Perifèria

Fitxa tècnica de la pel·lícula

Títol original: Perifèria. Direcció: Xavi Esteban i Odei A. Etxearte
Guió: Odei A.-Etxearte, Xavi Esteban, Èrika Sánchez i Xavier Valls
Realització: Èrika Sánchez
Productor: Èrika Sánchez
Productor executiu TVC: Jordi Ambrós
Productor delegat TVC: Daniel Barea
Director fotografia: Julián Elizalde
Muntatge: Xavi Esteban
Director de producció: Gemma Comas
Música: Xavi Alías
Grafisme: Alberto Martínez. Gènere: Documental. Idioma original: català, castellà i àrab. Any: 2020.

Perifèria, documental dirigit per Odei A. Etxearte i Xavier Esteban, des que va presentar-se a l’octubre de 2020, a la 65 edició de la Seminci (Setmana Internacional de Cinema de Valladolid) ha tingut un llarg recorregut per diferents festivals internacionals i encara es pot veure als cinemes de Barcelona després de varies setmanes d’exhibició. Aquesta pel·lícula rescata la memòria de l’arquitecte colomenc Xavier Valls, mort a l’atemptat d’ETA a Hipercor (un assassinat massiu on van morir 21 persones i 45 van resultar ferides), i de tot un periode de la història urbanística de la nostra ciutat, per la qual cosa ha estat definit com “un proceso que recorre desde la oscuridad de una memoria enterrada hasta una luz presente y cómo este pasado ilumina el presente”. Recentment, amb motiu de la projecció comercial de la pel·lícula, s’ha publicat al diari digital VilaWeb una entrevista de Clara Ardévol Mallol i fotografies d’Albert Salamé amb els fills de Xavier Valls, Jordi i Xavi. Per la nostra part, com que pensem que els joves de Santa Coloma han de conèixer la història que narra Perifèria i els seus personatges, reproduïm a continuació aquesta entrevista i agraïm als autors i a VilaWeb el permís per poder fer-ho.

“Si el que va passar a Santa Coloma hagués passat a Barcelona, s’estudiaria a totes les universitats”

Entrevista a Jordi Valls i Xavi Valls sobre ‘Perifèria’ · El documentari connecta el passat i el present de Santa Coloma de Gramenet i reivindica el seu pare, Xavier Valls, arquitecte que va transformar la ciutat i va morir en l’atemptat d’Hipercor.

Jordi Valls i Xavi Valls 01.06.2021 Foto: Albert Salamé / VWFoto

Dos germans rebuscant entre els documents i records del seu pare, uns arxius que expliquen la història d’una ciutat. És una de les escenes principals de Perifèria, un documentari dirigit per Odei A.-Etxearte i Xavi Esteban en què el passat i el present de Santa Coloma de Gramenet es connecten per mitjà de les resistències veïnals. El film recorda i reivindica l’anomenat Pla Popular del 1978, una iniciativa ciutadana canalitzada per tècnics com l’arquitecte Xavier Valls que va convertir un suburbi maltractat per l’especulació i sense serveis en una ciutat per als veïns, amb escoles, mercats i ambulatoris. Tot i que va ser una fita col·lectiva, aconseguida gràcies a l’organització popular, la mobilització veïnal i la desobediència, Valls hi va tenir un paper central.
Parlem amb els seus dos fills, Xavi i Jordi Valls, sobre el documentari, que s’estrena avui als cinemes Verdi dins el festival DocsBarcelona. Ambdós hi apareixen i Xavi Valls també n’és guionista. Acabem la conversa parlant de la mort del seu pare, una de les vint-i-una víctimes de l’atemptat d’Hipercor, i de la importància de la justícia restaurativa. Tot i que el van conèixer poc, el llegat que els va deixar, diuen, es manifesta en coses palpables, com els seus edificis, i intangibles: els seus valors i tot allò que expliquen amb entusiasme els veïns.

Jordi Valls i Xavi Valls 01.06.2021 Foto: Albert Salamé / VWFoto


—Com era Santa Coloma abans del Pla Popular del 1978?
Xavi Valls [X. V.]: Quan el meu pare va arribar-hi de petit era un poble d’estiueig amb camps, vinyes, maduixers, un riu no contaminat…
Jordi Valls [J. V.]: Cap als anys cinquanta i seixanta hi va haver el boom migratori amb el desarrollismo del franquisme i la industrialització. Es va urbanitzar de manera salvatge i especulativa, però no hi havia carrers asfaltats, no hi havia clavegueres i la merda de les cases sortia al carrer, no hi havia enllumenat públic, no hi havia transport i la gent havia d’anar a peu a Barcelona…
X. V.: Es va passar de 15.000 habitants, quan ja s’havia crescut una mica, a 120.000. Es van construir les cases amb el barraquisme o l’autoconstrucció i també es van fer molts habitatges especulatius. Va créixer molt, però sense atendre serveis, amb els cotxes anant sobre el fang, amb manca d’escoles, amb només un CAP…

Jordi Valls i Xavi Valls 01.06.2021 Foto: Albert Salamé / VWFoto

—Arran d’això, la gent es va mobilitzar. De quina manera?
—J. V.: Per exemple, les dones havien d’anar a comprar lluny i, com que no tenien transport públic per a tornar, van organitzar segrestos d’autobusos perquè les portessin a casa.
—X. V.: S’agrupaven al final de la línia, pujaven i deien al conductor que les portés. Era un moment de molta mobilització, amb molts moviments antifranquistes. Hi havia moltes reivindicacions relacionades amb la ciutat, com la dels mercats. Una forma de reivindicar-los era quedar en l’espai on volien que es construís i fer una mena d’autoconstrucció amb caixes i una concentració. Es van netejar molts solars i els van protegir, i després es van convertir en places. La masia de can Mariner havia d’anar a terra però es va mantenir, perquè els veïns hi van dormir per parar les excavadores. Hi havia molts partits clandestins, les comissions de barri antecessores de les associacions de veïns, les parròquies progressistes, la feina de mestres, capellans i treballadors socials… Aquests actors ho articulaven.

—Fins i tot van arribar a fer classes als solars.
—J. V.: Sí, molt simbòlic i real. Reivindicació i proposta alhora.
—X. V.: El Pla Popular és la contraproposta a un pla estatal de reorganització del pla metropolità. Amb el porta a porta es va informar els veïns: els deien que podien anar a les reunions, associar-se… La policia franquista preguntava qui eren, els qui ho organitzaven, i ells tenien por, amb la sensació de fer coses que podien sortir cares. Un dia hi va haver una manifestació molt forta després que l’únic CAP deixés de donar servei perquè s’havia espatllat la caldera. La cosa va acabar amb tanquetes, detencions, consell de guerra…
“Les dones de Santa Coloma havien d’anar a comprar lluny i, com que no tenien transport públic per a tornar, van organitzar segrestos d’autobusos”


—Després de molta lluita veïnal el pla es va implementar. Què va significar?
—X. V.: Es va lliurar al primer ajuntament democràtic una proposta que determinava quantes escoles, mercats i ambulatoris calien, i la trama urbana i els recursos econòmics necessaris. És excepcional que en un context franquista facis un pla urbanístic de manera participativa. Hi ha barris de l’àrea metropolitana que han defensat serveis, però que això s’hagi fet amb un pla de ciutat que es lliura de manera tancada a l’administració és excepcional. Els veïns miraven el plànol i deien “aquí, hi ha d’anar això”. El paper del nostre pare, la nostra mare i altres tècnics era el de traduir-ho. Tothom volia el mercat al costat de casa i no podia ser…
J. V.: És únic a l’estat i segurament a Europa. Si hagués passat a Barcelona, s’estudiaria a totes les universitats. Els nostres pares van tenir el paper tècnic d’endreçar, canalitzar les reivindicacions. La mare era geògrafa i amb Jordi Borja i altres van treballar un urbanisme social i urbà.

—Quina filosofia hi havia darrere d’aquest urbanisme?
—X. V.: Quan el meu pare va sortir de la universitat només es llicenciaven dotze arquitectes. Era una professió amb molt de reconeixement.
—J. V.: Era l’arquitecte de Santa Coloma!
—X. V.: Tenia la mirada d’una arquitectura urbana i comunitària, molt avançat a la seva època. Aquesta idea que l’urbanisme ha d’ajudar no tan sols a millorar la ciutat, sinó també les persones, que puguin créixer i desenvolupar-se. Això és molt actual, però llavors era pioner. Deia que la plaça, l’escola i la biblioteca havien de ser un ecosistema vinculat, que el pati de l’escola es convertís en plaça els caps de setmana i la biblioteca donés servei a l’escola i fos també un espai de relació. Haver viscut la ciutat quan era un poble també li va donar una idea de quines eren les arrels i com havia d’evolucionar.


—Al documentari expliqueu com la vostra mare, María José Olivé, el va influir. En què va consistir aquesta influència?
—X. V.: Ell tenia una mirada més tècnica. La nostra mare s’havia vinculat al PSUC i a Bandera Roja, i quan es van conèixer van fer un tàndem molt bo en què ella tenia molts contactes i mirada política. El va estirar cap aquí, cap al fet de connectar la part tècnica amb els moviments polítics i socials.

—L’havien arribat a sondar perquè fos batlle.
—J. V: Primer, durant el franquisme. Santa Coloma era un polvorí tan ingovernable que el règim va buscar noms de consens. Ho va rebutjar, però diu molt de la persona benvista que era. Cap al 1978, el PSUC, amb qui havia estat més vinculat, li ho va tornar a proposar, però ell va preferir la via professional.
—X. V.: Quan va morir, jo tenia nou anys i en Jordi sis. El vam conèixer poc, i més en un àmbit adult. Però sempre es parla del carisma que tenia, que era una persona molt simpàtica, amb molta paciència, que escoltava, que explicava i traduïa les coses a persones joves i analfabetes. Podria haver estat una persona amb fums, però aterrava als barris i s’explicava. Era una persona molt humana, oberta i amb una capacitat de treball brutal.

—Se l’ha recordat prou?
—X. V.: La gent, sí, sempre ens ha transmès un agraïment que sento molt fort i proper. Però en l’àmbit de la ciutat i del projecte no hi ha hagut aquest reconeixement. Van posar el seu nom a la plaça de Can Mariner, però era una qüestió més vinculada a la manera com va morir, pel fet que morís en l’atemptat d’Hipercor i fos una figura important, que no pas per posar llum sobre què va fer. Tothom reconeix que Xavi Valls va tenir un gran paper en el Pla Popular, però alhora va ser una cosa col·lectiva que va crear cert fraccionament dins els partits.
—J. V.: S’ha oblidat més el Pla Popular que el meu pare. Ell no va voler ser reconegut, perquè la cosa important era el pla. Cal reivindicar el pla i també qüestions com la immersió lingüística. Ell va fer l’escola on es va fer la prova pilot de la immersió lingüística. És una cosa pionera, excepcional i bèstia, que en un lloc com Santa Coloma passés això. S’estigmatitza una mica el suburbi i sembla que allà no puguin passar certes coses.
“S’estigmatitza el suburbi i sembla que allà no puguin passar certes coses”

—Continua fort, el moviment veïnal a Santa Coloma?
—X. V.:
Com a tot el cinturó roig, hi ha hagut certa desmobilització. Allà hi ha una cultura de mobilització molt vinculada als sindicats, i no s’ha fet gaire per mantenir un teixit social. S’han mantingut unes estructures antiquades en associacions i moviments. Hi ha grups que mantenen reivindicacions, però no hi ha la lluita i efervescència d’aquell moment.
—J. V.: Amb l’arribada de la democràcia es va delegar el poder a les institucions, i amb els anys no han estat allò que esperàvem i hi ha hagut especulació, corrupció… Els moviments s’han parcel·lat: habitatge, ambiental… Abans tenien una idea més de ciutat i cohesionada des de les necessitats bàsiques.
—X. V.: També és important que hi hagi bons lideratges i referents, i passa poc. A Santa Coloma va passar amb totes aquestes figures. De la necessitat en van sorgir lideratges, i també de gent que venia de fora. És com quan algú va a Llatinoamèrica o a l’Àfrica a fer cooperació i ajudar al desenvolupament. És el que va fer gent com Gabriela Serra o els capellans rojos a Santa Coloma, venint de fora. Hi havia un conjunt de gent que feia de frontissa i ara falten més figures d’aquestes.

—Al documentari també es parla de la mort del vostre pare. Com van anar els fets el dia de l’atemptat d’Hipercor?
—X. V.
: Feia anys que la família no anava de viatge i aquell dia va anar a buscar uns bitllets a l’agència que hi havia a Hipercor. La meva mare no sabia que hi havia anat… Li van demanar el DNI i el va haver d’anar a buscar al cotxe. Va ser just quan va esclatar la bomba… Molt bèstia, perquè no era un lloc on ell hi fos gaires hores. A més, la persona que portava l’agència de viatges era una amiga. Si l’hagués atès ella, segurament li hauria dit que no calia que baixés a buscar el DNI.
—J. V.: Una casualitat fatídica.

—Com ho recordeu?
—J. V.: En recordo poc: situacions, sensacions… Sense entendre-ho. Érem a casa i van trucar alertant que no s’havia presentat a un acte que tenia. Era totalment imprevisible, perquè a més l’atemptat d’Hipercor va ser el primer massiu, va causar molta perplexitat.
—X. V.: Hi va haver un canvi de mirada sobre ETA, una estupefacció absoluta pel fet d’haver passat a matar civils. En aquell moment de la transició es van consolidar moltes coses, i aquest canvi de mirada n’és una. I el meu pare era allà al mig… La seva manera de morir ha format part d’allò en què s’ha convertit després ell.

—Com és créixer després d’aquest fet?
—J. V.: No vam conèixer el nostre pare, però l’hem conegut per mitjà d’una ciutat, que és Santa Coloma, i d’una gent. Això és molt bonic. La idea que tens del teu pare és per allò que ha fet, per allò que t’expliquen els veïns, per allò que veus de l’urbanisme… En part, això ens ha permès de pair la ràbia i elaborar-la per fer una cosa positiva. Cadascú fa el que pot, hi ha molta gent a qui li destrossen la vida i es queda amb la ràbia. Nosaltres ho hem pogut transcendir gràcies a això i a la nostra mare, que no ha tingut mai un relat des de la venjança i no ens ha volgut situar com a víctimes.

Jordi Valls i Xavi Valls 01.06.2021 Foto: Albert Salamé / VWFoto

No vam conèixer el nostre pare, però l’hem conegut per mitjà d’una ciutat, que és Santa Coloma”

—Com es fa, això?
—X. V.: No sabem com ho va fer… Hi va haver un dol molt fort els primers anys i ens vam vincular molt a Santa Coloma, vam anar a viure sobre els meus oncles i la meva àvia. Vam passar de viure a Barcelona, on érem els quatre, a viure a Santa Coloma, on érem molts: tenies xarxa d’amics, fills d’amics, el centre excursionista… Vam passar d’una unitat molt familiar a una de molt comunitària. Es va disgregar la part més individual i vam compartir la pena i la ràbia. També ens vam ajudar molt entre nosaltres i hi ha hagut teràpia, evidentment. Creixes coix i necessites suport. La nostra mare va acabar refent la vida i viatjant molt, involucrant-se en cooperació…
—J. V.: No es va quedar en la ràbia i la tristesa i ho va gestionar molt des de l’amor als fills, no volia traslladar-nos-ho ni que visquéssim amb això, que ens enquistéssim.

—Hi ha moltes víctimes que no ho poden viure des d’aquesta posició. Què en penseu?
—J. V.: Individualment, hi ha gent que pot sentir ràbia i és molt legítim, el dol és personal. Però a les associacions de víctimes hi ha gent partidista, mediàtica, hi ha uns interessos molt grans que han monopolitzat les associacions, que a partir dels noranta van ser cooptades per partits i grups mediàtics. Que la presidenta de la Fundació Víctimes del Terrorisme sigui María del Mar Blanco, que és d’un partit… En el món associatiu hi ha un codi ètic que no hauria de ser partidista. També s’han creat associacions que intenten donar una visió diferent i no estan tan arrelades al PP i aquests partits. Busquem una justícia restaurativa. Com a víctima, no he de dir si els presos han de ser a la presó o no, no m’ho han de preguntar. El 2012 vam anar a unes trobades a la UB amb l’esquerra abertzale, Rosa Lluch, Robert Manrique [supervivent a l’atemptat d’ETA a Hipercor]… Era la primera vegada que l’esquerra abertzale reconeixia el dany causat.

—De quina manera dóna més pau aquest reconeixement?
—J. V.: Tot reconeixement va bé. Les víctimes busquen justícia, que es reconeguin les seves necessitats. Que si eres allà i no has estat víctima mortal o ferida, potser igualment tens un dany psicològic que no et permet de treballar. Per això has de ser reconegut, però el ministeri no busca totes les víctimes. Ho fan les associacions…
—X. V.: Quan es va cometre l’atemptat, no hi havia organització per part de les administracions ni la societat civil. De fet, Manrique, fundador de la Unitat d’Atenció i Valoració d’Afectats per Terrorisme (UAVAT), és víctima d’Hipercor. Encara ara no hi ha un referent o oficina a l’administració per assessorar-te. Les víctimes d’Hipercor van guanyar el judici per la mala gestió de la policia i Interior, i s’hi va recórrer en contra… Hi ha hagut un tracte en què no s’ha reconegut les víctimes i els han dit que no tenien raó. A vegades són coses com el fet de no poder-te pagar un psicòleg. Nosaltres hem tingut recursos i xarxa, però hi ha gent que no pot.
—J. V.: I també hi ha històries de molta gent que ho gestiona com nosaltres o molt millor, però no es visibilitzen.

Robert Manrique: ‘No em sorprèn que no busquin les víctimes del 17-A, és una qüestió econòmica’

“Les associacions de víctimes del terrorisme a partir dels noranta van ser cooptades per partits i grups mediàtics”

—Com s’haurien de tancar les ferides?
—J. V.: No es pot tancar en fals, el tema d’ETA. No s’ha d’amagar, com es va fer amb la guerra. Però no ho hem de tancar des de la venjança ni des dels relats de vencedors i perdedors. S’ha de posar la pau al centre, treure el debat partidista i teixir la convivència reforçant la memòria històrica i les trobades restauratives. Per fer això has de tenir una força brutal, és admirable, i suposo que fins que no t’ho proposen no saps si ho faries. Però la gent que ho ha fet no surt als mitjans, surten els presidents de les associacions partidistes. No sé a qui representen, a mi no m’han trucat mai.

Xavier Valls (Cerdanyola, 1937-Barcelona, 19 de juny de 1987)

L’educació val més que la incertesa

Un grup d’alumnes de 3r d’ESO del nostre institut ha realitzat un documental sobre l’educació. Volien saber com veien els seus avis i altres adults l’educació dels temps de quan eren escolars (“l’escola d’abans”) i com veuen la dels seus nets (“l’escola d’ara”), i van començar a fer preguntes. Algunes de les persones entrevistades assenyalen algunes de les dificultats amb les quals es trobaven molts espanyols, sobretot al món rural, per accedir als estudis quan l’escolarització obligatòria acabava més aviat (als catorze anys) i la major part d’adolescents havia de treballar per contribuir a l’economia familiar…

Una altra de les qüestions que s’hi plantegen, al vídeo, té a veure amb l’educació entesa com a una plataforma de preparació per al futur i com a mecanisme per anar cap amunt socialment. En el passat, per imaginar més fàcilment aquest ascens, l’educació es comparava freqüentment amb una escala: s’havia d’estudiar amb constància i regularitat de la mateixa manera que pugem una escala, a poc a poc, graó a graó. Més recentment, a mesura que es devaluava el sentit de l’esforç que impliquen els estudis, aquesta metàfora de l’escala va ser substituïda per la de l’ascensor, i els sociòlegs van començar a parlar de l’educació com a un ascensor social, és a dir, un mecanisme de mobilitat per passar d’una classe social a una altra més benestant. Així, qui havia nascut dins d’una família pobra podia sortir de la classe social a la qual semblava condemnat pel seus orígens i pujar socialment si aconseguia realitzar estudis superiors; els estudis li facilitaven l’accés a una feina més ben pagada i a una situació social més confortable, eren una garantia de futur.

No és, ni molt menys, la preparació per al món laboral l’única utilitat personal reconeguda de l’educació, però en temps de fosca incertesa, després de successives crisis econòmiques i amb quotes d’atur tan altes com les que tenim a la nostra societat (fins i tot entre el personal qualificat), no és estrany que els joves vulguin saber si l’educació que ara reben és la més idònia per fer front a les dificultats que s’albiren a l’horitzó. L’educació ha de donar als joves eines de comprensió del món i de desenvolupament personal i social, i fer-se preguntes sobre el futur forma part d’aquests objectius. En aquest sentit, les preguntes que ells plantegen podrien resumir-se en aquesta: s’ha espatllat l’ascensor social de l’educació o continua servint per ascendir socialment? Els dubtes dels joves són també, potser, els nostres: Ajudem els joves des de l’educació a formar-se per trobar després una feina a l’alçada de les seves expectatives professionals? És aquest el principal sentit de l’educació? Davant tants dubtes pel futur, hi ha una cosa clara: l’educació val més que la incertesa. Qui té estudis té una riquesa que ningú li pot treure. Una riquesa que val més que els diners. El professor Miguel Requena, catedràtic de Sociologia, a l’article “L’educació com a ascensor social” (Barcelona, 2016), ho diu d’una altra manera: “A causa de la crisi econòmica i coincidint amb la fi de l’expansió del sistema educatiu, podríem pensar que, a diferència del que passava fins no fa gaire, invertir en capital humà ja no és útil per pujar en l’escala social. Les dades disponibles, però, desmeteixen aquesta tesi. Fins i tot en la fase recessiva del cicle econòmic, els títols educatius milloren les perspectives d’ascens social, atenuen les de davallada i protegeixen de la desocupació”.

En tot cas, una cosa és el punt de vista dels professors i una altra la percepció de la ciutadania, que pot coincidir o no amb la nostra, però que cal conèixer. I tant si estem d’acord amb el professor Requena com si no, aquest documental ens ofereix una oportunitat per començar un debat sobre si l’educació com a ascensor social s’ha espatllat o si continua funcionant. Qui hagi vist el vídeo i hagi llegit fins aquí té ara la paraula.

F. Gallardo