Última lliçó d’Història

Mª Asunción Álvarez de Paz, catedràtica d’Història, s’ha jubilat recentment (el passat 30 de setembre) a l’institut Secretari Coloma de Barcelona després de quaranta anys de carrera professional (26 anys al nostre institut, el Puig Castellar). Per aquest motiu i per acomiadar-se dels seus alumnes de 2n de batxillerat del curs passat, va escriure aquesta reflexió sobre la seva matèria: l’origen de la seva vocació, el significat de la Història com a disciplina humanística, els seus objectius com a professora, etc. Pel contingut d’aquest assaig i per provenir de l’Asun, una professora molt rigorosa i molt dedicada en cos i ànima a la seva professió, considerem que ha de ser conegut pel nostre alumnat d’ara i pel d’aquells anys de quan ella exercia el seu magisteri entre nosaltres. 

Última lliçó d’Història

Per als alumnes de 2n de batxillerat de l’Institut Secretari Coloma

Tot i que encara queden alguns dies de classes i treballs, avui, però, és el darrer dia de classe “oficial”, per a vosaltres que deixeu l’institut. En vosaltres, alumnes d’aquest darrer any de treball, voldria dir adéu a tots els altres alumnes, generacions ja, a qui he impartit classe en aquests meus 40 anys de professora d’institut.

Em coneixeu i sabeu que com a professora, com a tutora també, aquest curs no ha estat fàcil per a mi. Probablement, transitem per uns temps en què no és fàcil ser professor d’institut; tal vegada, per a vosaltres, nois d‘un altre temps que ja no serà el meu, no sempre haurà estat abellidor acoblar.-vos a les meves formes i maneres, a les meves exigències i expectatives envers vosaltres. Crec, però, que tots ens mereixem aquest petit homenatge final. Un moment per compartir amb vosaltres les meves reflexions i pensaments, per acompanyar-vos també en la vostra entrada en el món universitari, moment d’il·lusions però també de temences i incerteses davant el futur que us espera. En aquest moment en vénen al pensament les paraules d’un pensador i lluitador comunista que de jove havia llegit amb emoció: “La vida és terrible, però gran”. Ell, que afirmava l’optimisme de la voluntat enfront del pessimisme de la intel·ligència sabé preservar l’esperança en els difícils anys de presó, on morí, condemnat pel feixisme, a l’edat de 47 anys; voldria rescatar per a vosaltres el seu nom: Antonio Gramsci.

Potser sempre les coses han estat així, les dificultats d’entesa entre unes i altres generacions se’ns apareix com una vella cantilena, potser no és fàcil per a nosaltres cedir el pas als joves, entendre un món que ja no serà nostre. Vivim, però, un temps on l’acceleració que jo ja percebia quan de nena esguardava el passat amb la mirada virginal de l’infant, ha atansat una velocitat ja no de creuer sinó de nau sideral; en aquestes circumstàncies, la distància entre la vida que hem tingut i la que vosaltres tindreu, m’atreviria a dir que és molt més gran que en generacions anteriors. Crec, tanmateix, que podem compartir algunes coses abans de l’adéu final.

Sabeu que, de natural, tendeixo a la classe magistral, de seguida m’embalo en les paraules i no us voldria cansar; la passió per explicar, per compartir i alhora descobrir quelcom nou mentre les paraules volen lleugeres i els alumnes escolten (hom voldria que meravellats) pot ser una passió menor però no pas per això petita. Una passió, en el meu cas, esperonada per la curiositat per saber, per l’amor al coneixement, tan necessari com l’aire per a alguns de nosaltres que no concebem la vida sense aquest alè, sense ell i sense altres coses que hi van acompanyades: l’amistat, l’amor en el sentit més ampli. En el meu cas, podria dir que aquesta ha estat la meva manera de caminar per la vida, la meva manera d’acostar-me als altres i de reconèixer-m’hi.

Coneixement i vocació intel·lectual, emoció per l’art, per la literatura, per la filosofia, i per què no, per la física, que intueix l’infinit i prova a esbrinar el misteri de les coses; coneixement que és sentiment i emoció perquè la criatura humana és / som tot u, cos i ànima, raó i intuïció, pensar és també sentir. I pensem amb tot el nostre ésser, amb aquest cos que va envellint. Pascal deia que l’home era “una canya pensant”; jo diria també “un cos pensant”, una infinitud en aquesta fragilitat del cos que som i ens embolcalla.

Voldria recordar per a vosaltres que l’institut, en aquest món dispers i apressat en què vivim, és un lloc privilegiat, un territori especial, entre altres coses perquè és l’espai on encara la cultura és una, Ciències i Lletres, Tecnologia i Humanitats. Els professors d’institut, malgrat la dispersió d’horaris i la càrrega de moltes i diverses tasques que hem anat assumint al llarg dels anys, treballem, frec a frec en el dia a dia, certament, no sempre tenim temps per impulsar treballs conjunts a partir de les diverses disciplines, però respirem el mateix aire, homes i dones de ciències i de lletres. En la meva llarga carrera professional he pogut gaudir d’enriquidores experiències conjuntes, des de setmanes i actes culturals a taules rodones, passant per obres de teatre o per l’organització d’autèntics happenings i celebracions, que han donat i donen vida als nostres instituts: com a professora he après molt dels meus companys, he fruït de la seva generositat a l’hora de compartir coneixements, d’obrir horitzons, portes i finestres a la vida que s’escola, al món que es transforma rabent i apressat i a una societat que ens planteja interrogants que no havíem imaginat, una societat que també desitjaríem més justa.

Serà aquí , a l’institut, on per darrera volta molts de vosaltres haureu treballat i us hauran interessat assignatures de ciències i de lletres, comuns o troncals que diem ara, i jo, una mica a contracorrent, voldria apostar per uns instituts del futur on el tronc comú fos encara més fort, com, si no, hauran de ser les noves generacions de joves ciutadans d’aquestes societats cada cop més complexes?

Professora d’Història, d’Història de l’Art, professora de Geografia… però hauria pogut ser també professora de Filosofia o de Llengua i, fins i tot, de Ciències Naturals… Què fou allò que em decantà per la Història? Com en tota decisió humana hi ha molt d’atzar i de dubtes, escollir suposa renunciar a altres possibles camins i alguns ho vivim com una pèrdua o si voleu com una renúncia. Probablement, jo aspirava a parar l’oïda i sentir l’alè de tantes vides anteriors a la meva, i en l’últim moment m’hi decidí davant del programa d’algunes assignatures universitàries que volien recollir les vides humils i anònimes d’obrers i camperols, d’artesans, de tants d’altres.

Hi ha, però, una anècdota molt primerenca que mostra, tal vegada, que la Història era el meu destí. Tenia uns 13 anys i en classe de Literatura a l’institut havíem de fer una redacció. Jo vaig triar la Història, allò que maldava per entendre-hi: la necessitat de comprendre els éssers que ens han precedit en la vida. En aquells dies, un tema que em preocupava era “l’expulsió dels jueus pels Reis Catòlics”, desitjava saber-ne més, com comprendre una decisió com aquella que clarament desafiava els meus sentiments humanitaris, la compassió que veia en els pares… M’hi barallava entre la necessitat de trobar-ne alguna explicació, encara que fos un besllum fugisser i la impossibilitat de copsar del tot aquella gent, aquella època.

Per això, entre totes les frases que al llargs dels anys he anat aplegant sobre la Història, frases que sobretot durant els primers anys als instituts he anat compartint amb els meus alumnes, voldria portar aquí la de l’escriptora austríaca Ingebord Bachmann (1926-1973):

“La història ensenya constantment, però no troba alumnes.”

Heus aquí la paradoxa, la necessitat de la Història i també la seva impossibilitat. Les seves aspiracions que a vegades han portat a visions massa segures i travades; “voler explicar-ho tot” “voler saber-ho tot” tal vegada, conscients, però, de la impossibilitat d’aquest empeny. En aquest sentit podria dir que em commou la Història perquè mostra en ella els mateixos límits i fragilitats, les mateixes imperfeccions de la condició humana. “Humana, massa humana”, com deia el filòsof, de la vida, de la filosofia també.

Així, no pretenc que la Història sigui mestra en el sentit clàssic i acadèmic que molts cops hem sentit, diria que ni els historiadors ni els professors d’Història hem d’anar per la vida donant lliçons (alliçonant). Defenso, però, des d’aquesta humilíssima parcel·la del coneixement, la seva necessitat com un instrument més que des de la seva especificitat ens permet acostar-nos a la complexitat d’allò humà, a la complexitat dels homes i les dones com a éssers que vivim en societat i que des de la nostra particular i col·lectiva intempèrie, cerquem explicacions, significats i sentit a allò que som i fem.

Pertanyo a una generació universitària que, en gran part, fou educada en el paradigma de la Història com una ciència social. Durant molts anys, reflexionar, doncs, sobre el caràcter de la Història ha estat en el centre de les meves preocupacions intel·lectuals, interès i preocupació que s’han perllongat durant els anys de docència a l’ensenyament mitjà. I que com ja he comentat he compartit en ocasions amb els meus alumnes.

Per caràcter, en els meus temps universitàries cercava d’alguna manera la unitat de tot coneixement i, en aquest sentit, el físic Mario Bunge, em va servir per advocar per la unitat de totes les ciències, malgrat la seva diversitat dins d’un paradigma, certament obert i flexible. Recordo també i això entronca amb la nostra formació acadèmica on la presència metodològica i filosòfica del marxisme era molt gran, les meves disquisicions en relació al tema del subjecte i l’objecte en la Història, tant des d’una perspectiva filosòfica: la relació entre la consciència dels homes i la materialitat social en què aquests viuen, com des d’una perspectiva epistemològica: la relació entre el subjecte de coneixement i el seu objecte d’estudi quan aquest estudi es refereix al mateix ésser humà. Adam Schaaf i altres autors m’acompanyaren en aquestes reflexions. I en la llunyania de l’horitzó, la presència de Marx, amb totes les seves contradiccions, l’aspiració al tot, però també els seus espurnalls de poesia, “atisbos” de la fragilitat humana que es colen en els seus escrits, el seu cervell poderós, hereu ell també d’una tradició a vegades aclaparadora, un Marx alhora tocat també per la passió. Com la passió i l’emoció es fan presents en les nostres recerques intel·lectuals? Hauria de dir que ho he viscut en la meva carn, la meva implicació afectiva, personal ha estat present en molts dels temes que he anat explorant en aquests anys, i a vegades aquesta implicació ha servit també per afuar la meva mirada, per obrir-hi camins en l’estudi.

Amb els anys, m’he anat fent més humil en relació a la Història i potser en relació a altres coneixements, sense perdre, però, el desig i la il·lusió per anar més enllà. No sempre els meus condeixebles han entès aquesta meva evolució, i en alguna ocasió se m’ha qüestionat aquest distanciament meu envers el caràcter de ciència social de la Història. Probablement totes les disciplines, les científiques i les humanístiques, haurien de bregar amb aquesta presència d’allo humà en tota recerca, una presència que, segurament és diferent en unes i a altres disciplines, físics com Steven Weinberg, autor de El somni d’una teoria final, ens recorden que la bellesa també és present en la seva cerca d’una teoria final… final.

En Història com en la vida la pregunta del per què de les coses és “notoriamente equívoca”, com recorda el mateix Weinberg, i jo, a vegades, quan explico a les meves classes, penso que no és tant el per què sinó el com allò que estic plantejant. Tal volta per tot això, m’atreu molt un marxista heterodox com Walter Benjamin, la melangia que destil·la el seu Àngel de la Història, un Àngel que esguarda cap al passat per copsar “el dolor i la devastació humanes” i que tanmateix poua en aquell passat per esbrinar el futur, un futur que se’ns fa escàpol com a redempció i que tanmateix és present en tota vida humana malgrat la nostra precarietat. Benjamin hi copsa en aquesta fragilitat fugissera ,“ com un llampec en la nit”, un bri d’esperança malgrat tot el dolor de cada vida. Tal vegada fou això el que m’acostà a la Història, l’intent de copsar tot el dolor del món, la compassió primera que ens fa reconèixer-nos en els altres. La història vindria a ser, tal vegada, una forma de pietas que va trenant l’existència dels vius a la de les generacions que ens han precedit , un gest potser com el d’enterrar els morts per anar continuant amb la nostra existència.

Per acabar, què he provat a fer com a professora d’Història? Primer de tot hauria volgut ser honesta, acostumo a comentar amb els alumnes quin és el meu punt de partida, la meva posició, la meva mirada, en relació als temes que treballem. Situo la Història amb humilitat com una via de coneixement, un saber humanístic més amb les seves especificitats. Acostumo a donar importancia també a l’element narratiu, la Història com a relat que cada generació ha d’anar construint, com un diàleg que sempre fem des del present. Hi ha però alguns requisits que caldria tenir presents, el rigor i la cura en allò que investiguem o expliquem, la prudència, sempre la prudència com a companya a l’hora d’elaborar explicacions, la importància de copsar cada moment o temps històric, en la mesura del possible en el seu context, tot defugint ( no sempre ho aconsegueixo) de la linealitat en aquest relat, voldria que l’alumne copsés, malgrat les limitacions d’aquest propòsit, que res no està escrit, que hi ha cruïlles i moments, on s’entrecreuen diverses possibilitats, perquè l’atzar que toca les nostres vides és present en el relat històric i també en la seva complexitat…

Hauria volgut que les meves classes fossin d’alguna manera un aprenentatge d’aquesta complexitat de factors, desitjaria també que els meus alumnes evitessin les explicacions simplificadores i empobridores i que s’obrissin a una diversitat d’ angles i matisos, sempre enriquidors, sense descartar, és clar, quan calgui, la presa de posició honesta i clara. Hauria volgut que no fessin seu el meu relat sinó que intentessin anar assajant les seves explicacions, amb la consciència que sempre hem d’estar oberts a nous punts de vista que cal analitzar amb rigor, un rigor que anirà nodrint un criteri propi. I tant de bo que aquest criteri els allunyi del dogmatisme sense defugir, però, les conviccions personals. Conscients ells, de la necessitat i riquesa que es deriven de la capacitat d’argumentar, d’en-raonar i dialogar. A l’encalç d’un coneixement: raó, passió i sentiment que hauria de fer-nos créixer com a ésser humans.

Hauria volgut acabar aquestes reflexions amb un recordatori de les meves arrels familiars, posar veus i cançons a les petites històries d’avis i pares: des de la Guerra de Cuba i les “guajiras” que cantava el pare, recollides de l’avi: “Cuba no debe favores a ninguna extraña tierra….” Als cants de la meva infantesa com “En el Barranco del Lobo” o el “Cant dels partisans” (del maquis), amb què em vaig estrenar en la protesta antifranquista.

Que la sort us acompanyi en la vostra vida universitària, curulla, ben segur, de belles descobertes i del do meravellós de l’amistat.

Mª Asunción Álvarez de Paz

Barcelona, 12 de maig de 2017.

Aquest article ha estat publicat al número 437 de la revista L’Avenç, setembre de 2017.

[Altres escrits de la mateixa autora a la nostra pàgina web:

 

Pa, sostre, drets i roses

El 8 de març, Dia de la Dona Treballadora, ens convida a repassar moments de la llarga lluita de la dona pel reconeixement de les seves reivindicacions laborals i per la plena igualtat de drets amb l’home, però, de fet, cada dia de l’any hauria de ser Dia de la Dona Treballadora i de tots els éssers humans víctimes de la violència, la discriminació i la injustícia, fins acabar amb aquestes xacres que degraden la condició humana. És veritat que el camí recorregut per la dona fins avui no és el mateix a totes les societats: hi ha societats del món occidental, com als països nòrdics, on la dona gaudeix d’un reconeixement semblant al dels homes, i això es comprova, per exemple, en els percentatges de dones que tenen responsabilitat política als governs i en els de les que ocupen càrrecs directius a les grans empreses. En un altre extrem, a alguns paisos islàmics les dones no tenen un ple reconeixement de drets polítics ni socials i són considerades prolongacions subsidiàries del seu pare o del seu marit. I en altres societats, com a la nostra, malgrat que la dona ha assolit el reconeixement dels seus drets a nivell polític, encara sobreviuen, a més de la violència sexista i de diferents formes i graus de discriminació, actituds i comportaments atàvics clarament regressius que poden qualificar-se de masclistes i de denigrants per la dona (per exemple, hi ha suplements de moda d’alguns diaris europeus que presenten les dones com a maniquins o simplement com a dones objecte).

Manifestació de dones

El 1975, l’ONU va establir el dia 8 de març com a Dia Internacional de la Dona Treballadora. Es va triar aquesta data perquè recollia la proposta que al seu moment (a la II Conferència Internacional de dones socialistes a Copenhague, l’agost de 1910)  havia fet  Clara Zetkin, comunista alemanya, i perquè a més serveix per recordar i mantenir una tradició de lluita amb fites com aquestes:

  • El març de 1857 les dones de les fàbriques tèxtils de Nova York van començar a reivindicar els seus drets laborals i van a aconseguir la creació dels seus propis sindicats dos anys després.
  • El març de 1908, més de 15000 persones van manifestar-se pels carrers d’aquella ciutat per reclamar millors condicions de treball i salarials per les dones. (Aquesta manifestació inspiraria el poema “Bread and Roses”, del qual parlem més endavant.)
  • El 19 de març de 1911, Clara Zetkin va impulsar a alguns paisos europeus (Alemanya, Àustria, Dinamarca i Suïssa) la primera celebració del dia de la dona treballadora, amb mítings i manifestacions que van reunir més d’un milió de persones.
  • El 25 de març de 1911 van morir 146 persones (123 dones i 23 homes) a l’incendi d’una fàbrica tèxtil de Manhattan, la majoria de les quals eren joves immigrants, jueves i italianes (les portes de la fàbrica estaven tancades a propòsit per evitar protestes sindicals i molts treballadors no en van poder sortir…).
  • I al març de 1912 va culminar la vaga coneguda com de Pa i Roses de les treballadores d’una fàbrica tèxtil de Lawrence, Massachusetts (el pa representava per elles la lluita per les millores salarials i les roses, millors condicions de vida).

Clara Zelkin

Molts anys després d’aquells i d’altres esdeveniments històrics, la lluita pels drets i la dignitat de la dona continua, i el 8 de març ens ho recorda molt especialment. De fet, al nostre blog s’hi poden consultar algunes entrades relacionades amb aquesta data i amb la qüestió femenina en general: la dedicada a Malala Yousafzai (12 de desembre de 2014), Per la diversitat cultural i contra la violència de gènere (1 de juliol de 2014), Per l’alliberament de les estudiants nigerianes (19 de maig de 2014), Les dones de veritat (7 de març de 2013), Contra la discriminació de les dones (10 de desembre de 2012), Dones i poesia (9 d’abril de 2012), etc. Molts d’aquests comentaris no han perdut la seva actualitat. Aquests dies, quan llegim la premsa, trobem una i altra vegada històries de dones que fan palesa la desigualtat i la violència que les dones d’arreu continuen patint. Aquí en tenim alguns casos, a tall d’exemple.

Caddy Adzuba

Caddy Adzuba (Buka, Congo, 1981), advocada i periodista, va rebre el premi Príncep d’Astúries al 2014, per la seva denúncia de les violacions massives, de les mutilacions i assassinats de milers de dones i nenes al seu país. Una de les seves frases més citades, “Nosaltres morim perquè vosaltres pugueu tenir els vostres smartphones“, fa referència a una de les causes de la guerra al seu país, el control de les mines de coltan, un mineral necessari pel funcionament dels mòbils.

Chika Oduah

Chika Oduah (Ogabru, Nigèria, 1987), periodista i antropòloga, va tornar al seu país des dels Estats Units, on havia emigrat amb els seus pares quan era petita, per dedicar-se a escriure una sèrie d’articles sobre el grup terrorista Boko Haram (un grup sanguinari que va assassinar només en 2014 a 6644 persones) i va rebre el premi Trust Women Journalist Award 2014 per aquests reportatges. Els seus articles denuncien les condicions de vida i treball de la dona nigeriana, víctima de pràctiques esclavistes i d’un masclisme molt agressiu que porta, per exemple, a considerar les víctimes dels maltractaments sexuals com a culpables.

Nadia Murad

Nadia Murad, refugiada iraquiana a Alemanya, membre de la minoria yazidita, el 2014, quan tenia 19 anys, “va ser segrestada, maltractada, utilitzada com a botí de guerra i esclava sexual per militants de les forces del mal, com anomena ella l’Estat Islàmic” (“Ens volen esborrar de la terra”, La Vanguardia, 29 de febrer 2016). Després d’un primer intent fallit d’escapar-se dels seus segrestadors, va ser castigada amb una violació col·lectiva, i ara, intentant superar els seus malsons, tracta de difondre el seu testimoni com una forma de lluita per salvar del genocidi el seu poble.

Berta Cáceres

Berta Cáceres (1973-2016, La Esperanza, Hondures), membre de la comunitat indígena lenca i activista pel medi ambient i pels drets humans, va rebre el premi Goldman 2015 per la seva lluita contra la construcció d’una central hidroelèctrica en les aigües del riu Gualcarque i fa uns dies (el 3 de març) va ser assassinada per defensar el medi ambient. El seu assassinat no és un fet aillat, forma part d’una llarga sèrie: des del 2002 al 2014 s’han produit a Hondures 111 assassinats d’activistes pel medi ambient.

Aquestes quatre dones compromeses amb les seves idees són referents positius dins del seu camp respectiu. Darrera d’elles n’hi ha altres que ens recorden que encara hi ha molts fronts oberts per lluitar pels drets de la dona i la seva dignitat. Diríem, fins i tot, que en aquest temps de treball precari, d’atur multitudinari, de desnonaments, de refugiats sense asil ni sostre, de deshumanització de la feina, de tràfic de persones i de noves formes d’esclavisme, la lluita que s’ha de lliurar ha ampliat els seus fronts i les seves motivacions. Si les obreres nord-americanes de principis del segle XX demanaven Pa i roses, ara tots hauríem de reivindicar pa, sostre, drets i roses. I com que el poeta nord-americà James Oppenheim (1882-1932) va escriure el poema Bread and Roses (1910) com a ofrena a aquelles dones que lluitaven pels seus drets, el transcrivim aquí com a homenatge a totes les dones que continuen lluitant i no han perdut l’esperança.

PAN Y ROSAS

Mientras vamos marchando, marchando a través del hermoso día
Un millón de cocinas oscuras y miles de grises hilanderías
Son tocados por un radiante sol que asoma repentinamente
Ya que el pueblo nos oye cantar: ¡Pan y rosas! ¡Pan y rosas!

Mientras vamos marchando, marchando, luchamos también por los hombres
Ya que ellos son hijos de mujeres, y los protegemos maternalmente otra vez
Nuestras vidas no serán explotadas desde el nacimiento hasta la muerte
Los corazones padecen hambre, al igual que los cuerpos
¡dennos pan, pero también dennos rosas!

Mientras vamos marchando, marchando, innumerables mujeres muertas
Van gritando a través de nuestro canto su antiguo reclamo de pan
Sus espíritus fatigados conocieron el pequeño arte y el amor y la belleza
¡Sí, es por el pan que peleamos, pero también peleamos por rosas!

A medida que vamos marchando, marchando, traemos con nosotras días mejores
El levantamiento de las mujeres significa el levantamiento de la humanidad
Ya basta del agobio del trabajo y del holgazán: diez que trabajan para que uno repose
¡Queremos compartir las glorias de la vida: pan y rosas, pan y rosas!

Nuestras vidas no serán explotadas desde el nacimiento hasta la muerte
Los corazones padecen hambre, al igual que los cuerpos
¡pan y rosas, pan y rosas!

Creant vincles, construint ponts

Un cop més el nostre institut ha participat durant aquest any al concurs del projecte Joves en Xarxa —els premis de Convivència i Drets civils—, convocat per tractar de prevenir conductes contràries a la convivència, enfortir la cohesió social  i educar els joves colomencs en l’ús dels drets civils i la cultura del diàleg. A aquesta quarta convocatòria del concurs, els premis han estat els següents: 1r premi, per al grup 3r B, del Sagrat Cor, pel projecte Rumors a les xarxes socials; 2n premi, per a l’alumnat de l’aula d’acollida de l’IES La Bastida, pel seu treball Amor a Fondo, i 3r premi, per al grup Horitzó de l’IES Numància, pel treball No somos perfectos. Des d’aquí enviem la nostra enhorabona als guanyadors. Quant a la nostra participació, recordem ara els precedents.

Si al curs 2011-2012, a la primera convocatòria del premi, el nostre institut va participar-hi amb el treball  Calen les normes? (veure entrada de 3 de juny de 2012 a aquest mateix blog), al curs 2012-2013, amb Tothom en contra meva (veure entrada de 2 de juny de 2013) i al curs 2013-2014 amb dos treballs, The Mirror: Una mirada als adolescents de Santa Coloma de Gramenet i M’estimes?: Prevenció de la violència de gènere en adolescents, que va resultar guanyador (veure entrada de l’1 de juliol de 2014), aquest any, els projectes presentats pel nostre centre eren El Puig estiu, del grup 1r C, dirigit per la professora Belinda León, i Creant vincles, construint ponts, del grup 4t D, dirigit per la professora Yolanda Moneo,  veterana en aquest concurs.

Grup 1r C

El treball del grup 1r C, centrat en els estereotips i rumors, consisteix en la publicació d’una revista, El Puig estiu, a l’editorial de la qual els seus autors expliquen com han aprofitat els diferents tallers de sensibilització que han fet al llarg del curs sobre la tolerància, els rumors, els prejudicis, el treball en grup, etc., i com han treballat aquests temes a diferents assignatures (català, ciències de la natura, música, anglès, matemàtiques i ciències socials). Quant al seu contigut, hi trobem articles (per exemple, “Cremades digitals”, on es fa un paral·lelisme entre les cremades del sol a l’estiu i les cremades per la tecnologia a la nostra societat), entrevistes, jocs en anglès, passatemps, recomanacions (de pel·lícules, sèries de TV, cançons…), un llistat crític d’estereotips (“Estem tips d’estereotips”), reflexions sobre interculturalitat, els rumors i les meduses (“Arriba l’estiu i les meduses ocupen les nostre platges de la mateixa manera que els  rumors també podem ocupar les nostre vides. Hem fet un paral·lelisme entre com viuen, ataquen i ens podem guarir de les picadures de meduses i dels rumors”) i un estudi sobre els canvis que troben els alumnes en passar de primària a secundària.

A la memòria escrita, la tutora del projecte, Belinda León, contextualitza el treball, explica que “El Puig Estiu va ser el nom que li vam donar a la revista, ja que és un treball fet per alumnes del  Puig i està pensada per fullejar-la a l’estiu ja que és el resultat de moltes de les coses que han après aquest any”, i declara els seus objectius: millorar el treball en equip, consolidar el respecte per les diferències culturals i tenir com a referent positiu al grup que els apadrinava, el 4t D.

Grup 4t D

Respecte al projecte de 4t D, no s’han limitat a fer una feina teòrica, sinò que han tractat de portar-la a la pràctica com a padrins dels alumnes de 1r d’ESO, perquè consideren que quan l’alumnat de primària passa a secundària hi troba moltes diferències i cal acompanyar-lo i guiar-lo perquè cap alumne es pugui sentir desorientat en aquest moment de canvi. Deixem, però, que siguin els mateixos alumnes que ens expliquin el sentit del seu treball:

“Vivim en una societat obsessionada en crear una bombolla per al benestar adult, però no
aconseguim adonar-­nos compte de la importància de sembrar una autoestima forta sobre
el nostre futur, els nens. És molt important que aquests petits cors creixin en un medi d’adults equilibrats, ja que això serà el millor que els puguem transmetre. En canvi, si ens parem a pensar sobre el tema, ens costarà una misèria conscienciar­-nos que fem les nostres mancances visibles. Així com els animals, els nens perceben les nostres pors, ergo les nostres inseguretats i les fan seves amb gran facilitat. Davant d’aquest succés, és cert que ens hem d’esforçar perquè això passi en menor mesura. Però, com podem fer-­ho? En primer lloc hem de tenir en compte que som el seu millor exemple a seguir, és a dir, que necessitem fomentar la nostra estima. En segon lloc, la nostra forma de tractar­los, així com en els valors que demostrem i inculquem, és a dir, en com els eduquem. D’això tracta aquest treball col∙lectiu. Que els nens nouvinguts a l’ESO no xoquin contra un mur d’aspectes negatius, que els nostres consells arribin a la seva ment i cor, i sobretot a poder afrontar les seves pors i les seves penes. Per tant, es tracta d’un procés d’adaptació a les experiències de vida difícils o extremes. Parlem de resiliència, un terme definit com ‘la capacitat humana d’assumir amb flexibilitat situacions límit i sobreposar­-s’hi i el qual no es té gaire en compte en els centres escolars i molt menys en el “modus operandi” de les assignatures. Això ens ha fet replantejar sobre la necessitat i l’obligació que tenim d’incorporar la resiliència dins de les aules, perquè els alumnes puguin aconseguir els seus objectius. Arribat el moment, li hem donat molta importància a l’empatia, a la capacitat de posar­-se en la pell de l’altre, fent­-nos partícips dels seus temors i vivències. Però creiem que cal anar un pas més enllà i també concedir la importància que es mereix a la resiliència per afrontar amb plenes garanties l’èxit dels nostres companys de 1r”, escriuen a la memòria final els alumnes de 4t D guiats per la tutora del projecte, Yolanda Moneo.

En definitiva, tenim aquí dos bons exemples de treball d’educació per a la ciutadania i de defensa del diàleg  i de la cultura de la pau, pels quals hem de felicitar molt cordialment els seus autors, l’alumnat i les professores participants, al mateix temps que agrair-los el seu esforç per crear vincles i construir ponts. Ara només cal esperar que tota aquesta feina que fan molts professors per l’educació cívica a les aules tingui tot el suport i el reconeixement que es mereix per part de la societat i que doni els seus fruits.

Malala Yousafzai i Kailash Satyarthi reben el premi Nobel de la Pau

Aquest any el premi Nobel de la Pau, que s’atorga a Oslo en comptes d’Estocolmo (seu on s’atorga la resta de premis Nobel), s’ha lliurat a la pakistanesa Malala Yousafzai, musulmana, i l’indi Kailash Satyarthi, hindú, dos defensors dels nens i de l’educació.

A una entrada anterior, “Contra la discriminació de la dona” (10 de desembre de 2012), parlàvem de Malala Yousafzai, la jove pakistanesa que havia estat víctima d’un atemptat dels talibans amb un tret al cap per defensar el dret de les nenes a l’educació. Ara, dos anys després d’aquell atemptat a la vall del Swat (Pakistan), Malala, de 17 anys, ha rebut a Oslo el premi Nobel de la Pau i ha proclamat al seu discurs d’agraïment la seva disposició per seguir lluitant fins a “veure tots els nens a l’escola”, perquè encara hi ha milions de nens privats de l’educació al món (66 milions dels quals són nenes).

En coherència amb les seves idees, Malala ha confirmat que dedicarà  la seva part del premi (442.000 €) a construir  a Mingora, el seu poble (a la província de Jaiber Pastunjuà, al Pakistan), un institut de secundària per a nenes, malgrat que ella no pugui tornar-hi, almenys de moment (viu amb la seva família com a refugiats al Regne Unit).

L’altre guardonat, Kailash Satyarthi, menys conegut internacionalment que Malala, és un activista indi de 60 anys, fundador del Bachpan Bachao Andolan (BBA, Moviment per Salvar la Infantesa), que ha aconseguit alliberar fins ara 83.000 nens esclavitzats al seu país.

En rebre el premi, Satyarthi ha declarat que “l’esclavitud i el tràfic de nens, el treball o el matrimoni infantil, l’abús sexual o l’analfabetisme no tenen cabuda en una societat civilitzada”, ha fet una crida a la comunitat internacional per “universalitzar l’educació i compartir la prosperitat” i ha anunciat que amb els diners rebuts (442.000 €) promourà una Marxa Global contra el Treball Infantil.

La seva organització, la BBA, és, més que una ONG, un moviment popular format per 80.000 voluntaris (membres de sindicats, d’associacions de professors, d’oenagés, etc.) que busquen en secret les fàbriques, mines a cel obert, camps de cultiu de te i tallers on treballen nens en condicions d’esclavitud. Un cop localitzats aquests centres, organitzen batudes per tractar d’alliberar els nens i lliurar-los a cases d’acollida fins que els seus pares en puguin fer-se càrrec. Les històries d’aquests nens esclavitzats són esgarrifoses. “Un nen es va oblidar de plorar, perquè cada vegada que plorava li pegaven més, i la majoria han estat maltractats per haver-se quedat adormits mentre treballaven. I en el cas de nens de vuit o nou anys hi ha bastants casos d’abús sexual”, expliquen els monitors de les cases d’acollida.

Als seus parlaments i declaracions, tant Malala com Satyarthi han condemnat reiteradament els abusos, l’explotació i la violència que pateixen els nens a molts països i han advocat pel compliment dels drets de la infància, entre els quals, és clar, figura l’escolarització. Tanmateix, quan veiem que els mitjans de comunicació, l’opinió pública internacional i les xarxes informàtiques sembla que s’hagin oblidat de les estudiants segrestades a Nigèria (veure l’entrada corresponent en aquest bloc, “Per l’alliberament de les estudiants nigerianes”, de 19 de maig de 2014) i que tampoc no organitzen campanyes sistemàtiques de denúncia per pressionar els governs i les organitzacions internacionals per acabar amb l’explotació dels nens als països on encara perviu aquest mal (¿per què l’ONU i altres organismes internacionals permeten que en formin part països que no respecten els drets dels nens?), pensem que encara s’ha de lluitar molt i més coherentment per arribar a un món més just i més solidari. Tant de bo que aquest premi Nobel de la Pau 2014 tingui el millor dels efectes: sensibilitzar els polítics i tota la ciutadania perquè es millorin les condicions de vida i escolarització de tots els nens del món!

Carta de Abraham Lincoln al maestro de su hijo

Cuando empieza el curso escolar, en las escuelas, colegios e institutos es habitual que las familias mantengan sus primeras entrevistas con el tutor de sus hijos para conocerlo y transmitirle sus expectativas. Quizás no todas las familias necesiten hacerlo inmediatamente, sobre todo si ya conocen al profesorado y confían plenamente en el proyecto educativo del centro, pero muchas querrán hacerlo en algún momento u otro del curso para intercambiar impresiones sobre los resultados académicos, el comportamiento o la actitud de sus hijos, pues todas quieren lo mejor para ellos y saben que interesarse por lo que aprenden en clase e involucrarse en su educación son medios para ayudarles a conseguirlo.

Leyendo estos días un libro delicioso, A la carta. Cuando la correspondencia era un arte (Barcelona, 2014), una muy interesante selección de cartas de épocas y orígenes diversos, con memorables presentaciones de sus autores, a cargo de Valentí Puig, he conocido la carta que Abraham Lincoln escribió en 1830 al maestro de su hijo, un documento que puede llevar a pensar en las entrevistas de las familias con los tutores a principio de curso.

Querido profesor:
     Mi hijo tiene que aprender que no todos los hombres son justos ni todos son sinceros, pero enséñele también que por cada canalla hay un héroe y que por cada político egoísta hay un líder dedicado.
     Enséñele que por cada enemigo hay un amigo. Esto llevará su tiempo, mucho tiempo, pero enséñele, si puede, que más vale una moneda ganada que cinco encontradas.
     Enséñele a perder y también a disfrutar correctamente de la victoria. Apártelo de la envidia y enséñele, si puede, la alegría de la sonrisa callada.
     Enséñele a apreciar la lectura de buenos libros. Pero también a maravillarse con los momentos de silencio y en la contemplación de los pájaros, las flores del campo, los lagos y las montañas.
     Enséñele que vale más una derrota honrosa que una victoria vergonzosa.
     Enséñele a confiar en sus propias ideas, aunque los demás le digan que está equivocado. Y a que no haga las cosas simplemente porque otros las hacen.
     Enséñele a ser amable con los amables y estricto con los brutos.
     Enséñele a escuchar a todas las personas, pero que aprenda a discriminar lo bueno de lo malo y, a la hora de la verdad, a decidir por sí mismo.
     Enséñele a sonreír cuando esté triste y explíquele que no hay indignidad en las lágrimas.
     Enséñele a ignorar las voces de quienes sólo reclaman derechos sin pagar el precio de sus obligaciones.
     Trátelo bien, pero no lo mime ni lo adule, porque en el fuego se forja el acero.
     Enséñele valor y coraje, pero también paciencia, constancia y sobriedad.
     Enséñele a creer en sí mismo, porque sólo así podrá creer en la humanidad.
     Entiendo que le estoy pidiendo mucho, pero haga todo lo que pueda. Es un chico tan extraordinario, mi hijo…

Abraham Lincoln

Impresiona y conmueve, sin duda, pero, según parece, esta carta es apócrifa, se le atribuye a Lincoln pero no la escribió él, pues no figura en el listado oficial de sus cartas y, además, no pudo escribirla en 1830, cuando tenía 21 años y no era padre todavía (se casó en 1842 con Mary Todd, con la que tuvo después cuatro hijos). Y, sobre todo, su estilo y su contenido se adaptan demasiado convencionalmente al gusto y a algunas de las necesidades educativas de nuestro tiempo, más que a las del siglo XIX. Por tanto, aunque la carta transmita sensatez y ponderación, no deberíamos caer en la mixtificación de atribuírsela a quien no la escribió, aunque si se hubiera dado el caso, Lincoln bien hubiera podido suscribirla, como tantas familias de nuestros días.

Pero, en fin, puesto que muchas de las ideas que contiene pueden despertar el interés de los lectores de este blog y sugerirles comentarios jugosos, publicamos ahora esta versión de la carta (existen numerosas variantes accesibles en la red, tanto en inglés como en castellano) para abrir el debate y a modo de bienvenida al nuevo curso.

 

Per la diversitat cultural i contra la violència de gènere

Joves en Xarxa

Fa uns dies, exactament el 30 de maig passat, va lliurar-se per tercer any consecutiu el premi Joves en Xarxa, dedicat a treballs realitzats per alumnes dels centres de secundària de la nostra ciutat sobre convivència i drets civils. El projecte, que coordina el Servei de Convivència de l’Ajuntament de Santa Coloma amb la col·laboració de diverses institucions públiques i privades, tracta de promoure, entre altres actituds, que els joves aprenguin a actuar de forma autònoma, a utilitzar el diàleg per abordar els conflictes i a rebutjar els comportaments i actituds discriminatòries envers persones i col·lectius. A aquesta tercera convocatòria s’han presentat 16 treballs de diferents centres de secundària, públics i privats, i va resultar guanyador el treball M’estimes? (Prevenció de la violéncia de gènere en adolescents), del grup de 4t C del nostre institut (enhorabona per aquest premi!).

El nostre institut ha participat a aquest concurs des del començament. El curs 2011-2012, a la primera convocatòria del premi, el grup de 4t B va presentar un treball titulat Calen les normes? (veure l’entrada corresponent a aquest mateix blog), on, a partir de la la versió cinematogràfica de la novel·la El senyor de les mosques, els alumnes reflexionaven sobre diferents formes d’organització dels col·lectius. Al curs següent, a la segona convocatòria, el  grup de 4t A va presentar un treball titulat Tothom en contra meva (veure l’entrada corresponent a aquest blog), sobre l’assetjament entre estudiants. Aquest curs, el grup de 4t A ha presentat un treball titulat The Mirror (Una mirada als adolescents de Santa Coloma de Gramenet) i el grup de 4t C,  com hem assenyalat abans, un altre titulat M’estimes? (Prevenció de la violència de gènere en adolescents), tots dos tutorats per la professora d’Ètica Yolanda Moneo.

The Mirror. Una mirada als adolescents de Santa Coloma:

Per realitzar aquest treball sobre la identitat dels joves de la nostra ciutat, el grup de 4t A ha estudiat els llocs, els espais d’oci (bars, parcs, places, disco…), d’estudi i cultura (biblioteques, auditori, Mas Fonollar…), d’esport (Can Zam, Torribera, pistes d’atletisme…), els esdeveniments (festes de Santa Coloma: festa major, passatge insòlit…) i el funcionament i les activitats de diferents entitats (Colla Vella Diables, Rialles…); han entrevistat a 85 joves de 15 a 17 anys per conèixer els seus interessos, les seves prioritats, les seves preferències, les seves idees sobre l’amor, la família, els amics, etc.; han entrevistat i gravat en vídeo a persones de més de 60 anys per veure com eren de joves i poder comparar les seves experiències amb les dels joves d’ara; han escrit dues històries d’amor (una ideal, sense ús de les xarxes socials, i una altra de real); han fet una estadística de les entrevistes als joves per veure com viuen i quins problemes, pors i preocupacions reconeixen com a seus; han comparat diferents paràmetres culturals segons l’àmbit d’origen familiar (musulmans, xinesos, llatinoamericans, paquistanesos, europeus, etc.); han investigat sobre les preferències dels joves en diferents àrees (música, moda, llibres…), etc. A més, han dissenyat i construït a l’aula de Tecnologia una càpsula del temps en forma d’avió per emmagazetmar cinc maletes on han quedat reflectits els resultats d’aquest estudi sobre la identitat dels joves colomencs… I, en definitiva, han treballat en grup i han aprés que més enllà de les diferències culturals, d’edat, nacionalitat, religió, etc., tots tenim en comú la nostra humanitat que ens uneix en la diversitat. (D’aquest treball hi ha publicat a la xarxa una altre vídeo d’entrevistes: https://www.youtube.com/watch?v=MTuib2f7vng)

M’estimes? Prevenció de la violència de gènere en adolescents:

Amb aquest treball, els alumnes de 4t C han estudiat la violència de gènere en situacions diverses de la vida quotidiana i han realitzat tres curtmetratges per transmetre que la violència, tant física com a psicològica, és més freqüent del que normalment es pensa, fins i tot entre adolescents. Segon les paraules dels seus autors, en el primer curt, titulat Sacrifici, han utilitzat l’efecte blanc i negre perquè és un dels que més s’assembla a les cares de l’amor, ja que representa els alts i baixos d’una parella. Aquest fa arribar d’una forma més real els moments que poden passar dues persones, contrastant i deixant veure el petit pas que hi pot haver de l’amor a l’odi. […] Al segon curt, titulat La mitja taronja no sempre és dolça, han utilitzat l’efecte sèpia ja que mostra una situació que no pot tenir color, és un “sense tu res ja no té sentit”, la noia es veu obligada a viure sense el seu estimat. El que provoca l’efecte monocrom simbolitza la falta d’il·lusions, d’esperança, el neguit, el desconcert que implica la inacció. […] A la tercera part, titulada, Game Over, expliquen que han fet servir un efecte que simula un videojoc, perquè l’amor representa anar superant pantalles: Quan et pares a pensar el que ha passat sembla que tu no siguis el protagonista, com si res tingués a veure amb tu i amb la teva vida. […] Aquests curts es fan servir metafòricament com gotes de pluja que antecedeixen a la gran tempesta que és el desenllaç final, amb la violència física. Aquesta tempesta queda reflectida en un Stop Motion protagonitzada per la Barbie i el Ken, un estereotip de parella perfecta. En aquesta parella, el noi és qui mana i la noia és submisa i obeeix el seu xicot.

A les conclusions d’aquest treball diuen els seus autors: “La part teòrica d’aquest projecte ha estat complexa. En començar a tractar el tema de la violència de gènere no enteníem gaire perquè era tan important desemmascarar actituds masclistes d’una banda i submises d’una altra. No teníem clar que aquestes històries anessin amb nosaltres. […] Nosaltres no tenim el perfil de víctimes de la violència de gènere, pensàvem. No vam trigar gaire a desdir-nos. En començar a veure els mites de l’amor romàntic que formen part de la nostra educació, en els contes infantils, en la publicitat i com aquests es reforçaven en l’adjudicació de rols femenins i masculins ens vam adonar que no estàvem tan lluny de caure en l’error de mitificar l’amor romàntic i en conseqüència de no advertir els possibles indicadors que ens haurien d’alertar del perill.”

En fi, com veiem, tant els alumnes de 4t A com els de 4t C han fet treballs seriosos per aprendre i acceptar la diversitat cultural i per descobrir i lluitar contra els estereotips que condueixen a la violència de gènere.  Us invitem a conèixer i a comentar aquests treballs.

Tothom en contra meva

Al llarg d’aquest curs, 2012-2013, els alumnes de 4t A del nostre institut han participat al projecte de convivència i drets civils promogut des del programa Joves en Xarxa de Santa Coloma de Gramenet. Com a resultat final de la seva recerca, els nostres alumnes han presentat a concurs un vídeo de ficció titulat Tothom en contra meva, una magnífica dramatització d’un cas imaginari d’assetjament escolar (impressionant interpretació de Lydia Jareño), aquesta epidèmia del nostre temps que ara no es limita a l’àmbit dels centres educatius, sinó que també té la seva vessant al ciberespai.

Mentre feien el seu treball de recerca, els alumnes de 4t A van escriure’n aquesta presentació per enviar-la als organitzadors del concurs:

Som un grup de 4t d’ESO de l’Institut Puig Castellar. Al primer trimestre d’aquest curs, a una sessió de tutoria, vam decidir participar en el concurs que organitza l’Ajuntament de Santa Coloma de Gramenet sobre valors i convivència, perquè com a grup de joves de 4t d’ESO ja coneixem molt bé el que passa als instituts i vam pensar que podia ser una bona oportunitat fer-ne un vídeo i jugar un paper positiu d’acompanyament i suport als joves que pateixen o han patit assetjament escolar

Hi vàrem estar d’acord i vam començar a parlar sobre el tema. Vam estudiar alguns casos d’assetjament que havien sortit als diaris i que estan publicats a internet, vam tenir una xerrada sobre rumors, una altra sobre ciberbullying i finalment vam veure la pel·lícula Bullying, que ens va impressionar molt.

Ens hem adonat que l’assetjament escolar no solament té a veure amb situacions o històries dramàtiques que ens havien explicat alguna vegada, sinò que moltes de les coses o bromes que es fan a les escoles i instituts a vegades es poden considerar com a formes d’assetjament. El procés  de debat i reflexió ens va fer identificar alguns moments als quals nosaltres mateixos hem patit bullying, i el que van significar per a la nostra vida.

Una tarda vam anar a veure unes joves de Santa Coloma que havien fet una representació de teatre al Mas Fonollar sobre l’assetjament. Elles ens van explicar què pot arribar a sentir la víctima i què pot arribar a sentir l’assetjador.
N’hem après molt… Ara ja estem fent el vídeo i la nostra tutora, Belinda Jiménez, ens està donant un cop de mà.

A més d’aquesta reflexió, un company del grup (Aitor Dorado), va fer el següent storyboard sobre el guió d’altres companys (Mohammed Ed Dounassi i Samuel Berlanga, els directors del vídeo):

Un cop acabat i presentat el vídeo (realització i producció d’un altre company, Guillem Rojano), ara el podem veure per comentar-lo després.

Joves En Xarxa:”IES Puig Castellar 4t A”

Com sabeu, l’assetjament escolar (o bullyng) és una forma reiterada de maltractament psicològic o físic d’una persona per part d’una altra o altres del seu grup o del seu centre escolar al llarg d’un temps determinat. El maltractament psicològic pot manifestar-se amb insults, burles, paraules de menyspreu, aillament, fent correr rumors negatius, humiliacions, manipulació, imitacions paròdiques, amenaces, etc.; i el maltractament físic, amb cops, travetes, arraconaments, llançament de pilotes, pedretes, etc. En qualsevol cas, l’assetjament és una forma de violència que pot causar molt patiment a les víctimes i pot tenir seqüeles molt negatives i fins i tot tràgiques.

Malgrat que de vegades els agressors poden ser tot un grup, el més freqüent és que hi hagi un instigador, una persona que comença a ficar-se amb la seva víctima i, si veu que li fa mal i que aquesta no reacciona amb fermesa, arrossega altres a fer el mateix. Els seguidors de l’instigador moltes vegades hi col·laboren activament i d’altres encobrint els fets o deixant fer sense intervenir per protegir la víctima ni denunciar el que està passant. Per la seva part, la persona agressora, que acostuma a tenir problemes de personalitat (incapacitat per l’empatia, impulsivitat, baixa autoestima, inseguretat, enveja, etc.) o d’entorn familiar (violència domèstica, desestructuració, falta de pautes adequades, etc.), intenta canalitzar la seva frustració fent mal a una altra persona que considera més feble.

Quant al ciberassetjament o ciberbullyng, es practica mitjançant les xarxes socials, xats, missatges de mòbil, blogs, fotologs, etc., i es manifesta amb difusió de rumors, amenaces, comentaris ofensius, robatori de contasenyes, presentació distorsionada de fets, difusió de vídeos i fotografies sense consentiment de la víctima, etc. Un problema afegit al ciberassetjament és que s’hi pot actuar anònimament i això dóna als agressors una sensació d’impunitat, com si creguessin que no seran descoberts.

És clar que si una persona és víctima d’assetjament ha de comunicar el cas urgentment als seus pares o als seus professors perquè intervenguin i acabin amb la situació, igual que si som testimonis d’un cas que afecti companys del nostre entorn escolar, també hem de posar-lo en coneixement del tutor o dels professors que siguin més a prop. Entre tots podem acabar amb aquestes formes de violència i d’intimidació, no sols en benefici de la víctima, sinó també en benefici de la pròpia consciència i de la comunitat escolar (i fins i tot, en benefici del propi agressor, perquè si pren consciència del mal que ha fet, haurà de rebre tractament o ajuda per superar les seves tendències).

Ara, però, per veure què us ha semblat el vídeo i què en penseu, de l’assetjament escolar i de totes les seves manifestacions i implicacions, us demanem que, a més de felicitar els alumnes de 4t A pel seu treball, ens deixeu a continuació una opinió o un comentari. Gràcies per la vostra col·laboració.

Altres pàgines recomanades:

 

Contra la discriminació de la dona

Malauradament, la discriminació de la dona continua vigent al nostre temps en diversos àmbits i sota diferents mecanismes, de vegades per acció i d’altres per omissió. En veurem alguns exemples recents.

Àmbit mediàtic internacional. Abans d’acabar l’any, des de 1927 la revista setmanal nord-americana Time distingeix com a Persona de l’any algun personatge d’actualitat (de fet, el títol era “Home de l’Any” fins a 1999, però el van canviar per evitar les crítiques per discriminació sexista). Com que, lamentablement, són molt poques les dones que han estat guardonades amb aquest títol i com que aquest any, el 2012, hi ha diverses candidates, la revista potser acabi elegint una dona, per destacar la seva labor. Les dones candidates aquest any són Hillary Clinton (secretària d’Estat dels EE.UU.), les Pussy Riot (víctimes de la intransigència de les autoritats polítiques i eclesiàstiques russes), Aung San Suu Kyi (líder de l’oposició democràtica a Birmània), Marissa Mayer (informàtica, directora de Yahoo!),  Gabby Douglas (medalla d’or de gimnàstica artística als Jocs Olímpics de Londres) i Malala Yousafzai, la jove pakistanesa de 15 anys que el 9 d’octubre va ser víctima d’un atemptat —un tret al cap— dels talibans per defensar el dret a l’educació per a les dones.

Aquest tipus d’esdeveniments (Persona de l’any) potser tingui solament una importància mediàtica, és veritat, però s’ha de reconèixer que és molt trist que des de 1927 fins ara només sis vegades hi hagin estan distingides dones amb aquest reconeixement (i en tres casos almenys, acompanyant el seu marit respectiu). És un fet trist que produeix vergonya aliena i, al mateix temps, representatiu dels prejudicis masclistes que governen el món i que encara produeixen, en conseqüència, una certa invisibilitat dels mèrits de les dones.

Àmbit social internacional. Un altre cas va saltar de la premsa a l’opinió pública internacional el passat 1 de desembre, quan vam poder llegir als diaris una informació sobre el SMS (“La seva dona està abandonant el país) que els homes casats de l’Aràbia Saudita reben quan la seva dona, fills o treballadors al seu servei arriben a la finestra de control de passaports de l’aeroport i es disposen a sortir del país per la raó que sigui. Segons va comentar l’activista Badriya al Bishr al diari Al Hayat en denunciar aquests missatges, “les autoritats estan fent servir les noves tecnologies per vigilar les dones” i “continuar mantenint-les en estat d’esclavitud” (en aquest país, i a altres països de la zona, les dones necessiten l’autorització del pare o del marit per treballar o viatjar).

Àmbit polític. Com es recordarà, a la IX legislatura, presidida por José Luis Rodríguez Zapatero, amb la finalitat, entre d’altres, d’impulsar polítiques d’igualtat entre homes i dones, va funcionar al Govern espanyol durant dos anys, de 2008 a 2010, un ministeri dedicat a la igualtat. No entrarem ara a valorar en concret els resultats obtinguts per aquest ministeri. Només volem constatar que un ministeri d’aquestes característiques pretén, en línies generals, una visualització pràctica de la necessitat de defensar la igualtat de drets socials entre les persones al marge del seu sexe o de les seves preferències sexuals. Si ara fem una breu ullada sobre algunes informacions recents facilitades per la premsa en relació a la dona a l’àmbit polític espanyol, tenim el següent resultat:

  • Al Parlament català elegit el passat 25 de novembre hi ha 81 homes i 54 dones. (Al Govern català de l’anterior legislatura, hi havia 11 homes i 3 dones conselleres.)
  • Al Govern espanyol actual, hi ha 10 homes i 4 dones ministres.
  • A la Junta d’Andalusia, on hi ha una conselleria d’Igualtat, són 7 homes i 5 conselleres.
  • Al Govern de les Illes Balears, a més del president, hi ha 7 consellers i cap consellera.

Àmbit laboral. A Barcelona, una dona, després de treballar en la neteja d’una comunitat de propietaris a temps parcial durant 18 anys, en complir 66 anys, va veure denegada una prestació de jubilació per no tenir el requisit mínim de cotització de quinze anys exigit per la llei espanyola. De fet la dona tenia, com diem, 18 anys cotitzats, però a jornada parcial. Un jutjat de Barcelona interessat pel cas va presentar una pregunta al Tribunal Europeu, i aquest li va respondre el passat 22 de novembre dient que la legislació espanyola és discriminatòria respecte a la dona, atès que el treball de jornada parcial, que és el més freqüent en el cas de les dones, requereix més anys de cotització. (Veure més informació sobre el cas.)

Després de llegir aquestes notícies, després de recordar els articles de la Declaració Universal de Drets Humans que parlen de la igualtat, ens preguntem: ¿Hi ha en la pràctica igualtat efectiva de drets i de reconeixement entre homes i dones? ¿Són els mitjans de comunicació conscients de la seva responsabilitat davant la invisibilitat de la dona en determinats àmbits? Quan es confeccionen les llistes electorals, ¿es tenen en compte els criteris d’igualtat entre homes i dones? ¿Per què els drets de les dones són conculcats amb tanta facilitat a tot arreu? ¿Com lluitem des del nostre àmbit quotidià —laboral, social i familiar— per defensar l’equitat entre homes i dones? Deixem aquí aquestes preguntes per obrir debat i per començar a recollir testimonis i opinions sobre la discriminació de les dones… I tu, com ho veus?

PD (13-12-2012).- Un informe realitzat per la Secretaria d’Estat per la Igualtat i fet públic avui ha arribat a la conclusió que les dones guanyen a Espanya un 37% menys d’incentius que els homes. Aquesta discriminació salarial per raons de sexe es més gran als treballs amb remuneració no subjecta a criteris no objectius, diu el diari El País, on hem llegit la informació. I més: “Si descomptem circumstàncies que en sí mateixes contribueixen a la desigualtat salarial, com són els nivells de formació o les característiques i mides de les empreses, ens trobem que hi ha un bon percentatge de desigualtat salarial, entorn al 50%, que roman inexplicat i que només pot atribuir-se a raons de sexe. És aixó el més preocupant de tot”, ha dit Juan de Lucio, director del Servei d’Estudis del Consell Superior de Cambres i coordinador del treball. (Veure més informació).

 

La terapia asistida con animales

Una alumna de 2º de bachillerato, Noelia Lorenzo, nos ha remitido un cuestionario sobre terapia asistida con animales como parte de su trabajo de investigación. Lo publicamos a continuación con el objetivo de que todas las personas que estén interesadas puedan contestarlo.

Las terapias asistidas con animales

1. ¿Tienes mascota en casa?

  • No

(En caso de haber contestado no, pasar a la pregunta núm. 8.)

2. ¿Qué tipo de animal? (Perro, gato, conejo, hurón, hámster, canario, loro, periquito, tortuga, pez… Si es otro, por favor, especifica cuál.)

3. ¿Fue tuya la decisión de adquirir un animal de compañía?

  • No

4. ¿Cuánto tiempo hace que convives con el animal? (Meses, un año, dos años, tres, etc.)

5. ¿Cómo te sientes respecto a tu mascota?

  • Le tengo mucho cariño, para mí es un miembro más de mi familia.
  • Le tengo cariño, pero nunca lo consideraría como a un igual.
  • Tolero su presencia.
  • Estoy muy a disgusto, conlleva mucha responsabilidad y no ofrece nada a cambio.
  • Otro (por favor, especifica).

6. Si pudieras volver atrás, ¿tomarías otra vez la decisión de adquirir una mascota?

  • No

7. Argumenta tu respuesta:

 

Animales en tratamientos terapéuticos

8. ¿Qué concepción tienes de los animales?

  • Me gustan mucho, y estoy totalmente a favor de la defensa de sus derechos.
  • Creo que merecen todo nuestro respeto, ya que pueden sentir como nosotros.
  • No estoy a favor del maltrato, pero tampoco es necesario sobreprotegerlos, la naturaleza es sabia y hay que respetar el ciclo de la vida.
  • Otro (por favor, especifica):

9. ¿Estás a favor de que se usen animales como los perros, caballos y delfines con el fin de ofrecer un servicio terapéutico a personas con anomalías físicas, mentales o emocionales?

  • Sí, es un método natural y puede ser un incentivo muy positivo para el usuario y para el animal.
  • Sí, siempre que el animal no sufra durante la terapia.
  • No, no es una actividad higiénica involucrar a los animales en tratamientos de salud, cada uno debe estar en el lugar que le corresponde.
  • Otro (por favor, especifica):

10. ¿Has oído hablar de las terapias asistidas con animales?

  • No

Esperem les vostres respostes! Gràcies per la vostra col·laboració.

 

Calen les normes?

Calen les normes? Un debat

Som els alumnes de quart de ESO (grup B) de l’Institut Puig  Castellar. Aquesta memòria fa referència al debat que hem gravat a classe a propòsit de la matèria d’ètico-cívica, on debatem sobre la necessitat de les normes a la nostra societat, tant de les lleis com de les normes socials (Drets humans…). El debat ha estat orientat a partir de la pel·lícula El senyor de les mosques, que vam veure prèviament. [La pel·lícula està basada en la novel·la del mateix títol de l’escriptor britànic William Golding.]

Aquesta pel·lícula ens explica la història d’uns nens que van sofrir un accident d’avió i van quedar nàufrags a una illa deserta. Al començament els nens estaven tots molt units, es repartien els treballs i ho feien amb molt de gust, però desprès un grup d’ells va començar a saltar-se les normes i a donar més importància a coses com la caça que a mantenir el foc encès, que era realment el més important per  tal que algú els veiés i els rescatés. Es quan van començar a anar formant dos grups i, finalment, el grup dels més racionals només el conformaven dues persones, una de les quals va acabar assassinada pel grup rebel. Finalment els rebels volen assassinar el noi que està sol i es quan es topen amb una autoritat i pensen i s’adonen d’allò en què s’han convertit. Després de veure la pel·lícula, se’ns va plantejar si estàvem a favor que en la nostra societat hi hagués normes o no, vam formar dos grups i vam gravar el vídeo que lliurem.

Al debat van sorgir els arguments que veiem explicats a continuació:

Arguments a favor que hi hagi lleis a la nostra societat:
1. Som una societat molt gran i necessitem algú per sobre nostre per poder controlar-nos.
2. No tothom és responsable dels seus actes, per tant necessitem una autoritat competent que ens orienti.
3. La societat és un lloc de convivència i necessitem ordre perquè no sigui la llei del més fort.
4. Les normes poden garantir la seguretat i la igualtat.

Arguments en contra que hi hagi lleis a la nostra societat:
1. Que cadascú ha de controlar el seu entorn vital per així desenvolupar millor la seva individualitat.
2. Que les lleis no sempre són justes, per tant, no són necessàries.
3. Les lleis són relatives, depenen del context, per tant, no són fiables.
4. Les normes i les lleis anul·len l’autogestió i l’autonomia personal.

Desprès d’exposar els nostres arguments, hem fet un torn obert de paraules on cadascú, lliurement, ha expressat la seva opinió. En aquest temps, un parell de companys han decidit canviar de grup ja que han cregut que les aportacions del bàndol contrari eren més encertades. Van sorgir temes com el nostre entorn a l’institut, la vida personal o, fins i tot, temes que no tenen res a veure amb la nostra vida quotidiana com, per exemple, la vida dels pobres de l’Àfrica o els psicòpates.
Si una cosa ha quedat clara és que al final la matèria donada a l’aula té més  a veure amb la nostra realitat del què pensàvem, no només hem après a posar termes tècnics a temes dels quals ja parlàvem normalment, com si és just que s’expulsi algú per arribar tard o si s’ha de deixar que faci el que vulgui.

Conclusió: Malgrat que algunes de les lleis que tenim no són massa justes, la societat en què vivim està molt ben estructurada gràcies a elles. Mentre l’ésser humà no sigui capaç de fer sentir el seu sentit comú i la seva voluntat per dur a terme els seus actes, seguirem necessitant una guia de conducta per seguir tirant endavant sense arribar al punt del caos.

Ens ha agradat molt fer aquest treball perquè hem pogut donar la nostra opinió lliurement i parlar d’un tema que ens involucra a tots avui dia.

Alumnes de 4t B