Aula d’educació ambiental Isabel Muñoz

El passat 1 de desembre va ser inaugurada al Parc de Can Zam de la nostra ciutat una aula d’educació ambiental que porta el nom d’Isabel Muñoz Moreno (1957-2015), que havia estudiat el batxillerat i el COU al nostre institut. Amb motiu d’aquesta inauguració, hem considerat que seria bo que els nostres alumnes d’ara i, en general, els nostres conciutadans i visitants de fora sàpiguen qui va ser la Isabel i per què Santa Coloma ha volgut reconèixer aquesta dona, mestra i activista cívica i pedagògica, posant el seu nom a aquest nou espai de coneixement de la natura. 

Josep Miquel Lacasta, també exalumne del Puig Castellar, amic i company de la Isabel en nombroses iniciatives culturals i pedagògiques (Casal del Mestre, innovació educativa, projectes ciutadans…) ha escrit la següent presentació, que fem nostra.

Isabel Muñoz, mestra

Isabel Muñoz va ser mestra de Santa Coloma de Gramenet. Nascuda a Sevilla, la seva família va emigrar al barri del Raval quan ella tenia 6 anys.

La Isabel pot representar les dones d’una generació de colomenques que des d’un origen de famílies humils, emigrants a Catalunya, van accedir a estudis secundaris i després a la universitat. Aconseguir que els fills i filles d’aquestes famílies tinguessin una educació va ser una lluita dels immigrants colomencs que valoraven intensament l’educació com eina per a la millora individual i col·lectiva.

El seu origen social, així com el compromís que s’adquireix, producte de la necessitat de superar uns entorns desafavorits, fa que persones com la Isabel hagin generat canvis importants a la ciutat i a la professió docent.

Sense grans teories, però amb un treball continuat i perseverant, la Isabel ha estat ànima i motor de multiplicitat d’iniciatives educatives i culturals.

La seva passió pels temes relacionats amb la natura la va conduir a integrar el primer grup de ciències del Casal Mestre als anys 80 i donar-li, amb formes i projectes diversos, continuïtat durant més de 30 anys. “Santa Coloma Sona”, el “Congrés de ciències d’infantil i primària”, van ser alguns dels projectes que va esperonar darrerament. L’educació ambiental va ser una de les vessants de la seva acció pedagògica a Santa Coloma i a la FMRPC (Federació de Moviments de Renovació Pedagògica de Catalunya). D’aquí l’oportunitat de dedicar-li aquest espai educatiu en un lloc tan emblemàtic de la ciutat com és el parc de Can Zam.

El voluntariat que va realitzar a l’escola Tanit del barri del Raval als darrers anys ha deixat una forta petjada. No és casualitat que l’actual equip docent del centre estigui desenvolupant un important projecte educatiu, escola Magnet amb aliança amb l’ICM, Institut de Ciències del Mar.

Recordar la Isabel Muñoz és recordar les mestres i dones d’una generació colomenca que han estat protagonistes de canvis transcendentals a la nostra ciutat, on l’educació pública ha estat vertebradora d’una consciència social participativa, col·laboradora i solidària.

Josep Miquel Lacasta

A més de ser un espai de referència educativa per al coneixement, l’estimació i el respecte de la biodiversitat del parc de Can Zam, al servei de la natura, de la ciutadania colomenca i de tots els visitants, l’aula d’educació ambiental Isabel Muñoz ja té engegat un programa d’activitats. Per exemple,  “el 16 de desembre s’hi farà un taller de pintures naturals. L’Associació Bosc de Llum farà que els participants viatgin al passat per descobrir com es poden crear pintures sostenibles amb productes naturals. El 13 de gener serà el torn de les plantes medicinals, ja que s’hi farà un taller d’infusions per tastar-les i conèixer les seves aplicacions, i el dia 20 l’aula es convertirà en el punt de partida d’un itinerari que recorrerà els entorns del parc fluvial per observar i identificar la fauna que hi viu…” (Judit Monclús, “La natura al teu abast: Can Zam estrena aula d’educació ambiental”, Aracriatures, 8 de desembre del 2018).

Des d’aquesta pàgina, volem afegir-nos al record de la Isabel Muñoz, la seva persona i el seu exemple professional, i agrairem als nostres lectors que la van conèixer que ens enviïn els seus records. I, al mateix temps que li desitgem una llarga i fructífera vida a aquesta aula d’educació ambiental, animem a tots els visitants que ens enviïn les experiències didàctiques que en coneguin, ja que fer servir aquest espai amb finalitats educatives és, al cap i a la fi, el millor homenatge que li podríem fer a la Isabel.

Algún día este dolor

En la novela Algún día este dolor te será útil, de Peter Cameron, James Sveck, un joven neoyorkino de 18 años, nos cuenta en primera persona algunos episodios de la crisis emocional que atraviesa durante la primavera y el verano de 2003, cuando está a punto de ingresar en la universidad. James vive con su madre y con su hermana Gillian, y periódicamente visita y almuerza con su padre, un reconocido abogado a quien alguna vez —para evitar que siga hablando mal de la madre— tiene que recordarle que cuando alguien se separa de su cónyuge pierde el derecho a comentar las acciones o el carácter de su ex (pág. 43), al menos ante los hijos. Además, como en verano no tiene que ir a clase, James trabaja en la galería de arte de su madre como ayudante de John Webster, el asesor artístico, y, en sus ratos libres pasea a su perro (Miró, un caniche gigante). “Creo que todos hablamos más con Miró que entre nosotros”, resume James al hablar de la incomunicación y de las relaciones entre los demás miembros de su familia —aunque él mismo tiene el sueño de vivir solo y entregado a la lectura en una casa de campo, muy lejos del ambiente familiar.

Lo cierto es que James, que no tiene amigos de su edad —lo que preocupa a sus padres, que lo quieren, evidentemente, cada uno a su manera, aunque no lo entiendan—, manifiesta, en cambio, cariño e interés por otras dos personas de su entorno: su abuela materna, a quien visita a menudo en su casa de las afueras, y John Webster, quien busca pareja en las redes sociales. Las visitas de James a su abuela le cuestan algún reproche de su hermana Gillian: “Hay que ver lo raro que eres” (pág. 67), le dice por visitar a su abuela. Pero esas palabras no desentonan en un contexto familiar en el que escasea el contacto físico; así, por ejemplo, cuando su madre le acaricia en cierta ocasión, James observa: “Su mano en mi cara me producía una extraña sensación, una sensación de rara intimidad. No recordaba la última vez que me había tocado” (pág. 75). Con estos precedentes no es extraño que, en los momentos en que se siente más perdido, James busque la conversación con su abuela, quien, alentada por las confidencias de su nieto, le explica a su vez pacientemente el sentido de algunas experiencias dolorosas y nos da, de paso, un comentario del título del libro: “Tener malas experiencias a veces es una ayuda, te aclara más lo que deberías hacer. Sé que esto parece demasiado optimista, pero es cierto. Quienes solo han tenido buenas experiencias no son muy interesantes. Puede que estén contentos y sean felices de alguna manera, pero son superficiales. Ahora te parecerá un contratiempo, algo que te complica la vida, pero… es demasiado sencillo vivir sin complicaciones. […] Lo difícil es no dejarte abrumar por las malas rachas. No debes permitir que te derroten. Tienes que verlas como un regalo… un regalo cruel, pero regalo a fin de cuentas” (pág. 227). Con esas palabras parece que la abuela le dé la razón al filósofo Nietzsche, quien sostenía que lo que no nos mata nos fortalece, aunque naturalmente esta idea es muy discutible y no puede generalizarse, pues hay muchas clases de dolores y no de todos se extraen lecciones aprovechables para la vida.

 

En esta novela aparecen entreverados diversos temas: la incomunicación entre padres e hijos, la fragilidad psicológica de los jóvenes y su desorientación, el egocentrismo, la desunión familiar característica de la sociedad contemporánea, la frivolidad de las clases acomodadas, la huella que dejó la tragedia del 11 de Septiembre de 2001 en Nueva York, la banalidad de cierto arte conceptual (en la galería de arte de la madre de James se exponen cubos de basura), etc. Para hablar de todo esto, de los personajes y de otros aspectos del libro, se celebraron ayer, 13 de marzo, en la biblioteca del instituto, la sesión del Club de Lectura 1 (jóvenes) y la correspondiente del Club de Lectura 2 (adultos). Y ahora, con esa misma finalidad, abrimos esta entrada en el blog, para que todos los que quieran, asistieran o no a esas sesiones, puedan darnos sus opiniones, comentarios y respuestas a la pregunta principal del libro: ¿puede sernos útil algún día el dolor de nuestros pesares juveniles?.

Biblioteques

Probablement heu anat algun cop a una biblioteca i heu fet ús dels seus múltiples serveis… o no hi heu anat mai?

Possiblement sabeu què és una biblioteca, quins serveis dóna, què s’hi pot fer, quina utilitat té el carnet de biblioteques públiques… o hi ha gent que no ho sap?

Però coneixeu bé les biblioteques més properes a vosaltres…? Ho podeu comprovar si continueu llegint.

Les biblioteques de Santa Coloma de Gramenet són uns espais propers als ciutadans i desenvolupen la seva tasca en estreta relació amb els diferents col·lectius i entitats colomenques. Són un punt de referència de primera línia per a la programació cultural de la ciutat. Tenen com a missió satisfer les necessitats d’informació, cultura, formació i oci dels ciutadans. Els seus principals objectius són fomentar la lectura i recolzar la formació contínua, ser l’accés immediat als serveis de lectura pública municipal i a les tecnologies de la informació, ser centres de referència quant a l’accés a la cultura i espais cabdals de trobada i intercanvi a la ciutat.

Santa Coloma disposa actualment de tres biblioteques públiques, que formen part de la Xarxa de Biblioteques Públiques de la Diputació de Barcelona.

La Biblioteca Central va ser inaugurada l’any 1995 i està situada en un edifici de 2.120 m². Ofereix un fons de més de 70.000 documents, a més d’un fons local sobre el municipi i el Fons Joan Gomis de Solidaritat i Cooperació, que compta amb més de 3.000 documents de lliure accés. Té 18 ordinadors d’ús públic.

La Biblioteca Can Peixauet es va inaugurar l’any 2001 i ocupa 1365 m². El seu fons és d’uns 53.000 documents i està especialitzat en ciència-ficció i documents en xinès. Disposa de 13 ordinadors d’ús públic.

La Biblioteca Singuerlín – Salvador Cabré va ser inaugurada al 2010 i ocupa 1748 m². El seu fons és d’uns 32.000 documents. Té una sala d’actes habilitada per a la projecció de pel•lícules amb una capacitat per 250 persones, motivat pel fet que el seu fons especialitzat és de cinema d’autor i cinema documental. Disposa de 33 ordinadors d’ús públic.

La Biblioteca de l’Institut Puig Castellar és modesta si comparem les seves dades amb les biblioteques públiques, ja que el seu fons és d’uns 4000 documents i té 7 ordinadors d’ús públic. A l’hora del pati, de 10 a 10,30, és molt utilitzada per l’alumnat, en canvi, a les tardes, de 16 a 18 hores, encara no té un nivell d’utilització massa alt.

Finalment, saps què és Aladí? Si vols buscar un document (llibre, còmic, revista, publicació periòdica, pel·lícula, disc…) per saber si està en qualsevol de les biblioteques públiques de Santa Coloma de Gramenet o de tota la província de Barcelona, pots visitar el Catàleg de la Xarxa de Biblioteques Municipals de la Diputació de Barcelona, també anomenat Aladí.

Recorda que amb el mateix carnet pots demanar en préstec documents de qualsevol de les biblioteques públiques.

Altres enllaços d’interès:

      Pau Navarro (Coordinador  de la  Biblioteca del Puig Castellar)