ELS ESCACS A LA LITERATURA, per Josep Mercadé

Abans que res voldria confessar la impossibilitat de resumir en una breu xerrada l’allau
immens d’obres literàries interessants que s’han escrit sobre els escacs.

Com és que els escacs han inspirat milers de belles poesies, des de cançons de gesta
medievals a poemes visuals de Brossa? Què ho fa que l’anomenat “joc de reis i rei dels
jocs” hagi apassionat escriptors com Lewis Carroll, Zweig, Arrabal, Nabókov, Pérez-
Reverte, Leiber, Maurensig… i tants d’altres? Per què Unamuno es lamentava d’haver
dedicat tantes hores a la “inofensiva locura del ajedrez” i Marcel Duchamp deia que
aquest joc l’havia colpit com una droga i un virus incurable? En primer lloc, crec que és degut a que els escacs i una obra literària s’assemblen en moltes coses.

Ja diu el capellà del Quixot que ambdós són útils per ocupar el temps de l’oci, però
trobaríem d’altres semblances més pertinents.

Deia l’Ernesto Sabato que escacs i literatura s’assemblen perquè, tant l’escriptor com
el jugador, amb molt pocs elements com són les paraules de la seva llengua i les peces
del joc, i les corresponents regles combinatòries, són capaços de generar un nombre
gairebé infinit de jugades i d’obres literàries. Un i l’altre, si al començament tenen un
camp immens de possibilitats obert, a mesura que avança el joc i la redacció de l’obra,
la seva llibertat d’acció es va limitant, tant per la dinàmica interna de l’argument i de
l’acció dels seus personatges en l’escriptor, com per les jugades de l’adversari en el cas del jugador.

Tractadistes del Renaixement, com Huarte de San Juan, o del Barroc, com l’italià
Marco Aurelio Severino, ja parlaven de les qualitats semblants que han de tenir
jugador i escriptor, posant de relleu, sobretot, la necessària imaginació.

També Pietro Carrera diu que la superioritat de l’enginy humà es manifesta en dues
professions: la Poesia i el Joc d’Escacs, les habilitats per les quals, diu, les dona la
Natura.

Un altre italià, l’Alexandro Salvio, comparava els escacs i les tres fases d’una partida
amb el desenvolupament d’un drama o d’una tragèdia. I el poeta alemany Christian Morgenstern, en un sonet que he posat a la meva antologia (Ajedrez. 88 sonetos. Antología poética. Selección y presentación de Josep Mercadé Riambau. Editorial Poesía eres tú, Madrid, 2020), també assimila aquesta estrofa amb la contesa escaquística. La seva traducció al castellà fa:

Comparo el soneto con el noble ajedrez:
Apertura, construcción, transcurso, conclusión,
todo se puede encontrar igual aquí y allá, (…) (1)

Segon motiu de confluència: si els escacs són una lluita, civilitzada i intel·ligent, però
no menys aferrissada que qualsevol altra, aquesta tensió de la lluita fa els escacs molt atractius per als escriptors.

Un bisbe medieval, l’Olaus Magnus, explicava que els saxons, a l’hora de casar les
seves filles, les feien jugar als escacs amb el pretendent perquè pensaven que, en
aquest joc, es fan paleses totes les passions humanes i així deduïen la vàlua moral del
futur gendre.

Passions i aventures no els hi faltaran a qui vulgui escriure sobre aquest joc ja que,
com diu Mac Oran, “hi ha més aventures sobre l’escaquer que sobre tots els mars del
mon.”

Diu Cabrera Infante que tant la literatura com els escacs són uns jocs perillosos. Bé,
segurament em direu que, en això, la literatura en fa un gra massa. I em podríeu citar
una dotzena d’herois literaris (en novel·les de Nabokov, Zweig, Arrabal, Anderson…)
embogits per la passió dels escacs.

Però precisament en això rau tant la grandesa com la misèria de la literatura. Si a
molts ens resulta més atractiu el Quixot quan sembla desequilibrat per la seva bogeria
que el raonable i pragmàtic Don Alonso Quijano, també la literatura imposa el tòpic de
la bogeria provocada pels escacs, encara que les estadístiques demostrin que no sigui
certa.

És veritat que tota guerra demana una èpica i, com deia un poeta francès de finals del
segle passat, si les batalles humanes necessiten qui les canti, si per a conèixer les
gestes d’Aquil·les es necessita un Homer, per enaltir les victòries del tauler i per a
plànyer els vençuts de les partides memorables, també calen poetes. I jo afegiria que
també calen novel·listes. Enfrontaments històrics com el de Capablanca i Alhekine (2) el 1927, o el de Spassky y Bobby Fischer el 1972 (3), amb els títols mundials en joc, per exemple, han generat una allau d’interessants novel·les que els descriuen. També la literatura ens fa atractives les vides de grans jugadors com Morphy (4), l’Arturito
Pomar (5), Miguel Najdorf (6), Mijail Tal (7) o els citats Alhekine i Capablanca (8) i
s’endinsa en enigmes com el de l’autòmat que jugava als escacs. (9)

Aquesta tensió també la trobem en enfrontaments entre un rei moro i un cristià per
la possessió d’una ciutat a El primer Fajardo de Lope de Vega, o al cantar de gesta
francès Huon de Bordeaux entre Huon y la filla d’un pirata amb la vida del protagonista
en joc. Ella, gran jugadora, es deixa guanyar en enamorar-se del seu contrincant.
Quelcom semblant passa a Garin de Monglane. També amb la vida en joc,
l’enfrontament entre un jueu i un nazi a les novel·les La partida final de John
Donoguhue i a Tablas por segundos d’Iccholas Meras.

La tensió de la lluita sobre el tauler també la trobaríem en molts contes, com a Un
combat, de Patrick Suskind, encara que aquí la tensió no es dona en els jugadors sinó
en el públic que contempla la partida.

I lluita, més reposada i solemne, la trobem en grans poemes èpics i mitològics, com
els de Cerutti, Ducchi, l’abat Roman o l’Scacchia ludus de Girolamo Vida, en llatí, de
658 versos, del qual se n’han fet més de 100 edicions en diferents llengües, que narra
l’enfrontament d’Apolo i Mercuri, amb la victòria final d’aquest. O a l’Adone de Giambattista Marino, que dedica 88 octaves reials del cant XV del seu immens poema
manierista , de més de 50.000 versos, a una partida semblant.

I enfrontaments ludics, com els balls escaquístics de Hypnerotomachia Poliphili de
Francesco Colonna o el del cinquè llibre de Gargantua i Pantagruel de François
Rabelais, o els del fanfarró Baró de Münchhausen, que es derrotat tres vegades per un
que no sap jugar a escacs, simplement copiant les seves jugades, en un relat de E.
Yavich que jo vaig dramatitzar per a la clausura del 2º Open Internacional “Príncipe de
Asturias” en el teatre Campoamor d’Oviedo. (10)

La tercera raó, i potser la fonamental, que provoca la munió de tantes obres literàries
que tracten dels escacs es troba en la seva capacitat metafòrica, en la seva riquesa simbòlica. Això fa que cada poble i cada cultura el pugui apadrinar com a
seu. I és que, en paraules de Stefan Zweig, els escacs son un “inigualable vincle entre
tots els aparelles de contrast; antiquíssim i alhora sempre nou, mecànic en la seva
concepció i tanmateix efectiu només per la fantasia, limitat a un espai rígidament
geomètric i ensems il·limitat en les combinacions, descapdellant-se perpètuament i,
això no obstant, estèril: (…) l’únic joc que pertany a tots els pobles i a totes les
èpoques, i del qual mai ningú no sap de la mà de quin déu aparegué a la terra per
destruir el tedi, afinar els sentits i estimular l’esperit”. (11)

Moltes de les metàfores dels escacs formen part del nostre llenguatge corrent i ni ens
en adonem que provenen del nostre joc. Parlem d’”entaular” una conversa, de fer
“escac” o “escac i mat” a un polític o a un negoci, de “posar la vida al tauler”, en
castellà de “salirse de sus casillas” i, en català, de “fer tabola”… Algunes han caigut en
desús, com la castellana “ni rey ni roque” o la catalana “escac per roc”. Aquest sentit
metafòric ens pot despistar perquè títols con Apertura catalana i Defensa siciliana de
Martí i Pol o Defensa índia de rei de Jaume Melendres no parlen d’escacs. I moltes
altres obres amb el títol d’Escac a… Jaque a… la dama o a qui sigui tampoc.
Anàvem dient que la raó de la preeminència literària dels escacs residia en la seva
capacitat simbòlica. Repassem breument alguns dels simbolismes del joc i dels seus
elements.

Comencem per l´escaquer. El tauler de “blancs dies i de negres nits” representa la
dualitat dels elements, la juxtaposició de valors oposats, la successió de llum i de
tenebres, el ying i el yang. Des de les epopeies hindús a novel·les recents de ciència
ficció, és l’espai de la lluita còsmica per al domini de l’univers. (12)

En algunes cançons de gesta franceses, els pesats escaquers medievals serveixen
per matar el contrari o per defensar-se’n. (13)

Trobaríem moltes novel·les que comparen una ciutat a un escaquer. (14) Jaume de
Cessolis, en el seu Moralisatio super ludum scacchorum, el llibre medieval més difós a
tot Europa després de la Bíblia (15), diu que el tauler simbolitza la ciutat de Babilònia, on suposava que s’havia inventat el joc i que, segons Sant Jeroni, era d’altes muralles quadrades. El seu capítol conclou amb una brillant metàfora que, en l’edició catalana
de Brunet, fa: “L´escaquer prefigura la ciutat que havem dita, emperò, tot lo Regne o
encara tot lo món significa.”

Molts autors, com Lope de Vega (16) o Le Bruyère, parlen de la cort com d’un escaquer. Diu el Leandro de La dama boba del Fènix:

Es Madrid una talega
de piezas, donde se anega
cuanto su máquina pare.
Los Reyes, Roques y Arfiles
conocidas casas tienen;
los demás que van y vienen
son como peones viles:
todo es allí confusión. (Ac.N.,XI, p. 589)

I una dotzena de novel·les d’espionatge també fan servir còmodament aquest símil en
el què, les fins ara dues grans potències, lliuraven una llarga partida per a conquerir el
màxim de caselles de l’escaquer del món. La conquesta de les caselles centrals, objectiu estratègic de tots els jugadors, adquireix valors simbòlics relacionats amb el domini d’un mateix i amb l’accés al cel salvador.

Repassem ara, encara més breument, el simbolisme de les peces:

El rei és al centre de les seves tropes dirigint lentament i majestuosa la lluita. Així
expliquen la seva poca mobilitat els tractats medievals. L’única peça que no pot ser
capturada, per als psicoanalistes, representa el pare a eliminar, en una nova
formulació del complex d’Èdip. En la seva forma, semblant a una copa, l’Eduardo Scala
hi veu una imatge del Sant Graal que el jugador ha de conquerir.

Els escacs és el joc monàrquic per definició perquè el seu objectiu és conservar el
propi rei. La vida de totes les altres peces depèn d’ell. Si ell mor s’ha acabat la partida.
Per això els escacs son la més emblemàtica representació de l’ordre monàrquic feudal.
Però el rei que defensen els escacs no és un rei absolut sinó amb un poder limitat. La
llegenda que difon el llibre de Cessolis, i que repetiran tots els tractats posteriors, que
explica que el joc va ser trobat per ensenyar a un cruel tirà que el rei no pot res sense
l’ajuda i protecció de la resta de peces, representa ben clarament que el rei que
simbolitza el joc d’escacs és un rei pactista. I no falta qui pensa que, en tenir per objectiu l’eliminació del rei contrari, es pot pensar que els escacs son un joc anarquista, com proclama un revolucionari d’una novel·la d’Henry de Montherland.

La reina, com saben, en el pas del joc per la cultura àrab, era un visir, un ministre de
la guerra. Sembla que el culte marià, la necessitat de donar una companya al rei, i, sobretot, el culte a la dona de l’amor cortès, va provocar el canvi d’aquesta peça masculina en dama.

Des de finals del segle XV, aquesta peça es converteix en la més poderosa del joc.
Això va provocar molts problemes als moralistes, que, en el seu afany alliçonador, no
trobaven l’explicació de què una dona fos la peça més poderosa de la guerra dels
escacs. I encara els agradava menys que, en coronar un peó, hi hagués una
escandalosa presència de més d’una reina al voltant del rei. En haver-se convertit la dama en la peça més valuosa del joc, els escacs poden servir millor per expressar la conquesta amorosa, al·legoria de la què parlarem després.

Les torres o rocs, segons Cessolis son els representants del rei en els confins del
regne. Pesos pesants del combat, l’homonímia del seu nom amb sant Roc, el sant
protector de la pesta, va propiciar, sobretot a la literatura castellana del Segle d’Or, el
seu us a lo diví, en el qual, la peça del sant era emprada en la lluita contra la plaga i el
combat espiritual contra el maligne, com en un sonet de Lope. (17)

Fins al segle XV, el roc era la peça més valuosa, i així ho recorden trobadors com
Guillem Ademar i l’expressió medieval catalana “escac per roc”. (18)

L’alfil, jutge o assessor en el sermonari de Cessolis, és la peça de més diversa
traducció metafòrica. Corredor en alemany, bisbe en anglès, dofí i, finalment, boig en
francès. Alguns moralistes irònics no deixen d’aprofitar, per a la seva sàtira,
l’avinentesa que els dos personatges reials estiguin rodejats de dos bojos. En moltes moralitzacions, des de les medievals a les barroques, té sovint una valoració negativa pel fet d’anar de cantó, en diagonal, i, de vegades, ha simbolitzat el mateix diable.

El cavall representa, lògicament, la figura del cavaller muntat a cavall. La seva ruta,
travessant totes les caselles de l’escaquer per tornar al punt de partida, va ser
estudiada matemàticament per Euler i descriu una de les variants del quadrat màgic. (19) […] Segons Pierre Carnac (20), com arquetip del vencedor, comprèn, entre d’altres, la imatge de la mort transformada en triomf.

Els peons, representants dels diferents oficis en la Moralisatio del dominic medieval,
son vistos en algun tractat —com el de Minguet, editat a Barcelona— com la carn de
canó col·locada davant dels nobles per tal de protegir-los. El peó també és l’heroi infantil dels contes de fades que, com l’Alícia a l’altra banda del mirall de Lewis Carrol, ha de recórrer un difícil camí abans de convertir-se en peça major. No ens costa identificar-nos amb ell, com fan un poema de Kavafis o la cançó de Mecano.

La coronació del peó, que arriba a la darrera casella i es converteix en dama, ha servit
per explicar la difícil promoció en l’escalafó social i militar i, fins i tot, en clau de
simbologia religiosa, ha significat la salvació eterna, en transformar-se l’ànima, al cel,
en una peça més valuosa.

Pel que fa al conjunt de les peces, la literatura ens sol presentar jocs valuosíssims, de
vori o de metalls preciosos, com un que descriu Sagarra a les seves Memòries, objecte
màgic que no gosava tocar a la seva infantesa. I, de vegades, amb propietats
miraculoses, com les peces del Lancelot, que es movien soles i guanyaven tothom qui
se’ls enfrontés obligant-lo a ballar frenèticament, fins que l’heroi les va vèncer desfent
l’encanteri.

En tot cas, les peces son l’ànima del tauler i, si no hi son, aquest sembla que les
enyori. Això sembla dir el poema visual de Joan Brossa titulat “Nostàlgia”: un tauler
sense peces. (21)

Hem vist el simbolisme de peces i escaquer, però què simbolitza el conjunt del joc? Quins son els profunds significats que amaguen els escacs i que els fan estar tan
presents a totes les literatures?

Val a dir que un primer simbolisme dels escacs és el de provar que el destí humà, la nostra sort o desgràcia futura, depén de nosaltres mateixos.

Des de fa mil·lennis, ha existit aquesta polèmica entre fatalisme i voluntarisme a la
filosofia. És a dir, entre aquells que diuen que el nostre destí ja el tenim fixat, que
depèn d’unes causes externes a nosaltres (dels déus, del fàtum…) i que, per tant, fem
el què fem no el podem modificar, i els altres que defensen que, segons com actuem
en el temps present, se’n derivarà un futur feliç o desgraciat. Això demostraria que,
així com si juguem bé guanyem la partida i si juguem malament la perdem, també a la
nostra vida passa el mateix.

Això ho il·lustra Alfonso X en el pròleg del seu Libro del axedrez, dados y tablas, amb
la història dels tres savis que presenten al rei els tres jocs (22). Els daus demostrarien
que la nostra vida ve guiada per la sort, els escacs per les nostres assenyades decisions i les taules per una barreja de sort i enginy perquè, encara que els daus et siguin desfavorables segons com juguis ho pots esmenar.

L’exclusió de la sort, de l’atzar en el joc d’escacs és el motiu de la seva alta valoració
entre els moralistes, enfront de la condemna dels daus i, posteriorment, de les cartes.
Malgrat l’opinió positiva de la majoria d’autors i moralistes però, també trobem
excepcions com les de Petrarca, Ramon Llull (23) o Montaigne (21), que el consideren
una pèrdua de temps.

Tornant a la simbologia dels escacs, és evident que la més repetida a totes les
èpoques i literatures és la de representar la guerra.

Son nombrosíssims els poemes medievals llatins, àrabs o hebreus que invariablement
descriuen els escacs sota la metàfora bèl·lica. Entre ells els de Jedhia Bon Senior, jueu
de Barcelona, i el d’Abraham ben Ezra, que, en traducció de Salvador Juanpere,
comença així:

Narraré un poema d’una guerra preparada
tan antiga com els fets dels avantpassats,
preparada per homes de gran intel·ligència i coneixements.
Els dos exèrcits estan dempeus.
En els seus escaquers hi ha dos Reis
per lluitar l’un contra l’altre.
Tots estan a punt i preparats per a la lluita. (25)

Els primers tractats d’escacs coneguts s’esforcen en mostrar el moviment i
característiques de cada peça amb la seva correspondència bèl·lica al camp de batalla.
A la literatura castellana, Huarte de San Juan diu que aquest joc representa la guerra
(26) i compara l’habilitat per als escacs amb la que ha de tenir el militar i Ruy López
adapta l’estratègia del De re militari de Vegeci a l’estratègia del joc. (27)

Un escriptor i gran jugador txec, que potser vostès coneixen pels seus llibres tècnics,
Ludec Pachman, dibuixa, en Ajedrez i comunismo, una ocorrent comparació entre les
estratègies d’alguns jugadors i les emprades a la guerra:

Philidor va descobrir una estratègia que va expressar amb la màxima de que
“els peons son l’ànima del joc”. Col·locava aquestes debil·lísimes peces en
columnes, com era característic també en estratègies de lluita dels soldats
francesos de la Revolució. Labourdonais descobrí en els escacs la ruptura
central que Napoleó posà a la pràctica en els escenaris bèl·lics europeus. El
nord-americà Morphy solia utilitzar el ràpids canvi de posició de les peces
menors, cosa que recordava les marxes de Washington. L’estil posicional de
Steinitz recorda l’estratègia de trinxeres de la Primera Guerra Mundial (i això
pot completar-se amb Lasquer). Les partides d’Alekhine i de Tal recorden els
atacs llampec de la Segona Guerra Mundial. No sé com podria demostrar que
Bobby Fischer utilitza l’estratègia del terror atòmic, però si tot encaixés tan
harmoniosament no resultaria ni la meitat d’interessant.

Hi ha un llibret deliciós en francès, de Francis Spiner, titulat Mat d’échecs, que sap
trobar oportuníssimes correspondències dels escacs amb tota classe de situacions de
la vida. Vegin com compara les guerres d’aquests darrers decennis amb les que les
dues grans potències es disputaven el tauler del món:

La terra és un tauler. Els dos grans camps s’enfronten. Ahir l’Est i l’Oest. Russos i
americans. Els altres, els peons. Jo avanço un peó a Corea del Nord. Tu respons
amb un altre a Corea del Sud. Partida nul·la. Tornem-hi. Tu avances una dama a
l’Alemanya de l’Oest, jo responc amb un mur a l’Est. Un cavall s’apropa a Cuba.

Jo instal·lo coets. Tu enroques. Els retiro. Taules. Tu guanyes un peó a Vietnam
del Nord. Jo resisteixo al Sud. La teoria del dòmino. Escac a Cambotja. A Laos.
Tu respons a l’Orient Mitjà. Israel contra Síria i Egipte. Mat en sis jugades… Els
dos grans són com els reis. A l’abric. Només els peons donen la cara. (pp.63-64)

Bé. Deixem la metàfora bèl·lica. No cal insistir aquí en les evidents diferències entre
els escacs i la guerra, però sembla clar que la necessitat de concentració de les peces
en el punt feble de l’enemic, la coordinació, protecció i mobilitat de les peces i d’altres
estratègies sí que donen una certa semblança entre la guerra i els escacs.

Un altre simbolisme evident del joc d’escacs és el de ser, com ja hem apuntat, un microcosmos que reflecteix el macrocosmos social. Aquest macrocosmos,
hem dit, pot ser la cort o bé tot el regne. És inevitable tornar al Moralisatio super
ludum scacchorum de Jaume de Cessolis, dominic d’aquest poble de la Llombardia,
amb una difusió tan gran en totes les llengües europees que el seu cognom jo l’he vist
escrit de cinquanta maneres diferents (Cesolis, Cesulis, Tesalònica, Gassulis, etc.).
Aquest sermonari que alliçona sobre els diversos deures de tots els estaments socials
només fa servir els escacs com a carcassa, és més aviat una col·lecció d’ exempla per a us de predicadors.

S’ha discutit si la societat presentada pel dominic és un retrat fidel del país on viu o bé
una visió idealitzada del que hauria de ser. Potser podria ser una barreja de les dues
coses. (28)

Ja hem dit que hi ha moltes novel·les que presenten una ciutat com a tauler on es
desenvolupa l’acció. Jo us recomanaria Las casillas de la ciudad de John Bruner i El
Asedio de Pérez-Reverte.

I deixeu-me esmentar aquí la més important obra teatral que s’ha escrit sobre els
escacs. The game at chess, de Thomas Middleton, en excel·lent traducció i presentació
al castellà d’Ángel Luis Pujante (29), obra satírica que denuncia les maniobres de
l’ambaixador espanyol a Londres, el comte de Gondomar, per casar el príncep anglès
Carlos amb la infanta espanyola, matrimoni que no es va dur a terme, entre altres
raons perquè li exigien de fer-se catòlic. Es tracta d’una partida real, on cada peça
representa un personatge històric. L’obra va tenir un èxit aclaparador, però la van
prohibir, varen clausurar el teatre i posar a la presó tots els actors per la sàtira
despietada contra l’ambaixador i l’Església catòlica.

En la mesura que la novel·la policíaca s’insereix en la societat i, en part, la reflecteix,
també hauríem d’esmentar que moltes novel·les policíaques estan estructurades pels
escacs, sigui en forma de novel·la negra on detectiu i assassí van fent la seva jugada
fins que, normalment, el detectiu fa l’escac i mat final capturant el malfactor o bé es
dona primer un assassinat, una posició en una partida, i s’ha de buscar quines jugades
s’han fet per arribar allí, com passa a La tabla de Flandes de Pérez-Reverte. (30)

Una altra al·legoria que il·lustra el joc del tauler és la de la igualtat davant la mort, que
ja trobem a Sant Agustí i en les danses de la mort medievals. En termes escaquístics
diríem que després de la partida de la vida totes les peces es barregen al mateix sac.

Aquesta idea, ja ve donada pel gran poeta persa Omar Kayyam (1040-
1132), que, en una de les seves estances diu, en traducció anglesa, poc literal:

This all a Chequer-board of Nigts of and Days
Where Destiny with men for Pieces plays;
Hither and thither moves, and mates, and slays
And one by one back in the Closet lays. (31)

Una Moralitas de scaccario, de principis del segle XIII , atribuïda a Innocenci III, i a
Joan de Gales, entre d’altres, “insisteix en la identitat d’origen i destí de la vida dels
homes, els quals son representats per les diverses peces de l’escaquer. (…) Aquestes
reposen barrejades en el mateix sac i hi retornen una vegada el joc s’ha acabat.” (32) I
els reis i peces nobles ho tenen pitjor en aquest retorn al sac, ja que, com que pesen
més, cauen més al fons, potser a l’infern, mentre que els pobres peons queden a dalt,
salvats.

Aquesta moralitat tingué una difusió extraordinària, diu Alexandre Bataller, i en dona
molts exemples. (33)

A casa nostra la trobem, posem per cas, a Àusias March i, abans, a El terç del Cartoixà
de Roís de Corella, on llegim:

“És semblant als escachs lo estament dels hómens que en lo taulell dels huns
als altres se proven… e quan lo joch se acaba, dins un sach los lliguen e los
majors perquè més pesen lo més baix loch prenen.”

En la literatura castellana, és molt conegut el fragment del capítol XII de la Segona
Part del Quixot on, en veure uns comediants, els dos protagonistes comenten:

“—Pues lo mesmo —dijo don Quijote— acontece en la comedia y trato deste
mundo, donde unos hacen los emperadores, otros los pontífices, y, finalmente,
todas cuantas figuras se pueden introducir en una comedia; pero en llegando al
fin, que es cuando se acaba la vida, a todos les quita la muerte las ropas que los
diferenciaban, y quedan iguales en la sepultura.

—Brava comparación —dijo Sancho—, aunque no tan nueva, que yo no lo haya
oído muchas y diversas veces, como aquella del juego del ajedrez, que mientras
dura el juego cada pieza tiene su particular oficio; y en acabándose el juego
todas se mezclan, juntan y barajan, y dan con ellas en una bolsa, que es como
dar con la vida en la sepultura.” (34)

El passatge és important perquè uneix la metàfora del gran teatre del món, tan
arrelada al Barroc, amb el motiu de la bossa igualadora dels escacs que, com hem vist
té una llarga tradició medieval.

Antoni Vilanova creu que Cervantes va trobar la idea al sermó fúnebre de Cabrera a la
mort de Felip II (35), però crec que ho tenia molt més fàcil treure-ho del teatre de Lope,
ja que, com demostro al meu llibre Lope de Vega y el ajedrez, el Fènix l’expressa en cinc passatges diferents (36), de manera que potser fins i tot es podria entreveure una
certa sàtira en les paraules de Sancho per part de Cervantes.

Per citar la més curta, de El genovés liberal:

Piezas somos de ajedrez
y el loco mundo es la tabla;
pero en la talega juntos
peones y reyes andan. (Ac.N. VI, ac. II)

Em pregunto si tot aquest tinglado ideològic no el van muntar els de dalt i l’Església
per tenir consolats i tranquils als pobres pensant que, a l’altra vida, potser estarien
millor que els rics.

I, acostant-nos al final, hem de dir que els escacs també son l”expressió de la conquesta amorosa.

A casa nostra, com exemple més important d’aquesta al·legoria, tenim l’enginyós
poema Escachs d’amor dels valencians Bernat Fenollar, Francesc de Castellví i Narcís
Vinyoles. (37)

El poema és fonamental en la història dels escacs perquè és el primer exemple europeu del desenvolupament d’una partida sencera en la modalitat nova del joc, fruit de la reforma de finals del XV:

Mas nostre joc de nou vol enremarse
De stil novell a qui bel mira. (Es. 54)

Castellví juga les peces rojes de Mart contra Vinyoles que, amb les peces verdes, se li
enfronta representant Venus. Cadascun dels poetes realitza un moviment, que descriu
en una estrofa, i l’altre li replica amb una altra jugada que també transcriu en l’estrofa
corresponent. A més del sentit denotatiu d’una jugada de la partida, les estrofes
també al·ludeixen a una fase de la conquesta amorosa, que acaba amb la rendició de
l’Honor de Venus, escac i mat.

Després de cada jugada amb la corresponent rèplica, Mossèn Fenollar, en una tercera
estrofa, explica una llei del joc i comenta moralment la marxa de la contesa. El poema té 64 estrofes, tantes com caselles del tauler.

Seria pesat enumerar la quantitat de seduccions amoroses propiciades pel joc d’escacs. Des de la història del comerciant Masrur i la seva estimada Zain de Les mil i una nits (38), passant per cantars de gesta medievals citats, Le livre des Échecs amoreux (39), la llegenda de Tristany i Isolda (40), el Filocolo de Boccacio (41), l’extens poema en llatí del polonès Ivan Kochanowski Szachy (42), una copla eròtica anònima (43), el llarg poema Caïssa de William Jones, en llatí i anglès (44) i tantes novel·les com A Pair of
Blue Eyes de Thomas Hardy (45) o la juvenil Escac a la princesa d’Eusèbia Rayó. (46)

Només us llegiré un fragment de Nocturn a Portbou de Jaume Benavente (47). El
protagonista coneix una dona hongaresa, la filla de la qual es guanya la vida jugant als
escacs. Un dia juga amb ella i explica:

“Els escacs (…) després d’aquella partida, també sé que en determinades
situacions poden provocar una insòlita sensualitat. Així em sabia jo, jugant. Era
un desig que tenia més a veure amb el pensament que no pas amb el físic. La
desitjava, sí, però no em veia capaç d’acarar el meu cos al seu, (…) Jugada rere
jugada, a mesura que ella m’anava arraconant i començava a eliminar les
meves peces, a mi em semblava que les nostres ments s’aproximaven. Vaig
notar un formigueig intens a la pell i com les temples em cremaven. Dins de la
meva caseta, mentre la partida avançava, vaig creure veure les imatges que
acompanyaven la vida de la noia i, per uns moments, únics, irrepetibles, em va
semblar que també eren meves. L’ Alma no era la meva contrincant d’escacs,
almenys aquell vespre, sinó que era jo mateix.” (p. 223)

No sé si algú de vostès ha viscut una experiència semblant.

I m’hagués agradat fer alguna referència als escacs a lo divi, parlant de com Ramon
Llull fa servir la llegenda de la multiplicació dels grans de blat per parlar de la glòria del
cel (48), de Gauthier de Coincy (49), fent servir la Verge Maria de dama en la partida contra el diable, de Santa Teresa de Jesús parlant de la peça de la humilitat (50) i de villancets del Segle d’ Or castellà (51) que expliquen l’encarnació de Crist en termes escaquístics, però no disposem de temps.

Només vull concloure que el rei dels jocs ha estat i és un tema tant important per a
la literatura, que l’ha il·luminat des de múltiples perspectives, que és una llàstima que
ara, les revistes i tractats d’escacs ignorin aquesta vessant literària. Al Renaixement i
Barroc, els tractats, sobretot italians, d’escacs, que també s’ocupaven dels
simbolismes del joc, anaven encapçalats per sonets que presentaven l’autor, i, a
Castella, la primera part del llibre de Ruy López parla del simbolisme dels escacs,
l’escaquer i les peces; i, ja al segle XIX, no podia faltar a cap exemplar de Le Palamède (la primera i, per mi, més important revista d’escacs 1836-1847) un conte sobre el joc o
un poema que explicava el desenvolupament d’una famosa partida.

Però si el món dels escacs oblida la literatura, excepte en blogs com Metajedrez o La
Magia del Ajedrez i del Club d’Escacs Sant Martí, la literatura mai oblidarà els escacs.

Notes:

1) Josep Mercadé Riambau, Ajedrez. 88 sonetos, Edit. Poesía eres tú, Madrid, 2020, p. 49. Qui millor relaciona Poesia i Escacs és Pietro Carrera: “…la superiorita dell’ingegno, la cui viveza, credo, especialmente si conosca in due professioni, nella Poesia, e nel gioco de gli Scacchi, perchè l’anima di essi è l’invencione, laquale quanto piu bella, e acuta si scorge, tanto magiormente fa più degno il Poeta, e’l giocatore; (…) Il Poetare, e’l sapere del gioco sono ugualmente dono della natura, le quali virtú non possono acquistarsi perfettamente co’libri senza la naturale inchinazione.” In gioco de gli Scacchi di Pietro Carrera diviso in otto libri (…), per Giovanni de Rosi da Trento, MDC.XVII (I, IV, pp. 58-59).

2) Una gran novel·la d’aquest combat del tauler, desde la perspectiva de Capablanca, és la de l’Antonio Álvarez Gil, Perdido en Buenos Aires (Premio de novela Vargas Llosa 2009), Universidad de Murcia-Caja del Mediterráneo, 2010. Una altra: Charles D. Yaffe, Alekhine’s Anguist. A novel of the Chess Wold, McFarland & Company, Inc., Publishers, Jeferson, 1999.

3) Harry Golombek i Jan Timman tenen cròniques en anglès de l’enfrontament. També ho són les de Frank Brady, Endgame (final de partida). El espectacular ascenso y descenso de Bobby Fischer, Ed. Tell, 2015, i la de David Edmonds i John Eidinow, Bobby Fischer se fue a la guerra. El duelo de ajedrez más famoso de la historia (Bobby Fischer goes to war), (Trad. de Eduardo G. Murillo), Ed. Debate, 2006. Una altra: Enrique Biedma Martín, La guerra del ajedrez, Ed. ExLibric, Antequera, 2020. Més interessants son la novel·la de Pierre Emmanuel Scherrer, La defense Fischer. Roman. Ed. Denoël, Mesnil.sur-l’Estrée, 2013, l’assaig de Gorge Steiner, Campos de fuerza. Fischer y Spassky en Reykjavik, (Trad. de Miguel Martínez), Ed. La Fábrica, Madrid, 2004 i l’obra teatral de Juan Mayorga, Reikiavik, (Con un ensayo de Fernando Broncano), Ed. La Uña Rota, Segovia, 2015. Hi ha també cròniques sobre els enfrontaments de Kasparov amb Karpov i amb Short i bones biografies com la de Julian Voloj: Blanco y negro. Auge y caída de Bobby Fischer, i la monumental, en dos volums, sobre Capablanca: Miguel Ángel Sánchez, Capablanca: Leyenda y realidad. Tomo 1: El rey coronado. Tomo 2: El rey destronado, Ed. Casa Vacía.

4) Paolo Maurensig, L’arcangelo degli scacchi. Vita secreta di Paul Morphy, (romanzo), Ed. Mondadori, Milano, 2013

5) Sobre la vida de Pomar hi ha la novela de Paco Cerdá, El peón, Ed. Pepitas de Calabaza, Logroño, 2020.

6) Sobre Najdorf: Gabriel Siegel, La primera vida de Miguel Najdorf, Ed. Maipue, Ituzaingó, 2016.

7) Sobre Tal: José Mª de Loma, El mago de Riga, Ed. Algorfa, 2019.

8) Altres novel·les sobre Alekhine: La diagonal Alekhine (La diagonale Alekhine), Trad. José Antonio Soriano, Ed. Alfaguara, Madrid, 2022. Sobre els seus últims dies: Paolo Maurensig, Teoría de las sombras (Teoria delle ombre), Trad. de Teresa Clavel, Gatopardo ediciones, Barcelona, 2017. Sobre Capablanca hi ha aquesta altra novel·la de Mario Zaldívar: Ahora juega usted señor Capablanca. Ed. Costa Rica, 1995. Encara que el gran jugador cubà hi té un paper important, el protagonista és un nen.

9) Hi ha edicions de cartes sobre l’autòmat a finals del XVIII (1772, 1783), etc. Potser la millor novel·la és: Robert Löhr, La máquina de ajedrez (Der Schachautomat), Trad. de Lluís Miralles, Ed. Grijalbo, 2007. Una altra: Waldemar Lysiak, El jugador de ajedrez (Szachista / Échec à l’Empereur), Trad. de Mª Concepción García-Lomas, Alianza Ed., Madrid, 1980. Apartant-se del tema: Thomas Day, L’automate de Nuremberg, Gallimard, París, 2008. Edgar Allan Poe, al relat El jugador de ajedrez de Maelzel, demostra que hi havia un jugador amagat a la màquina. Alguns hi han vist aquí el naixement de la novel·la policíaca deductiva.

10) Josep Mercadé Riambau, “Las extrañas partidas del barón de Münchhausen” a Revista Internacional de ajedrez, Nº 67, abril 1993, pp. 51-55.

11) Cf. Stefan Zweig, Novel·la d’escacs (Die Schachsnovelle). Trad. de Manuel Lobo, Ed. Sirmio-Quaderns Crema. Barcelona, 1994.

12) Diu Titus Burckhart a La civilización hispanoárabe: “El tablero de ajedrez representa al mundo. Tiene origen indio y corresponde a un mandala, representación simplificada de los símbolos cósmicos que volvemos a encontrar, plasmados en un esquema geométrico, en el tablero de ajedrez. Las cuatro casillas interiores representan las cuatro fases básicas de todos los ciclos, las épocas como las estaciones; la franja de las casillas que las rodea, corresponde a la órbita del sol con los doce signos del zodíaco y la franja de las casillas exteriores a las veinticinco casas de la luna. La alternancia de blanco y negro es comparable al cambio del día y de la noche, a nacer y morir. Todo el cuadrado tablero, que los indios llaman astapada con sus ocho por ocho casillas es una “plasmación” topogràfica de los movimientos cósmicos que se desarrollan en el tiempo; es el mundo.”

13) A Els quatre fills d’Aymon, també coneguda com Renaud de Montauban, Renaud mata a Bertolai, nebot de Carlemany, tirant-li un pesat tauler d’escacs. A Li contes del Graal de Crétien de Troyes, Galvan fa servir el tauler d’escut i les grans peces per lliurar-les contra l’enemic. La discussió per una partida d’escacs és un motiu recurrent en aquestes gestes , des de La chevalerie Ogier i el de Galiens i arriba a l’obra teatral de Lope El bastardo Mudarra, comentada al meu llibre sobre Lope (pp. 79-86).

14) Així, Màrius Serra parla de Bagdad com d’un “escaquer diabòlic” en el seu conte Contagi i Pierre de Madiargues ho fa en la novel·la El Marge al referir-se al barri xinès de la nostra ciutat.

15) La primera traducció de Cessolis feta a la Península es va fer en català, de la qual es troben set manuscrits medievals diferents. Modernament, Josep Brunet (1900) i Manuel de Bofarull (1902) n’editaren dos textos fins que una tesi doctoral en feu l’edició definitiva: Jaume de Cèssulis, Libre de les costumes dels hòmens e dels oficis dels nobles sobre lo joc dels escacs, Estudi i edició de Alexandre Ballester, Institut unteruniversitari de Filologia Valenciana, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Alacant/Barcelona, 2018. En castellà hi ha quatre manuscrits medievals, un traduït del català, una adaptació, bastant diferent de l’original, feta pel Licenciao Reyna: Dechado de la vida humana moralmente sacado del Juego del Ajedrez, Francisco Fernández de Córdoua, Valladolid, 1519. I aquesta edició moderna: Jacobo de Cessolis, El juego del ajedrez o dechado de fortuna (Prólogo, introducción y notas de Marie-José Lamarchand), Ed. Siruela, Madrid, 1991.

16) I en El mejor alcalde, el rey, també de Lope, diu un personatge:
Dicen que es una talega
donde junta los trebejos
para jugar la fortuna,
tanto blancos como negros.
Vamos, por Dios, a la corte. (Ac. VIII, p. 313)
Cf.: Josep Mercadé Riambau, Lope de Vega y el ajedrez, Ed. Trialba, Barcelona (pp. 37 i 38).

17) Així , en el sonet de Lope que comença:
Jaque de aquí con este santo Roque,/ peste cruel (…), aportat als 88 sonetos, es comentat al citat llibre sobre Lope, pp. 50-54. I al Coloquio del bautismo de Cristo, el Fénix també fa servir els escacs a lo diví, on Jesús i el diable:
Al monte van esta vez,
no quieren tener juez,
ved donde en batalla franca
la pieza negra y la blanca
entablan el ajedrez. (Ac. II, p. 80, ibid., pp. 70-71)

18) “Escac per roc” vol dir un escac de conseqüències fatals, perillosíssim. Per exemple, diu Arnau d’Erill al Cançoner Universal: Guar-te lo rey d’auer schacs per roc.

19) Euler va demostrar que hi ha moltes possibilitats diferents d’aquest recorregut i jo en vaig publicar 7 en l’article “A salto de caballo”, cinc d’elles amb textos inserits en francès (copiat de la revista Le Palamède), anglès i tres en castellà molt divertits. A la Revista internacional de Ajedrez, nº 95, agost 1995.

20) Cf. Pierre Carnac, La symbolique des échecs, Ed. Henry Veyres, París, 1985. L’autor afirma que la peça del cavall és la més rica en simbolismes.

21) Sobre aquest poema, puc explicar l’anècdota de que, entrevistant el Sr. Brossa, en dir-me que li agradava, hi vaig fer una creueta i ell es va enfadar en considerar, amb raó, que jo li havia manipulat el seu poema. Deia: “Ara la gent preguntarà: Què vol dir aquesta creu?”. Cert: un poema visual comprèn tota la pàgina i jo li havia esguerrat.

22) Després d’explicar que els jocs de taula son més apropiats pels qui no poden fer exercici físic i que, a més, es poden jugar de nit, al mar, a la presó… comença parlant dels escacs perquè “el acedrex es más noble e de mayor maestria que los otros”. I llavors comença una discussió entre els savis sobre si valia més “seso” que “ventura” (sort). El rei els en demana proves i llavors: “E cuando llegó el plazo vinieron cadaúnos antel rey con su muestra. E el que tenié razón del seso troxo el acedrex con sus juegos mostrando que el que mayor seso oviesse e estudiesse apercebudo podrié vencer all otro. E el segundo, que tenié la razón de la ventura, troxo los dados mostrando que no valié nada nada el seso si no la ventura segunt parecié por la suerte llegando el omne por ella a pro o a daño. El tercero, que dizié que era mejor tomar de lo uno e de lo ál, troxo el tablero con sus tablas contadas e puestas en sus casas (…) , que el qui las sopiere bien jogar que, aunque la suerte de los dados le sea contraria que por su cordura podrá jogar con las tablas de manera que esquivarà el daño quel puede venir por la aventura de los dados.” Alfonso X el Sabio, Libro de los juegos: Acedrex, dados e tablas. (…). Edición de Raúl Orellana Calderón), Biblioteca Castro. Fundación José Antonio Castro, Madrid, 2007, pp. 20-21.

23) Diu Llull a Llibre de meravelles: “Una vegada oí racontar que un rei molt ric jugava als escacs. Un savi hom dix a aquell rei per què estava ociós e no faia tot lo bé que fer podia a honrar Déu (…). Dix aquell rei que ell jugava per ço que no faés mal ni cogitàs en mal, e que açò que passàs lo temps en què era. Aquell savi dix al rei que Déus no l’havia fet rei per ço que estigués ociós, ans ho havia per ço que feés be tot lo temps que viuria.”

24) És coneguda aquesta opinió negativa de Montaigne: “Ou s’il manoit des eschecs, quelle corde de son esprit ne touche et n’employe ce niais et puerile jeu? (Je le hay et fuy, de ce qu’il n’est pas assez jeu, et qu’il nous esbat trop serieusement, hayant honte d’y fournir l’attention qui suffiroit à qualque bone chose.) (…) Quelle passion ne nous y exerce? La cholere, le pespit, la hayne, l’impatience et une vehemente ambition de vaicre (…)”, Michel de Montaigne, Essais, Edition… par Maurice Rat, Paris, Garnier Frères, 1962, (2 tomes). El text citat al L. I, Chap. L, p. 336)

25) Al llibre que citarem, pp. 80-82.

26) Diu, a Examen de ingenios: “El que inventó el juego del ajedrez hizo un modelo del arte militar, representando en él todos los pasos y contemplaciones de la guerra, sin faltar ninguno.”

27) És a dir, no és que escrigui el seu tractat seguint Vegeci, sinó que les trenta llargues cites del Epitoma Rei Militaris li serveixen per atorgar autoritat al seu llibre: Libro de la invencion liberal y arte del juego del Axedrez, (…), Alcalá, Andrés de Angulo, 1561. En 1989, Antonio J. Osuna en feu una edició facsimilar (Imprenta Rayego, Zafra).

28) Pel que fa al nostre joc, el primer capítol és el més interessant, on exposa que “tres son les raons d’aquest solaç, en paraules del manuscrit editat per Bofarull, que acostuma a ser més concís i clar: “la rahó per la qual aquest joch se trobà és en III maneres. La primera, per corregir lo dit rei; la segona, per esquivar vici de star ocios, la terça per trobar coses subtils.” (p.10)

29) Thomas Middleton, Una partida de ajedrez (Traducción, introducción y notas de Ángel Luis Pujante), Universidad de Murcia, 1983.

30) Aquesta sensació de sentir-nos peces d’una partida que algú, Déu o el destí, està jugant a les nostres espatlles, és una de les metàfores més fecundes de la literatura i la trobem, per exemple, en moltes novel·les de l’Arturo Pérez-Reverte.

31) H.J.R. Murray, A History of Chess, The original 1913 edition, Skyhorse Publising, New York, 2021, p. 83. L’edició catalana que tinc jo de les Estances, en traducció de Ramon Vives , Ed. del Mall, Barcelona, 1985, no porta aquesta, encara que n’hi ha una altra, la XXIII, que fa:
Som ninots! Som ninots del blau destí joguina,
que, com un nen que juga amb ràbia i afalacs,
mou els homes peons, i els moviments combina
com peces sens consciència d’un grandiós joc d’escacs. (p.40)

32) Alexandre Bataller Català: “Representació social i tòpic de la igualtat davant la mort a través de la figuració del joc dels escacs (de Jaume de Cèssulis i Innocenci III/ Joan de Gales a Francesc Eiximenis i Ausiàs March)”, a Llengua & Literatura, 9, Universitat de València, 1998, p. 15.

33) I en posa aquest fragment: “Mundus iste totus quoddam schacharium est, cuius unus punctus albus est et alter niger propter duplicem statum vite et mortis, gratie et culpe. Familia huius schakarii sunt homines huius mundi qui omnes de uno sacculo materno extrahuntur et collocantur in diversis locis huius mundi et singuli habent diversa nomina. Unus dicitur rex, alter regina, tertius rochus, quartus miles, quintus alfinus, sextus pedinus. (…) Istius ludi conditio talis est ut unus alium capiat et cum ludum compleverint, sicut de uno loc et sacculo exierunt, sic in unum locum reponuntur, nec est differentia inter regem et pedite pauperem quia simul in unum dives et pauper et sapientie vii unde dicitur unos introitus ad vitam et similis exitus. Et saepe contingit quod quando schakarii reponantur in saculum rex inferius collocatus est. Sic quando transeünt a vita huius mundi maiores, sepe in inferno sepeliuntur, et pauperes in sinum Abrahe deportantur exemplo Divitis et Lazari”. (Íbid.) En aquest excel·lent article, Bataller cita tres articles meus publicats a Ajedrez Internacional.

34) Miguel de Cervantes, Don Quijote de la Mancha, Ed. Espasa Calpe, Madrid, 1940, p. 383.

35) Fra Alonso de Cabrera en A las honras de nuestro señor el serenísimo y católico Rey Philipo Segundo, pronunciat a Santo Domingo el Real de Madrid el 1598, digué: “(la vida humana), es un juego de ajedrez que, entabladas las piezas, tiene cada una su lugar y preeminencia: el rey, la dama, el arfil; pero acabado el juego y echadas en la bolsa, y revueltas como caen: el rey , que es más pesado, abajo; el peón arriba; no hay diferencia ni respeto.” El sermó es troba a: Cabrera, Fray Alonso de, Sermones, (Estudio preliminar de Miguel Mir). Madrid, Bailly-Bailière e hijos, 1906, (N.B.A.E., 3).

36) I, en el sonet que recita Demetrio, a El gran duque de Moscovia y Emperador perseguido, (Ac. VI, p. 616):
¡Pluguiera a Dios que un labrador naciera!
No hay en este ajedrez tretas sutiles,
Pues se acaba el juego de manera,
Que los reyes, las damas, los arfiles
Junta la muerte, sin quedarse fuera
Las piezas altas ni las piezas viles.

37) Sembla que el primer podria haver dissenyat el poema, Castellví hauria resolt la part tècnica i Vinyoles, més hàbil poeta, hauria portat el pes de la seva vessant mètrica. El poema, trobat pel jesuïta Ignasi Casanova, va ser publicat per Ramon Miquel i Planas el 1914. Ha estat estudiat, entre d’altres, per Antoni Ferrando i el Ricardo Calvo, i n’hi ha una edició relativament recent: Narcís Vinyoles, Scachs d’Amor (Edició de Salvador Juanpere i Aguiló), Interserveis Empordà, SL, Figueres, 1992. S’ha escenificat més d’un cop a Xàbia. En conjunt el poema consta de tres estrofes inicials de presentació, seixanta que descriuen vint moviments, amb les seves respectives respostes i comentaris, i l’estrofa final que mostra el mat. En total, tantes com caselles del tauler. Vera filigrana mètrica, en paraules de Martí de Riquer, les estrofes, de nou versos, s’inicien amb la rima del darrer vers de l’estrofa precedent. Així fa la darrera, jugada per Castellví, que descriu el xec de la dama a casa de l’altra dama:
Lo príncep Març que nostre cor inflama,
per triomfar de tan alta conquesta,
prés lo Honor que sobre tota res clama,
oferint-la al bon Voler molt presta
la Bella Flor, amb amorosa flama
lo Fruyt d’Amor sacrifica.b gran festa.
En lluna stà lo punt d’aquest eclipsi,
e qui l’entén, entén l’Apocalipsi. (p.46-65

38) Enamorat bojament de la seva estimada Zain, ella, gran jugadora, li ha dit que no serà seva fins que la guanyi als escacs, apostant diners. Dia rere dia Masrur juga amb ella i va perdent-ho tot fins que ella se’n compadeix, li retorna els seus bens i viuen una història d’amor. Les mil i una nits, Volum III, (Traducció íntegra i directa de l’àrab per Dolors Cinca i Margarida Castells), Ed. Proa, (4ª ed.), Ed. Proa, Barcelona, 1999, pp. 353-404.

39) Hi ha dues versions de l’obra: una en vers, Poème des Eschez amoreux, de més de 30.000 versos, d’autor anònim, i una en prosa, Glose des Eschez Amoreux d’Évrart de Conty. Una bella edició resumida de Le livre des Échecs amoreux, amb diferents estudis, la va publicar Éditions du Chêne, Paris, 1991.

40) Abans de beure Tristany el filtre màgic i afrodisíac, que anava destinat al rei Artur, Tristany i Isolda estaven jugant una partida d’escacs. A la resta de la matèria de Bretanya, on Lancelot és gran jugador, hi surten molt els escacs.

41) Il Filocolo de Giovanni Boccaccio, la seva primera novel·la, està inspirada en Le conte de Fiore et Blanchefleur. Per accedir a la fortalesa on està reclosa la seva estimada, Filocolo jugarà tres partides amb el Guardià Sadoc. El guanya les tres però li torna tot el què li havia guanyat a canvi de deixar-lo entrar. Giovanni Boccacio, Filococo, Ed. Gredos, Madrid, 2004. Al Decameró també juguen als escacs. A la novel·la sèptima de la Sèptima Jornada, Anichino es deixa vèncer als escacs per Beatriu, en estar enamorat d’ella. G. Boccaccio, El Decamerón (Traducción de Daniel Tapia), Compañía General de Ediciones, S. A,, México, 1959, p. 466.

42) Presenta el problema d’un rei que no sap a qui donar la seva filla, Ana de Dinamarca, si a Boian o a Teodor. Se l’endurà qui guanyi als escacs. És curiós que comença el poema amb el mètode modern i l’acaba amb l’antic. Ell mateix diu que el poema de Vida el va influïr.

43) La copla es titula: Contiénese aquí unas coplas de como un caballero y una dama jugaban al ajedrez, i comença: “Juguemos al ajedrez/ y darle un roque,/ no quiero yo sino al toque y emboque”:
Una siesta calurosa
por pasar la parte della
una dama muy graciosa
dijo me jugase con ella
al juego del ajedres
y darme hía un roque (…).

Mentre hi ha moltes coplillas eróticas sobre altres jocs, és l’única que fa servir els escacs. Jo he examinat el manuscrit en la B.N. de Madrid i la seva manca de puntuació permet dues lectures, prenent en una la iniciativa la noia i, amb una altra puntuació, el noi. José Antonio Garzón va totalment desencaminat interpretant en termes escaquístics el “toque y emboque”, que té una clara connotació eròtica.

44) Caissa, llarg poema en hexàmetres llatins del poeta i filòleg Williams Jones (1763), narra l’aventura amorosa d’ Ares (Mart), el déu de la guerra, que festeja la bella nimfa Caissa, que no li fa cas. En veure’s rebutjat, cerca l’ajuda de Mercuri que crea el joc d’escacs per tal que li ofereixi com ofrena. Així sedueix la noia que s’enamora de Mart. El blog La Magia del ajedrez, porta la versió anglesa del poema, del mateix Jones.

45) Els escacs no és el tema central de la novel·la, però l’escena en la qual Stephen juga tres partides amb la protagonista, Elfride, és important. Ella es deixa guanyar dues i li guanya la tercera, i així ell veu que ella s’ha deixat guanyar. Una frase diu: ”La partida tuvo su importancia a la hora de perfilar el rumbo que tomó el futuro de ambos” (p. 47), Thomas Hardy, Un par de ojos azules (A pair of blue eyes). Trad. y prólogo de Damián Alou, Ediciones del Bronze, Barcelona, 2001.

46) Escac a la princesa, d’Eusèbia Rayó, gira a l’entorn de la filla d’un rei que no es pot casar fins que algú no la guanyi als escacs. Un dels seus capítols reprodueix, el línies generals, la partida jugada per Andersen i Kieseritzi, l’anomenada Immortal. Al final es deixa guanyar pel noi que li agrada.

47) Jaume Benavente, Nocturn a Portbou, La Temerària Editorial, Sabadell, 2014.

48) Tothom cita els famosos versos del Dant al Cant XXVIII del Paradís:
L’incendio suo seguiva ogni scintilla
ed eran tante, ce’l numero loro
più che´l doppiar delli scacchi s’immilla.

Ramon Llull, trenta anys abans del Dant, clou la seva Doctrina pueril, parlant de la joia del Paradís, en aquests termes: Com siuràs al tauler d’escacs, aquest nombre mit, e compara a la primera casa tota la benaurança qui fos en dos segles semblants a aquest e en la terça casa mit la benaurança de quatre mons; e aixi multiplica la benenansa per totes les cases del tauler; e com les cases del tauler not bastaran, fé mes cases de les esteles del cel e de les gotes de laygua de la mar…

49) Gauthier de Coincy, a Miracles de notre Dame (1218-1236) fa servir sovint els escacs per parlar de la lluita espiritual contra el diable. A Le miracle de Théophile, empra com a dama (fierce) la Verge Maria:
Ceste fierce n’est pas d’ivoire;
Ainz est la fierce au roy de gloire
Qui rescout toute sa meisnée

Qu’avait déables defrainée…
Ceste fierce le mate en roie;
Ceste fierce le mate en angle;
Ceste fierce li tolt la jangle;
Ceste fierce il tolt sa proie;
Ceste fierce touzjdrs le point;
Ceste fierce de point en point
Par fine force le dechace.

50) En les obres que va publicar Santa Teresa de Jesús, patrona dels escaquistes espanyols, no hi trobem cap referència als escacs. Les pàgines del capítol 24 de Camino de Perfección que en parlaven i que jo vaig tenir el privilegi de fullejar emocionadament a la biblioteca de l’Escorial les va suprimir per a la publicació. Al convent de carmelites de Valladolid es troba l’altre manuscrit mutilat. Mai sabrem si ho va fer motu propio o pressionada per algú (el confessor…). En la primera redacció del llibre, parlant de l’oració diu: “Pues creed que quien no sabe concertar las piezas en el juego del ajedrez, que sabrá mal jugar, y si no sabe dar jaque, no sabrá dar mate. Así me habréis de reprender porque hablo en cosa de juego, no le habiendo en esa casa ni habiéndole de haber. Aquí veréis la madre que os dio Dios, que hasta esta vanidad sabía; mas dicen que es lícito algunas veces. Y cuán lícito será para nosotras esta manera de jugar, y cuán presto, si mucho lo usamos, daremos mate a este Rey divino, que no se nos podrá ir de las manos ni querrà.
La dama es la que más guerra le puede hacer en este juego, y todas las otras piezas ayudan. No hay dama que así le haga rendir como la humildad. Esta let rajo del cielo en las entrañas de la Virgen, y con ella la traemos nosotras a nuestras almas” (…), Santa Teresa de Jesús, Obras completas (Transcripción, introducción y notas de Efrén de la Madre de Dios y Oter Steggink), B.A.C., Madrid, 1962, p. 19.

51) En la revista Ajedrez Internacional nº 51 (XII-1991) vaig publicar dos “villancicos” de Gerónimo del Río trets del Cancionero General de Hernando del Castillo. En els dos Déu fa la Verge Maria Dama “por dar al diablo mate”. I uns altres dos d’ Alonso del Castillo, trets de Peregrinos pensamientos de mysterios divinos que parlen de l’encarnació en termes escaquistics. Y transcric el més breu, una estrofa de la Letra al nacimiento de Cristo de Bonilla:
Si a Belén Carillo vas
mil maravillas verás.
Verás como en cama escasa
puso al rey del cielo amor,
que como gran jugador
le traspuso en otra casa;
y subir de casa en casa
el peón de humanidad
a pieza de Magestad
que del tablero es la más,
mil maravillas verás.

No vaig publicar unes llargues i mediocres Coplas de un poeta teólogo metaforizando el juego del ajedrez a la encarnación del hijo de Dios de Garci López de Castro. També tenim un Anónimo: “Juego del axedrez a lo diuino” a Pliegos poéticos del s. XVI de la Biblioteca Rodríguez- Moñino, Joyas Bibliográficas XXIII (Introducción de Arthur Lee-Francis Askin), Madrid, 1981, Pág (4r.) amb l’inici del poema: “El Rey blanco eternal…”, llarg poema a lo diví que descriu la lluita entre el Rey Blanco (Crist) amb el Rey Negro (Satanas) en clau escaquística. Datat el 1588. Fernando Gómez Redondo, en el Rinconete del Centro Virtual Cervantes.

Josep Mercadé