Aprenent a estudiar durant el confinament

Amics, professors, llibres de text… Tot ha quedat pausat de sobte. Sense que poguéssim fer res per frenar a temps. No només hem hagut de deixar de veure els nostres amics, sinó que  també hem hagut de canviar completament la nostra tradicional manera d’estudiar. De sobte una muntanya de deures se’ns va venir a sobre i cap de nosaltres s’esperava haver d’organitzar-se de nou, oblidant la forma de fer-ho que per a nosaltres ja era normal.

Al començament va ser un desastre (potser només per a mi). Em vaig trobar en una situació desesperant on ja no controlava res del que pensava que ja tenia dominat. Els deures eren massa a la majoria d’assignatures, com si ens tiressin a sobre un munt de feina que els sobrava. Estar en un aula amb els companys era molt diferent d’estar a casa, sense cap amic amb el qual parlar, sense el nostre calendari habitual…

Telemàticament no ho tenim, això, i són coses que es troben a faltar. Perquè encara que podem seguir en contacte, no és el mateix que estar junts de debó. Crec que no m’hi vaig acostumar fins dues setmanes després més o menys. Després d’una reorganització completa vaig veure que hi havia assignatures que ho posaven molt més difícils que d’altres, però al final m’he acostumat a aquest tipus de vida una mica improvisat. Penso que la majoria ja ho hem fet. No perquè volguéssim, és clar. Però hem hagut de fer-ho.

Encara que les classes triguin a ser el que van ser, tots sabem que encara que tot s’hagi tornat molt més confús, d’alguna forma seguim sent estudiants de secundària, ens agradi o no. I hem de continuar avançant perquè quan això acabi, l’esforç i el treball ens hauran fet més forts.

Paula Pérez Verdún (4t ESO)

Ja fa més de 75 dies des del sobtat tancament de l’institut, i encara continuem amb la incertesa de quan i com podrem tornar-hi, sense una resposta clara, ja que pràcticament ens trobem vivint dia a dia.

Tot i això, sí que es pot fer balanç del que hem sentit aquests últims dos mesos i mig, i fer-ne un repàs acurat no és pas senzill, ja que cada poc temps la situació en què ens trobàvem canviava, fent impossible poder aclarir-se amb els sentiments i, sobretot, amb l’esdevenir del curs.

Inicialment, quan el dia 12 de març ens deien que no tornaríem a l’institut en dues setmanes, tots vam pensar que seria una petita pausa temporal, que ens permetria relaxar-nos i no haver de seguir les classes de manera exhaustiva, i així va ser, ja que el professorat ens encarregava petits treballs que es podien portar de manera adient i controlada. La incertesa va arribar, però, quan tots vam poder preveure que aquesta situació s’allargaria, com a mínim un mes més. En aquest moment, el professorat es va començar a preparar i a manar més feines, de manera que podríem continuar el curs de manera virtual.

De bones a primeres, des del meu punt de vista, la idea no era dolenta si es realitzava únicament de manera temporal. Jo entenia que era la forma més adient de continuar el curs, però també creia necessari que un cop tornéssim, hauríem de repassar els conceptes que no es poguessin tractar presencialment. Evidentment, la tornada (passats uns dies) ja es veia impossible, i va ser quan realment em vaig començar a plantejar seriosament si aquesta manera de continuar el curs em permetria assolir conceptes de cara a 2n de batxillerat. La resposta encara no l’he trobat, i evidentment no la trobaré fins que em trobi en la situació de comprovar-ho, d’aquí uns 4 mesos. A banda d’això, també sorgia la pregunta interna pel rendiment. No era capaç d’avaluar si estava rendint al mateix nivell. La meva sensació era que la meva eficiència havia baixat, però alhora estàvem donant el temari de manera pràcticament més ràpida del que estava planejat. Aquests pensaments dividits donaven pas a una angoixa que em perseguia durant tot el dia, sumant-se a les molestes notificacions de les aplicacions utilitzades per donar les classes i entregar treballs, provocant que de vegades em fos impossible concentrar-me.

Tot plegat ens porta a avui, dia 26 de maig, amb un final de curs com mai s’havia viscut, en què la tercera avaluació pràcticament s’ha convertit en una espècie de distopia acadèmica. Un trimestre en què tothom s’ha hagut d’adaptar a noves maneres d’estudi i ensenyament, que evidentment han arribat per quedar-se, espero que amb complementació d’ensenyament presencial.

Robert Vera Campillo (1r de batxillerat)

Cap al 50è aniversari del Puig Castellar

El 28 de març de 2014, en aquest mateix blog, publicàvem la convocatòria de celebració del 45è aniversari i recollíem diverses targetes d’aniversaris del Puig Castellar que mostraven una línia de continuïtat al llarg dels anys: la voluntat de crear vincles d’afecte entre les persones que han passat pel nostre institut (professors, alumnes, personal no docent, famílies, col·laboradors, etc.). Aquesta voluntat ens porta ara a començar a preparar amb tot el nostre entusiasme els actes de commemoració dels 50 anys del Puig Castellar previstos per al curs vinent i a col·laborar en reunions preparatòries com aquesta a la qual ens invita a assistir i a participar-hi Carles Gil, el director.

Cap al 50è aniversari del Puig Castellar

Amigues i amics de l’Institut Puig Castellar, el curs que ve, 2018-2019, l’institut farà els 50 anys. Inaugurat l’octubre del curs 1968-1969, va ser el primer institut de Santa Coloma, i durant uns quants anys, l’únic. Si la construcció d’una escola o d’un institut és sempre una molt bona notícia en tot moment i arreu del món, imagineu l’any 68 l’edificacio del primer institut de la ciutat! Des de llavors Santa Coloma va ser més ciutat: més completa, més lliure.

I que el Puig, que llavors era nou de trinca, tot solitari enmig dels terrenys polsegosos i inhòspits de can Zam, en faci 50, i hagi viscut amb tota la intensitat tant per dins, a les aules, com per fora, al seu voltant, l’adveniment de la democràcia, la transformació urbanística de la ciutat, l’obertura d’altres instituts i la creació d’una espessa i dinàmica xarxa escolar; tot això fa que aquests 50 anys del Puig no siguin uns 50 anys ordinaris, sinó una veritable efemèride educativa, cultural i ciutadana.

Per això estem preparant un seguit d’actes i activitats commemoratives que donin el ressò degut a l’aniversari i se celebri amb l’alegria, l’emoció i el just orgull que mereix, i ens adrecem a la ciutat, a la comunitat educativa i, especialment, a tots aquells ciutadans que n’han estat alumnes, pares d’alumnes, professors o treballadors, perquè col·laborin en aquesta preparació. Així, us convidem a participar el proper 18 d’abril a les 18:00 a l’institut, a una reunió per començar a preparar l’esdeveniment.

Igualment, podeu deixar la vostra suggerència o el vostre comentari a l’esdeveniment en aquest blog mateix.

Moltes gràcies.

Carles Gil

Director de l’Institut Puig Castellar

 A més dels comentaris i suggeriments que podeu deixar a continuació d’aquestes ratlles, us animem a conèixer les primeres propostes de preparació de l’esdeveniment, a difondre aquesta convocatòria entre les vostres amistats i a enviar fotografies, dibuixos, records, documents i testimonis dels anys viscuts al Puig a la següent adreça:

50anys@elpuig.xeill.net

Us hi esperem el proper18 d’abril!

Gràcies per la vostra col·laboració.

Filosofia i responsabilitat política i ciutadana

El curs passat vam publicar en aquest mateix blog un Manifest per la cultura científica i tecnològica (9-1-2017) i, poc després, una altra entrada en defensa de les humanitats (Omnia tibi felicia). Ara, quan la Filosofia ocupa un paper tan secundari i menystingut al currículum acadèmic malgrat ser tan necessària per a la vida, per a l’autoconeixement i per a la formació de ciutadans cívics, ens arriba aquest manifest que reivindica la filosofia com a eina per solucionar conflictes i com a instrument teòric i pràctic “per al desenvolupament d’una societat oberta, dinàmica, justa i a l’alçada de les exigències de tolerància que les relacions personals exigeixen”.

Els grecs anomenaven dialèctica a l’art del diàleg, a l’art del raonament discursiu per tractar d’arribar a la veritat. L’estudi de la filosofia i el coneixement del que han escrit els grans filòsofs— ens proporciona mecanismes per sortir de la confusió mental, ens ajuda a pensar i a fer-nos una opinió pròpia dels assumptes, ens acostuma a gaudir del que aprenem i ens dona arguments per resoldre els conflictes. La filosofia és una invitació al diàleg, a l’ús cívic de la paraula i, en aquest sentit, res més alié a la pràctica filosòfica que els insults i el llenguatge groller que alguns usuaris de les xarxes socials fan servir als seus comentaris per atacar als adversaris ideològics.

Amb la intenció de propiciar el diàleg  (entre institucions, però també entre ciutadans) i per contribuir a resoldre la crisi política que actualment vivim a Espanya, Miquel Seguró, professor de Filosofia a la Universitat Oberta de Catalunya, ha impulsat la redacció d’aquest manifest que ha estat publicat al blog d’Humanitats de l’UOC i ha estat signat de moment per trenta-dos professionals de la Filosofia. Un manifest que considerem que ha de ser conegut i comentat pel nostre alumnat perquè, al cap i a la fi, a un altre nivell molt més petit, al nostre institut, com a tants d’altres, és coneguda des de fa temps la pràctica de la mediació i del diàleg per a la resolució de conflictes tant com és habitual recordar a classe, citant al filòsof Aristòtil, que les persones són animals polítics perquè vivim a la polis (en grec, ciutat), és a dir, en societats organitzades segons determinades normes per a l’intercanvi i la col·laboració recíproques.

Filosofia i responsabilitat política i ciutadana. Un manifest

Amb motiu de la celebració el dijous 16 de novembre del Dia Mundial de la Filosofia, assenyalem que, en moments crítics com l’actual context polític que es viu a Catalunya i al conjunt de l’Estat, el menysteniment educatiu i institucional de les humanitats, i en especial de la filosofia, es fa palesament greu.


Primer: perquè la filosofia és una aspiració a saber, i per tant implica l’obertura a nous i desconeguts espais de coneixement, al contrast de les conviccions i a la comprensió de les raons de “l’altre”. Es contraposa per pròpia idiosincràsia a posicions maximalistes i inamovibles i s’até a l’autocrítica com a principal motor d’acció reflexiva.


Segon: perquè la filosofia es conjuga amb el desenvolupament d’altres disciplines, especialment rellevants per al moment actual com són el Dret o la Ciència Política, el que la converteix en un element d’enriquiment per a totes les especialitats. Qüestions com legitimitat, legalitat, sobirania, institució pública, responsabilitat ciutadana…, en definitiva, democràcia, són temes de preocupació constant per a la reflexió filosòfica. No hi ha crítica sense praxi filosòfica.


Tercer: perquè la filosofia forma part de la vida quotidiana de les persones i de les seves relacions ciutadanes. Totes i cadascuna de les persones ens confrontem i posicionem davant les coses que succeeixen al nostre voltant, i això ja implica un procés de reflexió i de crítica reconeixible en la filosofia. És tasca de cada ciutadà i ciutadana donar resposta dels seus posicionaments i procurar dotar-se de millors i noves eines per interpretar els esdeveniments.


Quart: en democràcies avançades la vida pública exigeix de ciutadans i ciutadanes que participin de manera activa i crítica en el desenvolupament de la vida social, cultural i política del seu entorn. És obligació moral de les institucions públiques procurar i incentivar en tot cas el desenvolupament crític i actiu de la ciutadania i facilitar els seus processos de participació qualitativa. Sense això no hi ha vida democràtica ni esfera pública.


Cinquè: perquè la filosofia, en situar-se entre la consciència d’ignorància i la voluntat de coneixement, permet adoptar una actitud imaginativa i realista alhora per a la resolució de conflictes socials i una alternativa a aquelles que redueixen la complexitat a elements binaris i unívocs. En moments de crisi i de demanda de nous paradigmes de comprensió això es converteix en un bé especialment necessari.

Per tot això, sempre, però particularment avui, considerem important no deixar de recordar que la pràctica i promoció de la filosofia és un element desitjable per al desenvolupament d’una societat oberta, dinàmica, justa i a l’alçada de les exigències de tolerància que les relacions personals exigeixen.

Signants:

Miquel Seguró, Daniel Innerarity, José Antonio Pérez Tapias, Victoria Camps, Jesús Adrián Escudero, José Luis Villacañas, Anna Pagès, Manuel Fraijó, Fernando Broncano, Mar Rosàs, Manuel Cruz, Camil Ungureanu, Antonio Valdecantos, Daniel Gamper, Juan Antonio Estrada, Josep Ramoneda, Joan-Carles Mèlich, Olga Belmonte, Francesc Torralba, Félix Duque, Ivan Ortega, Rafael Argullol, Alexander Fidora, Lluís Duch, Begoña Roman, Guillem Turró, Francesc Núñez, Miguel García-Baró, Alicia García Ruiz, Adela Cortina, Javier Sádaba, Javier Gomá

Última lliçó d’Història

Mª Asunción Álvarez de Paz, catedràtica d’Història, s’ha jubilat recentment (el passat 30 de setembre) a l’institut Secretari Coloma de Barcelona després de quaranta anys de carrera professional (26 anys al nostre institut, el Puig Castellar). Per aquest motiu i per acomiadar-se dels seus alumnes de 2n de batxillerat del curs passat, va escriure aquesta reflexió sobre la seva matèria: l’origen de la seva vocació, el significat de la Història com a disciplina humanística, els seus objectius com a professora, etc. Pel contingut d’aquest assaig i per provenir de l’Asun, una professora molt rigorosa i molt dedicada en cos i ànima a la seva professió, considerem que ha de ser conegut pel nostre alumnat d’ara i pel d’aquells anys de quan ella exercia el seu magisteri entre nosaltres. 

Última lliçó d’Història

Per als alumnes de 2n de batxillerat de l’Institut Secretari Coloma

Tot i que encara queden alguns dies de classes i treballs, avui, però, és el darrer dia de classe “oficial”, per a vosaltres que deixeu l’institut. En vosaltres, alumnes d’aquest darrer any de treball, voldria dir adéu a tots els altres alumnes, generacions ja, a qui he impartit classe en aquests meus 40 anys de professora d’institut.

Em coneixeu i sabeu que com a professora, com a tutora també, aquest curs no ha estat fàcil per a mi. Probablement, transitem per uns temps en què no és fàcil ser professor d’institut; tal vegada, per a vosaltres, nois d‘un altre temps que ja no serà el meu, no sempre haurà estat abellidor acoblar.-vos a les meves formes i maneres, a les meves exigències i expectatives envers vosaltres. Crec, però, que tots ens mereixem aquest petit homenatge final. Un moment per compartir amb vosaltres les meves reflexions i pensaments, per acompanyar-vos també en la vostra entrada en el món universitari, moment d’il·lusions però també de temences i incerteses davant el futur que us espera. En aquest moment en vénen al pensament les paraules d’un pensador i lluitador comunista que de jove havia llegit amb emoció: “La vida és terrible, però gran”. Ell, que afirmava l’optimisme de la voluntat enfront del pessimisme de la intel·ligència sabé preservar l’esperança en els difícils anys de presó, on morí, condemnat pel feixisme, a l’edat de 47 anys; voldria rescatar per a vosaltres el seu nom: Antonio Gramsci.

Potser sempre les coses han estat així, les dificultats d’entesa entre unes i altres generacions se’ns apareix com una vella cantilena, potser no és fàcil per a nosaltres cedir el pas als joves, entendre un món que ja no serà nostre. Vivim, però, un temps on l’acceleració que jo ja percebia quan de nena esguardava el passat amb la mirada virginal de l’infant, ha atansat una velocitat ja no de creuer sinó de nau sideral; en aquestes circumstàncies, la distància entre la vida que hem tingut i la que vosaltres tindreu, m’atreviria a dir que és molt més gran que en generacions anteriors. Crec, tanmateix, que podem compartir algunes coses abans de l’adéu final.

Sabeu que, de natural, tendeixo a la classe magistral, de seguida m’embalo en les paraules i no us voldria cansar; la passió per explicar, per compartir i alhora descobrir quelcom nou mentre les paraules volen lleugeres i els alumnes escolten (hom voldria que meravellats) pot ser una passió menor però no pas per això petita. Una passió, en el meu cas, esperonada per la curiositat per saber, per l’amor al coneixement, tan necessari com l’aire per a alguns de nosaltres que no concebem la vida sense aquest alè, sense ell i sense altres coses que hi van acompanyades: l’amistat, l’amor en el sentit més ampli. En el meu cas, podria dir que aquesta ha estat la meva manera de caminar per la vida, la meva manera d’acostar-me als altres i de reconèixer-m’hi.

Coneixement i vocació intel·lectual, emoció per l’art, per la literatura, per la filosofia, i per què no, per la física, que intueix l’infinit i prova a esbrinar el misteri de les coses; coneixement que és sentiment i emoció perquè la criatura humana és / som tot u, cos i ànima, raó i intuïció, pensar és també sentir. I pensem amb tot el nostre ésser, amb aquest cos que va envellint. Pascal deia que l’home era “una canya pensant”; jo diria també “un cos pensant”, una infinitud en aquesta fragilitat del cos que som i ens embolcalla.

Voldria recordar per a vosaltres que l’institut, en aquest món dispers i apressat en què vivim, és un lloc privilegiat, un territori especial, entre altres coses perquè és l’espai on encara la cultura és una, Ciències i Lletres, Tecnologia i Humanitats. Els professors d’institut, malgrat la dispersió d’horaris i la càrrega de moltes i diverses tasques que hem anat assumint al llarg dels anys, treballem, frec a frec en el dia a dia, certament, no sempre tenim temps per impulsar treballs conjunts a partir de les diverses disciplines, però respirem el mateix aire, homes i dones de ciències i de lletres. En la meva llarga carrera professional he pogut gaudir d’enriquidores experiències conjuntes, des de setmanes i actes culturals a taules rodones, passant per obres de teatre o per l’organització d’autèntics happenings i celebracions, que han donat i donen vida als nostres instituts: com a professora he après molt dels meus companys, he fruït de la seva generositat a l’hora de compartir coneixements, d’obrir horitzons, portes i finestres a la vida que s’escola, al món que es transforma rabent i apressat i a una societat que ens planteja interrogants que no havíem imaginat, una societat que també desitjaríem més justa.

Serà aquí , a l’institut, on per darrera volta molts de vosaltres haureu treballat i us hauran interessat assignatures de ciències i de lletres, comuns o troncals que diem ara, i jo, una mica a contracorrent, voldria apostar per uns instituts del futur on el tronc comú fos encara més fort, com, si no, hauran de ser les noves generacions de joves ciutadans d’aquestes societats cada cop més complexes?

Professora d’Història, d’Història de l’Art, professora de Geografia… però hauria pogut ser també professora de Filosofia o de Llengua i, fins i tot, de Ciències Naturals… Què fou allò que em decantà per la Història? Com en tota decisió humana hi ha molt d’atzar i de dubtes, escollir suposa renunciar a altres possibles camins i alguns ho vivim com una pèrdua o si voleu com una renúncia. Probablement, jo aspirava a parar l’oïda i sentir l’alè de tantes vides anteriors a la meva, i en l’últim moment m’hi decidí davant del programa d’algunes assignatures universitàries que volien recollir les vides humils i anònimes d’obrers i camperols, d’artesans, de tants d’altres.

Hi ha, però, una anècdota molt primerenca que mostra, tal vegada, que la Història era el meu destí. Tenia uns 13 anys i en classe de Literatura a l’institut havíem de fer una redacció. Jo vaig triar la Història, allò que maldava per entendre-hi: la necessitat de comprendre els éssers que ens han precedit en la vida. En aquells dies, un tema que em preocupava era “l’expulsió dels jueus pels Reis Catòlics”, desitjava saber-ne més, com comprendre una decisió com aquella que clarament desafiava els meus sentiments humanitaris, la compassió que veia en els pares… M’hi barallava entre la necessitat de trobar-ne alguna explicació, encara que fos un besllum fugisser i la impossibilitat de copsar del tot aquella gent, aquella època.

Per això, entre totes les frases que al llargs dels anys he anat aplegant sobre la Història, frases que sobretot durant els primers anys als instituts he anat compartint amb els meus alumnes, voldria portar aquí la de l’escriptora austríaca Ingebord Bachmann (1926-1973):

“La història ensenya constantment, però no troba alumnes.”

Heus aquí la paradoxa, la necessitat de la Història i també la seva impossibilitat. Les seves aspiracions que a vegades han portat a visions massa segures i travades; “voler explicar-ho tot” “voler saber-ho tot” tal vegada, conscients, però, de la impossibilitat d’aquest empeny. En aquest sentit podria dir que em commou la Història perquè mostra en ella els mateixos límits i fragilitats, les mateixes imperfeccions de la condició humana. “Humana, massa humana”, com deia el filòsof, de la vida, de la filosofia també.

Així, no pretenc que la Història sigui mestra en el sentit clàssic i acadèmic que molts cops hem sentit, diria que ni els historiadors ni els professors d’Història hem d’anar per la vida donant lliçons (alliçonant). Defenso, però, des d’aquesta humilíssima parcel·la del coneixement, la seva necessitat com un instrument més que des de la seva especificitat ens permet acostar-nos a la complexitat d’allò humà, a la complexitat dels homes i les dones com a éssers que vivim en societat i que des de la nostra particular i col·lectiva intempèrie, cerquem explicacions, significats i sentit a allò que som i fem.

Pertanyo a una generació universitària que, en gran part, fou educada en el paradigma de la Història com una ciència social. Durant molts anys, reflexionar, doncs, sobre el caràcter de la Història ha estat en el centre de les meves preocupacions intel·lectuals, interès i preocupació que s’han perllongat durant els anys de docència a l’ensenyament mitjà. I que com ja he comentat he compartit en ocasions amb els meus alumnes.

Per caràcter, en els meus temps universitàries cercava d’alguna manera la unitat de tot coneixement i, en aquest sentit, el físic Mario Bunge, em va servir per advocar per la unitat de totes les ciències, malgrat la seva diversitat dins d’un paradigma, certament obert i flexible. Recordo també i això entronca amb la nostra formació acadèmica on la presència metodològica i filosòfica del marxisme era molt gran, les meves disquisicions en relació al tema del subjecte i l’objecte en la Història, tant des d’una perspectiva filosòfica: la relació entre la consciència dels homes i la materialitat social en què aquests viuen, com des d’una perspectiva epistemològica: la relació entre el subjecte de coneixement i el seu objecte d’estudi quan aquest estudi es refereix al mateix ésser humà. Adam Schaaf i altres autors m’acompanyaren en aquestes reflexions. I en la llunyania de l’horitzó, la presència de Marx, amb totes les seves contradiccions, l’aspiració al tot, però també els seus espurnalls de poesia, “atisbos” de la fragilitat humana que es colen en els seus escrits, el seu cervell poderós, hereu ell també d’una tradició a vegades aclaparadora, un Marx alhora tocat també per la passió. Com la passió i l’emoció es fan presents en les nostres recerques intel·lectuals? Hauria de dir que ho he viscut en la meva carn, la meva implicació afectiva, personal ha estat present en molts dels temes que he anat explorant en aquests anys, i a vegades aquesta implicació ha servit també per afuar la meva mirada, per obrir-hi camins en l’estudi.

Amb els anys, m’he anat fent més humil en relació a la Història i potser en relació a altres coneixements, sense perdre, però, el desig i la il·lusió per anar més enllà. No sempre els meus condeixebles han entès aquesta meva evolució, i en alguna ocasió se m’ha qüestionat aquest distanciament meu envers el caràcter de ciència social de la Història. Probablement totes les disciplines, les científiques i les humanístiques, haurien de bregar amb aquesta presència d’allo humà en tota recerca, una presència que, segurament és diferent en unes i a altres disciplines, físics com Steven Weinberg, autor de El somni d’una teoria final, ens recorden que la bellesa també és present en la seva cerca d’una teoria final… final.

En Història com en la vida la pregunta del per què de les coses és “notoriamente equívoca”, com recorda el mateix Weinberg, i jo, a vegades, quan explico a les meves classes, penso que no és tant el per què sinó el com allò que estic plantejant. Tal volta per tot això, m’atreu molt un marxista heterodox com Walter Benjamin, la melangia que destil·la el seu Àngel de la Història, un Àngel que esguarda cap al passat per copsar “el dolor i la devastació humanes” i que tanmateix poua en aquell passat per esbrinar el futur, un futur que se’ns fa escàpol com a redempció i que tanmateix és present en tota vida humana malgrat la nostra precarietat. Benjamin hi copsa en aquesta fragilitat fugissera ,“ com un llampec en la nit”, un bri d’esperança malgrat tot el dolor de cada vida. Tal vegada fou això el que m’acostà a la Història, l’intent de copsar tot el dolor del món, la compassió primera que ens fa reconèixer-nos en els altres. La història vindria a ser, tal vegada, una forma de pietas que va trenant l’existència dels vius a la de les generacions que ens han precedit , un gest potser com el d’enterrar els morts per anar continuant amb la nostra existència.

Per acabar, què he provat a fer com a professora d’Història? Primer de tot hauria volgut ser honesta, acostumo a comentar amb els alumnes quin és el meu punt de partida, la meva posició, la meva mirada, en relació als temes que treballem. Situo la Història amb humilitat com una via de coneixement, un saber humanístic més amb les seves especificitats. Acostumo a donar importancia també a l’element narratiu, la Història com a relat que cada generació ha d’anar construint, com un diàleg que sempre fem des del present. Hi ha però alguns requisits que caldria tenir presents, el rigor i la cura en allò que investiguem o expliquem, la prudència, sempre la prudència com a companya a l’hora d’elaborar explicacions, la importància de copsar cada moment o temps històric, en la mesura del possible en el seu context, tot defugint ( no sempre ho aconsegueixo) de la linealitat en aquest relat, voldria que l’alumne copsés, malgrat les limitacions d’aquest propòsit, que res no està escrit, que hi ha cruïlles i moments, on s’entrecreuen diverses possibilitats, perquè l’atzar que toca les nostres vides és present en el relat històric i també en la seva complexitat…

Hauria volgut que les meves classes fossin d’alguna manera un aprenentatge d’aquesta complexitat de factors, desitjaria també que els meus alumnes evitessin les explicacions simplificadores i empobridores i que s’obrissin a una diversitat d’ angles i matisos, sempre enriquidors, sense descartar, és clar, quan calgui, la presa de posició honesta i clara. Hauria volgut que no fessin seu el meu relat sinó que intentessin anar assajant les seves explicacions, amb la consciència que sempre hem d’estar oberts a nous punts de vista que cal analitzar amb rigor, un rigor que anirà nodrint un criteri propi. I tant de bo que aquest criteri els allunyi del dogmatisme sense defugir, però, les conviccions personals. Conscients ells, de la necessitat i riquesa que es deriven de la capacitat d’argumentar, d’en-raonar i dialogar. A l’encalç d’un coneixement: raó, passió i sentiment que hauria de fer-nos créixer com a ésser humans.

Hauria volgut acabar aquestes reflexions amb un recordatori de les meves arrels familiars, posar veus i cançons a les petites històries d’avis i pares: des de la Guerra de Cuba i les “guajiras” que cantava el pare, recollides de l’avi: “Cuba no debe favores a ninguna extraña tierra….” Als cants de la meva infantesa com “En el Barranco del Lobo” o el “Cant dels partisans” (del maquis), amb què em vaig estrenar en la protesta antifranquista.

Que la sort us acompanyi en la vostra vida universitària, curulla, ben segur, de belles descobertes i del do meravellós de l’amistat.

Mª Asunción Álvarez de Paz

Barcelona, 12 de maig de 2017.

Aquest article ha estat publicat al número 437 de la revista L’Avenç, setembre de 2017.

[Altres escrits de la mateixa autora a la nostra pàgina web:

 

Avaluació objectiva i cohesió social

Diu Gregorio Luri que vivim en un clima pedagògic d’exaltació de les bones intencions i reticència a les avaluacions. I un dels mantres que no es paren de repetir en aquest clima és que cal avaluar competències i no continguts. A les primeres s’hi associa la creativitat i el sentit crític; i als segons, l’aprenentatge memorístic tipus lloro. És un punt de vista vendible però que té zones molt fosques. Empesos per un fervor renovador més proper a la literatura d’autoajuda que al rigor científic, tendim a oblidar que competències i continguts són inseparables: només pensem amb paraules i només sabem el que reté la nostra memòria.

El nostre sistema educatiu ha patit i pateix una forta pressió populista, i cal definir molt bé aquest adjectiu ara que l’establishment el fa servir per atacar tot allò que el qüestiona. És populista dir a la gent el que vol sentir sigui cert o fals. Tots els pares volen fills brillants i és populista aprovar a qui hauria de suspendre, fer entrar a batxillerat a qui ha de fer FP i obrir la universitat a qui té greus dèficits en competències bàsiques. Durant anys hem anat bé en nombre de títols superiors i malament en competències bàsiques. Malament vol dir que gairebé un terç dels llicenciats universitaris tenen una competència lectora precària. És una manera de fer-se trampes al solitari.

El rebuig a les avaluacions que aspiren a ser objectives té molt de desig d’autoengany. No es tracta de fer competir nens i centres entre ells, però si no sabem on se situa cada nen i cada centre en habilitats tan fonamentals com entendre el que llegim ens privem d’instruments imprescindibles perquè l’ensenyament obligatori compensi, fins allà on això és possible, els dèficits i els avantatges familiars.

L’actual exaltació pedagògica pot acabar en ressaca. L’autonomia de centres està fomentant un llenguatge que s’assembla massa al màrqueting i uns mètodes pedagògics que es viuen amb la fe de les teràpies homeopàtiques. Et trobes pares que passen els períodes d’inscripció en un estat de semihistèria. Els han venut, i han comprat, que entrar en aquella escola marcarà decisivament el futur dels seus fills. Ningú els diu prou i potser tampoc ho volen sentir— que res que es faci o es deixi de fer en aquell centre tindrà la importància de l’educació i la cultura que ells estan en condicions de transmetre’ls. Res comptarà tant com el temps que dediquin a parlar-hi, a escoltar-los, a fer que se sentin estimats; el temps que cap nen ha de passar sol i hipnotitzat davant les pantalles.

El gran repte de l’educació és que l’escola mantingui en marxa l’ascensor social. I em fa la impressió que aquest repte demana molt més que eliminar llibres de text, treballar per projectes o partir de la curiositat de cada nen. Demana primer mitjançant una avaluació rigorosa i objectiva— detectar on són els centres i els alumnes que s’estan quedant enrere, i posar-hi després tots els mitjans professionals i materials necessaris perquè no condemnin ni estiguin condemnats al fracàs.

Albert Pla Nualart

[“Avaluació objectiva i cohesió social”, article d’opinió publicat al diari Ara, 17 de juny de 2017, per Albert Pla Nualart (Barcelona, 1959), autor dels llibres Un tast de catalàAixò del català.]

Carta de Abraham Lincoln al maestro de su hijo

Cuando empieza el curso escolar, en las escuelas, colegios e institutos es habitual que las familias mantengan sus primeras entrevistas con el tutor de sus hijos para conocerlo y transmitirle sus expectativas. Quizás no todas las familias necesiten hacerlo inmediatamente, sobre todo si ya conocen al profesorado y confían plenamente en el proyecto educativo del centro, pero muchas querrán hacerlo en algún momento u otro del curso para intercambiar impresiones sobre los resultados académicos, el comportamiento o la actitud de sus hijos, pues todas quieren lo mejor para ellos y saben que interesarse por lo que aprenden en clase e involucrarse en su educación son medios para ayudarles a conseguirlo.

Leyendo estos días un libro delicioso, A la carta. Cuando la correspondencia era un arte (Barcelona, 2014), una muy interesante selección de cartas de épocas y orígenes diversos, con memorables presentaciones de sus autores, a cargo de Valentí Puig, he conocido la carta que Abraham Lincoln escribió en 1830 al maestro de su hijo, un documento que puede llevar a pensar en las entrevistas de las familias con los tutores a principio de curso.

Querido profesor:
     Mi hijo tiene que aprender que no todos los hombres son justos ni todos son sinceros, pero enséñele también que por cada canalla hay un héroe y que por cada político egoísta hay un líder dedicado.
     Enséñele que por cada enemigo hay un amigo. Esto llevará su tiempo, mucho tiempo, pero enséñele, si puede, que más vale una moneda ganada que cinco encontradas.
     Enséñele a perder y también a disfrutar correctamente de la victoria. Apártelo de la envidia y enséñele, si puede, la alegría de la sonrisa callada.
     Enséñele a apreciar la lectura de buenos libros. Pero también a maravillarse con los momentos de silencio y en la contemplación de los pájaros, las flores del campo, los lagos y las montañas.
     Enséñele que vale más una derrota honrosa que una victoria vergonzosa.
     Enséñele a confiar en sus propias ideas, aunque los demás le digan que está equivocado. Y a que no haga las cosas simplemente porque otros las hacen.
     Enséñele a ser amable con los amables y estricto con los brutos.
     Enséñele a escuchar a todas las personas, pero que aprenda a discriminar lo bueno de lo malo y, a la hora de la verdad, a decidir por sí mismo.
     Enséñele a sonreír cuando esté triste y explíquele que no hay indignidad en las lágrimas.
     Enséñele a ignorar las voces de quienes sólo reclaman derechos sin pagar el precio de sus obligaciones.
     Trátelo bien, pero no lo mime ni lo adule, porque en el fuego se forja el acero.
     Enséñele valor y coraje, pero también paciencia, constancia y sobriedad.
     Enséñele a creer en sí mismo, porque sólo así podrá creer en la humanidad.
     Entiendo que le estoy pidiendo mucho, pero haga todo lo que pueda. Es un chico tan extraordinario, mi hijo…

Abraham Lincoln

Impresiona y conmueve, sin duda, pero, según parece, esta carta es apócrifa, se le atribuye a Lincoln pero no la escribió él, pues no figura en el listado oficial de sus cartas y, además, no pudo escribirla en 1830, cuando tenía 21 años y no era padre todavía (se casó en 1842 con Mary Todd, con la que tuvo después cuatro hijos). Y, sobre todo, su estilo y su contenido se adaptan demasiado convencionalmente al gusto y a algunas de las necesidades educativas de nuestro tiempo, más que a las del siglo XIX. Por tanto, aunque la carta transmita sensatez y ponderación, no deberíamos caer en la mixtificación de atribuírsela a quien no la escribió, aunque si se hubiera dado el caso, Lincoln bien hubiera podido suscribirla, como tantas familias de nuestros días.

Pero, en fin, puesto que muchas de las ideas que contiene pueden despertar el interés de los lectores de este blog y sugerirles comentarios jugosos, publicamos ahora esta versión de la carta (existen numerosas variantes accesibles en la red, tanto en inglés como en castellano) para abrir el debate y a modo de bienvenida al nuevo curso.

 

Se puede mucho juntos

Desde Aristóteles sabemos que el ser humano es un animal político porque por su dimensión social necesita vivir en la polis (palabra griega que significa ciudad), es decir, en comunidades o sociedades organizadas con otros seres humanos para la colaboración y el intercambio mutuo. Los seres humanos no podemos perder esa dimensión social y política sin dejar de ser humanos. Y sin embargo, algunas personas, sin pensarlo bien, creen que sí, que pueden desentenderse de algunos aspectos de esa dimensión: “Yo soy apolítico: a mí no me interesa la política”, pueden llegar a decir ingenuamente refiriéndose a un significado parcial de la palabra política. A esas personas convendría recordarles una idea que, según parece, popularizó el actor francés Yves Montand: “Aunque tú no te ocupes de la política, la política se ocupará de ti”. Esto significa que si tú no te interesas por los asuntos públicos ni participas de ningún modo en la vida social de tu comunidad y dejas todas las decisiones en manos de los políticos profesionales, puede ocurrir que estos, para favorecer determinados intereses privados, tomen decisiones que vayan en tu perjuicio, por ejemplo y sin ir demasiado lejos, recortando los presupuestos destinados a educación, sanidad y a otros servicios públicos o aprobando leyes regresivas como la de Educación (por no hablar de las leyes laborales que consagran el trabajo precario ni de la de seguridad ciudadana que limita el ejercicio de los derechos de manifestación, ni del anteproyecto de ley de aborto que restringe los derechos de la mujer, etc.).

Ha habido épocas o momentos históricos en que los estudiantes han sido muy conscientes como colectivo de la necesidad de reflexionar en profundidad y de discutir públicamente asuntos de interés general y, de manera especial, aquellos asuntos referidos a las políticas educativas. Incluso, a veces, ideas que nacieron en el seno de asambleas estudiantiles contribuyeron a cambiar el mundo en muchos sentidos, no sólo ideológicamente sino también en la práctica. No hablaremos ahora de lo que significó Mayo del 68, por ejemplo, aunque muchos alumnos que frecuentan este blog conocen algunas de las consecuencias de aquel movimiento y recuerdan algunos lemas nacidos entonces (“Prohibido prohibir”, “La imaginación al poder”, “Sean realistas: pidan lo imposible”, “Un pensamiento que se estanca es un pensamiento que se pudre”, etc.). Sea como sea, también en nuestros tiempos muchos jóvenes manifiestan sus inquietudes políticas y su indignación (recordemos el Movimiento 15-M, en el que tanta participación tuvieron los estudiantes), pues muchos de ellos saben perfectamente que “quien no es revolucionario a los 20 años no tiene corazón” (Oscar Wilde) y otros, aunque no sean revolucionarios, no quieren limitarse a dejar el mundo tal como lo encontraron. Unos y otros, en fin, parecen aplicar la máxima de la Confederación de Trabajadores Cubanos: Se puede mucho juntos.

…Y precisamente en esa frase hemos pensado cuando hemos visto este vídeo que, con el título de El Gran Poder, David S. Murga, alumno de 1º de bachillerato, ha realizado con la colaboración de otros compañeros del instituto y nos ha enviado con la petición de que lo insertemos en el blog. Porque no se resignan, porque no se conforman, David y muchos otros estudiantes quieren impulsar el debate, reflexionar sobre cuestiones de interés común y defender la escuela pública de todos los que por no considerarla prioritaria ni creer en ella tratan de socavar su futuro.

Es verdad que en este blog ya hemos publicado otras entradas sobre este mismo tema (por ejemplo, Contra les retallades a l’ensenyament públic i Campannya en defensa de l’educació pública), pero la política de recortes y las leyes restrictivas continúan, por lo que aunque ciertas ideas críticas se hayan repetido muchas veces conviene refrescarlas y repetirlas una vez más para que nadie las olvide y para que, como la gota que horada la piedra, consigan su efecto. Por eso ahora, sin más preámbulo, tienen la palabra en este debate quienes vean el vídeo y quienes quieran opinar sobre cómo puede defenderse mejor la escuela pública. Gracias por vuestra participación.

Contra les retallades a l’ensenyament públic

El professorat de l’Institut Puig Castellar de Santa Coloma de Gramenet manifesta el seu rebuig davant les polítiques de retallades als serveis públics (educació, sanitat…). Aquestes mesures augmenten la pobresa de la majoria de la població, generen un increment de les desigualtats socials, representen una injustícia i, en definitiva, més que alleugerar la situació crítica en la qual ens trobem, l’agreugen encara més. Com demostra, per exemple, el Govern francès quan aposta per no retallar el pressupost dedicat a l’ensenyament, hi ha alternatives polítiques per sortir d’aquesta crisi financera —provocada per la cobdícia dels poderosos amb la permissivitat i, en alguns casos, la col·laboració dels governants— sense que l’hagin de pagar els més necessitats, principals usuaris de l’escola pública.

Per tot l’anterior, el professorat del centre no vol començar el curs com si no hi hagués passat res: vol recordar que a Catalunya, a l’ensenyament públic, les retallades comportaran, entre altres, les següents conseqüències per aquest curs escolar 2012-2013:

  • Acomiadament de 3.000 interins en un moment d’augment de la població escolar (aquest curs hi ha 30.000 alumnes més a Catalunya).
  • Increment de les ràtios: 24,83% a les aules de P-3; 14% a les aules de primària i 31,5% a les de secundària.
  • Pagament de la matrícula dels cicles formatius de grau superior (360 €).
  • Retard en cobrir les substitucions del professorat de baixa (només cobertes a partir de dues setmanes).
  • Augment desmesurat de l’IVA pel material escolar: ha passat de 4% a un 21%.
  • Acord pactat per la disminució d’un 20% de la inversió prevista per l’ensenyament públic, passant de 4,9% del PIB al 2011 al 3,9% al 2015.

Amb aquesta situació, les famílies del nostre alumnat i l’opinió pública en general han de ser conscients que un país que no inverteix en educació no inverteix en el seu futur.

Per a més informació sobre aquestes i altres conseqüències de les retallades a l’educació pública, vegeu els següents enllaços d’interès:

Power-point: Educació pública (S’ha obert la veda)

http://educa-gramenet.blogspot.com.es

http://fampasgramenet.blogspot.com.es

http://www.assembleagroga.info/moodle/

http://www.interzonesdocent.blogspot.com.es/

http://catalunyaesmou.wordpress.com/

Campanya en defensa de l’educació pública

Es triste vivir en una época en la que hay que luchar hasta por lo que es evidente.

Friedrich Dürrenmantt, Los físicos.

Des d’ACE Gramenet (Assemblea de la Comunitat Educativa de Santa Coloma de Gramenet) ens ha arribat el següent missatge de presentació d’un primer vídeo de la Campanya en Defensa de l’Educació Pública:

Per fi veu la llum el primer dels vídeos d’aquesta primera campanya en defensa de l’educació pública. Ha estat el resultat d’un procés llarg i emocionant durant el qual moltes persones s’hi han implicat amb el seu entusiasme. És el primer vídeo d’una sèrie que anirà sortint durant les properes setmanes. Aquest primer vídeo és una presentació, una breu introducció dels protagonistes de la resta de la sèrie. Els propers vídeos (aniran sortint cada deu o quinze dies) presenten un diàleg de totes les personalitats que hi han participat, a la nostra campanya, sobre els trets fonamentals que caracterizen l’ensenyament públic, igualtat, integració, cohesió social, pluralitat, creativitat, etc., amb un contingut reflexiu i analític.
Hem intentat fugir de perfils polítics concrets i adreçar-nos a totes les edats perquè entenem que la defensa d’una educació pública de qualitat és cosa de tots/totes.
El vídeo ha estat realitzat per professionals punters al seu camp, exalumnes de la pública, que hi han col·laborat amb generositat. Les despeses derivades de la producció s’han pagat gràcies a les aportacions dels socis/sòcies, així com de donatius que hem rebut d’instituts, associacions i plataformes.

Tot aquest treball no hauria estat possible sense tots/totes vosaltres que heu posat, cadascú, el gra de sorra que ha fet possible el nostre primer pas en defensa d’una educació pública de qualitat.

Ara tenim una segona tasca: difondre al màxim aquest document perquè arribi als mitjans de comunicació convencionals i que tots/totes el vegin i s’emocionin amb nosaltres en defensa d’una escola pública de qualitat.

Aquest és l’enllaç amb el vídeo:

http://www.yoestudieenlapublica.org/

Una abraçada per a tots/totes i… A defensar l’escola pública difonent aquest vídeo!

Laura (Ciudadan@s por la Educación Pública)

Contra les retallades es vénen realitzant des d’un primer moment concentracions, vagues, tancaments, manifestacions… Però  què més se t’acudeix a tu, amable visitant, que es pot fer, o no, per defensar l’escola pública? Esperem les teves propostes i els teus comentaris. Moltes gràcies per la teva col·laboració.

Petites investigacions

 Al llarg del 2n trimestre, els alumnes de 1r d’ESO del nostre institut han estat realitzant el crèdit de recerca, una fòrmula adient per desenvolupar diferents competències bàsiques (comunicatives, metodològiques, personals i socials). En grups de dos o tres i no individualment (per estimular l’esperit de cooperació i fomentar el treball en equip), van triar un tema dels proposats pels professors orientadors, van fer un guió sobre el pla de treball (per desenvolupar la capacitat de planificació a mig termini), van anar documentant-se gradualment i van mantenir reunions periòdiques de seguiment amb el seu tutor del projecte abans d’escriure l’informe final i de presentar-lo i de fer-ne un resum explicatiu oral davant d’un tribunal format per la tutora i altres professors el darrer dia del trimestre (el 30 de març).

Els alumnes han après que fer una investigació, per petita que sigui, requereix una actitud de curiositat envers el món i una voluntat d’aprendre, a més d’una certa disciplina i autonomia per buscar informació (en llibres, revistes, pàgines web, treball de camp, etc.) i una capacitat per seleccionar els continguts més interessants relacionats amb el projecte. I en aquest sentit, pel que vam veure, molts equips han sorprès als seus professors per la seva imaginació per relacionar conceptes i pel seu domini de les noves eines tecnològiques per la recerca i la reproducció de continguts.

Ara, un cop passada l’experiència, perquè els visitants d’aquest bloc puguin saber sobre quins temes han investigat i quins han estat els reptes als que han hagut d’haver-se enfrontat, els demanem que ens expliquin la seva recerca, la seva descoberta i el que els ha resultat més estimulant i engrescador d’aquesta activitat.