Viure Sant Jordi

La Diada de Sant Jordi és un dia per ser feliç. Quan sortim al carrer de bon matí cap a l’institut i veiem la gent que està posant la seva paradeta, per modesta que sigui, de llibres o de roses, i mira cap al cel d’abril per veure si plourà o no, sentim en la seva mirada una esperança i una alegria contingudes que immediatament ens omple el cor. I, per raó de la nostra professió, l’alegria ens arriba més a dins si veiem que les persones que estan plantant la paradeta són joves estudiants que, amb tota la seva il·lusió, hi han posat un gran rètol: “Roses precioses i solidàries”.

Després, arribem a l’institut i advertim que el vestíbul s’ha convertit en un petit jardí encantat: pertot arreu hi ha capsetes i tests pintats on han crescut unes plantes extraordinàries, unes plantes que fan flors que no es marceixen, retrats d’escriptores, versos i poemes. I si mirem cap al sostre descobrim que no hi pengen banderoles, sinó mirades de més escriptores, que veuen més enllà de la superfície de les coses i de la gent. Són tantes, que no hi ha espai en aquestes ratlles per recollir-les totes: Alejandra Pizarnik, Sylvia Plath, Carolina Coronado, Mercè Rodoreda, Anna Ajmàtova, Adela Zamudio, Maria Mercè Marçal, Ana Rossetti, Claribel Alegría, Luisa Castro, Alfonsina Storni, Jane Austen, Flannery O’Connor… Cadascuna amb el seu drama, cadascuna amb les seves paraules per compartir amb el seu drama… (A casi todas miro tiernamente, ens diu el poeta, i aquí s’hauria de treure-hi el casi.) Anem pels passadissos i veiem als suros i taulers d’anuncis versos, dibuixos, llibres recomanats, limericks en anglès, fotografies, retrats acolorits —de Gabriela Mistral, de Gloria Fuertes, de Rosalía de Castro…—, pugem les escales i els vidres s’han convertit en pàgines de colors, en música callada, en paraules de Rosario Castellanos, de Cristina Peri Rossi, de Carmen Conde… que ens emocionen, ens fan somiar o ens conviden a reflexionar sobre la poesia i, més concretament, sobre la poesia escrita per dones, de vegades tan invisible, tan quotidiana, tan íntima. L’institut s’ha convertit en un poema: una de les coses més admirables que un pot tractar d’arribar a ser.

Ja són les 8.30 h. Entrem a la sala d’actes i veiem que van arribant els de 1r i 2n d’ESO. Cantem tots junts l’himne del Puig:

…Estudiants del món

que ens fan universals…

Gent que ve de lluny

per veure’ns tots iguals.

Puig, Puig,

Puig Castellar. [bis]

La professora Francesca Rodríguez va cridant els joves rapsodes perquè pugin a l’escenari a dir versos que s’han après en català, en castellà, en anglès, amenitzats en algun cas per les interpretacions musicals de Joan Rojano i de Paula Manzano… [Veure el programa de la jornada amb el llistat general de participants i guanyadors.] Rebem una lliçó magistral de dos alumnes de 1r d’ESO que reten un homenatge en anglès a Charles Dickens amb motiu del segon centenari del seu naixement. Quedem bocabadats amb els sons que sap treure del seu violí l’Estrella Martínez… I anem coneixent els noms dels guanyadors dels premis de poesia en català, en castellà, dels treballs artístics de ventalls i punts de llibres, de narrativa en català i castellà. I tornem a la música i a meravellar-nos amb la “Milonga” que interpreta Daniel García… I a cantar amb tothom una altra vegada l’himne:

 …És un lloc d’estudi

que ens ha fet companys…

Quan acaba l’acte amb els de 1r i 2n d’ESO, entren els de batxillerat i cicles formatius. Són les 10.30 del matí i, a la sala d’actes de l’institut, el dia rutlla esplèndid, poètic, cordial. La professora Agustina Rico va cridant els rapsodes de poemes escrits per dones que han construït un canon silenciós i apassionat des de l’antiguitat clàssica de Grècia (Safo) i Roma (Sulpicia) als nostres dies. Hi ha temps, però, per retre un homenatge a Santa Coloma amb els versos de Màrius Sampere, per evocar els Veinte poemas de amor y una canción desesperada, i per sentir els acords d’una peça de la guitarra espanyola de Marc García, per somriure amb els limericks en anglès… I per conèixer els noms dels guanyadors de batxillerat i cicles a les categories de poesia (castellana i catalana) i articles d’opinió.

A les 12 h, els alumnes de 3r i 4t s’asseuen als seients on han estat abans els seus companys dels altres nivells educatius. A l’aire es percep l’aroma inigualable de la poesia que han deixat les sessions anteriors. La professora Belinda León, després d’unes paraules de presentació, dóna pas a la primera escena d’una peça teatral (“Sant Jordi, la seva Mare, la Princesa, el Rei i els dracs lectors”) que el grup de teatre de l’institut ha preparat amb ella i amb la professora Vanessa Cáceres. Poc després que Sant Jordi en persona i la seva mare parlin de la feina de cavaller, una feina sense futur, com tantes altres, rapsodes de 3r i 4t van desgranant versos de dones que han sabut sempre que el dolor envejece más que el tiempo (Gloria Fuertes). Dues alumnes de 3r mantenen un divertit diàleg sobre l’home que va perdre les seves ulleres, i que en realitat les duia sobre el front. Elionor Martínez emociona tothom interpretant al piano la banda sonora d’Amelie, com ho faran altres vegades al llarg de l’acte ella i l’Estela Vegas. I comença el lliurament de premis de poesia en castellà i català. Continuen intercalant-se les escenes de la peça teatral (ara són el rei i la princesa a l’escenari). I així, entre interpretacions musicals, escenes teatrals i recitacions de poemes (de Màrius Torres, de Martí i Pol, de Joan Maragall, de Salvat Papasseit…) es van lliurant els premis d’articles d’opinió, narrativa, llengua anglesa, etc. El grup de teatre posa punt final a la sessió amb l’escena en què Sant Jordi i la princesa es queden sense paraules en veure que, al mig del bosc, una parella de dracs està tan feliç llegint llibres. I és que al dia d’avui qualsevol miracle és possible. Sí, decididament —després en sortir al carrer ho tornarem a comprovar veient la gent que porta llibres, que porta roses i un somriure als ulls—, la Diada de Sant Jordi és un dia per ser feliç. I tenim dret a ser-ho.

…I tu, com vas viure aquest dia? Per què no ens en fas la teva crònica? De quina manera vas col·laborar amb la celebració? Et van regalar una rosa o un llibre? I, tu, en vas regalar? Vas anar a viure l’ambient de la Plaça de la Vila? Has començat a llegir el teu llibre de Sant Jordi? Per què no ens expliques les teves vivències i les teves emocions d’aquest dia…?

[Veure un recull de fotografies de la jornada.]

L’impacte de la globalització

La globalització o mundialització constitueix una nova fase del capitalisme caracteritzada per l’expansió de l’economia de mercat a nivell planetari, que es fa especialment visible a partir de la caiguda del mur de Berlín (1989) i la descomposició de l’anomenat socialisme real o comunisme.

La globalització ha permès la intensificació del comerç internacional, la mundialització del capital i la transnacionalització de les grans empreses —aquests no són fenòmens nous, sí ho és la seva magnitud i intensitat—, és a dir, ha possibilitat la creació d’un mercat mundial cada cop més interrelacionat i articulat.

La globalització s’ha vist afavorida pel canvi de paradigma econòmic, que ha qüestionat la intervenció de l’Estat en l’economia, és a dir, les polítiques keynesianes, les quals han estat substituïdes per altres teories que propugnen una visió actualitzada del liberalisme econòmic d’Adam Smith: l’exaltació de les bondats de l’economia de mercat, definida no solament com el sistema més eficaç d’assignació de recursos i de producció de béns i serveis, sinó l’única via de creixement econòmic i d’increment de la renda nacional. Aquest paradigma ha comportat també la creença que el sector privat gestiona més eficaçment els recursos que el sector públic, fet que ha conduït a la reducció progressiva de la intervenció de l’Estat en l’economia, fins a la seva reduïda expressió actual, l’Estat mínim.

Aquest canvi de paradigma ha propiciat la liberalització del comerç i la lliure circulació del capital financer, mitjançant l’eliminació progressiva dels aranzels o de tots aquells entrebancs jurídics que impossibilitessin aquest objectiu.

La mundialització també ha comportat la transnacionalització de les empreses a zones del planeta anteriorment no industrialitzades, una transnacionalització que té com a objectiu l’increment dels beneficis empresarials mitjançant la reducció de costos (salarials, ambientals, etc.) i/o d’impostos. La globalització ha reordenat el mapa industrial a nivell planetari, fent desaparèixer progressivament algunes indústries emblemàtiques del primer món (tèxtil, confecció, l’automòbil, etc.), i creant pols de desenvolupament als anomenats països emergents.

La mundialització de l’economia no hagués estat possible sense altres fenòmens paral·lels:

a) L’abaratiment progressiu del transport, que ha permès fer competititus molts productes elaborats en zones llunyanes.

b) Les noves tecnologies de la informació i la comunicació (TICs) que permeten als agents econòmics la interconnexió a temps real a nivell mundial, facilitant tot tipus d’intercanvis; béns, serveis, circulació de capitals, inversions, informació i coneixement.

La globalització ha comportat la creença que el lliure mercat, la “mà invisible”, podia garantir a la llarga la prosperitat del planeta i dels seus ciutadans. És per això que tots els països havien d’obrir les seves fronteres, atraure la inversió estrangera, possibilitar les exportacions, permetre a les empreses d’altres països la seva instal·lació, aconseguint que àmplies zones del món s’industrialitzessin, mitjançant la captació de nous capitals i la transferència de tecnologia. La presència de pols de desenvolupament i l’aparició d’èlits pròsperes en aquestes regions més pobres propiciaria una “cascada de riquesa” que arribaria fins i tot a les classes menys afavorides.

En resum, la globalització se’ns està transmetent com la millor eina de desenvolupament i prosperitat mundial, sempre i quan tots els països estableixin polítiques adequades per aconseguir aquestes metes. Aquest conjunt de mesures es coneixen com polítiques d’estabilitat, o Consens de Washington, també com polítiques neoliberals, i han estat propiciades pel FMI, el BM, el G-7 o l’OCDE.

Aquestes polítiques han comportat reajustaments pressupostaris en tots els països desenvolupats, tendents a reduir el seu dèficit i el deute públic, privatitzant les empreses públiques no deficitàries, fins arribar al pressupost zero, sense oblidar el desenvolupament de polítiques de control de la inflació i d’estabilitat monetària.

Més dràstiques han estat les mesures pressupostàries que han hagut d’adoptar els països del Sud, ofegats pel seu deute extern, i amb resultats molt desiguals.

Ara bé, un cop descrits els canvis que s’han produït com a conseqüència de la globalització, hauríem d’analitzar com ens afecten.

En primer lloc, cal afirmar que els efectes de la mundialització econòmica no són iguals per a totes les àrees del món. En termes macroeconòmics, tenint en compte exclusivament el PIB, el planeta presenta grans desigualtats, ja què si bé és cert que s’han assolit alts nivells de creixement a EEUU, Europa, Japó i als països emergents, especialment a l’Índia i a Xina, també és cert que una part del planeta, l’Àfrica subsahariana, per exemple, no participa d’aquesta pretesa prosperitat. Podríem afirmar, aleshores, que la mundialització no és bona per a tothom.

Els efectes en els països desenvolupats tenen característiques i manifestacions pròpies. Un dels efectes que es poden observar, i que ha estat ben diagnosticat per sociòlegs i politòlegs, és la crisi de l’Estat Nació, atès que està perdent efectivitat i legitimitat.

L’Estat davant de la mundialització econòmica es mostra incapaç de solucionar els problemes globals, aquells que transcendeixen a les seves fronteres i que escapen a la seva jurisdicció. Tot i que la crisi de l’Estat tutelar és anterior a la mundialització de l’economia i es fa visible a partir de la crisi del petroli (1973), aquesta no ha fet sinó accelerar-la. Com diu Ulrich Beck (Què és la globalització?), “el nucli ideològic del globalisme consisteix sobretot en acabar amb les distincions fonamentals de la primera modernitat, és a dir, l’existent entre política i economia. L’àrea principal de la política —la delimitació dels marcs jurídics, socials i ecològics dins dels quals el fet econòmic és possible i legítim socialment, s’amaga o s’aliena”. Així, la globalització econòmica com ideologia del domini del mercat mundial, del liberalisme, en alienar les decisions econòmiques al lliure mercat, i no l’Estat, comporta la progressiva deslegitimizatció política d’aquest davant la ciutadania.

L’Estat es mostra incapaç de solucionar alguns dels problemes que l’afecten, com la pèrdua de llocs de treball per la deslocalització industrial; la precarització laboral en amplis sectors de la població menys formada; la impossibilitat d’accedir a una vivenda digna pels preus del mercat immobiliari; la inseguretat provocada per la globalització del terrorisme o la insuficiència d’ajuts socials per a tots els col·lectius amb rendes baixes, especialment amb l’arribada d’immigrants, inicialment molt més febles.

Tot això ha minat les bases del contracte sobre el que s’assentava l’Estat Nació, un contracte social i polític mitjançant el qual cada persona cedia a l’Estat part dels seus drets per poder-los exercir col·lectivament com a ciutadà en benefici de l’interès general. Una de les conseqüències més evidents és la deslegitimitat de l’Estat, que s’està traduint en una pèrdua de credibilitat de les institucions polítiques i dels partits que les governen.

La desafecció dels ciutadans de la política, més ben dit de la seva “classe política”, és deu, en bona part, a la seva impossibilitat per poder resoldre tots els problemes de les persones a les que representen i han de servir. No és alinea aquesta deslegitimització a l’existència d’un Estat cada cop més a remolc de les decisions d’institucions globals com el FMI, BM, OMC i BCE, entre d’altres, per altra banda amb grans dèficits de representativitat democràtica.

En resum, una desafecció provocada per la percepció d’una ciutadania que no veu ja, a l’Estat com sostenidor de la seva seguretat i benestar.

La segona gran conseqüència de la mundialització econòmica és la redistribució de les activitats econòmiques a escala planetària, distribuint poder i riquesa segons nous paràmetres socioeconòmics. Si bé fins ara, el món es podia dividir entre països rics i pobres, desenvolupats o subdesenvolupats, entre el Nord i el Sud, l’aparició de nodes metropolitans estratègics en diferents punts del planeta, gràcies a la relocalització del capital i les activitats productives a nivell mundial, estan creant una neoburgesia que conviu amb capes de desheretats als països emergents, però també un Quart Món als països rics.

Actualment s’estan produint canvis en l’ocupació i en les relacions capital-treball que estan afectant a la segmentació social dels països i regions implicades. Si bé hi ha zones en declivi en termes d’activitat econòmica i ocupació, altres noves neixen com a conseqüència de la deslocalització i dels moviments del capital.

Aquests canvis serien menys traumàtics si no estiguessin acompanyats per la precarització laboral i la reducció de la protecció social que s’observa als països desenvolupats, on amplis sectors de la població no poden competir amb els baixos salaris i rendes dels països subdesenvolupats. Aquest atur estructural no pot ser fàcilment integrat al mercat laboral actual.

Per una altra banda, la globalització tampoc està generant prosperitat a grans espais geogràfics, concentrant-se una part de la misèria en determinades regions del planeta, constituint la immigració als països rics la seva única solució de supervivència. Una emigració que en èpoques recessives i amb un increment de l’atur pot generar tensions socials que caldrà gestionar.

Gemma García Fuertes

Petites investigacions

 Al llarg del 2n trimestre, els alumnes de 1r d’ESO del nostre institut han estat realitzant el crèdit de recerca, una fòrmula adient per desenvolupar diferents competències bàsiques (comunicatives, metodològiques, personals i socials). En grups de dos o tres i no individualment (per estimular l’esperit de cooperació i fomentar el treball en equip), van triar un tema dels proposats pels professors orientadors, van fer un guió sobre el pla de treball (per desenvolupar la capacitat de planificació a mig termini), van anar documentant-se gradualment i van mantenir reunions periòdiques de seguiment amb el seu tutor del projecte abans d’escriure l’informe final i de presentar-lo i de fer-ne un resum explicatiu oral davant d’un tribunal format per la tutora i altres professors el darrer dia del trimestre (el 30 de març).

Els alumnes han après que fer una investigació, per petita que sigui, requereix una actitud de curiositat envers el món i una voluntat d’aprendre, a més d’una certa disciplina i autonomia per buscar informació (en llibres, revistes, pàgines web, treball de camp, etc.) i una capacitat per seleccionar els continguts més interessants relacionats amb el projecte. I en aquest sentit, pel que vam veure, molts equips han sorprès als seus professors per la seva imaginació per relacionar conceptes i pel seu domini de les noves eines tecnològiques per la recerca i la reproducció de continguts.

Ara, un cop passada l’experiència, perquè els visitants d’aquest bloc puguin saber sobre quins temes han investigat i quins han estat els reptes als que han hagut d’haver-se enfrontat, els demanem que ens expliquin la seva recerca, la seva descoberta i el que els ha resultat més estimulant i engrescador d’aquesta activitat.

Dones i poesia

Un ocellet —més aviat, ocellàs— em demana que faci una entrada al bloc del Puig sobre poesia feta per dones o sobre dones poetes. Agafo alguns llibres que tinc a mà. Hi busco alguns poemes i us proposo unes preguntes com a reflexió, com a joc, com a indagació.

SOBRE LA LLIBERTAT DE CAIRE POLÍTIC

“Libertad” és un poema una mica llarg, escrit per Carolina Coronado, a Almendralejo (Badajoz), el 1846. Diu que les celebracions dels homes per una renovació política de tipus lliberal no afecta a les dones. “Para nosotras no hay fueros”, diu, i segueix així:

 “¡Libertad! ¿qué nos importa?;

¿qué ganamos, qué tendremos?:

¿un encierro por tribuna

y una aguja por derecho?

¡Libertad! ¿de qué nos vale

si son los tiranos nuestros

no el yugo de los monarcas,

el yugo de nuestro sexo?

¡Libertad! ¿pues no es sarcasmo

el que nos hace sangriento

con repetir ese grito

delante de nuestros hierros?

¡Libertad! ¡ay! para el llanto

tuvímosla en todos tiempos;

con los déspotas lloramos,

con los tribunos lloraremos,

que, humanos y generosos,

estos hombres, como aquellos,

a sancionar nuestras penas

en todo siglo están prestos

Los mozos están ufanos,

gozosos están los viejos,

igualdad hay en la patria,

libertad hay en el reino.

Pero, os digo, compañeras,

que la ley es sola de ellos,

que las hembras no se cuentan

ni hay Nación para este sexo.

Por eso aunque los escucho

ni me aplaudo ni lo siento;

si pierden ¡dios se lo pague!

y si ganan ¡buen provecho!”

¿Han canviat poc o molt les coses des de 1846?

Per cert, qué va passar a la primavera d’aquest any a Espanya? (Aixó és tan poc important que ni els professors ho acostumem a saber, però Internet, sí.)

¿Hi ha ara mateix algunes lleis que estiguin en perill de ser retallades de manera que afecti la llibertad de les dones?

Val la pena fer política com a dona ara?

¿T’agrada el terme “gènere” (paraula treta de la gramàtica) o t’estimeries més parlar de “sexe” (paraula treta de la biologia) quan parlem de les qüestions pròpies de les dones, tal com fa Carolina Coronado en aquest poema?

SOBRE LA LLIBERTAT PERSONAL

 “De la llibertat?”

 Començaré per dir “corria”

i ja la veig corrent:

sóc jo mateixa quan esclata

la força adolescent.

Sentia esquerpa tota cosa,

tot m’era nosa. Fi,

com un tallant, fendia l’aire

mon cos; i per fugir,

només la punta vigorosa

del peu a l’empedrat

i el braç que ritma i l’alegria

del cap escabellat.

D’aquesta empenta apassionada

prou bé tenim record.

De llibertat és una estampa

gravada al fons del cor.

Aquest és un poema de Clementina Arderiu, escrit als anys quaranta del segle XX.

¿Creus que aquest poema està fet des d’un sentiment d’eufòria o de melangia?

O, diguem’ho d’altra manera, des d’una veu adolescent o des d’una veu adulta?

Quins són els factors que van fent perdre llibertat al cos? I a l’ànima?

SOBRE LES BATALLES QUOTIDIANES

Drap de la pols, escombra, espolsadors,

plomall, raspall, fregall d’espart, camussa,

sabó de tall, baieta, lleixiu, sorra,

i sabó en pols, blauet, netol, galleda.

 Cossi, cubell i picamatelassos,

esponja, pala de plegar escombraries,

gibrell i cendra, salfumant, capçanes.

Surt el guerrer vers el camp de batalla.

El poema és de Maria-Mercè Marçal. Parla d’un guerrer, en masculí. En canvi la imatge que seguramente tenies al cap mentre llegies el poema era la d’una dona.

Alguns dels estris que anomena són passats de moda. Quins hi hauria avui?

¿Com està ara mateix el tema de la distribución de les feines de la llar a casa teva?

SOBRE L’OFICI DE POETA

 Et fas amb les paraules

mestressa de les coses.

Unes i altres són

com joguines de vidre

entre les teves mans:

No et faci por la sang!

(Maria-Mercè Marçal)

La confiança en què copses les coses amb les paraules és quasi imprescindible per ser poeta. Copses les coses i jugues amb elles i les paraules. Aquest joc remou els sentiments i pot ser sagnant. Com ho veus això? ¿Podríem endevinar per la manera d’expressar els sentiments si qui escriu és noi o noia? Podrieu fer el joc de presentar poemas sense que la veu narradora es delati com a femenina o masculina i fer-ho endevinar als altres.

PER ACABAR: JOC EXCLUSIU PER AL PUIG

En el següent poema de Clementina Arderiu s’al·ludeix a un professor del Puig Castellar. A veure si endevineu a quin? De les tres estrofes, només en transcric una:

Oliveres braves

penjant en un greny!,

dels meus néts nodrisses

en l’àuria Mallorca.

Ets, vella olivera,

qui els dónes el seny?

De terra germana

em vénen al.lots;

comentem l’oliva

madura i eixida

de soques retortes

com vells galiots

(Poema dels anys 60 del s. XX)

Pregunteu, pregunteu…

Mercè Romaní, professora jubilada