Recuérdalo tú y recuérdalo a otros

Recuérdalo tú y recuérdalo a otros,
cuando asqueados de la bajeza humana,
cuando iracundos de la dureza humana:
Este hombre solo, este acto solo, esta fe sola.
Recuérdalo tú y recuérdalo a otros.

Luis Cernuda, 1936

El Cinquantenari del Puig Castellar ens ve oferint al llarg de tot aquest curs diverses activitats per recordar els anys viscuts a les seves aules, vivències i aprenentatges, però també per mantenir un vincle amb una vocació i una trajectòria pedagògica. La darrera ocasió la vam tenir el passat 26 d’abril, divendres, quan vam celebrar un acte de memòria històrica en record dels brigadistes internacionals que varen visitar el nostre institut l’11 de novembre de 1996. Aquest acte, organitzat i coordinat per Sònia Torres, professora de Ciències Socials, venia a recordar una visita memorable de vint-i-dos brigadistes rusos al nostre institut i, al mateix temps, altres esdeveniments històrics com són l’exili republicà i els camps d’extermini sobre els quals hi ha una tradició d’interès i d’estudi al nostre institut.

Cotllioure, 23 d’abril de 1992. Professors i alumnes del Puig Castellar al costat de la tumba d’Antonio Machado

Potser perquè al llarg dels anys sempre hi ha hagut en el nostre institut professors que han cregut en la necessitat de mantenir viva la memòria dels fets històrics i el sentit que té l’ensenyament com a transmissió d’un legat, durant molts d’anys va estar i és habitual l’organització d’excursions a Colliure (per veure la tumba del poeta Antonio Machado, mort a l’exili), a Belchite (per recordar episodis de la Guerra civil), a Argelers (per conèixer aquest camp de concentració), etc., o l’organització de conferències i exposicions sobre l’exili republicà i els camps d’extermini.

Belchite, març de 1995

Acte de memòria històrica: exposició i homenatge en record dels brigadistes internacionals, l’exili republicà i les víctimes dels camps d’extermini

Emmarcat en els actes commemoratius del Cinquantenari del Puig Castellar, el passat divendres 26 d’abril de 2019, va tenir lloc l’Acte de Memòria Històrica en record dels Brigadistes Internacionals, l’exili republicà i els camps d’extermini. L’acte va començar amb la inauguració d’una exposició fotogràfica i documental de l’exili Republicà (1939-1945) a càrrec del president de l’ARMHER, Enrique Urraca de Diego,.i Miquel Ángel Cuello Márquez.

Posteriorment, el director de l’Institut, Carles Gil Farré, va dirigir unes paraules als assistents de la comunitat educativa que omplien la sala d’actes i un agraïment als ponents convidats, donant pas a la coordinadora de l’acte, la professora Sònia Torres, qui va recordar la presència dels Brigadistes Internacionals a Santa Coloma l’any 1996, i l’esperada i emotiva rebuda dels vint-i-dos brigadistes russos al nostre institut abans de mostrar unes imatges inèdites d’aquella trobada, amb els Brigadistes Vlassi i Valentina, entre d’altres, acompanyats per la cap de servei de comunicació de l’Ajuntament de Santa Coloma, Dori Morillo.

L’acte va continuar amb la presentació d’Antonio Rodríguez Celada, Catedràtic de Literatura Anglesa, Nord-americana i Canadenca en la Universitat de Salamanca des de principis dels vuitanta. Des de finals dels noranta coordina el Grup de Recerca de les Brigades Internacionals que es dedica a la selecció, traducció i difusió de l’obra d’escriptors i historiadors que varen tenir un paper molt important durant la Guerra Civil espanyola. Actualment director de la col·lecció “Armas y Letras”, referent per a crítics i historiadors. Entre les seves publicacions en destaquen: Los brigadistas de habla inglesa y la guerra civil española (2006); Los Internacionales: English Speaking Volunteers in the Spanish Civil War (2009); Con la pluma y el fusil: Corresponsales y brigadistas británicos en la Guerra Civil española (2010); Boadilla. Edición crítica de Esmond Romilly (2011); La prensa británica y la Guerra Civil española (2013); El libro de la XV Brigada (2019).

D’esquerra a dreta, Enrique Urraca de Diego, Sonia Subirats Silvestre, Antonio Rodríguez Celada, Sònia Torres i Carles Gil

A continuació va intervenir la Dra. Sonia Subirats Silvestre, nascuda a Mèxic DF, (1954), filla i neta d’exiliats catalans. Els seus avis, ja durant la Dictadura de Primo de Rivera, han de marxar a França i no retornen fins el 1934. Durant la guerra el seu avi va lluitar en les milícies de la columna «Los Aguiluchos» de la FAI i el seu pare va estar en la 26à Divisió (excolumna Durruti). En acabar la guerra el 1939 han de sortir de nou a l’exili de França, on tant l’avi com el pare de Sonia varen estar internats en el camp d’Argelés-sud-Mer. Més tard es van trobar tots a Bordeus i varen marxar a l’exili de Mèxic amb en el vaixell «Le Mexique». Els pares de Sonia es van conèixer durant la travessia del vaixell. És Doctora en Psicopedagogia per la Universitat de Barcelona amb la tesi Escuelas y autogestión (1983). […] Resident a Barcelona des de l’any 2001, és la Presidenta la l’«Associació de Fills i Nets de l’Exili Republicà». Responsable de la creació de dues Webs que recullen les entrevistes amb fills i nets de l’exili republicà espanyol. Coautora, amb Aida Albert, del Documental «Desde el silencio, exilio republicano en el norte de África», Barcelona, 2011. És la creadora de la Web «Barcos del exilio», recerca actual que ens ha presentat com a primícia al nostre institut.

Per acabar el torn de ponències va intervenir Enrique Urraca de Diego, nascut a Barcelona (1946), fill de militants de la CNT que varen lluitar en la Guerra Civil contra l’aixecament militar franquista. El 1958 (quan tenia 12 anys) tota la seva família es va exiliar a França per la persecució policial que patia el seu pare, i on al cap d’un temps varen obtenir l’estatus de refugiats polítics. Va viure a França fins el 1989, quan per motius laborals tornà a Barcelona, on resideix des d’aleshores. Familiar de Joan de Diego Herranz, membre de les milícies antifeixistes i lluitador del Front d’Aragó i de Madrid en la Guerra Civil, exiliat a França des del 1939, va formar part del primer comboi dels deportats espanyols al camp d’extermini nazi de Mauthausen. Amb ell Enrique hi va conviure durant 10 anys i va conèixer de primera mà els horrors de la Deportació. Joan de Diego va jugar un paper molt important en els processos contra els criminals de Mauthausen i per la preservació de la memòria junt amb Montserrat Roig. Des del 2003 es dedica a la memòria històrica, ha estat membre de l’Amical de Mauthausen fins el 2005, any que va fundar l’ARMHER (Associació per la Recuperació de la Memòria Històrica de l’Exili Republicà), també és col·laborador del Memorial Democràtic de Catalunya i d’altres entitats memorialistes. Enrique és el digne continuador de la lluita per la preservació de la memòria que iniciaren els seus pares i familiars.

A continuació es va projectar Nuit et brouillard (Nit i boira), una pel·lícula realitzada el 1955 per Alain Resnais, sobre els camps de concentració i extermini nazis. El títol fa referència a un decret de desembre de 1941 que determinava l’extermini immediat dels opositors al nazisme confinats en els camps de concentració. Impactant en les imatges, serena en el llenguatge i colpidora en els raonaments, manté plenament vigent el seu sentit com a denúncia de l’horror de l’extermini. Però, sobretot, formula un seguit de reflexions i preguntes prou necessàries en el present: la indiferència col·lectiva davant la brutalitat o el perill de creure que allò que succeí en els camps d’extermini és cosa d’un passat llunyà, d’un país concret i que no pot tornar a esdevenir. Europa ja ha conegut les conseqüències del feixisme i, malgrat això, aquest retorna emparant-se en l’oblit i disfressat de solucions demagògiques a preocupacions i pors en temps de crisi. Recordar és, més que mai, necessari.

Finalment una representació del grup d’alumnes de l’estada al Memorial de Buchenwald de 2018, Olaya Cano, Elena Rodríguez, Maria Ureña, Laura Jiménez, Irènia López i Laia Llabrés, varen presentar l’experiència viscuda en aquest viatge amb la projecció d’un vídeo documental i la lectura del «Diari d’una estada a Buchenwald», amb textos de Sònia Torres, Antoni Aguilar, Irènia Lòpez, Pol Melera i Marina Tovar, i dibuixos d’Olaya Cano i Paula Tovar.

Els protagonistes de l’estada a Buchenwald 2018

L’estada al Memorial de Buchenwald és un projecte anual de memòria històrica que organitza l’Ajuntament de Santa Coloma de Gramenet, conjuntament amb el professorat implicat dels instituts de la ciutat, i que aquest 2018 ha arribat a la desena convocatòria.

L’alumnat hi participa de forma voluntària i en aquesta convocatòria des del primer moment hi va haver una implicació total dels participants, entre els quals hi havia una bona representació del Puig Castellar.

El preparatius del viatge i les primeres reunions varen començar el mes de juny en l’Espai de la Pau del Mas Fonollar, amb les presentacions, l’intercanvi d’interessos i els projectes. Al setembre es varen dur a terme dues activitats d’aproximació a la memòria històrica de la deportació republicana i l’holocaust: una visita a l’Amical de Mauthausen; i una trobada a Santa Coloma amb Antonina Rodrigo, testimoni extraordinari i vivencial de l’exili espanyol. Premonició de la immersió en la història que ens portaria la tant esperada arribada a Buchenwald, amb una estada de l’1 al 6 d’octubre de 2018. Un viatge del qual ens emportàrem una motxilla ben carregada de records. Una autèntica experiència vital, plena de sensacions colpidores, sentiments a flor de pell, evocacions inesborrables, que hem volgut expressar en un vídeo testimoniatge, i recollir en forma de diari d’una estada a Buchenwald, amb el compromís adquirit de la transmissió dels horrors dels feixismes perquè mai més es tornin a repetir.

01/10/2018
Dilluns 1 d’octubre ens vam reunir a la plaça de la Vila a primera hora del matí per anar a l’aeroport. Estàvem nerviosos, emocionats i amb moltes ganes d’arribar. Mentre l’avió sobrevolava Europa es va incrementar la nostra il·lusió. En arribar a Frankfurt, per fer honor al nom de la ciutat, ens vam menjar un Frankfurt mentre esperàvem el nostre tren. A pesar de que aquell va ser un dia dedicat només al transport vam tenir temps per agafar confiança i conèixer-nos millor entre nosaltres. Quan vam arribar a l’estació de Weimar vam poder donar un primer cop d’ull a la ciutat. A mesura que l’autobús que ens portava a Buchenwald pujava, no paràvem de preguntar-nos com seria el camp de concentració, com serien les nostres habitacions i si estaríem molt a prop del camp. Quan finalment vàrem arribar, coneguérem a la que seria la nostra guia/traductora durant l’estada, la Pamela. Ens varen assignar les habitacions i vàrem baixar a sopar a les sis de la tarda!. Després vàrem tenir una petita reunió per presentar-nos i vàrem compartir el que esperàvem d’aquell viatge i les nostres preguntes i inquietuds. També vam escollir dues fotografies, una que ens recordés el que nosaltres creiem que era un camp de concentració i una altra que ens sorprengués, i les vàrem comentar. Aquella reunió ja va ser el començament d’una experiència que ens faria reflexionar sobre el passat, sobre el present, sobre el futur i sobre nosaltres mateixos. Per acabar el dia vàrem anar a una sala d’esbarjo per jugar al futbolin i al ping-pong, i anàrem a dormir ja ben fosc…

02/10/2018

Dimarts vàrem visitar la ciutat de Weimar. Allà vàrem començar un recorregut pel centre històrics de la ciutat, fent especial atenció en el elements culturals i en els esdeveniments del temps del nacionalsocialisme alemany. L’estació va ser la primera parada, en els primers anys, els presoners destinats al camp de concentració arribaven en tren fins allà i després pujaven a peu fins a Buchenwald. Aquesta és una primera evidència que mostra el coneixement per part del poble del que estava passant. A continuació vàrem baixar fins l’antiga sucursal de la SS, un edifici de grans dimensions, era imponent a la vista i alhora semblava capaç d’ocultar molts secrets. Passant per la Buchenwaldplatz, trobàrem el monument commemoratiu d’Ernst Thälmann, membre del Partit Comunista d’Alemanya que va estar empresonat durant onze anys i finalment va ser afusellat en el camp de concentració de Buchenwald. Vàrem continuar baixant fins el Gauforum, ara plaça de Jorge Semprún, un escriptor i polític que, després de la Guerra Civil Espanyola es va exiliar a París i va lluitar amb la resistència contra l’Alemanya Nazi. En aquella plaça, Hitler solia donar els seus discursos des d’un alt balcó.

Després ens vàrem acostar a una plaça davant del teatre nacional, on hi havia l’estàtua de Goethe i Schiller, dues de les figures literàries més emblemàtiques d’Alemanya. Ambdós havien viscut i varen morir en aquesta ciutat. Vàrem continuar cap a l’hotel Elephant i després amb una visita a les presons de les SS, edificis de la Gestapo que havien estat construïts reaprofitant construccions existents. Dins de l’espai de la presó hi havia una exposició de l’Alemanya nazi i el camp de concentració. Les SS estava plena espies, de persones infiltrades que es jugaven la vida per la resistència antifeixista, com va ser el cas de les telefonistes, assassinades pels que havien estat els seus propis companys.

Després de dinar vàrem visitar la casa on havia viscut Friedrich Schiller, escriptor amb una vida curta i difícil, que va morir de tuberculosi el 1805. Les obres de Schiller van ser tergiversades per Hitler per recolzar els ideals del Partit Nacionalsocialista. Però, en el moment en què una de les seves obres va atacar les idees nazis, Hitler va intentar esborrar tota evidència de la seva existència. Va ser gràcies als presoners de Buchenwald que van replicar l’escriptori de Schiller i als habitants de la ciutat que varen amagar l’original, que aquest emblemàtic moble es va salvar, i ha perdurat al llarg dels anys.

03/10/2018
Avui dimecres hem estat tot el dia a les instal·lacions del camp de concentració de Buchenwald. Al matí hem visitat les ruïnes del que un dia varen ser les vil·les dels oficials dels SS, la cantera i la presó del camp, però també hem descobert l’important paper que va tenir la música, ja que donava als presoners que tenien el privilegi de poder-la practicar com una mena de “llibertat” momentània.

A la tarda hem visitat a fons les restes dels edificis que queden a l’interior del camp, com l’entrada, on trobem la famosa frase: “Jedem das seine” (a cadascú el que es mereix); els crematoris i els fonaments de les barraques.

Després hem fet un homenatge a les víctimes amb lectures i interpretacions musicals amb flautes travesseres. Tot seguit hem visitat el museu del memorial.

Per acabar, hem anat a veure on es troben situades les fosses comunes utilitzades durant l’existència del camp oficial soviètic número 2.

Ha estat un dia molt interessant i productiu, però alhora intens i dur, on hi ha hagut una gran explosió d’emocions i de sentiments.

04/10/2018
Dijous hem anat a la ciutat d’Erfurt, la capital de l’estat de Turíngia situada al peu del turó de Buchenwald, per visitar una presó de la Stasi i conèixer millor la història de la RDA. Vam estar una estona recorrent el carrers, i ens aturem davant d’una plaça que recorda on abans es reunia la gent per escoltar a Hitler, però que ara és un centre comercial, fins a arribar a l’antiga presó de la Stasi, on passarem tot el matí. El nostre guia, el Max, ens anava explicant tot allò que havíem de saber sobre l’època de la RDA i, encara que estàvem cansats perquè la nit anterior no havíem pogut dormir gaire, la visita va ser molt interessant. Ens va impressionat sobretot la zona de les cel·les amb terribles mesures de seguretat i les normes asfixiants que imposaven als presoners.
En sortir vàrem anar a la plaça de la Catedral on hi havia una fira, ens quedàrem allà a dinar i vàrem tenir temps lliure per conèixer una mica la ciutat, pujar a les atraccions de la fira i fer algunes compres.

A la tarda vàrem anar a visitar una antiga sinagoga jueva, que s’havia conservat durant la Segona Guerra Mundial perquè la Gestapo no sabia que existia, i ja al vespre agafàrem el transport de tornada al camp de Buchenwald.

Una jornada molt intensa i, com cada nit, després de sopar vàrem tancar la nit amb una petita trobada, on poguérem fer una posada en comú, reparadora i emocionant, compartint tot allò que havíem après.

05/10/18
Avui divendres, com de costum, ens hem aixecat ben d’hora per aprofitar al màxim el darrer dia d’estada i prendre l’autocar cap al Memorial del camp de concentració de Mittelbau-Dora, que depenia del camp d’extermini de Buchenwald fins el 1943.
En arribar, i després de situar-nos en el marc històric, vàrem visitar el túnels subterranis on els treballadors forçats fabricàvem els míssils V1 i V2, amb els quals es bombardejava la ciutat de Londres durant la Segona Guerra Mundial. Només entrar, i tenint en compte la gran quantitat de roba que portàvem, ens va sorprendre la baixa temperatura, 8ºC de temperatura constant. L’elevada humitat feia que al cap de deu minuts el fred fos ja insuportable. Ens aterria només de pensar les degradants condicions que els presoners havien de suportar allà, obligats a dormir en les galeries laterals dels túnels, amuntegats, sense higiene, pràcticament sense menjar, on les malalties s’hi multiplicaven i la mortaldat va ser enorme, amb una esperança de vida entre dotze i catorze setmanes. Per aquesta terrible situació el túnel rebia el nom de «Forat negre».

Després de sortir dels túnels, ens varen projectar unes colpidores imatges de l’alliberament del camp quan varen arribar els soldats americans.
Per acabar, vàrem fer una visita als exteriors del camp, on hi havia el búnquer o presó, l’Appellplatz o plaça central on es feia el recompte de presoners, i l’antic crematori. Anant cap el crematori hi havia un monument amb una placa en record de les víctimes. Ens corprèn de comprovar la diversitat de nacionalitats dels més de 15.000 deportats en aquest camp, entre els quals hi va haver republicans catalans.

06/10/18
Ha arribat el dia de la tornada a casa… Després d’una jornada sencera de viatge amb diferents mitjans de transport -autocars, estacions de tren, aeroports-, i els petits inconvenients de qualsevol llarg viatge, finalment hem arribat a Barcelona.
L’experiència del viatge ens ha deixat empremta. Hem sortit reforçats i enriquits tant culturalment com en els nostres vincles personals. La barreja de sensacions i emocions que em compartit ens ha unit, ens ha obert la ment, ens ha acostat a la veritat del que va succeir realment en un període històric i uns fets que mai més haurien de tornar a repetir-se, i que ben segur que no oblidarem mai.

Es va acabar amb un torn de preguntes obert als assistents i escoltant l’himne del Puig Castellar.

Sònia Torres Planells
26/04/2019

En la muerte de Rafael Sánchez Ferlosio

Ha muerto en Madrid, a los 91 años, Rafael Sánchez Ferlosio. Quizás su nombre, lamentablemente, no evoque para un estudiante de secundaria de nuestro tiempo otra cosa que una vaga referencia a algún fragmento de Industrias y andanzas de Alfanhuí  (1951) leído en clase de Literatura o al tipo de realismo social al que pertenece la novela El Jarama (1955), una novela con la que, a pesar de que obtuviera el Premio Nadal y un gran reconocimiento crítico, su autor mantuvo cierta distancia.a partir del momento en que empezó a recelar del novelista profesional, de aquel que escribe novelas porque como ya escribió alguna ha de seguir en la cuerda. Y, sin embargo, en ese mismo desdén por la literatura profesionalizada y en su visión crítica de lo escrito por él mismo tenemos uno de los aspectos del mejor Ferlosio: el maestro (él lo fue como pocos, con todas sus luces y sombras) capaz de denunciar cualquier atisbo de incoherencia o inautenticidad en el que hubiera podido caer en un momento de descuido. De ese Ferlosio ejemplar que tan pocas concesiones se hacía a sí mismo tendría que hablarse, y mucho, pues a veces decimos que nos faltan referentes morales si no pensamos en Larra, don Antonio Machado o Agustín García Calvo, por poner solo tres ejemplos, sin que haga falta recordar al citarlos que admirar a un escritor o a un filósofo por sus planteamientos morales no quiere decir, naturalmente, estar de acuerdo con todos sus puntos de vista. Y eso lo podemos aplicar también, por supuesto, a Rafael Sánchez Ferlosio, cuya obra como ensayista ocupa muchas más páginas que sus textos narrativos. Pero como creemos que en este blog del Instituto Puig Castellar Rafael Sánchez Ferlosio merece tener un hueco, abrimos estas páginas en su honor con el artículo que Salvador López Arnal, profesor de Filosofía, de Matemáticas y de Informática en nuestro instituto durante más de treinta años, ha escrito sobre la amistad entre Sánchez Ferlosio y Manuel Sacristán, otro maestro de filósofos a cuyo conocimiento y difusión de su obra Salvador López Arnal ha dedicado buena parte de su vida, de su pasión intelectual y de sus escritos.

Rafael Sánchez Ferlosio (1927-2019)

En la muerte de Rafael Sánchez Ferlosio (1927-2019)

Por Salvador López Arnal

Para Mercedes Iglesias Serrano,
que habló con él con naturalidad sobre el calor del mediodía,
su escoba, su cubo y sus trabajos de limpieza en el palacete familiar,
tres años después de aquel 2 de abril

Siguen ardiendo las pérdidas

He visto al autor de El Jarama tres veces en mi vida (la última vez en Coria del Río, con mi esposa-compañera, Mercedes Iglesias Serrano, con la que estuvo muy afable y simpático, conmigo —la verdad es la verdad, la diga Agamenón, el porquero o el que suscribe— no tanto) y he hablado con él, en total, apenas 15 minutos en mi vida. Tal vez menos. De nada sustantivo.

No conseguimos entrevistarle cuando Pere de la Fuente y yo mismo preparamos el Acerca de Manuel Sacristán. Tampoco cuando, unos diez años después, Xavier Juncosa dirigió los documentales Integral Sacristán. (Se los sigo recomendando a ustedes.)

Como tantas otras personas, aprendí y me emocioné con su obra (de la leída, apenas un 15% de lo publicado), una obra cuya escritura siempre me sedujo pero que no siempre logré entender bien. De hecho, perdonen el atrevimiento, creo que editó en Destino, en alguna ocasión, escritos poco trabajados. Tal vez por amistad con su editor.

No he consultado aún sus Obras Completas. Otra tarea pendiente: leerlas, un plan de trabajo para dos años tal vez.

Aparte de su discusión con Stephen Jay Gould (con algunas aristas demasiado enérgicas y seguras por su parte), sólo le recuerdo un gran error (que él mismo reconoció): su firma —para algunos, entre los que me incluyo, todo un golpe en el alma y en “lo que no podía ser” en aquellos años de movilización antiotánica— en un escrito preparado por Juan Benet favorable a la permanencia en la OTAN en 1986. La amistad le pudo probablemente. (Años después dio una explicación a Francisco Fernández Buey en términos más claros políticamente, relacionados con la correlación de fuerzas y el coraje político.)

Muchas otras personas podrán decir cosas más sustantivas sobre sus escritos.

Me sitúo aquí en otras coordenadas. En sus relaciones con Manuel Sacristán (1925-1985), muy amigo también de su hermano, Miguel Sánchez-Mazas (probablemente también de Chicho), con un apunte complementario relacionado con un escrito (antes una conferencia) de Francisco Fernández Buey (1943-2012).

El autor de la Introducción a la lógica y el análisis formal publicó una reseña (excelente según los estudiosos, también en mi opinión) en el número 23 de la revista Laye: “Una lectura del Alfanhuí de Rafael Sánchez Ferlosio”. Puede verse ahora en Lecturas (el cuarto volumen de sus “Panfletos y Materiales”), Icaria, Barcelona, pp. 65-86. Ha sido incorporada por Destino como prólogo o epílogo en ediciones del Alfanhuí de los años 90 (no sé si se sigue haciendo).

Manuel Sacristán (1925-1985)

Ese mismo año de 1953, Sacristán publicó su única obra de teatro, El pasillo, en Revista Española, una publicación que RSF codirigía con Ignacio Aldecoa y (salvo error mío) Alfonso Sastre.

Fueron también en esta época , y en años posteriores, cuando se inicio una correspondencia entre ambos de la que ha sido muy celoso el autor de El Jarama. Una parte de ella, solo una parte, puede consultarse en la biblioteca de la Facultad de Economía y Empresa de la Universidad de Barcelona. Se conserva allí la copia de una de las cartas de Sacristán, solo de una. Fechada el 16 de septiembre de 1963, se abría con estas palabras:

Querido Rafael:

es posible que hoy termine el largo plazo que me ha dado tu paciencia. Digo sólo que es posible, sin estar demasiado seguro de que vaya a terminar y echar al correo esta carta, porque mi obstáculo inhibidor no se ha movido un paso durante todos estos meses. Tampoco es culpa suya, por lo demás; pues, a pesar de mis buenas intenciones, no he podido darle un solo empujón.

Yo no dirigí nunca ad hominem, como tú pareces creer, la pregunta sobre lo que había pasado después de El Jarama. Ni me interesaba como respuesta una historia puramente individual (si es que eso existe), sino razones trasferibles, como tú dices, a cualquier otro escritor. (Del “cualquier” te diré luego más.)

Mi situación, de la que nace mi inhibición, era y es muy diferente. Yo estaba entonces preparando un prólogo para una edición de obras de Heine. En mi estudio de la poesía de Heine había creído ver algo así como un hundimiento “objetivo” —empecemos por soltar imprecisiones, que ya las afinaremos o las retiraremos— de la poesía: que en cierto momento el poeta dejaba de crear al hilo de su vida y bajo el impulso, o sobre el cimiento, de lo ya creado, y se ponía a escribir, digamos, “aposta”. Como el hecho me recordaba otros grandes hundimientos poéticos de análogo o diverso resultado, y como mi formación no es de crítico literario, sino que me ha viciado con la tradicional tendencia filosófica a precipitarse hacia hipótesis, no pude evitar que éstas me acudieran enseguida, presumiblemente atraídas por los muchos huecos de mis conocimientos literarios e históricos.

El traductor de El Capital la cerraba así:

Con este tipo de mediación se superpone a lo que podríamos llamar “intención primaria” de la actividad artística una “segunda intención”, la de producir a toda costa y a ciertos ritmos, que es lo que caracteriza al arte hecho aposta o profesionalmente. Por la acción del aparato de oferta, el público y el escribidor, o, en general, el público y el pseudoartista (incapaz de a chicar con la enferma situación) sienten a priori que un productor comme il faut tiene que producir bastante mercancía. La falsedad de la situación del artista consiste concretamente entonces en que él no es en realidad el total productor de su producto: lo es él en colaboración (de siervo) con la industria del arte, que va desde los fabricantes de papel y celuloide hasta los editores y productores cinematográficos. El artista se encuentra en esa cambiada situación y tendría que crear algo anterior a ella y hasta incompatible con ella. El artista vive entonces una crisis de esa actividad casi imposible. El escribidor, el pintador, etc., se convierten en productores más o menos inocentes de mercancía. Esta mercancía artística queda en mi opinión muy esencialmente caracterizada por la descripción que hay en tu carta: no tiene ser concreto y propio, porque son irrelevantes la problemática concreta, la referencialidad objetiva concreta, etc. El mundo es para esa mercancía tema, materia prima, en vez de problema o fuente de entusiasmo, cólera o tristeza, etc. Puedo añadir un ejemplo más a tu lista de frases profesionales de escribidores, pintadores, etc. De una pieza teatral no “lograda” o “redonda”, es decir, que no cumple aún los requisitos de clasificación de la mercancía, pero a la que ven materia prima, los entendidos suelen decir: “aquí hay obra”. La frase es más sutil, pero no menos siniestra que las que tú recuerdas.

En estas últimas líneas vuelve a aparecer la valoración de un modo obsesivo. Uno de estos días, sin esperar a que contestes, voy a mandarte un par de hojas con una exposición lo más breve y completa posible de mi valoración básica. No creo que ello sea necesario para que sigamos especulando sobre nuestro asunto. Pero la confesión me descargará la consciencia.

Y ahora corto, dejando un montón de cosas colgadas, como se ve por la promesa que acabo de hacer, me ha entrado grande gana de que esto sea una carta, de que haya otras y de que efectivamente me lleguen tuyas y te lleguen mías. Este habrá sido el primer buen resultado del empezar a escribir. Busco ahora mismo un sobre y te mando esto. […]

En sus viajes a Madrid, en los viajes relacionados con su militancia en el PCE en los años sesenta (y acaso antes, finales de los cincuenta), Sacristán solía alojarse en casa de Javier Pradera. Allí conversaban largo y tendido, no sobre asuntos políticos según testimonio de uno de los asistentes, el entonces joven Xavier Folch, un gran cuarteto literario, político y filosófico: Pradera, Sánchez Ferlosio, Sacristán y nada menos que Víctor Sánchez de Zavala. La lingüística y la filosofía del lenguaje eran los temas esenciales en aquellas conversaciones no grabadas y de las que apenas hay testimonios.

Años después, en una conversación con Antoni Munné y Jordi Guiu de 1979 para la revista El Viejo Topo no editada en su momento por decisión del entrevistado y publicada muchos años después en 1995 (en Mientras tanto, núm. 63 por ejemplo; también en Acerca de Manuel Sacristán, Barcelona, Destino, 1996), comentaba Sacristán sobre su amigo y su inhibición en el escribir:

Me acordé, por ejemplo, de que había intelectuales a los que ya mucho antes que a mí les había pasado lo mismo: la inhibición. Sobre todo a uno al que yo quiero mucho, y con el que tengo una gran afinidad y fijación erótica, aparte de que he aprendido mucho de él: Rafael Sánchez Ferlosio. A él el ataque de silencio y de inhibición le había entrado mucho antes que a mí hace muchísimos años. Rafael es un pesimista histórico y radical que piensa que la historia es una larga evolución de mal en peor. Es un antiprogresista al pie de la letra, que piensa que la historia acabará el día que ya no haya peor, en el supuesto de que tenga fin, y si no será una carrera hacia el mal infinito.

A través de la marginalidad y del silencio que yo ya había vivido a través de la persona de Rafael, aunque inconscientemente, me di cuenta de que lo que me pasaba a mí le había pasado ya a él.

Sobre Sacristán y Ferlosio hay un texto, magistral en mi opinión (¡hubiera sido un gran libro!), que no debería pasarse por alto. Doy la referencia: Francisco Fernández Buey, “Ferlosio-Sacristán en el jardín del trágico”. Sobre Manuel Sacristán, Vilassar de Dalt (Barcelona), El Viejo Topo, 2016, pp. 433-486. El autor de La gran perturbación (un ensayo histórico-filosófico que seguro que interesó y gustó a Sánchez Ferlosio) lo abría con estas palabras:

Sacristán Luzón]-RSF [Rafael Sánchez Ferlosio] y el análisis comparativo de sus ensayos para el estudio de la evolución del pensamiento en España en los últimos años del franquismo y los años de la transición.

Parto de la consideración siguiente: MSL y RSF son exponentes de dos de los proyectos intelectuales de mayor interés en la ensayística en lengua castellana de la segunda mitad del siglo XX por: a) el rigor expositivo y la atención a la lengua con que han ido presentando su pensamiento; b) la amplitud de temas y asuntos abordados en sus ensayos y artículos, en particular sobre historia, filosofía y literatura; c) la originalidad de su diálogo crítico con las tradiciones tanto hispanas como europeas; d) lo que uno y otro han aportado desde el punto de vista metodológico y epistemológico en la renovación del pensamiento hispánico.

Creo que está aún por hacer un estudio concreto y detallado de estos cuatro puntos en el ámbito de la historia de las ideas así como un análisis comparativo de los resultados de estos dos proyectos intelectuales que podríamos considerar vías paralelas y que sólo se tocan en algunos momentos puntuales.

Aquí sólo voy a esbozar lo que se podría estudiar a este respecto atendiendo a: 1) la correspondencia que mantuvieron entre ellos a comienzos de la década de los sesenta; y 2) los principales ensayos de uno y otro escritos y/o publicados desde aquella década hasta 1986. MSL murió en agosto de 1985; y 1986 es, por otra parte, la fecha de publicación de varios ensayos más relevantes de RSF: Mientras no cambien los dioses nada ha cambiado, Campo de Marte, La homilía del ratón y El ejército nacional.

Sobre los momentos puntuales en que estas dos vías paralelas se tocan o parecen tocarse se puede precisar un poco más.

De lo mejor (lo mejor para ser más exacto) que se ha escrito sobre ambos, sin olvidarme de los artículos y trabajos de, entre otros, Laureano Bonet, Jordi Gracia o Álvaro Ceballos.

Finalizo. Sánchez Ferlosio tenía muchísima razón cuando hace unos cuantos años nos advirtió que vendrían más años malos que nos harían más ciegos, más fríos más secos y más torvos. Acertó de pleno, en la diana. Les dejo con su poema

(Campana vespertina)

Vendrán más años malos

y nos harán más ciegos

vendrán más años ciegos

y nos harán más malos.

Vendrán más años tristes

y nos harán más fríos

y nos harán más secos

y nos harán más torvos.

Salvador López Arnal

Màrius Sampere, el mestre de la poesia

Màrius Sampere, el mestre de la poesia que va viure entre nosaltres

L’any 2003, l’Institut va organitzar unes jornades sobre Poesia i educació. Professors, editors, estudiosos i poetes es van aplegar, a la crida del Puig Castellar, per reflexionar sobre el gust per la poesia i com fer-lo viure en l’àmbit escolar. Vam tenir el goig i el privilegi de comptar amb la presència i les reflexions del poeta Màrius Sampere, una de les veus literàries més importants de les darreres dècades en llengua catalana i un dels poetes més reconeguts com a mestre per diferents generacions de poetes actuals.

Com a presentació del poeta, vaig escriure aquest text que ara, a poques dates de la seva mort, recullo:

“Ja fa molts anys, a Santa Coloma hi havia un fotògraf que retratava casaments, nens i nenes de primera comunió, xicots que feien el servei militar, grups familiars per al carnet de família nombrosa… Era un home molt ros, de celles espesses i amb els ulls molt blaus, que semblava d’un país del nord o de l’est. El que molt pocs sabien és que aquell fotògraf de Can Cabacés (nom de l’estudi fotogràfic del carrer Llorenç Serra) que es passava el dia entre fotos de carnet i retrats per enviar al nòvio o al “pueblo”, era poeta. I un poeta dels bons, que havia obtingut el premi Carles Riba —el més prestigiós en poesia catalana— l’any 1963 amb L’home i el límit.

Després d’aquell llibre, en vingueren d’altres i també nous premis fins que aquests darrers anys, l’obra de Màrius Sampere ha estat reconeguda com una de les més sòlides entre els poetes catalans vius. El seu mestratge és indiscutible i molts joves poetes el reconeixen com a influència i guia. Els seus darrers reculls de poemes Les imminències i  Jerarquies han estat guardonats respectivament amb els premis Ciutat de Barcelona 2002 i Premi Internacional de Poesia Laureà Mela 2003. Com a reconeixement a la seva trajectòria artística, ha rebut el Premi Nacional de Literatura 2003 concedit per la Generalitat de Catalunya.

En el cim de la seva creació, Màrius Sampere ens visita, visita novament “el seu poble”, l’escenari que emmarca alguns dels seus poemes. Com que ens hem trobat per parlar de poesia i ensenyament em sembla oportú d’esmentar la dedicatòria que em va fer al seu llibre Poemes de baixa freqüència. Era l’any 1982 i aquell llibre on apareixen el riu Besòs, la muntanya el Sanatori de l’Esperit Sant i d’altres paratges ciutadans m’havia servit en diverses ocasions per fer uns dictats diferents. Així li ho vaig dir, i la dedicatòria no pot ser més avinent per unir poesia i escola, i també per copsar el tarannà del poeta i de l’home. Diu :“Un dia vas dir-me que aquest llibre el feies servir a l’escola. Només et demano una cosa: que no renyis ningú per culpa meva.”

La petjada del poeta a Santa Coloma

Màrius Sampere va néixer a Barcelona. Badalona, Sant Adrià i Santa Coloma són també poblacions importants en la seva vida. A Badalona va desenvolupar la seva faceta creativa com a músic i lletrista en el moviment de la Nova Cançó i a Barcelona ha viscut intensament la seva darrera i més fèrtil etapa. Però és a Santa Coloma on l’espai públic recull les paraules del poeta emmarcades en llocs emblemàtics de la població com són el riu Besòs, el Turó del Pollo (Poblat Ibèric Puigcastellar) i la Font de l’Alzina.

Poema al GR, sender de gran recorregut

Si l’arbre és l’espai que germina

i l’aigua és la sang de l’espai

vetllem perquè no es pari mai

el cor de la font de l’alzina.

Aquests versos els trobarem en el pedrís que hi ha damunt la Font de l’Alzina, a la Serra de Marina

Una veu persistent

Fins i tot després d’haver guanyat el premi Carles Riba, Màrius Sampere continuava sent un poeta molt poc conegut, molt minoritari. Però ell persistia, continuava amb una veu pròpia, intensa, colpidora, sense concessions a la facilitat ni a la complaença, indòcil, com la duresa dels temps que li van tocar viure en els seus primers anys de vida.

“No puc dir que jo fos feliç, llavors; però crec que sí. Perquè era una criatura ignorant, un animalet, un ninot de cera i cotó. En realitat, un projecte de fantasma. Anava cobrant les mides i la consciència volàtil. Un esbós amb els ulls d’un blau destriat, amb cabells blanquinosos de tan rossos, amb cara de passar gana i, naturalment, de no haver viscut la meva mesura rasa.” (L’escala de cargol, llibre autobiogràfic, en prosa)

El final del segle XX i el que ha transcorregut del segle XXI han estat un període de gran creativitat i reconeixement. El 1999 li va ser atorgada la Creu de Sant Jordi, el 2003 obtingué el Premi Nacional de Literatura i el 2016, la Lletra d’Or. Home senzill, amable i bonhomiós, rebia tothom amb idèntica cordialitat, sense fer distincions per edat ni estatus de cap mena. Amic de poetes, crítics i intel·lectuals il·lustres, obria les portes de casa seva a professors amb els seus alumnes i a joves universitaris i periodistes. Objecte d’estudis de volada, d’antologies i traduccions, l’emocionaven els senzills plantejaments sobre els seus poemes exposats en un treball de recerca de batxillerat. El poeta de la veu rotunda i el mot contundent despertava com a ésser humà una simpatia i un afecte instantanis.

A casa seva, llegint poemes a uns visitants

El darrer llibre publicat (2017)

En la seva mort

Màrius Sampere ha mort a finals del mes de maig, faria 90 anys al desembre. Ja molt malalt, però amb el cap clar de sempre, deia a qui l’anava a visitar a l’hospital que sentia tot sovint la presència de “la vella dama”. Però sense donar-hi gaire importància i fer-ne cap drama; somrient, fent broma amb el “modelet” tan poc elegant amb què el podia sorprendre (la camisa hospitalària cordada pel darrera); ell, sempre tan acurat, amb els seus inseparables foulards estampats.

La seva darrera etapa ha estat un colofó gloriós a tota una vida de persistència en una forma de fer poesia sense concessions a la facilitat, sense rendir-se, personal i autèntic fins al final. Amb la vellesa, la seva obra va intensificar-se i va treure a la llum molts llibres, també en prosa. Al mateix temps, la seva figura anava creixent amb el reconeixement de diverses generacions de poetes més joves que ell que en Màrius Sampere han trobat una veu molt personal i un mestre indiscutible.

KOAN (Demiúrgia, 1996)

Em dic Màrius i vaig néixer, m’hi ajudaren

legions de dimonis, entre els quals hi havia

els meus pares, els darrers ancestres

i sens dubte els més bells. Encara me’ls estimo

i ells m’estimen a mi, em consta: bo i morts

m’aconsellen i animen. Tot això ho sé

perquè hauré de morir.

També a vosaltres

us cridaran

pel nom, un a un, i naixereu,

també us ajudaran

legions de dimonis, un dels quals seré jo.

Màrius Sampere i Passarell (28-XII-1928 / 26-V-2018)

Agustina Rico

Un piano per al Puig

Un regal d’aniversari: un piano nou per al Puig. Campanya de micromecenatge

La tècnica del piano és, en realitat, molt senzilla, però es necessiten anys per dominar-la. Glenn Gould

La tècnica neix de l’ànima. Franz Liszt

Amb el piano, em fio totalment dels sentiments. La ciència la deixo a la vida. Oscar Wilde

Quan es va construir, ara fa 50 anys, l’edifici de l’institut Puig Castellar, l’Administració educativa (Ministeri d’Educació) acostumava, feliçment, a dotar els centres públics d’ensenyament mitjà (es com es deien abans els estudis de secundària) d’una sala d’actes.

Representació a la sala d’actes de Doña Rosita la soltera de Federico García Lorca al curs 1983-1984

Des de la seva inauguració, la sala d’actes del nostre institut guarda en la seva memòria milers de bonics records: actes de benvinguda a l’alumnat i a les famílies cada inici de curs, actes de comiat de les diferents promocions acadèmiques, festivals de Nadal i Carnaval, festes solidàries per recollir diners per campanyes humanitàries, celebracions literàries de Sant Jordi, representacions teatrals, conferències, audicions musicals, projeccions cinematogràfiques, trobades d’aniversari de l’institut, homenatges (per exemple, un d’inoblidable a les Brigades Internacionals), concursos d’arts escèniques, debats, jornades didàctiques, assemblees d’estudiants, de veïns … Però moltes d’aquestes activitats no tindrien sabor si no anessin acompanyades de banda sonora i, en el nostre cas, de la música del nostre piano.

Míriam Pérez, exalumna, tocant a la sala d’actes del Puig durant una celebració la primavera del 2013

Quan algú puja a l’escenari de la sala d’actes, el primer que l’assalta en veure el piano, malgrat que no sàpiga interpretar cap melodia, és la irreprimible temptació de passar la mà per les tecles, com acaronant-les, ja que tots guardem al nostre imaginari una fotografia impossible en la qual toquem el piano una nit d’hivern… com si la música ens escalfés l’ànima i ens reconfortés de les nostres penes. Una cosa semblant al que deia el rolling Keith Richards: “John Lennon era un gran escriptor i un esperit important. De vegades m’assec al piano i em trobo tocant Imagine. I començo a recordar John [Lennon], Jimi [Hendrix], Otis [Redding]…”. Ell pensava en uns músics i nosaltres podem pensar en uns altres (potser Brahms, Chopin, Thelonious Monk…), això sempre és molt personal, és clar. En tot cas, per les aules del nostre institut han passat molts alumnes que després han trobat en la música no només una professió sinó també el sentit de la seva vida (per comprovar-ho no cal més que veure les notícies d’antics alumnes, que és un llistat molt incomplet però obert a rebre noves notícies, o sentir les peces de Música i cançons, el disc gravat fa uns anys a l’institut).

John Lennon

El cert és que ara que el nostre institut farà cinquanta anys necessitem un piano nou. Fins ara al Puig hem tingut dos pianos: un primer que va tenir una vida més curta, des de 1968 a 1983, i el que tenim des d’aleshores, un Young Chang que comença a fer-se gran i ja no fa el mateix servei.

I per això, hem buscat i n’hem trobat un de la marca Kawai (model ND21) que podria anar-nos de meravella. Necessitem, això sí, 3990 euros… i esperem tenir gent al nostre costat per aplegar aquests diners i comprar-lo abans del 27 d’octubre, dissabte, data de la inauguració dels actes del 50è aniversari (lògicament, la campanya es tancaria quan s’arribi a l’import assenyalat).

Per aconseguir-ho, una possibilitat seria que la gent del Puig —alumnes i exalumnes, professors i exprofessors, AMPA, famílies, col·laboradors i amics en  general— aportessin una petita quantitat: un euro, dos, tres, cinc, deu… Cadascú el que pugui. Els diners s’han de transferir (telemàticament, des del mòbil o l’ordinador, o des de qualsevol oficina bancària), al compte corrent de l’AMPA de l’Institut Puig Castellar al BBVA:

ES6401829324920200017138

Al full d’ingrés o de transferència heu de fer constar com a conceptes la paraula Piano i el vostre nom i cognoms. Els noms dels donants podran fer-se públics més endavant (no la quantitat donada) i, en agraïment, tots els donants tindran dret a rebre entrades per als diferents concerts que s’organitzin al Puig Castellar al llarg del curs 2018-2019, a més d’un exemplar del llibre del Cinquantenari.

Gràcies a totes les persones que ens puguin fer un cop de mà i a totes les persones que no ho facin per les raons que siguin però que igualment simpatitzen amb el nostre projecte i el recolzen.

Entre tots fem el Puig! Entre tots aconseguirem un piano nou per a l’institut!

Comissió del Cinquantenari

Més informació: 50 anys

Adreça electrònica: 50anys@elpuig.xeill.net

Sobre la neutralidad de red

Estos días los medios de comunicación han explicado que el organismo regulador de las comunicaciones en EEUU, la FCC, ha decidido suspender la legislación que protegía la neutralidad de red. Legislación que había entrado en vigor durante el 2015.

En cuanto se conocieron las intenciones de la FCC de acabar con la legislación que protegía la neutralidad de red se organizó una protesta en Internet. Muchos usuarios, e incluso las personas que han creado la tecnología que se utiliza en la red, decidieron intentar que la FCC desistiera de su propósito.

No lo han logrado, pero inmediatamente después de que la FCC haya tomado su decisión ya han llegado los primeros pleitos. Por lo que está por ver qué sucederá finalmente.

¿Qué es la neutralidad de la red?

La neutralidad de red ha sido una de las características de Internet tal y como la hemos conocido desde sus orígenes. Así la legislación que entró en vigor en 2015 se hizo para proteger algo que ya existía en el funcionamiento normal de la red.

Una definición exacta y completa sobre la neutralidad de red tiene que tratar sobre muchos detalles, pero esta idea se puede expresar de manera básica al decir:

“La red es neutral cuando transporta las comunicaciones de los usuarios sin discriminar por usuario, servicio, equipo, país, o cualquier otro factor.”

Así, por ejemplo, si dos usuarios de la misma ciudad tienen acceso a Internet no resulta razonable que uno pueda enviar correos electrónicos a Tokio y otro no. O que se obligue a los usuarios a utilizar determinado equipo, SO o navegador. O que, porque quizás el proveedor de servicios que utilizan tiene interés en que accedan a su propia enciclopedia de pago, no les permita (o les dificulte) el acceso a Wikipedia.

Pero para comprender mejor qué quiere decir esto puede ayudar tener una idea de cómo funciona Internet.

Una descripción de Internet sin demasiados detalles.

Internet es una red global que presta multitud de servicios, algunos de los más conocidos son: la web, el correo electrónico, el intercambio de archivos con P2P, videoconferencia y prácticamente cualquier servicio de comunicación imaginable.

Pero esta red que se extiende por todo el mundo utiliza diferentes tipos de enlace: fibra óptica, cables submarinos, radioenlaces, enlaces satélite y también tecnologías que podemos ver en nuestras redes de área local como Ethernet o WiFi. Y por supuesto todo esto no es de un solo propietario, así que si miramos con más detalle nuestra red global descubrimos que realmente son muchas redes interconectadas.

Por ejemplo, en el siguiente esquema se pueden ver algunos de los cables submarinos que muestra la web Submarine Cable Map. Cada cable puede tener un dueño diferente y, en definitiva, es un trozo de Internet.

Cables submarinos de https://www.submarinecablemap.com/

Por todos estos enlaces se transmite el tráfico de los usuarios de Internet, tráfico que está constituido formado por unidades que se llaman paquetes IP (es decir, paquetes del Protocolo de Internet). Así cuando los usuarios acceden a la web, envían correos electrónicos o juegan en red, están transmitiendo y recibiendo paquetes IP.

Y en Internet, tal y como la conocemos hasta ahora, esos paquetes IP se mueven de extremo a extremo sin incurrir en mayores costes por la distancia recorrida y sin ningún tipo de discriminación por origen, destino, aplicación, etc… Todos reciben el mismo trato de la red y esto es lo que llamamos la neutralidad de la red.

Si la red es un conjunto de redes, ¿dónde se intercambia el tráfico entre ellas? ISPs y puntos neutros de Internet.

Para un usuario doméstico de Internet el acceso a la red se produce a través de un proveedor de servicio de Internet (Internet Service Provider, ISP). Un ISP acostumbra a ser una empresa que tiende su propia red para facturar a los clientes que se quieren abonar. Esta red es una de las que forma Internet y en ocasiones puede ser muy grande al extenderse por el territorio de todo un país, pero aún así los clientes no se abonan para comunicarse con los usuarios de esta red (o no de manera exclusiva). Porque si bien la red de un ISP puede ser grande y tener muchos contenidos, Internet aún es más grande y tiene más contenidos. Así que, en general, los usuarios se abonan al ISP para poder comunicarse con otros usuarios de Internet (que estarán o no en el mismo ISP) y conectarse a servicios de Internet (que pueden estar en cualquier parte del mundo).

Por todo esto será necesario que el tráfico del usuario se transmita por la red del ISP que ha contratado y por diferentes redes hasta llegar a su destino.

Los puntos neutros de Internet son los lugares en los que se realiza el intercambio de tráfico entre los proveedores de servicio de Internet. Se trata de una infraestructura común en la que entran en contacto diferentes redes para intercambiar tráfico de manera voluntaria. Y este tráfico se intercambia de manera neutral. Es decir, quien decide participar en un punto neutro paga por cierta capacidad de intercambio de modo que puede entregar cierta cantidad de paquetes provenientes desde su red a otros participantes del punto neutro (que están obligados a aceptarlos). Del mismo modo que él está obligado a aceptar paquetes que provienen de los otros participantes del punto neutro.

Así los paquetes pueden ir cambiando de red en red para alcanzar su destino. Y las redes intermedias no bloquean o ralentizan este tráfico que pasa por ellas porque no tenga ni origen ni destino en ellas mismas.

Por volumen de tráfico intercambiado el mayor punto neutro de Internet es DE-CIX (Alemania). Se puede consultar la estadística de tráfico intercambiado y realmente es un volumen abrumador. En el momento de escribir esto hay momentos del día en los que se intercambia tráfico a cerca de 6 Tbps.

En Barcelona está el CATNIX, mucho menor, pero su web nos ofrece:

De esta manera es posible ver que entre los participantes de CATNIX hay organizaciones tan dispares como:

  • guifi.net: Una red de telecomunicaciones común, libre y neutral que está montada por entusiastas.
  • Telefonica: Una empresa de telecomunicaciones que entre otras cosas es el mayor ISP por estas latitudes.
  • Google: Una empresa tecnológica que ofrece servicios en Internet.

Es fácil suponer que estos tres participantes tienen diferentes objetivos pero, en el CATNIX, todos intercambian tráfico de manera neutral. Ninguno bloquea, ralentiza o filtra el tráfico que le envían los demás.

Si Internet ha sido neutral y los puntos neutros forman parte de su infraestructura. ¿Quién puede querer acabar con la neutralidad de red? ¿Y por qué?

Puede haber varios motivos para atacar la neutralidad de red, y entre ellos, los económicos son los más evidentes.

La red conecta a muchos actores con diferentes papeles. Los ISPs cobran a sus clientes directos por el acceso a Internet, pero los usuarios pueden utilizar muchos servicios gratuitos (como los de Google, Facebook, etc..) o de pago (como los de Netflix, HBO, etc..). En uno y otro caso, tanto los que prestan servicios gratuitos como los que prestan servicios de pago, ganan dinero a partir de sus usuarios. De manera que los ISPs pueden caer en la tentación de creer que Internet es suya y que deben obtener una porción del beneficio que obtienen terceros que utilizan esta red.

Por ejemplo Telefonica ya cobra a sus usuarios por el acceso a Internet. Pero viendo que otras compañías que ofrecen servicios y/o contenidos ganan dinero con estos usuarios reclaman una parte.

Esto lo puede ilustrar rápidamente César Alierta cuando era presidente de Telefónica. Dejo el corte en un momento en el que afirma que las redes son suyas (y de otros ISPs) pero todo el vídeo ilustra la mar de bien lo que piensa.

Por otro lado las empresas que ofrecen servicios en Internet (Google, Facebook, Netflix, HBO, …) no están interesadas en pagar a los ISPs. Su postura puede ir desde movimientos tácticos como los de Google con Google Fiber, que allí donde está desplegado (un área extremadamente pequeña de EEUU) deja en ridículo las ofertas de otros ISPs, a la greña como en el caso de Netflix/Telefónica.

Telefónica tiene su propio servicio de series y películas, de modo que Netflix es competencia directa. Por esta razón Telefónica no ha querido llegar a acuerdos de intercambio de tráfico con Netflix sin que Netflix pague al ISP.

Pero las noticias sobre el fin de la neutralidad de red están provocadas por un cambio de legislación en EEUU. ¿Qué ha sucedido?

Pues ha sucedido que Ajit Pai, que es el presidente de la FCC que ha propuesto acabar con la legislación de protección de la neutralidad de red.

Ajit Pai, presidente de la FCC.

Ajit proviene de Verizon, uno de los ISPs más grandes de EEUU. El origen de Verizon está en la decisión judicial que obligó a AT&T a dividirse para evitar una situación monopolística. Y sí, a AT&T es a quien cita César Alierta como otro propietario de la red.

Desde el punto de vista de Verizon, que Ajit Pai defiende, es injusto que un ISP tenga que tratar todo el tráfico (incluso el de servicios rivales) con la misma velocidad. La red es suya, así que ellos deciden qué calidad (o incluso si se puede acceder) a cada servicio. ¿Os suena?

Las implicaciones son evidentes. Con neutralidad de red un usuario paga por determinado ancho de banda de acceso a Internet, pero utiliza Internet para lo que crea conveniente. No hay diferencia entre participar en Wikipedia, leer la prensa o ver vídeos, el ISP símplemente transporta el tráfico del usuario.

Pero sin neutralidad de red el acceso se puede compartimentar. Por ejemplo, el ISP portugués MEO oferta los siguientes packs:

Packs de acceso del ISP portugués MEO.

Como se puede ver por 4.99€/mes se puede disfrutar del pack MESSAGING que da acceso a unas cuantas aplicaciones de mensajería instantánea, pero no permite otro tipo de acceso. Si también se quieren ver vídeos será necesario contratar el pack VIDEO que permitirá el acceso a otros servicios.

Así ya no se trata de un acceso a Internet como el que conocemos, sino un acceso a algunos servicios de Internet.

Sin neutralidad de red el ISP decide qué tipo de acceso se obtiene en cada caso. Por ejemplo, la web de un medio que pague al proveedor puede cargar con mayor velocidad y las páginas de otros medios de comunicación pueden resultar penalizadas y obtener un mal rendimiento.

En la Internet que conocemos el usuario puede dirigirse a cualquier lugar. Sin neutralidad de red el ISP se arroga el derecho a decidir a qué se puede acceder y en qué condiciones. De modo que Internet sin neutralidad de red ya no es el espacio de participación al que estamos acostumbrados, sino el parque temático que nos ofrezca nuestro proveedor.

Enlaces:

  1. Vint Cerf, Tim Berners-Lee, and 19 other technologists pen letter asking FCC to save net neutrality.
  2. Estadísticas de tráfico en diferentes puntos neutros: DE-CIX (Frankfurt), MSK-IX (Moscú), CATNIX (Barcelona)

Centenarios

Como el centenario del nacimiento o de la muerte de un autor suele ser tradicionalmente una ocasión para celebrar su obra, revisarla, comentarla y leerla o releerla, según los casos, recordaremos aquí los nombres de algunos autores de quienes se cumplen centenarios en el 2016, año generoso en este tipo de conmemoraciones. Por ceñirnos al ámbito literario, no hablaremos de artistas como Hieronymus Bosch, El Bosco (1450-1516), autor de pinturas prodigiosas de quien se conmemora el V centenario de su muerte el próximo 9 de agosto; ni del pianista y compositor Enrique Granados (1867-1916), muerto por ahogamiento hace cien años en el naufragio del Sussex; ni del filósofo Gottfried Wilhelm Leibniz (1646-1716), llamado “El último genio universal”, de quien se conmemora el 14 de noviembre el tercer centenario de su muerte. Nos limitamos a unos cuantos escritores de los que se celebran centenarios y empezaremos, en orden cronológico, por aquellos que han tenido mayor reconocimiento oficial en nuestro entorno.

Ramon Llull

No se sabe con certeza ni en qué fecha ni en qué lugar murió Ramon Llull (1232-1316), autor de cuya muerte se conmemora este año el VII centenario (Any Llull). Nadie duda, sin embargo, de su insaciable curiosidad, de su titánica capacidad de trabajo bibliográfico (se conocen 265 títulos suyos, entre los escritos en latín, occitano, catalán y árabe), de su inquieto afán evangelizador (una de las razones por las que realizó numerosos viajes por Europa, Oriente Próximo y el norte de África), ni, sobre todo, de  la trascendencia de su obra, tanto para la filosofía y la teología medieval  como para la lengua y la literatura catalana (la influencia del Llibre de l’orde de cavalleria es perceptible, por poner sólo un ejemplo, en el código caballeresco de Tirant lo Blanc), pues fue el primer autor que, consciente de la necesidad de transmitir las enseñanzas del cristianismo a quienes no sabían latín, empezó a utilizar la lengua catalana con una finalidad didáctica, tanto en tratados doctrinales como en obras poéticas y narrativas. Y todo por amor al conocimiento de Dios, causa última de los afanes de su vida personal, intelectual y contemplativa.

Cervantes, Shakespeare, Inca Garcilaso

En cuanto a otras grandes celebraciones, el pasado 23 de abril se conmemoró oficialmente el IV centenario de la muerte de Miguel de Cervantes (1547-1616), de William Shakespeare (1564-1616) y del Inca Garcilaso de la Vega (1539-1616), “el primer mestizo biológico y espiritual de América”, autor de los Comentarios reales de los incastres autores más atraídos por los trabajos, los amores y los días de los seres humanos que por el conocimiento de la divinidad.

Pero, dejando aparte las celebraciones oficiales, que, por carácter y por vocación, suelen tener un lado espectacular gracias al que a veces consiguen un cierto efecto divulgativo, aunque no siempre llegan a estar a la altura de las circunstancias, debe recordarse que el mejor homenaje que puede rendirse nunca a un escritor es leer sus obras y facilitar los medios para que otros las puedan leer (lo demás es publicidad y boato). Debe admitirse, es verdad, que, por prejuicios o por experiencias malogradas, a veces la simple mención de autores clásicos como Llull, Cervantes, Shakespeare o el Inca Garcilaso pueden disuadir a algunos lectores. Para recordar la vigencia de los clásicos, Italo Calvino escribió un ensayo, ¿Por qué leer a los clásicos?, con catorce razones para convencer a los más recalcitrantes. Sin embargo, con una de las razones, la que enumera como sexta, podría ser suficiente para algunos: “Un clásico es un libro que nunca termina de decir lo que tiene que decir”. Es decir, los clásicos admiten lecturas adecuadas a nuestro tiempo y pueden ayudarnos a conocernos mejor. En fin, si alguien que lea estas páginas tiene dudas sobre el papel de los clásicos en la enseñanza, que lea la experiencia didáctica de Carmen Miñana (“Clásicos contra molinos”) y el ensayo de la profesora Mercè Romaní (“Los clásicos en el aula: el caso del Quijote”).

Charlotte Brontë

Otros autores centenarios más cercanos a nosotros en el tiempo tampoco admiten malas excusas para no ser leídos: de ellos se suele hablar en diferentes entornos (por ejemplo, por limitarnos a nuestro instituto, en las clases de literatura y en los clubs de lectura) y sus libros se siguen reeditando con frecuencia, así Charlotte Brontë (1816-1855), autora de Jane Eyreuna novela cuyo final feliz compensa emocionalmente las fatigas y avatares de los protagonistas y conmueve hasta al más intransigente de los lectores doscientos años después del nacimiento de su autora.

Henry James

En este mismo curso, como homenaje a Henry James (1843-1916), en los clubs de lectura de nuestro instituto hemos leído y comentado dos de sus obras, Otra vuelta de tuerca y Daisy Miller. En la primera sentimos y analizamos el desconcierto que el autor buscaba provocarnos: ¿es fiable el punto de vista de la narradora, la institutriz de Miles y Flora, y siguen estos dos niños en contacto con Jessel, la anterior institutriz, y Quint, el antiguo chófer? En cuanto a Daisy Miller, una joven norteamericana sin los prejuicios de los europeos que la censuran hipócritamente, no podemos sino lamentar que sea víctima de su ingenuidad o de su inconsciencia ni dejar de preguntarnos en qué medida debe considerarse una pionera de la liberación de la mujer.

Muchos de los relatos y de las novelas de Henry James, algunas de ellas llevadas al cine en películas de gran interés (Retrato de una dama, La copa dorada, ¿Qué hacemos con Maisie?, etc.), siguen cosechando lectores en todo el mundo y dándoles dádivas como la que se contiene en esta frase de La edad madura: “Una segunda oportunidad: ahí radica el engaño. Nunca habría más que una. Trabajamos en la oscuridad; hacemos lo que podemos; damos lo que tenemos. Nuestra duda es nuestra pasión y nuestra pasión es nuestra tarea. Lo demás es la locura del arte.” Una frase para llevar escrita en la agenda personal.

Rubén Darío

Algunos alumnos de primaria y de ESO siguen aprendiéndose, con gusto y sin contratiempos, llevados por la gracia musical de sus versos, el poema  que Rubén Darío, el príncipe de las letras (1867-1916), dedicara a Margarita Debayle:

Margarita, está linda la mar

y el viento

lleva esencia sutil de azahar;

yo siento

en el alma una alondra cantar:

tu acento.

Margarita, te voy a contar

un cuento.

Otros, mayores y más reflexivos, inclinados tal vez a la metafísica, siguen dándole vueltas a las ideas de “Lo fatal”:

Dichoso el árbol, que es apenas sensitivo,

y más la piedra dura porque ésa ya no siente,

pues no hay dolor más grande que el de ser vivo

ni mayor pesadumbre que la vida consciente.

Todos (o algunos, quién sabe), en fin, habrán podido oír en clase de literatura estos días, especialmente desde el 6 de febrero, fecha del centenario de la muerte de su autor, los primeros versos (por lo menos) de la “Canción de Otoño en Primavera”:

Juventud, divino tesoro,

¡ya te vas para no volver!

Cuando quiero llorar, no lloro,

y a veces lloro sin querer…

Jack London

Durante muchos años fueron lecturas habituales del alumnado de secundaria novelas como La llamada de la selva y Colmillo Blanco, de Jack London (1876-1916). Ahora que se cumplirán cien años de la muerte de su autor (exactamente, el 22 de noviembre), tal vez convenga que los jóvenes recuperen esas lecturas, su novela autobiográfica Martin Eden y muchos otros de sus relatos ambientados en las tierras del silencio blanco en los que igualmente se siente con ímpetu contagioso la llamada de la naturaleza. “Nostalgias inmemoriales de nomadismo brotan debilitando la esclavitud del hábito; de su sueño invernal despierta otra vez, feroz, la tensión salvaje”, dice el hermoso epígrafe inicial de La llamada de la selva para aludir al impulso que siente Buck, el perro protagonista, hacia sus orígenes ancestrales una vez que ha perdido a su amigo John Thornton. Su transformación no puede dejar indiferente a nadie.

Henryk Sienkiewicz

Henryk Sienkiewicz (1846-1916) tal vez no esté de moda entre nosotros, pero la más famosa de sus novelas históricas, Quo vadis?de la que se han hecho cinco versiones cinematográficas directas y varias indirectas o parciales, todavía evoca en muchos lectores, aunque ya resulte convencional, el afanoso mundo de los primeros cristianos en tiempos de Nerón, los amores difíciles entre Vinicio y Ligia, la elegancia intelectual de Petronio, la fidelidad de Ursus y el transformismo del sofista Quilón Quilónides. Constituye, por tanto, un viaje ameno, con regusto por los detalles de ambiente (no en vano el autor era periodista), a la tumultuosa Roma del siglo I.

Camilo José Cela

Camilo José Cela (1916-2002), autor de cuyo nacimiento se cumplen cien años dentro de unos días (el 11 de mayo), controvertido por sus actitudes, por sus ideas políticas y por el trasfondo de algunas de sus obras literarias, concebía la novela como un género literario en permanente transformación, de manera que trató siempre de que ninguna de sus novelas se pareciera a las anteriores, aunque sus resultados sean muy desiguales. En los clubs de lectura, cuando se revisa su obra, se recurre a las novelas de mayor aceptación popular, como La familia de Pascual Duarte y La colmena.

Saki

Saki, nombre literario de Hector Hugh Munro (1870-1916), autor de cuentos maliciosos construidos con diálogos y observaciones memorables por su ingenio irónico, no ha tenido con cierta crítica académica el reconocimiento que merecería (Harold Bloom, por ejemplo, no lo incluye en su canon del cuento), aunque entre sus defensores se cuente el mismísimo Jorge Luis Borges. Pero su obra se reedita periódicamente y resiste con creces el paso del tiempo, y sus personajes retratan con un humor incisivo (a veces, negrísimo) la comedia de las vanidades que vivían permanentemente las clases altas británicas en la época victoriana. “Saki fue el primero en utilizar con éxito una premisa salvajemente escandalosa para comunicar una idea seria… Sus mejores cuentos siguen siendo mejores que los mejores de casi cualquier otro escritor”, sostiene otro de sus defensores, Roald Dahl.

Giorgio Bassani

Giorgio Bassani (1916-2000), autor italiano de cuyo nacimiento acaban de cumplirse cien años el pasado 4 de marzo. Escrita en primera persona por un narrador que suele identificarse con el propio autor, El jardín de los Finzi-Contini, su obra más conocida, y no sólo por haber sido adaptada al cine sino por ser la clave de otras de sus novelas ambientadas en Ferrara, nos acerca al mundo de una familia acomodada de origen judío. Los Finzi-Contini acabarán desapareciendo en los años convulsos de la Segunda Guerra Mundial, la mayoría de ellos deportados a campos de exterminio nazis. Bassani declaró en varias ocasiones que su objetivo al escribir esa novela no fue sólo denunciar la vergüenza insoportable que significó la política de exterminio de la comunidad judía por parte de los nazis, sino contribuir a que las vidas de los personajes en que estaba basada su crónica no cayeran en el olvido. Ese objetivo se alcanza en la medida en que sus obras siguen reeditándose y leyéndose con gran interés.

Roald Dahl

Y, por último, aunque en la imaginación de muchos jóvenes lectores ocupe el primer lugar de esta lista, hablemos de Roald Dahl (1916-1990), de cuyo nacimiento se cumplirán cien años el 13 de septiembre. Aunque algunos lo encasillen por algunas de sus novelas (Matilda, Charlie y la fábrica de chocolate, etc.) como un autor de literatura para niños (quizás por su defensa furibunda de los niños frente a las razones pragmáticas de los mayores), quienes más que admirarlo lo aman, saben muy bien que sus mejores obras no diferencian a los lectores por su edad; Boy o Volando solo, dos libros autobiográficos,por ejemplo, y muchos de sus cuentos pueden disfrutarse tanto si uno es joven como si es adulto; basta con que a uno le guste la literatura. Como buen lector de Saki (ya hemos visto más arriba la generosidad con que lo valora), Dahl impregna de un feliz sentido del humor la mayor parte de sus relatos, pero sin evitar la ternura ni reprimir su apasionada imaginación, y eso hace inmensamente felices a todos sus fieles lectores.

En fin, bienvenidos sean tantos centenarios si contribuyen a que se conozcan mejor las obras de los autores aquí mencionados: que cada cual escoja los suyos y, si tiene ganas y tiempo, nos deje aquí su comentario.

 

Creant vincles, construint ponts

Un cop més el nostre institut ha participat durant aquest any al concurs del projecte Joves en Xarxa —els premis de Convivència i Drets civils—, convocat per tractar de prevenir conductes contràries a la convivència, enfortir la cohesió social  i educar els joves colomencs en l’ús dels drets civils i la cultura del diàleg. A aquesta quarta convocatòria del concurs, els premis han estat els següents: 1r premi, per al grup 3r B, del Sagrat Cor, pel projecte Rumors a les xarxes socials; 2n premi, per a l’alumnat de l’aula d’acollida de l’IES La Bastida, pel seu treball Amor a Fondo, i 3r premi, per al grup Horitzó de l’IES Numància, pel treball No somos perfectos. Des d’aquí enviem la nostra enhorabona als guanyadors. Quant a la nostra participació, recordem ara els precedents.

Si al curs 2011-2012, a la primera convocatòria del premi, el nostre institut va participar-hi amb el treball  Calen les normes? (veure entrada de 3 de juny de 2012 a aquest mateix blog), al curs 2012-2013, amb Tothom en contra meva (veure entrada de 2 de juny de 2013) i al curs 2013-2014 amb dos treballs, The Mirror: Una mirada als adolescents de Santa Coloma de Gramenet i M’estimes?: Prevenció de la violència de gènere en adolescents, que va resultar guanyador (veure entrada de l’1 de juliol de 2014), aquest any, els projectes presentats pel nostre centre eren El Puig estiu, del grup 1r C, dirigit per la professora Belinda León, i Creant vincles, construint ponts, del grup 4t D, dirigit per la professora Yolanda Moneo,  veterana en aquest concurs.

Grup 1r C

El treball del grup 1r C, centrat en els estereotips i rumors, consisteix en la publicació d’una revista, El Puig estiu, a l’editorial de la qual els seus autors expliquen com han aprofitat els diferents tallers de sensibilització que han fet al llarg del curs sobre la tolerància, els rumors, els prejudicis, el treball en grup, etc., i com han treballat aquests temes a diferents assignatures (català, ciències de la natura, música, anglès, matemàtiques i ciències socials). Quant al seu contigut, hi trobem articles (per exemple, “Cremades digitals”, on es fa un paral·lelisme entre les cremades del sol a l’estiu i les cremades per la tecnologia a la nostra societat), entrevistes, jocs en anglès, passatemps, recomanacions (de pel·lícules, sèries de TV, cançons…), un llistat crític d’estereotips (“Estem tips d’estereotips”), reflexions sobre interculturalitat, els rumors i les meduses (“Arriba l’estiu i les meduses ocupen les nostre platges de la mateixa manera que els  rumors també podem ocupar les nostre vides. Hem fet un paral·lelisme entre com viuen, ataquen i ens podem guarir de les picadures de meduses i dels rumors”) i un estudi sobre els canvis que troben els alumnes en passar de primària a secundària.

A la memòria escrita, la tutora del projecte, Belinda León, contextualitza el treball, explica que “El Puig Estiu va ser el nom que li vam donar a la revista, ja que és un treball fet per alumnes del  Puig i està pensada per fullejar-la a l’estiu ja que és el resultat de moltes de les coses que han après aquest any”, i declara els seus objectius: millorar el treball en equip, consolidar el respecte per les diferències culturals i tenir com a referent positiu al grup que els apadrinava, el 4t D.

Grup 4t D

Respecte al projecte de 4t D, no s’han limitat a fer una feina teòrica, sinò que han tractat de portar-la a la pràctica com a padrins dels alumnes de 1r d’ESO, perquè consideren que quan l’alumnat de primària passa a secundària hi troba moltes diferències i cal acompanyar-lo i guiar-lo perquè cap alumne es pugui sentir desorientat en aquest moment de canvi. Deixem, però, que siguin els mateixos alumnes que ens expliquin el sentit del seu treball:

“Vivim en una societat obsessionada en crear una bombolla per al benestar adult, però no
aconseguim adonar-­nos compte de la importància de sembrar una autoestima forta sobre
el nostre futur, els nens. És molt important que aquests petits cors creixin en un medi d’adults equilibrats, ja que això serà el millor que els puguem transmetre. En canvi, si ens parem a pensar sobre el tema, ens costarà una misèria conscienciar­-nos que fem les nostres mancances visibles. Així com els animals, els nens perceben les nostres pors, ergo les nostres inseguretats i les fan seves amb gran facilitat. Davant d’aquest succés, és cert que ens hem d’esforçar perquè això passi en menor mesura. Però, com podem fer-­ho? En primer lloc hem de tenir en compte que som el seu millor exemple a seguir, és a dir, que necessitem fomentar la nostra estima. En segon lloc, la nostra forma de tractar­los, així com en els valors que demostrem i inculquem, és a dir, en com els eduquem. D’això tracta aquest treball col∙lectiu. Que els nens nouvinguts a l’ESO no xoquin contra un mur d’aspectes negatius, que els nostres consells arribin a la seva ment i cor, i sobretot a poder afrontar les seves pors i les seves penes. Per tant, es tracta d’un procés d’adaptació a les experiències de vida difícils o extremes. Parlem de resiliència, un terme definit com ‘la capacitat humana d’assumir amb flexibilitat situacions límit i sobreposar­-s’hi i el qual no es té gaire en compte en els centres escolars i molt menys en el “modus operandi” de les assignatures. Això ens ha fet replantejar sobre la necessitat i l’obligació que tenim d’incorporar la resiliència dins de les aules, perquè els alumnes puguin aconseguir els seus objectius. Arribat el moment, li hem donat molta importància a l’empatia, a la capacitat de posar­-se en la pell de l’altre, fent­-nos partícips dels seus temors i vivències. Però creiem que cal anar un pas més enllà i també concedir la importància que es mereix a la resiliència per afrontar amb plenes garanties l’èxit dels nostres companys de 1r”, escriuen a la memòria final els alumnes de 4t D guiats per la tutora del projecte, Yolanda Moneo.

En definitiva, tenim aquí dos bons exemples de treball d’educació per a la ciutadania i de defensa del diàleg  i de la cultura de la pau, pels quals hem de felicitar molt cordialment els seus autors, l’alumnat i les professores participants, al mateix temps que agrair-los el seu esforç per crear vincles i construir ponts. Ara només cal esperar que tota aquesta feina que fan molts professors per l’educació cívica a les aules tingui tot el suport i el reconeixement que es mereix per part de la societat i que doni els seus fruits.

De 14 a 20 (la revista)

Una pregunta clàssica en les entrevistes als escriptors és: Per què s’escriu? Així, fa alguns anys, a una publicació extraordinària del periòdic francès Libération, van demanar a 400 escriptors  d’arreu del món que per què escrivien (Libération, març 1985: Pourquoi ecrivez-vous? 400 ecrivains repondent), on trobem, per exemple, la resposta de l’escriptor espanyol Julián Ríos, que inventa una paraula nova, “escrivivir”, per justificar que per a ell l’escriptura és una forma de viure més intensa que la de la vida quotidiana. O l’opinió de Ricardo Piglia, un escriptor argentí, que escriu “perquè el món de la ficció l’intriga: la circulació de les històries, els disfresses de les paraules i el poder de creure. La literatura és el laboratori d’allò que és possible: un lloc on poder experimentar, fer una cosa nova d’allò que és vell. Escric perquè la literatura és la forma privada de la utopia”. I  la revista el funàmbul més recentment (estiu de 2014), a un número monogràfic (Per què escrivim?), ha aplegat opinions de diversos autors sobre el tema, per exemple, les de María Zambrano: “Escriure és defensar la solitud en què ens trobem; és una acció que solament brota des d’un aïllament efectiu, però comunicable […]. Però és una solitud que necessita ser defensada. […] L’escriptor defensa la seva solitud mostrant el que no es troba enlloc més.”

Aquestes i altres respostes venen al cas quan presentem una nova revista literària per a joves lletraferits, De 14 a 20, una revista que ha nascut a l’abric del concurs que convoca l’AMPA de l’Institut Puig Castellar adreçat a joves de Santa Coloma de Gramenet de 14 a 20 anys. Aquesta revista neix per promoure el premi De 14 a 20, per servir d’aparador als joves autors colomencs i per difondre recomanacions, estratègies i reflexions sobre l’art d’escriure.

Al primer número de la revista (febrer de 2015), hi podeu trobar els tres relats finalistes del concurs de l’any passat: “El extraño ser” de Marc Prado Díaz (16 anys, de l’Institut Numància), “Velada para un recuerdo” de David S. Murga (17 anys, de l’Institut Puig Castellar) i “Entre las sombras” de Núria Fernández Bermejo (14 anys, de l’Institut Ramon Berenguer), a més d’una llista de 39 autors de relats breus que hem pres d’un gran crític nord-americà, Harold Bloom (del seu llibre Cuentos y cuentistas. El canon del cuento), una sèrie d’observacions i consells d’alguns mestres del conte (Antón Chéjov, Flannery O’Connor, Alejo Carpentier i Raymond Carver).

Quant a l’esmentada llista d’autors (Alexander Pushkin, Nathaniel Hawthorne, Hans Christian Andersen, Edgar Allan Poe, Nikolai Gogol, Iván Turgueniev, Herman Melville, Lewis Carroll, Mark Twain, Henry James, Guy de Maupassant, Joseph Conrad, Antón Chéjov, O. Henry, Rudyard Kipling, Thomas Mann, Jack London, Sherwood Anderson, Stephen Crane, James Joyce, Franz Kafka, D. H. Lawrence, Katherine Anne Porter, Isaac Babel, F. Scott Fitzgerald, William Faulkner, Ernest Hemingway, Jorge Luis Borges, John Steinbeck, Eudora Welty, John Cheever, Julio Cortázar, Shirley Jackson, J. D. Salinger, Italo Calvino, Flannery O’Connor, Cyinthia Ozick, John Updike y Raymond Carver), com al collage fotogràfic de la portada de la revista (on hi ha escriptors que no figuren en la llista de Bloom i viceversa), hem de dir que no hi són, lògicament, tots els grans autors de relats que hi ha hagut (més de 39, és clar), però que tots els que hi són tenen el títol de mestres del relat curt.

Ara bé, aquest tipus de llistats de grans autors poden donar peu a polèmiques i a observacions sobre els autors que no hi són, i  per això aquesta és una de les preguntes que plantegem ara: Quin autor de relats curts consideres que hauria de figurar entre els millors? I una altra: Quin és el teu autor de contes favorit? I, de pas, per què no preguntar pel teu conte favorit? O dit d’una altra manera: Quin conte dels que hagis llegit o t’hagin explicat recordes amb més intensitat?

En definitiva, i per acabar, envieu-nos els vostres dubtes i suggeriments sobre el concurs, comentaris sobre la revista o sobre contes i autors de relats curts que us agradin i, si us plau, no oblideu d’enviar-nos tampoc les vostres reflexions sobre què ha de tenir un relat curt per resultar interessant, a més de la vostra opinió sobre els motius pels quals s’escriu, en general. Gràcies per la vostra participació.

Malala Yousafzai i Kailash Satyarthi reben el premi Nobel de la Pau

Aquest any el premi Nobel de la Pau, que s’atorga a Oslo en comptes d’Estocolmo (seu on s’atorga la resta de premis Nobel), s’ha lliurat a la pakistanesa Malala Yousafzai, musulmana, i l’indi Kailash Satyarthi, hindú, dos defensors dels nens i de l’educació.

A una entrada anterior, “Contra la discriminació de la dona” (10 de desembre de 2012), parlàvem de Malala Yousafzai, la jove pakistanesa que havia estat víctima d’un atemptat dels talibans amb un tret al cap per defensar el dret de les nenes a l’educació. Ara, dos anys després d’aquell atemptat a la vall del Swat (Pakistan), Malala, de 17 anys, ha rebut a Oslo el premi Nobel de la Pau i ha proclamat al seu discurs d’agraïment la seva disposició per seguir lluitant fins a “veure tots els nens a l’escola”, perquè encara hi ha milions de nens privats de l’educació al món (66 milions dels quals són nenes).

En coherència amb les seves idees, Malala ha confirmat que dedicarà  la seva part del premi (442.000 €) a construir  a Mingora, el seu poble (a la província de Jaiber Pastunjuà, al Pakistan), un institut de secundària per a nenes, malgrat que ella no pugui tornar-hi, almenys de moment (viu amb la seva família com a refugiats al Regne Unit).

L’altre guardonat, Kailash Satyarthi, menys conegut internacionalment que Malala, és un activista indi de 60 anys, fundador del Bachpan Bachao Andolan (BBA, Moviment per Salvar la Infantesa), que ha aconseguit alliberar fins ara 83.000 nens esclavitzats al seu país.

En rebre el premi, Satyarthi ha declarat que “l’esclavitud i el tràfic de nens, el treball o el matrimoni infantil, l’abús sexual o l’analfabetisme no tenen cabuda en una societat civilitzada”, ha fet una crida a la comunitat internacional per “universalitzar l’educació i compartir la prosperitat” i ha anunciat que amb els diners rebuts (442.000 €) promourà una Marxa Global contra el Treball Infantil.

La seva organització, la BBA, és, més que una ONG, un moviment popular format per 80.000 voluntaris (membres de sindicats, d’associacions de professors, d’oenagés, etc.) que busquen en secret les fàbriques, mines a cel obert, camps de cultiu de te i tallers on treballen nens en condicions d’esclavitud. Un cop localitzats aquests centres, organitzen batudes per tractar d’alliberar els nens i lliurar-los a cases d’acollida fins que els seus pares en puguin fer-se càrrec. Les històries d’aquests nens esclavitzats són esgarrifoses. “Un nen es va oblidar de plorar, perquè cada vegada que plorava li pegaven més, i la majoria han estat maltractats per haver-se quedat adormits mentre treballaven. I en el cas de nens de vuit o nou anys hi ha bastants casos d’abús sexual”, expliquen els monitors de les cases d’acollida.

Als seus parlaments i declaracions, tant Malala com Satyarthi han condemnat reiteradament els abusos, l’explotació i la violència que pateixen els nens a molts països i han advocat pel compliment dels drets de la infància, entre els quals, és clar, figura l’escolarització. Tanmateix, quan veiem que els mitjans de comunicació, l’opinió pública internacional i les xarxes informàtiques sembla que s’hagin oblidat de les estudiants segrestades a Nigèria (veure l’entrada corresponent en aquest bloc, “Per l’alliberament de les estudiants nigerianes”, de 19 de maig de 2014) i que tampoc no organitzen campanyes sistemàtiques de denúncia per pressionar els governs i les organitzacions internacionals per acabar amb l’explotació dels nens als països on encara perviu aquest mal (¿per què l’ONU i altres organismes internacionals permeten que en formin part països que no respecten els drets dels nens?), pensem que encara s’ha de lluitar molt i més coherentment per arribar a un món més just i més solidari. Tant de bo que aquest premi Nobel de la Pau 2014 tingui el millor dels efectes: sensibilitzar els polítics i tota la ciutadania perquè es millorin les condicions de vida i escolarització de tots els nens del món!

Per la diversitat cultural i contra la violència de gènere

Joves en Xarxa

Fa uns dies, exactament el 30 de maig passat, va lliurar-se per tercer any consecutiu el premi Joves en Xarxa, dedicat a treballs realitzats per alumnes dels centres de secundària de la nostra ciutat sobre convivència i drets civils. El projecte, que coordina el Servei de Convivència de l’Ajuntament de Santa Coloma amb la col·laboració de diverses institucions públiques i privades, tracta de promoure, entre altres actituds, que els joves aprenguin a actuar de forma autònoma, a utilitzar el diàleg per abordar els conflictes i a rebutjar els comportaments i actituds discriminatòries envers persones i col·lectius. A aquesta tercera convocatòria s’han presentat 16 treballs de diferents centres de secundària, públics i privats, i va resultar guanyador el treball M’estimes? (Prevenció de la violéncia de gènere en adolescents), del grup de 4t C del nostre institut (enhorabona per aquest premi!).

El nostre institut ha participat a aquest concurs des del començament. El curs 2011-2012, a la primera convocatòria del premi, el grup de 4t B va presentar un treball titulat Calen les normes? (veure l’entrada corresponent a aquest mateix blog), on, a partir de la la versió cinematogràfica de la novel·la El senyor de les mosques, els alumnes reflexionaven sobre diferents formes d’organització dels col·lectius. Al curs següent, a la segona convocatòria, el  grup de 4t A va presentar un treball titulat Tothom en contra meva (veure l’entrada corresponent a aquest blog), sobre l’assetjament entre estudiants. Aquest curs, el grup de 4t A ha presentat un treball titulat The Mirror (Una mirada als adolescents de Santa Coloma de Gramenet) i el grup de 4t C,  com hem assenyalat abans, un altre titulat M’estimes? (Prevenció de la violència de gènere en adolescents), tots dos tutorats per la professora d’Ètica Yolanda Moneo.

The Mirror. Una mirada als adolescents de Santa Coloma:

Per realitzar aquest treball sobre la identitat dels joves de la nostra ciutat, el grup de 4t A ha estudiat els llocs, els espais d’oci (bars, parcs, places, disco…), d’estudi i cultura (biblioteques, auditori, Mas Fonollar…), d’esport (Can Zam, Torribera, pistes d’atletisme…), els esdeveniments (festes de Santa Coloma: festa major, passatge insòlit…) i el funcionament i les activitats de diferents entitats (Colla Vella Diables, Rialles…); han entrevistat a 85 joves de 15 a 17 anys per conèixer els seus interessos, les seves prioritats, les seves preferències, les seves idees sobre l’amor, la família, els amics, etc.; han entrevistat i gravat en vídeo a persones de més de 60 anys per veure com eren de joves i poder comparar les seves experiències amb les dels joves d’ara; han escrit dues històries d’amor (una ideal, sense ús de les xarxes socials, i una altra de real); han fet una estadística de les entrevistes als joves per veure com viuen i quins problemes, pors i preocupacions reconeixen com a seus; han comparat diferents paràmetres culturals segons l’àmbit d’origen familiar (musulmans, xinesos, llatinoamericans, paquistanesos, europeus, etc.); han investigat sobre les preferències dels joves en diferents àrees (música, moda, llibres…), etc. A més, han dissenyat i construït a l’aula de Tecnologia una càpsula del temps en forma d’avió per emmagazetmar cinc maletes on han quedat reflectits els resultats d’aquest estudi sobre la identitat dels joves colomencs… I, en definitiva, han treballat en grup i han aprés que més enllà de les diferències culturals, d’edat, nacionalitat, religió, etc., tots tenim en comú la nostra humanitat que ens uneix en la diversitat. (D’aquest treball hi ha publicat a la xarxa una altre vídeo d’entrevistes: https://www.youtube.com/watch?v=MTuib2f7vng)

M’estimes? Prevenció de la violència de gènere en adolescents:

Amb aquest treball, els alumnes de 4t C han estudiat la violència de gènere en situacions diverses de la vida quotidiana i han realitzat tres curtmetratges per transmetre que la violència, tant física com a psicològica, és més freqüent del que normalment es pensa, fins i tot entre adolescents. Segon les paraules dels seus autors, en el primer curt, titulat Sacrifici, han utilitzat l’efecte blanc i negre perquè és un dels que més s’assembla a les cares de l’amor, ja que representa els alts i baixos d’una parella. Aquest fa arribar d’una forma més real els moments que poden passar dues persones, contrastant i deixant veure el petit pas que hi pot haver de l’amor a l’odi. […] Al segon curt, titulat La mitja taronja no sempre és dolça, han utilitzat l’efecte sèpia ja que mostra una situació que no pot tenir color, és un “sense tu res ja no té sentit”, la noia es veu obligada a viure sense el seu estimat. El que provoca l’efecte monocrom simbolitza la falta d’il·lusions, d’esperança, el neguit, el desconcert que implica la inacció. […] A la tercera part, titulada, Game Over, expliquen que han fet servir un efecte que simula un videojoc, perquè l’amor representa anar superant pantalles: Quan et pares a pensar el que ha passat sembla que tu no siguis el protagonista, com si res tingués a veure amb tu i amb la teva vida. […] Aquests curts es fan servir metafòricament com gotes de pluja que antecedeixen a la gran tempesta que és el desenllaç final, amb la violència física. Aquesta tempesta queda reflectida en un Stop Motion protagonitzada per la Barbie i el Ken, un estereotip de parella perfecta. En aquesta parella, el noi és qui mana i la noia és submisa i obeeix el seu xicot.

A les conclusions d’aquest treball diuen els seus autors: “La part teòrica d’aquest projecte ha estat complexa. En començar a tractar el tema de la violència de gènere no enteníem gaire perquè era tan important desemmascarar actituds masclistes d’una banda i submises d’una altra. No teníem clar que aquestes històries anessin amb nosaltres. […] Nosaltres no tenim el perfil de víctimes de la violència de gènere, pensàvem. No vam trigar gaire a desdir-nos. En començar a veure els mites de l’amor romàntic que formen part de la nostra educació, en els contes infantils, en la publicitat i com aquests es reforçaven en l’adjudicació de rols femenins i masculins ens vam adonar que no estàvem tan lluny de caure en l’error de mitificar l’amor romàntic i en conseqüència de no advertir els possibles indicadors que ens haurien d’alertar del perill.”

En fi, com veiem, tant els alumnes de 4t A com els de 4t C han fet treballs seriosos per aprendre i acceptar la diversitat cultural i per descobrir i lluitar contra els estereotips que condueixen a la violència de gènere.  Us invitem a conèixer i a comentar aquests treballs.