El Sàhara davant nostre

Escola i educació intercultural. La situació del Sàhara a través de la mirada d’uns alumnes de l’ESO de Santa Coloma de Gramenet

Molts dels instituts de Catalunya són espais de convivència de nois i noies de diferents països. Aquesta diversitat no és fàcil de gestionar, suposa nous desafiaments, però també més possibilitats d’intercanvi i diàleg intercultural.

L’escola cerca, mitjançant  una educació en valors, una trobada amb altres cultures, però també el diàleg des de la igualtat i el respecte, en el convenciment que això en durà a la construcció d’una societat més justa per a tots. Un enfocament intercultural suposa educar els nois, noies i adolescents a enfocar i respectar les diferències, especialment creant empatia; és a dir, ensenyant-los a posar-se en el lloc dels altres per tal que entenguin com pensen i com senten. L’objectiu de la pedagogia de la interculturalitat parteix del reconeixement del paper de l’escola com agent transmissor dels valors de les diferents cultures.

Els alumnes de 3r d’ESO de l’Institut Puig Castellar de Santa Coloma de Gramenet van realitzar el curs 2011-2012 una assignatura optativa, Introducció a l’economia. La diversitat de procedència dels alumnes de la classe va permetre un ric intercanvi d’experiències. Entre els alumnes hi havia en Haiba Salek, un noi sahrauí de quinze anys, nascut a un camp de refugiats de Dajla (Argèlia), i que va arribar a Santa Coloma quan tenia 9 anys. Els seus companys, des del principi, van tenir curiositat i li van insistir per què  expliqués la seva història, atès que cap d’ells coneixia els problemes del Sàhara occidental, ni tan sols que el territori havia estat sota control espanyol fins el 1975.
L’entrevista que els alumnes van realitzar a en Haiba i les seves respostes constitueixen una mostra dels beneficis de l’educació intercultural, però, a més a més, les paraules d’aquest adolescent sahrauí ens apropen al drama de milers de refugiats que esperen tornar un dia al seu país, actualment ocupat pel Marroc, per ser els artífexs del seu propi destí.
                                            Haiba i els autors de l’entrevista
L’entrevista

Jessica Smit (nascuda a L’Havana), fa la primera pregunta: Haiba, explica’ns on vas néixer.                                                                                                                               Haiba : —Vaig néixer el setembre de 1997 a Dajla, a un camp de refugiats que és a Algèria, ja que aquest país va acollir els sahrauís que van abandonar l’antic Sàhara espanyol, perquè no hi volien viure després de l’ocupació militar marroquí.                                                                                                                     Jessica: Què és un camp de refugiats?
Haiba: —És un camp provisional que en principi serveix per acollir els refugiats. El de Dajla té, actualment, al voltant de 40.000 habitants, i es va començar a construir el 1975, any de l’ocupació del meu país per les tropes del Marroc. Dajla és a Algèria, a la regió de Tindouf, frontera amb Mauritània.
Sarai Simón (nascuda a Catalunya): Com són aquests campaments?.
Haiba: —Dajla és molt gran, ja que han passat 37 anys des que hi van arribar els primers refugiats. Té diferents barris, escoles de primària, on jo vaig estudiar fins arribar a Catalunya, també hi ha un hospital. La gent viu en les haimes, però també té cases d’adob on hi ha la cuina, i altres recintes més petits on es troba el bany. A l’estiu fa tanta calor que la gent dorm sobre la sorra a l’exterior, ja que les temperatures poden arribar a marcar un màxim de 50º C.
Constanza Rivas (nascuda a Xile): No entenc per què els sahrauís han de viure a Algèria. Tampoc sabia que el Sàhara era un país, pensava que era un desert.
Haiba: —El Sàhara Occidental va començar a ser colonitzat per Espanya a finals del segle XIX, però quan Franco s’estava morint, Hassan II, el rei del Marroc, un país que sempre havia reclamat aquest territori com a propi, va promoure la invasió aprofitant la debilitat d’Espanya. Milers de marroquins, uns 30.000, van traspassar la frontera portant Al Corà a la mà, i els militars espanyols que estaven a la zona, davant uns homes solament armats amb el llibre sagrat, no podien rebutjar-los, i menys disparar sobre gent indefensa. L’anomenada Marxa Verda va ser l’inici  de l’apropiació del Sàhara i l’ocupació militar del Sàhara Occidental pel Marroc.
Constanza Rivas: Per què vas venir a Catalunya?
Haiba: —La meva mare, Fatimetu M., que és mestra i donava classes al campament de Dajla, va venir a Catalunya acompanyant els nens del meu país que passen l’estiu aquí. Estava embarassada, i els metges que la van atendre a l’arribar, li van dir que el fetus presentava problemes, i va decidir quedar-se per donar a llum. El meu germà va néixer amb problemes de salut, i per aquest motiu la meva mare va decidir quedar-s’hi, ja que la seva supervivència al camp de refugiats fóra molt difícil. Un cop instal·lada a Santa Coloma de Gramenet, el meu germà gran i jo ens vam reunir amb ella. Actualment, treballa de cuidadora de gent gran.
Marc Martín (nascut a l’Uruguai): I el teu pare també hi és amb vosaltres?
Haiba: —No, ell és soldat del Front Polisari i té la seva feina al campament de Dajla, que és on viu amb la resta de la meva família. Els estius sempre anem tots cap allà.
El meu germà gran, que fa 2n de batxillerat, viu amb una beca a Tarragona, i els caps de setmana, quan podem ens hi apleguem tots a l’Hospitalet de l’Infant.

Família Salek Mohamed

Jessica Smit: —T’agrada Dajla?
Haiba: —Sí, molt, especialment dormir sobre la sorra, i el desert que és impressionant.
Sarai Simon: Ets musulmà?
Haiba: —Sí, i la meva mare m’ajuda a llegir l’Alcorà, que estic aprenent de memòria.
Marc Martín: Per què de memòria?.
Haiba: —És un honor saber l’Alcorà de memòria.
Marc Martín: Tornaràs definitivament a Dajla?
Haiba: —Sí, però primer haig d’acabar l’ESO, fer batxillerat i si és possible m’agradaria anar a la universitat, i un cop acabi els estudis, tinc la intenció de tornar-hi per ajudar el meu poble.
Cistina Medrán (nascuda a Catalunya): Quan vas arribar a Santa Coloma i vas començar anar a l’escola, et va resultar complicat, o no?
Haiba: —No, ràpidament vaig fer amics, i a més a més a Dajla estudiàvem castellà, per això en sabia bastant. El català em va costar més.
Jessica Smit: Com és que estudiaves castellà a Dajla?
Haiba: —No ho sé exactament, potser perquè el Sàhara occidental va ser una província espanyola fins el 1975.
Jessica Smit: Què és el que més t’agradaria?
Haiba: —La independència del meu país, la República Àrab Sahrauí Democràtica.

Entrevista elaborada dins de l’assignatura optativa Introducció a l’economia, curs 2011-12. Nivell: 3r ESO. Alumnes participants: Marc Martín, Cristina Medrán, Constanza Rivas, Haiba Salek, Sarai Simón i Jessica Smit. Institut Puig Castellar. Santa Coloma de Gramenet.

Context històric

Marxa Verda.– La marxa a través del desert que en 1975 van fer 300.000 colons i 25.000 militars marroquins, travessant la frontera fins al Sàhara Occidental. Marxa promoguda pel rei del Marroc, Hassan II, atès que considerava el Sàhara com a territori del Regne Alauí. El dictamen del 16 d’octubre de 1975 del Tribunal de Internacional de Justícia de les Nacions Unides, que ratificava els plans de les Nacions Unides, i de la confirmació del govern d’Espanya del dret del poble sahrauí a la autodeterminació, va accelerar el posicionament del Marroc, ja que interpretava el  veredicte com un recolzament de les seves reivindicacions sobre el Sàhara.

El 14 de novembre de 1975 es van signar els acords tripartits pels quals Espanya cedia al Marroc i Mauritània la seva darrera colònia a Àfrica, l’anomenat Sàhara espanyol. Començava aleshores la qüestió del Sàhara Occidental. Un conflicte en què la població autòctona sahrauí reclama el seu dret a l’autodeterminació davant del Regne Alauí que defèn la seva sobirania al territori.

Milers de sahrauís viuen, avui, als camps de refugiats als campaments instal·lats a la hammada algerina, un desert inhòspit a la regió de Tindouf.

Front Polisario.- Moviment polític i militar del Sàhara Occidental. És successor de l’Organització de Vanguardia per l’alliberament de Sakia-el-Hamra i Río de Oro dels anys 60, dirigida per Mohamed Sid Brahim Sid Embarec Basir, de sobrenom, Basiri, que va ser detingut després de una manifestació a l’Aaiun el 17 de juny de 1970, traslladat a la presó provincial i des d’aleshores roman desaparegut.

Uns estudiants sahrauís, dirigits per Mustafà Said Al-Uali, constituiran el Polisario el 10 de maig de 1973, que tindrà el propòsit d’aconseguir la independència del territori, primer sota domini espanyol, i després marroquí i maurità. Pocs dies després, s’inicien les hostilitats, mitjançant una guerra de guerrilles.

Després de la descolonització espanyola, forçada per la Marxa Verda, el Polisario iniciarà una guerra amb Mauritània que, finalment, els hi cedirà el territori que estava sota el seu control, cessió que serà rebutjada pel Marroc, que s’annexionarà la zona. Des del 1975 el Polisario s’assentà al Tindouf a Argèlia, essent reconegut aquell mateix any per les Nacions Unides. El febrer de 1976 el moviment proclama la República Àrab Sahrauí Democràtica (RASD) amb un govern a l’exili. Els combats del Front Polisario van continuar fins el 1991, dia en que s’acorda un alto el foc després de la creació del s murs marroquins.

La MINURSO (Missió de les Nacions Unides per al Referèndum del Sàhara Occidental) és l’organisme encarregat de vetllar per l’alt el foc i preparar un referèndum, que encara no s’ha realitzat. Després de 30 anys de violacions sistemàtiques dels drets humans de la població sahrauí als territoris ocupats, així com la forma en què l’exèrcit marroquí va desmantellar el campament de Agdaym Izik i la repressió posterior desplegada en tot el territori, transpassant tot  límit, Juan Soroeta Liceras, Juan Miguel Ortega Tirol i altres 71 professors de Dret Internacional i Relacions Internacionales de 32 universitats de l’Estat, a més a més de la Asociación Española para el Derecho Internacional de los Derechos Humanos (AEDIDH), van publicar un article a un diari en el què demanaven el següent: “Tras tres lustros de guerra de liberación nacional, en 1991 el Frente Polisario decidió sustituir las armas por las urnas, en la confianza de que Naciones Unidas sería capaz de llevar a buen puerto un Plan de Paz que había sido negociado libremente por las partes. Pero, desde su puesta en marcha, este Plan fue boicoteado por Marruecos, tal y como ha denunciado, entre otros, James Baker. Existe ya un censo para el referéndum confeccionado por Naciones Unidas, pero el veto francés impide su celebración. Mientras el Plan de Paz continúa estancado y en el Sáhara ocupado se producen estas graves violaciones de derechos humanos, nuestro país se preocupa de su interés nacional, la Unión Europea del suyo y Naciones Unidas se limitan a “deplorarlas”. En esta tesitura, si finalmente se le impide al pueblo saharaui decidir libremente su futuro mediante un referéndum de autodeterminación, en los términos que establecen las resoluciones de Naciones Unidas, nadie le podrá acusar de no haber explorado todas las vías pacíficas imaginables para poner fin a su sufrimiento”. (“Sáhara y derecho Internacional”, El Público, 5 de gener del 2011.)

Els murs del Sàhara Occidental
Els murs més coneguts són, en primer lloc el de Berlín que, afortunadament, va caure el 1989, però també el que separa a Israel i Palestina o fins i tot les tanques de Melilla. En canvi, molts de nosaltres no hem sentit parlar dels murs del Sàhara que el Marroc va començar a construir a partir del 1980 fins el 1987. Es tracta d’un conjunt de murs gigantins fets de pedres i filats, vigilats per més de 125.000 soldats marroquins, armats per les potències europees, i que té més de 5.000 mines al llarg del seu recorregut.
Els sis murs construïts pel Marroc divideixen el Sàhara ocupat i són com unes llargues cicatrius que recorren el desert. Ens il·lusiona pensar que els murs es podran enderrocar, però més difícil serà la neutralització de les mines que continuen matant i mutilant.

Gemma García Fuertes

Vivir los sueños

En el instituto tenemos una pequeña  joya, la sala de teatro, de la que disfrutamos durante todo el año con una gran variedad de espectáculos.

La semana pasada tuvimos de nuevo la oportunidad de acomodarnos en las butacas para deleitarnos con una versión de Don Quijote de la Mancha.  Al finalizar la representación, una voz que salía de entre las butacas preguntó a quienes interpretaban la obra que por qué moría  Don Quijote. Como siempre, los interrogantes más interesantes los lanza el alumnado, y además este interrogante me pareció que tenía alguna inflexión de queja. No hay mayor halago para unos actores que conseguir que el público se enamore de sus personajes y no quiera que finalice nunca su ilusión.

A pesar  de nuestros deseos de continuar cabalgando junto a Rocinante, se encendieron unos focos, salimos de nuestro ensueño, se apagaron otros, y volvimos a la realidad… con alguna resistencia, porque ¿por qué muere Don Quijote? Don Quijote muere  por ser coherente con su decisión —más quisieran para sí muchos cuerdos—, y para seguir viviendo en la distancia que separa a Aldonza Lorenzo de Dulcinea del Toboso. Don Quijote es capaz de renunciar a las aventuras caballerescas con Sancho Panza pero no está dispuesto a resignarse a que la realidad sea menos bella de lo que él la ve. Don Quijote es un personaje entrañable, valiente e inconformista, que no sólo se atrevió a soñar sino que quiso vivir sus sueños. ¿Y vosotros con qué soñáis? ¿Cómo es vuestro mundo ideal? ¿En qué clase de heroínas y héroes os convertiríais si pudierais? ¿Dónde iríais? ¿Con quién? ¿Qué haríais? Os invito a que soñéis y a que escribáis vuestros sueños, pero si además  alguien se anima a vivirlos, cuidado con los Sansones Carrasco y los rebaños de ovejas.

Vanessa Bolancel

Abans que acabi el curs…

Al febrer de 2011, un colla d’amics de Nova Orleans va decidir de posar en marxa al seu barri un experiment. Van agafar el mur d’una casa abandonada i el van cobrir amb guix. Després, van pintar en fileres la frase “Before I die I want to _______” i van deixar al costat algunes caixes de guixos.

El dia següent, en tornar al lloc dels fets, van trobar que veïns i passejants, de manera espontània, havien acceptat el repte d’omplir els buits amb les seves aspiracions personals i de compartir-les amb els altres. Pocs mesos després, aquest experiment es va repetir a altres ciutats d’Amèrica del Nord (Washington, Nova York, Vancouver, Santa Cruz…), i finalment a la resta del planeta. Avui, altres murs semblants han aparegut a més d’una vintena de països i en més de 10 llengües distintes. Podeu conèixer la història sencera a la seva pàgina: http://beforeidie.cc.

Enguany, al 2n curs d’Administració i Finances vam començar el curs volent també afegir-nos a la iniciativa. Tot i així, la idea d’expressar les nostres aspiracions abans de morir ens semblava poc concreta i massa grisa. Així que, inspirats per la manera en què un institut holandès li havia pegat la volta (http://www.centralparkoffice.com/graduate/), vam decidir de canviar la frase.

“Abans que acabi el curs vull _______” ens permetria ajudar els nostres estudiants a fixar-se uns objectius a curt termini, i obria les portes a poder fer un seguiment de com gestionaven les seves metes. Només caldria esperar uns pocs mesos per poder-les contrastar amb la realitat. I tant si poden arribar a complir-les com si no, esperem de tot plegat poder aprendre’n alguna cosa.

Vam substituir el guix per un mural perquè no està la cosa per grans despeses; i sobretot, perquè així és com ho van triar ells. També van voler que quedés penjat al passadís en comptes de tancar-lo a la classe, perquè la participació quedés oberta per tothom al centre. Amb un pressupost de menys de 20 € (retoladors inclosos) i l’ajuda del Santi, de manteniment, que es va oferir per donar-nos un cop de mà, farà cosa d’un mes vam aconseguir penjar-lo.

Al Puig vam estar molt més ràpids que els ianquis, i quan vam arribar a la tarda següent, ja s’havien omplert gairebé les 92 línies que haviem deixat disponibles i fins i tot  es començaven a aprofitar els costats i els espais intermitjos. Havia escrit gent de tots els cursos de grau superior, dels de grau mitjà, de batxillerat i d’algun curs de la ESO. Encara ens va donar temps a alguns professors a escriure-hi també.
Les propostes us podeu imaginar que són de tots els colors i pelatge, com els alumnes que poblen el nostre centre. Però el principal és que vam poder desitjar i escriure i, sobretot, ho vam poder compartir. Llegint-les amb atenció, fins i tot diria que més d’un (de fet, molts) s’hi va parar a pensar.

La mala notícia és que el tauler ja és ple, i que al no ser de guix, ja no podem esborrar-lo i fer espai per més gent.

Les bones són que vam fer moltes fotos, com aquestes d’acompanyament que hem volgut ensenyar-vos, i que ja estem pensant si els que estiguin al curs vinent el repetiran de nou (engrescats com estem amb el PILE, ja ens faria il·lusió de poder fer-lo en anglès!). I el millor de tot és que aquí mateix, als comentaris del bloc del Puig, el podem continuar encara que sigui de manera virtual.

Abans que acabi el curs vull…

Marcos Alcocer

El festín de Babette

Acaba de tornar a les sales de cinema aquesta pel·lícula danesa de 1987, que és un clàssic del cine modern i guanyà l’òscar al millor film en llengua no anglesa. El guió està basat en una narració de l’escriptora danesa Isak Dinesen (pseudònim de Karen Blixen) , autora de Memòries d’Àfrica.

La pel·lícula El festín de Babette (títol original: Babettes gæstebud), de Gabriel Axel, és una història explicada per un narrador a la manera d’un conte.

En els temps de la guerra francoprusiana, el 1871, vivien en un minúscul poblet situat a la inhòspita costa de la península de Jutlàndia dues germanes ja grans, amables i caritatives, estimades i respectades per la comunitat,  que continuaven la tasca espiritual del seu pare, el difunt pastor. Aquest les havia educat en el puritanisme més estricte, en la negació dels plaers del cos, i elles li havien respost amb total submissió, renunciant fins i tot a l’amor. Però en les seves vides irromp una dona francesa, Babette, necessitada d’ajut, fugitiva del luxós i sensual París llavors en guerra, a qui acullen com a minyona. Babette s’hi adapta, passen els anys… i un bon dia demanarà a les germanes Martina i Philippa (anomenades com Martin Luther i el seu amic Philipp Melanchthon) que li deixin preparar un autèntic sopar francès per a elles i els seus amics en agraïment per la seva hospitalitat.

L’he trobada una pel·lícula preciosa. Amb aquells interiors i aquells rostres del cine nòrdic, a estones Bergman, a estones Dreyer (Ordet -La palabra-) . S’hi planteja el vell tema de la vida retirada en el lloc minúscul a la recerca de la puresa i d’un mateix, en oposició a la vida mundana i al triomf. Però també hi ha molts altres temes:  la força del destí, la tria entre deure i desig, l’autoritarisme familiar, la vivència de la fe religiosa, l’esperança en una altra vida… i especialment la contraposició entre cos o sensualitat i esperit o contenció.
Segurament durarà poc als cines. La vaig veure dissabte a la nit i érem sis persones. Així doncs, m’afanyo a recomanar-la amb la seguretat que no decebrà ningú, o gairebé ningú…, i als amants de la bona cuina, i “filòsofs” dels efectes del bon menjar i el bon beure sobre l’esperit, encara menys.

No us perdeu El festín de Babette!

Agustina Rico

L’hora de lectura

L’Hora de lectura és una activitat que es fa a l’institut Puig Castellar a 1r i 2n d’ESO i que es va iniciar el curs 2007-2008, dins d’un Pla d’estímul de la lectura (+llibres= +lliures), la qual cosa vol dir que ja l’ha realitzat tot l’alumnat de l’institut, perquè els alumnes que la van iniciar a 1r d’ESO són els que ara estan cursant 2n de batxillerat. Aquest fet pot ser un bon motiu per fer reflexions i valoracions sobre aquesta activitat, però abans pot anar bé que recordem breument què és l’Hora de lectura i com és actualment, ja que hi ha hagut alguns petits canvis en el seu funcionament al llarg d’aquests anys.

Aquesta activitat consisteix en una hora setmanal de lectura a l’aula amb llibres de la biblioteca, que estan en una capsa dins de l’armari de cada aula. L’activitat comença al mes d’octubre, quan cada grup d’alumnes fa una visita a la biblioteca de l’institut, acompanyats d’un professor. Cada alumne tria lliurement el primer llibre que llegirà a l’Hora de lectura, el coordinador de biblioteca fa un llistat amb el llibres triats i els col·loca als armaris de cada aula.

Al mes de novembre comença l’Hora de lectura, seguint un calendari elaborat prèviament, de manera que aquesta hora sigui diferent cada setmana i vagi canviant de forma rotatòria. La dinàmica de l’activitat és que els alumnes llegeixen en silenci a la seva aula el llibre triat a la biblioteca. Una de les particularitats d’aquest Pla d’estímul de lectura és la implicació de tot el professorat, i de qualsevol matèria, en una activitat, la lectura, tradicionalment restringida a l’Àrea de llengua. El professorat encarregat també porta el seu llibre per tal de donar exemple amb la seva activitat lectora. Cada alumne disposa d’un quadern de seguiment de la lectura de manera que cada setmana va apuntant la pàgina a la qual ha arribat; en finalitzar el llibre ha de contestar breument unes preguntes i fer un dibuix relacionat amb la lectura. Quan un alumne acaba la lectura d’un llibre i en vol un altre, té dues possibilitats: bé pot anar a buscar-lo a la biblioteca a l’hora del pati, o bé agafar un dels que hi ha a la capsa de l’aula corresponent.

Al curs 11-12 es va introduir la novetat a 2n d’ESO que l’Hora de lectura anés lligada al crèdit de síntesi, anomenat Un llibre és un món. Després de llegir alguns llibres, els alumnes han de triar el llibre del qual faran el crèdit de síntesi. Cada grup (de dos o tres alumnes) ha de fer el seu dosier del crèdit de síntesi (de les matèries de català, castellà, anglès, dibuix, tecnologia i economia) i l’han de lliurar a finals del segon trimestre. Això propicia que molts alumnes vagin a la biblioteca per a buscar altres llibres que els puguin interessar més per fer el crèdit de síntesi.

Després d’aquesta explicació formal, convé que fem una reflexió sobre aquesta activitat, tant si ets alumne que està fent l’Hora de lectura aquest curs com si la vas fer en cursos anteriors. Et sembla profitosa? Creus que és interessant? Es podria millorar d’alguna manera? Quines reflexions faries? Quins suggeriments se t’acudeixen?

Us convido a fer els vostres comentaris per tal de millorar una activitat que intenta potenciar un dels aspectes més importants i interessants de l’ensenyament i (per què no?) de la vida: el plaer de la lectura.

Pau Navarro Jarque
Coordinador de la Biblioteca.

Les quatre estacions

El passat 7 de novembre, una orquestra de cambra, l’Orquestra de Girona, va interpretar Les quatre estacions de Vivaldi a la sala d’actes del nostre institut, davant els alumnes de 1r, 3r i els de 4t d’ESO que fan l’optativa de música. L’orquestra estava formada per cinc instruments de corda: dos violins, dues violes i un violoncel.

A Antonio Vivaldi (Venècia, 1678; Viena, 1741), músic (violinista) i compositor del Barroc, els seus coetanis el coneixien pel malnom de il prette rosso (el sacerdot pèl-roig), per la seva professió i pel color del seu cabell. Vivaldi és, probablement, un dels compositors més populars del món, com ho demostra el fet que els seus quatre concerts per a violí més coneguts, Les quatre estacions, siguin l’obra més vegades enregistrada en disc de la història de la música clàssica, malgrat que al seu temps, a la seva mort, com a conseqüència del rebuig que havien tingut a Itàlia alguns dels seus plantejaments més innovadors sobre l’òpera, va caure en l’oblit i el seu nom ni tant sol apareix en els llibres de música de l’época.
La seva obra és molt àmplia i variada: va escriure 770 peces musicals, entre les quals destaquen molts dels 477 concerts i algunes de les 46 òperes (per exemple, Orlando furioso). Respecte als concerts de Les quatre estacions, composats el 1723, formarien part d’un conjunt de dotze concerts titulats Il cimento dell’armonia e dell’inventione (Assaig entre l’armonia i la invenció), i es diuen així per fer referència a les quatres estacions de l’any. Tenen els quatre concerts una estructura semblant; estan dividits en tres moviments (un moviment ràpid, un altre lent i un altre ràpid), i, pel seu caràcter descriptiu, a mida que els sentim, anem pensant en diversos estats d’ànim i en imatges i sons de la natura propis dels canvis de cada estació.

Al concert de Primavera, per exemple, ens sembla reconèixer el cant dels ocells, el so de l’aigua brollant de la font, el soroll de la pluja d’abril, els lladrucs d’un gos… i, sobretot, una sensació d’alegria, de claredat i felicitat; al d’Estiu, sentim el cant del cucut, de les tórtores i de la cadernera… però també els trons de les tempestes seques d’aquesta estació, i el xiuxeig dels insectes i borinots; al de Tardor, es distingeixen els sons dels corns dels caçadors i els lladrucs dels seus gossos que s’endinsen pel bosc… , i al de l’Hivern, domina la sensació de foscor i sentim la fredor, el soroll de la pluja que cau insistentment, el crepitar de la llar de foc i el rumor del vent que fa moure i cruixir les portes de fusta. De fet, Vivaldi, que volia arribar a un públic molt ampli amb la seva música,  per facilitar l’enteniment de Les quatre estacions va escriure quatre sonets per acompanyar la seva interpretació i fer més explícites les sensacions de cada época de l’any, com podem veure en aquest cas:

LA PRIMAVERA

Giunt’ è la Primavera e festosetti
La Salutan gl’ Augei con lieto canto,
E i fonti allo Spirar de’ Zeffiretti
Con dolce mormorio Scorrono intanto:

Vengon’ coprendo l’ aer di nero amanto
E Lampi, e tuoni ad annuntiarla eletti
Indi tacendo questi, gl’ Augelletti;
Tornan’ di nuovo al lor canoro incanto:

E quindi sul fiorito ameno prato
Al caro mormorio di fronde e piante
Dorme ‘l Caprar col fido can’ à lato.

Di pastoral Zampogna al suon festante
Danzan Ninfe e Pastor nel tetto amato
Di primavera all’ apparir brillante.

…Una traducció castellana d’aquest sonet la va fer el poeta cubà David Cherician:

LA PRIMAVERA
Llegó la primavera y de contento
las aves la saludan con su canto,
y las fuentes al son del blanco viento
con dulce murmurar fluyen en tanto.

El aire cubren con su negro manto
truenos, rayos, heraldos de su adviento,
y acallándolos luego, aves sin cuento
tornan de nuevo a su canoro encanto.

Y así sobre el florido ameno prado
entre plantas y fronda murmurante
duerme el pastor con su fiel perro al lado.

De pastoral zampoña al son chispeante
danzan ninfa y pastor bajo el techado
de primavera al irrumpir brillante.

Quant al concert de l’altre dia al nostre institut, tal com expliquen al seu web els organitzadors, membres de la companyia Atot, és un espectacle didàctic “concebut com un monòleg del protagonista, que és el mateix compositor al final de la seva vida i un cop retirat del món musical, que s’alterna amb les intervencions de l’orquestra que il·lustra els pensaments i les idees de Vivaldi i interpreta cada un dels moviments dels 4 concerts”.

Abans d’acabar l’espectacle, l’actor que fa el paper d’Antonio Vivaldi ens diu al seu monòleg: “Sabeu, fa molt temps, vaig escriure quatre concerts sobre les estacions de l’any. Van tenir molt d’èxit, perquè a la gent li feia gràcia sentir el parrupeig d’una tórtora o els refilets d’una cadernera o el so d’un cucut, i això els portava cap a l’estiu, que és quan aquests ocells més s’escolten. Ara aquests concerts encara agraden, però la gent no hi sent el que jo hi vaig posar. O no l’escolten bé, o potser no saben que els cucuts nien a l’estiu. Potser no tenen ni idea del que és una cadernera o una tórtora, i encara menys com canten. Però ara vosaltres ja sabreu què hi vaig posar, jo, a dins de Les quatre estacions. Espero que, si les escolteu de nou, sabreu retrobar-les i descobrir-hi encara més coses”.

…I són precisament aquestes coses i sensacions descobertes a aquesta audició per part del públic que va assistir-hi les que nosaltres voldríem ara llegir a aquesta pàgina. Que cadascú digui la seva. Gràcies per la vostra col·laboració.

Entrevista a Josep Bel, treballador en vaga de fam amb sis companys més de feina

Entrevista a Josep Bel, ex alumne del Puig als anys 70, que des del 5 de novembre fa una vaga de fam amb sis companys més de feina.
Josep Bel, Marcos Andrés, Laurentino González, Carlos Ballena, Alberto Díez, José Garea i César Reyes, treballadors de Telefònica i representants sindicals dels seus companys, van començar el dilluns 5 de novembre una vaga de fam per demanar:

1. La readmissió d’un company (Marcos Andrés) per haver estat acomiadat a causa d’una baixa per malaltia correctament justificada.
2. L’abolició de la llei que permet acomiadar qualsevol treballador per una baixa per malaltia encara que sigui correctament justificada.
3. El compromís de Telefònica de, mentre no es reguli el canvi de llei, no acomiadar cap treballador per baixes per malaltia correctament justificades.

L’entrevista té lloc el dissabte 5 de novembre a les 7 del vespre a la seu del comité d’empresa dels treballadors de Telefònica de Barcelona (carrer Marqués del Campo Sagrado, nº 22) on s’està fent la vaga de fam. Josep Bel i els seus companys ja porten 6 dies sense menjar res; només bevent aigua. Tenim por de fatigar-lo, però ell ens tranquil·litza: “Els metges ens recomanen de no fatigar-nos si no és amb una mica d’exercici físic de tant en tant, però la veritat és que les visites de la gent que ve a interessar-se per la nostra vaga ens animen i ens distreuen de la gana i el malestar”.
Per començar li demanem que ens expliqui els seus anys a l’institut: “Jo vivia a Sant Andreu i havia anat a primària a l’escola Ignasi Iglesias. Era als anys seixanta i encara hi havia la dictadura del general Franco: només us diré, per exemple, que ens feien formar de matí per alçar la bandera. Quan va ser l’hora de fer el batxillerat, com que llavors a Sant Andreu no hi havia institut (llavors n’hi havia molt pocs), els meus pares em van enviar al més pròxim de Sant Andreu: el Puig Castellar, a Santa Coloma. Així que cada dia havia d’agafar l’autobús (el 35) per anar-hi. Era l’any 72. A l’institut vaig descobrir un món completament diferent del que havia conegut fins llavors. Veia pels finestrals les precàries condicions de vida dels gitanos que en aquell temps vivien  a tocar de l’institut; els nens que tot el dia corrien descalços i bruts pel carrer. Això em va impactar perquè jo venia d’una família on no hi faltava res”.

Per un altre cantó, en Josep va descobrir allò que no sortia als diaris i que el règim de Franco perseguia: una forta lluita política veïnal per millorar les condicions de vida de la ciutat i per anar avançant cap a la democràcia. “Vaig anar descobrint com molts dels meus company eren militants de partits polítics clandestins, i  em vaig afegir a la lluita. També hi havia bastants professors compromesos, com per exemple en Lluís Hernández, que més endavant havia de ser el primer alcalde de Santa Coloma després de la dictadura i que en una ocasió ens va amagar a un company i a mi quan escapàvem de la policia”. Però fer política en aquell temps era molt arriscat i t’hi jugaves la vida. Un dia, quan en Josep i un amic van anar a agafar l’autobús per tornar a casa, van pujar darrere seu dos falangistes colomencs que els van amenaçar de mort apuntant-los al cap amb una pistola. Els passatgers de l’autobús van aconseguir que aquells individus marxessin, però en Josep i la seva família van quedar molt trasbalsats, i els seus pares van decidir allunyar-lo de Barcelona i Santa Coloma una temporada i el van dur d’intern a una escola a La Molina. Això era l’any 75.

Ara fem un salt en el temps, als anys 80, quan Franco ja és mort i ha arribat la democràcia, i demanem a en Josep que ens expliqui els seus inicis al món laboral i com va entrar a  treballar a Telefònica: “Vaig fer formació professional en l’especialitat d’electrònica, i després de fer la mili (llavors obligatòria) i de treballar en feines diverses, vaig entrar a treballar a Telefònica, que llavors era una empresa de l’Estat. Telefònica tenia l’obligació de fer arribar el telèfon fins a la més petita població espanyola, i jo feia aquesta feina: fer el cablejat enfilant-me als pals de telèfon. Ho fèiem un company i jo, i, tot i que no era difícil, era perillós, perquè si queies, eren 9 metres d’alçada, i sovint treballaves en llocs de muntanya, ventosos i deshabitats. Més d’una patacada em vaig donar, però sense conseqüències greus”. Telefònica era llavors una empresa estatal, com ja hem dit, i es considerava un servei públic i no podia deixar ningú sense servei. Però amb el govern de Felipe González primer i el d’Aznar després, Telefònica va ser completament privatitzada, i els nous propietaris van començar a desmuntar l’empresa i a acomiadar treballadors. “Érem 75.000 treballadors, i vam passar en pocs anys a 25. 000”, explica en Josep. I no és que no es necessitessin aquests 50. 000 treballadors, sinó que volien desempallegar-se dels treballadors amb contracte indefinit i bones condicions de treball, i canviar-los per treballadors més barats en empreses petites, on és més fàcil sotmetre els empleats a males condicions de treball. “Per exemple”, diu en Josep, “la feina de cablejat que abans fèiem una parella, ara en una determinada empresa subcontractada la fa un sol treballador, i això que és una feina amb riscos, encara que sigui amb grua. I a més a més aquest treballador tampoc no té testimonis de l’accident en cas de necessitat. Així, un treballador sud-americà que es va aixafar una vèrtebra en una caiguda no va poder reclamar”.

Però això no vol dir que els 25.000 treballadors que han quedat a Telefònica hagin escapat a les noves condicions laborals; els ha passat igual que a tots els treballadors espanyols i europeus els últims anys:  els successius governs els han anat retallant drets i els han deixat a mercè de l’arbitrarietat i la cobdícia de l’empresariat. Aquí arribem a les causes que han dut Josep Bel i els seus 6 companys a la vaga de fam. “Resulta que amb l’última reforma de l’article 52 de l’Estatut dels Treballadors un empresari pot acomiadar un treballador per nou dies de baixa mèdica, així, sense més ni més; et pot fer fora pel simple fet d’estar malalt. ¿I què va fer Telefònica així que es va fer aquest canvi a la llei?: acomiadar un treballador de Barcelona, el Marcos, i una treballadora de Madrid, la Mari Cruz, que havien tingut una baixa mèdica així. ¿Creieu que n’hi havia necessitat en una empresa de 25.000 treballadors i amb una mitjana d’absentisme inferior a la mitjana espanyola? No. Va ser senzillament per espantar els treballadors, i per això van triar una persona de Madrid i una de Barcelona, que és on n’hi ha més. Vam dur el cas als tribunals (el cas del company de Barcelona, en Marcos; perquè la treballadora de Madrid, hi va renunciar), i la justícia ens va donar la raó dues vegades, i a més a més, tant a la primera com a la segona vegada els jutges van dir que la sanció contra Marcos era inconstitucional perquè la llei es va aplicar amb caràcter retroactiu. Però tot i així, incomprensiblement, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, al canviar l’acomiadament nul per l’acomiadament improcedent (que deixa la continuïtat del treballador en mans de l’empresa), va permetre que Telefònica l’acomiadés. Per això fem la vaga, perquè en Marcos recuperi la seva feina; però evidentment la nostra idea va més enllà que el cas d’en Marcos: volem denunciar que es pugui acomiadar per estar malalt i volem que es reformi l’Estatut dels Treballadors una altra vegada. Lluitem per recuperar els drets que ens van prenent cada dia, i que no serveixen perquè millori el conjunt de la societat o baixi l’atur, sinó tot al contrari: cada dia hi ha més atur, més precarietat laboral i pitjors condicions de treball.”

Per acabar, preguntem a en Josep si no hi havia altres formes de lluita, i li transmetem la nostra preocupació que no estiguin posant les seves vides en perill de manera excessiva: “Vam pensar que calia fer alguna cosa diferent, que tingués ressò i donés peu a discussió, perquè plantejar una vaga un sindicat sol era difícil de fer. I a més a més,el màxim responsable de Telefònica a Catalunya, en Quim Faura, no ens vol rebre, no vol parlar amb nosaltres. Però el forçarem a fer-ho! Pel que fa a la nostra salut, tenim l’ajut de metges de diversos hospitals que s’han posat a la nostra disposició generosament: ens visiten cada dia i els podem trucar a qualsevol hora en cas de dubte o d’urgència”. “I no us penseu pas que volem arribar a ser màrtirs, eh!”, ens diu en Laurentino González, quan ens acomiadem d’en Josep Bel i els seus companys , “quan no puguem més pararem. L’únic que volem és denunciar unes lleis cada cop més injustes, i animar tothom a lluitar-hi en contra”.

Ens diuen també que el 14 de novembre, el dia de la vaga general, han convocat tota la ciutadania al seu local, al carrer Marqués del Campo Sagrado, a les 11 del matí, i ens animen a assistir-hi. De la mateixa manera, nosaltres us animem a escriure el vostre comentari a les vivències, les conviccions i el compromís d’en Josep Bel i dels seus companys en vaga de fam.

Salvador López Arnal
Carles Gil

PD (9-12-2012).- Després de 23 dies, en Josep Bel i els seus companys van acabar la seva vaga de fam. Ho trobareu comentat en aquests links: