8 de març, Dia Internacional de les Dones

Aquest any, aquests dies previs al 8 de març, Dia Internacional de les Dones (o Dia de la Dona Treballadora), hi ha una certa polèmica entre els partidaris de celebrar manifestacions multitudinàries i aquells altres que, per evitar les possibilitats de contagi del coronavirus, preferirien no organitzar de moment grans manifestacions al carrer i centrar-se en canvi en altres formes d’expressió de les reivindicacions feministes (petites concentracions guardant les distàncies de seguretat, xerrades en grups reduïts, exposicions artístiques, difusió d’articles i texts feministes, intervencions telemàtiques, etc.). Per la nostra part, si a l’institut cada any hem tractat de fer d’aquesta diada una jornada pedagògica de sensibilització entorn a la violència i la desigualtat que encara pateixen moltes dones arreu del món, ara voldríem obrir, almenys des de la instància d’aquest blog, un debat sobre un aspecte concret de la discriminació femenina, l’anomenat efecte Matilda i algunes de les seves conseqüències.

El feminisme és més gran que el moviment feminista

De la mateixa manera que hi ha cristians sense Església, hi ha feministes sense moviment. És a dir, les polèmiques entorn a la celebració del 8 de Març ens recorden que el feminisme és més gran que el moviment feminista, ja que aquest gira moltes vegades al voltant de partits polítics que tenen visions parcials, partidistes, i el feminisme és més global i més universal que qualsevol partit. Davant de les lluites partidistes dins del moviment feminista, s’ha de recordar que, com diu el títol d’un assaig de Chimamanda Ngozie Adichie, tothom hauria de ser feminista. I això hauria de ser així malgrat que no sempre agradin les postures i declaracions d’algunes persones que s’erigeixen en representants únics o úniques del feminisme, moltes vegades des de l’altaveu privilegiat d’algun ministeri del Govern. Aquestes acostumen a ser persones dogmàtiques que creuen tenir sempre raó i que pensen que la veritat del feminisme és el que elles diuen. No s’ha de confondre, però, el soroll mediàtic amb la veritat i, com a mètode filosòfic, val més dubtar de qui no té dubtes i de qui pensa que l’únic feminisme és el que representa el seu partit.

Tothom hauria de ser feminista

Malauradament, encara hi ha gent, sobretot homes però també dones, que creuen que el feminisme és assumpte de dones i que els homes no hi tenen res a veure. Amb tots els respectes, crec que aquesta és una posició còmoda però equivocada. Perquè, en primer lloc, com deia l’escriptor suís Friedrich Dürrenmatt, “els problemes de la humanitat han de ser resolts per tota la humanitat”. Una persona que s’exclogui de la resolució dels problemes de la humanitat, de fet s’està dient a si mateixa que no forma part d’aquesta humanitat, està renunciant, almenys teòricament, a la seva condició. En la mateixa línia de pensament, si el poeta anglès John Donne deia que “la mort de qualsevol persona em disminueix perquè formo part de la humanitat”, ara podríem dir que qualsevol acte contra els drets de les dones em disminueix com a persona i hauria de rebre la corresponent reprovació social, perquè tots formem part del mateix col·lectiu d’éssers humans. El feminisme, per consegüent, tracta de resoldre greus problemes de discriminació, violència i desigualtat que pateixen directament moltes dones arreu del món i, indirectament, la resta de la població (perquè no podem estar tranquils sentint i veient el tracte injust i discriminatori que, en algunes societats més que en altres, reben les dones). Fins que no s’arribi a una situació d’igualtat de drets, possibilitats de realització personal i reconeixement de mèrits entre homes i dones, ningú haurà assolit la seva plena competència com a ésser humà. Hem comprovat al llarg del segle XX i els anys que portem del segle XXI que quan més avança una societat en la igualtat de reconeixement entre homes i dones, més s’eixampla l’horitzó ètic i social de tothom, més equilibrades i harmòniques resulten les relacions entre homes i dones. Així, doncs, com tothom hi surt guanyant amb el feminisme, el feminisme hauria de ser assumpte de tothom, fins i tot d’aquells que s’han de treure de sobre els prejudicis masclistes acumulats durant molts segles de discriminació contra les dones.

Dones ignorades

Si se’ns demanés, com va fer recentment el diari La Vanguardia (secció “El repte”, 25 de febrer de 2021), “qui va ser el primer escriptor que va firmar les seves obres?”, potser tractaríem de buscar a les enciclopèdies o en alguna història de la literatura universal el nom d’algun escriptor egipci, xinès o grec, però ens equivocaríem, perquè el primer escriptor que va firmar les seves obres va ser una escriptora, Enheduanna, filla del rei Sargon el Gran, que va viure a Mesopotàmia fa 4350 anys, segons ens explica a l’esmentat diari el periodista Justo Barranco. Hauríem de preguntar-nos ara per què, abans de saber-ho, havíem pensat en un escriptor i no en una escriptora. I la resposta és molt senzilla: perquè, molt freqüentment, el treball de les dones ha estat poc o gens reconegut i perquè moltes dones han estat ignorades al llarg de la història malgrat que el seu treball era tan important o més en el seu camp que el d’alguns homes molt coneguts. Per tractar de combatre aquesta tendència, que és un prejudici injust i interessat més que una mostra de mandra mental, que també, hem de pensar en allò que modernament es diu efecte Matilda, que s’aplica especialment a les dones científiques els treballs de les quals han estat reconeguts als homes que eren al costat o darrera seu, és a dir, a un tipus de discriminació molt específica, però que ens pot servir ara com un exemple de menysvaloració del treball de les dones.

L’efecte Matilda

Segons hem llegit, l’expressió efecte Matilda va estar encunyada per Margaret W. Rossiter, historiadora de la ciència, al seu assaig “The Mattew/Matilda Effect in Science” (Londres, 1993), per reivindicar el nom i el pensament de Matilda Joslyn Gage (1826-1898), autora del llibre La dona com a inventora (1870). En aquest llibre precursor, Matilda J. Gage descriu per primera vegada el fenomen de les dones científiques que, només pel fet de ser dones, reben menys crèdit per les seves investigacions que aquell que els correspondria objectivament. Aquest fenomen té unes conseqüències perverses perquè moltes vegades el nom de la dona investigadora queda relegat a un segon lloc, marginat, quan no és el cas que se li atribueixen els seus mèrits a un investigador masculí. I aquesta constant marginació dels noms de dones investigadores ha contribuït a formar el prejudici, totalment erroni, que les ciències no són aptes per a les dones. Margaret W. Rossiter, reprenent i ampliant la recerca de Matilda J. Gage, refuta aquest prejudici i hi afegeix nombrosos exemples de científiques que van ser relegades malgrat els seus grans descobriments: Trotula de Salern (metgessa italiana del segle XII que va escriure llibres que després van ser atribuïts a homes), Nettie Maria Stevens (genetista que va descobrir les bases cromosòmiques del sexe), Marie Curie (física i química pionera en els estudis de la radiactivitat), Lise Meitner (física codescobridora de la fissió nuclear), Marietta Blau (física avançada en l’estudi de les emulsions nuclears i en el camp de les partícules), Rosalind Franklin (biòloga avançada en l’estudi de l’ADN) i Jocelyn Bell Burnell (astrofísica, descobridora del primer radiosenyal d’un púlsar). Aquests i altres casos que podríem comentar (Hipàtia d’Alexandria, Sophie Germain, Ada Lovelace, Emmy Noetther, Barbara McClintock, Jane Goodall, etc.) refuten àmpliament, si fos necessari, els prejudicis contra les dones científiques i contra les dones en general. La llàstima és que aquests prejudicis, com a conseqüència del desconeixement i d’una interessada mentalitat masclista, estan fortament arrelats en alguns sectors de la societat i es necessita fer molta pedagogia per eradicar-los. De fet, va ser Albert Einstein qui va dir. “Trista època la nostra! És més fàcil desintegrar un àtom que un prejudici”.

És veritat, és una evidència: la nostra època encara no ha sabut desfer-se de prejudicis irracionals com els que afecten a les relacions entre homes i dones ni de prejudicis contra la igualtat fonamental dels éssers humans. Tothom hauria d’haver assolit ja, com a mínim, per exemple, una veritat inqüestionable: a la mateixa feina, homes i dones haurien de tenir el mateix sou, però això, lamentablement, encara no és així. Segon un diari d’avui mateix (El País, 5 de març de 2021: “Bruselas obligará a las empresas a compensar a las víctimas de la discriminación salarial”), la bretxa salarial a Europa entre homes i dones és encara del 14,1%. I si això passa a Europa, quina és la bretxa salarial entre homes i dones a altres llocs del planeta? Per què ha de guanyar una dona menys que un home fent la mateixa feina? Per què aquestes diferències?

L’efecte Matilda i aquestes bretxes salarials ens confirmen que vivim en un món injust, un món on els éssers humans no som tractats equitativament. I per això dèiem al començament que el feminisme és assumpte de tothom, perquè els seus guanys beneficiarien a tothom. De la mateixa manera que els obrers que, al segle XIX, no participaven a les primeres manifestacions en defensa de les 8 hores de jornada laboral i d’altres reivindicacions en les condicions laborals i salarials després se’n van beneficiar, amb el moviment feminista passa el mateix: tothom hi sortirà guanyant si aconseguim la igualtat en drets i en reconeixement entre homes i dones. Si volem un món més just, ja és hora que homes i dones tinguin el mateix reconeixement i les mateixes possibilitats de realització personal. Mentrestant, haurem de dir, com aquell altre personatge de l’esmentat Dürrenmatt: “Quins temps tan tristos aquests en què cal lluitar pel que és evident!”. Ens queda la tristesa, potser, però també la lluita feminista i altres lluites pacífiques per un món més igualitari. S’ha avançat molt des de les sufragistes del segle XIX com la mateixa Matilda J. Gage, però si el camí és llarg, l’esperança ho és més. Les generacions més joves ho agrairan.

Per acabar, volíem proposar que, igual que Margaret W. Rossiter la va encertar en anomenar efecte Matilda el fenomen de discriminació de les dones en el camp de la ciència, intentéssim entre tots descriure i posar-li nom a altres situacions semblants d’abús i discriminació, perquè quan un fenomen d’aquest tipus arriba a ser descrit comença a ser més fàcil de resoldre. I, de pas, ja que les manifestacions de l’efecte Matilda són molt diverses, animem a qui visiti aquesta pàgina que, si vol, tracti d’esbrinar les diferents formes de discriminació que van rebre les científiques aquí citades i ens ho expliqui amb un comentari. Gràcies anticipades a les persones que ho facin.

F. Gallardo

(Altres entrades d’aquest blog sobre dones i feminisme: “Mil dones”, “Pa, sostre, drets i roses”, “Les dones de veritat”, “Dones i poesia”, etc.)