Curial e Güelfa avui

Un dia de febrer va saltar la notícia:  “Han trobat l’autor de la novel.la cavalleresca Curial e Güelfa (1445-1448). Desapareix el “misteri” de la seva creació.” I de seguida van arribar els comentaris entre companys que ens hem passat la vida explicant llengua i literatura. Comentaris com aquest, en broma però molt de veres: “Ara els nanos hauran d’estudiar un altre autor, en el cas que algú estudiï història de la literatura.” I aquí hi ha el quid de la qüestió, en la segona part de la frase: en cas que a algú li interessin obres com aquesta més enllà de l’àmbit de l’erudició i la investigació. La sorpresa de la troballa i la identitat i personalitat de l’autor tenen, sens dubte, interès periodístic. Els diaris i alguns espais informatius a ràdio i televisió han reconegut el valor de la tesi d’Abel Soler, presentada a la Universitat de València el passat 2016 i dirigida per l’excel·lent investigador i traductor Antoni Ferrando, en la qual s’argumenta i demostra qui era el fins ara desconegut autor. Fonamental ha estat l’estudi de Soler i altres estudis previs realitzats a llarg dels anys per prestigiosos professors sobre el riquíssim i divers cabal lingüístic i cultural plasmat en el deliciós Curial, fruit de la pròpia vida i del talent de l’autor.

Enyego d’Àvalos, gran camarlenc del rei Alfons el Magnànim, autor de Curial e Güelfa

I així ens ha arribat el nom d’Enyego –en castellà Íñigo- d’Àvalos (1414-1484), castellà de naixença, valencià d’adopció i enamorat de la literatura italiana, tot plegat un compendi d’allò que tantes vegades se’ns ha explicat del gresol de cultures i de llengües que enriqueixen llocs i persones il·luminant un temps que semblava sortir d’una gran foscor. Nascut a Toledo, va arribar amb només set anys a la cort valenciana del rei Alfons el Magnànim on va ser acollida la seva família, una de les més importants de la Castella del seu temps, en fugir per una conjura en què es va veure involucrat el seu pare, Ruy López Dávalos. Enyego arribà a ser ambaixador de la Corona d’Aragó a Milà i gran camarlenc a Nàpols en l’època del rei Pere el Gran.

Pel que fa a Curial e Güelfa, abans el feien llegir als estudiants de Filologia Catalana però sospito que era per interès particular d’algun professor. Jo vaig acabar l’especialitat sense haver llegit el Tirant i abans havia acabat Filologia Hispànica (dins l’extinta Filosofia i Lletres) sense haver llegit el Quijote. Increïble però cert. A l’institut tant el Tirant com el Quijote es feien llegir a tot l’alumnat quan existia l’assignatura d’Història de la Literatura, tant castellana com catalana, i d’això fa molts anys. S’ha intentat subsanar aquesta mancança però és molt difícil omplir un buit tan gran; actualment, si es fan llegir és a batxillerat, on no arriben tots, i de vegades en versions molt light i desvirtuades, com és el cas del Tirant.

Periòdicament s’alcen veus contra l’arraconament que estan patint les humanitats en els estudis mitjans. Les poquíssimes hores de què es disposa per treballar el català al batxillerat se les menja el temari de llengua, i és molt trist ja que és la literatura la forma més intensa (no l’única, evidentment però sí la més artística) de plasmar una llengua i d’estimar-la. Les novel·les, la poesia, el teatre, les memòries, els relats, la prosa periodística i de pensament, les narracions de viatges, els dietaris… mostren un món, una societat, pensament, inquietuds, fets que ens arriben a través del temps amb tota la seva intensitat. I en el cas de Curial e Güelfa és així. Hi ha amor, lluites, classes socials, relacions familiars, viatges i aventures, penes i alegries com en les obres modernes, on els herois no són superherois sinó gent mortal.

De vegades obres com aquesta poden fer por, i mandra. No cal anar a l’original medieval, ja sé que per a alguns és un sacrilegi no fer-ho però jo, potser per tants anys amb nanos, no hi veig cap problema a acostar-s’hi a través d’una bona adaptació, res de mutilacions com “episodis amorosos de…” sinó honrades i completes aproximacions al lector actual. Però en la nostra societat hi ha riqueses com aquesta del Curial que semblen una joia molt valuosa, heretada per ser molt ben guardada però que ningú se la posa. La modernitat durant molt de temps sembla haver renegat de la tradició, i això en altres àmbits fa temps que està quedant enrere. L’arquitectura tot sovint ens mostra com la creació casa perfectament amb el paisatge i com l’edifici antic i el nou s’uneixen en un tot harmònic. L’autèntica modernitat, la del segle XXI, és, sens dubte, acostar-se a la tradició, a obres com Curial e Güelfa, despullats de pors i de prejudicis, i deixar-nos seduir per algú que ens parla des del segle XV com si el tinguéssim a la vora.

Agustina Rico

Centenarios

Como el centenario del nacimiento o de la muerte de un autor suele ser tradicionalmente una ocasión para celebrar su obra, revisarla, comentarla y leerla o releerla, según los casos, recordaremos aquí los nombres de algunos autores de quienes se cumplen centenarios en el 2016, año generoso en este tipo de conmemoraciones. Por ceñirnos al ámbito literario, no hablaremos de artistas como Hieronymus Bosch, El Bosco (1450-1516), autor de pinturas prodigiosas de quien se conmemora el V centenario de su muerte el próximo 9 de agosto; ni del pianista y compositor Enrique Granados (1867-1916), muerto por ahogamiento hace cien años en el naufragio del Sussex; ni del filósofo Gottfried Wilhelm Leibniz (1646-1716), llamado “El último genio universal”, de quien se conmemora el 14 de noviembre el tercer centenario de su muerte. Nos limitamos a unos cuantos escritores de los que se celebran centenarios y empezaremos, en orden cronológico, por aquellos que han tenido mayor reconocimiento oficial en nuestro entorno.

Ramon Llull

No se sabe con certeza ni en qué fecha ni en qué lugar murió Ramon Llull (1232-1316), autor de cuya muerte se conmemora este año el VII centenario (Any Llull). Nadie duda, sin embargo, de su insaciable curiosidad, de su titánica capacidad de trabajo bibliográfico (se conocen 265 títulos suyos, entre los escritos en latín, occitano, catalán y árabe), de su inquieto afán evangelizador (una de las razones por las que realizó numerosos viajes por Europa, Oriente Próximo y el norte de África), ni, sobre todo, de  la trascendencia de su obra, tanto para la filosofía y la teología medieval  como para la lengua y la literatura catalana (la influencia del Llibre de l’orde de cavalleria es perceptible, por poner sólo un ejemplo, en el código caballeresco de Tirant lo Blanc), pues fue el primer autor que, consciente de la necesidad de transmitir las enseñanzas del cristianismo a quienes no sabían latín, empezó a utilizar la lengua catalana con una finalidad didáctica, tanto en tratados doctrinales como en obras poéticas y narrativas. Y todo por amor al conocimiento de Dios, causa última de los afanes de su vida personal, intelectual y contemplativa.

Cervantes, Shakespeare, Inca Garcilaso

En cuanto a otras grandes celebraciones, el pasado 23 de abril se conmemoró oficialmente el IV centenario de la muerte de Miguel de Cervantes (1547-1616), de William Shakespeare (1564-1616) y del Inca Garcilaso de la Vega (1539-1616), “el primer mestizo biológico y espiritual de América”, autor de los Comentarios reales de los incastres autores más atraídos por los trabajos, los amores y los días de los seres humanos que por el conocimiento de la divinidad.

Pero, dejando aparte las celebraciones oficiales, que, por carácter y por vocación, suelen tener un lado espectacular gracias al que a veces consiguen un cierto efecto divulgativo, aunque no siempre llegan a estar a la altura de las circunstancias, debe recordarse que el mejor homenaje que puede rendirse nunca a un escritor es leer sus obras y facilitar los medios para que otros las puedan leer (lo demás es publicidad y boato). Debe admitirse, es verdad, que, por prejuicios o por experiencias malogradas, a veces la simple mención de autores clásicos como Llull, Cervantes, Shakespeare o el Inca Garcilaso pueden disuadir a algunos lectores. Para recordar la vigencia de los clásicos, Italo Calvino escribió un ensayo, ¿Por qué leer a los clásicos?, con catorce razones para convencer a los más recalcitrantes. Sin embargo, con una de las razones, la que enumera como sexta, podría ser suficiente para algunos: “Un clásico es un libro que nunca termina de decir lo que tiene que decir”. Es decir, los clásicos admiten lecturas adecuadas a nuestro tiempo y pueden ayudarnos a conocernos mejor. En fin, si alguien que lea estas páginas tiene dudas sobre el papel de los clásicos en la enseñanza, que lea la experiencia didáctica de Carmen Miñana (“Clásicos contra molinos”) y el ensayo de la profesora Mercè Romaní (“Los clásicos en el aula: el caso del Quijote”).

Charlotte Brontë

Otros autores centenarios más cercanos a nosotros en el tiempo tampoco admiten malas excusas para no ser leídos: de ellos se suele hablar en diferentes entornos (por ejemplo, por limitarnos a nuestro instituto, en las clases de literatura y en los clubs de lectura) y sus libros se siguen reeditando con frecuencia, así Charlotte Brontë (1816-1855), autora de Jane Eyreuna novela cuyo final feliz compensa emocionalmente las fatigas y avatares de los protagonistas y conmueve hasta al más intransigente de los lectores doscientos años después del nacimiento de su autora.

Henry James

En este mismo curso, como homenaje a Henry James (1843-1916), en los clubs de lectura de nuestro instituto hemos leído y comentado dos de sus obras, Otra vuelta de tuerca y Daisy Miller. En la primera sentimos y analizamos el desconcierto que el autor buscaba provocarnos: ¿es fiable el punto de vista de la narradora, la institutriz de Miles y Flora, y siguen estos dos niños en contacto con Jessel, la anterior institutriz, y Quint, el antiguo chófer? En cuanto a Daisy Miller, una joven norteamericana sin los prejuicios de los europeos que la censuran hipócritamente, no podemos sino lamentar que sea víctima de su ingenuidad o de su inconsciencia ni dejar de preguntarnos en qué medida debe considerarse una pionera de la liberación de la mujer.

Muchos de los relatos y de las novelas de Henry James, algunas de ellas llevadas al cine en películas de gran interés (Retrato de una dama, La copa dorada, ¿Qué hacemos con Maisie?, etc.), siguen cosechando lectores en todo el mundo y dándoles dádivas como la que se contiene en esta frase de La edad madura: “Una segunda oportunidad: ahí radica el engaño. Nunca habría más que una. Trabajamos en la oscuridad; hacemos lo que podemos; damos lo que tenemos. Nuestra duda es nuestra pasión y nuestra pasión es nuestra tarea. Lo demás es la locura del arte.” Una frase para llevar escrita en la agenda personal.

Rubén Darío

Algunos alumnos de primaria y de ESO siguen aprendiéndose, con gusto y sin contratiempos, llevados por la gracia musical de sus versos, el poema  que Rubén Darío, el príncipe de las letras (1867-1916), dedicara a Margarita Debayle:

Margarita, está linda la mar

y el viento

lleva esencia sutil de azahar;

yo siento

en el alma una alondra cantar:

tu acento.

Margarita, te voy a contar

un cuento.

Otros, mayores y más reflexivos, inclinados tal vez a la metafísica, siguen dándole vueltas a las ideas de “Lo fatal”:

Dichoso el árbol, que es apenas sensitivo,

y más la piedra dura porque ésa ya no siente,

pues no hay dolor más grande que el de ser vivo

ni mayor pesadumbre que la vida consciente.

Todos (o algunos, quién sabe), en fin, habrán podido oír en clase de literatura estos días, especialmente desde el 6 de febrero, fecha del centenario de la muerte de su autor, los primeros versos (por lo menos) de la “Canción de Otoño en Primavera”:

Juventud, divino tesoro,

¡ya te vas para no volver!

Cuando quiero llorar, no lloro,

y a veces lloro sin querer…

Jack London

Durante muchos años fueron lecturas habituales del alumnado de secundaria novelas como La llamada de la selva y Colmillo Blanco, de Jack London (1876-1916). Ahora que se cumplirán cien años de la muerte de su autor (exactamente, el 22 de noviembre), tal vez convenga que los jóvenes recuperen esas lecturas, su novela autobiográfica Martin Eden y muchos otros de sus relatos ambientados en las tierras del silencio blanco en los que igualmente se siente con ímpetu contagioso la llamada de la naturaleza. “Nostalgias inmemoriales de nomadismo brotan debilitando la esclavitud del hábito; de su sueño invernal despierta otra vez, feroz, la tensión salvaje”, dice el hermoso epígrafe inicial de La llamada de la selva para aludir al impulso que siente Buck, el perro protagonista, hacia sus orígenes ancestrales una vez que ha perdido a su amigo John Thornton. Su transformación no puede dejar indiferente a nadie.

Henryk Sienkiewicz

Henryk Sienkiewicz (1846-1916) tal vez no esté de moda entre nosotros, pero la más famosa de sus novelas históricas, Quo vadis?de la que se han hecho cinco versiones cinematográficas directas y varias indirectas o parciales, todavía evoca en muchos lectores, aunque ya resulte convencional, el afanoso mundo de los primeros cristianos en tiempos de Nerón, los amores difíciles entre Vinicio y Ligia, la elegancia intelectual de Petronio, la fidelidad de Ursus y el transformismo del sofista Quilón Quilónides. Constituye, por tanto, un viaje ameno, con regusto por los detalles de ambiente (no en vano el autor era periodista), a la tumultuosa Roma del siglo I.

Camilo José Cela

Camilo José Cela (1916-2002), autor de cuyo nacimiento se cumplen cien años dentro de unos días (el 11 de mayo), controvertido por sus actitudes, por sus ideas políticas y por el trasfondo de algunas de sus obras literarias, concebía la novela como un género literario en permanente transformación, de manera que trató siempre de que ninguna de sus novelas se pareciera a las anteriores, aunque sus resultados sean muy desiguales. En los clubs de lectura, cuando se revisa su obra, se recurre a las novelas de mayor aceptación popular, como La familia de Pascual Duarte y La colmena.

Saki

Saki, nombre literario de Hector Hugh Munro (1870-1916), autor de cuentos maliciosos construidos con diálogos y observaciones memorables por su ingenio irónico, no ha tenido con cierta crítica académica el reconocimiento que merecería (Harold Bloom, por ejemplo, no lo incluye en su canon del cuento), aunque entre sus defensores se cuente el mismísimo Jorge Luis Borges. Pero su obra se reedita periódicamente y resiste con creces el paso del tiempo, y sus personajes retratan con un humor incisivo (a veces, negrísimo) la comedia de las vanidades que vivían permanentemente las clases altas británicas en la época victoriana. “Saki fue el primero en utilizar con éxito una premisa salvajemente escandalosa para comunicar una idea seria… Sus mejores cuentos siguen siendo mejores que los mejores de casi cualquier otro escritor”, sostiene otro de sus defensores, Roald Dahl.

Giorgio Bassani

Giorgio Bassani (1916-2000), autor italiano de cuyo nacimiento acaban de cumplirse cien años el pasado 4 de marzo. Escrita en primera persona por un narrador que suele identificarse con el propio autor, El jardín de los Finzi-Contini, su obra más conocida, y no sólo por haber sido adaptada al cine sino por ser la clave de otras de sus novelas ambientadas en Ferrara, nos acerca al mundo de una familia acomodada de origen judío. Los Finzi-Contini acabarán desapareciendo en los años convulsos de la Segunda Guerra Mundial, la mayoría de ellos deportados a campos de exterminio nazis. Bassani declaró en varias ocasiones que su objetivo al escribir esa novela no fue sólo denunciar la vergüenza insoportable que significó la política de exterminio de la comunidad judía por parte de los nazis, sino contribuir a que las vidas de los personajes en que estaba basada su crónica no cayeran en el olvido. Ese objetivo se alcanza en la medida en que sus obras siguen reeditándose y leyéndose con gran interés.

Roald Dahl

Y, por último, aunque en la imaginación de muchos jóvenes lectores ocupe el primer lugar de esta lista, hablemos de Roald Dahl (1916-1990), de cuyo nacimiento se cumplirán cien años el 13 de septiembre. Aunque algunos lo encasillen por algunas de sus novelas (Matilda, Charlie y la fábrica de chocolate, etc.) como un autor de literatura para niños (quizás por su defensa furibunda de los niños frente a las razones pragmáticas de los mayores), quienes más que admirarlo lo aman, saben muy bien que sus mejores obras no diferencian a los lectores por su edad; Boy o Volando solo, dos libros autobiográficos,por ejemplo, y muchos de sus cuentos pueden disfrutarse tanto si uno es joven como si es adulto; basta con que a uno le guste la literatura. Como buen lector de Saki (ya hemos visto más arriba la generosidad con que lo valora), Dahl impregna de un feliz sentido del humor la mayor parte de sus relatos, pero sin evitar la ternura ni reprimir su apasionada imaginación, y eso hace inmensamente felices a todos sus fieles lectores.

En fin, bienvenidos sean tantos centenarios si contribuyen a que se conozcan mejor las obras de los autores aquí mencionados: que cada cual escoja los suyos y, si tiene ganas y tiempo, nos deje aquí su comentario.

 

Creant vincles, construint ponts

Un cop més el nostre institut ha participat durant aquest any al concurs del projecte Joves en Xarxa —els premis de Convivència i Drets civils—, convocat per tractar de prevenir conductes contràries a la convivència, enfortir la cohesió social  i educar els joves colomencs en l’ús dels drets civils i la cultura del diàleg. A aquesta quarta convocatòria del concurs, els premis han estat els següents: 1r premi, per al grup 3r B, del Sagrat Cor, pel projecte Rumors a les xarxes socials; 2n premi, per a l’alumnat de l’aula d’acollida de l’IES La Bastida, pel seu treball Amor a Fondo, i 3r premi, per al grup Horitzó de l’IES Numància, pel treball No somos perfectos. Des d’aquí enviem la nostra enhorabona als guanyadors. Quant a la nostra participació, recordem ara els precedents.

Si al curs 2011-2012, a la primera convocatòria del premi, el nostre institut va participar-hi amb el treball  Calen les normes? (veure entrada de 3 de juny de 2012 a aquest mateix blog), al curs 2012-2013, amb Tothom en contra meva (veure entrada de 2 de juny de 2013) i al curs 2013-2014 amb dos treballs, The Mirror: Una mirada als adolescents de Santa Coloma de Gramenet i M’estimes?: Prevenció de la violència de gènere en adolescents, que va resultar guanyador (veure entrada de l’1 de juliol de 2014), aquest any, els projectes presentats pel nostre centre eren El Puig estiu, del grup 1r C, dirigit per la professora Belinda León, i Creant vincles, construint ponts, del grup 4t D, dirigit per la professora Yolanda Moneo,  veterana en aquest concurs.

Grup 1r C

El treball del grup 1r C, centrat en els estereotips i rumors, consisteix en la publicació d’una revista, El Puig estiu, a l’editorial de la qual els seus autors expliquen com han aprofitat els diferents tallers de sensibilització que han fet al llarg del curs sobre la tolerància, els rumors, els prejudicis, el treball en grup, etc., i com han treballat aquests temes a diferents assignatures (català, ciències de la natura, música, anglès, matemàtiques i ciències socials). Quant al seu contigut, hi trobem articles (per exemple, “Cremades digitals”, on es fa un paral·lelisme entre les cremades del sol a l’estiu i les cremades per la tecnologia a la nostra societat), entrevistes, jocs en anglès, passatemps, recomanacions (de pel·lícules, sèries de TV, cançons…), un llistat crític d’estereotips (“Estem tips d’estereotips”), reflexions sobre interculturalitat, els rumors i les meduses (“Arriba l’estiu i les meduses ocupen les nostre platges de la mateixa manera que els  rumors també podem ocupar les nostre vides. Hem fet un paral·lelisme entre com viuen, ataquen i ens podem guarir de les picadures de meduses i dels rumors”) i un estudi sobre els canvis que troben els alumnes en passar de primària a secundària.

A la memòria escrita, la tutora del projecte, Belinda León, contextualitza el treball, explica que “El Puig Estiu va ser el nom que li vam donar a la revista, ja que és un treball fet per alumnes del  Puig i està pensada per fullejar-la a l’estiu ja que és el resultat de moltes de les coses que han après aquest any”, i declara els seus objectius: millorar el treball en equip, consolidar el respecte per les diferències culturals i tenir com a referent positiu al grup que els apadrinava, el 4t D.

Grup 4t D

Respecte al projecte de 4t D, no s’han limitat a fer una feina teòrica, sinò que han tractat de portar-la a la pràctica com a padrins dels alumnes de 1r d’ESO, perquè consideren que quan l’alumnat de primària passa a secundària hi troba moltes diferències i cal acompanyar-lo i guiar-lo perquè cap alumne es pugui sentir desorientat en aquest moment de canvi. Deixem, però, que siguin els mateixos alumnes que ens expliquin el sentit del seu treball:

“Vivim en una societat obsessionada en crear una bombolla per al benestar adult, però no
aconseguim adonar-­nos compte de la importància de sembrar una autoestima forta sobre
el nostre futur, els nens. És molt important que aquests petits cors creixin en un medi d’adults equilibrats, ja que això serà el millor que els puguem transmetre. En canvi, si ens parem a pensar sobre el tema, ens costarà una misèria conscienciar­-nos que fem les nostres mancances visibles. Així com els animals, els nens perceben les nostres pors, ergo les nostres inseguretats i les fan seves amb gran facilitat. Davant d’aquest succés, és cert que ens hem d’esforçar perquè això passi en menor mesura. Però, com podem fer-­ho? En primer lloc hem de tenir en compte que som el seu millor exemple a seguir, és a dir, que necessitem fomentar la nostra estima. En segon lloc, la nostra forma de tractar­los, així com en els valors que demostrem i inculquem, és a dir, en com els eduquem. D’això tracta aquest treball col∙lectiu. Que els nens nouvinguts a l’ESO no xoquin contra un mur d’aspectes negatius, que els nostres consells arribin a la seva ment i cor, i sobretot a poder afrontar les seves pors i les seves penes. Per tant, es tracta d’un procés d’adaptació a les experiències de vida difícils o extremes. Parlem de resiliència, un terme definit com ‘la capacitat humana d’assumir amb flexibilitat situacions límit i sobreposar­-s’hi i el qual no es té gaire en compte en els centres escolars i molt menys en el “modus operandi” de les assignatures. Això ens ha fet replantejar sobre la necessitat i l’obligació que tenim d’incorporar la resiliència dins de les aules, perquè els alumnes puguin aconseguir els seus objectius. Arribat el moment, li hem donat molta importància a l’empatia, a la capacitat de posar­-se en la pell de l’altre, fent­-nos partícips dels seus temors i vivències. Però creiem que cal anar un pas més enllà i també concedir la importància que es mereix a la resiliència per afrontar amb plenes garanties l’èxit dels nostres companys de 1r”, escriuen a la memòria final els alumnes de 4t D guiats per la tutora del projecte, Yolanda Moneo.

En definitiva, tenim aquí dos bons exemples de treball d’educació per a la ciutadania i de defensa del diàleg  i de la cultura de la pau, pels quals hem de felicitar molt cordialment els seus autors, l’alumnat i les professores participants, al mateix temps que agrair-los el seu esforç per crear vincles i construir ponts. Ara només cal esperar que tota aquesta feina que fan molts professors per l’educació cívica a les aules tingui tot el suport i el reconeixement que es mereix per part de la societat i que doni els seus fruits.

De 14 a 20 (la revista)

Una pregunta clàssica en les entrevistes als escriptors és: Per què s’escriu? Així, fa alguns anys, a una publicació extraordinària del periòdic francès Libération, van demanar a 400 escriptors  d’arreu del món que per què escrivien (Libération, març 1985: Pourquoi ecrivez-vous? 400 ecrivains repondent), on trobem, per exemple, la resposta de l’escriptor espanyol Julián Ríos, que inventa una paraula nova, “escrivivir”, per justificar que per a ell l’escriptura és una forma de viure més intensa que la de la vida quotidiana. O l’opinió de Ricardo Piglia, un escriptor argentí, que escriu “perquè el món de la ficció l’intriga: la circulació de les històries, els disfresses de les paraules i el poder de creure. La literatura és el laboratori d’allò que és possible: un lloc on poder experimentar, fer una cosa nova d’allò que és vell. Escric perquè la literatura és la forma privada de la utopia”. I  la revista el funàmbul més recentment (estiu de 2014), a un número monogràfic (Per què escrivim?), ha aplegat opinions de diversos autors sobre el tema, per exemple, les de María Zambrano: “Escriure és defensar la solitud en què ens trobem; és una acció que solament brota des d’un aïllament efectiu, però comunicable […]. Però és una solitud que necessita ser defensada. […] L’escriptor defensa la seva solitud mostrant el que no es troba enlloc més.”

Aquestes i altres respostes venen al cas quan presentem una nova revista literària per a joves lletraferits, De 14 a 20, una revista que ha nascut a l’abric del concurs que convoca l’AMPA de l’Institut Puig Castellar adreçat a joves de Santa Coloma de Gramenet de 14 a 20 anys. Aquesta revista neix per promoure el premi De 14 a 20, per servir d’aparador als joves autors colomencs i per difondre recomanacions, estratègies i reflexions sobre l’art d’escriure.

Al primer número de la revista (febrer de 2015), hi podeu trobar els tres relats finalistes del concurs de l’any passat: “El extraño ser” de Marc Prado Díaz (16 anys, de l’Institut Numància), “Velada para un recuerdo” de David S. Murga (17 anys, de l’Institut Puig Castellar) i “Entre las sombras” de Núria Fernández Bermejo (14 anys, de l’Institut Ramon Berenguer), a més d’una llista de 39 autors de relats breus que hem pres d’un gran crític nord-americà, Harold Bloom (del seu llibre Cuentos y cuentistas. El canon del cuento), una sèrie d’observacions i consells d’alguns mestres del conte (Antón Chéjov, Flannery O’Connor, Alejo Carpentier i Raymond Carver).

Quant a l’esmentada llista d’autors (Alexander Pushkin, Nathaniel Hawthorne, Hans Christian Andersen, Edgar Allan Poe, Nikolai Gogol, Iván Turgueniev, Herman Melville, Lewis Carroll, Mark Twain, Henry James, Guy de Maupassant, Joseph Conrad, Antón Chéjov, O. Henry, Rudyard Kipling, Thomas Mann, Jack London, Sherwood Anderson, Stephen Crane, James Joyce, Franz Kafka, D. H. Lawrence, Katherine Anne Porter, Isaac Babel, F. Scott Fitzgerald, William Faulkner, Ernest Hemingway, Jorge Luis Borges, John Steinbeck, Eudora Welty, John Cheever, Julio Cortázar, Shirley Jackson, J. D. Salinger, Italo Calvino, Flannery O’Connor, Cyinthia Ozick, John Updike y Raymond Carver), com al collage fotogràfic de la portada de la revista (on hi ha escriptors que no figuren en la llista de Bloom i viceversa), hem de dir que no hi són, lògicament, tots els grans autors de relats que hi ha hagut (més de 39, és clar), però que tots els que hi són tenen el títol de mestres del relat curt.

Ara bé, aquest tipus de llistats de grans autors poden donar peu a polèmiques i a observacions sobre els autors que no hi són, i  per això aquesta és una de les preguntes que plantegem ara: Quin autor de relats curts consideres que hauria de figurar entre els millors? I una altra: Quin és el teu autor de contes favorit? I, de pas, per què no preguntar pel teu conte favorit? O dit d’una altra manera: Quin conte dels que hagis llegit o t’hagin explicat recordes amb més intensitat?

En definitiva, i per acabar, envieu-nos els vostres dubtes i suggeriments sobre el concurs, comentaris sobre la revista o sobre contes i autors de relats curts que us agradin i, si us plau, no oblideu d’enviar-nos tampoc les vostres reflexions sobre què ha de tenir un relat curt per resultar interessant, a més de la vostra opinió sobre els motius pels quals s’escriu, en general. Gràcies per la vostra participació.

Malala Yousafzai i Kailash Satyarthi reben el premi Nobel de la Pau

Aquest any el premi Nobel de la Pau, que s’atorga a Oslo en comptes d’Estocolmo (seu on s’atorga la resta de premis Nobel), s’ha lliurat a la pakistanesa Malala Yousafzai, musulmana, i l’indi Kailash Satyarthi, hindú, dos defensors dels nens i de l’educació.

A una entrada anterior, “Contra la discriminació de la dona” (10 de desembre de 2012), parlàvem de Malala Yousafzai, la jove pakistanesa que havia estat víctima d’un atemptat dels talibans amb un tret al cap per defensar el dret de les nenes a l’educació. Ara, dos anys després d’aquell atemptat a la vall del Swat (Pakistan), Malala, de 17 anys, ha rebut a Oslo el premi Nobel de la Pau i ha proclamat al seu discurs d’agraïment la seva disposició per seguir lluitant fins a “veure tots els nens a l’escola”, perquè encara hi ha milions de nens privats de l’educació al món (66 milions dels quals són nenes).

En coherència amb les seves idees, Malala ha confirmat que dedicarà  la seva part del premi (442.000 €) a construir  a Mingora, el seu poble (a la província de Jaiber Pastunjuà, al Pakistan), un institut de secundària per a nenes, malgrat que ella no pugui tornar-hi, almenys de moment (viu amb la seva família com a refugiats al Regne Unit).

L’altre guardonat, Kailash Satyarthi, menys conegut internacionalment que Malala, és un activista indi de 60 anys, fundador del Bachpan Bachao Andolan (BBA, Moviment per Salvar la Infantesa), que ha aconseguit alliberar fins ara 83.000 nens esclavitzats al seu país.

En rebre el premi, Satyarthi ha declarat que “l’esclavitud i el tràfic de nens, el treball o el matrimoni infantil, l’abús sexual o l’analfabetisme no tenen cabuda en una societat civilitzada”, ha fet una crida a la comunitat internacional per “universalitzar l’educació i compartir la prosperitat” i ha anunciat que amb els diners rebuts (442.000 €) promourà una Marxa Global contra el Treball Infantil.

La seva organització, la BBA, és, més que una ONG, un moviment popular format per 80.000 voluntaris (membres de sindicats, d’associacions de professors, d’oenagés, etc.) que busquen en secret les fàbriques, mines a cel obert, camps de cultiu de te i tallers on treballen nens en condicions d’esclavitud. Un cop localitzats aquests centres, organitzen batudes per tractar d’alliberar els nens i lliurar-los a cases d’acollida fins que els seus pares en puguin fer-se càrrec. Les històries d’aquests nens esclavitzats són esgarrifoses. “Un nen es va oblidar de plorar, perquè cada vegada que plorava li pegaven més, i la majoria han estat maltractats per haver-se quedat adormits mentre treballaven. I en el cas de nens de vuit o nou anys hi ha bastants casos d’abús sexual”, expliquen els monitors de les cases d’acollida.

Als seus parlaments i declaracions, tant Malala com Satyarthi han condemnat reiteradament els abusos, l’explotació i la violència que pateixen els nens a molts països i han advocat pel compliment dels drets de la infància, entre els quals, és clar, figura l’escolarització. Tanmateix, quan veiem que els mitjans de comunicació, l’opinió pública internacional i les xarxes informàtiques sembla que s’hagin oblidat de les estudiants segrestades a Nigèria (veure l’entrada corresponent en aquest bloc, “Per l’alliberament de les estudiants nigerianes”, de 19 de maig de 2014) i que tampoc no organitzen campanyes sistemàtiques de denúncia per pressionar els governs i les organitzacions internacionals per acabar amb l’explotació dels nens als països on encara perviu aquest mal (¿per què l’ONU i altres organismes internacionals permeten que en formin part països que no respecten els drets dels nens?), pensem que encara s’ha de lluitar molt i més coherentment per arribar a un món més just i més solidari. Tant de bo que aquest premi Nobel de la Pau 2014 tingui el millor dels efectes: sensibilitzar els polítics i tota la ciutadania perquè es millorin les condicions de vida i escolarització de tots els nens del món!

Per la diversitat cultural i contra la violència de gènere

Joves en Xarxa

Fa uns dies, exactament el 30 de maig passat, va lliurar-se per tercer any consecutiu el premi Joves en Xarxa, dedicat a treballs realitzats per alumnes dels centres de secundària de la nostra ciutat sobre convivència i drets civils. El projecte, que coordina el Servei de Convivència de l’Ajuntament de Santa Coloma amb la col·laboració de diverses institucions públiques i privades, tracta de promoure, entre altres actituds, que els joves aprenguin a actuar de forma autònoma, a utilitzar el diàleg per abordar els conflictes i a rebutjar els comportaments i actituds discriminatòries envers persones i col·lectius. A aquesta tercera convocatòria s’han presentat 16 treballs de diferents centres de secundària, públics i privats, i va resultar guanyador el treball M’estimes? (Prevenció de la violéncia de gènere en adolescents), del grup de 4t C del nostre institut (enhorabona per aquest premi!).

El nostre institut ha participat a aquest concurs des del començament. El curs 2011-2012, a la primera convocatòria del premi, el grup de 4t B va presentar un treball titulat Calen les normes? (veure l’entrada corresponent a aquest mateix blog), on, a partir de la la versió cinematogràfica de la novel·la El senyor de les mosques, els alumnes reflexionaven sobre diferents formes d’organització dels col·lectius. Al curs següent, a la segona convocatòria, el  grup de 4t A va presentar un treball titulat Tothom en contra meva (veure l’entrada corresponent a aquest blog), sobre l’assetjament entre estudiants. Aquest curs, el grup de 4t A ha presentat un treball titulat The Mirror (Una mirada als adolescents de Santa Coloma de Gramenet) i el grup de 4t C,  com hem assenyalat abans, un altre titulat M’estimes? (Prevenció de la violència de gènere en adolescents), tots dos tutorats per la professora d’Ètica Yolanda Moneo.

The Mirror. Una mirada als adolescents de Santa Coloma:

Per realitzar aquest treball sobre la identitat dels joves de la nostra ciutat, el grup de 4t A ha estudiat els llocs, els espais d’oci (bars, parcs, places, disco…), d’estudi i cultura (biblioteques, auditori, Mas Fonollar…), d’esport (Can Zam, Torribera, pistes d’atletisme…), els esdeveniments (festes de Santa Coloma: festa major, passatge insòlit…) i el funcionament i les activitats de diferents entitats (Colla Vella Diables, Rialles…); han entrevistat a 85 joves de 15 a 17 anys per conèixer els seus interessos, les seves prioritats, les seves preferències, les seves idees sobre l’amor, la família, els amics, etc.; han entrevistat i gravat en vídeo a persones de més de 60 anys per veure com eren de joves i poder comparar les seves experiències amb les dels joves d’ara; han escrit dues històries d’amor (una ideal, sense ús de les xarxes socials, i una altra de real); han fet una estadística de les entrevistes als joves per veure com viuen i quins problemes, pors i preocupacions reconeixen com a seus; han comparat diferents paràmetres culturals segons l’àmbit d’origen familiar (musulmans, xinesos, llatinoamericans, paquistanesos, europeus, etc.); han investigat sobre les preferències dels joves en diferents àrees (música, moda, llibres…), etc. A més, han dissenyat i construït a l’aula de Tecnologia una càpsula del temps en forma d’avió per emmagazetmar cinc maletes on han quedat reflectits els resultats d’aquest estudi sobre la identitat dels joves colomencs… I, en definitiva, han treballat en grup i han aprés que més enllà de les diferències culturals, d’edat, nacionalitat, religió, etc., tots tenim en comú la nostra humanitat que ens uneix en la diversitat. (D’aquest treball hi ha publicat a la xarxa una altre vídeo d’entrevistes: https://www.youtube.com/watch?v=MTuib2f7vng)

M’estimes? Prevenció de la violència de gènere en adolescents:

Amb aquest treball, els alumnes de 4t C han estudiat la violència de gènere en situacions diverses de la vida quotidiana i han realitzat tres curtmetratges per transmetre que la violència, tant física com a psicològica, és més freqüent del que normalment es pensa, fins i tot entre adolescents. Segon les paraules dels seus autors, en el primer curt, titulat Sacrifici, han utilitzat l’efecte blanc i negre perquè és un dels que més s’assembla a les cares de l’amor, ja que representa els alts i baixos d’una parella. Aquest fa arribar d’una forma més real els moments que poden passar dues persones, contrastant i deixant veure el petit pas que hi pot haver de l’amor a l’odi. […] Al segon curt, titulat La mitja taronja no sempre és dolça, han utilitzat l’efecte sèpia ja que mostra una situació que no pot tenir color, és un “sense tu res ja no té sentit”, la noia es veu obligada a viure sense el seu estimat. El que provoca l’efecte monocrom simbolitza la falta d’il·lusions, d’esperança, el neguit, el desconcert que implica la inacció. […] A la tercera part, titulada, Game Over, expliquen que han fet servir un efecte que simula un videojoc, perquè l’amor representa anar superant pantalles: Quan et pares a pensar el que ha passat sembla que tu no siguis el protagonista, com si res tingués a veure amb tu i amb la teva vida. […] Aquests curts es fan servir metafòricament com gotes de pluja que antecedeixen a la gran tempesta que és el desenllaç final, amb la violència física. Aquesta tempesta queda reflectida en un Stop Motion protagonitzada per la Barbie i el Ken, un estereotip de parella perfecta. En aquesta parella, el noi és qui mana i la noia és submisa i obeeix el seu xicot.

A les conclusions d’aquest treball diuen els seus autors: “La part teòrica d’aquest projecte ha estat complexa. En començar a tractar el tema de la violència de gènere no enteníem gaire perquè era tan important desemmascarar actituds masclistes d’una banda i submises d’una altra. No teníem clar que aquestes històries anessin amb nosaltres. […] Nosaltres no tenim el perfil de víctimes de la violència de gènere, pensàvem. No vam trigar gaire a desdir-nos. En començar a veure els mites de l’amor romàntic que formen part de la nostra educació, en els contes infantils, en la publicitat i com aquests es reforçaven en l’adjudicació de rols femenins i masculins ens vam adonar que no estàvem tan lluny de caure en l’error de mitificar l’amor romàntic i en conseqüència de no advertir els possibles indicadors que ens haurien d’alertar del perill.”

En fi, com veiem, tant els alumnes de 4t A com els de 4t C han fet treballs seriosos per aprendre i acceptar la diversitat cultural i per descobrir i lluitar contra els estereotips que condueixen a la violència de gènere.  Us invitem a conèixer i a comentar aquests treballs.

Tres sombreros de copa

No es lo mismo leer una obra de teatro que verla representada en un escenario. Desde que se abrió este blog en septiembre del 2011, se han publicado diferentes comentarios sobre obras de teatro: Teatre al Puig Castellar, Leyendas de Bécquer, With a Little Bit of Luck, Cròniques de la veritat oculta, Vivir los sueños o Se suspende la función, pero recalquemos que en todos estos casos se trataba de piezas teatrales o de adaptaciones dramatizadas de obras narrativas representadas en la sala de actos de nuestro instituto, no de obras teatrales leídas individualmente.

Las obras de teatro se escriben básicamente para ser representadas ante el público. Sus autores saben que los actores —con su voz, sus expresiones y gestos, sus movimientos, sus entradas y salidas de escena, etc.— pueden potenciar el significado y los valores dramáticos de la obra, extraer de ella todo su potencial estético y emocionar profundamente a los espectadores (hacer que se conmuevan, rían, lloren…). Esto conlleva que en una representación de teatro se atienda no sólo a la palabra (los diálogos), sino también a la interpretación y a la realización escénica (maquillaje, vestuario, decorados, luminotecnia, música, etc.). Una obra de teatro leída es una obra literaria, pero esa misma obra representada ante un público expectante puede ser un espectáculo total, una experiencia humana en la que se conjugan efectos dramáticos, musicales y plásticos para alcanzar su verdadera finalidad. Por eso puede entenderse fácilmente la necesidad y el interés de los dramaturgos por conseguir que sus obras sean representadas, y la frustración que puede generarles que un texto imaginado y escrito para ser representado permanezca durante muchos años guardado en un cajón, que es lo que pasó con Tres sombreros de copa.

Miguel Mihura (1905-1977) escribió Tres sombreros de copa en 1932, pero no pudo ver representada su obra hasta 1952: ¿por qué? ¿Por qué varias compañías rechazaron representar la obra en su momento? Según parece, por su carácter innovador y vanguardista: resultaba demasiado original para el público tan conformista de aquella época. Los empresarios teatrales de espíritu conservador quieren jugar sobre seguro, no quieren arriesgarse representando obras que sorprendan o incomoden al público; para ellos el teatro es un negocio y no un instrumento cultural para educar el gusto del público. Ante las muchas dificultades para estrenarla, Mihura, aunque pensara que la obra era perfectamente representable entonces, la guardó esperando mejores tiempos. Finalmente, en 1952, una compañía de teatro universitario, el TEU, bajo la dirección de Gustavo Pérez Puig, estrenó la obra en el Teatro Español de Madrid con gran éxito de público. Como ha escrito el gran especialista en historia del teatro Ruiz Ramón, “que Tres sombreros de copa no se representara a poco de haber sido escrita es un hecho lamentable que retrasó el nacimiento oficial y eficaz de un nuevo teatro de humor, y muestra patentemente el provincianismo mental y estético de los responsables  —actores, directores, empresarios— de tal retraso”.

Efectivamente, la obra presenta un nuevo tipo de humor en el que, igual que aparecen personajes del mundo de la burguesía junto a artistas de music-hall, se mezcla lo cómico con lo patético, pues aunque algunos personajes mueven a risa por comportarse como niños (por ejemplo, Don Rosario cuando mira debajo de la cama), también albergan un lado triste o dramático (Don Rosario, desde que murió su hijo, trata a los clientes del hotel como si fueran niños). Un nuevo tipo de humor no sólo basado en el comportamiento inesperado de los personajes o en su manera de hablar (“Me caso pero poco”, llega a decir Dionisio cuando le pregunta Paula si va a casarse), sino también en las situaciones absurdas (Dionisio saca una bota de su bolsillo como si fuera un encendedor) y en el uso inapropiado de los objetos (Dionisio ausculta a Paula con el teléfono como si fuera un estetoscopio). Al final, el espectador (o el lector, en nuestro caso) empieza a tener la sospecha de que ese humor no es inocente, sino que sirve para descubrir o denunciar la mentira cotidiana en la que viven instaladas muchas personas (por ejemplo, Dionisio acabará aceptando la mentira de un matrimonio sin amor a sabiendas de que no será feliz).

La obra, en definitiva, puede hacer reír en algunos momentos, pero también puede llevar a la reflexión (sobre la institución del matrimonio, sobre las relaciones entre hombres y mujeres, entre burgueses y bohemios, sobre los verdaderos motivos que pudieron tener los empresarios teatrales de 1932 para no querer representarla, etc.), y ahora que nuestros alumnos de bachillerato la han leído como lectura obligatoria de Lengua Castellana, seguro que querrán reflexionar sobre ella y comentar algunas de las impresiones que les ha provocado… aunque no sea lo mismo leerla que verla representada sobre un escenario.

[Ver más información sobre la obra.]

Me’n recordo/ Me acuerdo

I Remember/ Me’n recordo; Je me souviens/ Me acuerdo

Moltes vegades al llarg dels anys, a les classes de llengua castellana, per estimular l’ús de l’expressió escrita hem demanat als alumnes, entre altres exercicis i tècniques, que escrivissin tres o quatre records propis que havien de començar amb la mateixa fòrmula: Me acuerdo de….  I també que preguntessin a alguns familiars i amics pels seus records i que els transcrivissin després. No es tractava d’aplegar records que fossin necessàriament molt personals, els aclaríem; en aquest cas el més important era l’expressió, no tant el contingut del record. Volíem, sobretot, que els alumnes s’acostumessin a fer servir l’anàfora (un procediment retòric de repetició de paraules al començament de diferents enunciats consecutius), a recopilar records i a tractar d’expressar-los sòbriament, sense faltes d’ortografia i amb una certa precisió. Per trencar prejudicis, perquè ningú pensés que això era un divertiment sense sentit, els recordàvem que aquesta tècnica d’aplegar records  aparentment insignificants tenia il·lustres antecedents.

Efectivament, va ser l’artista Joe Brainard (1942-1994) qui va descobrir aquesta pauta i va omplir alguns llibres amb alguns dels seus records. Joe Brainard és un artista plàstic de l’escola de l’expressionisme nord-americà que pertany a una llarga tradició: la dels pintors que no es conformen amb expressar el seu món interior amb els seus quadres sinó que a més a més necessita la literatura per comunicar tot el que porta a dins seu.

El 1969, mentre llegia a Gertrude Stein, una escriptora molt interessada pels efectes que es poden provocar amb les repeticions de paraules, Brainard va tenir la idea d’escriure el llibre I Remember, recopilació de records tots els quals comencen amb les paraules “I Remember”. Segons explica el seu amic Ron Padgett a l’Epíleg de l’edició catalana de Me’n recordo (traducció de Màrius Serra), “l’originalitat de Joe Brainard procedia de la seva mirada tan fresca de mirar les coses. Era capaç de contemplar la complexitat més enllà dels prejudicis i extreure’n el més clar i obvi. No tenia cap interès per fer una autobiografia o unes memòries. En comptes d’això, simplement, va escriure més de mil entrades breus que comencen amb la paraula “Recordo”. El seu mètode té un aire infantil, i de fet a Joe (Brainard) li agradaven les coses que estaven lliures de les complicacions excessives, tan pròpies dels adults”.

Perquè es vegi el seu estil senzill, donem a continuació cinc d’aquests records de Brainard:

  • Recordo el primer dibuix que recordo haver fet. Era una núvia amb una cua molt llarga.
  • Recordo haver enterrat coses al terra pensant que algun dia algú s’enduria una gran sorpresa en trobar-les, però al cap de pocs dies jo mateix les desenterrava.
  • Recordo els cupons de descompte dels polos Popsicle. Les nines retallables Ballerina. I les guardioles en forma de porquet de fireta. L’única manera de treure’n els diners era posar-les de cap per avall i remenar-les amb força.
  • Recordo haver viscut situacions que, de cop i volta, percebia (recordava) que ja havia viscut abans: una “repetició” com un flaix.
  • Recordo aquelles vegades en les quals no sabies si et senties realment feliç o realment trist. (Ulls humits i el cor a cent.)

De fet, nosaltres havíem conegut l’obra de Brainard gràcies al Je me souviens de l’escriptor francès Georges Perec (1936-1982), publicat al 1978. Perec era un escriptor molt original i creatiu però no va tenir cap inconvenient a fer servir en francès la pauta que havia descobert i practicat en anglès Brainard. Tots dos sabien molt bé que amb aquests records més que parlar de si mateixos parlaven de tothom, perquè les persones de la mateixa generació acostumen a tenir records comuns (sobretot, els referits als àmbits culturals, històrics, artístics, etc.).  Al seu llibre Perec va recollir 480 anotacions (totes comencen per “Je me souviens”, és clar), que més que records personals són apunts, petites remembrances d’experiències i fets viscuts i sentits per la gent de la mateixa edat.

Veiem alguns exemples extrets de l’edició en castellà del llibre de Perec (traducció de Yolanda Morató):

  • Me acuerdo de que en “El libro de la selva”, Bagheera era la pantera, Mowgli, el muchacho, y los Bandar-logs, los monos (pero ¿cómo se llamaban el oso y la serpiente?).
  • Me acuerdo de los colmos: —¿Cuál es el colmo del miedo? —Retroceder ante un péndulo que avanza. —¿Cuál es el colmo de un peluquero? —Rizar el rizo y hablar del peluquín.
  • Me acuerdo de que tenía una linterna con una empuñadura que hacía que pareciese un revólver.
  • Me acuerdo de que en tercero me pasé más de quince días dibujando un mapa de la Roma antigua.
  • Me acuerdo de la alegría que me entraba cuando, teniendo que hacer una traducción del latín, encontraba en el Gaffiot la traducción de una frase completa.

Com hem pogut comprovar als exemples seleccionats de Brainard i de Perec, per practicar aquest joc literari no cal tenir un estil molt recargolat, com tampoc és necessari que els records siguin molt íntims ni rebuscats. Professors, alumnes, famílies, amics del Puig… tots podem contribuir amb els nostres records, per petits que siguin, a fer un gran recull colectiu, tal com en altres moments ja havien fet altres persones vinculades al nostre institut (veure records publicats a la nostra pàgina web i també els comentaris sobre una conferència de Màrius Serra). La primera part de cada record ja la tenim: “Recordo que…” o “Me acuerdo de que…”. Només falta el més interessant, la vostra part, el contingut… Moltes gràcies per la vostra col·laboració.

 

Carnaval 2013

Fa uns dies, el 8 de febrer, divendres, vam celebrar el carnaval al nostre institut (aquest curs, com el passat, sota la coordinació de la professora Belinda León). Aquest dia vam tenir classe durant les dues primeres hores, fins a les 10 h, i després vam tenir un temps (una hora) per acabar els preparatius: donar-nos un toc de maquillatge, fer una última repassada a la disfressa i agrupar les comparses per a la primera part de la celebració, la desfilada davant dels membres del jurat.

Els grups que van participar-hi van estar els següents: Zombis (alumnes de 1r A), Superherois (1r B), Obrers (1r C), Hippies (1r D), Aquells Meravellosos Anys (2n B), El Circ de 2n (2n C), El Circ de 3r (3r A), L’Exèrcit (3r B), Els de la Yenka (3r D). Van guanyar el 1r premi (i, per consegüent, l’entrada per anar a les bitlles que finançava l’AMPA) els de 2n B, amb el seu recorregut per la música popular des dels anys 60 del segle passat fins als nostres dies, i van quedar en segon lloc, els de 1r B i els de 2n C. S’ha de dir que la desfilada va estar animada per la música que controlaven Itziar Vico i Mohamed Ed Dounassi, tots dos alumnes de 4t, i que la instal·lació de l’equip havia estat realitzada per Oscar (professor d’informàtica) i per Santi (manteniment). A tots ells hem d’agrair la seva feina, tan necessària a un espectacle com al carnaval.

La segona part de la festa —les actuacions a la sala d’actes— va estar a càrrec dels alumnes de 4t (amb la col·laboració del professor Gerard Falcó, qui va fer el muntatge del vídeo que es podria veure durant tot l’espectacle). L’argument o fil conductor d’aquest festival va estar inspirat en aquest cas en la gala de premis MTV fins convertir-se en un veritable MTV PUIG. Els presentadors de la gala van ser David Murga, Alba Sorlis i Laura Jiménez.

Va haver-hi actuacions de cantants extraordinaris i unes coreografies fantàstiques als números de ball. A veure si no ens n’oblidem de cap (en el cas que algú no es trobi, si us plau, que enviï un missatge a aquest blog i en farem la corresponent rectificació): ball de LMFAO (a càrrec de Nadine i Fran), les cançons d’ABBA (Belinda L., Belinda J., Imma i Núria V.), Melody (Alexia, Noelia, Alba, Cristina i Lidia), Azúcar Moreno (María), Rhiana i Nick i Minage (Celia i Nerea), Jessi Jane (Mireia), María Isabel (Emma, Cristina i Lidia), Lady Gaga (Brian, Nadine i Fran), Marc Anthony (Pedro), Luis Fonsi (Joel), Ketchup (Alexia, Alba i Laura), Spice Girl (María), grup de hip hop de Marina, Aqua (Lidia i Cristian), Shakira i Beyoncé (Emma i Nazareth), Freddie Mercury i Montserrat Caballé a l’actuació de les Olimpiades Barcelona 92 (David i Dolors).

Com veieu, el festival de carnaval va fer una altra vegada honor a la seva història, tant per la varietat com per la qualitat de totes les actuacions que van realitzar totes les persones, alumnes i professores, que van participar-hi. Ara us toca a vosaltres dir la vostra i comentar què us va semblar tot plegat, tant el concurs de comparses, com el festival i la festa de carnaval en general. Gràcies pels vostres comentaris.

[Veure video amb un reportatge del carnaval 2013.]

L’hora de lectura

L’Hora de lectura és una activitat que es fa a l’institut Puig Castellar a 1r i 2n d’ESO i que es va iniciar el curs 2007-2008, dins d’un Pla d’estímul de la lectura (+llibres= +lliures), la qual cosa vol dir que ja l’ha realitzat tot l’alumnat de l’institut, perquè els alumnes que la van iniciar a 1r d’ESO són els que ara estan cursant 2n de batxillerat. Aquest fet pot ser un bon motiu per fer reflexions i valoracions sobre aquesta activitat, però abans pot anar bé que recordem breument què és l’Hora de lectura i com és actualment, ja que hi ha hagut alguns petits canvis en el seu funcionament al llarg d’aquests anys.

Aquesta activitat consisteix en una hora setmanal de lectura a l’aula amb llibres de la biblioteca, que estan en una capsa dins de l’armari de cada aula. L’activitat comença al mes d’octubre, quan cada grup d’alumnes fa una visita a la biblioteca de l’institut, acompanyats d’un professor. Cada alumne tria lliurement el primer llibre que llegirà a l’Hora de lectura, el coordinador de biblioteca fa un llistat amb el llibres triats i els col·loca als armaris de cada aula.

Al mes de novembre comença l’Hora de lectura, seguint un calendari elaborat prèviament, de manera que aquesta hora sigui diferent cada setmana i vagi canviant de forma rotatòria. La dinàmica de l’activitat és que els alumnes llegeixen en silenci a la seva aula el llibre triat a la biblioteca. Una de les particularitats d’aquest Pla d’estímul de lectura és la implicació de tot el professorat, i de qualsevol matèria, en una activitat, la lectura, tradicionalment restringida a l’Àrea de llengua. El professorat encarregat també porta el seu llibre per tal de donar exemple amb la seva activitat lectora. Cada alumne disposa d’un quadern de seguiment de la lectura de manera que cada setmana va apuntant la pàgina a la qual ha arribat; en finalitzar el llibre ha de contestar breument unes preguntes i fer un dibuix relacionat amb la lectura. Quan un alumne acaba la lectura d’un llibre i en vol un altre, té dues possibilitats: bé pot anar a buscar-lo a la biblioteca a l’hora del pati, o bé agafar un dels que hi ha a la capsa de l’aula corresponent.

Al curs 11-12 es va introduir la novetat a 2n d’ESO que l’Hora de lectura anés lligada al crèdit de síntesi, anomenat Un llibre és un món. Després de llegir alguns llibres, els alumnes han de triar el llibre del qual faran el crèdit de síntesi. Cada grup (de dos o tres alumnes) ha de fer el seu dosier del crèdit de síntesi (de les matèries de català, castellà, anglès, dibuix, tecnologia i economia) i l’han de lliurar a finals del segon trimestre. Això propicia que molts alumnes vagin a la biblioteca per a buscar altres llibres que els puguin interessar més per fer el crèdit de síntesi.

Després d’aquesta explicació formal, convé que fem una reflexió sobre aquesta activitat, tant si ets alumne que està fent l’Hora de lectura aquest curs com si la vas fer en cursos anteriors. Et sembla profitosa? Creus que és interessant? Es podria millorar d’alguna manera? Quines reflexions faries? Quins suggeriments se t’acudeixen?

Us convido a fer els vostres comentaris per tal de millorar una activitat que intenta potenciar un dels aspectes més importants i interessants de l’ensenyament i (per què no?) de la vida: el plaer de la lectura.

Pau Navarro Jarque
Coordinador de la Biblioteca.