Què vols que et facin…?

Què vols que et facin, què vols que et diguin els minairons? Diu la llegenda, però qui ho sap?, que els minairons (o manairons) de la mitologia pirinenca són diminutes criatures fantàstiques —una mena de follets hiperactius i xerraires— que hi caben a milers en un canut de canya o un canut d’agulles i que si algú obre el canut, surten com a un eixam de mosquits espurnejants i comencen a demanar feina i conversa, tot dient: “Què farem, què direm?”. La força o el poder d’aquests éssers és extraordinària. Algunes llegendes del Pirineu, per explicar la formació de les tarteres, per exemple, diuen que aquestes acumulacions de pedres despreses del cim que hi ha als flancs d’algunes muntanyes han estat obra d’aquests follets, quan el seu amo havia obert per descuit o accident l’ampolleta o canut i desesperat els ordenava aplegar en un punt determinat totes les pedres dels rodals.

Sobre aquests diablorins, l’escriptor català Pep Coll (Pessonada, Pallars Jussà, 1949) va escriure una novel·la d’aventures molt simpàtica titulada precisament així, Què farem, què direm? (editorial Cruïlla, Barcelona, 1992).


I com que sabem que alguns dels nostres alumnes de 1r d’ESO han llegit i s’han divertit molt amb aquesta novel·la, potser ara tinguin el mateix somni de la Bet (una nena de tretze anys que viu a Esterri), la seva protagonista i narradora: posseir un canut de minairons per poder demanar-los que facin realitat els seus desitjos i entremaliadures. I en aquest cas, ens agradaria saber què demanaria cadascú. Sí, a veure tu, Gina, que ets més a prop meu: A més dels deures de l’institut, és clar, què vols que et facin, què vols que et diguin els minairons? ¿Que no has llegit el llibre encara? No t’amoïnis, dona, no passa res, ja el llegiràs més endavant: també tu ara pots dir-nos què els demanaries als minairons (o, ja posats, a un elf domèstic com els que apareixen, per exemple, als llibres de Harry Potter si el tinguessis a mà, o a qualsevol altra criatura fantàstica capaç de realitzar els teus somnis, o imagina’t, si més no, que tens una vareta màgica i pots demanar el que vulguis…). Tu i tots els usuaris o visitants d’aquest blog: què demanaríeu als minairons?, què voleu que us facin, què voleu que us diguin?

With a Little Bit of Luck

Once again Moving On (Dynamic Theatre In English) has  come to our school to perform  this time With a Little Bit of Luck and it has again been a success. The actors make students get involved in the play as they make some students to go up in the stage and play some small roles, that make students to motivate, not only those who play a role but also the audience.

Merche Muñoz


“Tell me and I’ll forget;
show me and I may remember;
involve me and I’ll understand”
(Chinese Proverb)

First and Second ESO Students

Third and Fourth ESO Students

Batxillerat and Cicles Formatius Students

Cròniques de la veritat oculta

L’obra que hem pogut veure recentment (12 de gener de 2012) a la sala d’actes de l’Institut —adaptació teatral de les Cròniques de la veritat oculta, de Pere Calders—, representada per la companyia Encara Faren Salat-Transeduca, va ser programada pel Departament de Català per als alumnes grans del centre per les seves característiques d’humor subtil, de vegades difícil de copsar, pel seu llenguatge acurat i culte, i pel surrealisme que la impregna de dalt a baix, elements tots ells que demanen una certa maduresa i una certa subtilesa en l’espectador.

El principi crec que va sorprendre gratament als alumnes per l’escenografia (un aparell de ràdio antic del qual sortien anuncis amb un to d’una altra època). Tot sovint, els joves, acostumats a l’estètica moderna i al llenguatge més directe i actual, responen molt bé a l’estètica i el llenguatge d’altres èpoques pel que tenen de “nou” per a ells. El problema en aquest cas era la dicció dels actors, alguns molt difícils de seguir per la velocitat, l’escàs volum i la poca vocalització. Aquest problema es va anar solucionant al llarg de l’obra, i a partir de la meitat es va poder seguir el text més clarament. S’ha de dir, però, que les dificultats per entendre “la lletra” eren força compensades per l’expressivitat física d’alguns dels actors i per “la veu” de la ràdio.

Els alumnes van seguir força atents la successió d’escenes, elaborades a partir d’uns contes de Pere Calders, autor català destacat ja abans de la guerra civil espanyola per les seves narracions curtes carregades d’ironia i humor negre. Exiliat a Mèxic i retornat a Catalunya en els anys 60, va gaudir de fama i reconeixement a partir del finals dels anys 70 amb l’adaptació de les seves narracions al teatre amb el títol d’Antaviana, una paraula que s’inventa un nen que està fent els deures i que li serveix per designar-ho tot. Aquesta obra, en la qual es basa totalment la que hem vist a l’Institut, va ser escrita per la companyia Dagoll-Dagom, pionera i de fet fundadora del teatre musical a Catalunya, i va donar a conèixer Pere Calders a un públic molt més ampli. L’obra va obtenir tant d’èxit que hi ha escoles, empreses d’animació cultural, grups, etc., que han pres el nom d’Antaviana i fins i tot un grup d’escriptors va proposar que la paraula entrés al diccionari, cosa que al final no es va produir ja que, entre altres objecccions, es desvirtuava el sentit màgic del mot.

El món de Pere Calders és fet de poesia i tendresa d’una banda i d’ironia i surrealisme —de vegades inquietant— de l’altra (que va ser enriquit en els anys de vida a Mèxic, segons explicava ell mateix). S’amaneix tot plegat amb unes gotes d’humor negre, un polsim de crítica social, un rajolí de penetració psicològica i  es barreja tot plegat amb una dosi generosa de domini del llenguatge (jocs de paraules, to solemne en moments “cutres”, delinqüents lletraferits, etc.) i  del conjunt neix el molt peculiart món de Calders.

La màgia dels contes, sumada a la màgia del teatre, ens fa versemblant que algú hagi perdut una mà (una mà dreta per ser més exactes) “en un jardí de casa bona” com si fos un objecte qualsevol. Portat a l’extrem, el llenguatge quotidià ens pot fer males passades, com és el cas del nen a qui la mare encarrega que compri una planta que creixi molt però que molt de pressa i  gairebé és engolit per l’Hedera Helix. Trobem també un assassí  (que em porta el record del desaparegut Pepe Rubianes, que el va interpretar, membre del primer grup d’actors de Dagoll-Dagom) que discuteix amb la seva consciència  i  aquesta, vençuda i desesperada, ofega les seves penes en alcohol. Assistim a l’arribada inespesperada del pare Noel a una casa on no és ben rebut i ens expliquen la història d’un home a qui la vida ha tractat molt malament quan era una bona persona però que triomfa i és ben vist des que es dedica a robar.

Per als qui vulguin gaudir una mica més de les històries que ens proposa Pere Calders, recomano la lectura de les Cròniques de la Veritat oculta o qualsevol altre recull de contes (Demà a les tres de la matinada, De teves a meves, etc.) d’aquest mateix autor. Les úniques condicions que es pot demanar al lector jove que s’hi acosti és un cert nivell de lectura (d’hàbit de llegir coses d’una certa dificultat) i ganes de deixar-se sorprendre.

Agustina Rico

Eliminació de la pobresa: utopia o conformisme?

Una alumna de 1r de batxillerat, Noelia Lorenzo Fernández, per obrir un debat, ens ha enviat el següent text amb l’ànim que tothom pugui llegir-lo i donar la seva opinió sobre l’eliminació de la pobresa:

Eliminació de la pobresa: utopia o conformisme?

Al meu parer, les diferències entre rics i pobres no són naturals. Tot i que els que defensen el contrari diguin que aquesta diferenciació ha existit sempre, no es així. Durant la prehistòria, no hi havia diferències perquè els homínids només posseïen el necessari per viure, per tant, aquestes diferències van sorgir a partir de l’obsessió de l’ésser humà per viure amb més coses de les que són necessàries.

La creació d’una societat igualitària com a utopia, és un altre argument molt utilitzat pels que creuen que la pobresa és inevitable. Però, en realitat, la creació d’una societat totalment igualitària ja va ser provada per Étienne Cabet, qui va dissenyar Icària, un país on s’acomplia el somni comunista d’una igualtat social completa, un projecte que va portar a terme amb algunes comunes a Amèrica. Si aquest somni de Cabet (com el de molts altres) no va tenir un gran èxit, és perquè els que tenen les riqueses i, per consegüent, el poder, no estan disposats a canviar el desigual sistema econòmic en el qual vivim: el capitalisme. Si hi ha països més pobres, és perquè els més rics s’han aprofitat dels seus recursos per obtenir el màxim benefici, que és la base del capitalisme.
Si cadascú busca el màxim benefici individual, mai aconseguirem trencar les barreres de la desigualtat, perquè tard o d’hora els nostres interessos individuals xocaran i tal i com està estructurada la nostra societat, quan això passa, són els més forts econòmicament els que trepitgen als més dèbils.

Com a conclusió, jo diría: Sí, podem acabar amb la pobresa. Per aconseguir-ho primer hem de desfer-nos del nostre conformisme, lluitar pel que ens correspon com a societat, no com a individus. Només si pensem de manera col·lectiva podem aconseguir formar una societat igualitària, sense rics ni pobres, sense classes socials, sense pensaments egoistes. Una societat on es tingui més consideració per les persones que per les coses materials. Aquesta és la veritable societat igualitària que comportaria l’eliminació de les diferències entre rics i pobres i la convivència en pau de tots individus que la formen, potser no amb masses riqueses materials, però amb la màxima realització espiritual i social.

Podem acabar amb la pobresa. Tu què en penses? ¿És una utopia voler acabar amb la pobresa? ¿No serà conformisme no voler fer-ho?

Se suspende la función

¿Qué pueden hacer los trabajadores —los tramoyistas, la taquillera, el portero, la señora de la limpieza, etc.— de una sala de teatro si ven que corren el riesgo de quedarse sin trabajo por no haber llegado los actores de la compañía que tiene que representar la obra prevista? ¿Anunciar que se suspende la representación, devolver el dinero al público y cerrar la sala? ¿Buscar otras soluciones más imaginativas que les ayuden a salvar su sueldo? A esas preguntas y a otras similares tienen que responder los personajes de Se suspende la función, la  obra de Fernando Lalana que un grupo de alumnos de 3º de ESO, dirigidos por la profesora Vanessa Cáceres, representó, por partida doble, el pasado 20 de diciembre, en la sala de actos del instituto. A la primera sesión (a las 16.30 h), asistieron los alumnos  de 1º y 2º de ESO, y a la segunda (a las 18.30 h), familiares de los actores, compañeros de diferentes cursos y público en general. [Puede leerse la ficha técnica siguiendo este enlace.]

Como esta obra va dirigida básicamente a un público joven —aunque, por supuesto, el público adulto también puede disfrutarla—, en la edición publicada por la editorial Anaya, el autor —especializado en teatro infantil y juvenil— facilita, además de extensas acotaciones escénicas que resultan muy útiles para la representación, numerosas aclaraciones sobre el carácter y el sentido de esta comedia —a la que él mismo califica como “gamberrada” teatral por la sorpresa que produce que tenga que suspenderse la función. Así, por ejemplo, subraya que, detrás de la apariencia cómica de la obra, hay un par de cosas serias que pueden suscitar el debate: “la revolución de los humildes y las oportunidades que, a veces, te brinda la vida” […] y “guiños muy claros a asuntos de cierto interés social (la presencia inevitable de la publicidad o el final, con el teatro convertido en un bingo)”.

En cuanto al argumento, después del prólogo y antes de la presentación de los personajes y de observaciones sobre la escenografía, la música y el vestuario, el autor nos ofrece este comentario:

“Aunque se iba a representar una obra, nunca llegaremos a saber cuál es o de qué trata. Todo ocurre en tiempo real, sin pausas y a un ritmo endiablado. Los actores no se han presentado, el público ya está sentado en las butacas y hay que levantar el telón. No, no hay que levantarlo porque ya estaba arriba y ahora todos saben que hay problemas. Es mejor que los espectadores se vayan a su casa. No, que no se vayan. Que sí. Que no. Mejor, hacemos nosotros la función. ¿Qué función? ¿Hay una función? La obra. ¿Qué obra? No sé. Una obra. Cualquier obra. Una de piratas, de princesas, de gánsters… ¡La que sea! No se vayan, que volveremos enseguida. ¡Publicidad!”

Si por las respuestas de los espectadores (risas, aplausos, ambiente de entusiasmo, coloquio con los actores…) ya pudimos calibrar en su momento el éxito de la representación, ahora abrimos esta entrada en el blog para acoger los comentarios escritos que sobre la obra se nos hagan llegar.