Mª Asunción Álvarez de Paz, catedràtica d’Història, s’ha jubilat recentment (el passat 30 de setembre) a l’institut Secretari Coloma de Barcelona després de quaranta anys de carrera professional (26 anys al nostre institut, el Puig Castellar). Per aquest motiu i per acomiadar-se dels seus alumnes de 2n de batxillerat del curs passat, va escriure aquesta reflexió sobre la seva matèria: l’origen de la seva vocació, el significat de la Història com a disciplina humanística, els seus objectius com a professora, etc. Pel contingut d’aquest assaig i per provenir de l’Asun, una professora molt rigorosa i molt dedicada en cos i ànima a la seva professió, considerem que ha de ser conegut pel nostre alumnat d’ara i pel d’aquells anys de quan ella exercia el seu magisteri entre nosaltres.
Última lliçó d’Història
Per als alumnes de 2n de batxillerat de l’Institut Secretari Coloma
Tot i que encara queden alguns dies de classes i treballs, avui, però, és el darrer dia de classe “oficial”, per a vosaltres que deixeu l’institut. En vosaltres, alumnes d’aquest darrer any de treball, voldria dir adéu a tots els altres alumnes, generacions ja, a qui he impartit classe en aquests meus 40 anys de professora d’institut.
Em coneixeu i sabeu que com a professora, com a tutora també, aquest curs no ha estat fàcil per a mi. Probablement, transitem per uns temps en què no és fàcil ser professor d’institut; tal vegada, per a vosaltres, nois d‘un altre temps que ja no serà el meu, no sempre haurà estat abellidor acoblar.-vos a les meves formes i maneres, a les meves exigències i expectatives envers vosaltres. Crec, però, que tots ens mereixem aquest petit homenatge final. Un moment per compartir amb vosaltres les meves reflexions i pensaments, per acompanyar-vos també en la vostra entrada en el món universitari, moment d’il·lusions però també de temences i incerteses davant el futur que us espera. En aquest moment en vénen al pensament les paraules d’un pensador i lluitador comunista que de jove havia llegit amb emoció: “La vida és terrible, però gran”. Ell, que afirmava l’optimisme de la voluntat enfront del pessimisme de la intel·ligència sabé preservar l’esperança en els difícils anys de presó, on morí, condemnat pel feixisme, a l’edat de 47 anys; voldria rescatar per a vosaltres el seu nom: Antonio Gramsci.
Potser sempre les coses han estat així, les dificultats d’entesa entre unes i altres generacions se’ns apareix com una vella cantilena, potser no és fàcil per a nosaltres cedir el pas als joves, entendre un món que ja no serà nostre. Vivim, però, un temps on l’acceleració que jo ja percebia quan de nena esguardava el passat amb la mirada virginal de l’infant, ha atansat una velocitat ja no de creuer sinó de nau sideral; en aquestes circumstàncies, la distància entre la vida que hem tingut i la que vosaltres tindreu, m’atreviria a dir que és molt més gran que en generacions anteriors. Crec, tanmateix, que podem compartir algunes coses abans de l’adéu final.
Sabeu que, de natural, tendeixo a la classe magistral, de seguida m’embalo en les paraules i no us voldria cansar; la passió per explicar, per compartir i alhora descobrir quelcom nou mentre les paraules volen lleugeres i els alumnes escolten (hom voldria que meravellats) pot ser una passió menor però no pas per això petita. Una passió, en el meu cas, esperonada per la curiositat per saber, per l’amor al coneixement, tan necessari com l’aire per a alguns de nosaltres que no concebem la vida sense aquest alè, sense ell i sense altres coses que hi van acompanyades: l’amistat, l’amor en el sentit més ampli. En el meu cas, podria dir que aquesta ha estat la meva manera de caminar per la vida, la meva manera d’acostar-me als altres i de reconèixer-m’hi.
Coneixement i vocació intel·lectual, emoció per l’art, per la literatura, per la filosofia, i per què no, per la física, que intueix l’infinit i prova a esbrinar el misteri de les coses; coneixement que és sentiment i emoció perquè la criatura humana és / som tot u, cos i ànima, raó i intuïció, pensar és també sentir. I pensem amb tot el nostre ésser, amb aquest cos que va envellint. Pascal deia que l’home era “una canya pensant”; jo diria també “un cos pensant”, una infinitud en aquesta fragilitat del cos que som i ens embolcalla.
Voldria recordar per a vosaltres que l’institut, en aquest món dispers i apressat en què vivim, és un lloc privilegiat, un territori especial, entre altres coses perquè és l’espai on encara la cultura és una, Ciències i Lletres, Tecnologia i Humanitats. Els professors d’institut, malgrat la dispersió d’horaris i la càrrega de moltes i diverses tasques que hem anat assumint al llarg dels anys, treballem, frec a frec en el dia a dia, certament, no sempre tenim temps per impulsar treballs conjunts a partir de les diverses disciplines, però respirem el mateix aire, homes i dones de ciències i de lletres. En la meva llarga carrera professional he pogut gaudir d’enriquidores experiències conjuntes, des de setmanes i actes culturals a taules rodones, passant per obres de teatre o per l’organització d’autèntics happenings i celebracions, que han donat i donen vida als nostres instituts: com a professora he après molt dels meus companys, he fruït de la seva generositat a l’hora de compartir coneixements, d’obrir horitzons, portes i finestres a la vida que s’escola, al món que es transforma rabent i apressat i a una societat que ens planteja interrogants que no havíem imaginat, una societat que també desitjaríem més justa.
Serà aquí , a l’institut, on per darrera volta molts de vosaltres haureu treballat i us hauran interessat assignatures de ciències i de lletres, comuns o troncals que diem ara, i jo, una mica a contracorrent, voldria apostar per uns instituts del futur on el tronc comú fos encara més fort, com, si no, hauran de ser les noves generacions de joves ciutadans d’aquestes societats cada cop més complexes?
Professora d’Història, d’Història de l’Art, professora de Geografia… però hauria pogut ser també professora de Filosofia o de Llengua i, fins i tot, de Ciències Naturals… Què fou allò que em decantà per la Història? Com en tota decisió humana hi ha molt d’atzar i de dubtes, escollir suposa renunciar a altres possibles camins i alguns ho vivim com una pèrdua o si voleu com una renúncia. Probablement, jo aspirava a parar l’oïda i sentir l’alè de tantes vides anteriors a la meva, i en l’últim moment m’hi decidí davant del programa d’algunes assignatures universitàries que volien recollir les vides humils i anònimes d’obrers i camperols, d’artesans, de tants d’altres.
Hi ha, però, una anècdota molt primerenca que mostra, tal vegada, que la Història era el meu destí. Tenia uns 13 anys i en classe de Literatura a l’institut havíem de fer una redacció. Jo vaig triar la Història, allò que maldava per entendre-hi: la necessitat de comprendre els éssers que ens han precedit en la vida. En aquells dies, un tema que em preocupava era “l’expulsió dels jueus pels Reis Catòlics”, desitjava saber-ne més, com comprendre una decisió com aquella que clarament desafiava els meus sentiments humanitaris, la compassió que veia en els pares… M’hi barallava entre la necessitat de trobar-ne alguna explicació, encara que fos un besllum fugisser i la impossibilitat de copsar del tot aquella gent, aquella època.
Per això, entre totes les frases que al llargs dels anys he anat aplegant sobre la Història, frases que sobretot durant els primers anys als instituts he anat compartint amb els meus alumnes, voldria portar aquí la de l’escriptora austríaca Ingebord Bachmann (1926-1973):
“La història ensenya constantment, però no troba alumnes.”
Heus aquí la paradoxa, la necessitat de la Història i també la seva impossibilitat. Les seves aspiracions que a vegades han portat a visions massa segures i travades; “voler explicar-ho tot” “voler saber-ho tot” tal vegada, conscients, però, de la impossibilitat d’aquest empeny. En aquest sentit podria dir que em commou la Història perquè mostra en ella els mateixos límits i fragilitats, les mateixes imperfeccions de la condició humana. “Humana, massa humana”, com deia el filòsof, de la vida, de la filosofia també.
Així, no pretenc que la Història sigui mestra en el sentit clàssic i acadèmic que molts cops hem sentit, diria que ni els historiadors ni els professors d’Història hem d’anar per la vida donant lliçons (alliçonant). Defenso, però, des d’aquesta humilíssima parcel·la del coneixement, la seva necessitat com un instrument més que des de la seva especificitat ens permet acostar-nos a la complexitat d’allò humà, a la complexitat dels homes i les dones com a éssers que vivim en societat i que des de la nostra particular i col·lectiva intempèrie, cerquem explicacions, significats i sentit a allò que som i fem.
Pertanyo a una generació universitària que, en gran part, fou educada en el paradigma de la Història com una ciència social. Durant molts anys, reflexionar, doncs, sobre el caràcter de la Història ha estat en el centre de les meves preocupacions intel·lectuals, interès i preocupació que s’han perllongat durant els anys de docència a l’ensenyament mitjà. I que com ja he comentat he compartit en ocasions amb els meus alumnes.
Per caràcter, en els meus temps universitàries cercava d’alguna manera la unitat de tot coneixement i, en aquest sentit, el físic Mario Bunge, em va servir per advocar per la unitat de totes les ciències, malgrat la seva diversitat dins d’un paradigma, certament obert i flexible. Recordo també i això entronca amb la nostra formació acadèmica on la presència metodològica i filosòfica del marxisme era molt gran, les meves disquisicions en relació al tema del subjecte i l’objecte en la Història, tant des d’una perspectiva filosòfica: la relació entre la consciència dels homes i la materialitat social en què aquests viuen, com des d’una perspectiva epistemològica: la relació entre el subjecte de coneixement i el seu objecte d’estudi quan aquest estudi es refereix al mateix ésser humà. Adam Schaaf i altres autors m’acompanyaren en aquestes reflexions. I en la llunyania de l’horitzó, la presència de Marx, amb totes les seves contradiccions, l’aspiració al tot, però també els seus espurnalls de poesia, “atisbos” de la fragilitat humana que es colen en els seus escrits, el seu cervell poderós, hereu ell també d’una tradició a vegades aclaparadora, un Marx alhora tocat també per la passió. Com la passió i l’emoció es fan presents en les nostres recerques intel·lectuals? Hauria de dir que ho he viscut en la meva carn, la meva implicació afectiva, personal ha estat present en molts dels temes que he anat explorant en aquests anys, i a vegades aquesta implicació ha servit també per afuar la meva mirada, per obrir-hi camins en l’estudi.
Amb els anys, m’he anat fent més humil en relació a la Història i potser en relació a altres coneixements, sense perdre, però, el desig i la il·lusió per anar més enllà. No sempre els meus condeixebles han entès aquesta meva evolució, i en alguna ocasió se m’ha qüestionat aquest distanciament meu envers el caràcter de ciència social de la Història. Probablement totes les disciplines, les científiques i les humanístiques, haurien de bregar amb aquesta presència d’allo humà en tota recerca, una presència que, segurament és diferent en unes i a altres disciplines, físics com Steven Weinberg, autor de El somni d’una teoria final, ens recorden que la bellesa també és present en la seva cerca d’una teoria final… final.
En Història com en la vida la pregunta del per què de les coses és “notoriamente equívoca”, com recorda el mateix Weinberg, i jo, a vegades, quan explico a les meves classes, penso que no és tant el per què sinó el com allò que estic plantejant. Tal volta per tot això, m’atreu molt un marxista heterodox com Walter Benjamin, la melangia que destil·la el seu Àngel de la Història, un Àngel que esguarda cap al passat per copsar “el dolor i la devastació humanes” i que tanmateix poua en aquell passat per esbrinar el futur, un futur que se’ns fa escàpol com a redempció i que tanmateix és present en tota vida humana malgrat la nostra precarietat. Benjamin hi copsa en aquesta fragilitat fugissera ,“ com un llampec en la nit”, un bri d’esperança malgrat tot el dolor de cada vida. Tal vegada fou això el que m’acostà a la Història, l’intent de copsar tot el dolor del món, la compassió primera que ens fa reconèixer-nos en els altres. La història vindria a ser, tal vegada, una forma de pietas que va trenant l’existència dels vius a la de les generacions que ens han precedit , un gest potser com el d’enterrar els morts per anar continuant amb la nostra existència.
Per acabar, què he provat a fer com a professora d’Història? Primer de tot hauria volgut ser honesta, acostumo a comentar amb els alumnes quin és el meu punt de partida, la meva posició, la meva mirada, en relació als temes que treballem. Situo la Història amb humilitat com una via de coneixement, un saber humanístic més amb les seves especificitats. Acostumo a donar importancia també a l’element narratiu, la Història com a relat que cada generació ha d’anar construint, com un diàleg que sempre fem des del present. Hi ha però alguns requisits que caldria tenir presents, el rigor i la cura en allò que investiguem o expliquem, la prudència, sempre la prudència com a companya a l’hora d’elaborar explicacions, la importància de copsar cada moment o temps històric, en la mesura del possible en el seu context, tot defugint ( no sempre ho aconsegueixo) de la linealitat en aquest relat, voldria que l’alumne copsés, malgrat les limitacions d’aquest propòsit, que res no està escrit, que hi ha cruïlles i moments, on s’entrecreuen diverses possibilitats, perquè l’atzar que toca les nostres vides és present en el relat històric i també en la seva complexitat…
Hauria volgut que les meves classes fossin d’alguna manera un aprenentatge d’aquesta complexitat de factors, desitjaria també que els meus alumnes evitessin les explicacions simplificadores i empobridores i que s’obrissin a una diversitat d’ angles i matisos, sempre enriquidors, sense descartar, és clar, quan calgui, la presa de posició honesta i clara. Hauria volgut que no fessin seu el meu relat sinó que intentessin anar assajant les seves explicacions, amb la consciència que sempre hem d’estar oberts a nous punts de vista que cal analitzar amb rigor, un rigor que anirà nodrint un criteri propi. I tant de bo que aquest criteri els allunyi del dogmatisme sense defugir, però, les conviccions personals. Conscients ells, de la necessitat i riquesa que es deriven de la capacitat d’argumentar, d’en-raonar i dialogar. A l’encalç d’un coneixement: raó, passió i sentiment que hauria de fer-nos créixer com a ésser humans.
Hauria volgut acabar aquestes reflexions amb un recordatori de les meves arrels familiars, posar veus i cançons a les petites històries d’avis i pares: des de la Guerra de Cuba i les “guajiras” que cantava el pare, recollides de l’avi: “Cuba no debe favores a ninguna extraña tierra….” Als cants de la meva infantesa com “En el Barranco del Lobo” o el “Cant dels partisans” (del maquis), amb què em vaig estrenar en la protesta antifranquista.
Que la sort us acompanyi en la vostra vida universitària, curulla, ben segur, de belles descobertes i del do meravellós de l’amistat.
Mª Asunción Álvarez de Paz
Barcelona, 12 de maig de 2017.
Aquest article ha estat publicat al número 437 de la revista L’Avenç, setembre de 2017.
[Altres escrits de la mateixa autora a la nostra pàgina web:
Quina sort hauria estat haver pogut compartir els meus anys al Puig amb una companya com l’Asun. Quina sort, més gran encara, haver-la tingut de professora. Quant hauria après.
He gaudit tant de les seves reflexions, profundes i apassionades, entorn a la història, al coneixement, i a les relacions entre generacions a través de l’ensenyament, que no em puc estar de donar-li molt sincerament les gràcies.
Uno de los momentos más conmovedores de Stoner —y tiene muchos—, la novela de John Williams, es aquel en que, en clase de Literatura inglesa, el profesor Sloane, mientras intenta que sus alumnos comenten un soneto de Shakespeare, se dirige a uno de ellos, el protagonista de la novela, y le dice secamente: “El señor Shakespeare le habla a través de trescientos años, señor Stoner, ¿le escucha usted?”.
Me he acordado de esta escena al leer la emocionante despedida de Asun a sus alumnos de 2º de bachillerato, pues he sentido que, aunque el texto se dirija a ellos —y a través de ellos a todos sus exalumnos—, se dirige también a nosotros, sus compañeros de profesión durante tantos años. El texto no puede dejarnos indiferentes; nos interpela y nos anima a dar una opinión. No importa que nuestra materia no sea la Historia (la mía es la Lengua y Literatura castellana): muchas de las motivaciones y de las expectativas nuestras respecto a la enseñanza coinciden en mayor o menor medida con las de Asun.
Me ha gustado corroborar que uno de los primeros temas históricos que le interesaron a Asun fue “l’expulsió dels jueus pels Reis Catòlics”, un episodio de gran impacto emocional y de honda y larga huella en la cultura, en la economía y en la sociedad española. De hecho, su temprano interés por este tema anuncia su posterior visión de la Historia como “una forma de pietas”, es decir, como un “intent de copsar tot el dolor del món, la compassió primera que ens fa reconèixer-nos en els altres”, pues es obvio que las miles de familias judías que tuvieron que abandonar su casa en los meses que siguieron al decreto promulgado el 31 de marzo de 1492 no lo hicieron por gusto: “Muchos tuvieron que venderlo todo y marcharse, otros dejaron sus posesiones en manos de parientes cristianos. Las carreteras se llenaron de carros cargados de enseres en dirección a la frontera, sobre todo de Portugal, o a puertos de embarque. Aguantaron muchas penalidades. Un diplomático italiano los vio atracar en Génova y comentó: ‘Nadie podría contemplar los sufrimientos de los judíos sin conmoverse’” (Henry Kamen, Los desheredados, pág. 27). Es decir, los judíos españoles tuvieron que sufrir en 1492 una situación equivalente, salvando las distancias, a la que estos últimos años viven los refugiados procedentes de Siria, Irak y Afganistán que intentan entrar en Europa. De hecho, a poco que se piense, la experiencia de masas condenadas al destierro ha sido una constante en la historia de la humanidad. En este sentido, parece que nunca se aprenda de los errores y que tenga toda la razón Ingeborg Bachmann, en frase citada en el texto, cuando dice que “la història ensenya constantment, però no troba alumnes”, una idea que no contradice sino que parece dialogar con otra más conocida de Santayana: “Aquellos que no pueden recordar el pasado están condenados a repetirlo” (citada a veces como “los pueblos que no conocen su historia están condenados a repetirla”).
En cualquier caso, ni la historia de la expulsión de los judíos ni la de los refugiados de nuestro tiempo, ya que hablamos de estos casos, pueden despacharse con simplicidad, y menos en una clase de bachillerato o de universidad, pues, como señala Asun en su escrito, la Historia “ens permet acostar-nos a la complexitat d’allò humà, a la complexitat dels homes i les dones”, es decir, a la multitud de factores e intereses que confluyen en ciertos acontecimientos. Así, el profesor, aunque tenga un punto de vista muy apasionado en torno a un determinado episodio histórico (¿y cómo no tenerlo en torno a la expulsión de los judíos?), no debería limitarse nunca a la impartición de opiniones parciales, sino dedicar su tiempo al contraste y al análisis riguroso de los hechos y de las opiniones que se han dado sobre ellos (por ejemplo, Sánchez Albornoz y Américo Castro tenían opiniones muy enfrentadas sobre la cuestión judía). Por eso resulta admirable y ejemplar que Asun, rechazando las tentaciones maniqueístas que a veces pueden asaltar a un profesor (de Historia, de Literatura, de Filosofía o de cualquiera otra materia), optara siempre por la complejidad, más difícil de entender por los alumnos pero mucho más estimulante intelectualmente: “Hauria volgut que les meves classes fossin d’alguna manera un aprenentatge d’aquesta complexitat de factors, desitjaria també que els meus alumnes evitessin les explicacions simplificadores i empobridores i que s’obrissin a una diversitat d’angles i matissos, sempre enriquidors, sense descartar, és clar, quan calgui, la presa de posició honesta i clara. Hauria volgut que no fessin seu el meu relat sinó que intentessin anar assajant les seves explicacions…”
Otro aspecto que también me ha interesado especialmente del escrito de Asun es su referencia final, casi elegíaca, a la historia oral, una forma de transmisión que quizás se esté perdiendo en nuestro tiempo, pero que en su infancia, como en la mía, tenía un cauce muy valioso y formativo. De las tres canciones que ella evoca, ahora quiero transcribir aquí algunos versos de En el Barranco del Lobo:
¡Pobrecitas madres,
cuánto llorarán,
al ver que sus hijos
a la guerra van!
Ni se lava ni se peina,
ni se pone la mantilla,
hasta que venga su novio
de la guerra de Melilla.
Unos versos que nos siguen hablando después de más de cien años, pues, al fin y al cabo, esas madres, esos hijos y esas novias son también protagonistas de la Historia, aunque no sepamos sus nombres y, en cambio, sepamos los nombres de los propietarios (en plural) de las minas por las que morían los soldados españoles en el Barranco del Lobo en 1909.
Em truca una professora d’història del Puig, Sònia Torres, per demanar-me una col·laboració amb motiu del 50 aniversari del meu insti. Per curiositat entro al web i em venen molts records. Llegir el text de l’Asun em fa pensar que si vaig triar d’estudiar història, fa molts i molts anys, va ser per la seva empremta a COU (1981, l’any del, anava a dir fracassat, però no, l’any del cop d’Estat!). Quaranta anys et dificulten trobar què hi vas aprendre, en un institut, però hi ha petites coses que no s’esborren: la meva admiració per una professora menuda i primeta, vestida amb faldilles llargues, potser ja de jove amb alguns cabells blancs (això no ho recordo bé), que era de León i que venia de Mallorca (nebulosa que no tinc del tot clara) i que deia: “Nines, calleu!” molt sovint (potser només parlaven les noies?). Que era de les poques que parlava en català en un ambient absolutament castellanitzat. Veig en l’escrit que parla dels jueus i del nazisme. Potser per això vaig fer un treball del que només recordo la portada, pintada amb “tèmperes”, roig i negre, amb l’esvàstica i un títol que no recordo sobre el nazisme. No recordo si hi vaig aprendre gaire història, potser poca i per això vaig decidir continuar-la a la facultat. De vegades no és tan important què aprens, sinó com i amb qui ho aprens. Des d’aquestes primeres ratlles, un profund agraïment per aquella professora de qui en sabíem el nom, però no el cognom, l’Asun, la de les faldilles llargues.