Perifèria

Fitxa tècnica de la pel·lícula

Títol original: Perifèria. Direcció: Xavi Esteban i Odei A. Etxearte
Guió: Odei A.-Etxearte, Xavi Esteban, Èrika Sánchez i Xavier Valls
Realització: Èrika Sánchez
Productor: Èrika Sánchez
Productor executiu TVC: Jordi Ambrós
Productor delegat TVC: Daniel Barea
Director fotografia: Julián Elizalde
Muntatge: Xavi Esteban
Director de producció: Gemma Comas
Música: Xavi Alías
Grafisme: Alberto Martínez. Gènere: Documental. Idioma original: català, castellà i àrab. Any: 2020.

Perifèria, documental dirigit per Odei A. Etxearte i Xavier Esteban, des que va presentar-se a l’octubre de 2020, a la 65 edició de la Seminci (Setmana Internacional de Cinema de Valladolid) ha tingut un llarg recorregut per diferents festivals internacionals i encara es pot veure als cinemes de Barcelona després de varies setmanes d’exhibició. Aquesta pel·lícula rescata la memòria de l’arquitecte colomenc Xavier Valls, mort a l’atemptat d’ETA a Hipercor (un assassinat massiu on van morir 21 persones i 45 van resultar ferides), i de tot un periode de la història urbanística de la nostra ciutat, per la qual cosa ha estat definit com “un proceso que recorre desde la oscuridad de una memoria enterrada hasta una luz presente y cómo este pasado ilumina el presente”. Recentment, amb motiu de la projecció comercial de la pel·lícula, s’ha publicat al diari digital VilaWeb una entrevista de Clara Ardévol Mallol i fotografies d’Albert Salamé amb els fills de Xavier Valls, Jordi i Xavi. Per la nostra part, com que pensem que els joves de Santa Coloma han de conèixer la història que narra Perifèria i els seus personatges, reproduïm a continuació aquesta entrevista i agraïm als autors i a VilaWeb el permís per poder fer-ho.

“Si el que va passar a Santa Coloma hagués passat a Barcelona, s’estudiaria a totes les universitats”

Entrevista a Jordi Valls i Xavi Valls sobre ‘Perifèria’ · El documentari connecta el passat i el present de Santa Coloma de Gramenet i reivindica el seu pare, Xavier Valls, arquitecte que va transformar la ciutat i va morir en l’atemptat d’Hipercor.

Jordi Valls i Xavi Valls 01.06.2021 Foto: Albert Salamé / VWFoto

Dos germans rebuscant entre els documents i records del seu pare, uns arxius que expliquen la història d’una ciutat. És una de les escenes principals de Perifèria, un documentari dirigit per Odei A.-Etxearte i Xavi Esteban en què el passat i el present de Santa Coloma de Gramenet es connecten per mitjà de les resistències veïnals. El film recorda i reivindica l’anomenat Pla Popular del 1978, una iniciativa ciutadana canalitzada per tècnics com l’arquitecte Xavier Valls que va convertir un suburbi maltractat per l’especulació i sense serveis en una ciutat per als veïns, amb escoles, mercats i ambulatoris. Tot i que va ser una fita col·lectiva, aconseguida gràcies a l’organització popular, la mobilització veïnal i la desobediència, Valls hi va tenir un paper central.
Parlem amb els seus dos fills, Xavi i Jordi Valls, sobre el documentari, que s’estrena avui als cinemes Verdi dins el festival DocsBarcelona. Ambdós hi apareixen i Xavi Valls també n’és guionista. Acabem la conversa parlant de la mort del seu pare, una de les vint-i-una víctimes de l’atemptat d’Hipercor, i de la importància de la justícia restaurativa. Tot i que el van conèixer poc, el llegat que els va deixar, diuen, es manifesta en coses palpables, com els seus edificis, i intangibles: els seus valors i tot allò que expliquen amb entusiasme els veïns.

Jordi Valls i Xavi Valls 01.06.2021 Foto: Albert Salamé / VWFoto


—Com era Santa Coloma abans del Pla Popular del 1978?
Xavi Valls [X. V.]: Quan el meu pare va arribar-hi de petit era un poble d’estiueig amb camps, vinyes, maduixers, un riu no contaminat…
Jordi Valls [J. V.]: Cap als anys cinquanta i seixanta hi va haver el boom migratori amb el desarrollismo del franquisme i la industrialització. Es va urbanitzar de manera salvatge i especulativa, però no hi havia carrers asfaltats, no hi havia clavegueres i la merda de les cases sortia al carrer, no hi havia enllumenat públic, no hi havia transport i la gent havia d’anar a peu a Barcelona…
X. V.: Es va passar de 15.000 habitants, quan ja s’havia crescut una mica, a 120.000. Es van construir les cases amb el barraquisme o l’autoconstrucció i també es van fer molts habitatges especulatius. Va créixer molt, però sense atendre serveis, amb els cotxes anant sobre el fang, amb manca d’escoles, amb només un CAP…

Jordi Valls i Xavi Valls 01.06.2021 Foto: Albert Salamé / VWFoto

—Arran d’això, la gent es va mobilitzar. De quina manera?
—J. V.: Per exemple, les dones havien d’anar a comprar lluny i, com que no tenien transport públic per a tornar, van organitzar segrestos d’autobusos perquè les portessin a casa.
—X. V.: S’agrupaven al final de la línia, pujaven i deien al conductor que les portés. Era un moment de molta mobilització, amb molts moviments antifranquistes. Hi havia moltes reivindicacions relacionades amb la ciutat, com la dels mercats. Una forma de reivindicar-los era quedar en l’espai on volien que es construís i fer una mena d’autoconstrucció amb caixes i una concentració. Es van netejar molts solars i els van protegir, i després es van convertir en places. La masia de can Mariner havia d’anar a terra però es va mantenir, perquè els veïns hi van dormir per parar les excavadores. Hi havia molts partits clandestins, les comissions de barri antecessores de les associacions de veïns, les parròquies progressistes, la feina de mestres, capellans i treballadors socials… Aquests actors ho articulaven.

—Fins i tot van arribar a fer classes als solars.
—J. V.: Sí, molt simbòlic i real. Reivindicació i proposta alhora.
—X. V.: El Pla Popular és la contraproposta a un pla estatal de reorganització del pla metropolità. Amb el porta a porta es va informar els veïns: els deien que podien anar a les reunions, associar-se… La policia franquista preguntava qui eren, els qui ho organitzaven, i ells tenien por, amb la sensació de fer coses que podien sortir cares. Un dia hi va haver una manifestació molt forta després que l’únic CAP deixés de donar servei perquè s’havia espatllat la caldera. La cosa va acabar amb tanquetes, detencions, consell de guerra…
“Les dones de Santa Coloma havien d’anar a comprar lluny i, com que no tenien transport públic per a tornar, van organitzar segrestos d’autobusos”


—Després de molta lluita veïnal el pla es va implementar. Què va significar?
—X. V.: Es va lliurar al primer ajuntament democràtic una proposta que determinava quantes escoles, mercats i ambulatoris calien, i la trama urbana i els recursos econòmics necessaris. És excepcional que en un context franquista facis un pla urbanístic de manera participativa. Hi ha barris de l’àrea metropolitana que han defensat serveis, però que això s’hagi fet amb un pla de ciutat que es lliura de manera tancada a l’administració és excepcional. Els veïns miraven el plànol i deien “aquí, hi ha d’anar això”. El paper del nostre pare, la nostra mare i altres tècnics era el de traduir-ho. Tothom volia el mercat al costat de casa i no podia ser…
J. V.: És únic a l’estat i segurament a Europa. Si hagués passat a Barcelona, s’estudiaria a totes les universitats. Els nostres pares van tenir el paper tècnic d’endreçar, canalitzar les reivindicacions. La mare era geògrafa i amb Jordi Borja i altres van treballar un urbanisme social i urbà.

—Quina filosofia hi havia darrere d’aquest urbanisme?
—X. V.: Quan el meu pare va sortir de la universitat només es llicenciaven dotze arquitectes. Era una professió amb molt de reconeixement.
—J. V.: Era l’arquitecte de Santa Coloma!
—X. V.: Tenia la mirada d’una arquitectura urbana i comunitària, molt avançat a la seva època. Aquesta idea que l’urbanisme ha d’ajudar no tan sols a millorar la ciutat, sinó també les persones, que puguin créixer i desenvolupar-se. Això és molt actual, però llavors era pioner. Deia que la plaça, l’escola i la biblioteca havien de ser un ecosistema vinculat, que el pati de l’escola es convertís en plaça els caps de setmana i la biblioteca donés servei a l’escola i fos també un espai de relació. Haver viscut la ciutat quan era un poble també li va donar una idea de quines eren les arrels i com havia d’evolucionar.


—Al documentari expliqueu com la vostra mare, María José Olivé, el va influir. En què va consistir aquesta influència?
—X. V.: Ell tenia una mirada més tècnica. La nostra mare s’havia vinculat al PSUC i a Bandera Roja, i quan es van conèixer van fer un tàndem molt bo en què ella tenia molts contactes i mirada política. El va estirar cap aquí, cap al fet de connectar la part tècnica amb els moviments polítics i socials.

—L’havien arribat a sondar perquè fos batlle.
—J. V: Primer, durant el franquisme. Santa Coloma era un polvorí tan ingovernable que el règim va buscar noms de consens. Ho va rebutjar, però diu molt de la persona benvista que era. Cap al 1978, el PSUC, amb qui havia estat més vinculat, li ho va tornar a proposar, però ell va preferir la via professional.
—X. V.: Quan va morir, jo tenia nou anys i en Jordi sis. El vam conèixer poc, i més en un àmbit adult. Però sempre es parla del carisma que tenia, que era una persona molt simpàtica, amb molta paciència, que escoltava, que explicava i traduïa les coses a persones joves i analfabetes. Podria haver estat una persona amb fums, però aterrava als barris i s’explicava. Era una persona molt humana, oberta i amb una capacitat de treball brutal.

—Se l’ha recordat prou?
—X. V.: La gent, sí, sempre ens ha transmès un agraïment que sento molt fort i proper. Però en l’àmbit de la ciutat i del projecte no hi ha hagut aquest reconeixement. Van posar el seu nom a la plaça de Can Mariner, però era una qüestió més vinculada a la manera com va morir, pel fet que morís en l’atemptat d’Hipercor i fos una figura important, que no pas per posar llum sobre què va fer. Tothom reconeix que Xavi Valls va tenir un gran paper en el Pla Popular, però alhora va ser una cosa col·lectiva que va crear cert fraccionament dins els partits.
—J. V.: S’ha oblidat més el Pla Popular que el meu pare. Ell no va voler ser reconegut, perquè la cosa important era el pla. Cal reivindicar el pla i també qüestions com la immersió lingüística. Ell va fer l’escola on es va fer la prova pilot de la immersió lingüística. És una cosa pionera, excepcional i bèstia, que en un lloc com Santa Coloma passés això. S’estigmatitza una mica el suburbi i sembla que allà no puguin passar certes coses.
“S’estigmatitza el suburbi i sembla que allà no puguin passar certes coses”

—Continua fort, el moviment veïnal a Santa Coloma?
—X. V.:
Com a tot el cinturó roig, hi ha hagut certa desmobilització. Allà hi ha una cultura de mobilització molt vinculada als sindicats, i no s’ha fet gaire per mantenir un teixit social. S’han mantingut unes estructures antiquades en associacions i moviments. Hi ha grups que mantenen reivindicacions, però no hi ha la lluita i efervescència d’aquell moment.
—J. V.: Amb l’arribada de la democràcia es va delegar el poder a les institucions, i amb els anys no han estat allò que esperàvem i hi ha hagut especulació, corrupció… Els moviments s’han parcel·lat: habitatge, ambiental… Abans tenien una idea més de ciutat i cohesionada des de les necessitats bàsiques.
—X. V.: També és important que hi hagi bons lideratges i referents, i passa poc. A Santa Coloma va passar amb totes aquestes figures. De la necessitat en van sorgir lideratges, i també de gent que venia de fora. És com quan algú va a Llatinoamèrica o a l’Àfrica a fer cooperació i ajudar al desenvolupament. És el que va fer gent com Gabriela Serra o els capellans rojos a Santa Coloma, venint de fora. Hi havia un conjunt de gent que feia de frontissa i ara falten més figures d’aquestes.

—Al documentari també es parla de la mort del vostre pare. Com van anar els fets el dia de l’atemptat d’Hipercor?
—X. V.
: Feia anys que la família no anava de viatge i aquell dia va anar a buscar uns bitllets a l’agència que hi havia a Hipercor. La meva mare no sabia que hi havia anat… Li van demanar el DNI i el va haver d’anar a buscar al cotxe. Va ser just quan va esclatar la bomba… Molt bèstia, perquè no era un lloc on ell hi fos gaires hores. A més, la persona que portava l’agència de viatges era una amiga. Si l’hagués atès ella, segurament li hauria dit que no calia que baixés a buscar el DNI.
—J. V.: Una casualitat fatídica.

—Com ho recordeu?
—J. V.: En recordo poc: situacions, sensacions… Sense entendre-ho. Érem a casa i van trucar alertant que no s’havia presentat a un acte que tenia. Era totalment imprevisible, perquè a més l’atemptat d’Hipercor va ser el primer massiu, va causar molta perplexitat.
—X. V.: Hi va haver un canvi de mirada sobre ETA, una estupefacció absoluta pel fet d’haver passat a matar civils. En aquell moment de la transició es van consolidar moltes coses, i aquest canvi de mirada n’és una. I el meu pare era allà al mig… La seva manera de morir ha format part d’allò en què s’ha convertit després ell.

—Com és créixer després d’aquest fet?
—J. V.: No vam conèixer el nostre pare, però l’hem conegut per mitjà d’una ciutat, que és Santa Coloma, i d’una gent. Això és molt bonic. La idea que tens del teu pare és per allò que ha fet, per allò que t’expliquen els veïns, per allò que veus de l’urbanisme… En part, això ens ha permès de pair la ràbia i elaborar-la per fer una cosa positiva. Cadascú fa el que pot, hi ha molta gent a qui li destrossen la vida i es queda amb la ràbia. Nosaltres ho hem pogut transcendir gràcies a això i a la nostra mare, que no ha tingut mai un relat des de la venjança i no ens ha volgut situar com a víctimes.

Jordi Valls i Xavi Valls 01.06.2021 Foto: Albert Salamé / VWFoto

No vam conèixer el nostre pare, però l’hem conegut per mitjà d’una ciutat, que és Santa Coloma”

—Com es fa, això?
—X. V.: No sabem com ho va fer… Hi va haver un dol molt fort els primers anys i ens vam vincular molt a Santa Coloma, vam anar a viure sobre els meus oncles i la meva àvia. Vam passar de viure a Barcelona, on érem els quatre, a viure a Santa Coloma, on érem molts: tenies xarxa d’amics, fills d’amics, el centre excursionista… Vam passar d’una unitat molt familiar a una de molt comunitària. Es va disgregar la part més individual i vam compartir la pena i la ràbia. També ens vam ajudar molt entre nosaltres i hi ha hagut teràpia, evidentment. Creixes coix i necessites suport. La nostra mare va acabar refent la vida i viatjant molt, involucrant-se en cooperació…
—J. V.: No es va quedar en la ràbia i la tristesa i ho va gestionar molt des de l’amor als fills, no volia traslladar-nos-ho ni que visquéssim amb això, que ens enquistéssim.

—Hi ha moltes víctimes que no ho poden viure des d’aquesta posició. Què en penseu?
—J. V.: Individualment, hi ha gent que pot sentir ràbia i és molt legítim, el dol és personal. Però a les associacions de víctimes hi ha gent partidista, mediàtica, hi ha uns interessos molt grans que han monopolitzat les associacions, que a partir dels noranta van ser cooptades per partits i grups mediàtics. Que la presidenta de la Fundació Víctimes del Terrorisme sigui María del Mar Blanco, que és d’un partit… En el món associatiu hi ha un codi ètic que no hauria de ser partidista. També s’han creat associacions que intenten donar una visió diferent i no estan tan arrelades al PP i aquests partits. Busquem una justícia restaurativa. Com a víctima, no he de dir si els presos han de ser a la presó o no, no m’ho han de preguntar. El 2012 vam anar a unes trobades a la UB amb l’esquerra abertzale, Rosa Lluch, Robert Manrique [supervivent a l’atemptat d’ETA a Hipercor]… Era la primera vegada que l’esquerra abertzale reconeixia el dany causat.

—De quina manera dóna més pau aquest reconeixement?
—J. V.: Tot reconeixement va bé. Les víctimes busquen justícia, que es reconeguin les seves necessitats. Que si eres allà i no has estat víctima mortal o ferida, potser igualment tens un dany psicològic que no et permet de treballar. Per això has de ser reconegut, però el ministeri no busca totes les víctimes. Ho fan les associacions…
—X. V.: Quan es va cometre l’atemptat, no hi havia organització per part de les administracions ni la societat civil. De fet, Manrique, fundador de la Unitat d’Atenció i Valoració d’Afectats per Terrorisme (UAVAT), és víctima d’Hipercor. Encara ara no hi ha un referent o oficina a l’administració per assessorar-te. Les víctimes d’Hipercor van guanyar el judici per la mala gestió de la policia i Interior, i s’hi va recórrer en contra… Hi ha hagut un tracte en què no s’ha reconegut les víctimes i els han dit que no tenien raó. A vegades són coses com el fet de no poder-te pagar un psicòleg. Nosaltres hem tingut recursos i xarxa, però hi ha gent que no pot.
—J. V.: I també hi ha històries de molta gent que ho gestiona com nosaltres o molt millor, però no es visibilitzen.

Robert Manrique: ‘No em sorprèn que no busquin les víctimes del 17-A, és una qüestió econòmica’

“Les associacions de víctimes del terrorisme a partir dels noranta van ser cooptades per partits i grups mediàtics”

—Com s’haurien de tancar les ferides?
—J. V.: No es pot tancar en fals, el tema d’ETA. No s’ha d’amagar, com es va fer amb la guerra. Però no ho hem de tancar des de la venjança ni des dels relats de vencedors i perdedors. S’ha de posar la pau al centre, treure el debat partidista i teixir la convivència reforçant la memòria històrica i les trobades restauratives. Per fer això has de tenir una força brutal, és admirable, i suposo que fins que no t’ho proposen no saps si ho faries. Però la gent que ho ha fet no surt als mitjans, surten els presidents de les associacions partidistes. No sé a qui representen, a mi no m’han trucat mai.

Xavier Valls (Cerdanyola, 1937-Barcelona, 19 de juny de 1987)

Can Zam, més necessari que mai

Imatge

Tres generacions de colomencs reclamant un Can Zam verd i frondós…

Acabat el confinament de la passada primavera i les sortides per franges horàries, la Plataforma per a la defensa de la Serra de Marina i de Can Zam va fer una nova convocatòria per reclamar l’acabament d’aquest parc que mai no s’acaba. Cartells i escrits que acompanyaven la protesta posaven el dit a la nafra: “La ciutat necessita més que mai tot el parc, tots els dies de l’any.” “Tres generacions de colomencs reclamant un Can Zam verd i frondós.”

-Cavalcada reivindicativa a Can Zam

Tres generacions amb la mateixa lluita ciutadana. Sembla exagerat però no ho és. Fa més de quaranta anys d’aquella cavalcada de Reis des del Fondo a Can Zam amb el carro i el cavall.

Buscant imatges de l’època, em trobo també amb una dels meus vint anys, encara en blanc i negre, amb un cartell a les mans on hi ha la frase “Exigimos zonas deportivas” il·lustrada amb fotos d’un Can Zam pelat, ja que havien sigut arrasats els camps de conreu. D’ aquell erm polsegós sorgien el recinte de la masia, l’Institut Puig Castellar i el barri del Pilar. L’escola Longarón crec que no existia. Les reiterades portades de Grama amb el clam de Can Zam per al poble són de l’etapa de l’alcalde Blas Muñoz, en els 70. Sí, ha passat tota una vida.

L’Agustina, amb el cartell reivindicatiu

Can Zam, salvat a còpia d’anys de lluita, és gairebé un miracle en la Santa Coloma hiperconstruïda i mal repartida. Seria tot un bàlsam un espai així enmig dels atapeïts barris limítrofs amb Badalona. Actualment, com un dels efectes de la pandèmia, hi ha un gran debat sobre l’ús de l’espai públic. L’emergència del canvi climàtic i el replantejament sobre les característiques dels llocs on vivim sembla que porten a una actitud unànime consistent a pacificar la ciutat i fer-la més habitable. Bon moment, doncs, per posar el fil definitiu a l’agulla i acabar aquesta Sagrada Família loca

La pandèmia fa més necessari que mai els espais de natura urbana

Les tres hectàrees ermes que amaga la tanca tenen un valor més preuat que mai per a la pròpia ciutat i per als habitants de l’àrea metropolitana, que gaudim igual d’un patrimoni compartit com el parc fluvial del Besòs, la ruta del Rec Comtal, les platges de diversos municipis, la Serra de Marina, Collserola, el delta del Llobregat, etc.

El festival Rock Fest ocupa tres dies a l’any l’espai sense reforestar

En els acords del Pacte Local 2020 es diu que s’avançarà en l’execució de la fase 2 “obrint al públic 33.000 m2 urbanitzats amb criteris de renaturalització i permetent activitats culturals.” Què vol dir? Que serà un parc a mitges? Que es podrà obrir i tancar si convé? Si alguna cosa està demostrant la pandèmia és el valor de les prioritats. Can Zam per al poble, n’és una.

Tanca on es pot llegir “Can Zam per al poble”, la reivindicació que feien els veïns durant la primera manifestació de 1976

Agustina Rico

Grama, 50 anys després

El passat mes de desembre, la biblioteca Salvador Cabré-Singuerlín es va omplir amb part de la gran família “gramera” per celebrar el cinquantenari de l’aparició de la històrica revista Grama. Va ser pròpiament el gener de 1969 quan sortia a la llum el primer número, després de tres anys de reunions i proves. Hi va haver diverses propostes de nom (L’Antena, La Tusa…). Va guanyar Grama, nom que aplega el topònim de la ciutat i l’herba menuda i pertinaç que rebrota en les circumstàncies més adverses.

Primer número (gener, 1969)

La presència física de la revista, la diversitat de continguts i l’ús —encara que molt tímid— del català ja en portada van donar des del primer moment la imatge de projecte ambiciós, d’una veu sòlida nascuda per resistir. Les lletres de caixa del nom, les de marcar els embalatges (grosses, contundents, molts personals) han tingut la força d’un logotip, una imatge de marca. L’estètica, tant del disseny de portades com la compaginació (muntatge) va ser des del principi un valor important a la revista, reconeguda i valorada també en aquest sentit, i l’allunyava de la imatge d’un butlletí més o menys acurat, com eren llavors moltes publicacions no professionals.

Portada del Che, motiu de sanció administrativa

Grama va aplegar sota el paraigua protector de les Parròquies de Santa Coloma (propietàries de la capçalera) nois i noies inquiets socialment, alguns ja militants de partits polítics i de plataformes socials i polítiques transversals (llavors clandestins), o de la JOC (moviment cristià obrerista i progressista, nascut a Bèlgica, molt estès per les parròquies de zones obreres en els anys 60 i 70). Hi havia gent del “poble” i gent dels barris, professionals diversos i joves estudiants i treballadors, fotògrafs autodidactes i dibuixants compromesos, aspirants a periodista i, amb el temps i per imposició legal, periodistes amb carnet professional. Cal fer un incís per remarcar el valor personal dels periodistes que s’embarcaven en la direcció de mitjans com Grama o que cedien el seu carnet professional. Aquest fet, habitual en la premsa comarcal i de barris de l’època, els podia reportar gravíssimes conseqüències com la inhabilitació per exercir la professió, multes, i fins i tot presó. Malgrat la duresa del panorama polític i de les sancions que tot sovint queien, molts periodistes, artistes, arquitectes i altres professionals de prestigi, advocats inclosos, solien col·laborar amb aquests mitjans modestos i valents.

Portada núm. 47 (nov. 1972)

Es pot dir el mateix dels entrevistats. Escriptors, artistes, esportistes, etc., reconeguts ens concedien una bona estona i, molt sovint ens obrien les portes del seu estudi o de casa seva, sorpresos i, per què no dir-ho, impressionats que un parell de “críos” de 18 o 20 anys d’un “barri” que no sabien ni on parava els fessin un interviu tan seriós i tan ben preparat. I que els retratessin tan bé (algun d’aquells “nanos” avui és un fotògraf de gran prestigi). Els quèiem simpàtics per la nostra barreja de seriositat, admiració i ingenuïtat. I no s’havien de posar en guàrdia com davant els periodistes dels mitjans importants.

Johan Cruyff i Charly Rexach van ser entrevistats per Grama

Tot i que la presència de les dones no era nombrosa, fet habitual en aquells anys en diversos àmbits, a Grama n’hi va haver des de l’inici a la redacció, algunes en posicions clau de la revista com la pròpia direcció, la sotsdirecció, la redacció en cap i la gestió.
Va ser una escola de periodisme de la qual van sorgir noms destacats de la premsa, del fotoperiodisme i de l’humor gràfic, així com diversos professionals en altres àmbits com l’ensenyament, les arts gràfiques, la sociolingüística i la gestió. Escola que es va forjar doblement: en la pròpia redacció de la revista i en les corresponsalies dels diaris barcelonins, copades pràcticament per membres de Grama, que transmetien gairebé a diari la realitat colomenca, feta aquells anys de lluites i reivindicacions de tota mena: asfaltat i enllumenats de carrers, ambulatori, escoles, transports i accessos a Barcelona, mercat a Singuerlín, zones verdes, equipaments esportius… i també pels drets de la dona, contra l’atur i els abusos laborals, pels drets dels discapacitats i dels grups socials vulnerables, per les llibertats democràtiques, pels drets de Catalunya, per l’amnistia dels presos polítics, etc.

El número de King Kong (1972) recollia els dèficits de la ciutat

Grama ha estat la veu dels veïns de Santa Coloma, l’altaveu de les seves lluites i el recull dels mil i un temes que els podien interessar, la transmissora del diagnòstic dels dèficits ciutadans i també dels plans que podien rehabilitar-la, cronista dels canvis socials i polítics dels anys en què es va publicar. No va “viure” gaires anys, només catorze, però aquesta durada era inusual i heroica tant per la vertiginosa època, 1969- 1983: tardofranquisme, transició i primers anys de la democràcia, com per les circumstàncies de la pròpia revista (censura, multes i querelles —patides per tots els mitjans crítics— més el fet de no ser un mitjà professional durant gairebé tota la seva trajectòria, amb l’intent d’esdevenir professionalitzat els darrers anys).

Portada de novembre de 1978 (F. Artigau), número dedicat al Pla Popular

La revista va contribuir de manera decisiva a la cohesió d’una Santa Coloma desgavellada, que se sentia despersonalitzada i maltractada, com tantes poblacions i barris que havien passat del món rural al suburbi en molt poques dècades. Aquella Santa Coloma de mala fama va anar guanyant en autoestima i orgull de ciutat lluitadora plantejant necessitats que unien el centre amb els barris, els colomencs d’aquí i d’allà.

Cartells d’Antonijoan (esquerra) i de Joma (dreta) per fer nous subscriptors

Els reportatges i entrevistes dedicades a la Santa Coloma històrica van donar a conèixer el passat, la trajectòria, els espais, les tradicions i fets culturals, els personatges i les entitats de la Santa Coloma ancestral, van reforçar vincles en compartir-ne coneixement i estima i van reforçar lluites com la recuperació del riu Besòs, la preservació de la Serra de Marina i de Can Zam, la recuperació i conservació del patrimoni arquitectònic (la torre Balldovina i entorn estaven en ruïnes), la recuperació de la memòria històrica (llavors no tan valorada), etc.

S’aborden les dures seqüeles de la transformació colomenca

A finals dels 70 i principis dels 80 es normalitza la presència del català a l’escola i va creixent en els mitjans de comunicació. Recordem que la immersió lingüística arrenca a Catalunya a l’escola Rosselló-Pòrcel, antiga fàbrica Casadesport, ubicada al barri del Fondo.

Creix també a Grama l’ús del català i sovintegen les entrevistes a escriptors i intel·lectuals. El número 200 recull una entrevista al poeta Miquel Martí i Pol, qui regalà a Grama la primícia de publicar el seu conegut poema “Ara mateix”.

Martí i Pol, entrevistat el 1980

Vist en perspectiva, Grama és el gran llibre d’història colomenca d’una època, amb temes que encara resulten vigents, i per als qui vam tenir la immensa sort de ser-hi en algun moment, va ser una escola de vida i de formació, i una etapa irrepetible de les nostres vides.

Diversitat de temes en un especial d’estiu

Els qui vulguin saber-ne més o vulguin recordar fets i gent, poden consultar un projecte que consta de 12 capítols audiovisuals i un quadern en paper, també penjat en format digital, realitzat per Josep Pitarque (Gramenet TV), i un equip col·laborador:
GRAMA 50 ANYS DESPRÉS . Una experiència insòlita de periodisme popular (1969-1983)

Agustina Rico

Biblioteques

Probablement heu anat algun cop a una biblioteca i heu fet ús dels seus múltiples serveis… o no hi heu anat mai?

Possiblement sabeu què és una biblioteca, quins serveis dóna, què s’hi pot fer, quina utilitat té el carnet de biblioteques públiques… o hi ha gent que no ho sap?

Però coneixeu bé les biblioteques més properes a vosaltres…? Ho podeu comprovar si continueu llegint.

Les biblioteques de Santa Coloma de Gramenet són uns espais propers als ciutadans i desenvolupen la seva tasca en estreta relació amb els diferents col·lectius i entitats colomenques. Són un punt de referència de primera línia per a la programació cultural de la ciutat. Tenen com a missió satisfer les necessitats d’informació, cultura, formació i oci dels ciutadans. Els seus principals objectius són fomentar la lectura i recolzar la formació contínua, ser l’accés immediat als serveis de lectura pública municipal i a les tecnologies de la informació, ser centres de referència quant a l’accés a la cultura i espais cabdals de trobada i intercanvi a la ciutat.

Santa Coloma disposa actualment de tres biblioteques públiques, que formen part de la Xarxa de Biblioteques Públiques de la Diputació de Barcelona.

La Biblioteca Central va ser inaugurada l’any 1995 i està situada en un edifici de 2.120 m². Ofereix un fons de més de 70.000 documents, a més d’un fons local sobre el municipi i el Fons Joan Gomis de Solidaritat i Cooperació, que compta amb més de 3.000 documents de lliure accés. Té 18 ordinadors d’ús públic.

La Biblioteca Can Peixauet es va inaugurar l’any 2001 i ocupa 1365 m². El seu fons és d’uns 53.000 documents i està especialitzat en ciència-ficció i documents en xinès. Disposa de 13 ordinadors d’ús públic.

La Biblioteca Singuerlín – Salvador Cabré va ser inaugurada al 2010 i ocupa 1748 m². El seu fons és d’uns 32.000 documents. Té una sala d’actes habilitada per a la projecció de pel•lícules amb una capacitat per 250 persones, motivat pel fet que el seu fons especialitzat és de cinema d’autor i cinema documental. Disposa de 33 ordinadors d’ús públic.

La Biblioteca de l’Institut Puig Castellar és modesta si comparem les seves dades amb les biblioteques públiques, ja que el seu fons és d’uns 4000 documents i té 7 ordinadors d’ús públic. A l’hora del pati, de 10 a 10,30, és molt utilitzada per l’alumnat, en canvi, a les tardes, de 16 a 18 hores, encara no té un nivell d’utilització massa alt.

Finalment, saps què és Aladí? Si vols buscar un document (llibre, còmic, revista, publicació periòdica, pel·lícula, disc…) per saber si està en qualsevol de les biblioteques públiques de Santa Coloma de Gramenet o de tota la província de Barcelona, pots visitar el Catàleg de la Xarxa de Biblioteques Municipals de la Diputació de Barcelona, també anomenat Aladí.

Recorda que amb el mateix carnet pots demanar en préstec documents de qualsevol de les biblioteques públiques.

Altres enllaços d’interès:

      Pau Navarro (Coordinador  de la  Biblioteca del Puig Castellar)