Arxiu mensual: gener de 2014

Històries de la ràdio

Publicat el per
21

Quan parlem a classe de la premsa, la ràdio i la televisió, diem que són mitjans de comunicació de masses perquè s’adrecen simultàniament a un públic molt ampli i heterogeni per difondre informació, opinions i entreteniments. A aquests mitjans clàssics moltes vegades s’hi afegeixen d’altres, com el cine, el vídeo, la publicitat, els còmics, etc., que també transmeten informació i entreteniment a grans audiències. Quant a Internet, alguns experts consideren que és més que un mitjà de comunicació tradicional, un mitjà omnibus, perquè dóna cabuda i suport als altres mitjans (hi trobem premsa digital, programes de ràdio i televisió, pel·lícules, etc.). Avui, però, en aquesta entrada ens toca parlar només d’un mitjà, la ràdio.

Molts són els científics de finals del segle XIX considerats els pares inventors de la ràdio (el rus Popov, el nord-americà d’origen croat Tesla, l’italià Marconi, l’espanyol Julio Cervera, etc.); no es discuteix, però, que la primera transmissió transoceànica la va realitzar Marconi el 1901, com tampoc que les primeres emissores de ràdio es van crear a Detroit i a Pittsburgh (EE.UU.) el 1920. (A Espanya, la primera emissora de ràdio que va haver-hi, va ser Ràdio Barcelona, que va començar les seves emissions el 1924 des de l’Hotel Colon de la Plaça de Catalunya.)

La ràdio ha exercit històricament una gran influència en la societat. Els nazis alemanys, per exemple, en van ser molts conscients; pensaven que si controlaven la ràdio i la feien servir per difondre la seva propaganda podrien canviar i orientar la mentalitat de la gent. Així, si primer la ràdio va contribuir a l’extensió de les idees del nazisme, després, durant la Segona Guerra Mundial, va continuar sent un arma de la guerra psicològica que els nazis lliuraven contra els aliats. (Veure l’ús de la ràdio durant la Segona Guerra Mundial.)

Ara bé, és clar que les històries de la ràdio no es limiten al seu ús per part dels polítics. Un dels més grans directors de cine, Orson Welles, l’autor de Ciutadà Kane, va protagonitzar des d’un programa de ràdio un fet de gran impacte social. Orson Welles havia estat contractat al juliol de 1938 per la CBS (Columbia Broadcasting System) per dramatitzar i escriure guions per a la ràdio d’obres literàries clàssiques i hi tenia un gran èxit de públic. El 30 d’octubre d’aquell any, com si fos una broma de Halloween, des del teatre Mercury de Nova York, Orson Welles va retransmetre la seva versió radiofònica de La guerra dels mons, novel·la de ciència ficció de H. G. Wells. La novel·la descriu la invasió de la Terra pels marcians. En sentir el relat per la ràdio, milers d’oients nord-americans que no sabien que es tractava d’una obra de ficció van creure que es tractava d’una informació de fets reals, i es va desencadenar una histèria col·lectiva. La gent fugia massivament de la ciutat i les centrals telefòniques de la policia i dels periòdics van quedar col·lapsades per les trucades de persones desesperades que buscaven informació sobre com protegir-se dels marcians.

Malgrat que amb l’aparició de la televisió va semblar que la ràdio es ressentiria de la forta competència (per a moltes persones la imatge sembla més espectacular que la paraula), el cert és que la ràdio té particularitats que la fan també molt atractiva (per exemple, és molt instantània, ofereix moltes emissores entre las quals poder triar i desenvolupa la nostra imaginació en no veure les cares de les persones que hi estan parlant, per no parlar de les veus carismàtiques d’alguns locutors). I de fet, a quasi tots els països del món, en un moment o altre, han ocorregut fenòmens que, per diferents motius, han incrementat l’interès del públic per seguir els relats dels fets per la ràdio. La transmissió radiofònica de determinats esdeveniments esportius (competicions, partits de futbol…), polítics (per exemple, a Espanya, la nit del 23 de Febrer de 1981, anomenada la nit dels transitors, quan una companyia de la Guàrdia Civil sota les ordres del tinent coronel Tejero va segrestar els diputats del Congrés espanyol), culturals (concerts, concursos musicals…), etc., pot tenir un gran ressò. Fins i tot, podríem dir que hi ha fenòmens que resulten igual o més emocionants seguits per la radio que vists per la televisió: pensem, per exemple, en la teatralitat i en la passió d’alguns locutors radiofònics quan transmeten el gol del seu equip de futbol favorit.

Un altre aspecte de la història de la ràdio va ser l’aparició a Europa, a finals dels anys 50 del segle XX, de les emissores de ràdio pirates, anomenades així perquè transmetien il·legalment, sense llicència, o de manera irregular i, fins i tot, en un primer moment algunes emetien des de barcos amb bandera negra des d’aigües territorials internacionals. En qualsevol cas, la història d’aquest tipus de ràdio s’emmarca dins la lluita d’alguns col·lectius per fer-se sentir o, almenys, tenir al seu costat una part de l’audiència.

Ara, al nostre temps, tenim al nostre abast moltes emissores, algunes especialitzades temàticament (música, informació política, esportiva, etc.), unes de caràcter més local, altres amb una cobertura més àmplia… i tothom pot triar el seu programa favorit i el seu moment de sentir la ràdio (de nit, quan anem a la feina, en llevar-nos, etc.). No sabem, però, quines preferències radiofòniques tenen els seguidors d’aquest blog ni les seves raons o moments preferits per sentir la ràdio, i per això hem escrit aquesta entrada, perquè voldríem saber-lo i recollir-ne opinions i comentaris. Gràcies per enviar les vostres respostes.

 

 

Se puede mucho juntos

Publicat el per
43

Desde Aristóteles sabemos que el ser humano es un animal político porque por su dimensión social necesita vivir en la polis (palabra griega que significa ciudad), es decir, en comunidades o sociedades organizadas con otros seres humanos para la colaboración y el intercambio mutuo. Los seres humanos no podemos perder esa dimensión social y política sin dejar de ser humanos. Y sin embargo, algunas personas, sin pensarlo bien, creen que sí, que pueden desentenderse de algunos aspectos de esa dimensión: “Yo soy apolítico: a mí no me interesa la política”, pueden llegar a decir ingenuamente refiriéndose a un significado parcial de la palabra política. A esas personas convendría recordarles una idea que, según parece, popularizó el actor francés Yves Montand: “Aunque tú no te ocupes de la política, la política se ocupará de ti”. Esto significa que si tú no te interesas por los asuntos públicos ni participas de ningún modo en la vida social de tu comunidad y dejas todas las decisiones en manos de los políticos profesionales, puede ocurrir que estos, para favorecer determinados intereses privados, tomen decisiones que vayan en tu perjuicio, por ejemplo y sin ir demasiado lejos, recortando los presupuestos destinados a educación, sanidad y a otros servicios públicos o aprobando leyes regresivas como la de Educación (por no hablar de las leyes laborales que consagran el trabajo precario ni de la de seguridad ciudadana que limita el ejercicio de los derechos de manifestación, ni del anteproyecto de ley de aborto que restringe los derechos de la mujer, etc.).

Ha habido épocas o momentos históricos en que los estudiantes han sido muy conscientes como colectivo de la necesidad de reflexionar en profundidad y de discutir públicamente asuntos de interés general y, de manera especial, aquellos asuntos referidos a las políticas educativas. Incluso, a veces, ideas que nacieron en el seno de asambleas estudiantiles contribuyeron a cambiar el mundo en muchos sentidos, no sólo ideológicamente sino también en la práctica. No hablaremos ahora de lo que significó Mayo del 68, por ejemplo, aunque muchos alumnos que frecuentan este blog conocen algunas de las consecuencias de aquel movimiento y recuerdan algunos lemas nacidos entonces (“Prohibido prohibir”, “La imaginación al poder”, “Sean realistas: pidan lo imposible”, “Un pensamiento que se estanca es un pensamiento que se pudre”, etc.). Sea como sea, también en nuestros tiempos muchos jóvenes manifiestan sus inquietudes políticas y su indignación (recordemos el Movimiento 15-M, en el que tanta participación tuvieron los estudiantes), pues muchos de ellos saben perfectamente que “quien no es revolucionario a los 20 años no tiene corazón” (Oscar Wilde) y otros, aunque no sean revolucionarios, no quieren limitarse a dejar el mundo tal como lo encontraron. Unos y otros, en fin, parecen aplicar la máxima de la Confederación de Trabajadores Cubanos: Se puede mucho juntos.

…Y precisamente en esa frase hemos pensado cuando hemos visto este vídeo que, con el título de El Gran Poder, David S. Murga, alumno de 1º de bachillerato, ha realizado con la colaboración de otros compañeros del instituto y nos ha enviado con la petición de que lo insertemos en el blog. Porque no se resignan, porque no se conforman, David y muchos otros estudiantes quieren impulsar el debate, reflexionar sobre cuestiones de interés común y defender la escuela pública de todos los que por no considerarla prioritaria ni creer en ella tratan de socavar su futuro.

Es verdad que en este blog ya hemos publicado otras entradas sobre este mismo tema (por ejemplo, Contra les retallades a l’ensenyament públic i Campannya en defensa de l’educació pública), pero la política de recortes y las leyes restrictivas continúan, por lo que aunque ciertas ideas críticas se hayan repetido muchas veces conviene refrescarlas y repetirlas una vez más para que nadie las olvide y para que, como la gota que horada la piedra, consigan su efecto. Por eso ahora, sin más preámbulo, tienen la palabra en este debate quienes vean el vídeo y quienes quieran opinar sobre cómo puede defenderse mejor la escuela pública. Gracias por vuestra participación.