Última lliçó d’Història

Mª Asunción Álvarez de Paz, catedràtica d’Història, s’ha jubilat recentment (el passat 30 de setembre) a l’institut Secretari Coloma de Barcelona després de quaranta anys de carrera professional (26 anys al nostre institut, el Puig Castellar). Per aquest motiu i per acomiadar-se dels seus alumnes de 2n de batxillerat del curs passat, va escriure aquesta reflexió sobre el valor de la seva matèria en la formació acadèmica que, pel seu interès intrínsec i per provenir de l’Asun, una professora molt rigorosa i molt dedicada en cos i ànima a la seva professió, considerem que ha de ser coneguda pel nostre alumnat d’ara i pel d’aquells anys de quan ella exercia el seu magisteri entre nosaltres.

Última lliçó d’Història

Per als alumnes de 2n de batxillerat

de l’Institut Secretari Coloma

Tot i que encara queden alguns dies de classes i treballs, avui, però, és el darrer dia de classe “oficial”, per a vosaltres que deixeu l’institut. En vosaltres, alumnes d’aquest darrer any de treball, voldria dir adéu a tots els altres alumnes, generacions ja, a qui he impartit classe en aquests meus 40 anys de professora d’institut.

Em coneixeu i sabeu que com a professora, com a tutora també, aquest curs no ha estat fàcil per a mi. Probablement, transitem per uns temps en què no és fàcil ser professor d’institut; tal vegada, per a vosaltres, nois d‘un altre temps que ja no serà el meu, no sempre haurà estat abellidor acoblar.-vos a les meves formes i maneres, a les meves exigències i expectatives envers vosaltres. Crec, però, que tots ens mereixem aquest petit homenatge final. Un moment per compartir amb vosaltres les meves reflexions i pensaments, per acompanyar-vos també en la vostra entrada en el món universitari, moment d’il·lusions però també de temences i incerteses davant el futur que us espera. En aquest moment en vénen al pensament les paraules d’un pensador i lluitador comunista que de jove havia llegit amb emoció: “La vida és terrible, però gran”. Ell, que afirmava l’optimisme de la voluntat enfront del pessimisme de la intel·ligència sabé preservar l’esperança en els difícils anys de presó, on morí, condemnat pel feixisme, a l’edat de 47 anys; voldria rescatar per a vosaltres el seu nom: Antonio Gramsci.

Potser sempre les coses han estat així, les dificultats d’entesa entre unes i altres generacions se’ns apareix com una vella cantilena, potser no és fàcil per a nosaltres cedir el pas als joves, entendre un món que ja no serà nostre. Vivim, però, un temps on l’acceleració que jo ja percebia quan de nena esguardava el passat amb la mirada virginal de l’infant, ha atansat una velocitat ja no de creuer sinó de nau sideral; en aquestes circumstàncies, la distància entre la vida que hem tingut i la que vosaltres tindreu, m’atreviria a dir que és molt més gran que en generacions anteriors. Crec, tanmateix, que podem compartir algunes coses abans de l’adéu final.

Sabeu que, de natural, tendeixo a la classe magistral, de seguida m’embalo en les paraules i no us voldria cansar; la passió per explicar, per compartir i alhora descobrir quelcom nou mentre les paraules volen lleugeres i els alumnes escolten (hom voldria que meravellats) pot ser una passió menor però no pas per això petita. Una passió, en el meu cas, esperonada per la curiositat per saber, per l’amor al coneixement, tan necessari com l’aire per a alguns de nosaltres que no concebem la vida sense aquest alè, sense ell i sense altres coses que hi van acompanyades: l’amistat, l’amor en el sentit més ampli. En el meu cas, podria dir que aquesta ha estat la meva manera de caminar per la vida, la meva manera d’acostar-me als altres i de reconèixer-m’hi.

Coneixement i vocació intel·lectual, emoció per l’art, per la literatura, per la filosofia, i per què no, per la física, que intueix l’infinit i prova a esbrinar el misteri de les coses; coneixement que és sentiment i emoció perquè la criatura humana és / som tot u, cos i ànima, raó i intuïció, pensar és també sentir. I pensem amb tot el nostre ésser, amb aquest cos que va envellint. Pascal deia que l’home era “una canya pensant”; jo diria també “un cos pensant”, una infinitud en aquesta fragilitat del cos que som i ens embolcalla.

Voldria recordar per a vosaltres que l’institut, en aquest món dispers i apressat en què vivim, és un lloc privilegiat, un territori especial, entre altres coses perquè és l’espai on encara la cultura és una, Ciències i Lletres, Tecnologia i Humanitats. Els professors d’institut, malgrat la dispersió d’horaris i la càrrega de moltes i diverses tasques que hem anat assumint al llarg dels anys, treballem, frec a frec en el dia a dia, certament, no sempre tenim temps per impulsar treballs conjunts a partir de les diverses disciplines, però respirem el mateix aire, homes i dones de ciències i de lletres. En la meva llarga carrera professional he pogut gaudir d’enriquidores experiències conjuntes, des de setmanes i actes culturals a taules rodones, passant per obres de teatre o per l’organització d’autèntics happenings i celebracions, que han donat i donen vida als nostres instituts: com a professora he après molt dels meus companys, he fruït de la seva generositat a l’hora de compartir coneixements, d’obrir horitzons, portes i finestres a la vida que s’escola, al món que es transforma rabent i apressat i a una societat que ens planteja interrogants que no havíem imaginat, una societat que també desitjaríem més justa.

Serà aquí , a l’institut, on per darrera volta molts de vosaltres haureu treballat i us hauran interessat assignatures de ciències i de lletres, comuns o troncals que diem ara, i jo, una mica a contracorrent, voldria apostar per uns instituts del futur on el tronc comú fos encara més fort, com, si no, hauran de ser les noves generacions de joves ciutadans d’aquestes societats cada cop més complexes?

Professora d’Història, d’Història de l’Art, professora de Geografia… però hauria pogut ser també professora de Filosofia o de Llengua i, fins i tot, de Ciències Naturals… Què fou allò que em decantà per la Història? Com en tota decisió humana hi ha molt d’atzar i de dubtes, escollir suposa renunciar a altres possibles camins i alguns ho vivim com una pèrdua o si voleu com una renúncia. Probablement, jo aspirava a parar l’oïda i sentir l’alè de tantes vides anteriors a la meva, i en l’últim moment m’hi decidí davant del programa d’algunes assignatures universitàries que volien recollir les vides humils i anònimes d’obrers i camperols, d’artesans, de tants d’altres.

Hi ha, però, una anècdota molt primerenca que mostra, tal vegada, que la Història era el meu destí. Tenia uns 13 anys i en classe de Literatura a l’institut havíem de fer una redacció. Jo vaig triar la Història, allò que maldava per entendre-hi: la necessitat de comprendre els éssers que ens han precedit en la vida. En aquells dies, un tema que em preocupava era “l’expulsió dels jueus pels Reis Catòlics”, desitjava saber-ne més, com comprendre una decisió com aquella que clarament desafiava els meus sentiments humanitaris, la compassió que veia en els pares… M’hi barallava entre la necessitat de trobar-ne alguna explicació, encara que fos un besllum fugisser i la impossibilitat de copsar del tot aquella gent, aquella època. Per això, entre totes les frases que al llargs dels anys he anat aplegant sobre la Història, frases que sobretot durant els primers anys als instituts he anat compartint amb els meus alumnes, voldria portar aquí la de l’escriptora austríaca Ingebord Bachmann (1926-1973):

“La història ensenya constantment, però no troba alumnes.”

Heus aquí la paradoxa, la necessitat de la Història i també la seva impossibilitat. Les seves aspiracions que a vegades han portat a visions massa segures i travades; “voler explicar-ho tot” “voler saber-ho tot” tal vegada, conscients, però, de la impossibilitat d’aquest empeny. En aquest sentit podria dir que em commou la Història perquè mostra en ella els mateixos límits i fragilitats, les mateixes imperfeccions de la condició humana. “Humana, massa humana”, com deia el filòsof, de la vida, de la filosofia també.

Així, no pretenc que la Història sigui mestra en el sentit clàssic i acadèmic que molts cops hem sentit, diria que ni els historiadors ni els professors d’Història hem d’anar per la vida donant lliçons (alliçonant). Defenso, però, des d’aquesta humilíssima parcel·la del coneixement, la seva necessitat com un instrument més que des de la seva especificitat ens permet acostar-nos a la complexitat d’allò humà, a la complexitat dels homes i les dones com a éssers que vivim en societat i que des de la nostra particular i col·lectiva intempèrie, cerquem explicacions, significats i sentit a allò que som i fem.

Pertanyo a una generació universitària que, en gran part, fou educada en el paradigma de la Història com una ciència social. Durant molts anys, reflexionar, doncs, sobre el caràcter de la Història ha estat en el centre de les meves preocupacions intel·lectuals, interès i preocupació que s’han perllongat durant els anys de docència a l’ensenyament mitjà. I que com ja he comentat he compartit en ocasions amb els meus alumnes.

Per caràcter, en els meus temps universitàries cercava d’alguna manera la unitat de tot coneixement i, en aquest sentit, el físic Mario Bunge, em va servir per advocar per la unitat de totes les ciències, malgrat la seva diversitat dins d’un paradigma, certament obert i flexible. Recordo també i això entronca amb la nostra formació acadèmica on la presència metodològica i filosòfica del marxisme era molt gran, les meves disquisicions en relació al tema del subjecte i l’objecte en la Història, tant des d’una perspectiva filosòfica: la relació entre la consciència dels homes i la materialitat social en què aquests viuen, com des d’una perspectiva epistemològica: la relació entre el subjecte de coneixement i el seu objecte d’estudi quan aquest estudi es refereix al mateix ésser humà. Adam Schaaf i altres autors m’acompanyaren en aquestes reflexions. I en la llunyania de l’horitzó, la presència de Marx, amb totes les seves contradiccions, l’aspiració al tot, però també els seus espurnalls de poesia, “atisbos” de la fragilitat humana que es colen en els seus escrits, el seu cervell poderós, hereu ell també d’una tradició a vegades aclaparadora, un Marx alhora tocat també per la passió. Com la passió i l’emoció es fan presents en les nostres recerques intel·lectuals? Hauria de dir que ho he viscut en la meva carn, la meva implicació afectiva, personal ha estat present en molts dels temes que he anat explorant en aquests anys, i a vegades aquesta implicació ha servit també per afuar la meva mirada, per obrir-hi camins en l’estudi.

Amb els anys, m’he anat fent més humil en relació a la Història i potser en relació a altres coneixements, sense perdre, però, el desig i la il·lusió per anar més enllà. No sempre els meus condeixebles han entès aquesta meva evolució, i en alguna ocasió se m’ha qüestionat aquest distanciament meu envers el caràcter de ciència social de la Història. Probablement totes les disciplines, les científiques i les humanístiques, haurien de bregar amb aquesta presència d’allo humà en tota recerca, una presència que, segurament és diferent en unes i a altres disciplines, físics com Steven Weinberg, autor de El somni d’una teoria final, ens recorden que la bellesa també és present en la seva cerca d’una teoria final… final.

En Història com en la vida la pregunta del per què de les coses és “notoriamente equívoca”, com recorda el mateix Weinberg, i jo, a vegades, quan explico a les meves classes, penso que no és tant el per què sinó el com allò que estic plantejant. Tal volta per tot això, m’atreu molt un marxista heterodox com Walter Benjamin, la melangia que destil·la el seu Àngel de la Història, un Àngel que esguarda cap al passat per copsar “el dolor i la devastació humanes” i que tanmateix poua en aquell passat per esbrinar el futur, un futur que se’ns fa escàpol com a redempció i que tanmateix és present en tota vida humana malgrat la nostra precarietat. Benjamin hi copsa en aquesta fragilitat fugissera ,“ com un llampec en la nit”, un bri d’esperança malgrat tot el dolor de cada vida. Tal vegada fou això el que m’acostà a la Història, l’intent de copsar tot el dolor del món, la compassió primera que ens fa reconèixer-nos en els altres. La història vindria a ser, tal vegada, una forma de pietas que va trenant l’existència dels vius a la de les generacions que ens han precedit , un gest potser com el d’enterrar els morts per anar continuant amb la nostra existència.

Per acabar, què he provat a fer com a professora d’Història? Primer de tot hauria volgut ser honesta, acostumo a comentar amb els alumnes quin és el meu punt de partida, la meva posició, la meva mirada, en relació als temes que treballem. Situo la Història amb humilitat com una via de coneixement, un saber humanístic més amb les seves especificitats. Acostumo a donar importancia també a l’element narratiu, la Història com a relat que cada generació ha d’anar construint, com un diàleg que sempre fem des del present. Hi ha però alguns requisits que caldria tenir presents, el rigor i la cura en allò que investiguem o expliquem, la prudència, sempre la prudència com a companya a l’hora d’elaborar explicacions, la importància de copsar cada moment o temps històric, en la mesura del possible en el seu context, tot defugint ( no sempre ho aconsegueixo) de la linealitat en aquest relat, voldria que l’alumne copsés, malgrat les limitacions d’aquest propòsit, que res no està escrit, que hi ha cruïlles i moments, on s’entrecreuen diverses possibilitats, perquè l’atzar que toca les nostres vides és present en el relat històric i també en la seva complexitat…

Hauria volgut que les meves classes fossin d’alguna manera un aprenentatge d’aquesta complexitat de factors, desitjaria també que els meus alumnes evitessin les explicacions simplificadores i empobridores i que s’obrissin a una diversitat d’ angles i matisos, sempre enriquidors, sense descartar, és clar, quan calgui, la presa de posició honesta i clara. Hauria volgut que no fessin seu el meu relat sinó que intentessin anar assajant les seves explicacions, amb la consciència que sempre hem d’estar oberts a nous punts de vista que cal analitzar amb rigor, un rigor que anirà nodrint un criteri propi. I tant de bo que aquest criteri els allunyi del dogmatisme sense defugir, però, les conviccions personals. Conscients ells, de la necessitat i riquesa que es deriven de la capacitat d’argumentar, d’en-raonar i dialogar. A l’encalç d’un coneixement: raó, passió i sentiment que hauria de fer-nos créixer com a ésser humans.

Hauria volgut acabar aquestes reflexions amb un recordatori de les meves arrels familiars, posar veus i cançons a les petites històries d’avis i pares: des de la Guerra de Cuba i les “guajiras” que cantava el pare, recollides de l’avi: “Cuba no debe favores a ninguna extraña tierra….” Als cants de la meva infantesa com “En el Barranco del Lobo” o el “Cant dels partisans” (del maquis), amb què em vaig estrenar en la protesta antifranquista.

Que la sort us acompanyi en la vostra vida universitària, curulla, ben segur, de belles descobertes i del do meravellós de l’amistat.

Mª Asunción Álvarez de Paz

Barcelona, 12 de maig de 2017.

Aquest article ha estat publicat al número 437 de la revista L’Avenç, setembre de 2017.

[Altres escrits de la mateixa autora a la nostra pàgina web:

 

Avaluació objectiva i cohesió social

Diu Gregorio Luri que vivim en un clima pedagògic d’exaltació de les bones intencions i reticència a les avaluacions. I un dels mantres que no es paren de repetir en aquest clima és que cal avaluar competències i no continguts. A les primeres s’hi associa la creativitat i el sentit crític; i als segons, l’aprenentatge memorístic tipus lloro. És un punt de vista vendible però que té zones molt fosques. Empesos per un fervor renovador més proper a la literatura d’autoajuda que al rigor científic, tendim a oblidar que competències i continguts són inseparables: només pensem amb paraules i només sabem el que reté la nostra memòria.

El nostre sistema educatiu ha patit i pateix una forta pressió populista, i cal definir molt bé aquest adjectiu ara que l’establishment el fa servir per atacar tot allò que el qüestiona. És populista dir a la gent el que vol sentir sigui cert o fals. Tots els pares volen fills brillants i és populista aprovar a qui hauria de suspendre, fer entrar a batxillerat a qui ha de fer FP i obrir la universitat a qui té greus dèficits en competències bàsiques. Durant anys hem anat bé en nombre de títols superiors i malament en competències bàsiques. Malament vol dir que gairebé un terç dels llicenciats universitaris tenen una competència lectora precària. És una manera de fer-se trampes al solitari.

El rebuig a les avaluacions que aspiren a ser objectives té molt de desig d’autoengany. No es tracta de fer competir nens i centres entre ells, però si no sabem on se situa cada nen i cada centre en habilitats tan fonamentals com entendre el que llegim ens privem d’instruments imprescindibles perquè l’ensenyament obligatori compensi, fins allà on això és possible, els dèficits i els avantatges familiars.

L’actual exaltació pedagògica pot acabar en ressaca. L’autonomia de centres està fomentant un llenguatge que s’assembla massa al màrqueting i uns mètodes pedagògics que es viuen amb la fe de les teràpies homeopàtiques. Et trobes pares que passen els períodes d’inscripció en un estat de semihistèria. Els han venut, i han comprat, que entrar en aquella escola marcarà decisivament el futur dels seus fills. Ningú els diu prou i potser tampoc ho volen sentir— que res que es faci o es deixi de fer en aquell centre tindrà la importància de l’educació i la cultura que ells estan en condicions de transmetre’ls. Res comptarà tant com el temps que dediquin a parlar-hi, a escoltar-los, a fer que se sentin estimats; el temps que cap nen ha de passar sol i hipnotitzat davant les pantalles.

El gran repte de l’educació és que l’escola mantingui en marxa l’ascensor social. I em fa la impressió que aquest repte demana molt més que eliminar llibres de text, treballar per projectes o partir de la curiositat de cada nen. Demana primer mitjançant una avaluació rigorosa i objectiva— detectar on són els centres i els alumnes que s’estan quedant enrere, i posar-hi després tots els mitjans professionals i materials necessaris perquè no condemnin ni estiguin condemnats al fracàs.

Albert Pla Nualart

[“Avaluació objectiva i cohesió social”, article d’opinió publicat al diari Ara, 17 de juny de 2017, per Albert Pla Nualart (Barcelona, 1959), autor dels llibres Un tast de catalàAixò del català.]

Carta de Abraham Lincoln al maestro de su hijo

Cuando empieza el curso escolar, en las escuelas, colegios e institutos es habitual que las familias mantengan sus primeras entrevistas con el tutor de sus hijos para conocerlo y transmitirle sus expectativas. Quizás no todas las familias necesiten hacerlo inmediatamente, sobre todo si ya conocen al profesorado y confían plenamente en el proyecto educativo del centro, pero muchas querrán hacerlo en algún momento u otro del curso para intercambiar impresiones sobre los resultados académicos, el comportamiento o la actitud de sus hijos, pues todas quieren lo mejor para ellos y saben que interesarse por lo que aprenden en clase e involucrarse en su educación son medios para ayudarles a conseguirlo.

Leyendo estos días un libro delicioso, A la carta. Cuando la correspondencia era un arte (Barcelona, 2014), una muy interesante selección de cartas de épocas y orígenes diversos, con memorables presentaciones de sus autores, a cargo de Valentí Puig, he conocido la carta que Abraham Lincoln escribió en 1830 al maestro de su hijo, un documento que puede llevar a pensar en las entrevistas de las familias con los tutores a principio de curso.

Querido profesor:
     Mi hijo tiene que aprender que no todos los hombres son justos ni todos son sinceros, pero enséñele también que por cada canalla hay un héroe y que por cada político egoísta hay un líder dedicado.
     Enséñele que por cada enemigo hay un amigo. Esto llevará su tiempo, mucho tiempo, pero enséñele, si puede, que más vale una moneda ganada que cinco encontradas.
     Enséñele a perder y también a disfrutar correctamente de la victoria. Apártelo de la envidia y enséñele, si puede, la alegría de la sonrisa callada.
     Enséñele a apreciar la lectura de buenos libros. Pero también a maravillarse con los momentos de silencio y en la contemplación de los pájaros, las flores del campo, los lagos y las montañas.
     Enséñele que vale más una derrota honrosa que una victoria vergonzosa.
     Enséñele a confiar en sus propias ideas, aunque los demás le digan que está equivocado. Y a que no haga las cosas simplemente porque otros las hacen.
     Enséñele a ser amable con los amables y estricto con los brutos.
     Enséñele a escuchar a todas las personas, pero que aprenda a discriminar lo bueno de lo malo y, a la hora de la verdad, a decidir por sí mismo.
     Enséñele a sonreír cuando esté triste y explíquele que no hay indignidad en las lágrimas.
     Enséñele a ignorar las voces de quienes sólo reclaman derechos sin pagar el precio de sus obligaciones.
     Trátelo bien, pero no lo mime ni lo adule, porque en el fuego se forja el acero.
     Enséñele valor y coraje, pero también paciencia, constancia y sobriedad.
     Enséñele a creer en sí mismo, porque sólo así podrá creer en la humanidad.
     Entiendo que le estoy pidiendo mucho, pero haga todo lo que pueda. Es un chico tan extraordinario, mi hijo…

Abraham Lincoln

Impresiona y conmueve, sin duda, pero, según parece, esta carta es apócrifa, se le atribuye a Lincoln pero no la escribió él, pues no figura en el listado oficial de sus cartas y, además, no pudo escribirla en 1830, cuando tenía 21 años y no era padre todavía (se casó en 1842 con Mary Todd, con la que tuvo después cuatro hijos). Y, sobre todo, su estilo y su contenido se adaptan demasiado convencionalmente al gusto y a algunas de las necesidades educativas de nuestro tiempo, más que a las del siglo XIX. Por tanto, aunque la carta transmita sensatez y ponderación, no deberíamos caer en la mixtificación de atribuírsela a quien no la escribió, aunque si se hubiera dado el caso, Lincoln bien hubiera podido suscribirla, como tantas familias de nuestros días.

Pero, en fin, puesto que muchas de las ideas que contiene pueden despertar el interés de los lectores de este blog y sugerirles comentarios jugosos, publicamos ahora esta versión de la carta (existen numerosas variantes accesibles en la red, tanto en inglés como en castellano) para abrir el debate y a modo de bienvenida al nuevo curso.

 

Se puede mucho juntos

Desde Aristóteles sabemos que el ser humano es un animal político porque por su dimensión social necesita vivir en la polis (palabra griega que significa ciudad), es decir, en comunidades o sociedades organizadas con otros seres humanos para la colaboración y el intercambio mutuo. Los seres humanos no podemos perder esa dimensión social y política sin dejar de ser humanos. Y sin embargo, algunas personas, sin pensarlo bien, creen que sí, que pueden desentenderse de algunos aspectos de esa dimensión: “Yo soy apolítico: a mí no me interesa la política”, pueden llegar a decir ingenuamente refiriéndose a un significado parcial de la palabra política. A esas personas convendría recordarles una idea que, según parece, popularizó el actor francés Yves Montand: “Aunque tú no te ocupes de la política, la política se ocupará de ti”. Esto significa que si tú no te interesas por los asuntos públicos ni participas de ningún modo en la vida social de tu comunidad y dejas todas las decisiones en manos de los políticos profesionales, puede ocurrir que estos, para favorecer determinados intereses privados, tomen decisiones que vayan en tu perjuicio, por ejemplo y sin ir demasiado lejos, recortando los presupuestos destinados a educación, sanidad y a otros servicios públicos o aprobando leyes regresivas como la de Educación (por no hablar de las leyes laborales que consagran el trabajo precario ni de la de seguridad ciudadana que limita el ejercicio de los derechos de manifestación, ni del anteproyecto de ley de aborto que restringe los derechos de la mujer, etc.).

Ha habido épocas o momentos históricos en que los estudiantes han sido muy conscientes como colectivo de la necesidad de reflexionar en profundidad y de discutir públicamente asuntos de interés general y, de manera especial, aquellos asuntos referidos a las políticas educativas. Incluso, a veces, ideas que nacieron en el seno de asambleas estudiantiles contribuyeron a cambiar el mundo en muchos sentidos, no sólo ideológicamente sino también en la práctica. No hablaremos ahora de lo que significó Mayo del 68, por ejemplo, aunque muchos alumnos que frecuentan este blog conocen algunas de las consecuencias de aquel movimiento y recuerdan algunos lemas nacidos entonces (“Prohibido prohibir”, “La imaginación al poder”, “Sean realistas: pidan lo imposible”, “Un pensamiento que se estanca es un pensamiento que se pudre”, etc.). Sea como sea, también en nuestros tiempos muchos jóvenes manifiestan sus inquietudes políticas y su indignación (recordemos el Movimiento 15-M, en el que tanta participación tuvieron los estudiantes), pues muchos de ellos saben perfectamente que “quien no es revolucionario a los 20 años no tiene corazón” (Oscar Wilde) y otros, aunque no sean revolucionarios, no quieren limitarse a dejar el mundo tal como lo encontraron. Unos y otros, en fin, parecen aplicar la máxima de la Confederación de Trabajadores Cubanos: Se puede mucho juntos.

…Y precisamente en esa frase hemos pensado cuando hemos visto este vídeo que, con el título de El Gran Poder, David S. Murga, alumno de 1º de bachillerato, ha realizado con la colaboración de otros compañeros del instituto y nos ha enviado con la petición de que lo insertemos en el blog. Porque no se resignan, porque no se conforman, David y muchos otros estudiantes quieren impulsar el debate, reflexionar sobre cuestiones de interés común y defender la escuela pública de todos los que por no considerarla prioritaria ni creer en ella tratan de socavar su futuro.

Es verdad que en este blog ya hemos publicado otras entradas sobre este mismo tema (por ejemplo, Contra les retallades a l’ensenyament públic i Campannya en defensa de l’educació pública), pero la política de recortes y las leyes restrictivas continúan, por lo que aunque ciertas ideas críticas se hayan repetido muchas veces conviene refrescarlas y repetirlas una vez más para que nadie las olvide y para que, como la gota que horada la piedra, consigan su efecto. Por eso ahora, sin más preámbulo, tienen la palabra en este debate quienes vean el vídeo y quienes quieran opinar sobre cómo puede defenderse mejor la escuela pública. Gracias por vuestra participación.

Biblioteques

Probablement heu anat algun cop a una biblioteca i heu fet ús dels seus múltiples serveis… o no hi heu anat mai?

Possiblement sabeu què és una biblioteca, quins serveis dóna, què s’hi pot fer, quina utilitat té el carnet de biblioteques públiques… o hi ha gent que no ho sap?

Però coneixeu bé les biblioteques més properes a vosaltres…? Ho podeu comprovar si continueu llegint.

Les biblioteques de Santa Coloma de Gramenet són uns espais propers als ciutadans i desenvolupen la seva tasca en estreta relació amb els diferents col·lectius i entitats colomenques. Són un punt de referència de primera línia per a la programació cultural de la ciutat. Tenen com a missió satisfer les necessitats d’informació, cultura, formació i oci dels ciutadans. Els seus principals objectius són fomentar la lectura i recolzar la formació contínua, ser l’accés immediat als serveis de lectura pública municipal i a les tecnologies de la informació, ser centres de referència quant a l’accés a la cultura i espais cabdals de trobada i intercanvi a la ciutat.

Santa Coloma disposa actualment de tres biblioteques públiques, que formen part de la Xarxa de Biblioteques Públiques de la Diputació de Barcelona.

La Biblioteca Central va ser inaugurada l’any 1995 i està situada en un edifici de 2.120 m². Ofereix un fons de més de 70.000 documents, a més d’un fons local sobre el municipi i el Fons Joan Gomis de Solidaritat i Cooperació, que compta amb més de 3.000 documents de lliure accés. Té 18 ordinadors d’ús públic.

La Biblioteca Can Peixauet es va inaugurar l’any 2001 i ocupa 1365 m². El seu fons és d’uns 53.000 documents i està especialitzat en ciència-ficció i documents en xinès. Disposa de 13 ordinadors d’ús públic.

La Biblioteca Singuerlín – Salvador Cabré va ser inaugurada al 2010 i ocupa 1748 m². El seu fons és d’uns 32.000 documents. Té una sala d’actes habilitada per a la projecció de pel•lícules amb una capacitat per 250 persones, motivat pel fet que el seu fons especialitzat és de cinema d’autor i cinema documental. Disposa de 33 ordinadors d’ús públic.

La Biblioteca de l’Institut Puig Castellar és modesta si comparem les seves dades amb les biblioteques públiques, ja que el seu fons és d’uns 4000 documents i té 7 ordinadors d’ús públic. A l’hora del pati, de 10 a 10,30, és molt utilitzada per l’alumnat, en canvi, a les tardes, de 16 a 18 hores, encara no té un nivell d’utilització massa alt.

Finalment, saps què és Aladí? Si vols buscar un document (llibre, còmic, revista, publicació periòdica, pel·lícula, disc…) per saber si està en qualsevol de les biblioteques públiques de Santa Coloma de Gramenet o de tota la província de Barcelona, pots visitar el Catàleg de la Xarxa de Biblioteques Municipals de la Diputació de Barcelona, també anomenat Aladí.

Recorda que amb el mateix carnet pots demanar en préstec documents de qualsevol de les biblioteques públiques.

Altres enllaços d’interès:

      Pau Navarro (Coordinador  de la  Biblioteca del Puig Castellar)