Aquests dies s’ha estrenat a Barcelona Fuocommare, un documental del cineasta italià Gianfranco Rosi que va guanyar l’Ós d’Or al festival de Berlín d’aquest any (febrer del 2016). La pel·lícula va ser rodada a Lampedusa, una petita illa italiana de 20 quilòmetres quadrats d’extensió i una població d’uns 5.500 habitants. Per la seva situació geogràfica (a 205 km de Sicília i a 113 de Tunísia, és a dir, més a prop d’Àfrica que d’Europa), l’illa és un lloc on intenten desembarcar milers d’immigrants provinents de les costes nord-africanes. La pel·lícula està construïda sobre la base d’un contrapunt entre dos realitats molt diferenciades: per una part, tracta de plasmar la vida quotidiana d’alguns illencs, especialment de Samuel, un nen de 12 anys, que va a l’escola, li agrada fer punteria amb un tirador i ha de portar ulleres perquè té un ull gandul, i per l’altra, el rescat d’immigrants quan són a punt de naufragar perquè naveguen en embarcacions molt fràgils. Els personatges de l’illa estan més o menys individualitzats; dels personatges que han pogut sobreviure a les dificultats de la travessia, en canvi, se’ns deixa intuir genèricament les seves motivacions: que arriben impulsats per la fam, la por de morir en la guerra o a causa de la repressió, la busca de treball i d’un futur millor per a ells o per la seva família… L’objectiu de Gianfranco Rosi és molt clar: sensibilitzar els espectadors occidentals de la tragèdia dels immigrants que moren a la Mediterrània sense haver pogut tocar terra; és a dir, la denúncia d’un fet incontrovertible:  la Mediterrània s’ha convertit en un immens cementiri de vides humanes (es calcula que només en els nou primers mesos d’aquest any han mort a les seves aigües 3800 persones). La pel·lícula ens colpeja, però no deixa a la nostra memòria cap nom ni cap tipus d’identificació de les víctimes; ens presenta víctimes anònimes, no identificables (ens explica, en canvi, que els immigrants més pobres, que han pagat menys, han de viatjar a la bodega del vaixell i tenen, per consegüent, més risc de morir asfixiats o en cas de naufragi). És el mateix que va passar al seu moment quan vam llegir, per exemple, que “l’enfonsament d’un vaixell amb 700 persones al canal de Sicília és el més greu de les dues últimes dècades” (Cronologia dels naufragis amb immigrants al Mediterrani): a la pel·lícula i a certs informatius els immigrants morts son vistos com a números, cossos sense nom, rostre ni individualitat. És veritat que aquestes informacions sobre milers i milers d’immigrants són estremidores i ens porten a fer-nos moltes preguntes sobre les causes de les immigracions, el negoci del tràfic de persones, les formes d’acollida a Europa i sobre com s’haurien de resoldre aquests problemes.

[El Roto, vinyeta publicada a El País.]

Ara bé, sembla que l’empatia funciona amb més eficàcia quan sabem els noms de les víctimes. Les històries d’immigrants i refugiats que arriben amb més efecte als ciutadans occidentals i es queden per més temps a la seva memòria tenen nom i cognom. Són en aquest cas víctimes identificables que ens fan pensar que podríem ser nosaltres mateixos o qualsevol dels nostres familiares i amics. Pensem, per exemple, en el nen Aylan Kurdi: qui podrà oblidar mai el cos del nen jaient a la sorra?  Des que va aparèixer la seva foto als diaris, Aylan Kurdi i la seva família ocupen un lloc al nostre cor i al nostre record.

Per això, perquè les protagonistes tenen rostre, un origen, nom i cognom, entre les històries d’immigrants i refugiats que ens arriben aquests dies, la de les germanes Nujeen i Nasrine Mustafa, refugiades sirianes, s’ha convertit en un fenomen mediàtic. La seva història ens commou i ens fa creure en la força de voluntat, en la tenacitat i el coratge d’alguns éssers humans. La seva història és, malgrat totes les dificultats i tot el patiment que han viscut, una història d’esperança, però també —no ens enganyem— una petita excepció molt diferent de la desventura de tants altres milers de refugiats.

Nujeen Mustafa (Alepo, 1999), que es mou en cadira de rodes (pateix paràlisi cerebral), no havia anat mai a l’escola als seus 17 anys. La més petita de nou germans, s’ha passat gran part de la seva vida mirant la televisió (“la televisió era la meva finestra al món des del cinquè pis on vivíem, perquè no podia sortir fàcilment a causa de la meva discapacitat”, ha explicat en una entrevista a La Vanguardia del 16 d’octubre de 2016). Després de sortir de Síria i arribar a Turquia, Nusjeen i les seves germanes tenien por que, a causa de la cadira de rodes, malgrat haver pagat 1300 euros per cap, no les deixessin pujar al bot que havia de portar-les cap Grècia… precisament el 2 de setembre de 2015, el mateix dia que el petit Aylan Kurdi (tres anys), el seu germà Galíp (cinc anys), la seva mare, Rehan Kurdi, de 32 anys (“Li tinc molta por a l’aigua, no vull anar-hi”, li va confesar premonitòriament el dia abans de morir a la seva cunyada, Teema Kurdi), i altres dotze persones van morir ofegades quan intentaven arribar des de Bodrum (Turquia) a l’illa grega de Kos.

Nujeen ha mostrat el seu coratge per anar en la seva cadira de rodes des d’Alepo, ciutat ara destruida per la guerra, fins a la ciutat alemanya de Wesseling, al costat de Colònia, però si mirem la fotografia de més amunt, veurem que darrera de la Nujeen, empenyent la seva cadira, hi ha una de les seves germanes, Nasrine, de 27 anys, estudiant de Física, i aquesta entrada no pot deixar fora de focus la Nasrine, que ha lluitat i s’ha esforçat per no deixar enrere la seva germana minusvàlida: “Estic molt agraïda [a la Nasrine] pel que va fer. No parlem gaire d’això ara. En tot cas, fem broma. Si vull alguna cosa i ella no hi està d’acord, diu rient: “Eh, que et vaig empènyer per mitja Europa|” (La Vanguardia, 16-10-2016).

Fugint d’una ciutat destruïda per la guerra, les germanes Mustafa van recórrer 5600 km. Ara viuen a Alemanya, amb una altra germana i quatre nebodes, estudien alemany i somnien amb el futur. Els mitjans de comunicació en parlen perquè una periodista anglesa, Christina Lamb, ha publicat un llibre amb la seva història. Milers i milers d’immigrants i de refugiats han mort ofegats intentant arribar a Europa, i en alguns casos ni tan sol la seva família se n’ha assabentat, de la seva mort: ningú en parla ara. No tenen nom, no tenen rostre: són un número entre milers d’ofegats… El Roto, un cop més, té raó: al nostre món, “una imagen vale más que mil ahogados”. I d’aquesta contradicció dels mitjans de comunicació que parlen d’uns i no es preocupen d’investigar la vida que han deixat enrere els milers d’immigrants i de refugiats que han mort, qui ens salvarà?

[Més informació: “La extraordinaria travesía de Nujeen” (El País, 11 d’octubre de 2016) i “Ja em patit prou, només volem estar fora de perill” (La Vanguardia, 16 d’octubre de 2016).