La vida difícil

Publicat el 13 març 2018 per fgallardo

El proper 21 de març, al grup de lectura del nostre institut, comentarem el llibre de relats La vida difícil, de l’escriptor i dramaturg polonès Slawomir Mrozek. Amb aquest motiu, i per anar preparant el terreny d’altres possibles comentaris, presentem ara aquest article, que havia estat ja publicat al número 3 de la revista De 14 a 20.

La sintonia entre un polac i un polonès: Pere Calders i Slawomir Mrozek

Abans de res, saludo l’Andreu Banús i en Joan Fernàndez, fundadors i ànima de la companyia teatral colomenca El Que Ma Queda de Teatre, i exalumnes del Puig, i els dono les gràcies per haver-me fet conèixer l’obra de Mrozek a través de l’adaptació dels contes d’aquest autor polonès i la fusió que en van fer amb els de Pere Calders en la seva obra Història de polacs i polonesos, estrenada el 2001.

Andreu Banús i Joan Fernández, en un assaig al Teatre Sagarra de Santa Coloma de Gramenet, on va estrenar-se l’obra Història de polacs i polonesos

No són de la mateixa època ni van viure al mateix país, ni tenen llengües germanes però tots dos escriptors, a més de ser uns mestres del relat curt —de vegades hipercurt o microrelat com es diu darrerament— i de conrear un sorneguer sentit de l’humor, van saber el que era viure sota una fèrria dictadura política que no permetia la crítica ni tenia gaire sentit de l’humor. I tots dos van haver d’exiliar-se.

Slamowir Mrozek (1930-2013), entre joventut i maduresa

Mrozek, el polonès, és més trist i més clarament polític; Calders, el “polac”, és més costumista i surrealista. Cal explicar per als més joves que el terme “polac” (castellanisme del gentilici polonès, que és el correcte) referit a un català, en aquest cas a Pere Calders, és irònic ja que “polacos” es com es designava despectivament els catalans en èpoques no gaire llunyanes. El terme s’ha recuperat amb l’èxit de Polònia, el programa televisiu d’humor bàsicament polític.

Pere Calders (1912-1994) en la seva joventut

D’aquests dos grans narradors no recomano només un conte o uns quants sinó que en recomanaré un llibre de cada un tot esperant que siguin la porta d’entrada a la resta de les respectives obres. Són llibres breus, d’expressió i contingut concentrats, d’un minimalisme modern i precursor que comparteixen, i que els ha convertit en mestres de generacions posteriors de contistes.

Mrozek comparteix amb Calders una peculiar visió de les coses

Pere Calders (1912-1994), Invasió subtil i altres contes (1978)
Slawomir Mrozek (1930-2013), Joc d’atzar (2001)

Agustina Rico

Teatre al Puig Castellar

Publicat el 23 desembre 2012 per fgallardo

Una de les activitats educatives amb més llarga i rica tradició al nostre institut ha estat sempre el teatre. Fent teatre escolar (representacions d’obres clàssiques i contemporànies, d’autors consagrats i d’autors novells), a la sala d’actes s’han format autors, actors i mestres d’actors de Santa Coloma. Per a les persones que hi treballem, és una satisfacció comprovar que aquesta tradició es manté molt viva al nostre centre.

Abans d’ahir, dijous 20 de desembre, vam poder comprovar-ho un cop més. Hi vam veure, a la sala d’actes del nostre institut (en dues sessions, la primera a les 9 i la segona a les 11.30 h), cinc petites representacions teatrals a càrrec d’alumnes d’ESO i batxillerat dirigits per les professores Vanessa Bolancel i Belinda León. Unes, representades pel Grup de Teatre del Puig de Primer i Segon Cicle, i altres, representades pels alumnes que fan l’optativa de Teatre a 3r d’ESO.

El Grup de Teatre de Primer Cicle està format per alumnes dels següents grups:

1r A: Arantxa Nogales i Laura Palazón
1r B: Judith Nogales i Dina Dukkali
1r C: Ana Beya, Kenneth Abraham Aguilar, Aida Manuella, Nune Manukyan, Laura Carrillo i Paula González
1r D: Pedro Castro i Óscar Samblás
2n C: Bryan Romero

.Aquest grup, dirigit per la professora Belinda León, va representar Esto está mal, d’Isis Eugenia Calderón. L’argument d’aquesta peça recorda la cançó “Qualsevol nit pot sortir el sol”, d’en Jaume Sisa, perquè és una reivindicació de la imaginació lliure i entremaliada dels contes infantils. Tothom hi va reconèixer immediatament els personatges d’aquesta fantasia: Blancaneu, un dels tres porquets (precisament, el més treballador, que s’acaba de construir una casa de totxos que no la farà caure el llop amb els seus bufaments), el Comte Dràcula, el Llop Feroç, el Príncep, la Caputxeta Vermella, la Dona Meravella, etc. El problema és que aquests personatges han aparegut a un conte que no és el seu —cosa que fa desesperar el narrador— i que, per consegüent, fan coses que no els toca…

El Grup de Teatre del Puig de 2n Cicle està format per alumnes de diversos grups:

Alumnes de 4t: Mohamed Ed Dounassi, Alba Sorli, Itziar Vico, David Murga, Tania García, Félix Peiró, Arantxa Villagrasa i Hoda Bouadid.
Alumna de 3r: Alexia Carmona
Alumnes de batxillerat: Sara Jiménez, Miguel Agueras i Javier Ciruela.

Aquest grup, també dirigit per Belinda León, va representar Se vende una mula, d’un autor llatinoamericà desconegut (anònim), una comèdia dividida en tretze escenes que transcorre a la casa de don Pedro, un senyor molt ric que vol vendre la seva mula, però es confon i creu que Pánfilo, l’home que vol comprar la mula, és Antonio, el promès de la seva filla Luz María, i que el promés de la filla és l’home que vol comprar la mula. Per la seva part, la minyona, Juana, fa de les seves i, entre trago i trago, confon una ampolla de tequila amb una ampolla de purgant per a cavalls… Aquesta sèrie d’errors dóna lloc a situacions molt còmiques que van fer riure tothom.

Quant al grup de l’optativa de Teatre, dirigit per Vanessa Bolancel, està format pels següents alumnes:

Alumnes de 3r: Alba Ramírez, Bryan Arévalo, Ian Coronado, Leila El Angoud, Alejandro Tabares, Mireia Colàs, Iciar Moya, Malena Sala, Bryan Cumbajín, Jiaojing Xiang, Uxía Río, Cristina Zarzoso, Carla Jiménez, Roslauri Santos i Carla Jiménez.

Primer van interpretar La asamblea de los ratones, de Tomás Iriarte, una versió en prosa de la faula clàssica d’Isop. El gat de la casa és un perill, pensen els ratolins: Què hi podem fer? “Per què no convoquem una assamblea?”, proposa el ratolí Titino. I, dit i fet, s’organitza una assamblea de ratolins, que és un guirigall fantàstic, tothom hi diu la seva. Finalment, la ratolina Cua Prima diu: “Per què no li posem un cascavell al coll?” “Molt ben pensat”, respon tothom… Però… qui ho farà?

Després, aquest mateix grup va interpretar El padre bueno de la niña mala, de Germán Castro Blanco, una història basada en un conte de l’humorista espanyol Álvaro de la Iglesia. Aquesta peça ironitza sobre la doble moral dels capitalistes que, de vegades, diuen una cosa atenent la seva religió i després en fan una altra de completament diferent atenent els seus interessos econòmics. Un pare castiga la seva filla per haver matat una papallona i al mateix temps s’enriqueix fabricant armament que ven als països que tenen conflictes bèl·lics.

Finalment, aquest grup de l’optativa de Teatre (3r d’ESO), va representar La cena de Azucena, de l’autora argentina Adela Basch. L’acció d’aquesta peça es desenvolupa a un restaurant, on seu a taula una dona molt elegant. Quan li demana al cambrer que l’atengui, aquest es queda una mica desconcertat perquè ha sentit que ha de tendir-la, i a partir d’aquest moment tot són equívocs verbals entre una i l’altre.

A més de donar l’enhorabona als actors i a les professores que els han dirigit, com que aquestes representacions van fer les delícies del públic assistent a les dues sessions, ara voldríem demanar també que tothom que vulgui ens enviï les seves impressions sobre l’argument de les diferents peces, els decorats, la interpretació, etc. En el cas dels actors que hi van participar, podrien explicar-nos, per exemple, com han viscut la seva experiència: si era la primera vegada que pujaven a un escenari, si els ha semblat difícil el seu paper, què era el més divertit dels assajos, etc. Gràcies a tothom per la vostra col·laboració.

Vivir los sueños

Publicat el 26 novembre 2012 per fgallardo

En el instituto tenemos una pequeña joya, la sala de teatro, de la que disfrutamos durante todo el año con una gran variedad de espectáculos.

La semana pasada tuvimos de nuevo la oportunidad de acomodarnos en las butacas para deleitarnos con una versión de Don Quijote de la Mancha. Al finalizar la representación, una voz que salía de entre las butacas preguntó a quienes interpretaban la obra que por qué moría Don Quijote. Como siempre, los interrogantes más interesantes los lanza el alumnado, y además este interrogante me pareció que tenía alguna inflexión de queja. No hay mayor halago para unos actores que conseguir que el público se enamore de sus personajes y no quiera que finalice nunca su ilusión.

A pesar de nuestros deseos de continuar cabalgando junto a Rocinante, se encendieron unos focos, salimos de nuestro ensueño, se apagaron otros, y volvimos a la realidad… con alguna resistencia, porque ¿por qué muere Don Quijote? Don Quijote muere por ser coherente con su decisión —más quisieran para sí muchos cuerdos—, y para seguir viviendo en la distancia que separa a Aldonza Lorenzo de Dulcinea del Toboso. Don Quijote es capaz de renunciar a las aventuras caballerescas con Sancho Panza pero no está dispuesto a resignarse a que la realidad sea menos bella de lo que él la ve. Don Quijote es un personaje entrañable, valiente e inconformista, que no sólo se atrevió a soñar sino que quiso vivir sus sueños. ¿Y vosotros con qué soñáis? ¿Cómo es vuestro mundo ideal? ¿En qué clase de heroínas y héroes os convertiríais si pudierais? ¿Dónde iríais? ¿Con quién? ¿Qué haríais? Os invito a que soñéis y a que escribáis vuestros sueños, pero si además alguien se anima a vivirlos, cuidado con los Sansones Carrasco y los rebaños de ovejas.

Vanessa Bolancel

Octet de veus a capella

Publicat el 9 març 2012 per fgallardo

Avui, 9 de març de 2012, a la sala d’actes del nostre institut, hem pogut veure i sentir un concert molt especial (Octet de veus a capella) a càrrec del grup Cor de Teatre. Un concert especial perquè Cor de Teatre no és exactament, malgrat el seu nom, un grup de teatre, com tampoc és un grup vocal, sinó les dues coses al mateix temps. Si ens demanessin què hem vist podríem dir que hem vist un espectacle de teatre musical.

Cor de Teatre ha interpretat, sense partitures, un repertori polifònic amb una gestualitat i una expressivitat corporal pròpies del llenguatge teatral. El repertori ha estat molt variat: han interpretat des de peces del Renaixement (Eco d’Orlando di Lasso): i de la música clàssica (Bach, Mozart, Satie) fins a altres de la música pop (Beatles, Rolling Stones, Jimi Hendrix), més el Masterprice de Paul Drayton, que ve a ser un interessant resum de la música occidental, i a més, han fet servir un recurs teatral: el fil argumental, una història que combina humor, sàtira i paròdia (hi ha un moment molt divertit en què les actrius cantants es disputen intervenir, que és una veritable paròdia del vedettisme).

El fil argumental potser hagi recordat Se suspende la función, obra molt coneguda per l’alumnat de 1r, 2n i 3r del nostre institut (i pels usuaris d’aquest blog). Efectivament, en el concert d’avui els tramoistes van portant a l’escenari mobiliari, cadires plegables, faristols, etc., perquè s’està preparant un concert a càrrec d’una famosa orquestra, però com que no hi han arribat encara els músics, aquests tramoistes —quatre homes i quatre dones— van gesticulant i entonant com si ells mateixos toquessin instruments musicals. Els recursos vocàlics, rítmics i gestuals que fan servir són variats, sorprenents i carregats de comicitat. Cor de Teatre sap treure gran partit musical i rítmic de diferents objectes —les cadires que es pleguen i despleguen, una bossa de plàstic transparent que van arrugant i estirant, un rollo de cinta adhesiva, els tubs acanalats de plàstic vermell de les canalitzacions, les ampolles de vidre…—, però també sentit escènic teatral d’altres —de les ulleres, de les suposades partitures, dels faristols, etc.—, fins al punt de crear amb aquests objectes gags còmics que poden recordar Buster Keaton o El Tricicle. En conjunt, l’obra transmet humor, aire fresc, amor a la música, a la poesia dels escenaris i un ventall d’impressions positives. És difícil treure’s el somriure de la cara i dels ulls durant el temps de la representació. Segur que els nostres alumnes han gaudit i han après: han vist que, de vegades, al llenguatge teatral i musical menys és més: perquè es poden transmetre moltes emocions sense paraules i sense instruments musicals, nomès amb les veus, el cos, el ritme i la gestualitat.

Després de l’espectacle, el grup ha contestat molt amablement les preguntes que han fet els espectadors, alumnat i professorat (si vols saber més d’aquest grup has de saber que intervindrà al Teatre Sagarra de Santa Coloma el 19 de maig amb la seva obra Operetta i, en tot cas, pots visitar la seva pàgina quan vulguis), però com que, per qüestió de temps, no tothom podia plantejar preguntes, ara les plantegem nosaltres perquè qualsevol persona pugui respondre i dir la seva: Què t’ha semblat aquest concert? Quina peça t’ha agradat més? Què ha estat el més original d’aquesta audició? Creus que aquesta música comunica alegria i ganes de viure, de compartir les coses i de treballar en equip? Raona les teves respostes o explica’ns les teves impressions i t’ho agrairem. Gràcies… de tot cor.

With a Little Bit of Luck

Publicat el 30 gener 2012 per fgallardo

Once again Moving On (Dynamic Theatre In English) has come to our school to perform this time With a Little Bit of Luck and it has again been a success. The actors make students get involved in the play as they make some students to go up in the stage and play some small roles, that make students to motivate, not only those who play a role but also the audience.

Merche Muñoz

“Tell me and I’ll forget;
show me and I may remember;
involve me and I’ll understand”
(Chinese Proverb)

First and Second ESO Students

Third and Fourth ESO Students

Batxillerat and Cicles Formatius Students

Cròniques de la veritat oculta

Publicat el 17 gener 2012 per fgallardo

L’obra que hem pogut veure recentment (12 de gener de 2012) a la sala d’actes de l’Institut —adaptació teatral de les Cròniques de la veritat oculta, de Pere Calders—, representada per la companyia Encara Faren Salat-Transeduca, va ser programada pel Departament de Català per als alumnes grans del centre per les seves característiques d’humor subtil, de vegades difícil de copsar, pel seu llenguatge acurat i culte, i pel surrealisme que la impregna de dalt a baix, elements tots ells que demanen una certa maduresa i una certa subtilesa en l’espectador.

El principi crec que va sorprendre gratament als alumnes per l’escenografia (un aparell de ràdio antic del qual sortien anuncis amb un to d’una altra època). Tot sovint, els joves, acostumats a l’estètica moderna i al llenguatge més directe i actual, responen molt bé a l’estètica i el llenguatge d’altres èpoques pel que tenen de “nou” per a ells. El problema en aquest cas era la dicció dels actors, alguns molt difícils de seguir per la velocitat, l’escàs volum i la poca vocalització. Aquest problema es va anar solucionant al llarg de l’obra, i a partir de la meitat es va poder seguir el text més clarament. S’ha de dir, però, que les dificultats per entendre “la lletra” eren força compensades per l’expressivitat física d’alguns dels actors i per “la veu” de la ràdio.

Els alumnes van seguir força atents la successió d’escenes, elaborades a partir d’uns contes de Pere Calders, autor català destacat ja abans de la guerra civil espanyola per les seves narracions curtes carregades d’ironia i humor negre. Exiliat a Mèxic i retornat a Catalunya en els anys 60, va gaudir de fama i reconeixement a partir del finals dels anys 70 amb l’adaptació de les seves narracions al teatre amb el títol d’Antaviana, una paraula que s’inventa un nen que està fent els deures i que li serveix per designar-ho tot. Aquesta obra, en la qual es basa totalment la que hem vist a l’Institut, va ser escrita per la companyia Dagoll-Dagom, pionera i de fet fundadora del teatre musical a Catalunya, i va donar a conèixer Pere Calders a un públic molt més ampli. L’obra va obtenir tant d’èxit que hi ha escoles, empreses d’animació cultural, grups, etc., que han pres el nom d’Antaviana i fins i tot un grup d’escriptors va proposar que la paraula entrés al diccionari, cosa que al final no es va produir ja que, entre altres objecccions, es desvirtuava el sentit màgic del mot.

El món de Pere Calders és fet de poesia i tendresa d’una banda i d’ironia i surrealisme —de vegades inquietant— de l’altra (que va ser enriquit en els anys de vida a Mèxic, segons explicava ell mateix). S’amaneix tot plegat amb unes gotes d’humor negre, un polsim de crítica social, un rajolí de penetració psicològica i es barreja tot plegat amb una dosi generosa de domini del llenguatge (jocs de paraules, to solemne en moments “cutres”, delinqüents lletraferits, etc.) i del conjunt neix el molt peculiart món de Calders.

La màgia dels contes, sumada a la màgia del teatre, ens fa versemblant que algú hagi perdut una mà (una mà dreta per ser més exactes) “en un jardí de casa bona” com si fos un objecte qualsevol. Portat a l’extrem, el llenguatge quotidià ens pot fer males passades, com és el cas del nen a qui la mare encarrega que compri una planta que creixi molt però que molt de pressa i gairebé és engolit per l’Hedera Helix. Trobem també un assassí (que em porta el record del desaparegut Pepe Rubianes, que el va interpretar, membre del primer grup d’actors de Dagoll-Dagom) que discuteix amb la seva consciència i aquesta, vençuda i desesperada, ofega les seves penes en alcohol. Assistim a l’arribada inespesperada del pare Noel a una casa on no és ben rebut i ens expliquen la història d’un home a qui la vida ha tractat molt malament quan era una bona persona però que triomfa i és ben vist des que es dedica a robar.

Per als qui vulguin gaudir una mica més de les històries que ens proposa Pere Calders, recomano la lectura de les Cròniques de la Veritat oculta o qualsevol altre recull de contes (Demà a les tres de la matinada, De teves a meves, etc.) d’aquest mateix autor. Les úniques condicions que es pot demanar al lector jove que s’hi acosti és un cert nivell de lectura (d’hàbit de llegir coses d’una certa dificultat) i ganes de deixar-se sorprendre.