Un regal d’aniversari: un piano nou per al Puig. Campanya de micromecenatge
La tècnica del piano és, en realitat, molt senzilla, però es necessiten anys per dominar-la. Glenn Gould
La tècnica neix de l’ànima. Franz Liszt
Amb el piano, em fio totalment dels sentiments. La ciència la deixo a la vida. Oscar Wilde
Quan es va construir, ara fa 50 anys, l’edifici de l’institut Puig Castellar, l’Administració educativa (Ministeri d’Educació) acostumava, feliçment, a dotar els centres públics d’ensenyament mitjà (es com es deien abans els estudis de secundària) d’una sala d’actes.
Representació a la sala d’actes de Doña Rosita la soltera de Federico García Lorca al curs 1983-1984
Des de la seva inauguració, la sala d’actes del nostre institut guarda en la seva memòria milers de bonics records: actes de benvinguda a l’alumnat i a les famílies cada inici de curs, actes de comiat de les diferents promocions acadèmiques, festivals de Nadal i Carnaval, festes solidàries per recollir diners per campanyes humanitàries, celebracions literàries de Sant Jordi, representacions teatrals, conferències, audicions musicals, projeccions cinematogràfiques, trobades d’aniversari de l’institut, homenatges (per exemple, un d’inoblidable a les Brigades Internacionals), concursos d’arts escèniques, debats, jornades didàctiques, assemblees d’estudiants, de veïns … Però moltes d’aquestes activitats no tindrien sabor si no anessin acompanyades de banda sonora i, en el nostre cas, de la música del nostre piano.
Míriam Pérez, exalumna, tocant a la sala d’actes del Puig durant una celebració la primavera del 2013
Quan algú puja a l’escenari de la sala d’actes, el primer que l’assalta en veure el piano, malgrat que no sàpiga interpretar cap melodia, és la irreprimible temptació de passar la mà per les tecles, com acaronant-les, ja que tots guardem al nostre imaginari una fotografia impossible en la qual toquem el piano una nit d’hivern… com si la música ens escalfés l’ànima i ens reconfortés de les nostres penes. Una cosa semblant al que deia el rolling Keith Richards: “John Lennon era un gran escriptor i un esperit important. De vegades m’assec al piano i em trobo tocant Imagine. I començo a recordar John [Lennon], Jimi [Hendrix], Otis [Redding]…”. Ell pensava en uns músics i nosaltres podem pensar en uns altres (potser Brahms, Chopin, Thelonious Monk…), això sempre és molt personal, és clar. En tot cas, per les aules del nostre institut han passat molts alumnes que després han trobat en la música no només una professió sinó també el sentit de la seva vida (per comprovar-ho no cal més que veure les notícies d’antics alumnes, que és un llistat molt incomplet però obert a rebre noves notícies, o sentir les peces de Música i cançons, el disc gravat fa uns anys a l’institut).
John Lennon
El cert és que ara que el nostre institut farà cinquanta anys necessitem un piano nou. Fins ara al Puig hem tingut dos pianos: un primer que va tenir una vida més curta, des de 1968 a 1983, i el que tenim des d’aleshores, un Young Chang que comença a fer-se gran i ja no fa el mateix servei.
I per això, hem buscat i n’hem trobat un de la marca Kawai (model ND21) que podria anar-nos de meravella. Necessitem, això sí, 3990 euros… i esperem tenir gent al nostre costat per aplegar aquests diners i comprar-lo abans del 27 d’octubre, dissabte, data de la inauguració dels actes del 50è aniversari (lògicament, la campanya es tancaria quan s’arribi a l’import assenyalat).
Per aconseguir-ho, una possibilitat seria que la gent del Puig —alumnes i exalumnes, professors i exprofessors, AMPA, famílies, col·laboradors i amics en general— aportessin una petita quantitat: un euro, dos, tres, cinc, deu… Cadascú el que pugui. Els diners s’han de transferir (telemàticament, des del mòbil o l’ordinador, o des de qualsevol oficina bancària), al compte corrent de l’AMPA de l’Institut Puig Castellar al BBVA:
ES6401829324920200017138
Al full d’ingrés o de transferència heu de fer constar com a conceptes la paraula Piano i el vostre nom i cognoms. Els noms dels donants podran fer-se públics més endavant (no la quantitat donada) i, en agraïment, tots els donants tindran dret a rebre entrades per als diferents concerts que s’organitzin al Puig Castellar al llarg del curs 2018-2019, a més d’un exemplar del llibre del Cinquantenari.
Gràcies a totes les persones que ens puguin fer un cop de mà i a totes les persones que no ho facin per les raons que siguin però que igualment simpatitzen amb el nostre projecte i el recolzen.
Entre tots fem el Puig! Entre tots aconseguirem un piano nou per a l’institut!
Comissió del Cinquantenari
Més informació: 50 anys
Adreça electrònica: 50anys@elpuig.xeill.net
Muchas gracias [por enviarme la información sobre la campaña]. Sabes que el piano que tenemos ahora (si existe aún) nos lo regaló Jordi Pujol. Lo llamó Antoni Mussons para que viniera a ver Mariana Pineda, de Federico García Lorca, obra que yo monté con alumnos del nocturno, y aprovechamos para decirle la precariedad con la que ensayábamos.
No sé si es buen momento para pedir una ayuda a las instituciones. Yo creo que deben ayudar a la escuela pública. ¿Habéis pensado algo en ese sentido?
No obstante, gracias por avisarme. Tenme informada de todo. Quiero asistir.
Si me dices que no nos ayudan con el piano, será un honor participar con mi ayuda para renovarlo.
un saludo afectuoso,
Trinidad
Gracias, Trini, por recordar los años del Puig y por evocar las circunstancias en que, el 25 de marzo de 1983, nos llegó el piano de la mano de Jordi Pujol con motivo de la inauguración de la nueva sala de actos y de la puesta en escena de vuestra Mariana Pineda. Las circunstancias y las prioridades de ahora son otras para la Administración educativa, y por eso recurrimos a la campaña de micromecenazgo y esperamos contar con la colaboración de muchas de las personas que llevan al Puig Castellar en su recuerdo.
La Trini té tota la raó. Quin poc valor dona aquest país a l’educació dels nostres infants! Aquest n’és un dels moltíssims exemples que podríem escriure. Amb això no vull desanimar ningú a col·laborar.
Tenim el que tenim, i si l’educació als nostres centres té el nivell i la dignitat que encara té, és per la lluita , l’esforç i el treball que professionals i famílies hi posen i seguirem posant.
Felicitats al Puig Castellar, gràcies per no oblidar els que hi hem passat. Ens trobarem en les reivindicacions i en les celebracions.
Teresa.
“Fins a 18.792 alumnes catalans estudien en escoles o instituts públics en mòduls prefabricats. La comarca amb més alumnes es el Gironès seguida del Barcelonès” (font: diari Ara). Aquest dada és un indicador, com ho és que Catalunya, amb Múrcia i la Comunitat Valenciana siguin a la cua en despeses dedicades a l’ensenyament (font: Ministeri d’Educació). I una altra informació d’avui mateix (17 de juliol de 2018), publicada a La Vanguardia recull els percentatges d’alumnes d’escoles públiques que no assoleixen el grau d’ESO, per sexe i estatus migratori: “El fracàs escolar dels fills dels immigrants dobla el dels autòctons”. Tot això és molt preocupant. I és clar que hauria d’haver-hi diners perquè totes les escoles tinguessin sala d’actes, piano i altres instal·lacions i recursos, però, com veiem, la realitat i les prioritats de l’Administració són altres.
Un gran esdeveniment per la ciutat de Santa Coloma de Gramanet va ser a l’any 1968 disposar d’un Institut d’Ensenyament Mitjà: El Puig Castellar. I si ho va ser per la ciutat, també per tots aquells nois i noies que en acabar el batxillerat elemental en escoles privades (perquè no hi havia més) volíem continuar estudiant i per això havíem de desplaçar-nos a Barcelona fent 4 viatges al dia amb uns autobusos (el famós SC i FI) on s’havien de fer unes cues interminables, aixafats com sardines i tantes altres incomoditats.
Vàrem inaugurar l’Institut amb classes quasi plenes fins a 5é de batxillerat. Però en les classes de 6é i Preu arribàvem just a 10 alumnes per classe, una petita família amb records entranyables. Gràcies als que l’han fet créixer i han lluitat per una educació digna i de qualitat per la ciutat de Santa Coloma.
I tant! Allà hi vàrem fer bones amistats, algunes que encara duren. També vàrem aprendre a valorar determinats coneixements. Jo encara recordo la professora d’art o història de l’art, no recordo el nom de l’assignatura, ni el de la professora, però a ella si, encara la veig, gairebé com si fos ara. Ella em va ensenyar a valorar l’art.
Potser et refereixes a la Margarita Cuéllar, professora d’Història de l’Art? Jo amb ella vaig aprendre a interpretar les obres d’art i a contextualitzar-les en el seu moment històric.
Jo sóc de la promoció 1973-1976.
Dadas las circunstancias, la campaña de micromecenazgo me parece muy buena idea. Ojalá antes o algo más tarde se consiga el piano, si, muy necesario en una comunidad educativa, pienso.
Gràcies al Puig i a més sóc ara el que sóc i he après a ser feliç!!
Ara també treballo a Ensenyament per la Gene, i sé que si demaneu això que no costa tant, és perquè el que ens donen no arriba per tot!!
He pujat a l’escenari del Puig i estimo el Puig. JO AJUDARE!!!