Pa, sostre, drets i roses

El 8 de març, Dia de la Dona Treballadora, ens convida a repassar moments de la llarga lluita de la dona pel reconeixement de les seves reivindicacions laborals i per la plena igualtat de drets amb l’home, però, de fet, cada dia de l’any hauria de ser Dia de la Dona Treballadora i de tots els éssers humans víctimes de la violència, la discriminació i la injustícia, fins acabar amb aquestes xacres que degraden la condició humana. És veritat que el camí recorregut per la dona fins avui no és el mateix a totes les societats: hi ha societats del món occidental, com als països nòrdics, on la dona gaudeix d’un reconeixement semblant al dels homes, i això es comprova, per exemple, en els percentatges de dones que tenen responsabilitat política als governs i en els de les que ocupen càrrecs directius a les grans empreses. En un altre extrem, a alguns paisos islàmics les dones no tenen un ple reconeixement de drets polítics ni socials i són considerades prolongacions subsidiàries del seu pare o del seu marit. I en altres societats, com a la nostra, malgrat que la dona ha assolit el reconeixement dels seus drets a nivell polític, encara sobreviuen, a més de la violència sexista i de diferents formes i graus de discriminació, actituds i comportaments atàvics clarament regressius que poden qualificar-se de masclistes i de denigrants per la dona (per exemple, hi ha suplements de moda d’alguns diaris europeus que presenten les dones com a maniquins o simplement com a dones objecte).

Manifestació de dones

El 1975, l’ONU va establir el dia 8 de març com a Dia Internacional de la Dona Treballadora. Es va triar aquesta data perquè recollia la proposta que al seu moment (a la II Conferència Internacional de dones socialistes a Copenhague, l’agost de 1910)  havia fet  Clara Zetkin, comunista alemanya, i perquè a més serveix per recordar i mantenir una tradició de lluita amb fites com aquestes:

  • El març de 1857 les dones de les fàbriques tèxtils de Nova York van començar a reivindicar els seus drets laborals i van a aconseguir la creació dels seus propis sindicats dos anys després.
  • El març de 1908, més de 15000 persones van manifestar-se pels carrers d’aquella ciutat per reclamar millors condicions de treball i salarials per les dones. (Aquesta manifestació inspiraria el poema “Bread and Roses”, del qual parlem més endavant.)
  • El 19 de març de 1911, Clara Zetkin va impulsar a alguns paisos europeus (Alemanya, Àustria, Dinamarca i Suïssa) la primera celebració del dia de la dona treballadora, amb mítings i manifestacions que van reunir més d’un milió de persones.
  • El 25 de març de 1911 van morir 146 persones (123 dones i 23 homes) a l’incendi d’una fàbrica tèxtil de Manhattan, la majoria de les quals eren joves immigrants, jueves i italianes (les portes de la fàbrica estaven tancades a propòsit per evitar protestes sindicals i molts treballadors no en van poder sortir…).
  • I al març de 1912 va culminar la vaga coneguda com de Pa i Roses de les treballadores d’una fàbrica tèxtil de Lawrence, Massachusetts (el pa representava per elles la lluita per les millores salarials i les roses, millors condicions de vida).

Clara Zelkin

Molts anys després d’aquells i d’altres esdeveniments històrics, la lluita pels drets i la dignitat de la dona continua, i el 8 de març ens ho recorda molt especialment. De fet, al nostre blog s’hi poden consultar algunes entrades relacionades amb aquesta data i amb la qüestió femenina en general: la dedicada a Malala Yousafzai (12 de desembre de 2014), Per la diversitat cultural i contra la violència de gènere (1 de juliol de 2014), Per l’alliberament de les estudiants nigerianes (19 de maig de 2014), Les dones de veritat (7 de març de 2013), Contra la discriminació de les dones (10 de desembre de 2012), Dones i poesia (9 d’abril de 2012), etc. Molts d’aquests comentaris no han perdut la seva actualitat. Aquests dies, quan llegim la premsa, trobem una i altra vegada històries de dones que fan palesa la desigualtat i la violència que les dones d’arreu continuen patint. Aquí en tenim alguns casos, a tall d’exemple.

Caddy Adzuba

Caddy Adzuba (Buka, Congo, 1981), advocada i periodista, va rebre el premi Príncep d’Astúries al 2014, per la seva denúncia de les violacions massives, de les mutilacions i assassinats de milers de dones i nenes al seu país. Una de les seves frases més citades, “Nosaltres morim perquè vosaltres pugueu tenir els vostres smartphones“, fa referència a una de les causes de la guerra al seu país, el control de les mines de coltan, un mineral necessari pel funcionament dels mòbils.

Chika Oduah

Chika Oduah (Ogabru, Nigèria, 1987), periodista i antropòloga, va tornar al seu país des dels Estats Units, on havia emigrat amb els seus pares quan era petita, per dedicar-se a escriure una sèrie d’articles sobre el grup terrorista Boko Haram (un grup sanguinari que va assassinar només en 2014 a 6644 persones) i va rebre el premi Trust Women Journalist Award 2014 per aquests reportatges. Els seus articles denuncien les condicions de vida i treball de la dona nigeriana, víctima de pràctiques esclavistes i d’un masclisme molt agressiu que porta, per exemple, a considerar les víctimes dels maltractaments sexuals com a culpables.

Nadia Murad

Nadia Murad, refugiada iraquiana a Alemanya, membre de la minoria yazidita, el 2014, quan tenia 19 anys, “va ser segrestada, maltractada, utilitzada com a botí de guerra i esclava sexual per militants de les forces del mal, com anomena ella l’Estat Islàmic” (“Ens volen esborrar de la terra”, La Vanguardia, 29 de febrer 2016). Després d’un primer intent fallit d’escapar-se dels seus segrestadors, va ser castigada amb una violació col·lectiva, i ara, intentant superar els seus malsons, tracta de difondre el seu testimoni com una forma de lluita per salvar del genocidi el seu poble.

Berta Cáceres

Berta Cáceres (1973-2016, La Esperanza, Hondures), membre de la comunitat indígena lenca i activista pel medi ambient i pels drets humans, va rebre el premi Goldman 2015 per la seva lluita contra la construcció d’una central hidroelèctrica en les aigües del riu Gualcarque i fa uns dies (el 3 de març) va ser assassinada per defensar el medi ambient. El seu assassinat no és un fet aillat, forma part d’una llarga sèrie: des del 2002 al 2014 s’han produit a Hondures 111 assassinats d’activistes pel medi ambient.

Aquestes quatre dones compromeses amb les seves idees són referents positius dins del seu camp respectiu. Darrera d’elles n’hi ha altres que ens recorden que encara hi ha molts fronts oberts per lluitar pels drets de la dona i la seva dignitat. Diríem, fins i tot, que en aquest temps de treball precari, d’atur multitudinari, de desnonaments, de refugiats sense asil ni sostre, de deshumanització de la feina, de tràfic de persones i de noves formes d’esclavisme, la lluita que s’ha de lliurar ha ampliat els seus fronts i les seves motivacions. Si les obreres nord-americanes de principis del segle XX demanaven Pa i roses, ara tots hauríem de reivindicar pa, sostre, drets i roses. I com que el poeta nord-americà James Oppenheim (1882-1932) va escriure el poema Bread and Roses (1910) com a ofrena a aquelles dones que lluitaven pels seus drets, el transcrivim aquí com a homenatge a totes les dones que continuen lluitant i no han perdut l’esperança.

PAN Y ROSAS

Mientras vamos marchando, marchando a través del hermoso día
Un millón de cocinas oscuras y miles de grises hilanderías
Son tocados por un radiante sol que asoma repentinamente
Ya que el pueblo nos oye cantar: ¡Pan y rosas! ¡Pan y rosas!

Mientras vamos marchando, marchando, luchamos también por los hombres
Ya que ellos son hijos de mujeres, y los protegemos maternalmente otra vez
Nuestras vidas no serán explotadas desde el nacimiento hasta la muerte
Los corazones padecen hambre, al igual que los cuerpos
¡dennos pan, pero también dennos rosas!

Mientras vamos marchando, marchando, innumerables mujeres muertas
Van gritando a través de nuestro canto su antiguo reclamo de pan
Sus espíritus fatigados conocieron el pequeño arte y el amor y la belleza
¡Sí, es por el pan que peleamos, pero también peleamos por rosas!

A medida que vamos marchando, marchando, traemos con nosotras días mejores
El levantamiento de las mujeres significa el levantamiento de la humanidad
Ya basta del agobio del trabajo y del holgazán: diez que trabajan para que uno repose
¡Queremos compartir las glorias de la vida: pan y rosas, pan y rosas!

Nuestras vidas no serán explotadas desde el nacimiento hasta la muerte
Los corazones padecen hambre, al igual que los cuerpos
¡pan y rosas, pan y rosas!

Les dones de veritat

El 8 de març és el Dia de la Dona Treballadora, una diada reivindicativa que hauria de servir perquè la societat recordi que encara no hi ha plena igualtat de drets entre homes i dones i que la lluita pel reconeixement de l’entitat de la dona està molt lluny d’haver-se acabat. En aquest context, el nostre institut ha programat Las mujeres de verdad tienen curvas (Real Women have curves), una pel·lícula nord-americana dirigida al 2002 per Patricia Cardoso (escriptora i cineasta colombiana), basada en l’obra de teatre del mateix títol de Josefina López (escriptora d’origen mexicà que havia treballat a tallers de confecció als Estats Units en situació de sensepapers).

Aquesta pel·lícula planteja en forma de comèdia els problemes que ha de superar Ana (personatge interpretat per América Ferrera), una dona de 18 anys, per ser acceptada al si de la seva família tal com és. Ana viu amb la seva família —obrers immigrants d’origen mexicà—, a un barri de l’est de Los Angeles, ha acabat la secundària a l’institut i voldria demanar una beca per continuar estudis a la universitat. És la primera vegada que un membre de la família té l’oportunitat d’anar a la universitat, però els pares de l’Ana (sobretot la mare, la Sra. Carmen, personatge interpretat per Lupe Ontiveros) no ho veuen clar, no sols perquè Ana sigui una dona i les dones, des del seu punt de vista, hagin d’ocupar-se de la família, sinò també perquè per a ells és més important que treballi al taller de confecció de la seva germana Estela i que l’ajudi a tirar endavant els encàrrecs pendents. Mentrestant, el tutor d’Ana a l’institut, el Sr. Guzmán, tracta de convèncer els pares que autoritzin Ana perquè vagi a la universitat. Per la seva part, Ana té un amic, Jimmy, un company d’estudis, futur universitari, que està enamorat d’ella i que hi voldria mantenir relacions. A més de resoldre els obstacles que li posen al seu camí acadèmic, Ana ha de lluitar, sobretot davant la seva mare, perquè l’accepti tal com és i que no vagi continuament recordant-li que està massa grossa i que s’ha de aprimar si vol aconseguir marit. Per la Sra. Carmen és un drama no tenir néts, no suporta que la seva filla més gran, l’Estela, als seus 29 anys no s’hagi casat, i va resant contínuament a Sant Antoni de Pàdua perquè les seves filles tinguin promès.

El títol de la pel·lícula fa referència als prejudicis que algunes dones tenen respecte al seu cos. La societat de consum ha imposat amb les modes i les models un tipus de cos de dona prima, sense corbes, com si totes les dones haguessin d’estar tallades pel mateix patró. Ana i les altres dones que treballen al taller de confecció no ho veuen així: per a elles, que treballen fent vestits que no són de la seva talla i que mai podrien pagar-se pel seu preu, una dona de veritat és com és, i no ha de fer esforços per aprimar-se i ser diferent només per ajustar-se a la imatge imposada socialment. No estan disposades a acceptar aquesta imatge que no consideren natural: per a elles, molt raonablement, els prejudicis sobre el cos de les dones són limitadors, negatius, les neguen a elles i a tantes d’altres com a persones. El cos de la dona és seu i ella ha de dir com vol que sigui, i com que cap dona és un aparador ni el seu cos un objecte, l’home que s’enamori d’una dona, ha d’enamorar-se pel què ella és interiorment, per les seves idees, per la seva personalitat, no pas pel seu cos. Amb aquests principis, un dia que fa molta calor al taller on treballen, Ana encapçala un acte de alliberament i d’insubmissió davant la seva mare: es queda en roba interior, decideix que ella és grassona, que no li fa cap vergonya ser com és i anima les altres dones amb el seu exemple a fer el mateix.

Si bé el tema principal de la pel·lícula és la necessitat d’alliberar-se de prejudicis respecte al cos de la dona, hi ha altres temes entreverats que hi tenen també la seva importància. Per exemple, els conflictes generacionals entre pares procedents d’una cultura més tradicional i fills crescuts al si d’una cultura més igualitària (part dels problemes de comunicació entre Ana i la seva mare deriven de la diferència cultural que hi ha entre elles) i la necessitat que els pares reconeguin com a legítims els interessos dels fills. O, un altre tema, les dones que volen estudiar: per què s’han de posar més entrebancs a una dona que vol estudiar que a un home? És veritat que potser en determinats ambients socials això ja no passa, però hi ha societats més masclistes on és habitual pensar que la dona solament pot realitzar-se com a persona si té parella i arriba a ser mare. Altres temes que es plantegen a la pel·lícula: l’explotació laboral de les dones immigrants als tallers i empreses del país d’arribada (a Estela li paguen 18 $ per vestits que després es venen per 600), la diglòssia (per exemple, quan el Sr. Guzman s’adreça en castellà al pare de l’Ana, aquest li diu que ell sap parlar anglès), l’aculturació (la família parla en spanglish) en contrast amb el manteniment de la cultura d’origen (al taller de confecció i a la cuina de la casa hi ha petits altarets per venerar els difunts i resar a la Verge i als sants), etc.

En definitiva, com veiem, aquesta entretinguda pel·lícula planteja temes seriosos darrera una aparença de comèdia simpàtica i sense pretensions. A tu què t’ha semblat? Tu com ho has vist? Quines són les dones de veritat per a tu? Comparteixes o rebutges els criteris de l’Ana? Què és el que t’ha agradat més i què menys d’aquesta pel·lícula? Gràcies per enviar les teves opinions.

[Més informació i activitats sobre la pel·lícula.]

 

Contra la discriminació de la dona

Malauradament, la discriminació de la dona continua vigent al nostre temps en diversos àmbits i sota diferents mecanismes, de vegades per acció i d’altres per omissió. En veurem alguns exemples recents.

Àmbit mediàtic internacional. Abans d’acabar l’any, des de 1927 la revista setmanal nord-americana Time distingeix com a Persona de l’any algun personatge d’actualitat (de fet, el títol era “Home de l’Any” fins a 1999, però el van canviar per evitar les crítiques per discriminació sexista). Com que, lamentablement, són molt poques les dones que han estat guardonades amb aquest títol i com que aquest any, el 2012, hi ha diverses candidates, la revista potser acabi elegint una dona, per destacar la seva labor. Les dones candidates aquest any són Hillary Clinton (secretària d’Estat dels EE.UU.), les Pussy Riot (víctimes de la intransigència de les autoritats polítiques i eclesiàstiques russes), Aung San Suu Kyi (líder de l’oposició democràtica a Birmània), Marissa Mayer (informàtica, directora de Yahoo!),  Gabby Douglas (medalla d’or de gimnàstica artística als Jocs Olímpics de Londres) i Malala Yousafzai, la jove pakistanesa de 15 anys que el 9 d’octubre va ser víctima d’un atemptat —un tret al cap— dels talibans per defensar el dret a l’educació per a les dones.

Aquest tipus d’esdeveniments (Persona de l’any) potser tingui solament una importància mediàtica, és veritat, però s’ha de reconèixer que és molt trist que des de 1927 fins ara només sis vegades hi hagin estan distingides dones amb aquest reconeixement (i en tres casos almenys, acompanyant el seu marit respectiu). És un fet trist que produeix vergonya aliena i, al mateix temps, representatiu dels prejudicis masclistes que governen el món i que encara produeixen, en conseqüència, una certa invisibilitat dels mèrits de les dones.

Àmbit social internacional. Un altre cas va saltar de la premsa a l’opinió pública internacional el passat 1 de desembre, quan vam poder llegir als diaris una informació sobre el SMS (“La seva dona està abandonant el país) que els homes casats de l’Aràbia Saudita reben quan la seva dona, fills o treballadors al seu servei arriben a la finestra de control de passaports de l’aeroport i es disposen a sortir del país per la raó que sigui. Segons va comentar l’activista Badriya al Bishr al diari Al Hayat en denunciar aquests missatges, “les autoritats estan fent servir les noves tecnologies per vigilar les dones” i “continuar mantenint-les en estat d’esclavitud” (en aquest país, i a altres països de la zona, les dones necessiten l’autorització del pare o del marit per treballar o viatjar).

Àmbit polític. Com es recordarà, a la IX legislatura, presidida por José Luis Rodríguez Zapatero, amb la finalitat, entre d’altres, d’impulsar polítiques d’igualtat entre homes i dones, va funcionar al Govern espanyol durant dos anys, de 2008 a 2010, un ministeri dedicat a la igualtat. No entrarem ara a valorar en concret els resultats obtinguts per aquest ministeri. Només volem constatar que un ministeri d’aquestes característiques pretén, en línies generals, una visualització pràctica de la necessitat de defensar la igualtat de drets socials entre les persones al marge del seu sexe o de les seves preferències sexuals. Si ara fem una breu ullada sobre algunes informacions recents facilitades per la premsa en relació a la dona a l’àmbit polític espanyol, tenim el següent resultat:

  • Al Parlament català elegit el passat 25 de novembre hi ha 81 homes i 54 dones. (Al Govern català de l’anterior legislatura, hi havia 11 homes i 3 dones conselleres.)
  • Al Govern espanyol actual, hi ha 10 homes i 4 dones ministres.
  • A la Junta d’Andalusia, on hi ha una conselleria d’Igualtat, són 7 homes i 5 conselleres.
  • Al Govern de les Illes Balears, a més del president, hi ha 7 consellers i cap consellera.

Àmbit laboral. A Barcelona, una dona, després de treballar en la neteja d’una comunitat de propietaris a temps parcial durant 18 anys, en complir 66 anys, va veure denegada una prestació de jubilació per no tenir el requisit mínim de cotització de quinze anys exigit per la llei espanyola. De fet la dona tenia, com diem, 18 anys cotitzats, però a jornada parcial. Un jutjat de Barcelona interessat pel cas va presentar una pregunta al Tribunal Europeu, i aquest li va respondre el passat 22 de novembre dient que la legislació espanyola és discriminatòria respecte a la dona, atès que el treball de jornada parcial, que és el més freqüent en el cas de les dones, requereix més anys de cotització. (Veure més informació sobre el cas.)

Després de llegir aquestes notícies, després de recordar els articles de la Declaració Universal de Drets Humans que parlen de la igualtat, ens preguntem: ¿Hi ha en la pràctica igualtat efectiva de drets i de reconeixement entre homes i dones? ¿Són els mitjans de comunicació conscients de la seva responsabilitat davant la invisibilitat de la dona en determinats àmbits? Quan es confeccionen les llistes electorals, ¿es tenen en compte els criteris d’igualtat entre homes i dones? ¿Per què els drets de les dones són conculcats amb tanta facilitat a tot arreu? ¿Com lluitem des del nostre àmbit quotidià —laboral, social i familiar— per defensar l’equitat entre homes i dones? Deixem aquí aquestes preguntes per obrir debat i per començar a recollir testimonis i opinions sobre la discriminació de les dones… I tu, com ho veus?

PD (13-12-2012).- Un informe realitzat per la Secretaria d’Estat per la Igualtat i fet públic avui ha arribat a la conclusió que les dones guanyen a Espanya un 37% menys d’incentius que els homes. Aquesta discriminació salarial per raons de sexe es més gran als treballs amb remuneració no subjecta a criteris no objectius, diu el diari El País, on hem llegit la informació. I més: “Si descomptem circumstàncies que en sí mateixes contribueixen a la desigualtat salarial, com són els nivells de formació o les característiques i mides de les empreses, ens trobem que hi ha un bon percentatge de desigualtat salarial, entorn al 50%, que roman inexplicat i que només pot atribuir-se a raons de sexe. És aixó el més preocupant de tot”, ha dit Juan de Lucio, director del Servei d’Estudis del Consell Superior de Cambres i coordinador del treball. (Veure més informació).

 

Entrevista a Josep Bel, treballador en vaga de fam amb sis companys més de feina

Entrevista a Josep Bel, ex alumne del Puig als anys 70, que des del 5 de novembre fa una vaga de fam amb sis companys més de feina.
Josep Bel, Marcos Andrés, Laurentino González, Carlos Ballena, Alberto Díez, José Garea i César Reyes, treballadors de Telefònica i representants sindicals dels seus companys, van començar el dilluns 5 de novembre una vaga de fam per demanar:

1. La readmissió d’un company (Marcos Andrés) per haver estat acomiadat a causa d’una baixa per malaltia correctament justificada.
2. L’abolició de la llei que permet acomiadar qualsevol treballador per una baixa per malaltia encara que sigui correctament justificada.
3. El compromís de Telefònica de, mentre no es reguli el canvi de llei, no acomiadar cap treballador per baixes per malaltia correctament justificades.

L’entrevista té lloc el dissabte 5 de novembre a les 7 del vespre a la seu del comité d’empresa dels treballadors de Telefònica de Barcelona (carrer Marqués del Campo Sagrado, nº 22) on s’està fent la vaga de fam. Josep Bel i els seus companys ja porten 6 dies sense menjar res; només bevent aigua. Tenim por de fatigar-lo, però ell ens tranquil·litza: “Els metges ens recomanen de no fatigar-nos si no és amb una mica d’exercici físic de tant en tant, però la veritat és que les visites de la gent que ve a interessar-se per la nostra vaga ens animen i ens distreuen de la gana i el malestar”.
Per començar li demanem que ens expliqui els seus anys a l’institut: “Jo vivia a Sant Andreu i havia anat a primària a l’escola Ignasi Iglesias. Era als anys seixanta i encara hi havia la dictadura del general Franco: només us diré, per exemple, que ens feien formar de matí per alçar la bandera. Quan va ser l’hora de fer el batxillerat, com que llavors a Sant Andreu no hi havia institut (llavors n’hi havia molt pocs), els meus pares em van enviar al més pròxim de Sant Andreu: el Puig Castellar, a Santa Coloma. Així que cada dia havia d’agafar l’autobús (el 35) per anar-hi. Era l’any 72. A l’institut vaig descobrir un món completament diferent del que havia conegut fins llavors. Veia pels finestrals les precàries condicions de vida dels gitanos que en aquell temps vivien  a tocar de l’institut; els nens que tot el dia corrien descalços i bruts pel carrer. Això em va impactar perquè jo venia d’una família on no hi faltava res”.

Per un altre cantó, en Josep va descobrir allò que no sortia als diaris i que el règim de Franco perseguia: una forta lluita política veïnal per millorar les condicions de vida de la ciutat i per anar avançant cap a la democràcia. “Vaig anar descobrint com molts dels meus company eren militants de partits polítics clandestins, i  em vaig afegir a la lluita. També hi havia bastants professors compromesos, com per exemple en Lluís Hernández, que més endavant havia de ser el primer alcalde de Santa Coloma després de la dictadura i que en una ocasió ens va amagar a un company i a mi quan escapàvem de la policia”. Però fer política en aquell temps era molt arriscat i t’hi jugaves la vida. Un dia, quan en Josep i un amic van anar a agafar l’autobús per tornar a casa, van pujar darrere seu dos falangistes colomencs que els van amenaçar de mort apuntant-los al cap amb una pistola. Els passatgers de l’autobús van aconseguir que aquells individus marxessin, però en Josep i la seva família van quedar molt trasbalsats, i els seus pares van decidir allunyar-lo de Barcelona i Santa Coloma una temporada i el van dur d’intern a una escola a La Molina. Això era l’any 75.

Ara fem un salt en el temps, als anys 80, quan Franco ja és mort i ha arribat la democràcia, i demanem a en Josep que ens expliqui els seus inicis al món laboral i com va entrar a  treballar a Telefònica: “Vaig fer formació professional en l’especialitat d’electrònica, i després de fer la mili (llavors obligatòria) i de treballar en feines diverses, vaig entrar a treballar a Telefònica, que llavors era una empresa de l’Estat. Telefònica tenia l’obligació de fer arribar el telèfon fins a la més petita població espanyola, i jo feia aquesta feina: fer el cablejat enfilant-me als pals de telèfon. Ho fèiem un company i jo, i, tot i que no era difícil, era perillós, perquè si queies, eren 9 metres d’alçada, i sovint treballaves en llocs de muntanya, ventosos i deshabitats. Més d’una patacada em vaig donar, però sense conseqüències greus”. Telefònica era llavors una empresa estatal, com ja hem dit, i es considerava un servei públic i no podia deixar ningú sense servei. Però amb el govern de Felipe González primer i el d’Aznar després, Telefònica va ser completament privatitzada, i els nous propietaris van començar a desmuntar l’empresa i a acomiadar treballadors. “Érem 75.000 treballadors, i vam passar en pocs anys a 25. 000”, explica en Josep. I no és que no es necessitessin aquests 50. 000 treballadors, sinó que volien desempallegar-se dels treballadors amb contracte indefinit i bones condicions de treball, i canviar-los per treballadors més barats en empreses petites, on és més fàcil sotmetre els empleats a males condicions de treball. “Per exemple”, diu en Josep, “la feina de cablejat que abans fèiem una parella, ara en una determinada empresa subcontractada la fa un sol treballador, i això que és una feina amb riscos, encara que sigui amb grua. I a més a més aquest treballador tampoc no té testimonis de l’accident en cas de necessitat. Així, un treballador sud-americà que es va aixafar una vèrtebra en una caiguda no va poder reclamar”.

Però això no vol dir que els 25.000 treballadors que han quedat a Telefònica hagin escapat a les noves condicions laborals; els ha passat igual que a tots els treballadors espanyols i europeus els últims anys:  els successius governs els han anat retallant drets i els han deixat a mercè de l’arbitrarietat i la cobdícia de l’empresariat. Aquí arribem a les causes que han dut Josep Bel i els seus 6 companys a la vaga de fam. “Resulta que amb l’última reforma de l’article 52 de l’Estatut dels Treballadors un empresari pot acomiadar un treballador per nou dies de baixa mèdica, així, sense més ni més; et pot fer fora pel simple fet d’estar malalt. ¿I què va fer Telefònica així que es va fer aquest canvi a la llei?: acomiadar un treballador de Barcelona, el Marcos, i una treballadora de Madrid, la Mari Cruz, que havien tingut una baixa mèdica així. ¿Creieu que n’hi havia necessitat en una empresa de 25.000 treballadors i amb una mitjana d’absentisme inferior a la mitjana espanyola? No. Va ser senzillament per espantar els treballadors, i per això van triar una persona de Madrid i una de Barcelona, que és on n’hi ha més. Vam dur el cas als tribunals (el cas del company de Barcelona, en Marcos; perquè la treballadora de Madrid, hi va renunciar), i la justícia ens va donar la raó dues vegades, i a més a més, tant a la primera com a la segona vegada els jutges van dir que la sanció contra Marcos era inconstitucional perquè la llei es va aplicar amb caràcter retroactiu. Però tot i així, incomprensiblement, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, al canviar l’acomiadament nul per l’acomiadament improcedent (que deixa la continuïtat del treballador en mans de l’empresa), va permetre que Telefònica l’acomiadés. Per això fem la vaga, perquè en Marcos recuperi la seva feina; però evidentment la nostra idea va més enllà que el cas d’en Marcos: volem denunciar que es pugui acomiadar per estar malalt i volem que es reformi l’Estatut dels Treballadors una altra vegada. Lluitem per recuperar els drets que ens van prenent cada dia, i que no serveixen perquè millori el conjunt de la societat o baixi l’atur, sinó tot al contrari: cada dia hi ha més atur, més precarietat laboral i pitjors condicions de treball.”

Per acabar, preguntem a en Josep si no hi havia altres formes de lluita, i li transmetem la nostra preocupació que no estiguin posant les seves vides en perill de manera excessiva: “Vam pensar que calia fer alguna cosa diferent, que tingués ressò i donés peu a discussió, perquè plantejar una vaga un sindicat sol era difícil de fer. I a més a més,el màxim responsable de Telefònica a Catalunya, en Quim Faura, no ens vol rebre, no vol parlar amb nosaltres. Però el forçarem a fer-ho! Pel que fa a la nostra salut, tenim l’ajut de metges de diversos hospitals que s’han posat a la nostra disposició generosament: ens visiten cada dia i els podem trucar a qualsevol hora en cas de dubte o d’urgència”. “I no us penseu pas que volem arribar a ser màrtirs, eh!”, ens diu en Laurentino González, quan ens acomiadem d’en Josep Bel i els seus companys , “quan no puguem més pararem. L’únic que volem és denunciar unes lleis cada cop més injustes, i animar tothom a lluitar-hi en contra”.

Ens diuen també que el 14 de novembre, el dia de la vaga general, han convocat tota la ciutadania al seu local, al carrer Marqués del Campo Sagrado, a les 11 del matí, i ens animen a assistir-hi. De la mateixa manera, nosaltres us animem a escriure el vostre comentari a les vivències, les conviccions i el compromís d’en Josep Bel i dels seus companys en vaga de fam.

Salvador López Arnal
Carles Gil

PD (9-12-2012).- Després de 23 dies, en Josep Bel i els seus companys van acabar la seva vaga de fam. Ho trobareu comentat en aquests links: