Els mitjans de comunicació internacionals han popularitzat l’expressió “primavera àrab” per referir-se a les revoltes que han vingut succeint-se en una sèrie de països musulmans —des del Sàhara Occidental a Tunísia, Algèria, Líban, Jordània, Mauritània, Sudan, Oman, Aràbia, Egipte, Síria, Iemen, Djibouti, Iraq, Somàlia, Bahrain, Líbia, Kuwait i Marroc— des de novembre de 2010 fins fa poc. Els protagonistes d’aquestes revoltes han estat diversos sectors de la població impulsats per diferents motivacions socials, econòmiques i polítiques (pujada dels preus dels aliments, atur, manca de perspectives laborals i de futur, falta de respecte als drets humans i democràtics, lluita contra règims tirànics i corruptes, etc.). Malgrat la repressió policial i política, la majoria d’accions d’aquestes protestes ha consistit en manifestacions multitudinàries —moltes vegades convocades per les xarxes socials—, concentracions massives, ocupacions d’espais públics, enfrontaments entre partidaris del govern i opositors, etc.; però hi ha hagut també immolacions personals i, en alguns casos, lluita armada. En alguns països, com a resultat d’aquestes lluites populars, hi ha hagut reformes i canvis governamentals i polítics decisius (cas de Tunísia, Egipte, Líbia, etc.); en altres, però, la lluita continua sota diferents formes (guerra civil a Síria…). Quant al nombre de persones mortes en aquests conflictes oscil·la entre 40.538 i 62.188 (cf. Wikipedia).
Per què primavera?
La paraula primavera associada a processos polítics de ruptura i alliberament va començar a aplicar-se per primera vegada als canvis ideològics i polítics originats en Txecoslovaquia durant l’any 1968 (Primavera de Praga), quan aquest país intentava buscar una via pròpia cap al socialisme, al marge del totalitarisme i de les imposicions de la U.R.S.S. La metàfora neix de la identificació de certs fenòmens polítics i socials amb la renovació i el rebrot de la vida que suposa el naixement de la primavera després dels mesos freds de l’hivern. És, per consegüent, la primavera un símbol positiu que designa un canvi polític esperançador.
Quant al fotoperiodisme, hem de recordar que és un gènere de la fotografia i del periodisme que va néixer a finals del segle XIX amb la voluntat de reflectir objectivament i amb sensibilitat fets de l’actualitat política i social que tinguessin interès general. Moltes vegades aquesta voluntat d’informar amb imatges sobre l’actualitat, sobretot quan es tracta de documentar fets bèl·lics o violents, ha portat els fotògrafs periodistes a viure situacions de perill, com va passar en alguns esdeveniments ocorreguts a alguns països mulsumans durant la primavera àrab.
Si ara parlem al nostre blog de la primavera àrab i de fotoperiodisme no és per causalitat, és que hi ha un agent catalitzador molt a prop: el fotògraf colomenc Samuel Aranda (1979), que ha documentat des de la primera línia de foc, amb els ulls molt oberts, una part important dels fets ocorreguts durant aquest temps a alguns dels països musulmans on ha viscut.
Efectivament, el passat 24 d’octubre, al teatre Sagarra de Santa Coloma, dins de les activitats de les Jornades per la Pau organitzades per l’Ajuntament, alumnes de 4t d’ESO i 1r de batxillerat —entre els quals hi eren els nostres, és clar— de diferents instituts de la ciutat van assistir a un acte de reconeixement del fotograf colomenc Samuel Aranda, que ha rebut aquest any el premi World Press Photo of The Year per una extraordinària fotografia captada el 14 d’octubre de 2011, a una mesquita de Sanà (Iemen) utilitzada com a hospital durant les protestes contra el règim d’Abdullah el Salem.
Va obrir l’acte Petra Jiménez, regidora de Cultura, Solidaritat i Cooperació, que es va referir a les Jornades per la Pau com una aposta de l’Ajuntament en defensa dels drets humans i de la lluita per un món més just i solidari. En aquest context s’ha d’incloure, doncs, el treball com a fotògraf de premsa de Samuel Aranda, que aquests dies presenta l’exposició “La Primavera Àrab” a Can Sisteré, un treball compromès amb el principi de reflectir la realitat dels fets històrics per dolorosa que pugui resultar.
Va intervenir després, com a representant de Gramenet Imatge Solidària, Joan Guerrero, fotògraf veterà, que va subratllar la capacitat de la imatge per transmetre valors ètics i humanístics i va qualificar la fotografia guanyadora de Samuel Aranda com una fotografia que quedarà en la història per transmetre tendresa, amor i bellesa com si fos una Pietat del nostre temps (en referència a l’escultura de Miguel Àngel).
A continuació, Samuel Aranda va presentar un resum de la seva trajectòria mitjançant un multimèdia que incloïa cinc etapes: Immigració, Gaza, Tunísia, Egipte i Iemen.
Una de les fotografies de Samuel Aranda dels reportatges dedicats a la immigració.
Després de la presentació de les fotografies, Aranda va comentar diferents moments de la seva experiència com a fotògraf de premsa (per exemple, el retrobament i la càlida acollida de la família iemení quatre mesos després de la fotografia de l’hospital), va parlar de la situació actual en alguns països musulmans (allà on hi ha petroli els agents occidentals, moguts per interessos econòmics, intervenen per controlar els conflictes d’una manera que els resulti rendible), de la imatge distorsionada que, de vegades, donen els mitjans de comunicació occidentals sobre el món àrab… i a continuació va deixar obert el torn perquè els assistents li fessin preguntes. Però del que es va dir al col·loqui i d’altres aspectes de l’acte convidem a dir-hi la seva els alumnes que van assistir-hi. Esperem des d’ara els seus comentaris i impressions.
M’agrada molt el seu treball.
El miércoles de la semana pasada los alumnos y alumnas de 4º de ESO y de 1º de bachillerato fuimos al teatro Sagarra para asistir a una conferencia del fotógrafo Samuel Aranda. A la conferencia no sólo asistimos los alumnos y alumnas del IES Puig Castellar sino también personas de otros centros escolares. En la conferencia Samuel Aranda nos habló principalmente de las “primaveras árabes” y nos explicó sus experiencias más destacables. Pero antes de que él pudiera hablar, Joan Guerrero, también presente, nos situó en el ambiente de la fotografía de prensa y lo que supone ésta, nos hizo saber lo importante que es el mundo de la información periodística y de las personas que la hacen posible cubriendo las noticias día a día no solo con vídeos, sino también con fotografías.
Nos pasó un vídeo power-point con sus mejores fotos, hechas principalmente en la época de las revueltas árabes de Túnez, Egipto, Yemen…
Nos explicó la importancia y el privilegio que era para él ser fotoperiodista: “la mejor profesión del mundo”, dijo, claro que subjetivamente. Él, que empezó trabajando en Gas Natural revisando los contadores del gas, no se sentía lleno consigo mismo, ya que, según dijo, “no era algo que le hiciera mucha ilusión”. Cosas de la vida, cayó en sus manos una cámara fotográfica y, en ese momento, en un barrio de Barcelona iban a desalojar a una familia de su casa y él, sin pensárselo dos veces, hizo la foto del desahucio, ésta fue publicada en el periódico de “La Vanguardia” y al verla dijo que se sintió tan bien por el hecho de mostrar a la gente sucesos, que se empezó a aficionar.
El resto ya se sabe, todo empezó hace años con su primer viaje a Tel-Aviv, y así siguió hasta llegar a estos tiempos. Durante todos estos años de profesión, dice, “hice muchos amigos, estoy mucho más a gusto en el mundo musulmán que en Occidente”. También mencionó su amistad con un palestino y una israelí, y que éstos tenían que estar separados por los conflictos que ya llevan arrastrando durante décadas entre el pueblo palestino y el israelí.
Quién se lo iba a decir al señor Aranda cuando él apenas era un simple alumno del IES Ramón Berenguer IV, quién le iba a decir que después de estar en países principalmente del Oriente Medio ganaría años después el premio World Press Photo a la mejor foto del 2011 y, cómo no, haciendo lo que más le gusta, haciendo fotografías.
El miércoles pasado, día 24 de octubre, fuimos al teatro Sagarra junto con alumnos de otros institutos para asistir a una conferencia, donde hablarían Samuel Aranda y Joan Guerrero.
Samuel Aranda empezó en el mundo de la fotografía a los 21 años. Todo empezó cuando se encontró una cámara en su casa y comenzó a hacer fotografías. Al poco tiempo, hizo una fotografía donde aparecían unos gitanos que eran desalojados de su vivienda. Esa fotografía la mandó al periódico y se la publicaron. A partir de ese momento, se aficionó a la fotografía, hasta el punto de dejar su empleo de revisor de contadores en Gas Natural, para adentrarse en la fotografía, viajando por todo el mundo y viviendo muchas experiencia, sobre todo en los países árabes, donde ha hecho muchas amistades.
Hasta el año pasado, no se vio recompensado con la mejor fotografía del año “World Press Photo”, una foto en la pudimos observar a una madre abrazando a su hijo, en “la primavera árabe”.
Joan Guerrero es un fotoperiodista que nos habló de su juventud; nos dijo que todo lo que ha logrado en su vida ha sido a base de grandes esfuerzo y sacrificio. Joan Guerrero quiso argumentar una frase de Eugeni Smith: “La fotografía podría ser esa tenuez luz que puede cambiar las cosas”. Con esto, se dio por acabada la conferencia.
El pasado miércoles (24 de octubre) los alumnos del IES Puig Castellar junto con los de otros centros fuimos al teatro Sagarra, donde Samuel Aranda mostró algunas fotos suyas de las revueltas árabes: por cierto, son fotos muy impactantes y a la vez tiernas, ya que presentan hasta el último grado de ternura que puede mostrar un ser humano en tales condiciones infrahumanas (condiciones que, desgraciadamente, formaban parte de su día a día).
Nos habló de toda su experiencia en esos países y de lo que realmente sentía por la fotografía, y lo que llegó a arriesgar por hacer lo que su corazón pedía, dejando la razón de lado…
Opino que Samuel Aranda ha tenido mucha suerte porque si no hubiera tenido tanto éxito con la fotografía, ¿qué habría sido de él si lo dejó todo por ella? ¿De dónde habría obtenido dinero? No dejó sólo su trabajo, sino también su piso… ¿y su pareja?
Me impresionó mucho en el momento en que nos propuso esta simple frase: “Haced lo que realmente sentís, simplemente guiaros por lo que de verdad os gusta, por lo que os diga el corazón”.
Para mí, el hecho de dejarlo todo, arriesgarlo todo mejor dicho, por algún impulso que me venga, es que no me entra en la mente. Quizás fue algo inconsciente, pero que más da si al fin y al cabo le salió bien.
Felicidades, Samuel, por el premio World Press Photo a la mejor foto del 2011, por tu valentía y mucho más.
El dimecres passat, 24 d’octubre, els alumnes de 1r de batxillerat de l’IES Puig Castellar amb la companyia d’alumnes de diferents instituts de Santa Coloma de Gramenet, van assistir al teatre Segarra per a escoltar una conferència del fotògraf professional Samuel Aranda amb la companyia d’un altre fotògraf, Joan Guerrero.
Samuel Aranda és un fotògraf professional nascut a Santa Coloma de Gramenet que va estudiar a l’IES Ramón Berenguer IV i era un interessat per la fotografia ja des de que li van regalar la seva primera càmara fotogràfica i feia fotos a gairebé tot el que li sortia al pas. Samuel Aranda va fer un pas de gegant quan un dia era al carrer amb la seva càmara fotogràfica i va veure una família gitana que la policia els estava desallotjant d’aquella casa, o sigui de casa seva, quan en Samuel Aranda va veure allò se li van ficar els pèls de punta i va començar a fer fotos d’allò que estava passant. En Samuel va anar a revelar les fotos que va fer i les va enviar al diari La Vanguardia. Dies després d’enviar les fotos en Samuel va comprar el diari i hi va veure les seves fotos publicades, i aquí és quan comença la seva història per la fotografia fins ara que ha guanyat el millor premi que pot rebre un fotògraf, el World Press Photo.
En la conferència, en Samuel va posar un seguit de fotografies que ens explicava una mica del que va fer i com van ser les revolucions que va viure en primera persona a Egipte, Tunísia i el Iemen, on va fer la foto guanyadora del World Press Photo, on surt una mare curant al seu fill que estava ferit a una de les protestes que es van dur a terme al Iemen.
El pasado miércoles, día 24 de octubre, fuimos a escuchar una conferencia del fotógrafo Samuel Aranda.
Nos explicaron que había ganado el premio World Press Photo, un premio muy prestigioso para un fotógrafo.
También nos habló un un poco de su juventud y de lo que hizo para llegar hasta donde está ahora.
La conferencia estuvo bastante bien, pese a que no habló de las primaveras árabes, como nosotros esperábamos, pero sí que explicó cómo se siente un fotógrafo en esa situacion, en la que tienes que hacer fotos mientras las personas a las que se las haces están sufriendo y muriendo.
Al final, la conferencia salió bien y pudimos aprender que para conseguir nuestro sueño tenemos que esforzarnos mucho, pero que al final todo es posible.
El pasado miércoles, 24 de octubre, fuimos a una conferencia de Samuel Aranda, un joven fotoperiodista que ha ganado el World Press Photo 2011.
En la conferencia, aparte de Samuel Aranda, estaba Joan Guerrero, un antiguo fotoperiodista y un icono de este trabajo. Samuel Aranda nos explicó un poco de su vida, fue un antiguo estudiante del Ramón Berenguer IV, nos explicó que él no sabía al principio qué quería ser, nos explicó que trabajaba de revisor del gas y que se ganaba bien la vida así, pero que un día recibió una cámara y a partir de ahí comenzó a hacer fotos, hasta que hizo una foto del desalojamiento de una casa de gitanos y fue publicada en un diario de Cataluña.
A partir de ahí, decidió que lo que le entusiasmaba era la fotografía y decidió dejar su trabajo e ir a hacer fotoperiodismo.
También nos habló de las revoluciones árabes y de cómo se desarrollaron a través de fotos que había tomado él en esos países y nos mostró la foto con la que ganó el premio.
Acabó la conferencia con una ronda de preguntas en las que respondió a cada una lo mejor que sabía.
Yo creo que Samuel Aranda es un gran ejemplo de que si te arriesgas intentando hacer lo que más te gusta acabas triunfando.
El pasado miércoles 24 de octubre, fuimos a una conferencia de Samuel Aranda, el joven fotoperiodista que ganó el World Press Photo 2011. Acompañado por Joan Guerrero, toda una referencia en el ámbito de la fotografía, Samuel Aranda consiguió transmitirnos, si no a todos, a la gran mayoría de los presentes la magia del fotoperiodismo.
Después de pasarnos un corto pero intenso multimedia, nos habló de las primaveras árabes, de lo importantes que han sido y de qué son para muchísima gente, pues en algunos países han permitido dejar de sufrir una dictadura.
Ya hablando de su historia personal, Samuel Aranda nos explicó cómo el fotoperiodismo le ha servido para llenar un vacío que revisar contadores para Gas Natural (su anterior trabajo ) no podía llenar, y es que, concienciar a millones de personas y ayudar a otras miles a cambiar un poco el mundo, que se dice pronto, no parece tener competencia a la hora de calificar una profesión como la mejor del mundo.
Su historia como fotógrafo comenzó cuando, cámara en mano, se encontró con una situación por desgracia demasiado común estos días, un desahucio. Sin pensárselo dos veces, hizo fotos mientras sucedía, y las envió a La Vanguardia. Días más tarde las vio publicadas, y de ahí a comenzar a viajar para hacer fotos hay una distancia más que salvable.
Para acabar el comentario, quiero remarcar la gran labor de los fotoperiodistas, pues es el suyo un trabajo que, a pesar de hacer un bien inimaginable para la sociedad, no es ni fácil, ni agradecido (económicamente hablando), por eso es un trabajo, en mi opinión, vocacional, y las personas que tienen esta vocación son admirables.
El pasado miércoles 24 de octubre, asistimos a una conferencia del joven fotógrafo de Santa Coloma de Gramenet Samuel Aranda, que ganó el World Press Photo del 2011, un premio muy importante a nivel internacional.
Samuel Aranda nos explicó cómo comenzó en el mundo de la fotografía, fue un poco difícil tomar esa decisión porque Samuel ya tenia su vida resuelta; tenía un buen trabajo, una buena novia y casa. Pero él no se sentía del todo lleno, necesitaba algo que le llenara y lo que más le llenaba era la fotografía. Fue entonces cuando empezó a dedicarse a ello.
Personalmente, la fotografía ganadora del World Press Photo no me pareció una de las mejores en la presentación power-point de su trabajo (“Primaveras Árabes”); vi fotografías que me transmitían más sensaciones que la ganadora. No estoy diciendo que la ganadora no sea una gran fotografía pero personalmente creo que no es la mejor que Samuel ha hecho. Y por último quiero felicitar a Samuel Aranda por su gran trabajo. FELICIDADES.
El pasado miércoles 24 de octubre, asistimos en el teatro Sagarra de Santa Coloma de Gramenet, junto a alumnos de otros institutos, como el IES Ramon Berenguer y el IES Numancia, a una conferencia del ganador del World Press Photo, Samuel Aranda. Nos explicó sus inicios con la cámara, nos dijo que él antes de ser fotógrafo trabajaba revisando contadores para Gas Natural, pero que un día cayó una cámara en sus manos y con aquella cámara hizo unas fotografías en La Mina sobre una familia a la que estaban desalojando de su casa, hizo las fotos y las envió a un periódico, con el resultado de que fueron publicadas y causaron bastante impacto moral. En ese momento se dio cuenta de que le llenaba más la fotografía que revisar contadores, y se decidió por la fotografía. Finalmente, nos mostró su último trabajo y la fotografía ganadora del World Press Photo sobre las “Primaveras Árabes”, que me impactó bastante, también mostró un power-point con otros trabajos suyos. La verdad es que me impactaron mucho todos, unos más que otros, pero la verdad es que se merece el premio que ha recibido.
Felicidades, Samuel, por este premio. Te lo mereces.
El passat dimecres 24 d’octubre, els alumnes de l’institut Puig Castellar i d’altres instituts, vam anar al teatre Sagarra de Santa Coloma de Gramenet per assistir a un acte de reconeixement del fotògraf Samuel Aranda.
En Samuel és un fotoperiodista colomenc que ha fet diferents projectes, el més caracteritzat va ser el de la primavera àrab. Segons ens hi va dir, volia poder compartir amb tots nosaltres la realitat de països dels quals tenim una visió totalment diferent. També el va acompanyar en Joan Guerrero, mestre en la fotografia, a qui li encanta aquest ofici.
En un principi, Aranda va parlar explicant una mica la trajectòria de la seva vida, fent una autobiografia: com va descobrir el món de la fotografia, perquè li va agradar, com va començar fent fotos a un barri marginal on hi va haver un conflicte, i en part allà va sentir màgia, aquell món el va fer sentir especial, va deixar el seu treball estable, per aquella sensació, per aquell dedicar-se a la fotografia que era el que li feia sentir-se millor.
Després va posar un multimèdia d’uns deu minuts, el qual em va agradar molt, es veien els diferents treballs que va fer, era com un resum de la seva trajectòria que incloïa: immigració, Gaza, Tunísia, Egipte i Iemen. Hi vam poder veure les revolucions d’aquest països, les injustícies que hi ha, com moltes coses no són com es veuen a la televisió de casa nostra, com la veritat és manipulada i modificada pels mitjans de comunicació segons el seu benefici.
Ens va explicar una situació de la seva vida que li va fer donar-se compte de que no tot és com se sent a la televisió, o com ens arriba la informació a nosaltres. Això li va passar a Gaza, quan estava en la frontera, estava molt preocupat pel que li podia passar, segons el que ell pensava a causa dels mitjans de comunicació, però una vegada va veure tot amb els seus propis ulls, es va donar compte que no era així, que els àrabs no era gent terrorista i dolenta, sinó bones persones que lluiten pels seus drets, amb bon cor i humils.
Després va explicar la seva experiència allà més detalladament, al món àrab, va dir el que opinava sobre el món del periodisme, com ens arriben les notícies, com es modifica la informació segons els interessos de cadascú, i va explicar una mica en què consistia el seu ofici com a foto-periodista, i va tornar a explicar per sobre que era això el que volia.
Finalment, va ser el nostre torn, ens va dedicar un temps a contestar totes les preguntes que teníem el alumnes per ell.
Em va agradar bastant l’exposició, la vaig trobar interessant, me’n vaig informar poc, perquè no era només d’un tema, però em va agradar.
Opinió personal:
Crec que la conferència sobre les primaveres àrabs ha estat una bona idea, ja que ens ha mostrat a les persones apartades d’aquestes guerres la pobresa i el sofriment que pateix la gent del Tercer món. Samuel Aranda per a mi ha sigut una persona molt valenta en decidir fer fotoperiodisme en aquells països amb la seva situació.
A la conferència vaig aprendre que a la vida no tot et surt com ho tens planejat, que has de fer el que més t’agradi i no rendir-te.
La conferència de Samuel Aranda sobre el seu treball fotoperiodístic de les primaveres àrabs ens va mostrar tot el que comporta realitzar aquest tipus de treball, que no només és fer-hi fotos sinò també posar-se en situacions de perill i, de vegades, haver de deixar la càmera i el que estiguis fent i posar-te a ajudar a quins estan al teu voltant. Crec que és un treball perillós, atrevit… i que s’ha de fer amb ganes i que el sentiment surti de dins.
Jo crec que aquesta conferència ha estat una molt bona idea, perquè a part de que pot haver despertat la curiositat per la professió de fotoperiodisme, a molts dels alumnes assistents de la classe els pot haver sorprès la de coses que passen a l’exterior de la ciutat on vivim (la tel·levisió no ens transmet la suficient informació d’arreu del món i la que ens dóna és bastant maquillada pels qui controlen els mitjans de comunicació, amb l’únic objectiu de tenir-nos controlats i quiets).
Sobre les primaveras àrabs opino que va ser una gran revolta, una gran revolució que va ser empentada per una massa popular indignada, personalment m’agrada que hi hagi diverses revolucions en contra de la sobirania arreu del món, perque et fa veure que no ets l’única persona preocupada per canviar aquest present tan negre que tenim. Penso que lògicament no tot ha pogut acabar bé, hi ha hagut moltes persones mortes, massacres, assasinats, etc., però a molts d’aquests païssos s’han aconseguit grans canvis. M’agradaria que aquí la gent s’aixequès amb la força que es va aixecar allà el poble, suposo que la gent d’aquí com no veu que el govern ens fa tant de mal com als païssos àrabs, perquè no rebem el mateix mal de la mateixa manera, tan directament, ens pensem que en realitat no ens estan fent res, però poc a poc ens assesinen, poc a poc ens deixen sense llibertat, ja quasi no en tenim, acabarem sense poder respirar lliurement si no succeix cap fet que canviï la manera de pensar del poble, per lluitar contra aquesta falsa democràcia.
Opinió personal:
A la conferència de Samuel Aranda solament hi vaig trobar a faltar una breu explicació de les primaveres àrabs. Va ser molt interessant conèixer l’ofici del fotoperiodisme per un professional. M’enorgulleix que hi hagi persones al món que no pensin en els diners com a principal objectiu a la vida, i es llancin a la aventura per canviar poc a poc el món, informant a la gent del què realment passa. Tothom s’hauria de ficar al cap el lema: “Pensa globalment, actua localment”, i un cop coneixem tots els fets que estan passant dia a dia, allò que vols arreglar, començar-ho a canviar poc a poc.
Samuel ha tingut molta sort a la vida, i arriscar-se a deixar una vida estable per fer el que realment volia li ha sortit a la perfecció. Per a mi això serà un exemple a seguir.
Segons la meva opinió, en aquesta conferència de Samuel Aranda i Joan Guerrero es va parlar massa sobre com ha arribat Samuel Aranda on és i de com se sent a l’hora de fer el seu ofici. També va dir alguna cosa de les primaveres àrabs, però a mi em va semblar que no va centrar-se tan en aquest tema. Jo crec que si es pogués canviar alguna cosa de la conferència, s’hauria d’haver ampliat més el tema de la conferència (les primaveres àrabs) i no haver-se detingut tant en explicar com va a començar tot això de la seva vida relacionada amb la fotografia. Apart d’això em va semblar interessant que s’arrisqués per ser feliç a l’hora de fer el seu treball. Em va sorprendre que tenint una família arrisqués el seu puesto de treball. Penso que és difícil veure una persona sofrint si has de fotografiar-la abans d’ajudar-la.
A mi la conferencia de Samuel Aranda hem va semblar molt interesant sobre tot per la gent que vol estudiar alguna cosa relacionada amb el periodisme,la fotografia etc. De les primaveres arabs s’hem va quedar tot molt curt,pensava que seria un altra cosa pero amb el que va dir tots ens vam poder fer una idea de com son les coses,de com ens enganyen els governs i de com son la gent d’allá ,a mi personalment m’ha canviat la manera de veure el món arab,ara els veig com un poble molt valent que a tingut el coratge de fer el que aqui no som capaços i rebelarse contra el govern.
El día 24 de octubre alumnos del Puig Castellar y de otros centros fuimos al teatro Sagarra para asistir au una conferencia de Samuel Aranda, un fotoperiodista que viaja por el mundo haciendo fotografías a lugares y a personas muy pobres y en malas condiciones de vida.
A mí me pareció una muy buena salida, ya que aprendí muchas anécdotas que explicó Samuel. Noté que no habló mucho del tema de la “Primavera árabe” pero me informé bien de lo que eran y ahora lo tengo todo mucho más claro. Deberíamos hacer más salidas de este tipo para enriquecer este tipo de conceptos del exterior.
Crec que Samuel Aranda és un home jove que ha mostrat amb les seves fotografies la situació de tristesa i guerra als països d’Orient Pròxim. Ens ha apropat la situació i els sentiments d’aquestes persones d’una manera extremadament sensible.
Les seves fotografies ens transporten cap a una realitat crua i plena de històries vitals de persones anònimes.
Ens apropa més a nens, joves i ancians que pateixen la guerra o l’exili al seu país. Persones que es converteixen en guerrers que lluiten pels valors humans, així és Samuel amb la seva càmera: un lluitador, un transmisor de valors i de somnis, no tan diferents dels nostres: respecte, igualitat, llibertat i cooperació.
Creo que la conferencia de Samuel Aranda fue muy entretenida, nos habló sobre sus viajes por zonas de guerra en los países árabes, sus fotos eran muy impactantes y nos dieron a conocer lo que él se encontró y lo que vio. Me parece la mejor forma de hacer saber a la gente lo que está pasando y lo que ha pasado.
El passat dia 24 d’octubre, vam assistir a una conferència de Samuel Aranda, el guanyador del premi World Press Photo 2011, al teatre Sagarra.
Primer de tot, Joan Guerrero ens va explicar una mica en què consistia el treball d’un fotoperiodista i les responsabilitats que té: va dir que el fotoperiodisme no és art, sinó que és una forma diferent de comunicar la realitat.
A continuació Samuel Aranda va explicar algunes de les seves experiències en els països on estaven tenint lloc les primaveres àrabs: una de les coses que va dir és que la gent d’aquells països tenen mala fama, però no són males persones, ja que el van rebre amb els braços oberts i amb molta hospitalitat.
Samuel Aranda també ens va explicar el procés pel qual havia arribat fins a on està actualment. Ell tenia un treball estable i segur, però malgrat això, no era cap cosa que li agradés. Un dia va trobar una càmera i va fer unes quantes fotografies de Santa Coloma, i va ser aquell dia quan Samuel va decidir a què es dedicaria: al fotoperiodisme. Un cop presa aquesta decisió, va començar a treballar per alguns periòdics, primer poc importants i desprès més, com el dels Estats Units, fins que va arribar el moment en què va decidir fer un projecte de les primaveres àrabs.
Un altre tema del qual ens va parlar és els mitjans de comunicació. Va explicar que els mitjans de comunicació manipulen la informació de la manera que més els convé per tal de controlar i mantenir una bona imatge de cara als habitants dels diferents països. És per això que molta gent no coneix realment la situació per la qual estan passant els seus habitants.
Quan Samuel Aranda va acabar la seva conferència, va deixar uns minuts perquè la gent que tingués alguna cosa per preguntar-li ho fes, i una de les coses que li van preguntar va ser quan decidia publicar una fotografia i quan decidia no fer-ho. La seva resposta va ser molt clara: va dir que ell publicava totes les seves fotografies i el que l’impulsava a fer-ho era el fet de saber que amb elles tenia l’oportunitat de donar a conèixer a tot el món la situació crítica per la qual estan passant totes aquelles persones i d’aquesta manera ajudar-les.
També li van preguntar si quan ell anava a aquells països només feia les fotografies o també els ajudava. Samuel Aranda va contestar que ens situacions normals només es dedicava a fer les fotografies, però alguna vegada també va haver d’ajudar, ja que la gent es trobava en situacions crítiques. Va posar d’exemple una de les seves experiències: a Iemen, en una ocasió, a part de fer les fotografies, van haver de traslladar els ferits a l’hospital amb el cotxe.
Per acabar aquest comentari, m’agradaria expressar una mica la meva opinió: la conferència de Samuel Aranda em va semblar bastant interessant perquè ens va donar a conèixer un ofici molt poc comú però al mateix temps molt important: el de fotoperiodista. Personalment, crec que tothom hauria de seguir el seu exemple, ja que no només es dedica al que més li agrada en aquest món, sinó que també està ajudant amb les seves fotografies a milers de persones.
El día 24 de octubre, alumnos del IES Puig Castellar fuimos al teatro Sagarra a oír una conferencia de Samuel Aranda, ver las imágenes que nos mostraba y formularle nuestras dudas. Aunque faltó que explicase algo sobre las primaveras árabes, creo que estuvo bien y también creo que sus imágenes eran algunas desgarradoras, otras eran tiernas, pero lo que él demuestra es una gran capacidad de reacción a la hora de disparar la foto. Yo no hubiese ejercido su trabajo, porque no me gusta, pero creo que sí debe mostrarse lo que hay detrás de lo que nos venden en la televisión. También cabe recalcar que el señor Samuel Aranda tiene mucha sensibilidad a la hora de hacer las fotos, ya que antes de hacerlas pide permiso porque tiene en cuenta que puede haber gente a la que no le gusta que vengan a hacerle fotos y se enfadan.
El pasado año asistimos a una conferencia en la que pudimos escuchar a Samuel Aranda y a Joan Guerrero.
Samuel Aranda empezó en el mundo de la fotografía a los 21 años. Todo empezó cuando se encontró una cámara en su casa y comenzó a hacer fotografías. Al poco tiempo hizo una fotografía en la que aparecían unos gitanos que eran desalojados de su vivienda. Esa fotografía la mandó al periódico y se la publicaron. A partir de ese momento se aficionó a la fotografía, hasta el punto de dejar su empleo de revisor de contadores en Gas Natural para adentrarse en la fotografía y viajar por todo el mundo viviendo muchas experiencias, sobre todo en los países árabes, donde ha hecho muchas amistades.
Hasta el año pasado no se vio recompensado su trabajo con el “World Press Photo” a la mejor fotografía del año por una foto en la que se puede contemplar a una madre abrazando a su hijo durante “la primavera árabe”.
Joan Guerrero es un fotoperiodista; nos habló de su juventud; nos dijo que todo lo que ha logrado en su vida ha sido a base de grandes esfuerzos y sacrificio. Joan Guerrero quiso argumentar una frase de Eugeni Smith: “La fotografía podría ser esa tenue luz que puede cambiar las cosas”. Con esto se dio por concluida la conferencia.