Nujeen i Nasrine

Aquests dies s’ha estrenat a Barcelona Fuocommare, un documental del cineasta italià Gianfranco Rosi que va guanyar l’Ós d’Or al festival de Berlín d’aquest any (febrer del 2016). La pel·lícula va ser rodada a Lampedusa, una petita illa italiana de 20 quilòmetres quadrats d’extensió i una població d’uns 5.500 habitants. Per la seva situació geogràfica (a 205 km de Sicília i a 113 de Tunísia, és a dir, més a prop d’Àfrica que d’Europa), l’illa és un lloc on intenten desembarcar milers d’immigrants provinents de les costes nord-africanes. La pel·lícula està construïda sobre la base d’un contrapunt entre dos realitats molt diferenciades: per una part, tracta de plasmar la vida quotidiana d’alguns illencs, especialment de Samuel, un nen de 12 anys, que va a l’escola, li agrada fer punteria amb un tirador i ha de portar ulleres perquè té un ull gandul, i per l’altra, el rescat d’immigrants quan són a punt de naufragar perquè naveguen en embarcacions molt fràgils. Els personatges de l’illa estan més o menys individualitzats; dels personatges que han pogut sobreviure a les dificultats de la travessia, en canvi, se’ns deixa intuir genèricament les seves motivacions: que arriben impulsats per la fam, la por de morir en la guerra o a causa de la repressió, la busca de treball i d’un futur millor per a ells o per la seva família… L’objectiu de Gianfranco Rosi és molt clar: sensibilitzar els espectadors occidentals de la tragèdia dels immigrants que moren a la Mediterrània sense haver pogut tocar terra; és a dir, la denúncia d’un fet incontrovertible:  la Mediterrània s’ha convertit en un immens cementiri de vides humanes (es calcula que només en els nou primers mesos d’aquest any han mort a les seves aigües 3800 persones). La pel·lícula ens colpeja, però no deixa a la nostra memòria cap nom ni cap tipus d’identificació de les víctimes; ens presenta víctimes anònimes, no identificables (ens explica, en canvi, que els immigrants més pobres, que han pagat menys, han de viatjar a la bodega del vaixell i tenen, per consegüent, més risc de morir asfixiats o en cas de naufragi). És el mateix que va passar al seu moment quan vam llegir, per exemple, que “l’enfonsament d’un vaixell amb 700 persones al canal de Sicília és el més greu de les dues últimes dècades” (Cronologia dels naufragis amb immigrants al Mediterrani): a la pel·lícula i a certs informatius els immigrants morts son vistos com a números, cossos sense nom, rostre ni individualitat. És veritat que aquestes informacions sobre milers i milers d’immigrants són estremidores i ens porten a fer-nos moltes preguntes sobre les causes de les immigracions, el negoci del tràfic de persones, les formes d’acollida a Europa i sobre com s’haurien de resoldre aquests problemes.

naufragis-dimmigrants

[El Roto, vinyeta publicada a El País.]

Ara bé, sembla que l’empatia funciona amb més eficàcia quan sabem els noms de les víctimes. Les històries d’immigrants i refugiats que arriben amb més efecte als ciutadans occidentals i es queden per més temps a la seva memòria tenen nom i cognom. Són en aquest cas víctimes identificables que ens fan pensar que podríem ser nosaltres mateixos o qualsevol dels nostres familiares i amics. Pensem, per exemple, en el nen Aylan Kurdi: qui podrà oblidar mai el cos del nen jaient a la sorra?  Des que va aparèixer la seva foto als diaris, Aylan Kurdi i la seva família ocupen un lloc al nostre cor i al nostre record.

una-imagen-vale-mas-que-mil-ahogados

Per això, perquè les protagonistes tenen rostre, un origen, nom i cognom, entre les històries d’immigrants i refugiats que ens arriben aquests dies, la de les germanes Nujeen i Nasrine Mustafa, refugiades sirianes, s’ha convertit en un fenomen mediàtic. La seva història ens commou i ens fa creure en la força de voluntat, en la tenacitat i el coratge d’alguns éssers humans. La seva història és, malgrat totes les dificultats i tot el patiment que han viscut, una història d’esperança, però també —no ens enganyem— una petita excepció molt diferent de la desventura de tants altres milers de refugiats.

nujeen-i-nasrine-mustafa

Nujeen Mustafa (Alepo, 1999), que es mou en cadira de rodes (pateix paràlisi cerebral), no havia anat mai a l’escola als seus 17 anys. La més petita de nou germans, s’ha passat gran part de la seva vida mirant la televisió (“la televisió era la meva finestra al món des del cinquè pis on vivíem, perquè no podia sortir fàcilment a causa de la meva discapacitat”, ha explicat en una entrevista a La Vanguardia del 16 d’octubre de 2016). Després de sortir de Síria i arribar a Turquia, Nusjeen i les seves germanes tenien por que, a causa de la cadira de rodes, malgrat haver pagat 1300 euros per cap, no les deixessin pujar al bot que havia de portar-les cap Grècia… precisament el 2 de setembre de 2015, el mateix dia que el petit Aylan Kurdi (tres anys), el seu germà Galíp (cinc anys), la seva mare, Rehan Kurdi, de 32 anys (“Li tinc molta por a l’aigua, no vull anar-hi”, li va confesar premonitòriament el dia abans de morir a la seva cunyada, Teema Kurdi), i altres dotze persones van morir ofegades quan intentaven arribar des de Bodrum (Turquia) a l’illa grega de Kos.

trajecte-de-nujeen-i-nasrine

Nujeen ha mostrat el seu coratge per anar en la seva cadira de rodes des d’Alepo, ciutat ara destruida per la guerra, fins a la ciutat alemanya de Wesseling, al costat de Colònia, però si mirem la fotografia de més amunt, veurem que darrera de la Nujeen, empenyent la seva cadira, hi ha una de les seves germanes, Nasrine, de 27 anys, estudiant de Física, i aquesta entrada no pot deixar fora de focus la Nasrine, que ha lluitat i s’ha esforçat per no deixar enrere la seva germana minusvàlida: “Estic molt agraïda [a la Nasrine] pel que va fer. No parlem gaire d’això ara. En tot cas, fem broma. Si vull alguna cosa i ella no hi està d’acord, diu rient: “Eh, que et vaig empènyer per mitja Europa|” (La Vanguardia, 16-10-2016).

Fugint d’una ciutat destruïda per la guerra, les germanes Mustafa van recórrer 5600 km. Ara viuen a Alemanya, amb una altra germana i quatre nebodes, estudien alemany i somnien amb el futur. Els mitjans de comunicació en parlen perquè una periodista anglesa, Christina Lamb, ha publicat un llibre amb la seva història. Milers i milers d’immigrants i de refugiats han mort ofegats intentant arribar a Europa, i en alguns casos ni tan sol la seva família se n’ha assabentat, de la seva mort: ningú en parla ara. No tenen nom, no tenen rostre: són un número entre milers d’ofegats… El Roto, un cop més, té raó: al nostre món, “una imagen vale más que mil ahogados”. I d’aquesta contradicció dels mitjans de comunicació que parlen d’uns i no es preocupen d’investigar la vida que han deixat enrere els milers d’immigrants i de refugiats que han mort, qui ens salvarà?

[Més informació: “La extraordinaria travesía de Nujeen” (El País, 11 d’octubre de 2016) i “Ja em patit prou, només volem estar fora de perill” (La Vanguardia, 16 d’octubre de 2016).

El Sàhara davant nostre

Escola i educació intercultural. La situació del Sàhara a través de la mirada d’uns alumnes de l’ESO de Santa Coloma de Gramenet

Molts dels instituts de Catalunya són espais de convivència de nois i noies de diferents països. Aquesta diversitat no és fàcil de gestionar, suposa nous desafiaments, però també més possibilitats d’intercanvi i diàleg intercultural.

L’escola cerca, mitjançant  una educació en valors, una trobada amb altres cultures, però també el diàleg des de la igualtat i el respecte, en el convenciment que això en durà a la construcció d’una societat més justa per a tots. Un enfocament intercultural suposa educar els nois, noies i adolescents a enfocar i respectar les diferències, especialment creant empatia; és a dir, ensenyant-los a posar-se en el lloc dels altres per tal que entenguin com pensen i com senten. L’objectiu de la pedagogia de la interculturalitat parteix del reconeixement del paper de l’escola com agent transmissor dels valors de les diferents cultures.

Els alumnes de 3r d’ESO de l’Institut Puig Castellar de Santa Coloma de Gramenet van realitzar el curs 2011-2012 una assignatura optativa, Introducció a l’economia. La diversitat de procedència dels alumnes de la classe va permetre un ric intercanvi d’experiències. Entre els alumnes hi havia en Haiba Salek, un noi sahrauí de quinze anys, nascut a un camp de refugiats de Dajla (Argèlia), i que va arribar a Santa Coloma quan tenia 9 anys. Els seus companys, des del principi, van tenir curiositat i li van insistir per què  expliqués la seva història, atès que cap d’ells coneixia els problemes del Sàhara occidental, ni tan sols que el territori havia estat sota control espanyol fins el 1975.
L’entrevista que els alumnes van realitzar a en Haiba i les seves respostes constitueixen una mostra dels beneficis de l’educació intercultural, però, a més a més, les paraules d’aquest adolescent sahrauí ens apropen al drama de milers de refugiats que esperen tornar un dia al seu país, actualment ocupat pel Marroc, per ser els artífexs del seu propi destí.
                                            Haiba i els autors de l’entrevista
L’entrevista

Jessica Smit (nascuda a L’Havana), fa la primera pregunta: Haiba, explica’ns on vas néixer.                                                                                                                               Haiba : —Vaig néixer el setembre de 1997 a Dajla, a un camp de refugiats que és a Algèria, ja que aquest país va acollir els sahrauís que van abandonar l’antic Sàhara espanyol, perquè no hi volien viure després de l’ocupació militar marroquí.                                                                                                                     Jessica: Què és un camp de refugiats?
Haiba: —És un camp provisional que en principi serveix per acollir els refugiats. El de Dajla té, actualment, al voltant de 40.000 habitants, i es va començar a construir el 1975, any de l’ocupació del meu país per les tropes del Marroc. Dajla és a Algèria, a la regió de Tindouf, frontera amb Mauritània.
Sarai Simón (nascuda a Catalunya): Com són aquests campaments?.
Haiba: —Dajla és molt gran, ja que han passat 37 anys des que hi van arribar els primers refugiats. Té diferents barris, escoles de primària, on jo vaig estudiar fins arribar a Catalunya, també hi ha un hospital. La gent viu en les haimes, però també té cases d’adob on hi ha la cuina, i altres recintes més petits on es troba el bany. A l’estiu fa tanta calor que la gent dorm sobre la sorra a l’exterior, ja que les temperatures poden arribar a marcar un màxim de 50º C.
Constanza Rivas (nascuda a Xile): No entenc per què els sahrauís han de viure a Algèria. Tampoc sabia que el Sàhara era un país, pensava que era un desert.
Haiba: —El Sàhara Occidental va començar a ser colonitzat per Espanya a finals del segle XIX, però quan Franco s’estava morint, Hassan II, el rei del Marroc, un país que sempre havia reclamat aquest territori com a propi, va promoure la invasió aprofitant la debilitat d’Espanya. Milers de marroquins, uns 30.000, van traspassar la frontera portant Al Corà a la mà, i els militars espanyols que estaven a la zona, davant uns homes solament armats amb el llibre sagrat, no podien rebutjar-los, i menys disparar sobre gent indefensa. L’anomenada Marxa Verda va ser l’inici  de l’apropiació del Sàhara i l’ocupació militar del Sàhara Occidental pel Marroc.
Constanza Rivas: Per què vas venir a Catalunya?
Haiba: —La meva mare, Fatimetu M., que és mestra i donava classes al campament de Dajla, va venir a Catalunya acompanyant els nens del meu país que passen l’estiu aquí. Estava embarassada, i els metges que la van atendre a l’arribar, li van dir que el fetus presentava problemes, i va decidir quedar-se per donar a llum. El meu germà va néixer amb problemes de salut, i per aquest motiu la meva mare va decidir quedar-s’hi, ja que la seva supervivència al camp de refugiats fóra molt difícil. Un cop instal·lada a Santa Coloma de Gramenet, el meu germà gran i jo ens vam reunir amb ella. Actualment, treballa de cuidadora de gent gran.
Marc Martín (nascut a l’Uruguai): I el teu pare també hi és amb vosaltres?
Haiba: —No, ell és soldat del Front Polisari i té la seva feina al campament de Dajla, que és on viu amb la resta de la meva família. Els estius sempre anem tots cap allà.
El meu germà gran, que fa 2n de batxillerat, viu amb una beca a Tarragona, i els caps de setmana, quan podem ens hi apleguem tots a l’Hospitalet de l’Infant.

Família Salek Mohamed

Jessica Smit: —T’agrada Dajla?
Haiba: —Sí, molt, especialment dormir sobre la sorra, i el desert que és impressionant.
Sarai Simon: Ets musulmà?
Haiba: —Sí, i la meva mare m’ajuda a llegir l’Alcorà, que estic aprenent de memòria.
Marc Martín: Per què de memòria?.
Haiba: —És un honor saber l’Alcorà de memòria.
Marc Martín: Tornaràs definitivament a Dajla?
Haiba: —Sí, però primer haig d’acabar l’ESO, fer batxillerat i si és possible m’agradaria anar a la universitat, i un cop acabi els estudis, tinc la intenció de tornar-hi per ajudar el meu poble.
Cistina Medrán (nascuda a Catalunya): Quan vas arribar a Santa Coloma i vas començar anar a l’escola, et va resultar complicat, o no?
Haiba: —No, ràpidament vaig fer amics, i a més a més a Dajla estudiàvem castellà, per això en sabia bastant. El català em va costar més.
Jessica Smit: Com és que estudiaves castellà a Dajla?
Haiba: —No ho sé exactament, potser perquè el Sàhara occidental va ser una província espanyola fins el 1975.
Jessica Smit: Què és el que més t’agradaria?
Haiba: —La independència del meu país, la República Àrab Sahrauí Democràtica.

Entrevista elaborada dins de l’assignatura optativa Introducció a l’economia, curs 2011-12. Nivell: 3r ESO. Alumnes participants: Marc Martín, Cristina Medrán, Constanza Rivas, Haiba Salek, Sarai Simón i Jessica Smit. Institut Puig Castellar. Santa Coloma de Gramenet.

Context històric

Marxa Verda.– La marxa a través del desert que en 1975 van fer 300.000 colons i 25.000 militars marroquins, travessant la frontera fins al Sàhara Occidental. Marxa promoguda pel rei del Marroc, Hassan II, atès que considerava el Sàhara com a territori del Regne Alauí. El dictamen del 16 d’octubre de 1975 del Tribunal de Internacional de Justícia de les Nacions Unides, que ratificava els plans de les Nacions Unides, i de la confirmació del govern d’Espanya del dret del poble sahrauí a la autodeterminació, va accelerar el posicionament del Marroc, ja que interpretava el  veredicte com un recolzament de les seves reivindicacions sobre el Sàhara.

El 14 de novembre de 1975 es van signar els acords tripartits pels quals Espanya cedia al Marroc i Mauritània la seva darrera colònia a Àfrica, l’anomenat Sàhara espanyol. Començava aleshores la qüestió del Sàhara Occidental. Un conflicte en què la població autòctona sahrauí reclama el seu dret a l’autodeterminació davant del Regne Alauí que defèn la seva sobirania al territori.

Milers de sahrauís viuen, avui, als camps de refugiats als campaments instal·lats a la hammada algerina, un desert inhòspit a la regió de Tindouf.

Front Polisario.- Moviment polític i militar del Sàhara Occidental. És successor de l’Organització de Vanguardia per l’alliberament de Sakia-el-Hamra i Río de Oro dels anys 60, dirigida per Mohamed Sid Brahim Sid Embarec Basir, de sobrenom, Basiri, que va ser detingut després de una manifestació a l’Aaiun el 17 de juny de 1970, traslladat a la presó provincial i des d’aleshores roman desaparegut.

Uns estudiants sahrauís, dirigits per Mustafà Said Al-Uali, constituiran el Polisario el 10 de maig de 1973, que tindrà el propòsit d’aconseguir la independència del territori, primer sota domini espanyol, i després marroquí i maurità. Pocs dies després, s’inicien les hostilitats, mitjançant una guerra de guerrilles.

Després de la descolonització espanyola, forçada per la Marxa Verda, el Polisario iniciarà una guerra amb Mauritània que, finalment, els hi cedirà el territori que estava sota el seu control, cessió que serà rebutjada pel Marroc, que s’annexionarà la zona. Des del 1975 el Polisario s’assentà al Tindouf a Argèlia, essent reconegut aquell mateix any per les Nacions Unides. El febrer de 1976 el moviment proclama la República Àrab Sahrauí Democràtica (RASD) amb un govern a l’exili. Els combats del Front Polisario van continuar fins el 1991, dia en que s’acorda un alto el foc després de la creació del s murs marroquins.

La MINURSO (Missió de les Nacions Unides per al Referèndum del Sàhara Occidental) és l’organisme encarregat de vetllar per l’alt el foc i preparar un referèndum, que encara no s’ha realitzat. Després de 30 anys de violacions sistemàtiques dels drets humans de la població sahrauí als territoris ocupats, així com la forma en què l’exèrcit marroquí va desmantellar el campament de Agdaym Izik i la repressió posterior desplegada en tot el territori, transpassant tot  límit, Juan Soroeta Liceras, Juan Miguel Ortega Tirol i altres 71 professors de Dret Internacional i Relacions Internacionales de 32 universitats de l’Estat, a més a més de la Asociación Española para el Derecho Internacional de los Derechos Humanos (AEDIDH), van publicar un article a un diari en el què demanaven el següent: “Tras tres lustros de guerra de liberación nacional, en 1991 el Frente Polisario decidió sustituir las armas por las urnas, en la confianza de que Naciones Unidas sería capaz de llevar a buen puerto un Plan de Paz que había sido negociado libremente por las partes. Pero, desde su puesta en marcha, este Plan fue boicoteado por Marruecos, tal y como ha denunciado, entre otros, James Baker. Existe ya un censo para el referéndum confeccionado por Naciones Unidas, pero el veto francés impide su celebración. Mientras el Plan de Paz continúa estancado y en el Sáhara ocupado se producen estas graves violaciones de derechos humanos, nuestro país se preocupa de su interés nacional, la Unión Europea del suyo y Naciones Unidas se limitan a “deplorarlas”. En esta tesitura, si finalmente se le impide al pueblo saharaui decidir libremente su futuro mediante un referéndum de autodeterminación, en los términos que establecen las resoluciones de Naciones Unidas, nadie le podrá acusar de no haber explorado todas las vías pacíficas imaginables para poner fin a su sufrimiento”. (“Sáhara y derecho Internacional”, El Público, 5 de gener del 2011.)

Els murs del Sàhara Occidental
Els murs més coneguts són, en primer lloc el de Berlín que, afortunadament, va caure el 1989, però també el que separa a Israel i Palestina o fins i tot les tanques de Melilla. En canvi, molts de nosaltres no hem sentit parlar dels murs del Sàhara que el Marroc va començar a construir a partir del 1980 fins el 1987. Es tracta d’un conjunt de murs gigantins fets de pedres i filats, vigilats per més de 125.000 soldats marroquins, armats per les potències europees, i que té més de 5.000 mines al llarg del seu recorregut.
Els sis murs construïts pel Marroc divideixen el Sàhara ocupat i són com unes llargues cicatrius que recorren el desert. Ens il·lusiona pensar que els murs es podran enderrocar, però més difícil serà la neutralització de les mines que continuen matant i mutilant.

Gemma García Fuertes