresc, són novel·les (en el sentit antic de relat breu, que encara mantenen llengües com el francés i l’italià) de gènere pastoril, sentimental, de costums, de captius, morisc, o encara més breus com el conte popular, etc., relats on aprofita també per defensar la llibertat en el matrimoni, la llibertat de la dona (la bella Marcela, per exemple, es una pastora que fa un discurs que avui en diríem feminista sobre el dret a estar sola, ja que està sempre atabalada amb tant de pretendents que la segueixen; el Quixot, veient l’ocasió d’exercir el seu ofici de protector de dames en dificultats, treu la llança i espanta i fa fora els pretendents; un cop aconseguit, la ironia és que es posa ell sol a seguir Marcela, endut per l’atracció de la seva bellesa). També defensa el dret de tot home a ser lliure, a no ser detingut, etc. En aquestes històries s’emeten judicis literaris. Per exemple és interessant i divertida la conversa entre el Quixot i Sancho fent crítica el primer sobre la manera que té Sancho d’explicar una rondalla popular, repetint tota l’estona de la següent manera: “En un lugar de Extremadura había un pastor cabrerizo, quiero decir que guardaba cabras, el cual pastor o cabrerizo se llamaba Lope Ruiz; y este Lope Ruiz andaba enamorado de una pastora que se llamaba Torralba; la cual pastora llamada Torralba era hija de un ganadero rico, y este ganadero rico…” Aquí ja salta el Quixot dient que si ho repetia tot dues vegades, no acabaria ni en dos dies. Sancho, que no es vol quedar mai enrere, replica que així s’expliquen les rondalles des de sempre al poble i que no hi vulgui introduir novetats. En aquest gènere ell és el mestre.

El més sorprenent  és que dins El Quixot es fa crítica del mateix llibre i això enllaça amb les innovacions de tècniques literàries. A la segona part els personatges parlen de les crítiques que ha rebut la primera part: que si l’autor s’havia oblidat de dir com troba Sancho el seu estimat ase, després d’haver-lo perdut, que si hi ha relats incorporats que no tenen cap relació amb la historia principal, etc. L’autor esmena aquests punts a la segona part; fa cas a les critiques. Però, qui és l’autor? Cervantes –persona real– es presenta com un lector d’un text escrit per un tal Cide Hamete Benengeli en llengua aràbiga y que el mateix Cervantes havia fet traduir per un conegut seu –hi ha, doncs, un autor i un traductor de ficció–. El traductor, per cert, s’emporta les culpes de tot allò que s’ensuma el veritable autor que els lectors podrien criticar per heterodoxe o amb puntes de llibertarisme i, sobretot, per contravenir els rígids principis estètics. Per exemple, la verosimilitud. Si un personatge és rústic ha de parlar sempre com un rústic. ¿I si se li encomana la forma de parlar del seu company culte? Això és el què li passa a Sancho, que va evolucionant, tant en sentiments, en pensaments, com en el lleguatge. En aquest cas, Cervantes com a lector fa crítica literaria en broma dient que si Sancho parla o pensa de forma elevada deu ser que el traductor s’ho inventa, perquè l’autor és sempre molt verídic. Per altra banda, hi ha personatges de la segona part que han estat lectors de la primera –igual que nosaltres, els lectors reals– i per això actúen totalment influits per aquesta condició de lectors i li presenten al Quixot un món cavalleresc fictici per tal de divertir-se, com fan els nobles aragonesos que  l’acullen –ell i l’escuder– al seu palau. A la segona part fins i tot apareix un personatge, un tal Tarfe, tret de la continuació de les aventures del Quixot feta per un tal Avellaneda, el dit Quixot apòcrif, per deixar clar que el Quixot autèntic no és aquell, el d’Avellaneda. A més hi ha alguns personatges, com el bandoler Rocaguinarda, que són persones reals d’aquell moment. Ens trobem, doncs, en un joc de miralls entre autors, traductor, personatges, lectors, en cada cas de reals i de ficció, i dins de la ficció, uns més autèntics que altres, de manera que Cervantes aconsegueix objectius importants: un, confondre la realitat amb la literatura i les maneres que una influeix en l’altra (no oblidem que el Quixot embogeig llegint mala literatura); dos, camuflar la veu i opinió pròpies, potser per parapetar-se de cara a la Inquisició i de cara les èlits del món literari; tres, crear una polifonia de veus que treu autoritat a la de l’autor i representa les diferents visions del món, segons les característiques de cada personatge; quatre, deixar llibertat perquè els personatges  evolucionin segons l’experiència dins de la historia. I, com a síntesi, tots els punts anteriors contribueixen a la defensa del realisme estètic. No en va està considerat com a creador de la novel.la moderna, sobretot per la capacitat de fer evolucionar els personatges. Ara bé, tant va camuflar Cervantes la veu i opinió pròpies, que la seva fama al món com autor ha sigut superada per la dels seus personatges. Vull dir que és difícil trobar un altre autor de la literatura universal que sigui menys conegut que els seus personatges. Va tenir-ne l’autor plena consciència d’aquestes aportacions tan valuoses? Es fa difícil de dir. Una mica sembla indicar-ho l’homenatge als gèneres antics que va retre incorporant narracions de tots els gèneres renaixentistes, que havien fet les seves delícies i les dels seus lectors, com qui fa una obra nova amb materials de reciclatge. L’obra nova és sobretot la segona part, la del 1615, que desmenteix rotundament la dita castellana “nunca segundas partes fueron buenas”.

Gustave Doré: Don Quixot i Sancho

2. HISTÒRIA D’UNA AMISTAT

No m’extendré en aquest punt, perquè allò que més m’interessa comunicar aquí té relació amb el punt 3, historia d’una bogeria. Però certament el principal encert d’aquesta novel·la és haver incorporat el personatge de Sancho a partir del segón viatge. El primer, en comparació no és gran cosa: un viatge pel Campo de Montiel, La Manxa. És una paròdia inspirada en un entremés (breu obreta teatral) dit El entremés de los romances, on un lector aficionadíssim als romances embogeix i es creu ser don Gerineldo i altres personatges dels romances. En aquest viatge el Quixot és armat cavaller a una venta que ell pren per un castell, pel ventero –molt sorneguer–, que ell pren pel senyor del castell. Retornat a casa seva per un veí que el trova malferit, així que es cura convenç a un altre veí llaurador, Sancho Panza, perquè l’acompanyi a fer fortuna. Li promet fer-lo governador d’una ínsula. Sancho no sap exactament què és una ínsula –en aquella época es deia ja “isla”–, però li sona bé el càrrec. Així comença una relació de cavaller-escuder que es va transformant en una autèntica amistat. En Sancho acaba despertant l’admiració del seu amo, encara que li costa admetre-la. L’escuder, tot i ser inculte, té una capacitat per jutjar amb sentit comú, una gràcia, una lleialtat, que el converteix en una persona molt digna de ser estimada. Ells dos es comporten com tota parella que conviu, s’ofenen l’un l’altre,  s’insulten, es guarden certes rancúnies, que no acaben mai de marxar, es barallen; hi ha moments que parlen de separar-se, o s’enganyen –sobretot per simplificar determinades situacions difícils–, es malfien l’un de l’altre, però també s’ajuden, es diverteixen xerrant principalment, s’admiren i aprenen coses mutuament i acaben descobrint que el que mès els agrada és anar fent camí, veient món i xerrant tots dos. És a dir s’estimen com a amics. Cap governadoria o cap honor cavalleresc mereixen perdre aquesta llibertat, cosa que deixen ben clara quan abandonen voluntàriament el palau dels marquesos aragonesos, on el Quixot havia viscut la part més regalada de la vida dels cavallers i Sancho havia sigut governador. Hi ha per part de l’autor una riquesa de matisos, un autèntic mestratge en mostrar l’evolució dels personatges a través de la parla i de les actituts, un anar endavant i una mica endarrere, per després anar avançant en l’evolució del seu llenguatge –en el cas de Sancho és patent i també en el Quixot, que acaba fent servir refranys per influència del company; i aquest li en recrimina l’ús, perquè a ell se li havia recriminat l’excés de refranys en la seva parla– o l’evolució de la seva bogeria, cada vegada més mitigada –en el cas del Quixot–. Al final del llibre no són ben bé les mateixes persones que al començament. L’experiència els ha anat canviant. I el pla d’igualtat necessari per cimentar una amistat autèntica queda segellat per Sancho a la sortida de Barcelona quan es nega a obeir cegament i diu allò de “…Ayúdome a mí mismo, que soy mi señor”.

3. HISTÒRIA D’UNA BOGERIA

A la primera sortida la bogeria del Quixot està en un punt altíssim. En un determinat moment, confon el veí seu que l’auxilia amb el duc de Màntua. El Quixot es considera el nebot del duc. Pateix desdoblament de la personalitat, diríem ara. La segona sortida, la fan cap el sud; arriben a Sierra Morena. El grau de bogeria segueix sent alt, però ja mai hi ha un desdoblement de la seva personalitat. En tot moment és ell mateix, el cavaller don Quixot. Encara que es tracti d’una impostura, producte de la malaltia, ja que en realitat és Alonso Quijano.  Però segueix patint deliris: el principal és precisament el que Alonso Quijano cregui ser el cavaller don Quijote. En el seu cap els molins són gegants, la seva enamorada Dulcinea, una llauradora que tenia fama de bonica, és una princesa; una serventa i prostituta que hi ha a una venta, que segons la descriu l’autor havia de ser lletgíssima, la pren per una dama principal tan hermosa que ell ha de fer esforços per no faltar a Dulcinea. És una escena divertida, on la mossa, Maritornes es deia, es veu agafada fort pel cavaller quan ella es dirigia cap el llit d’un carreter, amb qui havia quedat. A més de no deixar-la anar, li fa un discurs sobre la imposibilitat que té de cumplir amb ella, que si no fos per Dulcinea, no li fallaria. Una altra vegada, un acompanyament de capellans amb antorxes que portaven un fèretre per enterrar un difunt a una població diferent de la que havia mort són per don Quixot fantasmes i criatures infernals. Confondre capellans amb dimonis devia ser perillós aleshores. En el seu cap la realitat queda transformada. Una altra característica de la seva bogeria es que només s’activa quan fa referencia a les qüestions cavalleresques. Per la resta de temes, siguin de cultura, siguin de la vida, el seu pensament és assenyat. Això pot crear una confusió d’entrada, però Sancho aviat comença a discriminar, encara que en general se’l creu. Fa el que pot per distreure’l dels seus propòsits descabellats quan l’assumpte és cavalleresc i l’admira seriament quan parla del matrimoni o d’altres temes. La bogeria encara té una altra característica, potser inherent a la malaltia, que en aquesta etapa es manifesta de ple: no dubta mai de les seves visions, ni del seu dogma. Si acaba malferit a terra perquè les aspes del molí el tomben, no pot deixar de notar que no és un gegant quan rep la patacada. Llavors l’explicació és que els mals encantadors, enemics seus, han transformat els gegants en molins de vent. Els enemics encantadors són la bogeria propiament. Ell no es posa en dubte a sí mateix. Per exemple, quan Sancho li recrimina no haver-lo auxiliat al moment en que la gent d’una venta va agafar-lo i va posar-lo sobre una manta –tots tibant alhora– el tiraven enlaire fent-li fer tombarelles, el mantejaven, vaja. I quan estava amunt veia, darrere la tàpia de la venta, el Quixot muntat sobre el seu cavall Rocinante, que no feia res per anar-lo a socórrer. Aquesta potser és la rancúnia que Sancho més li costa de païr envers el seu company i senyor. Tant buscar brega per auxiliar al feble i en aquell cas no es mou, el deixa plantat. En Quixot es defensa dient que el tenien immobilitzat els enemics encantadors. Si no, era impossible del tot que ell fallés als seus principis. No admet altra raó. Aquest model de bogeria és la propia d’aquell que pateix de dogmatisme malatís: no hi ha realitat de cap mena que pugui fer trontollar la seva fe. És un home presoner d’una ideologia. Benintencionat, perquè es tracta de fer el bé, segons ell.

Gustave Doré: Don Quixot

La tercera sortida, que abarca tota la segona part, és la que va des de casa seva fins a Barcelona i tornada. El grau d’espontaneïtat és tant alt en aquest llibre, que quan l’autor s’assabenta que ha sortit una segona part de les aventures del Quixot d’un tal Avellaneda, on la parella assisteix a unes “justas y torneos” molt famoses que es feien a Saragossa –tal com el Quixot de Cervantes havia anunciat diverses vegades al final de la primera part i al començament de la segona–, el Quixot decideix canviar de rumb. Faltava poc perquè entressin a Saragossa i passen de llarg. No vull ofendre a cap saragossà, però és un altre cop genial de sort. I és que a Saragossa amb els tornejos es prestava a “más de lo mismo” sobre les burles del món cavalleresc i, en canvi, Catalunya dóna a l’autor una oportunitat molt diferent, que veurem més endavant.

De moment, pensem que quan la parella protagonista deixa el palau dels marquesos aragonesos ha complert el seu somni, ha vist els seus objectius fets realitat. El Quixot fa notar que la noblesa baturra era molt més de bon tracte, menys tibada que la castellana. Resulta que els marquesos havien llegit la primera part de l’obra i els reconeixen. Els marquesos donen instruccions al seu servei i a altra gent del poble per vestir-se i comportar-se com a les novel·les de cavalleries. Fan festes en el seu honor, nomenen governador Sancho. Li diuen que el poble és una ínsula i a ell li està bé. Ho fan els marquesos i alguns membres de categoria del servei per divertir-se. Sorprèn a aquests que Sancho superi amb tant d’enginy les proves que li posen per aceptar-lo com a  governador. No em puc aturar aquí, però en Sancho passa a ser en aquest episodi el protagonista. Les parts dedicades a don Quixot tenen menys relleu. Hi ha una suposada dama Altisidora (en realitat una serventa de les de categoria) que fa com que està molt enamorada de don Quixot. Ell la rebutja amb sensibilitat per no ferir-la. Ella fa composicions poètiques, brodats i altres coses pròpies de les dames de la cort. Tot és broma, però no ofensiva, més que res perquè cavaller i escuder se’n surten amb molta dignitat. Si bé és cert que el mag Merlín de la mascarada imposa com a condició per què Dulcinea sigui desencantada que Sancho es doni tres mil assots. Dulcinea ha pres l’aspecte d’una noia rústica molt lletja. Aquest “encantament” se l’inventa Sancho quan fa passar per Dulcinea i altres dos dames a unes noies brutotes que van muntades en uns ases. Ho fa per sortir del mal pas d’haver d’anar a buscar l’autèntica Dulcinea, que no sap quin aspecte té. La més formosa, sense parangó, diu Quixot; no és una indicació gaire precisa; tampoc sap ben bé on viu. Així que per sortir del pas inventa la mentida. Sancho argumenta tant com pot que no té cap ni peus que s’hagi de maltractar ell per culpa d’un encantador amb qui no té cap tracte. Però don Quixot insisteix tant, que l’escuder acaba enganyant-lo. Posa la condició que ho ha de fer de nit. A les fosques va colpejant durant dies algun arbre que tingui a mà i ell crida i es queixa i fa veure que s’està assotant.

Tot i l’engany últim, que succeeix quan ja són al camí, i les relacions entre ells, que no sempre són de flors i violes, tots dos han decidit deixar els marquesos, la vida cavalleresca tan satisfactoriament confirmada al palau, i el càrrec de governador. Quixot se sent incòmode amb tanta vida cortesana, i separat del seu amic, i Sancho comprova que el poder és un no viure, controlat pel metge, que no el deixa menjar per miraments sanitaris (una delicadesa és dolenta pel fetge, l’altra pel ronyó). Tampoc pot dormir a gust perquè a mitjanit ha d’aixecar-se i vestir armes, fer guardia, per culpa d’uns missatges que arriben d’amenaces d’atacs a l’ínsula. Al cap de poc temps n’estan ben tips. Llavors ve quan don Quixot diu allò de: “La libertad, Sancho, es uno de los más preciosos dones que a los hombres dieron los cielos…”. Les ambicions de tots dos semblen passar a segon pla. Hi ha una mena de reconeixement implícit que el que més els agrada és veure món i anar xerrant, amb la bona companyia que proporciona una amistat ja consolidada. Encara hi ha una aventura estant embarcats a mig riu Ebre abans d’arribar a Catalunya. El cavaller veu castells i fantasmes on hi ha un molí d’aigua i uns moliners. Feia ja un temps que no transformava la realitat d’aquesta manera. De fet suposa una recaiguda en la bogeria en els termes de la segona sortida. Però, quan veu que Sancho crida dient que allò no és un castell, sinó un molí i que els personatges blancs no són fantasmes, sinó moliners enfarinats, desisteix de seguir endavant la aventura, cosa que abans no hagués fet, i diu allò de “Yo no puedo más”. En un context que vol dir que no pot més amb els encantadors, que ve a ser com que no pot més amb la seva bogeria. En aquestes condicions és com arriben a Catalunya.      

Fins aquí observem que a la tercera sortida el Quixot ja no té visions delirants, sinó que veu les coses tal com són. Es podría objectar que a la cova de Montesinos, segons ell explica, hi veu un paissatge maravellós amb castells de pedres precioses, mags, princeses, i la caterva de gegants. Però realment, els que el condueixen a conèixer la cova ja saben que allà hi passen coses extraordinàries. Fa pensar en que hi hagi algun tipus d’emanació de gasos al.lucinògens. Et fa entendre que el Quixot queda adormit quan està dins la cova. L’han hissat com una ampolla posada a refrescar dins un pou, com diu Sancho. De fet el cavaller mateix pensa que potser ho ha somiat. Perd seguretat en el seu personatge. Sancho no se les creu les marevelles que explica el seu amo. Quan Sancho munta el cavall de fusta, Clavileño, a l’estada al palau dels marquesos, també explica que ha vist uns deliciosos prats plens de ninfes, etc. Ell no vol ser menys. El Quixot es mosqueja una mica. La resposta de l’escuder és que si vol que ell es cregui les visions de la cova de Montesinos, l’amo s’ha de creure les seves visions sobre Clavileño. Típica maniobra de Sancho per no quedar-se mai enrera. El que passa a la tercera sortida, doncs, és que són els què envolten al Quixot els transformadors de la realitat per tal de manipular-lo i divertir-se. Ens ha fet notar l’autor que a les estades últimes en ventes el Quixot ja no les confon amb castells. El personatge va tenint dubtes sobre sí mateix, que no confessa ni a Sancho.

En arribar a Catalunya, amb el primer que topen és amb els peus de persones que han estat penjades de diferents arbres. “Alzaron los ojos y vieron que los racimos de aquellos árboles eran cuerpos de bandoleros”. Apareixen morts de veritat: es mostra la violència anti-institucional i la violència institucional. Sobretot es mostra aquesta. El Quixot, donant voltes per l’entorn, sent parlar català a uns individus que de seguida identifica com una colla de bandolers. No mira de fugir, ni molt menys. Tot el contrari, fa la deducció que está en el bon camí per anar a Barcelona, “pues por aquí los suele ahorcar la justicia, cuando los coge, de veinte en veinte y de treinta en treinta”. Els penjats resulten ser bandolers que dormien als arbres, però el que diu el Quixot és una veritat, que encara es queda curta, si llegim documents de l’època. Mentre esperen el capità, el cavaller aprofita per aconsellar els bandolers perquè deixin aquesta vida tan perillosa per l’ànima i pel cos i que es facin cavallers “andantes”. No té gaire èxit perquè no entenen el castellà. Quan arriba el capità, es fan les presentacions; es diu Perot Rocaguinarda o Roque Guinart, com ho escriu Cervantes. El Quixot queda admirat de la seva prestància física, de la seva educació, del discurs assenyat, dels problemes de consciència que li confessa el bandoler, de la justícia “distributiva” que practica amb els seus homes i de l’actitud compassiva cap a les víctimes dels robatoris. Roba només els rics. El Quixot no ha volgut atacar, ni defensar-se. Sancho opina en veu alta que en aquesta terra hi deu haver molta justícia perquè fins i tot els lladres la practiquen. Els bandolers entenen la paraula “ladrones” i s’ofenen. A sobre, arriba una dama molt hermosa dita Claudia Jerónima. Resulta ser filla d’un amic de Roque Guinart. Ve molt desassossegada. Explica que el seu promès li ha faltat a la paraula i que el dia d’avui es casava amb una altra dona. El Quixot veu una situació ideal per defensar una dama ultratjada, com li dicten els seus principis. En Rocaguinarda el disuadeix cortesment i és ell qui s’encarrega d’acompanyar la noia per solucionar el problema. A més a més resulta que l’hermosa explica que ella mateixa s’ha encarregat de defensar-se i venjar-se. Es veu que no ha necessitat cap cavaller. El problema és que Clàudia mantenia en secret el seu prometatge perquè l’enamorat era fill del bandoler Torrelles, el qual capitanejava la partida dels “Cadells”, que estava enemistada amb els “Nyarros”, la partida a la què pertanyia el seu pare, la mateixa capitanejada per Rocaguinarda. Aquest enfrontament entre partits és el causant del malentès que ha dut a què Clàudia ferís el seu enamorat. Quan ella torna amb la presència del capità dels Nyarros, s’aclareix tot. Resulta que el xicot està molt enamorat de Clàudia i, el pobre, mor en braços d’ella. I ella es fa monja.

Aquí he de fer un incís per parlar del bandolerisme català de l’època. És un fenòmen que va creixer a redós del malestar social que s’arrossegava des de les guerres de remença i que va esclatar anys després a la dita Guerra dels Segadors. En realitat aquestes partides de bandolers eren el que ara en diriem partits: els Nyarros servien més els interessos de la clase alta i els Cadells, els interessos més populars. Tots dos tenien els seus contactes i partidaris a Barcelona i a la resta de ciutats de Catalunya. També a pobles i masies. Tots dos partits es dedicaven principalment a robar els diners que venien de la Cort, Madrid, que al seu torn provenien d’Amèrica, de l’expoli als indis. Havien entrat per Sevilla, havien sigut gastats a la Cort i els que quedaven eren traslladats a Barcelona per ser embarcats i “enterrados” –que deia Quevedo– als bancs de Gènova. Tots dos partits actuaven, doncs, il·legalment en contra dels interessos de la Corona. Aprofitaven també per fer altres robatoris, sempre tenint en compte el nivell de riquesa de la víctima. De la violència anti-institucional, Cervantes no en parla gaire, però de la violència institucional, sí i força. Roque Guinart encarna, en la realitat, els ideals de la cavalleria errant: socòrrer les dames que estan en un mal pas, donar diners als pobres i menesterosos, establir la justícia, amb minúscula, que és la vertadera. No la Justícia com a institució, sinó la que tots entenem i portem al cor, i la que Plató situava al cel de les idees pures. Recordem: restablir la justícia al món, la compassió i l’ajuda mutua eren els propòsits últims dels cavallers “andantes”. Aquesta és la major ironia.

A partir d’aquest moment, les accions del Quixot van quedant com a marginals, quasi desapareixen. El món cavalleresc es va debilitant. La realitat s’imposa amb força. Els companys de camí arriben a través de viaranys a Barcelona la nit de Sant Joan, guiats pels bandolers i amb dues cartes de Roque Ginart, una com a salvaconduit per no ser molestats per les partides seves i una altra de presentació per a Antonio Moreno. Es veu claríssimament que aquest i les seves amistats són gent benestant, inclús es tracten amb el “viso-rey” (el delegat del rei a Catalunya). El bandolerisme tenia fortes arrels a la societat catalana d’aquell temps.

Goya, Don Quixot

A Barcelona don Quixot balla amb les dones que el treuen a ballar. No es diu en cap moment que ho facin per burlar-se d’ell, ni per fer comèdia. Quan va a una festa a casa d’Antonio Moreno, es fan alguns jocs, no per divertir-se i riure’s d’ell. Per exemple, l’amo de la casa ha instal.lat una mena de telèfon tubular, com els de les pel.lícules de l’Oest. La part que està a la sala de dalt, on es celebre la festa, està coberta per un bust. El telèfon està situat a la boca del bust. El nebot de l’amo és a l’altra punta del tub al pis d’abaix. Els convidats fan preguntes al bust i aquest contesta. L’enginy no té res a veure amb la presència del Quixot i Sancho. Admira i sorprén a tothom per igual. Ells són uns de tants. A la ciutat hi ha gent variada i extravagant. A més li permet a Sancho –ell que ja té l’experiència d’haver estat jutje i governador– fer uns comentaris molt adients sobre l’ambigüetat de les respostes del bust. Els únics que manifesten ganes de burla per l’extranya pinta dels personatges són uns nens que juguen amb foc i intenten cremar les cues de l’ase i de Rocinante. En un altre cas, quan els dos amics són convidats a embarcar-se per fer un tomb pel port, es produeix una escaramussa entre un vaixell argelí i el seu. El resultat són dos morts. El Quixot és un espectador de l’aventura, per dir-ho així. Hi han trets de pòlvora amb els trabucs. Què pot fer un cavaller amb la seva llança? Queda totalment superat per la realitat. El debilitament de la fe quixotesca i de la seguretat en el seu personatge és tan gran que el Quixot decideix treure’s l’armadura i quedar-se en camisa per anar per la ciutat. Deixen les armes a un racó. Només quan apareix el “caballero de la Blanca Luna”, que és el batxiller Carrasco disfressat, i el torna a reptar dient que la princesa Dulcinea no és la més formosa dama del món, no torna a vestir les armes. El duel es celebra a la platja de Barcelona. La vegada anterior que s’havia presentat el cavaller de La Blanca Luna amb les mateixes intencions, aquest havia perdut el duel. El Quixot encara tenia força de convicció. Força interior. Aquesta vegada sembla ja debilitat en la seva fe i el que perd és ell. Té dubtes i una major fragilitat, pero als seus valors no hi vol renunciar de cap manera. Es nega a reconèixer que Dulcinea no és la més formosa del món i diu allò de “Apriétame, caballero, la lanza y quítame la vida, pues me has quitado la honra”. El vencedor s’avé a que no faci traició a la dama, però li exigeix a canvi que torni al seu poble i s’hi estigui un any abans de tornar a vestir armes. Sancho és a qui li sembla que la derrota és cosa d’encanteri, que  no pot ser veritat. I que a més ell també hi surt perdent perquè, encara que havia abandonat l’ambició de ser governador, pensava que podría ser duc i això seria imposible si el Quixot no era rei. Tot i així, té ànims per consolar el seu company parlant de la Fortuna:  “borracha y antojadiza, y sobre todo ciega, y así no ve lo que hace, ni sabe a quien derriba, ni a quien ensalza”.

LA MODERNITAT ACABA IMPOSANT-SE EN ELS TRES FILS QUE S’HAN ANAT TEIXINT

Quan surten de Barcelona, don Quixot mira la ciutat i diu: “Aquí fue Troya, aquí mi desdicha (…), aquí finalmente cayó mi ventura para jamás levantarse”. Però aquesta derrota és una victòria sobre la malaltia. La propera vegada que entren en conversa amb algú és el primer cop que el Quixot reconeix que està boig. Aquest és el primer símptoma claríssim de recuperació. Un grup d’amics ha fet una aposta sobre com fer equitatives les armes en un duel, on un dels combatents pesa molt poc i l’altre molt. I els ho consulten. “Responde en buena hora (…), Sancho amigo, que yo no estoy para dar migas a un gato, según traigo alborotado y trastornado el juicio” –diu don Quixot–. Sancho repon encantat de poder demostrar la seva experiècia com a jutge. Diu que el gros és a qui li toca escollir armes com a desafiador que és i que no pot fer-ho de manera que el desafiat no tingui cap possibilitat de  sortir vencedor. No es pot carregar de pes un cos prim i fer-lo lluitar. Ha de ser el gros el que s’ha d’anar tallant trossos de carn del seu cos fins que pesi igual que l’altre. El gros desafiador no està disposat a lesionar-se, decideix retirar el repte i se’n van tots a celebrar-ho a la taverna. En el camí de tornada a casa la bogeria encara té moments en què sembla rebrotar, però cada vegada és més fugissera. La curació definitiva culmina al seu poble, on reconeix que ell és Alonso Quijano, el Bueno, i no don Quijote de la Mancha.

Pel que fa a la “història d’una amistat”, Sancho, per la seva banda, havia fet gala d’emancipació el dia que don Quixot el va voler forçar a assotar-se per acabar de desencantar Dulcinea. Van arribar als cops i a lluitar entre ells “a brazo partido”. “¿Cómo traidor?¿Con quien te da su pan te atreves?” “Ni quito ni pongo rey –respondió Sancho– sino ayúdome a mí que soy mi señor”. Sortint doncs de Barcelona es dóna la màxima declaració de soberania personal. Només així es pot dir que són amics per sobre de qualsevol servitud que hagi existit. Sancho ha entès, però, la necessitat de tenir una il·lusió i com que està molt quixotitsat, quan veu ja al seu poble que l’amic es mor, li diu allò de “La peor locura es dejarse morir sin que manos ajenas te maten” i l’anima a anar a fer de pastors i xerrar sobre sentiments, com a les novel·les pastorils –on no hi ha d’haver violència ni penalitats– amb els seus amics, el barber, el batxiller Carrasco i potser el capellà fins i tot s’afegiria, tal com havien planejat en el camí de tornada.

I pel que fa al “llibre sobre llibres”, a Barcelona és on topa amb la part més material i realista del fenòmen del llibre, que és la seva impressió o tiratge, edició i venda. Des de molt antic, els clàssics han dit que l’ambició d’adquirir fama és el que més mou a escriure. (En aquest moment ho recordo dit per Ciceró, i en la literatura castellana, per el Arcipestre de Hita, Fernando de Rojas –sorprenent perquè ell va voler amagar el seu nom–, el mateix Cervantes, etc.) Però el Quixot a Barcelona visita una impremta i apareix una nova consideració: la de guanyar-hi diners. Para molta atenció al procés del tiratge i es posa a parlar amb un traductor i autor que autoedita la seva obra. Parlen primer de les traduccions, fins a quin punt són una traïció (diu el Quixot que són com uns tapissos vistos per la part del darrere: es veuen les figures, pero també els fils que penjen i els nusos). L’autoeditor parla de diners. “Me lo imprimo por mi cuenta y pienso ganar mil ducados”. El tiratge ha de ser de dos mil exemplars i els han de vendre a sis rals cada un. “Provecho quiero, que sin él no vale un cuartín la buena fama”. Don Quixot li posa pegues: com portarà els dos mil exemplars a sobre? Els editors i llibreters tenen relacions i vies per comercialitzar els llibres, raona. Però no el convenç. Li acaba dient el Quixot: “Dios le dé a vuesa merced buena manderecha” Segueix mirant altres llibres que s’editen i es troba amb la segona part de les aventures del Quixot, escrita pel tal Avellaneda. “…Su San Martín le llegará como a cada puerco”. Les històries fingides –continua dient– són millors com més s’assemblen a la veritat i les vertaderes són millors com més vertaderes. Reafima així la defensa de l’estètica realista.

I per acabar no puc deixar de citar l’elogi que fa de la ciutat de Barcelona, que tan important ha sigut en el llibre per la curació del protagonista en veure un món d’aventures cruentes i reals, un món obert de gent variada que no els assenyala, una inspiració per la llibertat personal de qui havia sigut el subordinat Sancho, i per tractar del negoci dels llibres. El doctor Martí de Riquer aconsegueix determinar una estada de Miguel de Cervantes a la ciutat l’any 1610. Un altre elogi de Barcelona, i encara més llarg, es troba a Las dos doncellas (de las Novelas ejemplares). Aquesta reiteració sembla respondre a una forta impressió, a una memoria fidel i potser a un major coneixement de la ciutat. És probable que hi hagués estat alguna altra vegada per embarcar-se cap a Roma, per exemple, però no n’ha quedat constància documental o deduible de fets incontestables. L’elogi diu així:

“… y así me pasé de claro a Barcelona, asilo de la cortesía, albergue de los extranjeros, hospital de los pobres, patria de los valientes, venganza de los ofendidos y correspondencia grata de firmes amistades, y en sitio y en belleza, única”.

Poques ciutats han merescut un elogi més encès i significatiu en una obra mestra universal. ¿Té sentit furgar en terreny tan estudiat per fer català a Cervantes? ¿No es tracte més aviat de cultivar una impostura quixotesca, potser digna de compassió?

BIBLIOGRAFIA

Totes les cites del text provenen de l’edició del Instituto Cervantes, dirigida per Francisco Rico. Barcelona, 2004. Porta per títol: Don Quijote de la Mancha. Reuneix El ingenioso hidalgo don Quijote de la Mancha (1605) i Segunda parte del ingenioso caballero don Quijote de La Mancha (1615).

De Riquer, Martín (1989, 2005), Cervantes en Barcelona. Cuadernos Acantilado.

Cervantes y su mundo I, Edition Reichenberger, Kassel, 2004.           

Cervantes y su mundo II, Edition Reichenberger, Kassel, 2005.

Cervantes y su mundo III, Edition Reichenberger, Kassel, 2005.

Eisenberg, Daniel (1993), Cervantes y Don Quijote.

Márquez Villanueva, Francisco (1975), Personajes y temas del “Quijote”. Taurus, Madrid.

Rico, Francisco (1998), Historia del texto. Instituto Cervantes-Crítica. Barcelona.

Riley, Edward C. (1990,2004), Introducción al “Quijote”. Crítica. Barcelona.

A qui li interessi un enfocament didàctic i com ensenyar El Quijote, pot consultar per internet:

Romaní, Mercè, El Quixot: pedagogia en acció, 2005.

Romaní, Mercè, Los clásicos en el aula: el caso de “El Quijote”, dins l’obra Ensenyar literatura en Secundaria, Ed. Graó, Barcelona, 2008. També podeu trobar l’article a Internet.

Mercè Romaní, setembre, 2020.

Un pensament a “El paper de Catalunya a la novel·la de “El Quixot”

  1. L’esplèndida lliçó de la professora Mercè Romaní m’ha provocat unes ganes enormes de rellegir El Quixot i una intensa necessitat de matricular-me al “Puig” i refer alguns episodis de l’escolaritat. Quina lliçó magistral i quin institut “madur” després de cinquanta anys i quin llibre llegit i comentat tan intensament. Gràcies a tota la comunitat educativa que ho feu possible.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *