Dins el darrer blau de Carme Riera
Als amics i amigues del Club de Lectura del Puig.
Els prejudicis deformen el judici. Alguna cosa semblant és el què m’ha passat amb la relectura de Dins el darrer blau. Fa molts anys vaig menystenir la novel·la, segurament perquè menystenia el gènere de novel·la històrica. Ficcionar fets ocorreguts no encaixava dins les meves preferències. Ara, llegir el llibre en el seu mallorquí original ha estat un plaer i una remoguda emocional.
Dins el darrer blau va obtenir el premi Josep Pla l’any 1994 i, al 1995, el Premi Nacional de Narrativa del Ministeri de Cultura espanyol, el Joan Crexells i el Lletra d’Or.
El fet històric que reviu l’obra és un judici contra la comunitat jueva —o més ben dit, contra els judeitzants— de la Ciutat de Palma a finals del segle XVII. En aquells moments era hàbit del poder imperial espanyol perseguir amb fúria els conversos, els jueus convertits al catolicisme, espoliar-los dels seus béns, cremar els acusats a la foguera, etc. Sempre n’hi queia algun convertit de cor. Eren acusats de practicar d’amagat els ritus jueus. Els no convertits a estones eren més respectats (per això l’avi de Santa Teresa de Jesús es va convertir al catolicisme, va tornar després obertament a la fe jueva amb la il·lusió de viure més tranquil i més endavant es convertí altra vegada a la fe católica quan es devia desengañar de poder viure millor; i cada vegada que es convertia havia de fer la desfilada ritual amb el sambenito o el capirote mentre era insultat i a vegades apedregat per la població fervorosa). A Mallorca, els descendents dels jueus, encara avui dia, son anomenats “xuetes”, paraula derivada de “xuia”, ‘carnsalada de porc’. Ve a ser un equivalent del “marrano” de la Península. Apel·latiu sarcàstic precisament perquè la religió jueva prohibeix menjar carn de porc, dit també marrà o marrano.
El ritme de la novel·la és pausat al començament, anem coneixent uns i altres personatges. Queda ben definida l’estuctura de poder de la societat que es presenta. Sobretot a través de la tertúlia de les forces vives, una mena de Sanedrí de segona: el nebot del governador, com a representant del poder civil, el poder eclesiàstic, representat per un inquisidor, que no és l’Inquisidor Major, i que aspira a un càrrec més alt; el mateix càrrec al qual aspira un altre togat de tipus més intelectual, poeta místic molt cursi, que és qui rep a casa i ofereix uns dolços molt cobdiciats; també hi ha el cronista de la ciutat com a representant de la premsa. La competència entre l’home d’acció bèstia, que és el pare Ferrando, i el delicat poeta i especialista en hagiografies de sants, el pare Amengual —que encara posa més els pèls de punta pel fet d’escriure bajanades bondadoses de pixapiles en mig de la crueltat regnant— està ben portada i ben resolta. Els tombs que fa el poder, segons les directrius que arriben de Madrid, es reflecteixen allà amb tot el servilisme dels aspirants i tenen els jueus com element útil per reafirmar el poder.
Entre els personatges més lograts hi ha en Gabriel Valls. La seva actitud com a líder dels judeitzants és rica en matisos, en pugna o no amb els seus sentiments. La prostituta Beatriu, Sara de les Olors, Maria Pomar en són d’altres que destaquen per ben portats. Hi ha escenes grotesques ben logrades, com la salutació d’agraïment que fa el miserable d’en Cortina amb les mans mullades pels mocs i les llàgrimes, quan agafen la del pare Ferrando per besar-la, que encara està ensucrada, la dolçor de la qual es percebuda no com a producte de la golafreria del pare en qüestió, sinó com de santedat.
El ritme es precipita en un determinat punt. Els intents frustrats de socórrer, de fer alguna cosa per als condemnats de bell antuvi, per endavant, vaja, precipiten un final sec, però efectiu. El calfred que produeix la Justícia del poder, contra la qual s’estavella tota raó o sentiment de qui no es vol traïr a sí mateix i es creu amb dret de defensar el què defensa, tot i saber que se la juga, em va remetre a fets molt propers. El propòsit del llibre de demanar perdó als descendents d’aquells judeitzants em sembla honest. Encara hi haurà qui pensi que dels disbarats del passat no se n’ha de parlar. Durant el llarg franquisme va ser així: la majoria dels vençuts va callar. La veu dels vencedors anava deixant la seva versió ben ficada dins el cap dels espanyols que creixien. Així s’expliquen la ignorancia i la sorpresa. Llàstima que demanar perdó sempre arriba tard, per definició.
Carme Riera Guilera (Palma, Mallorca,1948)
La Carme Riera ha fet una obra gran i es mereix els honors. Per exemple, ser Acadèmica de la Llengua Espanyola. Ara, és normal ser Acadèmica de la Llengua Espanyola, quan la seva producció més important està escrita en una altra llengua?
Abans de res, cal senyalar una malaurada realitat històrica: la intolerància (social, política, religiosa…) cap als jueus i els seus descendents a Mallorca —com a la Península— no va començar ni va acabar amb la Inquisició. Els tribunals de la Inquisició van estendre la por i van alcançar cims de crueltat i d’horror intolerables, però, abans i després, també va haver-hi exercicis d’intolerància per una part de la població, en determinats moments amb violència i quotidianament durant molt de temps. Recordem, per exemple, que l’assalt popular als calls mallorquins de Palma i d’Inca al 1391 va suposar una veritable massacre de jueus (uns 300), que més de 30.000 persones van assistir com a espectadors a les execucions de 1691 i que, malgrat haver estat abolida la Inquisició al 1834, la discriminació i estigmatització de molts mallorquins per raó del seu origen i del seu cognom va continuar durant més d’un segle (fins que, sosté Baltasar Porcel a Els xuetes, amb l’arribada del turisme dels anys 60 van començar a canviar les coordenades mentalts i econòmiques de la societat mallorquina).
Per tot això, té molta raó Carme Riera quan, a l’epíleg de la novel·la, declara explícitament les seves intencions: “No pretén burxar velles ferides ni tampoc obrir-ne de noves, fent referència a la intolerància de bona part de la societat mallorquina contra un altre grup de mallorquins de procedència jueva, ja que, per ventura, pitjor que els fets del 1691 foren les seves tràgiques conseqüències que marginaren i humiliaren durant segles els descedents dels màrtirs cremats en els Autos de Fe. A tots ells, crec que els mallorquins de bona voluntat no podem fer altra cosa que demanar perdó. Aquesta és, també, una de les intencions de la novel·la”. Una altra cosa seria preguntar-se per aquest criteri seu i imaginar-se com hauria estat una novel·la que burxant velles ferides, fes referència a la intolerància de bona part de la societat mallorquina. En aquest sentit, caldria objectar que cada novel·la és filla del seu temps, i una cosa era 1994, quan es va publicar Dins el darrer blau, i una altra ara, l’estiu del 2020, un temps en què molts sectors socials d’arreu del món demanen un altre tipus de revisió històrica. Sobre aquestes peticions, l’escriptora Géraldine Schwarz conclou, en la mateixa línia de fons que Riera, que “la complicidad de la multitud con un sistema criminal es mucho más importante que la culpa individual de un traficante de esclavos o de un sádico colono” (“Sin memoria no hay democracia”, El País, 28 de juny de 2020).
En tot cas, crec que la societat mallorquina, i ens sembla molt digne d’elogi i de respecte, al setembre de 2018, va demanar simbòlicament perdó pel seu passat d’intolerància i racisme contra els jueus amb la inauguració, a la Plaça Gomila de Palma, del memorial als xuetes (“La ciutat de Palma, a la memòria dels trenta-set xuetes executats en aquest mateix lloc el 1691 per raons de les seves creences”). No cal dir que aquest exemple de reconeixement del passat s’hauria d’estendre a altres contextos.
Quant al fet que Carme Riera, catedràtica de Llengua espanyola, que escriu novel·les i relats de ficció en català (que ella mateixa tradueix al castellà) i assajos en castellà, sigui membre de la Real Academia des del 2012, em sembla un encert i un enriquiment (no és un requisit per ser acadèmic escriure obres de ficció en castellà, i millor que sigui així). La seva candidatura va ser aprovada a proposta dels acadèmics Pere Gimferrer, Álvaro Pombo i Carmen Iglesias, i el seu discurs d’ingrès, de títol borgià (Sobre un lugar parecido a la felicidad), va tractar de com els escriptors de fora van veure l’illa de Mallorca de 1837 a 1936.