Samuel Aranda: la primavera àrab i el fotoperiodisme

Els mitjans de comunicació internacionals han popularitzat l’expressió “primavera àrab” per referir-se a les revoltes que han vingut succeint-se en una sèrie de països musulmans —des del Sàhara Occidental a Tunísia, Algèria, Líban, Jordània, Mauritània, Sudan, Oman, Aràbia, Egipte, Síria, Iemen, Djibouti, Iraq, Somàlia, Bahrain, Líbia, Kuwait i Marroc— des de novembre de 2010 fins fa poc. Els protagonistes d’aquestes revoltes han estat diversos sectors de la població impulsats per diferents motivacions socials, econòmiques i polítiques (pujada dels preus dels aliments, atur, manca de perspectives laborals i de futur, falta de respecte als drets humans i democràtics, lluita contra règims tirànics i corruptes, etc.). Malgrat la repressió policial i política, la majoria d’accions d’aquestes protestes ha consistit en manifestacions multitudinàries —moltes vegades convocades per les xarxes socials—, concentracions massives, ocupacions d’espais públics, enfrontaments entre partidaris del govern i opositors, etc.; però hi ha hagut també immolacions personals i, en alguns casos, lluita armada. En alguns països, com a resultat d’aquestes lluites populars, hi ha hagut reformes i canvis governamentals i polítics decisius (cas de Tunísia, Egipte, Líbia, etc.); en altres, però, la lluita continua sota diferents formes (guerra civil a Síria…). Quant al nombre de persones mortes en aquests conflictes oscil·la entre 40.538 i 62.188 (cf. Wikipedia).

Per què primavera?
La paraula primavera associada a processos polítics de ruptura i alliberament va començar a aplicar-se per primera vegada als canvis ideològics i polítics originats en Txecoslovaquia durant l’any 1968  (Primavera de Praga), quan aquest país intentava buscar una via pròpia cap al socialisme, al marge del totalitarisme i de les imposicions de la U.R.S.S. La metàfora neix de la identificació de certs fenòmens polítics i socials amb la renovació i el rebrot de la vida que suposa el naixement de la primavera després dels mesos freds de l’hivern. És, per consegüent, la primavera un símbol positiu que designa un canvi polític esperançador.

Quant al fotoperiodisme, hem de recordar que és un gènere de la fotografia i del periodisme que va néixer a finals del segle XIX amb la voluntat de reflectir objectivament i amb sensibilitat fets de l’actualitat política i social que tinguessin interès general. Moltes vegades aquesta voluntat d’informar amb imatges sobre l’actualitat, sobretot quan es tracta de documentar fets bèl·lics o violents, ha portat els fotògrafs periodistes a viure situacions de perill, com va passar en alguns esdeveniments ocorreguts a alguns països mulsumans durant la primavera àrab.

Si ara parlem al nostre blog de la primavera àrab i de fotoperiodisme no és per causalitat, és que hi ha un agent catalitzador molt a prop: el fotògraf colomenc Samuel Aranda (1979), que ha documentat des de la primera línia de foc, amb els ulls molt oberts, una part important dels fets ocorreguts durant aquest temps a alguns dels països musulmans on ha viscut.
Efectivament, el passat 24 d’octubre, al teatre Sagarra de Santa Coloma, dins de les activitats de les Jornades per la Pau organitzades per l’Ajuntament, alumnes de 4t d’ESO i 1r de batxillerat —entre els quals hi eren els nostres, és clar—  de diferents instituts de la ciutat van assistir a un acte de reconeixement del fotograf colomenc Samuel Aranda, que ha rebut aquest any el premi World Press Photo of The Year per una extraordinària fotografia captada el 14 d’octubre de 2011, a una mesquita de Sanà (Iemen) utilitzada com a hospital durant les protestes contra el règim d’Abdullah el Salem.

Va obrir l’acte Petra Jiménez, regidora de Cultura, Solidaritat i Cooperació, que es va referir a les Jornades per la Pau com una aposta de l’Ajuntament en defensa dels drets humans i de la lluita per un món més just i solidari. En aquest context s’ha d’incloure, doncs, el treball com a fotògraf de premsa de Samuel Aranda, que aquests dies presenta l’exposició “La Primavera Àrab” a Can Sisteré, un treball compromès amb el principi de reflectir la realitat dels fets històrics per dolorosa que pugui resultar.

Va intervenir després, com a representant de Gramenet Imatge Solidària, Joan Guerrero, fotògraf veterà, que va subratllar la capacitat de la imatge per transmetre valors ètics i humanístics i va qualificar la fotografia guanyadora de Samuel Aranda com una fotografia que quedarà en la història per transmetre tendresa, amor i bellesa com si fos una Pietat del nostre temps (en referència a l’escultura de Miguel Àngel).

A continuació, Samuel Aranda va presentar un resum de la seva trajectòria mitjançant un multimèdia que incloïa cinc etapes: Immigració, Gaza, Tunísia, Egipte i Iemen.

Una de les fotografies de Samuel Aranda dels reportatges dedicats a la immigració.

Després de la presentació de les fotografies, Aranda va comentar diferents moments de la seva experiència com a fotògraf de premsa (per exemple, el retrobament i la càlida acollida de la família iemení quatre mesos després de la fotografia de l’hospital), va parlar de la situació actual en alguns països musulmans (allà on hi ha petroli els agents occidentals, moguts per interessos econòmics, intervenen per controlar els conflictes d’una manera que els resulti rendible), de la imatge distorsionada que, de vegades, donen els mitjans de comunicació occidentals sobre el món àrab…  i  a continuació va deixar obert el torn perquè els assistents li fessin preguntes. Però del que es va dir al col·loqui i d’altres aspectes de l’acte convidem a dir-hi la seva els alumnes que van assistir-hi. Esperem des d’ara els seus comentaris i impressions.

Raons per llegir

Raons per llegir (amb una, n’hi ha prou)

Al seu discurs de recepció del premi Nobel de literatura, l’escriptor en llengua jiddish Isaac Bashevis Singer va dir que tenia 500 raons per haver escrit llibres per a nens, però que, per estalviar temps, les resumiria en deu:

1. Els nens llegeixen llibres, no crítiques literàries.
2. Els nens no llegeixen per trobar la seva identitat.
3. Tampoc per lliurar-se de la seva culpa, saciar la seva set de rebel·lió o treure’s de sobre l’alienació.
4. No els importa la psicologia.
5. Tampoc els importa la sociologia.
6. No tracten d’entendre Kafka ni el Finnegans Wake. Llegeixen o no llegeixen.
7. Encara creuen en Déu, la família, els àngels, els dimonis, les bruixes, els follets, la lògica, la claredat, la puntuació i altres coses obsoletes com aquestes.
8. Els encanten les històries interessants, no comentaris, guies de lectura o notes a peu de pàgina.
9. Quan un llibre és avorrit, badallen sense cap tipus de vergonya o por de l’autoritat.
10. No esperen que l’escriptor que s’estimen sigui capaç de redimir la humanitat. Com són joves saben que aquestes coses no depenen d’ell. Solament els adults mantenen aquests tipus d’il·lusions infantils.

En aquell moment, davant dels reis de Suècia i de tantes personalitats reunides davant seu, Singer —que tenia quelcom de follet entremaliat com sap qui ha llegit el seu llibre Cuentos para niños— gaudia com un nen: s’havia lliurat a un dels plaers més antics de l’escriptura: la pasió per les llistes. (Les tauletes d’escriptura sumèria més antigues contenen llistes de ramat comprat i venut.) I a més ho feia igual que Moisès a les taules de la llei, prenent com a base el número 10 (els deu dits de la mà) i, per consegüent, escrivint un nou decàleg.

Aquesta pasió per organitzar en un llistat les raons, els motius, etc., del perquè de tot plegat, ha fet que molts lectors, per exemple, emprenguessin la tasca de recollir raons per llegir per tractar de respondre a preguntes com: Per què llegim? Quina  o quines són les raons per llegir i voler seguir llegint?

Quan a una entrevista a La Vanguardia (3 de gener de 2008), al gran Emili Teixidor, que fins i tot va escriure un llibre sobre el tema (La lectura i la vida), li van preguntar per què llegir, va contestar que per viure més i hi va afegir que si llegeixes, quedes maleït per a sempre (si de jove et pica l’interès per la lectura com si fos un mosquit, aquest interès va creixent amb tu i no t’abandona mai). A alguns aquest interès o apetit per les lletres se’ls obrirà amb els llibres prohibits, a altres amb els llibres recomanats per una persona estimada, a altres per una curiositat irrefrenable… No hi ha lleis generals.

En qualsevol cas, sabem que la lectura és un acte íntim, personal, un diàleg secret amb la persona que va escriure el llibre i que, per consegüent, hi ha tantes raons com llibres i lectors: cada lector sap bé quina és la raó per llegir cada llibre que llegeix (de vegades la raó s’esbrina immediatament, només començar la lectura; d’altres, però, es fa esperar una miqueta com si ens demanés paciència). I així, sense anar més lluny, a la xarxa tenim a mà un munt de pàgines que tracten de reunir aquestes raons.

Per exemple, la directora de la Revista CLIJ. Cuadernos de Literatura Infantil y Juvenil, Victoria Fernández, va contestar a la pregunta de per què llegim amb 33 raons, entre les quals hi són algunes de les més clàssiques: per aprendre, per detenir el temps, per descobrir el món, per riure, per plorar, per passar-ho bé, etc. (a la pàgina de la biblioteca del nostre institut  en trobareu algunes més que vam afegir-hi).

La periodista Millizen Uribe (“¡Manos al libro!… 10 razones para leer”), en Hoy Digital, publicació dominicana, abans de comentar deu raons per llegir, diu: “Abrir un libro, hojearlo, olerlo y leerlo tiene muchos beneficios. Los mismos apuntan en varias direcciones e incluyen desde mejorías de la salud mental hasta el desarrollo de habilidades de síntesis y análisis. ¡Y qué decir respecto a las ventajas de la ortografía! A continuación te citamos apenas diez de ellas. Luego de leerlas no habrá excusas válidas para no leer.”

Beatrice Massini, periodista i escriptora italiana, autora de llibres per a nens, ha escrit un llibre titulat 101 bones raons per llegir, amb raons gràfiques com aquestes:

Per acabar, aquests dies de mitjans d’octubre, quan acompanyem els nostres alumnes a la biblioteca de l’institut perquè triïn els llibres per llegir a l’hora de lectura, per sensibilitzar-los respecte a la importància de les biblioteques i dels llibres, els fem contestar un qüestionari sobre els seus hàbits lectors  on els demanem que ens diguin quines són les seves raons per llegir i veiem que uns llegeixen per gust, altres per aprendre, altres per alliberar la seva imaginació, etc.

Sabem, doncs, que hi ha moltes raons per llegir, sabem també que amb una n’hi ha prou, però quines són les teves?

La terapia asistida con animales

Una alumna de 2º de bachillerato, Noelia Lorenzo, nos ha remitido un cuestionario sobre terapia asistida con animales como parte de su trabajo de investigación. Lo publicamos a continuación con el objetivo de que todas las personas que estén interesadas puedan contestarlo.

Las terapias asistidas con animales

1. ¿Tienes mascota en casa?

  • No

(En caso de haber contestado no, pasar a la pregunta núm. 8.)

2. ¿Qué tipo de animal? (Perro, gato, conejo, hurón, hámster, canario, loro, periquito, tortuga, pez… Si es otro, por favor, especifica cuál.)

3. ¿Fue tuya la decisión de adquirir un animal de compañía?

  • No

4. ¿Cuánto tiempo hace que convives con el animal? (Meses, un año, dos años, tres, etc.)

5. ¿Cómo te sientes respecto a tu mascota?

  • Le tengo mucho cariño, para mí es un miembro más de mi familia.
  • Le tengo cariño, pero nunca lo consideraría como a un igual.
  • Tolero su presencia.
  • Estoy muy a disgusto, conlleva mucha responsabilidad y no ofrece nada a cambio.
  • Otro (por favor, especifica).

6. Si pudieras volver atrás, ¿tomarías otra vez la decisión de adquirir una mascota?

  • No

7. Argumenta tu respuesta:

 

Animales en tratamientos terapéuticos

8. ¿Qué concepción tienes de los animales?

  • Me gustan mucho, y estoy totalmente a favor de la defensa de sus derechos.
  • Creo que merecen todo nuestro respeto, ya que pueden sentir como nosotros.
  • No estoy a favor del maltrato, pero tampoco es necesario sobreprotegerlos, la naturaleza es sabia y hay que respetar el ciclo de la vida.
  • Otro (por favor, especifica):

9. ¿Estás a favor de que se usen animales como los perros, caballos y delfines con el fin de ofrecer un servicio terapéutico a personas con anomalías físicas, mentales o emocionales?

  • Sí, es un método natural y puede ser un incentivo muy positivo para el usuario y para el animal.
  • Sí, siempre que el animal no sufra durante la terapia.
  • No, no es una actividad higiénica involucrar a los animales en tratamientos de salud, cada uno debe estar en el lugar que le corresponde.
  • Otro (por favor, especifica):

10. ¿Has oído hablar de las terapias asistidas con animales?

  • No

Esperem les vostres respostes! Gràcies per la vostra col·laboració.

 

Cien años de los Campos

Cien años de los Campos de Castilla

Estos días azules y este sol de la infancia.

(El último verso escrito por Antonio Machado poco antes de morir.)

 El pasado sábado, 29 de septiembre de 2012, en el Babelia, el suplemento cultural del diario El País, el novelista Manuel Vicent, en una semblanza dedicada a Corpus Barga, uno de los más grandes escritores españoles del exilio republicano, recordaba el momento en que, el 26 de enero de 1939, el mismo día de la entrada de las tropas franquistas en Barcelona, Antonio Machado, acompañado de su madre, de su hermano José y de un grupo de amigos (entre los que se encontraban los poetas Carles Riba y Clementina Arderiu), cruza la frontera hispano-francesa, bajo la lluvia, “entre la riada de españoles derrotados que arrastraban carretas con colchones y enseres de mínima subsistencia”. Después de calificar de “eficiente samaritano” a Corpus Barga por haber ayudado fraternalmente a Antonio Machado en circunstancias tan dolorosas, escribe Vicent: “A los gendarmes que les detuvieron en la frontera, Corpus Barga les explicó quién era aquel anciano. “Es nuestro Paul Valéry”, les dijo. A continuación se encargó de agilizar los papeles con llamadas a París. Pasaron una noche en un vagón en vía muerta en la estación de Cerbère. A instancia de Corpus Barga la Embajada de la República en París quiso hacerse cargo de todos los gastos, pero Machado” y sus familiares “prefirieron quedarse en Collioure, en una pensión donde el poeta y su madre, una viejecita casi agonizante, tuvieron que dormir varios días en la misma cama.” Y allí, poco después, como consecuencia de una congestión pulmonar, moriría Antonio Machado el 22 de febrero.

Esta evocación me ha llevado a pensar una vez más en don Antonio Machado, en la pensión Bougnol-Quintana de Collioure, en el cementerio junto al mar y en las veces en que, desde 1983 y durante diecisiete años consecutivos, los alumnos de COU de nuestro instituto viajaron a ese pueblecito francés para rendir homenaje al poeta muerto en el exilio, dejar un ramo de claveles rojos sobre su tumba y leer, emocionados, algunos de sus poemas. La tradición la inició nuestro recordado don Antonio Segarra, notable machadiano, y la continuaron otros profesores de nuestro centro. La figura de Machado llegó a ser tan entrañable para muchos alumnos que durante siete años fue necesario desdoblar el homenaje en dos excursiones: una hacia Collioure, allá por los finales de febrero, y otra, con la llegada de la primavera, hacia Soria y los campos de Castilla.

Si él, al cabo, nada nos debe, es, en cambio, mucho lo que nosotros le debemos a Machado —todo cuanto escribió. Por eso no estaría mal que nos acordáramos ahora, antes de que acabe este año, de que hace cien, en la primavera de 1912, fue publicada la primera versión de su libro Campos de Castilla, que tanto llegaría a significar cultural y vitalmente para muchos de sus lectores, sobre todo a partir de su segunda edición, la de 1917.

Antonio Machado llega a Soria para ejercer como profesor de francés en el instituto de la ciudad en 1907, poco después de haber publicado Soledades. Galerías. Otros poemas, una edición ampliada de Soledades, su primer libro. Allí se casa con Leonor Izquierdo y allí vive, enseña y escribe los poemas de la primera edición de Campos de Castilla, el libro que, literalmente, le salvaría del suicidio.

En abril de 1912, con Leonor ya gravemente enferma de tuberculosis y pensando en ella, Machado escribe “A un olmo seco”, poema que recogería en la segunda edición de los Campos de Castilla (1917):

Al olmo viejo, hendido por el rayo
y en su mitad podrido,
con las lluvias de abril y el sol de mayo
algunas hojas verdes le han salido.
¡El olmo centenario en la colina
que lame el Duero! Un musgo amarillento
le mancha la corteza blanquecina
al tronco carcomido y polvoriento.
No será, cual los álamos cantores
que guardan el camino y la ribera,
habitado de pardos ruiseñores.
Ejército de hormigas en hilera
va trepando por él, y en sus entrañas
urden sus telas grises las arañas.
Antes que te derribe, olmo del Duero,
con su hacha el leñador, y el carpintero
te convierta en melena de campana,
lanza de carro o yugo de carreta;
antes que rojo en el hogar, mañana,
ardas en alguna mísera caseta,
al borde de un camino;
antes que te descuaje un torbellino
y tronche el soplo de las sierras blancas;
antes que el río hasta la mar te empuje
por valles y barrancas,
olmo, quiero anotar en mi cartera
la gracia de tu rama verdecida.
Mi corazón espera
también, hacia la luz y hacia la vida,
otro milagro de la primavera.

Como sabemos, ese otro milagro de la primavera no llegó a producirse: Leonor murió el 1 de agosto de 1912. A finales de ese año, cuando Machado ya vive en Baeza (Jaén), adonde se ha ido para tratar de sobrellevar el dolor y la tristeza que la muerte de su amada le produjo, le escribe a Juan Ramón Jiménez: “Cuando perdí a mi mujer pensé pegarme un tiro. El éxito de mi libro me salvó, y no por vanidad, ¡bien lo sabe Dios!, sino porque pensé que si había en mí una fuerza útil, no tenía derecho a aniquilarla.”

Ahora, cien años después de esa resurrección, con motivo (aunque no se necesiten motivos de este tipo) del primer centenario de los Campos de Castilla, podemos —debemos— agradecerle a Machado esa fuerza vital, el aliento que le llevó a seguir viviendo y a escribir nuevos poemas (para las sucesivas ediciones de las Poesías completas) y espléndidos ensayos (Juan de Mairena. Sentencias, donaires, apuntes y recuerdos de un profesor apócrifo). Muchas instituciones y particulares así lo han hecho.

En algunos periódicos, por ejemplo, se ha recordado a lo largo de este año el evento, es verdad. En El Periódico de Catalunya, Ian Gibson (“Cien años de Campos de Castilla“) proponía muy oportunamente “la reconsideración de toda la obra machadiana” aprovechando la ocasión de la efemérides; en La Vanguardia se recuperaba la reseña de Campos de Castilla que publicó Bernardo G. del Cándamo el 30 de junio de 1912 en sus páginas; en El País (25 de mayo de 2012), Javier Rodríguez Marco escribía el reportaje “Estos versos salvaron la vida a Machado” (de donde hemos tomado la referencia a la carta dirigida a Juan Ramón Jiménez), y para acabar, también en La Vanguardia, aunque en un contexto diferente al de la conmemoración del centenario, pudimos leer la detallada evocación  “El último viaje de Machado”, de Josep Playà (6 de agosto de 2012), sobre los últimos días de Machado.

… ¿Y nosotros?, ¿cómo podemos agradecerle nosotros a Machado sus versos?, se preguntará algún alumno. Muy sencillo: leyéndolos, y si además escribimos aquí un comentario, por breve que sea, sobre lo que nos han parecido, sobre los que más nos han interesado o sobre lo que pensamos de Machado, tanto mejor.