Al llarg d’aquest últim any hem conegut pels mitjans de comunicació diverses notícies relacionades, d’una i d’altra manera, amb el llarg camí per aconseguir el reconeixement pràctic —no només teòric— de la igualtat de drets entre homes i dones. D’aquestes notícies, en podríem comentar com a representatives tres o quatre de diferent magnitud i resolució (la manca d’equiparació salarial d’homes i dones en alguns camps professionals, la poca presència de dones en càrrecs directius del món empresarial, el fet que el cine realitzat per dones comenci a tenir més visibilitat que abans, la divisió del moviment feminista a Espanya com a conseqüència de l’ús partidista que en fan els uns i els altres…). Però, com a homenatge a la revolta de les dones a l’Iran, potser sigui més adient aquest 8 de març de 2023 recordar les circumstàncies de la mort, a mans de la policia iraniana, de la jove Mashà Aminí per no portar totalment coberts els cabells amb el seu vel. Perquè la lluita pels drets humans a l’Iran és la lluita per la vida i per la llibertat de totes les persones del món que creuen en la fonamental igualtat entre homes i dones, i la perseverança en aquesta lluita és un dels objectius del Dia Internacional de la Dona.
Amnistia Internacional, Human Rights Watch i altres organitzacions no governamentals han denunciat reiteradament les contínues violacions dels drets humans a Iran: falta de llibertat de reunió i expressió, ús sistemàtic de la tortura i de la violència contra els detinguts, aplicació de la pena de mort tant a adults com a menors d’edat, lapidació de les dones per adulteri (sobretot al món rural), consideració de les dones com a ciutadans de segona categoria (la llei no reconeix els mateixos drets a l’home i a la dona, davant dels tribunals el testimoni d’una dona té menys valor que el d’un home), etc. Tothom sap, però, que una cosa són els governs i una altra la gent d’un país. I així, quan els turistes occidentals viatgen a Iran acostumen a tornar majoritàriament admirats i agraïts per l’amabilitat i la bona acollida rebuda per part de la població, ja que la tradició hospitalària de la gent no ha desaparegut malgrat viure sota un règim teocràtic molt repressiu. Les normes religioses hi són molt estrictes i es fiquen, fins i tot, amb la vestimenta: les dones (també les turistes, siguin o no musulmanes) han de portar al cap, obligatòriament, un vel (hijab o mocador islàmic) per cobrir el cabell quan estan en un espai pùblic o davant de desconeguts. No tots els iranians, però, hi estan d’acord, amb aquesta obligatorietat.
Als darrers anys han augmentat considerablement les persones que critiquen els abusos i la violència de la policia de la moral per fer complir aquesta norma. De fet, al desembre de 2017 va començar una campanya de desobediència pública contra l’ús obligatori del vel, l’anomenada Revolució Islàmica de les noies del carrer. La campanya va iniciar-se amb el gest d’una jove de 31 anys, Vida Movahedi, que va treure’s el vel al carrer, va lligar-lo a un pal i el va onejar com si fos una bandera. Malgrat que Viva Movahedi va estar detinguda i condemnada a un any de presó per aquests fets, moltes altres dones, en solidaritat amb ella, van perdre la por i van començar a treure’s el vel públicament com a forma de protesta; va ser el cas, entre moltes altres, d’una activista pels drets humans, Shima Babaei, que ho va fer davant d’un tribunal i per la qual cosa va ser detinguda.
Mahsà Aminí sí que portava el vel, potser sense cobrir per complet el seu cabell, segons deia la policia de la moral iraniana, però el portava posat. Tenia 22 anys i va morir el 16 de setembre de 2022 a Teheran, tres dies després d’haver estat arrestada al carrer, davant d’un germà seu que no va poder fer res per evitar-ho, quan tots dos sortien del metro, i, segons tots els indicis, va ser apallissada durant dues hores en un centre de reeducació. La seva mort va aixecar per tot Iran manifestacions de dol i protestes de repulsa contra el govern teocràtic i, a molts països d’arreu del món, va generar una onada de simpatia i solidaritat amb aquesta lluita. Moltes dones iranianes van tallar-se el cabell i van cremar públicament el vel com a símbols de protesta. L’esmentada Shima Babaei, quan va assabentar-se del que li havien fet a Mahsà Aminí, va declarar: “Intento trobar paraules per a l’odi i la ràbia que tinc ara mateix. La trista veritat és que les dones iranianes estem en guerra amb la República Islàmica cada dia quan sortim de casa, tot i que no ho sapiguem. La veritat és que el nostre país està ocupat, i que hem d’unir-nos i estar juntes perquè cap més dona sigui una víctima”.
La forta repressió per part del règim iranià de les mobilitzacions de dol i protesta per la mort de Mahsà Aminí sembla donar-li la raó a Shima Babaei. Segons l’organització humanitària Human Rights Activists’News Agency, des del setembre de 2022 a gener del 2023, van morir a les mobilitzacions 516 manifestants, dels quals uns 70 eren menors d’edat, i van estar detingudes 19.262 persones. També van morir unes 68 persones dels serveis policials en diversos enfrontaments. Quant a les condemnes per haver participat en les protestes, segons la CNN, a finals de desembre, a més de dues persones executades, n’hi havia 43 més que afrontaven la possibilitat de ser condemnades igualment a la pena màxima.
Totes aquestes informacions conformen un panorama molt trist per a les dones iranianes i per a totes les persones, homes i dones, que a l’Iran i arreu del món recolzen la seva causa i defensen els drets humans. Per això, aquest 8 de març de 2023 ni es pot ni es deu oblidar a cap manifestació internacional la lluita de la gent a l’Iran ni tampoc un dels seus eslògans més proclamats: “Dones, vida i llibertat!”.
F. Gallardo
Postdata.– Per una crónica enviada des de Teheran, “Els destins creuats de tres iranianes” (Catalina Gómez Ángel, La Vanguardia, 8-3-2023), ens hem assabentat que “les periodistes Nilufar Hamedi (de 30 anys) i Elahe Mohammadi (de 35 anys), que van revelar el cas de l’assassinada Mahsa Amini, continuen a la presó” més de cinc mesos després dels fets denunciats. Empresonar periodistes i tractar que no facin el seu treball informatiu són altres manifestacions d’intolerància pròpies d’un règim opressiu i dictatorial. Demanar ara la llibertat de Nilufar Hamedi, Elahe Mohammadi i els altres periodistes empresonats és també un objectiu del feminisme i de la lluita pels drets humans.
[Altres articles d’aquest blog: “Som dones, som lingüistes, som moltes i diem prou” (26-1-2022), “Ecofeminismo” (30-5-2021), “L’efecte Matilda” (5-3-2021), “Mil dones” (2-7-2019), “Pa, sostre, drets i roses” (6-3-2016), “Les dones de veritat” (7-8-2013), “Contra la discriminació de les dones” (10-12-2012), “Dones i poesia” (9-4-2012)…]
