Màrius Sampere, el mestre de la poesia

Màrius Sampere, el mestre de la poesia que va viure entre nosaltres

L’any 2003, l’Institut va organitzar unes jornades sobre Poesia i educació. Professors, editors, estudiosos i poetes es van aplegar, a la crida del Puig Castellar, per reflexionar sobre el gust per la poesia i com fer-lo viure en l’àmbit escolar. Vam tenir el goig i el privilegi de comptar amb la presència i les reflexions del poeta Màrius Sampere, una de les veus literàries més importants de les darreres dècades en llengua catalana i un dels poetes més reconeguts com a mestre per diferents generacions de poetes actuals.

Com a presentació del poeta, vaig escriure aquest text que ara, a poques dates de la seva mort, recullo:

“Ja fa molts anys, a Santa Coloma hi havia un fotògraf que retratava casaments, nens i nenes de primera comunió, xicots que feien el servei militar, grups familiars per al carnet de família nombrosa… Era un home molt ros, de celles espesses i amb els ulls molt blaus, que semblava d’un país del nord o de l’est. El que molt pocs sabien és que aquell fotògraf de Can Cabacés (nom de l’estudi fotogràfic del carrer Llorenç Serra) que es passava el dia entre fotos de carnet i retrats per enviar al nòvio o al “pueblo”, era poeta. I un poeta dels bons, que havia obtingut el premi Carles Riba —el més prestigiós en poesia catalana— l’any 1963 amb L’home i el límit.

Després d’aquell llibre, en vingueren d’altres i també nous premis fins que aquests darrers anys, l’obra de Màrius Sampere ha estat reconeguda com una de les més sòlides entre els poetes catalans vius. El seu mestratge és indiscutible i molts joves poetes el reconeixen com a influència i guia. Els seus darrers reculls de poemes Les imminències i  Jerarquies han estat guardonats respectivament amb els premis Ciutat de Barcelona 2002 i Premi Internacional de Poesia Laureà Mela 2003. Com a reconeixement a la seva trajectòria artística, ha rebut el Premi Nacional de Literatura 2003 concedit per la Generalitat de Catalunya.

En el cim de la seva creació, Màrius Sampere ens visita, visita novament “el seu poble”, l’escenari que emmarca alguns dels seus poemes. Com que ens hem trobat per parlar de poesia i ensenyament em sembla oportú d’esmentar la dedicatòria que em va fer al seu llibre Poemes de baixa freqüència. Era l’any 1982 i aquell llibre on apareixen el riu Besòs, la muntanya el Sanatori de l’Esperit Sant i d’altres paratges ciutadans m’havia servit en diverses ocasions per fer uns dictats diferents. Així li ho vaig dir, i la dedicatòria no pot ser més avinent per unir poesia i escola, i també per copsar el tarannà del poeta i de l’home. Diu :“Un dia vas dir-me que aquest llibre el feies servir a l’escola. Només et demano una cosa: que no renyis ningú per culpa meva.”

La petjada del poeta a Santa Coloma

Màrius Sampere va néixer a Barcelona. Badalona, Sant Adrià i Santa Coloma són també poblacions importants en la seva vida. A Badalona va desenvolupar la seva faceta creativa com a músic i lletrista en el moviment de la Nova Cançó i a Barcelona ha viscut intensament la seva darrera i més fèrtil etapa. Però és a Santa Coloma on l’espai públic recull les paraules del poeta emmarcades en llocs emblemàtics de la població com són el riu Besòs, el Turó del Pollo (Poblat Ibèric Puigcastellar) i la Font de l’Alzina.

Poema al GR, sender de gran recorregut

Si l’arbre és l’espai que germina

i l’aigua és la sang de l’espai

vetllem perquè no es pari mai

el cor de la font de l’alzina.

Aquests versos els trobarem en el pedrís que hi ha damunt la Font de l’Alzina, a la Serra de Marina

Una veu persistent

Fins i tot després d’haver guanyat el premi Carles Riba, Màrius Sampere continuava sent un poeta molt poc conegut, molt minoritari. Però ell persistia, continuava amb una veu pròpia, intensa, colpidora, sense concessions a la facilitat ni a la complaença, indòcil, com la duresa dels temps que li van tocar viure en els seus primers anys de vida.

“No puc dir que jo fos feliç, llavors; però crec que sí. Perquè era una criatura ignorant, un animalet, un ninot de cera i cotó. En realitat, un projecte de fantasma. Anava cobrant les mides i la consciència volàtil. Un esbós amb els ulls d’un blau destriat, amb cabells blanquinosos de tan rossos, amb cara de passar gana i, naturalment, de no haver viscut la meva mesura rasa.” (L’escala de cargol, llibre autobiogràfic, en prosa)

El final del segle XX i el que ha transcorregut del segle XXI han estat un període de gran creativitat i reconeixement. El 1999 li va ser atorgada la Creu de Sant Jordi, el 2003 obtingué el Premi Nacional de Literatura i el 2016, la Lletra d’Or. Home senzill, amable i bonhomiós, rebia tothom amb idèntica cordialitat, sense fer distincions per edat ni estatus de cap mena. Amic de poetes, crítics i intel·lectuals il·lustres, obria les portes de casa seva a professors amb els seus alumnes i a joves universitaris i periodistes. Objecte d’estudis de volada, d’antologies i traduccions, l’emocionaven els senzills plantejaments sobre els seus poemes exposats en un treball de recerca de batxillerat. El poeta de la veu rotunda i el mot contundent despertava com a ésser humà una simpatia i un afecte instantanis.

A casa seva, llegint poemes a uns visitants

El darrer llibre publicat (2017)

En la seva mort

Màrius Sampere ha mort a finals del mes de maig, faria 90 anys al desembre. Ja molt malalt, però amb el cap clar de sempre, deia a qui l’anava a visitar a l’hospital que sentia tot sovint la presència de “la vella dama”. Però sense donar-hi gaire importància i fer-ne cap drama; somrient, fent broma amb el “modelet” tan poc elegant amb què el podia sorprendre (la camisa hospitalària cordada pel darrera); ell, sempre tan acurat, amb els seus inseparables foulards estampats.

La seva darrera etapa ha estat un colofó gloriós a tota una vida de persistència en una forma de fer poesia sense concessions a la facilitat, sense rendir-se, personal i autèntic fins al final. Amb la vellesa, la seva obra va intensificar-se i va treure a la llum molts llibres, també en prosa. Al mateix temps, la seva figura anava creixent amb el reconeixement de diverses generacions de poetes més joves que ell que en Màrius Sampere han trobat una veu molt personal i un mestre indiscutible.

KOAN (Demiúrgia, 1996)

Em dic Màrius i vaig néixer, m’hi ajudaren

legions de dimonis, entre els quals hi havia

els meus pares, els darrers ancestres

i sens dubte els més bells. Encara me’ls estimo

i ells m’estimen a mi, em consta: bo i morts

m’aconsellen i animen. Tot això ho sé

perquè hauré de morir.

També a vosaltres

us cridaran

pel nom, un a un, i naixereu,

també us ajudaran

legions de dimonis, un dels quals seré jo.

Màrius Sampere i Passarell (28-XII-1928 / 26-V-2018)

Agustina Rico

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *