Arxiu de la categoria: Literatura catalana

Mercè Rodoreda, una constant inspiració

Publicat el per
Respon

Des del passat 5 de desembre fins al 25 de maig d’aquest any, el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) mostra l’univers creatiu i la polièdrica personalitat de Mercè Rodoreda amb l’exposició Rodoreda, un bosc. Amb aquest motiu i per preparar la visita, li hem demanat a la professora Agustina Rico un article de presentació d’aquesta gran autora.

Mercè Rodoreda, una constant inspiració

Una altra guerra ha esclatat al món i s’afegeix a d’altres que no semblen tenir final. Quanta, quanta guerra… (1980), un títol que és una queixa de dolor, és el que va posar Mercè Rodoreda (1908-1983) a una de les seves darreres obres. Una lectura dura i poètica, realista i màgica que pot servir per acostar-nos a l’autora o per tornar a llegir-la i per reflexionar sobre tot allò que implica l’explosió de violència en un territori i en l’existència humana. A ella la Guerra Civil espanyola (1936-1939) li va canviar la vida excepte en una cosa: des de molt jove destacava com a narradora i, tot i les dificultats de l’exili i de viure a França els estralls de la Segona Guerra Mundial (1939-1945), la soledat, la pobresa i el treball extenuant, es va acabar convertint en una autora imprescindible en la literatura catalana i en la literatura universal.

Mercè Rodoreda (Barcelona, 1908-Girona, 1983)

Viure i escriure
En la seva extensa obra, tres són les novel·les més conegudes. Aloma (1936), obra de joventut amb molts elements autobiogràfics, parla de l’amor en una parella d’edats diferents i de la maternitat en solitari. La plaça del Diamant (1962), la més famosa, tracta de la vida d’una mare jove i els seus fills a Barcelona durant la guerra i la postguerra. I Mirall trencat (1974) és el retrat d’una família, que inclou el món de les minyones, i del declivi i descomposició d’aquesta mateixa família. Una de les seves grans obres és també El carrer de les Camèlies (1966), que aborda l’abandonament, l’amor i el sexe, i l’espinós tema de la prostitució. Jardí vora el mar (1967) és considerada una obra menor de l’autora però recull, entre l’univers sempre present en Rodoreda de les relacions humanes, els seus extensos coneixements sobre flors, plantes i arbres. Ja en la vellesa i propera a la mort, Mercè Rodoreda va escriure dues obres d’ una gran força simbòlica i poètica Viatges i Flors (1980) narracions breus entre el realisme i la creació més màgica i onírica i La mort i la primavera (1986), obra pòstuma i inacabada, simbòlica i tràgica.

“La Julieta va venir expressament a la pastisseria a dir-me que, abans de rifar la toia, rifarien cafeteres; que ella ja les havia vistes: precioses, blanques, amb una taronja pintada, partida en dues meitats, que ensenyava els pinyols. Jo no tenia ganas d’anar a ballar, ni tenia ganes de sortir perquè m’havia passat el dia despatxant dolços…”

La seva obra ens ha acompanyat
Mercè Rodoreda és una gran escriptora de contes, en va escriure tota la vida i van aparèixer en diferents reculls com Semblava de seda i altres contes (1978) i La brusa vermella i altres contes (1984). Tots els contes (1979), és considerat el recull definitiu dels contes de Mercè Rodoreda. I la lectura d’un dels seus reculls, La meva Cristina i altres contes (1967), ens va acompanyar en els inicis de la recuperació del català en els instituts. El curs 77-78 es van iniciar, per reivindicació de l’APA (associació de famílies d’alumnes de llavors) les classes de català per a tot l’alumnat al nostre institut, el Puig Castellar, llevat del COU, curs en què un grupet d’alumnes feien literatura voluntàriament, sense que figurés a l’expedient i sense discriminar-los per si eren de ciències o de lletres (la majoria d’aquell grup eren de ciències). Després vindrien les lectures en profunditat de La plaça del Diamant i de Mirall trencat i alguns treballs de recerca de batxillerat sobre l’autora, que han deixat en alumnes i professors una petjada inesborrable.

“Estic cansada, profundament cansada, cansada fins a l’ànima, de revolucions, de cops d’estat, de guerra civil, de guerra gran, de camps de concentració, de bombardeigs amb napalm, de tortures, de segrestaments, de lluites socials, d’aquest deliri de manar que tenen els homes, sobretot els que no saben manar.” Carta de Mercè Rodoreda a Joan Sales. Romanyà de la Selva, 28 de gener de 1976

Quanta, quanta guerra… o la iniciació a la vida
Quanta, quanta guerra… és una obra d’iniciació a la vida enmig de la desfeta que causa la Guerra Civil. Un adolescent barceloní, encara que mig pagès perquè conrea clavells amb la seva mare en un camp entre Sarrià i Sant Gervasi, barris de la infantesa de Mercè Rodoreda, se’n va de casa a conèixer món, a conèixer gent i a viure aventures i experiències. És un dels pocs protagonistes masculins de la novel·lista. Com en un conte, passa per pobles i viles, per boscos encantadors i troba una noia que sembla una fada de les aigües. Però enmig de la bellesa i de la poesia que irradia la natura i de la quietud que sembla germana de la vida rural, ha irromput la urpada de la violència més atroç, fins en els llogarrets més apartats. Rodoreda no hi treu la guerra sinó el mal que la guerra ha causat i l’exposa davant els ulls d’un noiet encara massa tendre per entendre-ho tot.

“Aleshores em vaig treure la roba, la vaig deixar al peu d’un lledoner a tocar de la pedra del boig i abans de ficar-me a l’aigua vaig mirar ben bé el color que el cel hi deixava, i tota la llum que el sol hi posava ja era diferent perquè havia començat la primavera que naixia altra vegada després de viure sota de la terra i a dintre de les branques…”

Creadora de personatges inoblidables
Mercè Rodoreda havia treballat al Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya i a la Institució de les Lletres Catalanes en l’etapa de la República mentre la seva carrera literària s’anava afermant, però la guerra i la desfeta republicana van capgirar-ho tot. El seu renaixement com a escriptora amb el pas dels anys, la solidesa de la seva obra i el fet d’haver estat traduïda a mig centenar de llengües són fets de tal envergadura que l’han convertida en una figura de la literatura del segle XX i en una influència reconeguda per escriptors i escriptores de diferents generacions. Tot i això, Mercè Rodoreda va viure etapes d’un cert oblit i d’una infravaloració que la qualificava com a “lectura de dones”. Creadora de personatges inoblidables com Aloma o la Colometa, Mercè Rodoreda plasma tota la complexitat de les seves vides dins l’embolcall del seu temps. Si una autora ha retratat els mil viaranys de l’ànima d’ un ampli ventall de dones, ha estat Mercè Rodoreda. També ha retratat de manera complexa el món dels infants i dels adolescents, amb tendresa i compassió però també amb duresa i fins crueltat en ocasions.

“L’exposició reivindica la contemporaneïtat formal i temàtica de l’obra de Rodoreda i planteja una nova mirada a la seva narrativa, construïda en diàleg amb l’obra visiual d’altres artistes.”

Una exposició imprescindible
Actualment hi ha una redescoberta de Mercè Rodoreda: articles, conferències, taules
rodones… Al CCCB, la gran exposició Rodoreda, un bosc (fins al 25 de maig) recull
totes les facetes d’aquesta immensa escriptora i artista: poeta, pintora, dramaturga,
articulista… i productora d’una intensa correspondència. Al text de presentació de l’exposició, un fragment sobre la creació literària de Rodoreda s’ajusta a l’atmosfera de Quanta, quanta guerra, i molt possiblement a aspectes de la pròpia personalitat de l’escriptora: “Endinsar-se en l’escriptura de Rodoreda, que és sempre i alhora innocent i cruel, infantil i macabra, realista i fantàstica, clara i tenebrosa, implica abraçar la unitat inseparable de contraris.” Una exposició imprescindible per conèixer més una autora que ha deixat una petja inesborrable en lectors i lectores de molts llocs d’aquest món.

Agustina Rico

Dins el darrer blau

Publicat el per
1

Dins el darrer blau de Carme Riera

Als amics i amigues del Club de Lectura del Puig.

Els prejudicis deformen el judici. Alguna cosa semblant és el què m’ha passat amb la relectura de Dins el darrer blau. Fa molts anys vaig menystenir la novel·la, segurament perquè menystenia el gènere de novel·la històrica. Ficcionar fets ocorreguts no encaixava dins les meves preferències. Ara, llegir el llibre en el seu mallorquí original ha estat un plaer i una remoguda emocional.

Dins el darrer blau va obtenir el premi Josep Pla l’any 1994 i, al 1995, el Premi Nacional de Narrativa del Ministeri de Cultura espanyol, el Joan Crexells i el Lletra d’Or.

El fet històric que reviu l’obra és un judici contra la comunitat jueva —o més ben dit, contra els judeitzants— de la Ciutat de Palma a finals del segle XVII. En aquells moments era hàbit del poder imperial espanyol perseguir amb fúria els conversos, els jueus convertits al catolicisme, espoliar-los dels seus béns, cremar els acusats a la foguera, etc. Sempre n’hi queia algun convertit de cor. Eren acusats de practicar d’amagat els ritus jueus. Els no convertits a estones eren més respectats (per això l’avi de Santa Teresa de Jesús es va convertir al catolicisme, va tornar després obertament a la fe jueva amb la il·lusió de viure més tranquil i més endavant es convertí altra vegada a la fe católica quan es devia desengañar de poder viure millor; i cada vegada que es convertia havia de fer la desfilada ritual amb el sambenito o el capirote mentre era insultat i a vegades apedregat per la població fervorosa). A Mallorca, els descendents dels jueus, encara avui dia, son anomenats “xuetes”, paraula derivada de “xuia”, ‘carnsalada de porc’. Ve a ser un equivalent del “marrano” de la Península. Apel·latiu sarcàstic precisament perquè la religió jueva prohibeix menjar carn de porc, dit també marrà o marrano.

El ritme de la novel·la és pausat al començament, anem coneixent uns i altres personatges. Queda ben definida l’estuctura de poder de la societat que es presenta. Sobretot a través de la tertúlia de les forces vives, una mena de Sanedrí de segona: el nebot del governador, com a representant del poder civil, el poder eclesiàstic, representat per un inquisidor, que no és l’Inquisidor Major, i que aspira a un càrrec més alt; el mateix càrrec al qual aspira un altre togat de tipus més intelectual, poeta místic molt cursi, que és qui rep a casa i ofereix uns dolços molt cobdiciats; també hi ha el cronista de la ciutat com a representant de la premsa. La competència entre l’home d’acció bèstia, que és el pare Ferrando, i el delicat poeta i especialista en hagiografies de sants, el pare Amengual —que encara posa més els pèls de punta pel fet d’escriure bajanades bondadoses de pixapiles en mig de la crueltat regnant— està ben portada i ben resolta. Els tombs que fa el poder, segons les directrius que arriben de Madrid, es reflecteixen allà amb tot el servilisme dels aspirants i tenen els jueus com element útil per reafirmar el poder.

Entre els personatges més lograts hi ha en Gabriel Valls. La seva actitud com a líder dels judeitzants és rica en matisos, en pugna o no amb els seus sentiments. La prostituta Beatriu, Sara de les Olors, Maria Pomar en són d’altres que destaquen per ben portats. Hi ha escenes grotesques ben logrades, com la salutació d’agraïment que fa el miserable d’en Cortina amb les mans mullades pels mocs i les llàgrimes, quan agafen la del pare Ferrando per besar-la, que encara està ensucrada, la dolçor de la qual es percebuda no com a producte de la golafreria del pare en qüestió, sinó com de santedat.

El ritme es precipita en un determinat punt. Els intents frustrats de socórrer, de fer alguna cosa per als condemnats de bell antuvi, per endavant, vaja, precipiten un final sec, però efectiu. El calfred que produeix la Justícia del poder, contra la qual s’estavella tota raó o sentiment de qui no es vol traïr a sí mateix i es creu amb dret de defensar el què defensa, tot i saber que se la juga, em va remetre a fets molt propers. El propòsit del llibre de demanar perdó als descendents d’aquells judeitzants em sembla honest. Encara hi haurà qui pensi que dels disbarats del passat no se n’ha de parlar. Durant el llarg franquisme va ser així: la majoria dels vençuts va callar. La veu dels vencedors anava deixant la seva versió ben ficada dins el cap dels espanyols que creixien. Així s’expliquen la ignorancia i la sorpresa. Llàstima que demanar perdó sempre arriba tard, per definició.

Carme Riera Guilera (Palma, Mallorca,1948)

La Carme Riera ha fet una obra gran i es mereix els honors. Per exemple, ser Acadèmica de la Llengua Espanyola. Ara, és normal ser Acadèmica de la Llengua Espanyola, quan la seva producció més important està escrita en una altra llengua?

Mercè Romaní Alfonso

Curial e Güelfa avui

Publicat el per
Respon

Un dia de febrer va saltar la notícia:  “Han trobat l’autor de la novel.la cavalleresca Curial e Güelfa (1445-1448). Desapareix el “misteri” de la seva creació.” I de seguida van arribar els comentaris entre companys que ens hem passat la vida explicant llengua i literatura. Comentaris com aquest, en broma però molt de veres: “Ara els nanos hauran d’estudiar un altre autor, en el cas que algú estudiï història de la literatura.” I aquí hi ha el quid de la qüestió, en la segona part de la frase: en cas que a algú li interessin obres com aquesta més enllà de l’àmbit de l’erudició i la investigació. La sorpresa de la troballa i la identitat i personalitat de l’autor tenen, sens dubte, interès periodístic. Els diaris i alguns espais informatius a ràdio i televisió han reconegut el valor de la tesi d’Abel Soler, presentada a la Universitat de València el passat 2016 i dirigida per l’excel·lent investigador i traductor Antoni Ferrando, en la qual s’argumenta i demostra qui era el fins ara desconegut autor. Fonamental ha estat l’estudi de Soler i altres estudis previs realitzats a llarg dels anys per prestigiosos professors sobre el riquíssim i divers cabal lingüístic i cultural plasmat en el deliciós Curial, fruit de la pròpia vida i del talent de l’autor.

Enyego d’Àvalos, gran camarlenc del rei Alfons el Magnànim, autor de Curial e Güelfa

I així ens ha arribat el nom d’Enyego –en castellà Íñigo- d’Àvalos (1414-1484), castellà de naixença, valencià d’adopció i enamorat de la literatura italiana, tot plegat un compendi d’allò que tantes vegades se’ns ha explicat del gresol de cultures i de llengües que enriqueixen llocs i persones il·luminant un temps que semblava sortir d’una gran foscor. Nascut a Toledo, va arribar amb només set anys a la cort valenciana del rei Alfons el Magnànim on va ser acollida la seva família, una de les més importants de la Castella del seu temps, en fugir per una conjura en què es va veure involucrat el seu pare, Ruy López Dávalos. Enyego arribà a ser ambaixador de la Corona d’Aragó a Milà i gran camarlenc a Nàpols en l’època del rei Pere el Gran.

Pel que fa a Curial e Güelfa, abans el feien llegir als estudiants de Filologia Catalana però sospito que era per interès particular d’algun professor. Jo vaig acabar l’especialitat sense haver llegit el Tirant i abans havia acabat Filologia Hispànica (dins l’extinta Filosofia i Lletres) sense haver llegit el Quijote. Increïble però cert. A l’institut tant el Tirant com el Quijote es feien llegir a tot l’alumnat quan existia l’assignatura d’Història de la Literatura, tant castellana com catalana, i d’això fa molts anys. S’ha intentat subsanar aquesta mancança però és molt difícil omplir un buit tan gran; actualment, si es fan llegir és a batxillerat, on no arriben tots, i de vegades en versions molt light i desvirtuades, com és el cas del Tirant.

Periòdicament s’alcen veus contra l’arraconament que estan patint les humanitats en els estudis mitjans. Les poquíssimes hores de què es disposa per treballar el català al batxillerat se les menja el temari de llengua, i és molt trist ja que és la literatura la forma més intensa (no l’única, evidentment però sí la més artística) de plasmar una llengua i d’estimar-la. Les novel·les, la poesia, el teatre, les memòries, els relats, la prosa periodística i de pensament, les narracions de viatges, els dietaris… mostren un món, una societat, pensament, inquietuds, fets que ens arriben a través del temps amb tota la seva intensitat. I en el cas de Curial e Güelfa és així. Hi ha amor, lluites, classes socials, relacions familiars, viatges i aventures, penes i alegries com en les obres modernes, on els herois no són superherois sinó gent mortal.

De vegades obres com aquesta poden fer por, i mandra. No cal anar a l’original medieval, ja sé que per a alguns és un sacrilegi no fer-ho però jo, potser per tants anys amb nanos, no hi veig cap problema a acostar-s’hi a través d’una bona adaptació, res de mutilacions com “episodis amorosos de…” sinó honrades i completes aproximacions al lector actual. Però en la nostra societat hi ha riqueses com aquesta del Curial que semblen una joia molt valuosa, heretada per ser molt ben guardada però que ningú se la posa. La modernitat durant molt de temps sembla haver renegat de la tradició, i això en altres àmbits fa temps que està quedant enrere. L’arquitectura tot sovint ens mostra com la creació casa perfectament amb el paisatge i com l’edifici antic i el nou s’uneixen en un tot harmònic. L’autèntica modernitat, la del segle XXI, és, sens dubte, acostar-se a la tradició, a obres com Curial e Güelfa, despullats de pors i de prejudicis, i deixar-nos seduir per algú que ens parla des del segle XV com si el tinguéssim a la vora.

Agustina Rico