Can Zam, més necessari que mai

Imatge

Tres generacions de colomencs reclamant un Can Zam verd i frondós…

Acabat el confinament de la passada primavera i les sortides per franges horàries, la Plataforma per a la defensa de la Serra de Marina i de Can Zam va fer una nova convocatòria per reclamar l’acabament d’aquest parc que mai no s’acaba. Cartells i escrits que acompanyaven la protesta posaven el dit a la nafra: “La ciutat necessita més que mai tot el parc, tots els dies de l’any.” “Tres generacions de colomencs reclamant un Can Zam verd i frondós.”

-Cavalcada reivindicativa a Can Zam

Tres generacions amb la mateixa lluita ciutadana. Sembla exagerat però no ho és. Fa més de quaranta anys d’aquella cavalcada de Reis des del Fondo a Can Zam amb el carro i el cavall.

Buscant imatges de l’època, em trobo també amb una dels meus vint anys, encara en blanc i negre, amb un cartell a les mans on hi ha la frase “Exigimos zonas deportivas” il·lustrada amb fotos d’un Can Zam pelat, ja que havien sigut arrasats els camps de conreu. D’ aquell erm polsegós sorgien el recinte de la masia, l’Institut Puig Castellar i el barri del Pilar. L’escola Longarón crec que no existia. Les reiterades portades de Grama amb el clam de Can Zam per al poble són de l’etapa de l’alcalde Blas Muñoz, en els 70. Sí, ha passat tota una vida.

L’Agustina, amb el cartell reivindicatiu

Can Zam, salvat a còpia d’anys de lluita, és gairebé un miracle en la Santa Coloma hiperconstruïda i mal repartida. Seria tot un bàlsam un espai així enmig dels atapeïts barris limítrofs amb Badalona. Actualment, com un dels efectes de la pandèmia, hi ha un gran debat sobre l’ús de l’espai públic. L’emergència del canvi climàtic i el replantejament sobre les característiques dels llocs on vivim sembla que porten a una actitud unànime consistent a pacificar la ciutat i fer-la més habitable. Bon moment, doncs, per posar el fil definitiu a l’agulla i acabar aquesta Sagrada Família loca

La pandèmia fa més necessari que mai els espais de natura urbana

Les tres hectàrees ermes que amaga la tanca tenen un valor més preuat que mai per a la pròpia ciutat i per als habitants de l’àrea metropolitana, que gaudim igual d’un patrimoni compartit com el parc fluvial del Besòs, la ruta del Rec Comtal, les platges de diversos municipis, la Serra de Marina, Collserola, el delta del Llobregat, etc.

El festival Rock Fest ocupa tres dies a l’any l’espai sense reforestar

En els acords del Pacte Local 2020 es diu que s’avançarà en l’execució de la fase 2 “obrint al públic 33.000 m2 urbanitzats amb criteris de renaturalització i permetent activitats culturals.” Què vol dir? Que serà un parc a mitges? Que es podrà obrir i tancar si convé? Si alguna cosa està demostrant la pandèmia és el valor de les prioritats. Can Zam per al poble, n’és una.

Tanca on es pot llegir “Can Zam per al poble”, la reivindicació que feien els veïns durant la primera manifestació de 1976

Agustina Rico

Grama, 50 anys després

El passat mes de desembre, la biblioteca Salvador Cabré-Singuerlín es va omplir amb part de la gran família “gramera” per celebrar el cinquantenari de l’aparició de la històrica revista Grama. Va ser pròpiament el gener de 1969 quan sortia a la llum el primer número, després de tres anys de reunions i proves. Hi va haver diverses propostes de nom (L’Antena, La Tusa…). Va guanyar Grama, nom que aplega el topònim de la ciutat i l’herba menuda i pertinaç que rebrota en les circumstàncies més adverses.

Primer número (gener, 1969)

La presència física de la revista, la diversitat de continguts i l’ús —encara que molt tímid— del català ja en portada van donar des del primer moment la imatge de projecte ambiciós, d’una veu sòlida nascuda per resistir. Les lletres de caixa del nom, les de marcar els embalatges (grosses, contundents, molts personals) han tingut la força d’un logotip, una imatge de marca. L’estètica, tant del disseny de portades com la compaginació (muntatge) va ser des del principi un valor important a la revista, reconeguda i valorada també en aquest sentit, i l’allunyava de la imatge d’un butlletí més o menys acurat, com eren llavors moltes publicacions no professionals.

Portada del Che, motiu de sanció administrativa

Grama va aplegar sota el paraigua protector de les Parròquies de Santa Coloma (propietàries de la capçalera) nois i noies inquiets socialment, alguns ja militants de partits polítics i de plataformes socials i polítiques transversals (llavors clandestins), o de la JOC (moviment cristià obrerista i progressista, nascut a Bèlgica, molt estès per les parròquies de zones obreres en els anys 60 i 70). Hi havia gent del “poble” i gent dels barris, professionals diversos i joves estudiants i treballadors, fotògrafs autodidactes i dibuixants compromesos, aspirants a periodista i, amb el temps i per imposició legal, periodistes amb carnet professional. Cal fer un incís per remarcar el valor personal dels periodistes que s’embarcaven en la direcció de mitjans com Grama o que cedien el seu carnet professional. Aquest fet, habitual en la premsa comarcal i de barris de l’època, els podia reportar gravíssimes conseqüències com la inhabilitació per exercir la professió, multes, i fins i tot presó. Malgrat la duresa del panorama polític i de les sancions que tot sovint queien, molts periodistes, artistes, arquitectes i altres professionals de prestigi, advocats inclosos, solien col·laborar amb aquests mitjans modestos i valents.

Portada núm. 47 (nov. 1972)

Es pot dir el mateix dels entrevistats. Escriptors, artistes, esportistes, etc., reconeguts ens concedien una bona estona i, molt sovint ens obrien les portes del seu estudi o de casa seva, sorpresos i, per què no dir-ho, impressionats que un parell de “críos” de 18 o 20 anys d’un “barri” que no sabien ni on parava els fessin un interviu tan seriós i tan ben preparat. I que els retratessin tan bé (algun d’aquells “nanos” avui és un fotògraf de gran prestigi). Els quèiem simpàtics per la nostra barreja de seriositat, admiració i ingenuïtat. I no s’havien de posar en guàrdia com davant els periodistes dels mitjans importants.

Johan Cruyff i Charly Rexach van ser entrevistats per Grama

Tot i que la presència de les dones no era nombrosa, fet habitual en aquells anys en diversos àmbits, a Grama n’hi va haver des de l’inici a la redacció, algunes en posicions clau de la revista com la pròpia direcció, la sotsdirecció, la redacció en cap i la gestió.
Va ser una escola de periodisme de la qual van sorgir noms destacats de la premsa, del fotoperiodisme i de l’humor gràfic, així com diversos professionals en altres àmbits com l’ensenyament, les arts gràfiques, la sociolingüística i la gestió. Escola que es va forjar doblement: en la pròpia redacció de la revista i en les corresponsalies dels diaris barcelonins, copades pràcticament per membres de Grama, que transmetien gairebé a diari la realitat colomenca, feta aquells anys de lluites i reivindicacions de tota mena: asfaltat i enllumenats de carrers, ambulatori, escoles, transports i accessos a Barcelona, mercat a Singuerlín, zones verdes, equipaments esportius… i també pels drets de la dona, contra l’atur i els abusos laborals, pels drets dels discapacitats i dels grups socials vulnerables, per les llibertats democràtiques, pels drets de Catalunya, per l’amnistia dels presos polítics, etc.

El número de King Kong (1972) recollia els dèficits de la ciutat

Grama ha estat la veu dels veïns de Santa Coloma, l’altaveu de les seves lluites i el recull dels mil i un temes que els podien interessar, la transmissora del diagnòstic dels dèficits ciutadans i també dels plans que podien rehabilitar-la, cronista dels canvis socials i polítics dels anys en què es va publicar. No va “viure” gaires anys, només catorze, però aquesta durada era inusual i heroica tant per la vertiginosa època, 1969- 1983: tardofranquisme, transició i primers anys de la democràcia, com per les circumstàncies de la pròpia revista (censura, multes i querelles —patides per tots els mitjans crítics— més el fet de no ser un mitjà professional durant gairebé tota la seva trajectòria, amb l’intent d’esdevenir professionalitzat els darrers anys).

Portada de novembre de 1978 (F. Artigau), número dedicat al Pla Popular

La revista va contribuir de manera decisiva a la cohesió d’una Santa Coloma desgavellada, que se sentia despersonalitzada i maltractada, com tantes poblacions i barris que havien passat del món rural al suburbi en molt poques dècades. Aquella Santa Coloma de mala fama va anar guanyant en autoestima i orgull de ciutat lluitadora plantejant necessitats que unien el centre amb els barris, els colomencs d’aquí i d’allà.

Cartells d’Antonijoan (esquerra) i de Joma (dreta) per fer nous subscriptors

Els reportatges i entrevistes dedicades a la Santa Coloma històrica van donar a conèixer el passat, la trajectòria, els espais, les tradicions i fets culturals, els personatges i les entitats de la Santa Coloma ancestral, van reforçar vincles en compartir-ne coneixement i estima i van reforçar lluites com la recuperació del riu Besòs, la preservació de la Serra de Marina i de Can Zam, la recuperació i conservació del patrimoni arquitectònic (la torre Balldovina i entorn estaven en ruïnes), la recuperació de la memòria històrica (llavors no tan valorada), etc.

S’aborden les dures seqüeles de la transformació colomenca

A finals dels 70 i principis dels 80 es normalitza la presència del català a l’escola i va creixent en els mitjans de comunicació. Recordem que la immersió lingüística arrenca a Catalunya a l’escola Rosselló-Pòrcel, antiga fàbrica Casadesport, ubicada al barri del Fondo.

Creix també a Grama l’ús del català i sovintegen les entrevistes a escriptors i intel·lectuals. El número 200 recull una entrevista al poeta Miquel Martí i Pol, qui regalà a Grama la primícia de publicar el seu conegut poema “Ara mateix”.

Martí i Pol, entrevistat el 1980

Vist en perspectiva, Grama és el gran llibre d’història colomenca d’una època, amb temes que encara resulten vigents, i per als qui vam tenir la immensa sort de ser-hi en algun moment, va ser una escola de vida i de formació, i una etapa irrepetible de les nostres vides.

Diversitat de temes en un especial d’estiu

Els qui vulguin saber-ne més o vulguin recordar fets i gent, poden consultar un projecte que consta de 12 capítols audiovisuals i un quadern en paper, també penjat en format digital, realitzat per Josep Pitarque (Gramenet TV), i un equip col·laborador:
GRAMA 50 ANYS DESPRÉS . Una experiència insòlita de periodisme popular (1969-1983)

Agustina Rico

Biblioteques

Probablement heu anat algun cop a una biblioteca i heu fet ús dels seus múltiples serveis… o no hi heu anat mai?

Possiblement sabeu què és una biblioteca, quins serveis dóna, què s’hi pot fer, quina utilitat té el carnet de biblioteques públiques… o hi ha gent que no ho sap?

Però coneixeu bé les biblioteques més properes a vosaltres…? Ho podeu comprovar si continueu llegint.

Les biblioteques de Santa Coloma de Gramenet són uns espais propers als ciutadans i desenvolupen la seva tasca en estreta relació amb els diferents col·lectius i entitats colomenques. Són un punt de referència de primera línia per a la programació cultural de la ciutat. Tenen com a missió satisfer les necessitats d’informació, cultura, formació i oci dels ciutadans. Els seus principals objectius són fomentar la lectura i recolzar la formació contínua, ser l’accés immediat als serveis de lectura pública municipal i a les tecnologies de la informació, ser centres de referència quant a l’accés a la cultura i espais cabdals de trobada i intercanvi a la ciutat.

Santa Coloma disposa actualment de tres biblioteques públiques, que formen part de la Xarxa de Biblioteques Públiques de la Diputació de Barcelona.

La Biblioteca Central va ser inaugurada l’any 1995 i està situada en un edifici de 2.120 m². Ofereix un fons de més de 70.000 documents, a més d’un fons local sobre el municipi i el Fons Joan Gomis de Solidaritat i Cooperació, que compta amb més de 3.000 documents de lliure accés. Té 18 ordinadors d’ús públic.

La Biblioteca Can Peixauet es va inaugurar l’any 2001 i ocupa 1365 m². El seu fons és d’uns 53.000 documents i està especialitzat en ciència-ficció i documents en xinès. Disposa de 13 ordinadors d’ús públic.

La Biblioteca Singuerlín – Salvador Cabré va ser inaugurada al 2010 i ocupa 1748 m². El seu fons és d’uns 32.000 documents. Té una sala d’actes habilitada per a la projecció de pel•lícules amb una capacitat per 250 persones, motivat pel fet que el seu fons especialitzat és de cinema d’autor i cinema documental. Disposa de 33 ordinadors d’ús públic.

La Biblioteca de l’Institut Puig Castellar és modesta si comparem les seves dades amb les biblioteques públiques, ja que el seu fons és d’uns 4000 documents i té 7 ordinadors d’ús públic. A l’hora del pati, de 10 a 10,30, és molt utilitzada per l’alumnat, en canvi, a les tardes, de 16 a 18 hores, encara no té un nivell d’utilització massa alt.

Finalment, saps què és Aladí? Si vols buscar un document (llibre, còmic, revista, publicació periòdica, pel·lícula, disc…) per saber si està en qualsevol de les biblioteques públiques de Santa Coloma de Gramenet o de tota la província de Barcelona, pots visitar el Catàleg de la Xarxa de Biblioteques Municipals de la Diputació de Barcelona, també anomenat Aladí.

Recorda que amb el mateix carnet pots demanar en préstec documents de qualsevol de les biblioteques públiques.

Altres enllaços d’interès:

      Pau Navarro (Coordinador  de la  Biblioteca del Puig Castellar)