És vosté kantià?

¡Tartarín en Koenigsberg!
Con el puño en la mejilla,
todo lo llegó a saber.

“Proverbios y cantares”, LXXVII
Antonio Machado

Pel motiu del tercer centenari del naixement del filòsof Immanuel Kant, la periodista Mar Padilla publicà fa tres setmanes a El País un article (“Kant, el sabio que nos hizo mejores ciudadanos“) on es feia ressò de la influència irrefutable d’aquest pensador en la nostra cultura occidental i la reivindicació del seu llegat en les turbulències del nostre present. Pocs filòsofs han irradiat una llum tan esclaridora del seu present que hagi configurat l’esdevenir futur amb les seves ombres corresponents, potser Aristòtil i Friedrich Nietzsche també tindrien l’oportunitat de formar part d’aquest grup tan selecte. En l’article esmentat, la Mar Padilla rescata una citació de Goethe respecte al filòsof alemany i la seva omnipresència: “Segur que Kant ha influït en vostè encara que no l’hagi llegit”. Doncs bé, els següents paràgrafs són un intent de sintetitzar el seu pensament i les seves aportacions, així com el desig d’obrir un interrogant al nostre temps i a nosaltres mateixos sobre la necessitat de la seva lectura.

IImmanuel Kant (Könisberg, Prússia, 22 d’bril de 1724-12 de febrer de 1804)

Immanuel Kant va nèixer el 22 d’abril de 1724 a les cinc de la matinada en la ciutat portuària de Königsberg1, antiga capital de Prússia i rival econòmica de la polonesa Gdansk (Danzig en alemany) a orilles del Bàltic. Lloc propici a l’intercanvi comercial de mercaderies que, com acostuma a succeir, comporta també el tràfec d’idees en un ambient cosmopolita.

Könisberg, ciutat portuària

Fill d’una família de treballadors gremials de condició plebeia i humil, el pare era talabarder, fabricant de arnesos, corretjams i altres objectes de cuir. La mare no era analfabeta i mostrà interès per la cultura, s’encarregà de la seva primerenca educació. Quart de nou germans, el 1737 morirà la mare amb quaranta anys quan Kant només en tenia tretze. El 1746 morirà el seu pare i deixa la Universitat de Königsberg per tenir cura dels seus germans. Fins a aquest moment, mentre el pare era mestre en arnesos i treballava amb les mans, el jove Kant iniciava la seva mestria en les idees i el treball amb l’intel·lecte. La mort del progenitor trencà la seva carrera universitària durant la seva joventut; aquest fet, juntament amb la inestabilitat econòmica, el faran treballar com a Privatdotzen (una mena de professor associat2 a la Universitat de Königsberg) bona part de la seva maduresa. No serà fins al 31 de març de 1770 (amb 46 anys) que Kant aconseguí ocupar el lloc de professor ordinari o catedràtic en l’especialitat de Lògica i Metafísica.

Per aquestes raons la seva filosofia veu la llum en la maduresa tardana si el comparem amb altres pensadors coetanis. Les seves tres crítiques (Crítica de la Raó Pura, Crítica de la Raó Pràctica i Crítica del Judici) seran publicades, respectivament, el 1781, el 1787 i el 1790. A grans trets, prendrem aquestes obres com a guia per entendre les seves reflexions, juntament amb altres escrits més breus, però igual de rellevants. El 1804 és l’any de la seva mort, Kant pertanyia a una generació frontissa (com ara Goethe o Mozart) entre l’ideal il·lustrat i el sorgiment del Romanticisme, un temps que vinculava dues concepcions culturals aparentment antagonistes. El seu cèlebre epitafi en la placa que acompanya la seva tomba, i que també ens guiarà en l’exposició del seu pensament, així ho testimonia: “Dues coses m’omplen l’ànim d’admiració i de respecte: el cel estrellat, damunt meu, i la llei moral, dins meu”.

La teoria del coneixement kantiana es troba exposada en la seva Crítica de la Raó Pura i rep el nom d’un temut filosofema entre l’alumnat de Batxillerat: idealisme transcendental. El primer mot fa referència a què el subjecte és el protagonista de la relació de coneixement amb la realitat, és a dir, nosaltres prenem la batuta que estructura l’objecte de coneixement, i no és pas l’objecte el que determina l’esmentada relació3. L’adjectiu transcendental indica que la tasca de la filosofia consisteix a esbrinar quines són les condicions de possibilitat de cada facultat de coneixement a l’hora d’elaborar l’objecte de coneixement (és el nou sentit de metafísica per a Kant, completament allunyat d’entitats més enllà del que és empíric).

De facultats de coneixement en tenim tres: la sensibilitat, l’enteniment i la raó. La primera és passiva i s’encarrega de rebre les sensacions o estímuls externs i això és possible gràcies al temps i l’espai (intuïcions pures de la sensibilitat les anomena Kant perquè no tenen contingut empíric i ordenen qualsevol sensació, les posa el propi subjecte); pensem quan patim un fred extrem, és absurd dir que no l’hem patit en cap lloc ni en cap moment. La segona facultat és activa i s’encarrega d’elaborar judicis, aquest fet és possible gràcies a les categories del nostre enteniment (una categoria és un concepte pur abstracte, no pas concret; “arbre” és un concepte concret, la seva categoria és “substància”; “gravitació” és un fenomen físic concret, “causa” és la categoria del nostre enteniment que permet formular aquesta llei). El coneixement es produeix quan sensibilitat i enteniment actuen simultàniament en la construcció de l’objecte de coneixement, “síntesi” és el terme designat per Kant a aquesta operació 4. La tercera facultat és la raó i la seva representació pròpia són les idees (ànima, món i Deú), però la seva funció és merament regulativa, coordina el resultat del coneixement, sense que les seves representacions siguin elles mateixes objecte de coneixement. Malgrat aquest fet, suposem que hi ha una ànima rere totes les nostres experiències de coneixement, que aquestes pertanyen a una globalitat que anomenem món, i que la perfectibilitat és l’aspiració d’aquest procés com representa la divinitat.

Aquest límit del nostre coneixement, la síntesi entre sensibilitat i enteniment, és una de les aportacions més rellevants de la filosofia kantiana. Limita el nostre coneixement a allò percebut i identifica quan la raó es desferma i actua de manera errònia: quan no respecta els límits de l’experiència5 .

L’experiència o fenomen, doncs, és la síntesi entre sensibilitat i enteniment. Cadascuna d’aquestes facultats proporcionen els elements necessaris per bastir el nostre coneixement sense que puguin ser intercanviats d’una facultat a l’altra (irreductibles entre si), però si reflexionem detingudament veurem que l’espai i el temps expressen el mateix que les categories. O la categoria de causa, no és la manifestació de l’ordre del temps successiu en causes i efectes? O, per posar un altre exemple, la substància no indica la permanència en l’espai i el temps de quelcom? La desconeguda arrel comuna entre ambdues facultats és la imaginació en proporcionar els esquemes transcendentals que permeten la síntesi, és a dir, és el subjecte qui imposa les seves condicions en el procés de coneixement. Aquest plantejament no deriva en relativisme o subjectivisme, sinó en subjectivitat i objectivitat en actuar la pròpia experiència com a límit i àrbitre.

L’aportació kantiana en l’àmbit del coneixement és plenament vigent. Preguntar-se per la possibilitat de coneixement, esbrinar quines condicions de la ment i el treball de l’intel·lecte permeten saber què és això que anomenem ciència, i també el motiu de la seva fiabilitat. Que hi ha ciència és evident i no resta cap mèrit a la seva activitat, però cal fonamentar aquesta activitat quan apliquem el mètode científic. En llenguatge kantià, ciència és la possibilitat de formular judicis sintètics a priori; és a dir, judicis que aportin nova informació de la realitat (sintètics) i que siguin independents de l’experiència per poder ser vàlids (a priori). La neurociència i les seves disciplines cognitives en el nostre segle han establert que la consciència no treballa de fora cap a dins, sinó en el camí invers, els esquemes amb els quals percibim o interpretem la realitat són posats pel propi subjecte.

Hem vist resumidament el vessant teòric de la raó, és a dir, la raó quan s’aplica a conèixer la realitat amb criteris d’objectivitat i fiabilitat. Més diàfan, quan construeix ciència. Però la raó també té un altre ús irreductible de l’anterior, es tracta de la vessant pràctica quan actua i reflexiona de manera ètica. La seva anàlisi es troba en la Crítica de la Raó Pràctica, obra que fou precedida d’una altra més breu i de mateixa temática i contingut, la Fonamentació metafísica dels costums.

Si hi ha un concepte al voltant del qual gira la reflexió kantiana sobre l’ètica és el concepte de deure, aquesta és la raó per la qual és qualificada la seva ètica com a deontològica en contraposició a aquells sistemes ètics que proposen un contingut concret per realitzar-nos com a persones (com ara l’eudaimonia per Aristòtil o el càlcul raonable dels plaers per a Epicur). El que vol determinar el pensador de Königsberg és la condició de possibilitat del discurs ètic, l’arrel de l’ètica. I aquest fonament no pot ser un contingut concret perquè perdria la seva validesa i estaríem parlant d’una altra cosa. Un exemple que pot ajudar-nos a comprendre el seu plantejament i que és una anticipació alhora de la repercusió de les seves investigacions seria qualsevol codi deontològic professional. La pràctica de qualsevol ofici (pensem en la professió mèdica o docent) no pot descansar en siutacions concretes guiades per determinats interessos, sinó en criteris formals que puguin aplegar tota la casuística possible en condicions d’equitat i eficiència.

Doncs bé, el concepte de deure ja l’havia après el jove Kant en el taller patern i la llar familiar. L’amor a la feina, el joc net i el rebuig de la mentida eren l’aire que respirà en la seva infantesa i joventut. No va rebre una fortuna dels seus progenitors, però sí educació. La dignitat és el valor fonamental que ens fa ser persones, i Kant sempre privilegià aquest aspecte envers altres capacitats intel·lectuals o estètiques. Aquest principi ètic no és exclusiu de la gent preparada i estudiosa, sinó d’aquell que reconeix i se sotmet a la llei moral interna, principi suprem de la moralitat. Abans d’entrar novament en els seus temuts filosofemes diguem que Kant simplement es refereix a la gent que no menteix, que compleix amb la seva paraula i que no maltracta ni manipula a ningú. La raó pràctica mostra les seves funcions morals, la primera d’elles és descobrir la llibertat com a condició de possibilitat de l’ètica. Si la raó teòrica s’ha de sotmetre al determinisme de les lleis causals, la raó pràctica té l’opció de triar entre diverses alternatives quan actua moralment, si imperés el mateix determinisme en aquest àmbit, no tindria sentit el discurs ètic. També avui creiem que la llibertat ha d’estar guiada per la responsabilitat.

Un altre descobriment de la raó pràctica és que aquesta llibertat es regula amb la llei moral, en terminologia kantiana, l’imperatiu categòric que expressa el sentit del deure. L’imperatiu categòric és un manament de la nostra voluntat que ordena a la nostra consciència sense cap condicionant en forma de premis o sancions (això últim seria un imperatiu hipotètic). La condició humana es troba immersa en tota una sèrie de circumstàncies que apel·len als seus sentiments, emocions, interessos i expectatives. Quan cedim a aquestes circumstàncies no estem actuant èticament6, no reconeixem la llei moral interna que constitueix l’autèntica llibertat, la qual optaria per deslliurar-nos d’aquests factors i decidir racionalment.

Les formulacions de l’impertiu categòric (la llei moral) són prou conegudes, ens centrarem en les dues que destaquen la universalitat i l’autonomia de l’acció moral. Les màximes (decisions particulars aplicades a situacions concretes) que segueix una persona ha de procurar que esdevinguin lleis universals, és a dir, que no siguin contradictòries i siguin acceptables (observeu que ambdós criteris són racionals). Una munió de vegades s’ha criticat que aquesta formulació no discrimina clarament què està bé i què està malament, esdevenint una fórmula buida i formal. Crítica infundada perquè aquesta formulació mostra la inconsistència de la mentida que pressuposa la veritat, l’incompliment conscient de les promeses que ve precedit per la confiança en els pactes, o l’absurditat d’evitar el pagament d’un servei públic si volem gaudir-ne.

L’autonomia moral suposa tractar-se a un mateix i a la resta no només com a mitjans, sinó sempre també com a finalitats. És a dir, que les persones no tenen preu, sinó dignitat. Que la realitat empírica mostri de manera evident el contrari, no invalida el principi d’actuació. I és que la raó pràctica ens converteix en actors, no simplement en espectadors de la vida. Una anàlisi ple de lucidesa de la inconsistència d’aquesta passivitat en el terreny moral la trobem en la pensadora alemanya Hannah Arendt (lectora perspicaç de l’obra kantiana) quan es preguntà per les motivacions del jerarca nazi Adolf Eichmann a l’hora de dissenyar logísticament la Solució Final. Entre les conclusions recollides en la seva obra Eichmann en Jerusalem destaca l’absència de pensament com a factor decisiu per sobre d’altres consideracions, el que condueix a l’autora a afirmar que els assassins del segle XX no són monstres aberrants, sinó pares i mares de famílies perfectament adaptats que podem saludar habitualment en el nostre replà o lloc de feina. No sembla pas que el segle vigent hagi esvaït aquesta incapacitat per discernir, ni la familiaritat dels protagonistes de les monstruositats més repulsives.

L’ànima i la seva immortalitat ocuparà també el seu lloc en el discurs pràctic com a postulat, és a dir, com a principi indemostrable teòricament, però necessari per obrar moralment. Què significa aquesta immortalitat en la investigació kantiana? No es tracta d’una concessió a la metafísica tradicional com es pot llegir en alguns manuals massa lleugers, més aviat és el reconeixement de la finitud humana en l’assoliment d’aquest obrar fonamentat en el deure. Kant és conscient de la naturalesa de la condició humana i reconeix la distància que separa l’existència factual de l’haver de ser que reclama l’imperatiu categòric. Només postulant la immortalitat de l’ànima podem fer coincidir en l’horitzó la nostra contingència amb l’ideal de la Raó Pràctica.

La mateixa argumentació ens permet postular l’existència de la divinitat, una entitat perfecta en la qual s’identifica el ser amb l’haver de ser i pot legitimar l’actuació lliure que consisteix a obeir, autònomament, la llei moral. La intenció espurneja i deixa en l’absoluta foscor les conseqüències quan prenem una decisió, si la volem qualificar com a ètica. Amb el pensament ètic kantià no es realitza la revolució, però es pot arribar a ser revolucionari. Sense autonomia de la voluntat no és possible l’alliberament.

Qui hagi tingut la paciència d’arribar a aquest punt, s’haurà assabentat que existeixen dos usos irreductibles entre si (amb condicions de possibilitat diferents) d’una mateixa facultat anomenada raó. El repte d’aclarir el vincle entre aquestes dues vessants de l’activitat racional serà abordat per Kant en la Crítica del Judici, l’última de les seves grans obres.

L’expressió màxima del poder de la raó és la capacitat mateixa de fer judicis. El filòsof alemany s’adona que no podem comptar amb un concepte de bellesa que sigui acceptable per a tothom ja que cada gust remet a un plaer individual i intransferible7, la solució la trobarà en la pròpia forma del judici reflexionant. La Critica del Judici comença amb el que aparentment sembla una distinció entre dos aspectes o dues maneres d’exercici de la capacitat de fer judicis: d’una banda, la capacitat determinant i el judici determinant, i de l’altra, la capacitat reflexionant i el judici reflexionant.

Malgrat aquesta distinció, el que Kant indica amb el concepte de reflexió és quelcom inherent a la capacitat de formular judicis en general. El judici determinant consisteix a establir l’adaptació d’un particular sota un universal ja conegut, tema que és desenvolupat en la Crítica de la Raó Pura a través de l’aplicació de les categories (els conceptes pur de l’enteniment) i la construcció dels conceptes empírics. La producció de l’universal per a un particular donat és el judici reflexionant. Reflexionant perquè en no poder trobar un principi que permeti accedir a la necessària universalitat fora de si, la facultat de jutjar torna sobre si mateixa per pensar el que sent davant un objecte bell.

La teoria del coneixement kantiana partia del caràcter mediat de la representació del concepte en la seva relació amb la intuïció, la inseparabilitat de sensació i concepte (l’estructura del que anomenem coneixement) s’exposa en les dues direccions possibles. Si prenem la direcció de la sensació al concepte podem veure a nivell descriptiu que no només hi ha una pluralitat de sensacions, sinó també la regla d’enllaç de com s’agrupen les unes amb les altres; a nivell formal, la sensació és sempre pluralitat perquè la seva forma és el temps i la regla de construcció o d’enllaç és el concepte en general (les categories). Aquesta posició d’unitat de l’objecte o posició d’objectivitat en general és el que s’expressa amb la partícula és quan elaborem un judici. Doncs bé, perquè l’enllaç sigui present en la seva condició d’universal és necessari que aquesta regla d’enllaç es mostri com a separada i indiferent respecte al cas concret de la seva aplicació (només en aquest cas és pròpiament regla i concepte).

La còpula, simultàniament, uneix i separa: uneix perquè enllaça les sensacions simultàniament amb l’aplicació de la regla o concepte, i separa en tant que aquesta fixació només té lloc mitjançant el fet que la manera d’enllaç s’independitza com a regla, com a universal davant del cas concret. Aquest tret de separació és la producció de l’universal com a tal, i és el que designa el terme reflexió. El judici reflexionant ofereix un principi a priori: la finalitat.

A l’àmbit del coneixement, sensació i concepte apareixen indissolublement units en una síntesi (procés de construcció) que només pot portar-la a terme la facultat de la imaginació. En aquesta facultat trobarem la desconeguda arrel comuna entre la sensibilitat i l’enteniment, entre els dos usos propis de la raó (teòrica i pràctica).

Existeix una universal i necessària harmonia entre les facultats del coneixement, sensibilitat i enteniment, es tracta ara d’esbrinar quin és l’esdeveniment on aquesta harmonia es fa present com a tal. Haurà d’aparèixer en la facultat de la imaginació quan esquematitza sense concepte, és a dir, quan es dóna l’acte constructiu (síntesi) sense que se segregui la representació universal o conjunt de notes que defineixen un concepte. La pura adequació del lliure joc de la imaginació a la possibilitat de conceptes en general és el moment quan podem parlar d’una finalitat sense fi. De l’objecte, cosa o figura en qüestió diem que és bell.

Quan diem que quelcom és bell fem referència al sentiment que aquesta cosa bella ens produeix, però simultàniament afirmem que aquesta condició és de necessària convalidació pel gust dels demés. La coincidència no pot ser en una qualitat de l’objecte (perquè la bellesa és un sentiment íntim), ni en una qualitat objectiva (perquè és possible la disparitat de valoracions entre individus), sinó en l’acord de les facultats que intervenen en l’apreciació de la forma de l’objecte bell (la imaginació i l’enteniment). Kant planteja la hipòtesi que els éssers humans posseeixen un sentit comú estètic que actua a priori en les valoracions estètiques sense un concepte de bellesa susceptible de demostració. Aquest éss el cas quan valorem una pintura, un paisatge o una peça musical.

Els judicis estètics resultants d’aquesta facultat són sintètics perquè no podem a partir del concepte de quelcom deduir la seva bellesa (és el meu judici de gust el que estableix la síntesi entre el subjecte i el predicat), i és a priori perquè es fonamenta en la hipòtesi d’un sentit comú no demostrable empíricament.

Allò que considerem bell és “un universal sense concepte”, és allò que plau sense interès, una finalitat sense fi. És objecte d’una satisfacció necessària, no per les seves característiques formals, sinó per la manera en què les nostres facultats es posen lliurement d’acord entre si. Aquesta satisfacció és comunicable i pot arribar a un assentiment universal. La idea de bellesa kantiana es fonamenta en un estat subjectiu que s’expressa en el plaer que el subjecte experimenta en la contemplació, concepció que afavoreix el diàleg i la contrastació d’opinions. Esperem que ens comprenguin i d’alguna manera participin de l’experiència estètica quan afirmem que quelcom és bell. El gust és una mena de sentit comú que permet la comunicació perquè pensem per nosaltres mateixos, sabem posar-nos en el lloc de l’altre (assolir un punt de vista universal) i reflexionem de manera conseqüent.

Així doncs, és en la unitat que apunta el judici estètic on reposa aquella desconeguda arrel comuna que preludia una indistinció originària entre el que és lògic i el que és estètic; l’exigència d’assentiment universal respecte al judici, no pas respecte al contingut o al sentiment de complaença que experimenta el subjecte. Per Kant, el bell plau perquè és bell, no és bell perquè plau; en el fenomen de la bellesa és on compareix l’arrel comuna entre els dos usos de la raó, un principi unificador que només es pot fer visible en la contraposició de l’ús teòric i l’ús pràctic de l’única i de la mateixa raó.

La recerca de la bellesa és una finalitat sense fi, formal, desinteressada perquè no té concepte ni comporta obligació. La imaginació no subjecta a l’enteniment en l’experiència estètica mostra un sentit comú que permet la possibilitat de comunicar el plaer estètic. La culminació de l’experiència estètica l’analitzarà Kant a través del que anomena allò sublim. Aquest mot no significa quelcom eteri, sinó elevat; sublim és tot allò que provoca la commoció i una emoció intensa de por i astorament. És el resultat de l’obra de l’artista que no imita i innova, i també en els efectes desfermats de la natura com ara una tempesta o l’erupció d’un volcà.8

El Romanticisme està servit, i la filosofia no dubtarà en incloure l’estètica com a part integrant del seu sistema com succeirà en el cas hegelià. En el segle XIX, època de la revolució industrial, l’estètica serà autònoma. L’art també, ja no serà sotmès a unes regles transcendents, l’obra d’art obeirà als seus propis criteris (les seves pròpies finalitats), i romandrà fora de l’abast de la religió, de la metafísica i de la moral. La limitació de la naturalesa ja no exercirà la seva tirania, i les convencions acadèmiques provocaran els desafiaments de les constants transgressions.

Fins aquí hem fet un tast de l’arquitectura més complexa d’aquest pensador imprescindible, acabarem també amb un aperitiu de dues obres més breus, però no menors quant al seu contingut: La pau perpètua (1795) i l’article Què és la Il·lustració? (1784).

En la primera obra, de temática política, hi ha tres termes centrals que apareixen sempre relacionats entre ells: moral, dret i política. El dret es fonamenta en el principi que una acció és lícita si pot coexistir d’acord amb una llei universal. Aquesta llei ha de ser de la raó, no pas d’altres fonts interessades de la condició humana, i de cap fet es pot generar un dret que limiti la llibertat de ningú. La deducció és evident, drets i deures es troben vinculats íntimament. El despotisme9 té com a antídot una república parlamentària de representació popular amb una clara divisió de poders.

La proposta kantiana es concreta en un ordre just de pau mundial, el qual permetria resoldre els conflictes i rivalitats de tota mena. La guia seria la racionalitat crítica, no pas la geoestratègia fonamentada en l’equilibri del terror. Malgrat les seves deficiències, un bon exemple d’aquesta aspiració seria la Unió Europea quan no cau en el vici geoestratègic. Farien bé les autoritats europees en llegir aquest breu escrit, només una mostra per posar remei a vicis massa recents: La hospitalitat universal significa el dret d’un estranger a no rebre un tracte hostil pel simple fet d’arribar a un territori aliè.

L’article Què és la Il·lustració? és la resposta que va donar Kant a una pregunta que la revista El Mensual Berlinès havia plantejat a tota una sèrie d’intel·lectuals significatius del seu moment. La resposta és un diagnòstic de la seva època que mostra de manera clarivident que una de les funcions primordials de la filosofia és pensar el present i identificar què en trobem de novetós. Kant caracteritza les Llums com una ruptura històrica en el sentit de la sortida de la “minoria d’edat” de la raó, la qual ha estat sotmesa a altres instàncies externes a ella mateixa. La cèlebre sentència Sapere aude!10 (atreveix-te a pensar per tu mateix) és expressió alhora de llibertat i de responsabilitat. Que la divisa no ha caducat en el segle XXI és palés en el nostre consumisme desaforat, motiu potencial de l’autofàgia ecològica que pot ser suïcida; o en la condescendència amb els gegants tecnològics i la seva proposta d’un nou feudalisme basat en la digitalització, o la instauració del populisme com a oli que taca qualsevol deliberació (i decisió) de la cosa pública.

Ser il·lustrat és una actitud que exigeix una constant revisió crítica reponsable. L’autonomia de pensament ha de saber conjuminar la destrucció amb la construcció, Kant no era un revolucionari i era conscient que la ciutadania només podria accedir-hi lentament. Però l’escrit està clarament destinat a promoure la ciutadania republicana: la consideració de la mandra com al principal entrebanc per la sortida de la minoria d’edat (l’expressió actual seria la indiferència o anestèsia civil que permet les formes més barroeres de populisme), la ferma defensa de la llibertat d’expressió com a garantia de l’ús públic de la raó, el progrés de la llibertat que assegura el compliment de la llei per part de la ciutadania. El text sempre parla d’un camí o procés que desperti la consciència republicana, que el públic no permeti que els tutors usurpin la seva veu. No és la complaença d’haver arribat a un moment històric on ja ha estat instaurada la majoria d’edat. En aquesta tasca estem, encara avui.

L’obra kantiana i el que simbolitza no deixa indiferent a ningú, ni tan sols a aquells que no han tingut el plaer i la laboriositat de llegir els seus escrits. La seva tomba ha estat objecte d’actes vandàlics des que morí el 12 de febrer de 1804, i el que simbolitza ha provocat polèmiques ridícules i extravagants, però significatives. Recollim dues relativaments recents, la primera succeí el 2018 quan les autoritats locals de Kaliningrad obriren una votació per batejar l’aeroport de la ciutat (node estratègic per a la celebració del mundial de futbol en Rússia). La ciutadania russa optava majoritàriament pel nom del filòsof nascut a la ciutat, però un vicealmirant (cap de l’estat major de la flota russa en el Bàltic11) publicà un vídeo de repulsa on demanava el vot dels militars en contra amb una declaració força extravagant, (Kant) es va rebaixar per obtenir una plaça en la universitat i així poder escriure llibres estrangers que cap autòcton podia llegir. L’opció de Kant es va esfondrar en el sondeig i, finalment, l’aeroport fou batejat amb el nom de la zarina (Elizaveta Petrovna) que regnava l’Imperi Rus quan aquest ocupà la ciutat de Könisgberg el 1758. El filòsof alemany fou acusat de russofòbia malgrat l’absència de documents que demostrin aquesta actitud, el que sí sabem és que no respectà la prohibició d’impartir classes a la universitat per part de la zarina, i que entre l’audiència es trobaven nombrosos oficials i soldats russos. L’última controvèrsia l’han protagonitzada fa unes setmanes el canceller alemany Olaf Scholz i el president de la Federació Russa Vladimir Putin, entorn del tercer centenari el primer prohibia comentar res al segon respecte a la figura i el pensament de Kant (no li manca raó en l’histrionisme i cinisme de l’autòcrata rus), però caldria recordar al canceller alemany que atorgar-se l’esperit moral i polític d’un pensador en exclusiva és el contrari del cosmopolitisme proposat per Kant. Hem de repudiar l’SPD alemany perquè planificà i portà a terme en el seu moment l’assassinat de Rosa Luxemburg?

La resposta a la pregunta del començament que encapçala aquest article és propietat exclusiva dels lectors que hagin tingut la deferència d’arribar al final del mateix. Que la lectura d’aquest pensador és una tasca àrdua no pot ser desmentit pràcticament per ningú, de la mateixa manera que, una vegada realitzat l’esforç, no pot dir-se que hagi estat una pèrdua de temps. Per alleugerir la possible ressaca cliquin l’enllaç que trobaran a continuació, recomanat per un company de feina; es tracta d’una irreverent i, de vegades, grollera pantomima del pensador de Königsberg. El sentit de l’humor no l’hem de perdre mai.

https://www.youtube.com/watch?v=34Tex-Adji8

Rafael Pérez Carmona

Seminari de Filosofia

NOTES

1 La ciutat i la regió de Kaliningrad reben aquest nom tans sols des de 1946, en honor del líder soviètic Mikhail Kalinin; però abans de la guerra la capital rebia el nom de Königsberg, i era una de les ciutats més cultes i reputades de Prússia. Potser el seu fill més cèlebre és el filòsof Immanuel Kant, seguit de prop per l’escriptor romàntic E.T.A. Hoffmann. Originaris també d’aquesta ciutat són el físic Gustav Robert Kirchhoff i els importants matemàtics David Hilbert, Hermann Minkovsky i Cristian Goldbach (famós per la seva conjectura). Podem afegir el músic Car Otto Nicolai, la pensadora Hannah Arendt i (per què no) la model Veruschka. La visita a la falca russa que s’obre pas cap al Bàltic, inserida entre Polònia i Lituània, és tota una peripècia burocràtica. No fa gaires anys obtenir un visat exprés de 72 hores suposava presentar fotocòpia del passaport, carta de l’hotel on t’allotjaves, el pagament d’uns 70 euros i entrar al país per llocs molt determinats i a hores limitades. Les nefastes comunicacions amb Lituània acaben d’amanir un viatge força entretingut.

2 La jornada laboral lectiva era de 48 hores setmanals, de dilluns a dissabte, ensenyant la pràctica totalitat de matèries universitàries que s’impartien a Königsberg, fet que mostra la seva vàlua intel·lectual. Només quan va accedir a la plaça ordinària es reduí significativament la càrrega lectiva. Una matèria que li apassionava era la Geografia Física, els seus alumnes quedaven impressionats del seu coneixement dels indrets més recòndits del món sense pràcticament haver sortit de la seva ciutat, la seva curiositat i les converses a casa seva amb les seves amistats compensaven aquest aparent entrebanc. Va impartir tantes classes de Geografia com de Metafísica, un signe de la seva prudència i humilitat és que no impartí a les aules la seva pròpia filosofia, malgrat que el reconeixement de la seva obra era ben manifest. Res a envejar de les draconianes condicions laborals de l’actual professorat associat universitari, això sí, Kant no canvià mai d’universitat.

3 Aquesta forma de concebre la relació de coneixement és la pròpia del realisme, autors com Aristòtil o Plató entendran que nosaltres hem d’adaptar-nos a les característiques de l’objecte que conté una essència o en si immutable. L’errada en el procés de coneixement rau en no exercir les nostres facultats (sensibilitat o enteniment) de la manera adient. La proposta kantiana és coneguda com a gir o revolució copernicà/na perquè desplaça del centre del procés a l’objecte i col·loca al subjecte i els seus esquemes de pensament. Cal dir que aquest gir ja havia estat encetat per R. Descartes i el seu cogito ergo sum. Si algú dubta de què la proposta kantiana és la correcta només cal recordar-li que la història de les ciències no deixa d’atorgar-li la raó: només coneixem fenòmens a través de teories que es troben en permanent revisió i comprovació.

4 Un exemple pot aclarir aquesta simultaneïtat d’ambdues facultats: imaginem-nos un dia assolejat en una platja estirats a la sorra, veiem a l’horitzó quelcom que s’apropa empentat per les onades, en aquest moment ja s’ha produït la síntesi. La nostra sensibilitat ordena en l’espai i el temps les sensacions rebudes alhora que aplica la categoria de substància i elaborem el judici “quelcom s’apropa a l’orilla”. Només la major claredat de les nostres percepcions ens permetrà discernir si es tracta d’una ampolla, un vaixell, o un pneumàtic.

5 Quan la raó actua sense el fre de l’experiència provoca el que en llenguatge kantià s’anomena “antinòmies de la Raó pura”, és a dir, reflexions sobre les idees de la Raó (ànima, món i Déu) que tant poden demostrar una tesi com la seva contrària amb la mateixa validesa. Si no ens cenyim a l’experiència, la raó tant pot demostrar la immortalitat de l’ànima, com la seva mortalitat; que el món és finit o infinit, i que Déu existeix o no. Aquestes idees tindran el seu paper com a postulats en el discurs pràctic o moral, no pas en l’àmbit del coneixement.

6 Hem d’entendre correctament el sentit de les seves paraules: Kant no realitza una condemna moralista o, més ben expressat, secreta una mena de moralina; està radicalment esbrinant la condició de possibilitat de l’etica.

7 “ El judici de gust no és determinable de cap manera per mitjà de fenòmens demostratius, exactament com si es tractés d’un judici simplement subjectiu. Quan algú troba bell un edifici, o un paisatge, o un poema, cal constatar en primer lloc que no es deixarà imposar interiorment l’aprovació ni per cent veus que apreciïn altament aquestes coses.” Kant, Immanuel: Crítica de la facultat de Jutjar, Barcelona, Edicions 62, 2004, pàg. 270.

8 Bella és l’ària La reina de la nit de l’òpera La flauta màgica de W. A. Mozart. Sublim és l’ Introito del seu Rèquiem. Els quadres de W. Turner i de C. D. Friedrich, tot i que ja són pintors romàntics, representen el sublim dinàmic de la natura. Sublim és la novena simfonia de Ludwig van Beethoven composta el 1824 amb el seu “Cant de joia” original del poeta i pensador alemany Friedrich Schiller (la versió catalana és autoria del poeta Joan Maragall), himne oficial avui dia de la Unió Europea.

9 No podem oblidar les tenses relacions que visquè Kant amb el poder per les seves reflexions entorn de la religió, ni el període d’ocupació estrangera de l’exèrcit rus entre 1758 i 1762 per comprendre la seva aversió envers qualsevol mena de poder imposat, sigui per la força, o sigui de manera paternalista. Com a curiositat, durant la invasió una bona quantitat d’oficials i soldats russos assistiren a les seves classes en la Universitat de Königsberg degut al seu reconegut prestigi. Sembla ser que no defraudà a la seva audiència.

10 La divisa de la Il·lustració deriva del poeta llatí Horaci, gosa tenir el valor d’emprar la pròpia raó. Sentència prou coneguda quan Kant escriví el seu article, una associació (“Amics de la veritat”) que volia difondre la filosofia de Leibniz i de Wolff va encunyar una medalla amb un bust de la deessa Atenea que portava al casc sengles retrats d’aquests filòsofs, amb la divisa esmentada.

11 L’antiga Könisgberg és avui dia la base de les tropes russes en el Bàltic amb una frenètica activitat, es torna a repetir la història, però no sembla com a comèdia, en aquest moment sembla més una tragèdia.

BIBLIOGRAFIA

BOROWSKI, Ludwig Ernst: Relato de la vida y el carácter de Immanuel Kant, Tecnos, Madrid, 1993.
DD AA: En la cumbre del criticismo, Anthropos, Barcelona, 1992.
HEIDEGGER, Martin: Kant y el problema de la metafísica, FCE, Madrid, 1993.
KANT, Immanuel: Crítica de la facultat de jutjar, edicions 62, Barcelona, 2004.
KANT, Immanuel: Prolegòmens a tota metafísica futura que vulgui persentar-se com a ciència, Laia, Barcelona, 1982.
KANT, Immanuel: Sobre la paz perpetua, Tecnos, Madrid, 2002.
KANT, Immanuel: Crítica de la raó pura, UB edicions, Barcelona, 2004.
KANT, Immanuel: Crítica de la raó pràctica, edicions 62, Barcelona, 2004.
MARTÍNEZ MARZOA, Felipe: Releer a Kant, Anthropos, Barcelona, 1992.
SLOTERDJIK, Peter: Temperamentos filosóficos, Siruela, Madrid, 2010.
STEINER, George: La poesia del pensament, Arcàdia, Barcelona, 2012.
YPI, Lea: The Architectonic of Reason, OUP, Oxford, 2021.

Última lliçó d’Història

Mª Asunción Álvarez de Paz, catedràtica d’Història, s’ha jubilat recentment (el passat 30 de setembre) a l’institut Secretari Coloma de Barcelona després de quaranta anys de carrera professional (26 anys al nostre institut, el Puig Castellar). Per aquest motiu i per acomiadar-se dels seus alumnes de 2n de batxillerat del curs passat, va escriure aquesta reflexió sobre la seva matèria: l’origen de la seva vocació, el significat de la Història com a disciplina humanística, els seus objectius com a professora, etc. Pel contingut d’aquest assaig i per provenir de l’Asun, una professora molt rigorosa i molt dedicada en cos i ànima a la seva professió, considerem que ha de ser conegut pel nostre alumnat d’ara i pel d’aquells anys de quan ella exercia el seu magisteri entre nosaltres. 

Última lliçó d’Història

Per als alumnes de 2n de batxillerat de l’Institut Secretari Coloma

Tot i que encara queden alguns dies de classes i treballs, avui, però, és el darrer dia de classe “oficial”, per a vosaltres que deixeu l’institut. En vosaltres, alumnes d’aquest darrer any de treball, voldria dir adéu a tots els altres alumnes, generacions ja, a qui he impartit classe en aquests meus 40 anys de professora d’institut.

Em coneixeu i sabeu que com a professora, com a tutora també, aquest curs no ha estat fàcil per a mi. Probablement, transitem per uns temps en què no és fàcil ser professor d’institut; tal vegada, per a vosaltres, nois d‘un altre temps que ja no serà el meu, no sempre haurà estat abellidor acoblar.-vos a les meves formes i maneres, a les meves exigències i expectatives envers vosaltres. Crec, però, que tots ens mereixem aquest petit homenatge final. Un moment per compartir amb vosaltres les meves reflexions i pensaments, per acompanyar-vos també en la vostra entrada en el món universitari, moment d’il·lusions però també de temences i incerteses davant el futur que us espera. En aquest moment en vénen al pensament les paraules d’un pensador i lluitador comunista que de jove havia llegit amb emoció: “La vida és terrible, però gran”. Ell, que afirmava l’optimisme de la voluntat enfront del pessimisme de la intel·ligència sabé preservar l’esperança en els difícils anys de presó, on morí, condemnat pel feixisme, a l’edat de 47 anys; voldria rescatar per a vosaltres el seu nom: Antonio Gramsci.

Potser sempre les coses han estat així, les dificultats d’entesa entre unes i altres generacions se’ns apareix com una vella cantilena, potser no és fàcil per a nosaltres cedir el pas als joves, entendre un món que ja no serà nostre. Vivim, però, un temps on l’acceleració que jo ja percebia quan de nena esguardava el passat amb la mirada virginal de l’infant, ha atansat una velocitat ja no de creuer sinó de nau sideral; en aquestes circumstàncies, la distància entre la vida que hem tingut i la que vosaltres tindreu, m’atreviria a dir que és molt més gran que en generacions anteriors. Crec, tanmateix, que podem compartir algunes coses abans de l’adéu final.

Sabeu que, de natural, tendeixo a la classe magistral, de seguida m’embalo en les paraules i no us voldria cansar; la passió per explicar, per compartir i alhora descobrir quelcom nou mentre les paraules volen lleugeres i els alumnes escolten (hom voldria que meravellats) pot ser una passió menor però no pas per això petita. Una passió, en el meu cas, esperonada per la curiositat per saber, per l’amor al coneixement, tan necessari com l’aire per a alguns de nosaltres que no concebem la vida sense aquest alè, sense ell i sense altres coses que hi van acompanyades: l’amistat, l’amor en el sentit més ampli. En el meu cas, podria dir que aquesta ha estat la meva manera de caminar per la vida, la meva manera d’acostar-me als altres i de reconèixer-m’hi.

Coneixement i vocació intel·lectual, emoció per l’art, per la literatura, per la filosofia, i per què no, per la física, que intueix l’infinit i prova a esbrinar el misteri de les coses; coneixement que és sentiment i emoció perquè la criatura humana és / som tot u, cos i ànima, raó i intuïció, pensar és també sentir. I pensem amb tot el nostre ésser, amb aquest cos que va envellint. Pascal deia que l’home era “una canya pensant”; jo diria també “un cos pensant”, una infinitud en aquesta fragilitat del cos que som i ens embolcalla.

Voldria recordar per a vosaltres que l’institut, en aquest món dispers i apressat en què vivim, és un lloc privilegiat, un territori especial, entre altres coses perquè és l’espai on encara la cultura és una, Ciències i Lletres, Tecnologia i Humanitats. Els professors d’institut, malgrat la dispersió d’horaris i la càrrega de moltes i diverses tasques que hem anat assumint al llarg dels anys, treballem, frec a frec en el dia a dia, certament, no sempre tenim temps per impulsar treballs conjunts a partir de les diverses disciplines, però respirem el mateix aire, homes i dones de ciències i de lletres. En la meva llarga carrera professional he pogut gaudir d’enriquidores experiències conjuntes, des de setmanes i actes culturals a taules rodones, passant per obres de teatre o per l’organització d’autèntics happenings i celebracions, que han donat i donen vida als nostres instituts: com a professora he après molt dels meus companys, he fruït de la seva generositat a l’hora de compartir coneixements, d’obrir horitzons, portes i finestres a la vida que s’escola, al món que es transforma rabent i apressat i a una societat que ens planteja interrogants que no havíem imaginat, una societat que també desitjaríem més justa.

Serà aquí , a l’institut, on per darrera volta molts de vosaltres haureu treballat i us hauran interessat assignatures de ciències i de lletres, comuns o troncals que diem ara, i jo, una mica a contracorrent, voldria apostar per uns instituts del futur on el tronc comú fos encara més fort, com, si no, hauran de ser les noves generacions de joves ciutadans d’aquestes societats cada cop més complexes?

Professora d’Història, d’Història de l’Art, professora de Geografia… però hauria pogut ser també professora de Filosofia o de Llengua i, fins i tot, de Ciències Naturals… Què fou allò que em decantà per la Història? Com en tota decisió humana hi ha molt d’atzar i de dubtes, escollir suposa renunciar a altres possibles camins i alguns ho vivim com una pèrdua o si voleu com una renúncia. Probablement, jo aspirava a parar l’oïda i sentir l’alè de tantes vides anteriors a la meva, i en l’últim moment m’hi decidí davant del programa d’algunes assignatures universitàries que volien recollir les vides humils i anònimes d’obrers i camperols, d’artesans, de tants d’altres.

Hi ha, però, una anècdota molt primerenca que mostra, tal vegada, que la Història era el meu destí. Tenia uns 13 anys i en classe de Literatura a l’institut havíem de fer una redacció. Jo vaig triar la Història, allò que maldava per entendre-hi: la necessitat de comprendre els éssers que ens han precedit en la vida. En aquells dies, un tema que em preocupava era “l’expulsió dels jueus pels Reis Catòlics”, desitjava saber-ne més, com comprendre una decisió com aquella que clarament desafiava els meus sentiments humanitaris, la compassió que veia en els pares… M’hi barallava entre la necessitat de trobar-ne alguna explicació, encara que fos un besllum fugisser i la impossibilitat de copsar del tot aquella gent, aquella època.

Per això, entre totes les frases que al llargs dels anys he anat aplegant sobre la Història, frases que sobretot durant els primers anys als instituts he anat compartint amb els meus alumnes, voldria portar aquí la de l’escriptora austríaca Ingebord Bachmann (1926-1973):

“La història ensenya constantment, però no troba alumnes.”

Heus aquí la paradoxa, la necessitat de la Història i també la seva impossibilitat. Les seves aspiracions que a vegades han portat a visions massa segures i travades; “voler explicar-ho tot” “voler saber-ho tot” tal vegada, conscients, però, de la impossibilitat d’aquest empeny. En aquest sentit podria dir que em commou la Història perquè mostra en ella els mateixos límits i fragilitats, les mateixes imperfeccions de la condició humana. “Humana, massa humana”, com deia el filòsof, de la vida, de la filosofia també.

Així, no pretenc que la Història sigui mestra en el sentit clàssic i acadèmic que molts cops hem sentit, diria que ni els historiadors ni els professors d’Història hem d’anar per la vida donant lliçons (alliçonant). Defenso, però, des d’aquesta humilíssima parcel·la del coneixement, la seva necessitat com un instrument més que des de la seva especificitat ens permet acostar-nos a la complexitat d’allò humà, a la complexitat dels homes i les dones com a éssers que vivim en societat i que des de la nostra particular i col·lectiva intempèrie, cerquem explicacions, significats i sentit a allò que som i fem.

Pertanyo a una generació universitària que, en gran part, fou educada en el paradigma de la Història com una ciència social. Durant molts anys, reflexionar, doncs, sobre el caràcter de la Història ha estat en el centre de les meves preocupacions intel·lectuals, interès i preocupació que s’han perllongat durant els anys de docència a l’ensenyament mitjà. I que com ja he comentat he compartit en ocasions amb els meus alumnes.

Per caràcter, en els meus temps universitàries cercava d’alguna manera la unitat de tot coneixement i, en aquest sentit, el físic Mario Bunge, em va servir per advocar per la unitat de totes les ciències, malgrat la seva diversitat dins d’un paradigma, certament obert i flexible. Recordo també i això entronca amb la nostra formació acadèmica on la presència metodològica i filosòfica del marxisme era molt gran, les meves disquisicions en relació al tema del subjecte i l’objecte en la Història, tant des d’una perspectiva filosòfica: la relació entre la consciència dels homes i la materialitat social en què aquests viuen, com des d’una perspectiva epistemològica: la relació entre el subjecte de coneixement i el seu objecte d’estudi quan aquest estudi es refereix al mateix ésser humà. Adam Schaaf i altres autors m’acompanyaren en aquestes reflexions. I en la llunyania de l’horitzó, la presència de Marx, amb totes les seves contradiccions, l’aspiració al tot, però també els seus espurnalls de poesia, “atisbos” de la fragilitat humana que es colen en els seus escrits, el seu cervell poderós, hereu ell també d’una tradició a vegades aclaparadora, un Marx alhora tocat també per la passió. Com la passió i l’emoció es fan presents en les nostres recerques intel·lectuals? Hauria de dir que ho he viscut en la meva carn, la meva implicació afectiva, personal ha estat present en molts dels temes que he anat explorant en aquests anys, i a vegades aquesta implicació ha servit també per afuar la meva mirada, per obrir-hi camins en l’estudi.

Amb els anys, m’he anat fent més humil en relació a la Història i potser en relació a altres coneixements, sense perdre, però, el desig i la il·lusió per anar més enllà. No sempre els meus condeixebles han entès aquesta meva evolució, i en alguna ocasió se m’ha qüestionat aquest distanciament meu envers el caràcter de ciència social de la Història. Probablement totes les disciplines, les científiques i les humanístiques, haurien de bregar amb aquesta presència d’allo humà en tota recerca, una presència que, segurament és diferent en unes i a altres disciplines, físics com Steven Weinberg, autor de El somni d’una teoria final, ens recorden que la bellesa també és present en la seva cerca d’una teoria final… final.

En Història com en la vida la pregunta del per què de les coses és “notoriamente equívoca”, com recorda el mateix Weinberg, i jo, a vegades, quan explico a les meves classes, penso que no és tant el per què sinó el com allò que estic plantejant. Tal volta per tot això, m’atreu molt un marxista heterodox com Walter Benjamin, la melangia que destil·la el seu Àngel de la Història, un Àngel que esguarda cap al passat per copsar “el dolor i la devastació humanes” i que tanmateix poua en aquell passat per esbrinar el futur, un futur que se’ns fa escàpol com a redempció i que tanmateix és present en tota vida humana malgrat la nostra precarietat. Benjamin hi copsa en aquesta fragilitat fugissera ,“ com un llampec en la nit”, un bri d’esperança malgrat tot el dolor de cada vida. Tal vegada fou això el que m’acostà a la Història, l’intent de copsar tot el dolor del món, la compassió primera que ens fa reconèixer-nos en els altres. La història vindria a ser, tal vegada, una forma de pietas que va trenant l’existència dels vius a la de les generacions que ens han precedit , un gest potser com el d’enterrar els morts per anar continuant amb la nostra existència.

Per acabar, què he provat a fer com a professora d’Història? Primer de tot hauria volgut ser honesta, acostumo a comentar amb els alumnes quin és el meu punt de partida, la meva posició, la meva mirada, en relació als temes que treballem. Situo la Història amb humilitat com una via de coneixement, un saber humanístic més amb les seves especificitats. Acostumo a donar importancia també a l’element narratiu, la Història com a relat que cada generació ha d’anar construint, com un diàleg que sempre fem des del present. Hi ha però alguns requisits que caldria tenir presents, el rigor i la cura en allò que investiguem o expliquem, la prudència, sempre la prudència com a companya a l’hora d’elaborar explicacions, la importància de copsar cada moment o temps històric, en la mesura del possible en el seu context, tot defugint ( no sempre ho aconsegueixo) de la linealitat en aquest relat, voldria que l’alumne copsés, malgrat les limitacions d’aquest propòsit, que res no està escrit, que hi ha cruïlles i moments, on s’entrecreuen diverses possibilitats, perquè l’atzar que toca les nostres vides és present en el relat històric i també en la seva complexitat…

Hauria volgut que les meves classes fossin d’alguna manera un aprenentatge d’aquesta complexitat de factors, desitjaria també que els meus alumnes evitessin les explicacions simplificadores i empobridores i que s’obrissin a una diversitat d’ angles i matisos, sempre enriquidors, sense descartar, és clar, quan calgui, la presa de posició honesta i clara. Hauria volgut que no fessin seu el meu relat sinó que intentessin anar assajant les seves explicacions, amb la consciència que sempre hem d’estar oberts a nous punts de vista que cal analitzar amb rigor, un rigor que anirà nodrint un criteri propi. I tant de bo que aquest criteri els allunyi del dogmatisme sense defugir, però, les conviccions personals. Conscients ells, de la necessitat i riquesa que es deriven de la capacitat d’argumentar, d’en-raonar i dialogar. A l’encalç d’un coneixement: raó, passió i sentiment que hauria de fer-nos créixer com a ésser humans.

Hauria volgut acabar aquestes reflexions amb un recordatori de les meves arrels familiars, posar veus i cançons a les petites històries d’avis i pares: des de la Guerra de Cuba i les “guajiras” que cantava el pare, recollides de l’avi: “Cuba no debe favores a ninguna extraña tierra….” Als cants de la meva infantesa com “En el Barranco del Lobo” o el “Cant dels partisans” (del maquis), amb què em vaig estrenar en la protesta antifranquista.

Que la sort us acompanyi en la vostra vida universitària, curulla, ben segur, de belles descobertes i del do meravellós de l’amistat.

Mª Asunción Álvarez de Paz

Barcelona, 12 de maig de 2017.

Aquest article ha estat publicat al número 437 de la revista L’Avenç, setembre de 2017.

[Altres escrits de la mateixa autora a la nostra pàgina web:

 

Pa, sostre, drets i roses

El 8 de març, Dia de la Dona Treballadora, ens convida a repassar moments de la llarga lluita de la dona pel reconeixement de les seves reivindicacions laborals i per la plena igualtat de drets amb l’home, però, de fet, cada dia de l’any hauria de ser Dia de la Dona Treballadora i de tots els éssers humans víctimes de la violència, la discriminació i la injustícia, fins acabar amb aquestes xacres que degraden la condició humana. És veritat que el camí recorregut per la dona fins avui no és el mateix a totes les societats: hi ha societats del món occidental, com als països nòrdics, on la dona gaudeix d’un reconeixement semblant al dels homes, i això es comprova, per exemple, en els percentatges de dones que tenen responsabilitat política als governs i en els de les que ocupen càrrecs directius a les grans empreses. En un altre extrem, a alguns paisos islàmics les dones no tenen un ple reconeixement de drets polítics ni socials i són considerades prolongacions subsidiàries del seu pare o del seu marit. I en altres societats, com a la nostra, malgrat que la dona ha assolit el reconeixement dels seus drets a nivell polític, encara sobreviuen, a més de la violència sexista i de diferents formes i graus de discriminació, actituds i comportaments atàvics clarament regressius que poden qualificar-se de masclistes i de denigrants per la dona (per exemple, hi ha suplements de moda d’alguns diaris europeus que presenten les dones com a maniquins o simplement com a dones objecte).

Manifestació de dones

El 1975, l’ONU va establir el dia 8 de març com a Dia Internacional de la Dona Treballadora. Es va triar aquesta data perquè recollia la proposta que al seu moment (a la II Conferència Internacional de dones socialistes a Copenhague, l’agost de 1910)  havia fet  Clara Zetkin, comunista alemanya, i perquè a més serveix per recordar i mantenir una tradició de lluita amb fites com aquestes:

  • El març de 1857 les dones de les fàbriques tèxtils de Nova York van començar a reivindicar els seus drets laborals i van a aconseguir la creació dels seus propis sindicats dos anys després.
  • El març de 1908, més de 15000 persones van manifestar-se pels carrers d’aquella ciutat per reclamar millors condicions de treball i salarials per les dones. (Aquesta manifestació inspiraria el poema “Bread and Roses”, del qual parlem més endavant.)
  • El 19 de març de 1911, Clara Zetkin va impulsar a alguns paisos europeus (Alemanya, Àustria, Dinamarca i Suïssa) la primera celebració del dia de la dona treballadora, amb mítings i manifestacions que van reunir més d’un milió de persones.
  • El 25 de març de 1911 van morir 146 persones (123 dones i 23 homes) a l’incendi d’una fàbrica tèxtil de Manhattan, la majoria de les quals eren joves immigrants, jueves i italianes (les portes de la fàbrica estaven tancades a propòsit per evitar protestes sindicals i molts treballadors no en van poder sortir…).
  • I al març de 1912 va culminar la vaga coneguda com de Pa i Roses de les treballadores d’una fàbrica tèxtil de Lawrence, Massachusetts (el pa representava per elles la lluita per les millores salarials i les roses, millors condicions de vida).

Clara Zelkin

Molts anys després d’aquells i d’altres esdeveniments històrics, la lluita pels drets i la dignitat de la dona continua, i el 8 de març ens ho recorda molt especialment. De fet, al nostre blog s’hi poden consultar algunes entrades relacionades amb aquesta data i amb la qüestió femenina en general: la dedicada a Malala Yousafzai (12 de desembre de 2014), Per la diversitat cultural i contra la violència de gènere (1 de juliol de 2014), Per l’alliberament de les estudiants nigerianes (19 de maig de 2014), Les dones de veritat (7 de març de 2013), Contra la discriminació de les dones (10 de desembre de 2012), Dones i poesia (9 d’abril de 2012), etc. Molts d’aquests comentaris no han perdut la seva actualitat. Aquests dies, quan llegim la premsa, trobem una i altra vegada històries de dones que fan palesa la desigualtat i la violència que les dones d’arreu continuen patint. Aquí en tenim alguns casos, a tall d’exemple.

Caddy Adzuba

Caddy Adzuba (Buka, Congo, 1981), advocada i periodista, va rebre el premi Príncep d’Astúries al 2014, per la seva denúncia de les violacions massives, de les mutilacions i assassinats de milers de dones i nenes al seu país. Una de les seves frases més citades, “Nosaltres morim perquè vosaltres pugueu tenir els vostres smartphones“, fa referència a una de les causes de la guerra al seu país, el control de les mines de coltan, un mineral necessari pel funcionament dels mòbils.

Chika Oduah

Chika Oduah (Ogabru, Nigèria, 1987), periodista i antropòloga, va tornar al seu país des dels Estats Units, on havia emigrat amb els seus pares quan era petita, per dedicar-se a escriure una sèrie d’articles sobre el grup terrorista Boko Haram (un grup sanguinari que va assassinar només en 2014 a 6644 persones) i va rebre el premi Trust Women Journalist Award 2014 per aquests reportatges. Els seus articles denuncien les condicions de vida i treball de la dona nigeriana, víctima de pràctiques esclavistes i d’un masclisme molt agressiu que porta, per exemple, a considerar les víctimes dels maltractaments sexuals com a culpables.

Nadia Murad

Nadia Murad, refugiada iraquiana a Alemanya, membre de la minoria yazidita, el 2014, quan tenia 19 anys, “va ser segrestada, maltractada, utilitzada com a botí de guerra i esclava sexual per militants de les forces del mal, com anomena ella l’Estat Islàmic” (“Ens volen esborrar de la terra”, La Vanguardia, 29 de febrer 2016). Després d’un primer intent fallit d’escapar-se dels seus segrestadors, va ser castigada amb una violació col·lectiva, i ara, intentant superar els seus malsons, tracta de difondre el seu testimoni com una forma de lluita per salvar del genocidi el seu poble.

Berta Cáceres

Berta Cáceres (1973-2016, La Esperanza, Hondures), membre de la comunitat indígena lenca i activista pel medi ambient i pels drets humans, va rebre el premi Goldman 2015 per la seva lluita contra la construcció d’una central hidroelèctrica en les aigües del riu Gualcarque i fa uns dies (el 3 de març) va ser assassinada per defensar el medi ambient. El seu assassinat no és un fet aillat, forma part d’una llarga sèrie: des del 2002 al 2014 s’han produit a Hondures 111 assassinats d’activistes pel medi ambient.

Aquestes quatre dones compromeses amb les seves idees són referents positius dins del seu camp respectiu. Darrera d’elles n’hi ha altres que ens recorden que encara hi ha molts fronts oberts per lluitar pels drets de la dona i la seva dignitat. Diríem, fins i tot, que en aquest temps de treball precari, d’atur multitudinari, de desnonaments, de refugiats sense asil ni sostre, de deshumanització de la feina, de tràfic de persones i de noves formes d’esclavisme, la lluita que s’ha de lliurar ha ampliat els seus fronts i les seves motivacions. Si les obreres nord-americanes de principis del segle XX demanaven Pa i roses, ara tots hauríem de reivindicar pa, sostre, drets i roses. I com que el poeta nord-americà James Oppenheim (1882-1932) va escriure el poema Bread and Roses (1910) com a ofrena a aquelles dones que lluitaven pels seus drets, el transcrivim aquí com a homenatge a totes les dones que continuen lluitant i no han perdut l’esperança.

PAN Y ROSAS

Mientras vamos marchando, marchando a través del hermoso día
Un millón de cocinas oscuras y miles de grises hilanderías
Son tocados por un radiante sol que asoma repentinamente
Ya que el pueblo nos oye cantar: ¡Pan y rosas! ¡Pan y rosas!

Mientras vamos marchando, marchando, luchamos también por los hombres
Ya que ellos son hijos de mujeres, y los protegemos maternalmente otra vez
Nuestras vidas no serán explotadas desde el nacimiento hasta la muerte
Los corazones padecen hambre, al igual que los cuerpos
¡dennos pan, pero también dennos rosas!

Mientras vamos marchando, marchando, innumerables mujeres muertas
Van gritando a través de nuestro canto su antiguo reclamo de pan
Sus espíritus fatigados conocieron el pequeño arte y el amor y la belleza
¡Sí, es por el pan que peleamos, pero también peleamos por rosas!

A medida que vamos marchando, marchando, traemos con nosotras días mejores
El levantamiento de las mujeres significa el levantamiento de la humanidad
Ya basta del agobio del trabajo y del holgazán: diez que trabajan para que uno repose
¡Queremos compartir las glorias de la vida: pan y rosas, pan y rosas!

Nuestras vidas no serán explotadas desde el nacimiento hasta la muerte
Los corazones padecen hambre, al igual que los cuerpos
¡pan y rosas, pan y rosas!

Creant vincles, construint ponts

Un cop més el nostre institut ha participat durant aquest any al concurs del projecte Joves en Xarxa —els premis de Convivència i Drets civils—, convocat per tractar de prevenir conductes contràries a la convivència, enfortir la cohesió social  i educar els joves colomencs en l’ús dels drets civils i la cultura del diàleg. A aquesta quarta convocatòria del concurs, els premis han estat els següents: 1r premi, per al grup 3r B, del Sagrat Cor, pel projecte Rumors a les xarxes socials; 2n premi, per a l’alumnat de l’aula d’acollida de l’IES La Bastida, pel seu treball Amor a Fondo, i 3r premi, per al grup Horitzó de l’IES Numància, pel treball No somos perfectos. Des d’aquí enviem la nostra enhorabona als guanyadors. Quant a la nostra participació, recordem ara els precedents.

Si al curs 2011-2012, a la primera convocatòria del premi, el nostre institut va participar-hi amb el treball  Calen les normes? (veure entrada de 3 de juny de 2012 a aquest mateix blog), al curs 2012-2013, amb Tothom en contra meva (veure entrada de 2 de juny de 2013) i al curs 2013-2014 amb dos treballs, The Mirror: Una mirada als adolescents de Santa Coloma de Gramenet i M’estimes?: Prevenció de la violència de gènere en adolescents, que va resultar guanyador (veure entrada de l’1 de juliol de 2014), aquest any, els projectes presentats pel nostre centre eren El Puig estiu, del grup 1r C, dirigit per la professora Belinda León, i Creant vincles, construint ponts, del grup 4t D, dirigit per la professora Yolanda Moneo,  veterana en aquest concurs.

Grup 1r C

El treball del grup 1r C, centrat en els estereotips i rumors, consisteix en la publicació d’una revista, El Puig estiu, a l’editorial de la qual els seus autors expliquen com han aprofitat els diferents tallers de sensibilització que han fet al llarg del curs sobre la tolerància, els rumors, els prejudicis, el treball en grup, etc., i com han treballat aquests temes a diferents assignatures (català, ciències de la natura, música, anglès, matemàtiques i ciències socials). Quant al seu contigut, hi trobem articles (per exemple, “Cremades digitals”, on es fa un paral·lelisme entre les cremades del sol a l’estiu i les cremades per la tecnologia a la nostra societat), entrevistes, jocs en anglès, passatemps, recomanacions (de pel·lícules, sèries de TV, cançons…), un llistat crític d’estereotips (“Estem tips d’estereotips”), reflexions sobre interculturalitat, els rumors i les meduses (“Arriba l’estiu i les meduses ocupen les nostre platges de la mateixa manera que els  rumors també podem ocupar les nostre vides. Hem fet un paral·lelisme entre com viuen, ataquen i ens podem guarir de les picadures de meduses i dels rumors”) i un estudi sobre els canvis que troben els alumnes en passar de primària a secundària.

A la memòria escrita, la tutora del projecte, Belinda León, contextualitza el treball, explica que “El Puig Estiu va ser el nom que li vam donar a la revista, ja que és un treball fet per alumnes del  Puig i està pensada per fullejar-la a l’estiu ja que és el resultat de moltes de les coses que han après aquest any”, i declara els seus objectius: millorar el treball en equip, consolidar el respecte per les diferències culturals i tenir com a referent positiu al grup que els apadrinava, el 4t D.

Grup 4t D

Respecte al projecte de 4t D, no s’han limitat a fer una feina teòrica, sinò que han tractat de portar-la a la pràctica com a padrins dels alumnes de 1r d’ESO, perquè consideren que quan l’alumnat de primària passa a secundària hi troba moltes diferències i cal acompanyar-lo i guiar-lo perquè cap alumne es pugui sentir desorientat en aquest moment de canvi. Deixem, però, que siguin els mateixos alumnes que ens expliquin el sentit del seu treball:

“Vivim en una societat obsessionada en crear una bombolla per al benestar adult, però no
aconseguim adonar-­nos compte de la importància de sembrar una autoestima forta sobre
el nostre futur, els nens. És molt important que aquests petits cors creixin en un medi d’adults equilibrats, ja que això serà el millor que els puguem transmetre. En canvi, si ens parem a pensar sobre el tema, ens costarà una misèria conscienciar­-nos que fem les nostres mancances visibles. Així com els animals, els nens perceben les nostres pors, ergo les nostres inseguretats i les fan seves amb gran facilitat. Davant d’aquest succés, és cert que ens hem d’esforçar perquè això passi en menor mesura. Però, com podem fer-­ho? En primer lloc hem de tenir en compte que som el seu millor exemple a seguir, és a dir, que necessitem fomentar la nostra estima. En segon lloc, la nostra forma de tractar­los, així com en els valors que demostrem i inculquem, és a dir, en com els eduquem. D’això tracta aquest treball col∙lectiu. Que els nens nouvinguts a l’ESO no xoquin contra un mur d’aspectes negatius, que els nostres consells arribin a la seva ment i cor, i sobretot a poder afrontar les seves pors i les seves penes. Per tant, es tracta d’un procés d’adaptació a les experiències de vida difícils o extremes. Parlem de resiliència, un terme definit com ‘la capacitat humana d’assumir amb flexibilitat situacions límit i sobreposar­-s’hi i el qual no es té gaire en compte en els centres escolars i molt menys en el “modus operandi” de les assignatures. Això ens ha fet replantejar sobre la necessitat i l’obligació que tenim d’incorporar la resiliència dins de les aules, perquè els alumnes puguin aconseguir els seus objectius. Arribat el moment, li hem donat molta importància a l’empatia, a la capacitat de posar­-se en la pell de l’altre, fent­-nos partícips dels seus temors i vivències. Però creiem que cal anar un pas més enllà i també concedir la importància que es mereix a la resiliència per afrontar amb plenes garanties l’èxit dels nostres companys de 1r”, escriuen a la memòria final els alumnes de 4t D guiats per la tutora del projecte, Yolanda Moneo.

En definitiva, tenim aquí dos bons exemples de treball d’educació per a la ciutadania i de defensa del diàleg  i de la cultura de la pau, pels quals hem de felicitar molt cordialment els seus autors, l’alumnat i les professores participants, al mateix temps que agrair-los el seu esforç per crear vincles i construir ponts. Ara només cal esperar que tota aquesta feina que fan molts professors per l’educació cívica a les aules tingui tot el suport i el reconeixement que es mereix per part de la societat i que doni els seus fruits.

Malala Yousafzai i Kailash Satyarthi reben el premi Nobel de la Pau

Aquest any el premi Nobel de la Pau, que s’atorga a Oslo en comptes d’Estocolmo (seu on s’atorga la resta de premis Nobel), s’ha lliurat a la pakistanesa Malala Yousafzai, musulmana, i l’indi Kailash Satyarthi, hindú, dos defensors dels nens i de l’educació.

A una entrada anterior, “Contra la discriminació de la dona” (10 de desembre de 2012), parlàvem de Malala Yousafzai, la jove pakistanesa que havia estat víctima d’un atemptat dels talibans amb un tret al cap per defensar el dret de les nenes a l’educació. Ara, dos anys després d’aquell atemptat a la vall del Swat (Pakistan), Malala, de 17 anys, ha rebut a Oslo el premi Nobel de la Pau i ha proclamat al seu discurs d’agraïment la seva disposició per seguir lluitant fins a “veure tots els nens a l’escola”, perquè encara hi ha milions de nens privats de l’educació al món (66 milions dels quals són nenes).

En coherència amb les seves idees, Malala ha confirmat que dedicarà  la seva part del premi (442.000 €) a construir  a Mingora, el seu poble (a la província de Jaiber Pastunjuà, al Pakistan), un institut de secundària per a nenes, malgrat que ella no pugui tornar-hi, almenys de moment (viu amb la seva família com a refugiats al Regne Unit).

L’altre guardonat, Kailash Satyarthi, menys conegut internacionalment que Malala, és un activista indi de 60 anys, fundador del Bachpan Bachao Andolan (BBA, Moviment per Salvar la Infantesa), que ha aconseguit alliberar fins ara 83.000 nens esclavitzats al seu país.

En rebre el premi, Satyarthi ha declarat que “l’esclavitud i el tràfic de nens, el treball o el matrimoni infantil, l’abús sexual o l’analfabetisme no tenen cabuda en una societat civilitzada”, ha fet una crida a la comunitat internacional per “universalitzar l’educació i compartir la prosperitat” i ha anunciat que amb els diners rebuts (442.000 €) promourà una Marxa Global contra el Treball Infantil.

La seva organització, la BBA, és, més que una ONG, un moviment popular format per 80.000 voluntaris (membres de sindicats, d’associacions de professors, d’oenagés, etc.) que busquen en secret les fàbriques, mines a cel obert, camps de cultiu de te i tallers on treballen nens en condicions d’esclavitud. Un cop localitzats aquests centres, organitzen batudes per tractar d’alliberar els nens i lliurar-los a cases d’acollida fins que els seus pares en puguin fer-se càrrec. Les històries d’aquests nens esclavitzats són esgarrifoses. “Un nen es va oblidar de plorar, perquè cada vegada que plorava li pegaven més, i la majoria han estat maltractats per haver-se quedat adormits mentre treballaven. I en el cas de nens de vuit o nou anys hi ha bastants casos d’abús sexual”, expliquen els monitors de les cases d’acollida.

Als seus parlaments i declaracions, tant Malala com Satyarthi han condemnat reiteradament els abusos, l’explotació i la violència que pateixen els nens a molts països i han advocat pel compliment dels drets de la infància, entre els quals, és clar, figura l’escolarització. Tanmateix, quan veiem que els mitjans de comunicació, l’opinió pública internacional i les xarxes informàtiques sembla que s’hagin oblidat de les estudiants segrestades a Nigèria (veure l’entrada corresponent en aquest bloc, “Per l’alliberament de les estudiants nigerianes”, de 19 de maig de 2014) i que tampoc no organitzen campanyes sistemàtiques de denúncia per pressionar els governs i les organitzacions internacionals per acabar amb l’explotació dels nens als països on encara perviu aquest mal (¿per què l’ONU i altres organismes internacionals permeten que en formin part països que no respecten els drets dels nens?), pensem que encara s’ha de lluitar molt i més coherentment per arribar a un món més just i més solidari. Tant de bo que aquest premi Nobel de la Pau 2014 tingui el millor dels efectes: sensibilitzar els polítics i tota la ciutadania perquè es millorin les condicions de vida i escolarització de tots els nens del món!

Carta de Abraham Lincoln al maestro de su hijo

Cuando empieza el curso escolar, en las escuelas, colegios e institutos es habitual que las familias mantengan sus primeras entrevistas con el tutor de sus hijos para conocerlo y transmitirle sus expectativas. Quizás no todas las familias necesiten hacerlo inmediatamente, sobre todo si ya conocen al profesorado y confían plenamente en el proyecto educativo del centro, pero muchas querrán hacerlo en algún momento u otro del curso para intercambiar impresiones sobre los resultados académicos, el comportamiento o la actitud de sus hijos, pues todas quieren lo mejor para ellos y saben que interesarse por lo que aprenden en clase e involucrarse en su educación son medios para ayudarles a conseguirlo.

Leyendo estos días un libro delicioso, A la carta. Cuando la correspondencia era un arte (Barcelona, 2014), una muy interesante selección de cartas de épocas y orígenes diversos, con memorables presentaciones de sus autores, a cargo de Valentí Puig, he conocido la carta que Abraham Lincoln escribió en 1830 al maestro de su hijo, un documento que puede llevar a pensar en las entrevistas de las familias con los tutores a principio de curso.

Querido profesor:
     Mi hijo tiene que aprender que no todos los hombres son justos ni todos son sinceros, pero enséñele también que por cada canalla hay un héroe y que por cada político egoísta hay un líder dedicado.
     Enséñele que por cada enemigo hay un amigo. Esto llevará su tiempo, mucho tiempo, pero enséñele, si puede, que más vale una moneda ganada que cinco encontradas.
     Enséñele a perder y también a disfrutar correctamente de la victoria. Apártelo de la envidia y enséñele, si puede, la alegría de la sonrisa callada.
     Enséñele a apreciar la lectura de buenos libros. Pero también a maravillarse con los momentos de silencio y en la contemplación de los pájaros, las flores del campo, los lagos y las montañas.
     Enséñele que vale más una derrota honrosa que una victoria vergonzosa.
     Enséñele a confiar en sus propias ideas, aunque los demás le digan que está equivocado. Y a que no haga las cosas simplemente porque otros las hacen.
     Enséñele a ser amable con los amables y estricto con los brutos.
     Enséñele a escuchar a todas las personas, pero que aprenda a discriminar lo bueno de lo malo y, a la hora de la verdad, a decidir por sí mismo.
     Enséñele a sonreír cuando esté triste y explíquele que no hay indignidad en las lágrimas.
     Enséñele a ignorar las voces de quienes sólo reclaman derechos sin pagar el precio de sus obligaciones.
     Trátelo bien, pero no lo mime ni lo adule, porque en el fuego se forja el acero.
     Enséñele valor y coraje, pero también paciencia, constancia y sobriedad.
     Enséñele a creer en sí mismo, porque sólo así podrá creer en la humanidad.
     Entiendo que le estoy pidiendo mucho, pero haga todo lo que pueda. Es un chico tan extraordinario, mi hijo…

Abraham Lincoln

Impresiona y conmueve, sin duda, pero, según parece, esta carta es apócrifa, se le atribuye a Lincoln pero no la escribió él, pues no figura en el listado oficial de sus cartas y, además, no pudo escribirla en 1830, cuando tenía 21 años y no era padre todavía (se casó en 1842 con Mary Todd, con la que tuvo después cuatro hijos). Y, sobre todo, su estilo y su contenido se adaptan demasiado convencionalmente al gusto y a algunas de las necesidades educativas de nuestro tiempo, más que a las del siglo XIX. Por tanto, aunque la carta transmita sensatez y ponderación, no deberíamos caer en la mixtificación de atribuírsela a quien no la escribió, aunque si se hubiera dado el caso, Lincoln bien hubiera podido suscribirla, como tantas familias de nuestros días.

Pero, en fin, puesto que muchas de las ideas que contiene pueden despertar el interés de los lectores de este blog y sugerirles comentarios jugosos, publicamos ahora esta versión de la carta (existen numerosas variantes accesibles en la red, tanto en inglés como en castellano) para abrir el debate y a modo de bienvenida al nuevo curso.

 

Per la diversitat cultural i contra la violència de gènere

Joves en Xarxa

Fa uns dies, exactament el 30 de maig passat, va lliurar-se per tercer any consecutiu el premi Joves en Xarxa, dedicat a treballs realitzats per alumnes dels centres de secundària de la nostra ciutat sobre convivència i drets civils. El projecte, que coordina el Servei de Convivència de l’Ajuntament de Santa Coloma amb la col·laboració de diverses institucions públiques i privades, tracta de promoure, entre altres actituds, que els joves aprenguin a actuar de forma autònoma, a utilitzar el diàleg per abordar els conflictes i a rebutjar els comportaments i actituds discriminatòries envers persones i col·lectius. A aquesta tercera convocatòria s’han presentat 16 treballs de diferents centres de secundària, públics i privats, i va resultar guanyador el treball M’estimes? (Prevenció de la violéncia de gènere en adolescents), del grup de 4t C del nostre institut (enhorabona per aquest premi!).

El nostre institut ha participat a aquest concurs des del començament. El curs 2011-2012, a la primera convocatòria del premi, el grup de 4t B va presentar un treball titulat Calen les normes? (veure l’entrada corresponent a aquest mateix blog), on, a partir de la la versió cinematogràfica de la novel·la El senyor de les mosques, els alumnes reflexionaven sobre diferents formes d’organització dels col·lectius. Al curs següent, a la segona convocatòria, el  grup de 4t A va presentar un treball titulat Tothom en contra meva (veure l’entrada corresponent a aquest blog), sobre l’assetjament entre estudiants. Aquest curs, el grup de 4t A ha presentat un treball titulat The Mirror (Una mirada als adolescents de Santa Coloma de Gramenet) i el grup de 4t C,  com hem assenyalat abans, un altre titulat M’estimes? (Prevenció de la violència de gènere en adolescents), tots dos tutorats per la professora d’Ètica Yolanda Moneo.

The Mirror. Una mirada als adolescents de Santa Coloma:

Per realitzar aquest treball sobre la identitat dels joves de la nostra ciutat, el grup de 4t A ha estudiat els llocs, els espais d’oci (bars, parcs, places, disco…), d’estudi i cultura (biblioteques, auditori, Mas Fonollar…), d’esport (Can Zam, Torribera, pistes d’atletisme…), els esdeveniments (festes de Santa Coloma: festa major, passatge insòlit…) i el funcionament i les activitats de diferents entitats (Colla Vella Diables, Rialles…); han entrevistat a 85 joves de 15 a 17 anys per conèixer els seus interessos, les seves prioritats, les seves preferències, les seves idees sobre l’amor, la família, els amics, etc.; han entrevistat i gravat en vídeo a persones de més de 60 anys per veure com eren de joves i poder comparar les seves experiències amb les dels joves d’ara; han escrit dues històries d’amor (una ideal, sense ús de les xarxes socials, i una altra de real); han fet una estadística de les entrevistes als joves per veure com viuen i quins problemes, pors i preocupacions reconeixen com a seus; han comparat diferents paràmetres culturals segons l’àmbit d’origen familiar (musulmans, xinesos, llatinoamericans, paquistanesos, europeus, etc.); han investigat sobre les preferències dels joves en diferents àrees (música, moda, llibres…), etc. A més, han dissenyat i construït a l’aula de Tecnologia una càpsula del temps en forma d’avió per emmagazetmar cinc maletes on han quedat reflectits els resultats d’aquest estudi sobre la identitat dels joves colomencs… I, en definitiva, han treballat en grup i han aprés que més enllà de les diferències culturals, d’edat, nacionalitat, religió, etc., tots tenim en comú la nostra humanitat que ens uneix en la diversitat. (D’aquest treball hi ha publicat a la xarxa una altre vídeo d’entrevistes: https://www.youtube.com/watch?v=MTuib2f7vng)

M’estimes? Prevenció de la violència de gènere en adolescents:

Amb aquest treball, els alumnes de 4t C han estudiat la violència de gènere en situacions diverses de la vida quotidiana i han realitzat tres curtmetratges per transmetre que la violència, tant física com a psicològica, és més freqüent del que normalment es pensa, fins i tot entre adolescents. Segon les paraules dels seus autors, en el primer curt, titulat Sacrifici, han utilitzat l’efecte blanc i negre perquè és un dels que més s’assembla a les cares de l’amor, ja que representa els alts i baixos d’una parella. Aquest fa arribar d’una forma més real els moments que poden passar dues persones, contrastant i deixant veure el petit pas que hi pot haver de l’amor a l’odi. […] Al segon curt, titulat La mitja taronja no sempre és dolça, han utilitzat l’efecte sèpia ja que mostra una situació que no pot tenir color, és un “sense tu res ja no té sentit”, la noia es veu obligada a viure sense el seu estimat. El que provoca l’efecte monocrom simbolitza la falta d’il·lusions, d’esperança, el neguit, el desconcert que implica la inacció. […] A la tercera part, titulada, Game Over, expliquen que han fet servir un efecte que simula un videojoc, perquè l’amor representa anar superant pantalles: Quan et pares a pensar el que ha passat sembla que tu no siguis el protagonista, com si res tingués a veure amb tu i amb la teva vida. […] Aquests curts es fan servir metafòricament com gotes de pluja que antecedeixen a la gran tempesta que és el desenllaç final, amb la violència física. Aquesta tempesta queda reflectida en un Stop Motion protagonitzada per la Barbie i el Ken, un estereotip de parella perfecta. En aquesta parella, el noi és qui mana i la noia és submisa i obeeix el seu xicot.

A les conclusions d’aquest treball diuen els seus autors: “La part teòrica d’aquest projecte ha estat complexa. En començar a tractar el tema de la violència de gènere no enteníem gaire perquè era tan important desemmascarar actituds masclistes d’una banda i submises d’una altra. No teníem clar que aquestes històries anessin amb nosaltres. […] Nosaltres no tenim el perfil de víctimes de la violència de gènere, pensàvem. No vam trigar gaire a desdir-nos. En començar a veure els mites de l’amor romàntic que formen part de la nostra educació, en els contes infantils, en la publicitat i com aquests es reforçaven en l’adjudicació de rols femenins i masculins ens vam adonar que no estàvem tan lluny de caure en l’error de mitificar l’amor romàntic i en conseqüència de no advertir els possibles indicadors que ens haurien d’alertar del perill.”

En fi, com veiem, tant els alumnes de 4t A com els de 4t C han fet treballs seriosos per aprendre i acceptar la diversitat cultural i per descobrir i lluitar contra els estereotips que condueixen a la violència de gènere.  Us invitem a conèixer i a comentar aquests treballs.

Tothom en contra meva

Al llarg d’aquest curs, 2012-2013, els alumnes de 4t A del nostre institut han participat al projecte de convivència i drets civils promogut des del programa Joves en Xarxa de Santa Coloma de Gramenet. Com a resultat final de la seva recerca, els nostres alumnes han presentat a concurs un vídeo de ficció titulat Tothom en contra meva, una magnífica dramatització d’un cas imaginari d’assetjament escolar (impressionant interpretació de Lydia Jareño), aquesta epidèmia del nostre temps que ara no es limita a l’àmbit dels centres educatius, sinó que també té la seva vessant al ciberespai.

Mentre feien el seu treball de recerca, els alumnes de 4t A van escriure’n aquesta presentació per enviar-la als organitzadors del concurs:

Som un grup de 4t d’ESO de l’Institut Puig Castellar. Al primer trimestre d’aquest curs, a una sessió de tutoria, vam decidir participar en el concurs que organitza l’Ajuntament de Santa Coloma de Gramenet sobre valors i convivència, perquè com a grup de joves de 4t d’ESO ja coneixem molt bé el que passa als instituts i vam pensar que podia ser una bona oportunitat fer-ne un vídeo i jugar un paper positiu d’acompanyament i suport als joves que pateixen o han patit assetjament escolar

Hi vàrem estar d’acord i vam començar a parlar sobre el tema. Vam estudiar alguns casos d’assetjament que havien sortit als diaris i que estan publicats a internet, vam tenir una xerrada sobre rumors, una altra sobre ciberbullying i finalment vam veure la pel·lícula Bullying, que ens va impressionar molt.

Ens hem adonat que l’assetjament escolar no solament té a veure amb situacions o històries dramàtiques que ens havien explicat alguna vegada, sinò que moltes de les coses o bromes que es fan a les escoles i instituts a vegades es poden considerar com a formes d’assetjament. El procés  de debat i reflexió ens va fer identificar alguns moments als quals nosaltres mateixos hem patit bullying, i el que van significar per a la nostra vida.

Una tarda vam anar a veure unes joves de Santa Coloma que havien fet una representació de teatre al Mas Fonollar sobre l’assetjament. Elles ens van explicar què pot arribar a sentir la víctima i què pot arribar a sentir l’assetjador.
N’hem après molt… Ara ja estem fent el vídeo i la nostra tutora, Belinda Jiménez, ens està donant un cop de mà.

A més d’aquesta reflexió, un company del grup (Aitor Dorado), va fer el següent storyboard sobre el guió d’altres companys (Mohammed Ed Dounassi i Samuel Berlanga, els directors del vídeo):

Un cop acabat i presentat el vídeo (realització i producció d’un altre company, Guillem Rojano), ara el podem veure per comentar-lo després.

Joves En Xarxa:”IES Puig Castellar 4t A”

Com sabeu, l’assetjament escolar (o bullyng) és una forma reiterada de maltractament psicològic o físic d’una persona per part d’una altra o altres del seu grup o del seu centre escolar al llarg d’un temps determinat. El maltractament psicològic pot manifestar-se amb insults, burles, paraules de menyspreu, aillament, fent correr rumors negatius, humiliacions, manipulació, imitacions paròdiques, amenaces, etc.; i el maltractament físic, amb cops, travetes, arraconaments, llançament de pilotes, pedretes, etc. En qualsevol cas, l’assetjament és una forma de violència que pot causar molt patiment a les víctimes i pot tenir seqüeles molt negatives i fins i tot tràgiques.

Malgrat que de vegades els agressors poden ser tot un grup, el més freqüent és que hi hagi un instigador, una persona que comença a ficar-se amb la seva víctima i, si veu que li fa mal i que aquesta no reacciona amb fermesa, arrossega altres a fer el mateix. Els seguidors de l’instigador moltes vegades hi col·laboren activament i d’altres encobrint els fets o deixant fer sense intervenir per protegir la víctima ni denunciar el que està passant. Per la seva part, la persona agressora, que acostuma a tenir problemes de personalitat (incapacitat per l’empatia, impulsivitat, baixa autoestima, inseguretat, enveja, etc.) o d’entorn familiar (violència domèstica, desestructuració, falta de pautes adequades, etc.), intenta canalitzar la seva frustració fent mal a una altra persona que considera més feble.

Quant al ciberassetjament o ciberbullyng, es practica mitjançant les xarxes socials, xats, missatges de mòbil, blogs, fotologs, etc., i es manifesta amb difusió de rumors, amenaces, comentaris ofensius, robatori de contasenyes, presentació distorsionada de fets, difusió de vídeos i fotografies sense consentiment de la víctima, etc. Un problema afegit al ciberassetjament és que s’hi pot actuar anònimament i això dóna als agressors una sensació d’impunitat, com si creguessin que no seran descoberts.

És clar que si una persona és víctima d’assetjament ha de comunicar el cas urgentment als seus pares o als seus professors perquè intervenguin i acabin amb la situació, igual que si som testimonis d’un cas que afecti companys del nostre entorn escolar, també hem de posar-lo en coneixement del tutor o dels professors que siguin més a prop. Entre tots podem acabar amb aquestes formes de violència i d’intimidació, no sols en benefici de la víctima, sinó també en benefici de la pròpia consciència i de la comunitat escolar (i fins i tot, en benefici del propi agressor, perquè si pren consciència del mal que ha fet, haurà de rebre tractament o ajuda per superar les seves tendències).

Ara, però, per veure què us ha semblat el vídeo i què en penseu, de l’assetjament escolar i de totes les seves manifestacions i implicacions, us demanem que, a més de felicitar els alumnes de 4t A pel seu treball, ens deixeu a continuació una opinió o un comentari. Gràcies per la vostra col·laboració.

Altres pàgines recomanades:

 

Contra la discriminació de la dona

Malauradament, la discriminació de la dona continua vigent al nostre temps en diversos àmbits i sota diferents mecanismes, de vegades per acció i d’altres per omissió. En veurem alguns exemples recents.

Àmbit mediàtic internacional. Abans d’acabar l’any, des de 1927 la revista setmanal nord-americana Time distingeix com a Persona de l’any algun personatge d’actualitat (de fet, el títol era “Home de l’Any” fins a 1999, però el van canviar per evitar les crítiques per discriminació sexista). Com que, lamentablement, són molt poques les dones que han estat guardonades amb aquest títol i com que aquest any, el 2012, hi ha diverses candidates, la revista potser acabi elegint una dona, per destacar la seva labor. Les dones candidates aquest any són Hillary Clinton (secretària d’Estat dels EE.UU.), les Pussy Riot (víctimes de la intransigència de les autoritats polítiques i eclesiàstiques russes), Aung San Suu Kyi (líder de l’oposició democràtica a Birmània), Marissa Mayer (informàtica, directora de Yahoo!),  Gabby Douglas (medalla d’or de gimnàstica artística als Jocs Olímpics de Londres) i Malala Yousafzai, la jove pakistanesa de 15 anys que el 9 d’octubre va ser víctima d’un atemptat —un tret al cap— dels talibans per defensar el dret a l’educació per a les dones.

Aquest tipus d’esdeveniments (Persona de l’any) potser tingui solament una importància mediàtica, és veritat, però s’ha de reconèixer que és molt trist que des de 1927 fins ara només sis vegades hi hagin estan distingides dones amb aquest reconeixement (i en tres casos almenys, acompanyant el seu marit respectiu). És un fet trist que produeix vergonya aliena i, al mateix temps, representatiu dels prejudicis masclistes que governen el món i que encara produeixen, en conseqüència, una certa invisibilitat dels mèrits de les dones.

Àmbit social internacional. Un altre cas va saltar de la premsa a l’opinió pública internacional el passat 1 de desembre, quan vam poder llegir als diaris una informació sobre el SMS (“La seva dona està abandonant el país) que els homes casats de l’Aràbia Saudita reben quan la seva dona, fills o treballadors al seu servei arriben a la finestra de control de passaports de l’aeroport i es disposen a sortir del país per la raó que sigui. Segons va comentar l’activista Badriya al Bishr al diari Al Hayat en denunciar aquests missatges, “les autoritats estan fent servir les noves tecnologies per vigilar les dones” i “continuar mantenint-les en estat d’esclavitud” (en aquest país, i a altres països de la zona, les dones necessiten l’autorització del pare o del marit per treballar o viatjar).

Àmbit polític. Com es recordarà, a la IX legislatura, presidida por José Luis Rodríguez Zapatero, amb la finalitat, entre d’altres, d’impulsar polítiques d’igualtat entre homes i dones, va funcionar al Govern espanyol durant dos anys, de 2008 a 2010, un ministeri dedicat a la igualtat. No entrarem ara a valorar en concret els resultats obtinguts per aquest ministeri. Només volem constatar que un ministeri d’aquestes característiques pretén, en línies generals, una visualització pràctica de la necessitat de defensar la igualtat de drets socials entre les persones al marge del seu sexe o de les seves preferències sexuals. Si ara fem una breu ullada sobre algunes informacions recents facilitades per la premsa en relació a la dona a l’àmbit polític espanyol, tenim el següent resultat:

  • Al Parlament català elegit el passat 25 de novembre hi ha 81 homes i 54 dones. (Al Govern català de l’anterior legislatura, hi havia 11 homes i 3 dones conselleres.)
  • Al Govern espanyol actual, hi ha 10 homes i 4 dones ministres.
  • A la Junta d’Andalusia, on hi ha una conselleria d’Igualtat, són 7 homes i 5 conselleres.
  • Al Govern de les Illes Balears, a més del president, hi ha 7 consellers i cap consellera.

Àmbit laboral. A Barcelona, una dona, després de treballar en la neteja d’una comunitat de propietaris a temps parcial durant 18 anys, en complir 66 anys, va veure denegada una prestació de jubilació per no tenir el requisit mínim de cotització de quinze anys exigit per la llei espanyola. De fet la dona tenia, com diem, 18 anys cotitzats, però a jornada parcial. Un jutjat de Barcelona interessat pel cas va presentar una pregunta al Tribunal Europeu, i aquest li va respondre el passat 22 de novembre dient que la legislació espanyola és discriminatòria respecte a la dona, atès que el treball de jornada parcial, que és el més freqüent en el cas de les dones, requereix més anys de cotització. (Veure més informació sobre el cas.)

Després de llegir aquestes notícies, després de recordar els articles de la Declaració Universal de Drets Humans que parlen de la igualtat, ens preguntem: ¿Hi ha en la pràctica igualtat efectiva de drets i de reconeixement entre homes i dones? ¿Són els mitjans de comunicació conscients de la seva responsabilitat davant la invisibilitat de la dona en determinats àmbits? Quan es confeccionen les llistes electorals, ¿es tenen en compte els criteris d’igualtat entre homes i dones? ¿Per què els drets de les dones són conculcats amb tanta facilitat a tot arreu? ¿Com lluitem des del nostre àmbit quotidià —laboral, social i familiar— per defensar l’equitat entre homes i dones? Deixem aquí aquestes preguntes per obrir debat i per començar a recollir testimonis i opinions sobre la discriminació de les dones… I tu, com ho veus?

PD (13-12-2012).- Un informe realitzat per la Secretaria d’Estat per la Igualtat i fet públic avui ha arribat a la conclusió que les dones guanyen a Espanya un 37% menys d’incentius que els homes. Aquesta discriminació salarial per raons de sexe es més gran als treballs amb remuneració no subjecta a criteris no objectius, diu el diari El País, on hem llegit la informació. I més: “Si descomptem circumstàncies que en sí mateixes contribueixen a la desigualtat salarial, com són els nivells de formació o les característiques i mides de les empreses, ens trobem que hi ha un bon percentatge de desigualtat salarial, entorn al 50%, que roman inexplicat i que només pot atribuir-se a raons de sexe. És aixó el més preocupant de tot”, ha dit Juan de Lucio, director del Servei d’Estudis del Consell Superior de Cambres i coordinador del treball. (Veure més informació).

 

La terapia asistida con animales

Una alumna de 2º de bachillerato, Noelia Lorenzo, nos ha remitido un cuestionario sobre terapia asistida con animales como parte de su trabajo de investigación. Lo publicamos a continuación con el objetivo de que todas las personas que estén interesadas puedan contestarlo.

Las terapias asistidas con animales

1. ¿Tienes mascota en casa?

  • No

(En caso de haber contestado no, pasar a la pregunta núm. 8.)

2. ¿Qué tipo de animal? (Perro, gato, conejo, hurón, hámster, canario, loro, periquito, tortuga, pez… Si es otro, por favor, especifica cuál.)

3. ¿Fue tuya la decisión de adquirir un animal de compañía?

  • No

4. ¿Cuánto tiempo hace que convives con el animal? (Meses, un año, dos años, tres, etc.)

5. ¿Cómo te sientes respecto a tu mascota?

  • Le tengo mucho cariño, para mí es un miembro más de mi familia.
  • Le tengo cariño, pero nunca lo consideraría como a un igual.
  • Tolero su presencia.
  • Estoy muy a disgusto, conlleva mucha responsabilidad y no ofrece nada a cambio.
  • Otro (por favor, especifica).

6. Si pudieras volver atrás, ¿tomarías otra vez la decisión de adquirir una mascota?

  • No

7. Argumenta tu respuesta:

 

Animales en tratamientos terapéuticos

8. ¿Qué concepción tienes de los animales?

  • Me gustan mucho, y estoy totalmente a favor de la defensa de sus derechos.
  • Creo que merecen todo nuestro respeto, ya que pueden sentir como nosotros.
  • No estoy a favor del maltrato, pero tampoco es necesario sobreprotegerlos, la naturaleza es sabia y hay que respetar el ciclo de la vida.
  • Otro (por favor, especifica):

9. ¿Estás a favor de que se usen animales como los perros, caballos y delfines con el fin de ofrecer un servicio terapéutico a personas con anomalías físicas, mentales o emocionales?

  • Sí, es un método natural y puede ser un incentivo muy positivo para el usuario y para el animal.
  • Sí, siempre que el animal no sufra durante la terapia.
  • No, no es una actividad higiénica involucrar a los animales en tratamientos de salud, cada uno debe estar en el lugar que le corresponde.
  • Otro (por favor, especifica):

10. ¿Has oído hablar de las terapias asistidas con animales?

  • No

Esperem les vostres respostes! Gràcies per la vostra col·laboració.