Des del passat 5 de desembre fins al 25 de maig d’aquest any, el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) mostra l’univers creatiu i la polièdrica personalitat de Mercè Rodoreda amb l’exposició Rodoreda, un bosc. Amb aquest motiu i per preparar la visita, li hem demanat a la professora Agustina Rico un article de presentació d’aquesta gran autora.
Mercè Rodoreda, una constant inspiració
Una altra guerra ha esclatat al món i s’afegeix a d’altres que no semblen tenir final. Quanta, quanta guerra… (1980), un títol que és una queixa de dolor, és el que va posar Mercè Rodoreda (1908-1983) a una de les seves darreres obres. Una lectura dura i poètica, realista i màgica que pot servir per acostar-nos a l’autora o per tornar a llegir-la i per reflexionar sobre tot allò que implica l’explosió de violència en un territori i en l’existència humana. A ella la Guerra Civil espanyola (1936-1939) li va canviar la vida excepte en una cosa: des de molt jove destacava com a narradora i, tot i les dificultats de l’exili i de viure a França els estralls de la Segona Guerra Mundial (1939-1945), la soledat, la pobresa i el treball extenuant, es va acabar convertint en una autora imprescindible en la literatura catalana i en la literatura universal.
Viure i escriure
En la seva extensa obra, tres són les novel·les més conegudes. Aloma (1936), obra de joventut amb molts elements autobiogràfics, parla de l’amor en una parella d’edats diferents i de la maternitat en solitari. La plaça del Diamant (1962), la més famosa, tracta de la vida d’una mare jove i els seus fills a Barcelona durant la guerra i la postguerra. I Mirall trencat (1974) és el retrat d’una família, que inclou el món de les minyones, i del declivi i descomposició d’aquesta mateixa família. Una de les seves grans obres és també El carrer de les Camèlies (1966), que aborda l’abandonament, l’amor i el sexe, i l’espinós tema de la prostitució. Jardí vora el mar (1967) és considerada una obra menor de l’autora però recull, entre l’univers sempre present en Rodoreda de les relacions humanes, els seus extensos coneixements sobre flors, plantes i arbres. Ja en la vellesa i propera a la mort, Mercè Rodoreda va escriure dues obres d’ una gran força simbòlica i poètica Viatges i Flors (1980) narracions breus entre el realisme i la creació més màgica i onírica i La mort i la primavera (1986), obra pòstuma i inacabada, simbòlica i tràgica.
La seva obra ens ha acompanyat
Mercè Rodoreda és una gran escriptora de contes, en va escriure tota la vida i van aparèixer en diferents reculls com Semblava de seda i altres contes (1978) i La brusa vermella i altres contes (1984). Tots els contes (1979), és considerat el recull definitiu dels contes de Mercè Rodoreda. I la lectura d’un dels seus reculls, La meva Cristina i altres contes (1967), ens va acompanyar en els inicis de la recuperació del català en els instituts. El curs 77-78 es van iniciar, per reivindicació de l’APA (associació de famílies d’alumnes de llavors) les classes de català per a tot l’alumnat al nostre institut, el Puig Castellar, llevat del COU, curs en què un grupet d’alumnes feien literatura voluntàriament, sense que figurés a l’expedient i sense discriminar-los per si eren de ciències o de lletres (la majoria d’aquell grup eren de ciències). Després vindrien les lectures en profunditat de La plaça del Diamant i de Mirall trencat i alguns treballs de recerca de batxillerat sobre l’autora, que han deixat en alumnes i professors una petjada inesborrable.
Quanta, quanta guerra… o la iniciació a la vida
Quanta, quanta guerra… és una obra d’iniciació a la vida enmig de la desfeta que causa la Guerra Civil. Un adolescent barceloní, encara que mig pagès perquè conrea clavells amb la seva mare en un camp entre Sarrià i Sant Gervasi, barris de la infantesa de Mercè Rodoreda, se’n va de casa a conèixer món, a conèixer gent i a viure aventures i experiències. És un dels pocs protagonistes masculins de la novel·lista. Com en un conte, passa per pobles i viles, per boscos encantadors i troba una noia que sembla una fada de les aigües. Però enmig de la bellesa i de la poesia que irradia la natura i de la quietud que sembla germana de la vida rural, ha irromput la urpada de la violència més atroç, fins en els llogarrets més apartats. Rodoreda no hi treu la guerra sinó el mal que la guerra ha causat i l’exposa davant els ulls d’un noiet encara massa tendre per entendre-ho tot.
Creadora de personatges inoblidables
Mercè Rodoreda havia treballat al Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya i a la Institució de les Lletres Catalanes en l’etapa de la República mentre la seva carrera literària s’anava afermant, però la guerra i la desfeta republicana van capgirar-ho tot. El seu renaixement com a escriptora amb el pas dels anys, la solidesa de la seva obra i el fet d’haver estat traduïda a mig centenar de llengües són fets de tal envergadura que l’han convertida en una figura de la literatura del segle XX i en una influència reconeguda per escriptors i escriptores de diferents generacions. Tot i això, Mercè Rodoreda va viure etapes d’un cert oblit i d’una infravaloració que la qualificava com a “lectura de dones”. Creadora de personatges inoblidables com Aloma o la Colometa, Mercè Rodoreda plasma tota la complexitat de les seves vides dins l’embolcall del seu temps. Si una autora ha retratat els mil viaranys de l’ànima d’ un ampli ventall de dones, ha estat Mercè Rodoreda. També ha retratat de manera complexa el món dels infants i dels adolescents, amb tendresa i compassió però també amb duresa i fins crueltat en ocasions.
Una exposició imprescindible
Actualment hi ha una redescoberta de Mercè Rodoreda: articles, conferències, taules
rodones… Al CCCB, la gran exposició Rodoreda, un bosc (fins al 25 de maig) recull
totes les facetes d’aquesta immensa escriptora i artista: poeta, pintora, dramaturga,
articulista… i productora d’una intensa correspondència. Al text de presentació de l’exposició, un fragment sobre la creació literària de Rodoreda s’ajusta a l’atmosfera de Quanta, quanta guerra, i molt possiblement a aspectes de la pròpia personalitat de l’escriptora: “Endinsar-se en l’escriptura de Rodoreda, que és sempre i alhora innocent i cruel, infantil i macabra, realista i fantàstica, clara i tenebrosa, implica abraçar la unitat inseparable de contraris.” Una exposició imprescindible per conèixer més una autora que ha deixat una petja inesborrable en lectors i lectores de molts llocs d’aquest món.
Agustina Rico
Dels trets personals i literaris de Mercè Rodoreda, dues de les seves passions em resulten especialment admirables, dues passions que, ben mirades, podrien considerar-se equivalents com dues cares de la mateixa moneda. Em refereixo al seu alt grau d’autoexigència en escriure i al seu amor per les flors. Es diria que la mateixa bellesa i concentrada perfecció que trobava a les flors fos similar al que buscava plasmar en la seva literatura.
Del seu afany de perfecció i de la seva recerca dels cims més alts en donen compte dos fets: el seu menyspreu i la seva ferma oposició a la possibilitat que es reeditessin les seves quatre novel·les d’aprenentatge (Sóc una dona honrada?, Del que hom no pot fugir, Un dia en la vida d’un home i Crim, publicades entre 1932 i 1936) per considerar-les malaguanyades, i, sobretot, les diferents versions i la contínua reelaboració al llarg dels anys de La mort i la primavera, la seva obra més inquietant i original que finalment deixaria inacabada contra la seva voluntat. I si de vegades una obra inacabada pot ser tan suggerent o més que altres aparentment més acabades i rodones, això passa, em sembla, amb La mort i la primavera…
Pel que fa a les flors, són un motiu recurrent en tots els seus llibres per la seva diversitat de formes, les varietats, els colors, les olors i la resistència a florir fins i tot en els terrenys abruptes i en els jardins més abandonats. Aquest amor per les flors la porta a inventar-les quan no troba les que busca, i això passa a les vinyetes de Viatges i flors, on inventa flors sorprenents: Flor Boja, Flor Vergonya, Flor Llaminera, Flor Gota de Fel, etc.
Si parlem de flors en l’obra de Mercè Rodoreda, no podem oblidar l’anècdota de la seva infància que ella mateixa explicava amb un sentiment de culpabilita (“una acció lletja”, deia), i d’innocència (dos factors fortament presents i entrecreuats en alguns dels seus personatges infantils).
Resulta que, quan vivia a la casa de Sant Gervasi, sovint entrava amb familiaritat i confiança als jardins de les cases veïnes. Un dia, quan tenia cinc o sis anys, al jardí de la senyora Borràs, va descobrir per primer cop un crisantem groc (“una meravella!”). Va quedar enlluernada. Mai havia vista una flor semblant. Va començar a mirar-lo una vegada i una altra, donava voltes al voltant del crisantem i no se’l podia treure del cap. Finalment, aprofitant que creia que la senyora Borràs no la mirava, el va tallar i se’l va posar al pit sota la peça de roba que portava aquell dia. Es va dirigir cap a la porta del carrer amb la intenció de sortir-ne. La senyora Borràs se li va interposar i li va dir: “Si me l’haguessis demanat, jo te l’hagués donat”.
El record d’aquell moment va acompanyar l’autora tota la vida, fins i tot li va servir d’inspiració, al final de Mirall trencat, per a l’evocació d’un episodi de la vida d’Armanda, la fidel cuinera de la família Valldaura: “… havia sortit a collir una rosa de color de carn que li agradaven amb bogeria i que s’obrien a la paret de la caseta dels safaretjos. La hi havia amagada a dins del pit perquè la senyoreta Sofia no la veiés…” I en aquest exemple es fusionen les flors, una experiència autobiogràfica i el gust per trobar a les flors un significat que va més enllà del que destil·la la seva aparença. Mercè Rodoreda en estat pur.