Els mitjans de comunicació internacionals han popularitzat l’expressió “primavera àrab” per referir-se a les revoltes que han vingut succeint-se en una sèrie de països musulmans —des del Sàhara Occidental a Tunísia, Algèria, Líban, Jordània, Mauritània, Sudan, Oman, Aràbia, Egipte, Síria, Iemen, Djibouti, Iraq, Somàlia, Bahrain, Líbia, Kuwait i Marroc— des de novembre de 2010 fins fa poc. Els protagonistes d’aquestes revoltes han estat diversos sectors de la població impulsats per diferents motivacions socials, econòmiques i polítiques (pujada dels preus dels aliments, atur, manca de perspectives laborals i de futur, falta de respecte als drets humans i democràtics, lluita contra règims tirànics i corruptes, etc.). Malgrat la repressió policial i política, la majoria d’accions d’aquestes protestes ha consistit en manifestacions multitudinàries —moltes vegades convocades per les xarxes socials—, concentracions massives, ocupacions d’espais públics, enfrontaments entre partidaris del govern i opositors, etc.; però hi ha hagut també immolacions personals i, en alguns casos, lluita armada. En alguns països, com a resultat d’aquestes lluites populars, hi ha hagut reformes i canvis governamentals i polítics decisius (cas de Tunísia, Egipte, Líbia, etc.); en altres, però, la lluita continua sota diferents formes (guerra civil a Síria…). Quant al nombre de persones mortes en aquests conflictes oscil·la entre 40.538 i 62.188 (cf. Wikipedia).

Per què primavera?
La paraula primavera associada a processos polítics de ruptura i alliberament va començar a aplicar-se per primera vegada als canvis ideològics i polítics originats en Txecoslovaquia durant l’any 1968  (Primavera de Praga), quan aquest país intentava buscar una via pròpia cap al socialisme, al marge del totalitarisme i de les imposicions de la U.R.S.S. La metàfora neix de la identificació de certs fenòmens polítics i socials amb la renovació i el rebrot de la vida que suposa el naixement de la primavera després dels mesos freds de l’hivern. És, per consegüent, la primavera un símbol positiu que designa un canvi polític esperançador.

Quant al fotoperiodisme, hem de recordar que és un gènere de la fotografia i del periodisme que va néixer a finals del segle XIX amb la voluntat de reflectir objectivament i amb sensibilitat fets de l’actualitat política i social que tinguessin interès general. Moltes vegades aquesta voluntat d’informar amb imatges sobre l’actualitat, sobretot quan es tracta de documentar fets bèl·lics o violents, ha portat els fotògrafs periodistes a viure situacions de perill, com va passar en alguns esdeveniments ocorreguts a alguns països mulsumans durant la primavera àrab.

Si ara parlem al nostre blog de la primavera àrab i de fotoperiodisme no és per causalitat, és que hi ha un agent catalitzador molt a prop: el fotògraf colomenc Samuel Aranda (1979), que ha documentat des de la primera línia de foc, amb els ulls molt oberts, una part important dels fets ocorreguts durant aquest temps a alguns dels països musulmans on ha viscut.
Efectivament, el passat 24 d’octubre, al teatre Sagarra de Santa Coloma, dins de les activitats de les Jornades per la Pau organitzades per l’Ajuntament, alumnes de 4t d’ESO i 1r de batxillerat —entre els quals hi eren els nostres, és clar—  de diferents instituts de la ciutat van assistir a un acte de reconeixement del fotograf colomenc Samuel Aranda, que ha rebut aquest any el premi World Press Photo of The Year per una extraordinària fotografia captada el 14 d’octubre de 2011, a una mesquita de Sanà (Iemen) utilitzada com a hospital durant les protestes contra el règim d’Abdullah el Salem.

Va obrir l’acte Petra Jiménez, regidora de Cultura, Solidaritat i Cooperació, que es va referir a les Jornades per la Pau com una aposta de l’Ajuntament en defensa dels drets humans i de la lluita per un món més just i solidari. En aquest context s’ha d’incloure, doncs, el treball com a fotògraf de premsa de Samuel Aranda, que aquests dies presenta l’exposició “La Primavera Àrab” a Can Sisteré, un treball compromès amb el principi de reflectir la realitat dels fets històrics per dolorosa que pugui resultar.

Va intervenir després, com a representant de Gramenet Imatge Solidària, Joan Guerrero, fotògraf veterà, que va subratllar la capacitat de la imatge per transmetre valors ètics i humanístics i va qualificar la fotografia guanyadora de Samuel Aranda com una fotografia que quedarà en la història per transmetre tendresa, amor i bellesa com si fos una Pietat del nostre temps (en referència a l’escultura de Miguel Àngel).

A continuació, Samuel Aranda va presentar un resum de la seva trajectòria mitjançant un multimèdia que incloïa cinc etapes: Immigració, Gaza, Tunísia, Egipte i Iemen.

Una de les fotografies de Samuel Aranda dels reportatges dedicats a la immigració.

Després de la presentació de les fotografies, Aranda va comentar diferents moments de la seva experiència com a fotògraf de premsa (per exemple, el retrobament i la càlida acollida de la família iemení quatre mesos després de la fotografia de l’hospital), va parlar de la situació actual en alguns països musulmans (allà on hi ha petroli els agents occidentals, moguts per interessos econòmics, intervenen per controlar els conflictes d’una manera que els resulti rendible), de la imatge distorsionada que, de vegades, donen els mitjans de comunicació occidentals sobre el món àrab…  i  a continuació va deixar obert el torn perquè els assistents li fessin preguntes. Però del que es va dir al col·loqui i d’altres aspectes de l’acte convidem a dir-hi la seva els alumnes que van assistir-hi. Esperem des d’ara els seus comentaris i impressions.