Un grup d’alumnes de 3r d’ESO del nostre institut ha realitzat un documental sobre l’educació. Volien saber com veien els seus avis i altres adults l’educació dels temps de quan eren escolars (“l’escola d’abans”) i com veuen la dels seus nets (“l’escola d’ara”), i van començar a fer preguntes. Algunes de les persones entrevistades assenyalen algunes de les dificultats amb les quals es trobaven molts espanyols, sobretot al món rural, per accedir als estudis quan l’escolarització obligatòria acabava més aviat (als catorze anys) i la major part d’adolescents havia de treballar per contribuir a l’economia familiar…

Una altra de les qüestions que s’hi plantegen, al vídeo, té a veure amb l’educació entesa com a una plataforma de preparació per al futur i com a mecanisme per anar cap amunt socialment. En el passat, per imaginar més fàcilment aquest ascens, l’educació es comparava freqüentment amb una escala: s’havia d’estudiar amb constància i regularitat de la mateixa manera que pugem una escala, a poc a poc, graó a graó. Més recentment, a mesura que es devaluava el sentit de l’esforç que impliquen els estudis, aquesta metàfora de l’escala va ser substituïda per la de l’ascensor, i els sociòlegs van començar a parlar de l’educació com a un ascensor social, és a dir, un mecanisme de mobilitat per passar d’una classe social a una altra més benestant. Així, qui havia nascut dins d’una família pobra podia sortir de la classe social a la qual semblava condemnat pel seus orígens i pujar socialment si aconseguia realitzar estudis superiors; els estudis li facilitaven l’accés a una feina més ben pagada i a una situació social més confortable, eren una garantia de futur.

No és, ni molt menys, la preparació per al món laboral l’única utilitat personal reconeguda de l’educació, però en temps de fosca incertesa, després de successives crisis econòmiques i amb quotes d’atur tan altes com les que tenim a la nostra societat (fins i tot entre el personal qualificat), no és estrany que els joves vulguin saber si l’educació que ara reben és la més idònia per fer front a les dificultats que s’albiren a l’horitzó. L’educació ha de donar als joves eines de comprensió del món i de desenvolupament personal i social, i fer-se preguntes sobre el futur forma part d’aquests objectius. En aquest sentit, les preguntes que ells plantegen podrien resumir-se en aquesta: s’ha espatllat l’ascensor social de l’educació o continua servint per ascendir socialment? Els dubtes dels joves són també, potser, els nostres: Ajudem els joves des de l’educació a formar-se per trobar després una feina a l’alçada de les seves expectatives professionals? És aquest el principal sentit de l’educació? Davant tants dubtes pel futur, hi ha una cosa clara: l’educació val més que la incertesa. Qui té estudis té una riquesa que ningú li pot treure. Una riquesa que val més que els diners. El professor Miguel Requena, catedràtic de Sociologia, a l’article “L’educació com a ascensor social” (Barcelona, 2016), ho diu d’una altra manera: “A causa de la crisi econòmica i coincidint amb la fi de l’expansió del sistema educatiu, podríem pensar que, a diferència del que passava fins no fa gaire, invertir en capital humà ja no és útil per pujar en l’escala social. Les dades disponibles, però, desmeteixen aquesta tesi. Fins i tot en la fase recessiva del cicle econòmic, els títols educatius milloren les perspectives d’ascens social, atenuen les de davallada i protegeixen de la desocupació”.

En tot cas, una cosa és el punt de vista dels professors i una altra la percepció de la ciutadania, que pot coincidir o no amb la nostra, però que cal conèixer. I tant si estem d’acord amb el professor Requena com si no, aquest documental ens ofereix una oportunitat per començar un debat sobre si l’educació com a ascensor social s’ha espatllat o si continua funcionant. Qui hagi vist el vídeo i hagi llegit fins aquí té ara la paraula.

F. Gallardo