Filosofia i responsabilitat política i ciutadana

El curs passat vam publicar en aquest mateix blog un Manifest per la cultura científica i tecnològica (9-1-2017) i, poc després, una altra entrada en defensa de les humanitats (Omnia tibi felicia). Ara, quan la Filosofia ocupa un paper tan secundari i menystingut al currículum acadèmic malgrat ser tan necessària per a la vida, per a l’autoconeixement i per a la formació de ciutadans cívics, ens arriba aquest manifest que reivindica la filosofia com a eina per solucionar conflictes i com a instrument teòric i pràctic “per al desenvolupament d’una societat oberta, dinàmica, justa i a l’alçada de les exigències de tolerància que les relacions personals exigeixen”.

Els grecs anomenaven dialèctica a l’art del diàleg, a l’art del raonament discursiu per tractar d’arribar a la veritat. L’estudi de la filosofia i el coneixement del que han escrit els grans filòsofs— ens proporciona mecanismes per sortir de la confusió mental, ens ajuda a pensar i a fer-nos una opinió pròpia dels assumptes, ens acostuma a gaudir del que aprenem i ens dona arguments per resoldre els conflictes. La filosofia és una invitació al diàleg, a l’ús cívic de la paraula i, en aquest sentit, res més alié a la pràctica filosòfica que els insults i el llenguatge groller que alguns usuaris de les xarxes socials fan servir als seus comentaris per atacar als adversaris ideològics.

Amb la intenció de propiciar el diàleg  (entre institucions, però també entre ciutadans) i per contribuir a resoldre la crisi política que actualment vivim a Espanya, Miquel Seguró, professor de Filosofia a la Universitat Oberta de Catalunya, ha impulsat la redacció d’aquest manifest que ha estat publicat al blog d’Humanitats de l’UOC i ha estat signat de moment per trenta-dos professionals de la Filosofia. Un manifest que considerem que ha de ser conegut i comentat pel nostre alumnat perquè, al cap i a la fi, a un altre nivell molt més petit, al nostre institut, com a tants d’altres, és coneguda des de fa temps la pràctica de la mediació i del diàleg per a la resolució de conflictes tant com és habitual recordar a classe, citant al filòsof Aristòtil, que les persones són animals polítics perquè vivim a la polis (en grec, ciutat), és a dir, en societats organitzades segons determinades normes per a l’intercanvi i la col·laboració recíproques.

Filosofia i responsabilitat política i ciutadana. Un manifest

Amb motiu de la celebració el dijous 16 de novembre del Dia Mundial de la Filosofia, assenyalem que, en moments crítics com l’actual context polític que es viu a Catalunya i al conjunt de l’Estat, el menysteniment educatiu i institucional de les humanitats, i en especial de la filosofia, es fa palesament greu.


Primer: perquè la filosofia és una aspiració a saber, i per tant implica l’obertura a nous i desconeguts espais de coneixement, al contrast de les conviccions i a la comprensió de les raons de “l’altre”. Es contraposa per pròpia idiosincràsia a posicions maximalistes i inamovibles i s’até a l’autocrítica com a principal motor d’acció reflexiva.


Segon: perquè la filosofia es conjuga amb el desenvolupament d’altres disciplines, especialment rellevants per al moment actual com són el Dret o la Ciència Política, el que la converteix en un element d’enriquiment per a totes les especialitats. Qüestions com legitimitat, legalitat, sobirania, institució pública, responsabilitat ciutadana…, en definitiva, democràcia, són temes de preocupació constant per a la reflexió filosòfica. No hi ha crítica sense praxi filosòfica.


Tercer: perquè la filosofia forma part de la vida quotidiana de les persones i de les seves relacions ciutadanes. Totes i cadascuna de les persones ens confrontem i posicionem davant les coses que succeeixen al nostre voltant, i això ja implica un procés de reflexió i de crítica reconeixible en la filosofia. És tasca de cada ciutadà i ciutadana donar resposta dels seus posicionaments i procurar dotar-se de millors i noves eines per interpretar els esdeveniments.


Quart: en democràcies avançades la vida pública exigeix de ciutadans i ciutadanes que participin de manera activa i crítica en el desenvolupament de la vida social, cultural i política del seu entorn. És obligació moral de les institucions públiques procurar i incentivar en tot cas el desenvolupament crític i actiu de la ciutadania i facilitar els seus processos de participació qualitativa. Sense això no hi ha vida democràtica ni esfera pública.


Cinquè: perquè la filosofia, en situar-se entre la consciència d’ignorància i la voluntat de coneixement, permet adoptar una actitud imaginativa i realista alhora per a la resolució de conflictes socials i una alternativa a aquelles que redueixen la complexitat a elements binaris i unívocs. En moments de crisi i de demanda de nous paradigmes de comprensió això es converteix en un bé especialment necessari.

Per tot això, sempre, però particularment avui, considerem important no deixar de recordar que la pràctica i promoció de la filosofia és un element desitjable per al desenvolupament d’una societat oberta, dinàmica, justa i a l’alçada de les exigències de tolerància que les relacions personals exigeixen.

Signants:

Miquel Seguró, Daniel Innerarity, José Antonio Pérez Tapias, Victoria Camps, Jesús Adrián Escudero, José Luis Villacañas, Anna Pagès, Manuel Fraijó, Fernando Broncano, Mar Rosàs, Manuel Cruz, Camil Ungureanu, Antonio Valdecantos, Daniel Gamper, Juan Antonio Estrada, Josep Ramoneda, Joan-Carles Mèlich, Olga Belmonte, Francesc Torralba, Félix Duque, Ivan Ortega, Rafael Argullol, Alexander Fidora, Lluís Duch, Begoña Roman, Guillem Turró, Francesc Núñez, Miguel García-Baró, Alicia García Ruiz, Adela Cortina, Javier Sádaba, Javier Gomá

Vot als 16 anys?

A la consulta del 9-N han pogut votar els nois i les noies de 16 i 17 anys. Pel que vaig poder observar in situ, sembla que no hi han anat massivament, encara que en aquests moments no tinc present la xifra dels participants d’aquesta franja d’edat. Els qui sí van votar ho van fer amb convicció i alegria, orgullosos de sentir-se grans, de participar en un moment col·lectiu important. I els seus pares, orgullosos també.

Però què en pensa, del dret de vot als 16 anys, un col·lectiu més ampli i heterogeni de nois i noies d’aquesta edat? Els ho he preguntat, i les respostes penso que reflecteixen força el que en podríem dir “signes dels temps” o en to més col·loquial “és el que hi ha”. L’opinió dels alumnes en diversos temes i les vivències de tants anys a l’ensenyament m’han servit d’inspiració per a molts escrits però mai no havia recollit tan directament els seus punts de vista. D’alguna manera sento que traeixo una mena de “secret de confessió” perquè per molt treball escolar que sigui i per més pautat que vagi sota l’epígraf “el text argumentatiu”, l’alumne no deixa de mostrar-se despulladament sincer quan s’expressa per escrit. I com que els professors “professem”, hem de ser molt curosos en l’administració de la confiança que dipositen en nosaltres. Així doncs, direm els “pecats”, tot venialíssims, però no els “pecadors”.

Immadurs, però no tant
La majoria es declaren immadurs per a opinar en qüestions tan importants com la tria dels representants polítics, votar en consultes ciutadanes i referèndums, etc. No m’ha sorprès. De fet, m’ha sorprès que no hi hagués més rebuig i més simplisme del tipus “tots són iguals”. En certs moments m’ha commogut la sincera autocrítica d’alguns que mostren més seny del que ells mateixos s’atorguen. Una mostra: “Moltes vegades ens costa decidir sobre nosaltres mateixos, per tant no crec que estiguem preparats per decidir sobre el futur d’un país. Ara, en temes d’educació, per exemple si l’ESO hauria de ser més curta o igual que ara o si el batxillerat hauria de durar tres anys o si s’hauria de treure o no la selectivitat, sí que podríem votar, com a mínim perquè se sabés la nostra opinió.”

Algun es mostra contundentment en contra d’abaixar l’edat per poder votar als 16. Sinceritat total masculina: “El vot a aquesta edat no s’ha de permetre perquè a aquesta edat no pensem amb racionalitat. A aquesta edat pensem més en les noies que en cap altra cosa.” I femenina: “A la nostra edat només pensem en la roba, en el nostre físic, en arreglar-nos, en sortir, en els amics, en la parella…” N’hi ha que veuen el vot adolescent totalment captiu de la ideologia dels pares o presa fàcil de polítics poc ètics disposats a enredar-los amb promeses enganyoses o amb campanyes atractives : “Alguns votarien aquest o l’altre perquè ho diuen els seus pares o per portar-los la contrària” o “perquè els agrada la música de la campanya”. Però també hi ha qui, tot i no veure clar que el jove estigui prou informat i preparat com per emetre un vot, es qüestiona per què no es deixa votar un noi o una noia que als 16 anys ja pot signar un contracte laboral i que pot incórrer en responsabilitats penals, ja que la majoria d’edat penal és també als 18 anys, però s’és responsable davant la justícia a partir dels 14 anys.

Dins el bloc dels oposats al vot juvenil n’hi ha que s’exclouen del ramat d’inconscients que considera que són els seus coetanis: “La majoria votarien qualsevol tonteria i farien que el país anés molt pitjor.” “Joves en el meu entorn encara no saben en el món que viuen i ho veuen tot com si estiguessin en un núvol.” “La majoria ni tan sols votarien, i si ho fessin seria portats per l’opinió dels amics.” “És massa important la tasca d’un president, i les decisions que ha de prendre afecten massa gent com per deixar part de la responsabilitat de la seva elecció als joves de 16 anys.”

No és l’edat, és el cap
Una minoria planteja una veritat que tots hem pensat algun cop: la maduresa és qüestió d’edat però no exclusivament. Seguint amb les opinions, hi ha qui no veu madurs ni als de 18: “Al meu germà i els seus amics, que tenen 18 anys i alguns 19, jo no els veig informats ni preocupats per la política.” “S’hauria de votar als 20 anys, com al Japó.” “Per exercir el dret de vot no s’hauria de tenir en compte només l’edat sinó la maduresa real de la persona. Crec que abans de votar s’hauria de passar algun tipus de prova .”
També entre els dels “no” s’hi aporten solucions alternatives com permetre el vot juvenil en les municipals o fer-ne una mena de prova pilot. D’altres no volen saber res de votacions ni de política, tot agafant-se a la inconsciència com un avantatge de l’edat, amb una mena de recança de perdre els privilegis d’una infantesa ja llunyana que, indefectiblement, està cremant els darrers cartutxos.

Puc votar o encara m’he d’esperar?
En el grup dels favorables, hi ha contundència: “Vull votar!”. “Podré votar o encara m’he d’esperar?”, titulen. I argumenten: “Als 16 anys és l’edat en què les persones han de començar a pensar seriosament en el seu futur i prendre decisions: estudiar, treballar, què triar, a què et vols dedicar… Per a mi això vol dir que comences a fer-te una mica més adult i comences a tenir les idees més clares.” I, tot donant-li la volta, mostren la inexperiència com un valor: “Quan una persona és jove comença a raonar ja que es poden escoltar opinions diferents i escollir el que es creu millor. Si això es pot fer per exemple quan s’estudia filosofia, també es pot fer amb la política i amb altres temes de la vida.”

N’hi ha que s’han informat de quins països permeten el vot juvenil: “Hi ha països com Àustria, Argentina o Brasil on els joves poden votar a partir dels 16.” I creuen que així el jove se sentiria més responsable dels afers col·lectius i miraria la política amb més interès : “Som el futur i hem de mantenir-nos informats del que s’està fent en el present.” I reivindicatius: “Hem de fer-nos notar en la societat on vivim.” “Si se suposa que tots tenim els mateixos drets, per què han de fer fora un segment d’edat que per a altres tasques sí que es considera prou madur?”

Conclusió: en aquest tema, i en tots, els joves pensen pel seu compte més del que sembla i més del que molts entre ells mateixos creuen. Només cal donar-los una empenteta. I fer-los-ho posar per escrit, que obliga a pensar i a afinar els arguments.

Agustina Rico

Se puede mucho juntos

Desde Aristóteles sabemos que el ser humano es un animal político porque por su dimensión social necesita vivir en la polis (palabra griega que significa ciudad), es decir, en comunidades o sociedades organizadas con otros seres humanos para la colaboración y el intercambio mutuo. Los seres humanos no podemos perder esa dimensión social y política sin dejar de ser humanos. Y sin embargo, algunas personas, sin pensarlo bien, creen que sí, que pueden desentenderse de algunos aspectos de esa dimensión: “Yo soy apolítico: a mí no me interesa la política”, pueden llegar a decir ingenuamente refiriéndose a un significado parcial de la palabra política. A esas personas convendría recordarles una idea que, según parece, popularizó el actor francés Yves Montand: “Aunque tú no te ocupes de la política, la política se ocupará de ti”. Esto significa que si tú no te interesas por los asuntos públicos ni participas de ningún modo en la vida social de tu comunidad y dejas todas las decisiones en manos de los políticos profesionales, puede ocurrir que estos, para favorecer determinados intereses privados, tomen decisiones que vayan en tu perjuicio, por ejemplo y sin ir demasiado lejos, recortando los presupuestos destinados a educación, sanidad y a otros servicios públicos o aprobando leyes regresivas como la de Educación (por no hablar de las leyes laborales que consagran el trabajo precario ni de la de seguridad ciudadana que limita el ejercicio de los derechos de manifestación, ni del anteproyecto de ley de aborto que restringe los derechos de la mujer, etc.).

Ha habido épocas o momentos históricos en que los estudiantes han sido muy conscientes como colectivo de la necesidad de reflexionar en profundidad y de discutir públicamente asuntos de interés general y, de manera especial, aquellos asuntos referidos a las políticas educativas. Incluso, a veces, ideas que nacieron en el seno de asambleas estudiantiles contribuyeron a cambiar el mundo en muchos sentidos, no sólo ideológicamente sino también en la práctica. No hablaremos ahora de lo que significó Mayo del 68, por ejemplo, aunque muchos alumnos que frecuentan este blog conocen algunas de las consecuencias de aquel movimiento y recuerdan algunos lemas nacidos entonces (“Prohibido prohibir”, “La imaginación al poder”, “Sean realistas: pidan lo imposible”, “Un pensamiento que se estanca es un pensamiento que se pudre”, etc.). Sea como sea, también en nuestros tiempos muchos jóvenes manifiestan sus inquietudes políticas y su indignación (recordemos el Movimiento 15-M, en el que tanta participación tuvieron los estudiantes), pues muchos de ellos saben perfectamente que “quien no es revolucionario a los 20 años no tiene corazón” (Oscar Wilde) y otros, aunque no sean revolucionarios, no quieren limitarse a dejar el mundo tal como lo encontraron. Unos y otros, en fin, parecen aplicar la máxima de la Confederación de Trabajadores Cubanos: Se puede mucho juntos.

…Y precisamente en esa frase hemos pensado cuando hemos visto este vídeo que, con el título de El Gran Poder, David S. Murga, alumno de 1º de bachillerato, ha realizado con la colaboración de otros compañeros del instituto y nos ha enviado con la petición de que lo insertemos en el blog. Porque no se resignan, porque no se conforman, David y muchos otros estudiantes quieren impulsar el debate, reflexionar sobre cuestiones de interés común y defender la escuela pública de todos los que por no considerarla prioritaria ni creer en ella tratan de socavar su futuro.

Es verdad que en este blog ya hemos publicado otras entradas sobre este mismo tema (por ejemplo, Contra les retallades a l’ensenyament públic i Campannya en defensa de l’educació pública), pero la política de recortes y las leyes restrictivas continúan, por lo que aunque ciertas ideas críticas se hayan repetido muchas veces conviene refrescarlas y repetirlas una vez más para que nadie las olvide y para que, como la gota que horada la piedra, consigan su efecto. Por eso ahora, sin más preámbulo, tienen la palabra en este debate quienes vean el vídeo y quienes quieran opinar sobre cómo puede defenderse mejor la escuela pública. Gracias por vuestra participación.

Contra la discriminació de la dona

Malauradament, la discriminació de la dona continua vigent al nostre temps en diversos àmbits i sota diferents mecanismes, de vegades per acció i d’altres per omissió. En veurem alguns exemples recents.

Àmbit mediàtic internacional. Abans d’acabar l’any, des de 1927 la revista setmanal nord-americana Time distingeix com a Persona de l’any algun personatge d’actualitat (de fet, el títol era “Home de l’Any” fins a 1999, però el van canviar per evitar les crítiques per discriminació sexista). Com que, lamentablement, són molt poques les dones que han estat guardonades amb aquest títol i com que aquest any, el 2012, hi ha diverses candidates, la revista potser acabi elegint una dona, per destacar la seva labor. Les dones candidates aquest any són Hillary Clinton (secretària d’Estat dels EE.UU.), les Pussy Riot (víctimes de la intransigència de les autoritats polítiques i eclesiàstiques russes), Aung San Suu Kyi (líder de l’oposició democràtica a Birmània), Marissa Mayer (informàtica, directora de Yahoo!),  Gabby Douglas (medalla d’or de gimnàstica artística als Jocs Olímpics de Londres) i Malala Yousafzai, la jove pakistanesa de 15 anys que el 9 d’octubre va ser víctima d’un atemptat —un tret al cap— dels talibans per defensar el dret a l’educació per a les dones.

Aquest tipus d’esdeveniments (Persona de l’any) potser tingui solament una importància mediàtica, és veritat, però s’ha de reconèixer que és molt trist que des de 1927 fins ara només sis vegades hi hagin estan distingides dones amb aquest reconeixement (i en tres casos almenys, acompanyant el seu marit respectiu). És un fet trist que produeix vergonya aliena i, al mateix temps, representatiu dels prejudicis masclistes que governen el món i que encara produeixen, en conseqüència, una certa invisibilitat dels mèrits de les dones.

Àmbit social internacional. Un altre cas va saltar de la premsa a l’opinió pública internacional el passat 1 de desembre, quan vam poder llegir als diaris una informació sobre el SMS (“La seva dona està abandonant el país) que els homes casats de l’Aràbia Saudita reben quan la seva dona, fills o treballadors al seu servei arriben a la finestra de control de passaports de l’aeroport i es disposen a sortir del país per la raó que sigui. Segons va comentar l’activista Badriya al Bishr al diari Al Hayat en denunciar aquests missatges, “les autoritats estan fent servir les noves tecnologies per vigilar les dones” i “continuar mantenint-les en estat d’esclavitud” (en aquest país, i a altres països de la zona, les dones necessiten l’autorització del pare o del marit per treballar o viatjar).

Àmbit polític. Com es recordarà, a la IX legislatura, presidida por José Luis Rodríguez Zapatero, amb la finalitat, entre d’altres, d’impulsar polítiques d’igualtat entre homes i dones, va funcionar al Govern espanyol durant dos anys, de 2008 a 2010, un ministeri dedicat a la igualtat. No entrarem ara a valorar en concret els resultats obtinguts per aquest ministeri. Només volem constatar que un ministeri d’aquestes característiques pretén, en línies generals, una visualització pràctica de la necessitat de defensar la igualtat de drets socials entre les persones al marge del seu sexe o de les seves preferències sexuals. Si ara fem una breu ullada sobre algunes informacions recents facilitades per la premsa en relació a la dona a l’àmbit polític espanyol, tenim el següent resultat:

  • Al Parlament català elegit el passat 25 de novembre hi ha 81 homes i 54 dones. (Al Govern català de l’anterior legislatura, hi havia 11 homes i 3 dones conselleres.)
  • Al Govern espanyol actual, hi ha 10 homes i 4 dones ministres.
  • A la Junta d’Andalusia, on hi ha una conselleria d’Igualtat, són 7 homes i 5 conselleres.
  • Al Govern de les Illes Balears, a més del president, hi ha 7 consellers i cap consellera.

Àmbit laboral. A Barcelona, una dona, després de treballar en la neteja d’una comunitat de propietaris a temps parcial durant 18 anys, en complir 66 anys, va veure denegada una prestació de jubilació per no tenir el requisit mínim de cotització de quinze anys exigit per la llei espanyola. De fet la dona tenia, com diem, 18 anys cotitzats, però a jornada parcial. Un jutjat de Barcelona interessat pel cas va presentar una pregunta al Tribunal Europeu, i aquest li va respondre el passat 22 de novembre dient que la legislació espanyola és discriminatòria respecte a la dona, atès que el treball de jornada parcial, que és el més freqüent en el cas de les dones, requereix més anys de cotització. (Veure més informació sobre el cas.)

Després de llegir aquestes notícies, després de recordar els articles de la Declaració Universal de Drets Humans que parlen de la igualtat, ens preguntem: ¿Hi ha en la pràctica igualtat efectiva de drets i de reconeixement entre homes i dones? ¿Són els mitjans de comunicació conscients de la seva responsabilitat davant la invisibilitat de la dona en determinats àmbits? Quan es confeccionen les llistes electorals, ¿es tenen en compte els criteris d’igualtat entre homes i dones? ¿Per què els drets de les dones són conculcats amb tanta facilitat a tot arreu? ¿Com lluitem des del nostre àmbit quotidià —laboral, social i familiar— per defensar l’equitat entre homes i dones? Deixem aquí aquestes preguntes per obrir debat i per començar a recollir testimonis i opinions sobre la discriminació de les dones… I tu, com ho veus?

PD (13-12-2012).- Un informe realitzat per la Secretaria d’Estat per la Igualtat i fet públic avui ha arribat a la conclusió que les dones guanyen a Espanya un 37% menys d’incentius que els homes. Aquesta discriminació salarial per raons de sexe es més gran als treballs amb remuneració no subjecta a criteris no objectius, diu el diari El País, on hem llegit la informació. I més: “Si descomptem circumstàncies que en sí mateixes contribueixen a la desigualtat salarial, com són els nivells de formació o les característiques i mides de les empreses, ens trobem que hi ha un bon percentatge de desigualtat salarial, entorn al 50%, que roman inexplicat i que només pot atribuir-se a raons de sexe. És aixó el més preocupant de tot”, ha dit Juan de Lucio, director del Servei d’Estudis del Consell Superior de Cambres i coordinador del treball. (Veure més informació).

 

El Sàhara davant nostre

Escola i educació intercultural. La situació del Sàhara a través de la mirada d’uns alumnes de l’ESO de Santa Coloma de Gramenet

Molts dels instituts de Catalunya són espais de convivència de nois i noies de diferents països. Aquesta diversitat no és fàcil de gestionar, suposa nous desafiaments, però també més possibilitats d’intercanvi i diàleg intercultural.

L’escola cerca, mitjançant  una educació en valors, una trobada amb altres cultures, però també el diàleg des de la igualtat i el respecte, en el convenciment que això en durà a la construcció d’una societat més justa per a tots. Un enfocament intercultural suposa educar els nois, noies i adolescents a enfocar i respectar les diferències, especialment creant empatia; és a dir, ensenyant-los a posar-se en el lloc dels altres per tal que entenguin com pensen i com senten. L’objectiu de la pedagogia de la interculturalitat parteix del reconeixement del paper de l’escola com agent transmissor dels valors de les diferents cultures.

Els alumnes de 3r d’ESO de l’Institut Puig Castellar de Santa Coloma de Gramenet van realitzar el curs 2011-2012 una assignatura optativa, Introducció a l’economia. La diversitat de procedència dels alumnes de la classe va permetre un ric intercanvi d’experiències. Entre els alumnes hi havia en Haiba Salek, un noi sahrauí de quinze anys, nascut a un camp de refugiats de Dajla (Argèlia), i que va arribar a Santa Coloma quan tenia 9 anys. Els seus companys, des del principi, van tenir curiositat i li van insistir per què  expliqués la seva història, atès que cap d’ells coneixia els problemes del Sàhara occidental, ni tan sols que el territori havia estat sota control espanyol fins el 1975.
L’entrevista que els alumnes van realitzar a en Haiba i les seves respostes constitueixen una mostra dels beneficis de l’educació intercultural, però, a més a més, les paraules d’aquest adolescent sahrauí ens apropen al drama de milers de refugiats que esperen tornar un dia al seu país, actualment ocupat pel Marroc, per ser els artífexs del seu propi destí.
                                            Haiba i els autors de l’entrevista
L’entrevista

Jessica Smit (nascuda a L’Havana), fa la primera pregunta: Haiba, explica’ns on vas néixer.                                                                                                                               Haiba : —Vaig néixer el setembre de 1997 a Dajla, a un camp de refugiats que és a Algèria, ja que aquest país va acollir els sahrauís que van abandonar l’antic Sàhara espanyol, perquè no hi volien viure després de l’ocupació militar marroquí.                                                                                                                     Jessica: Què és un camp de refugiats?
Haiba: —És un camp provisional que en principi serveix per acollir els refugiats. El de Dajla té, actualment, al voltant de 40.000 habitants, i es va començar a construir el 1975, any de l’ocupació del meu país per les tropes del Marroc. Dajla és a Algèria, a la regió de Tindouf, frontera amb Mauritània.
Sarai Simón (nascuda a Catalunya): Com són aquests campaments?.
Haiba: —Dajla és molt gran, ja que han passat 37 anys des que hi van arribar els primers refugiats. Té diferents barris, escoles de primària, on jo vaig estudiar fins arribar a Catalunya, també hi ha un hospital. La gent viu en les haimes, però també té cases d’adob on hi ha la cuina, i altres recintes més petits on es troba el bany. A l’estiu fa tanta calor que la gent dorm sobre la sorra a l’exterior, ja que les temperatures poden arribar a marcar un màxim de 50º C.
Constanza Rivas (nascuda a Xile): No entenc per què els sahrauís han de viure a Algèria. Tampoc sabia que el Sàhara era un país, pensava que era un desert.
Haiba: —El Sàhara Occidental va començar a ser colonitzat per Espanya a finals del segle XIX, però quan Franco s’estava morint, Hassan II, el rei del Marroc, un país que sempre havia reclamat aquest territori com a propi, va promoure la invasió aprofitant la debilitat d’Espanya. Milers de marroquins, uns 30.000, van traspassar la frontera portant Al Corà a la mà, i els militars espanyols que estaven a la zona, davant uns homes solament armats amb el llibre sagrat, no podien rebutjar-los, i menys disparar sobre gent indefensa. L’anomenada Marxa Verda va ser l’inici  de l’apropiació del Sàhara i l’ocupació militar del Sàhara Occidental pel Marroc.
Constanza Rivas: Per què vas venir a Catalunya?
Haiba: —La meva mare, Fatimetu M., que és mestra i donava classes al campament de Dajla, va venir a Catalunya acompanyant els nens del meu país que passen l’estiu aquí. Estava embarassada, i els metges que la van atendre a l’arribar, li van dir que el fetus presentava problemes, i va decidir quedar-se per donar a llum. El meu germà va néixer amb problemes de salut, i per aquest motiu la meva mare va decidir quedar-s’hi, ja que la seva supervivència al camp de refugiats fóra molt difícil. Un cop instal·lada a Santa Coloma de Gramenet, el meu germà gran i jo ens vam reunir amb ella. Actualment, treballa de cuidadora de gent gran.
Marc Martín (nascut a l’Uruguai): I el teu pare també hi és amb vosaltres?
Haiba: —No, ell és soldat del Front Polisari i té la seva feina al campament de Dajla, que és on viu amb la resta de la meva família. Els estius sempre anem tots cap allà.
El meu germà gran, que fa 2n de batxillerat, viu amb una beca a Tarragona, i els caps de setmana, quan podem ens hi apleguem tots a l’Hospitalet de l’Infant.

Família Salek Mohamed

Jessica Smit: —T’agrada Dajla?
Haiba: —Sí, molt, especialment dormir sobre la sorra, i el desert que és impressionant.
Sarai Simon: Ets musulmà?
Haiba: —Sí, i la meva mare m’ajuda a llegir l’Alcorà, que estic aprenent de memòria.
Marc Martín: Per què de memòria?.
Haiba: —És un honor saber l’Alcorà de memòria.
Marc Martín: Tornaràs definitivament a Dajla?
Haiba: —Sí, però primer haig d’acabar l’ESO, fer batxillerat i si és possible m’agradaria anar a la universitat, i un cop acabi els estudis, tinc la intenció de tornar-hi per ajudar el meu poble.
Cistina Medrán (nascuda a Catalunya): Quan vas arribar a Santa Coloma i vas començar anar a l’escola, et va resultar complicat, o no?
Haiba: —No, ràpidament vaig fer amics, i a més a més a Dajla estudiàvem castellà, per això en sabia bastant. El català em va costar més.
Jessica Smit: Com és que estudiaves castellà a Dajla?
Haiba: —No ho sé exactament, potser perquè el Sàhara occidental va ser una província espanyola fins el 1975.
Jessica Smit: Què és el que més t’agradaria?
Haiba: —La independència del meu país, la República Àrab Sahrauí Democràtica.

Entrevista elaborada dins de l’assignatura optativa Introducció a l’economia, curs 2011-12. Nivell: 3r ESO. Alumnes participants: Marc Martín, Cristina Medrán, Constanza Rivas, Haiba Salek, Sarai Simón i Jessica Smit. Institut Puig Castellar. Santa Coloma de Gramenet.

Context històric

Marxa Verda.– La marxa a través del desert que en 1975 van fer 300.000 colons i 25.000 militars marroquins, travessant la frontera fins al Sàhara Occidental. Marxa promoguda pel rei del Marroc, Hassan II, atès que considerava el Sàhara com a territori del Regne Alauí. El dictamen del 16 d’octubre de 1975 del Tribunal de Internacional de Justícia de les Nacions Unides, que ratificava els plans de les Nacions Unides, i de la confirmació del govern d’Espanya del dret del poble sahrauí a la autodeterminació, va accelerar el posicionament del Marroc, ja que interpretava el  veredicte com un recolzament de les seves reivindicacions sobre el Sàhara.

El 14 de novembre de 1975 es van signar els acords tripartits pels quals Espanya cedia al Marroc i Mauritània la seva darrera colònia a Àfrica, l’anomenat Sàhara espanyol. Començava aleshores la qüestió del Sàhara Occidental. Un conflicte en què la població autòctona sahrauí reclama el seu dret a l’autodeterminació davant del Regne Alauí que defèn la seva sobirania al territori.

Milers de sahrauís viuen, avui, als camps de refugiats als campaments instal·lats a la hammada algerina, un desert inhòspit a la regió de Tindouf.

Front Polisario.- Moviment polític i militar del Sàhara Occidental. És successor de l’Organització de Vanguardia per l’alliberament de Sakia-el-Hamra i Río de Oro dels anys 60, dirigida per Mohamed Sid Brahim Sid Embarec Basir, de sobrenom, Basiri, que va ser detingut després de una manifestació a l’Aaiun el 17 de juny de 1970, traslladat a la presó provincial i des d’aleshores roman desaparegut.

Uns estudiants sahrauís, dirigits per Mustafà Said Al-Uali, constituiran el Polisario el 10 de maig de 1973, que tindrà el propòsit d’aconseguir la independència del territori, primer sota domini espanyol, i després marroquí i maurità. Pocs dies després, s’inicien les hostilitats, mitjançant una guerra de guerrilles.

Després de la descolonització espanyola, forçada per la Marxa Verda, el Polisario iniciarà una guerra amb Mauritània que, finalment, els hi cedirà el territori que estava sota el seu control, cessió que serà rebutjada pel Marroc, que s’annexionarà la zona. Des del 1975 el Polisario s’assentà al Tindouf a Argèlia, essent reconegut aquell mateix any per les Nacions Unides. El febrer de 1976 el moviment proclama la República Àrab Sahrauí Democràtica (RASD) amb un govern a l’exili. Els combats del Front Polisario van continuar fins el 1991, dia en que s’acorda un alto el foc després de la creació del s murs marroquins.

La MINURSO (Missió de les Nacions Unides per al Referèndum del Sàhara Occidental) és l’organisme encarregat de vetllar per l’alt el foc i preparar un referèndum, que encara no s’ha realitzat. Després de 30 anys de violacions sistemàtiques dels drets humans de la població sahrauí als territoris ocupats, així com la forma en què l’exèrcit marroquí va desmantellar el campament de Agdaym Izik i la repressió posterior desplegada en tot el territori, transpassant tot  límit, Juan Soroeta Liceras, Juan Miguel Ortega Tirol i altres 71 professors de Dret Internacional i Relacions Internacionales de 32 universitats de l’Estat, a més a més de la Asociación Española para el Derecho Internacional de los Derechos Humanos (AEDIDH), van publicar un article a un diari en el què demanaven el següent: “Tras tres lustros de guerra de liberación nacional, en 1991 el Frente Polisario decidió sustituir las armas por las urnas, en la confianza de que Naciones Unidas sería capaz de llevar a buen puerto un Plan de Paz que había sido negociado libremente por las partes. Pero, desde su puesta en marcha, este Plan fue boicoteado por Marruecos, tal y como ha denunciado, entre otros, James Baker. Existe ya un censo para el referéndum confeccionado por Naciones Unidas, pero el veto francés impide su celebración. Mientras el Plan de Paz continúa estancado y en el Sáhara ocupado se producen estas graves violaciones de derechos humanos, nuestro país se preocupa de su interés nacional, la Unión Europea del suyo y Naciones Unidas se limitan a “deplorarlas”. En esta tesitura, si finalmente se le impide al pueblo saharaui decidir libremente su futuro mediante un referéndum de autodeterminación, en los términos que establecen las resoluciones de Naciones Unidas, nadie le podrá acusar de no haber explorado todas las vías pacíficas imaginables para poner fin a su sufrimiento”. (“Sáhara y derecho Internacional”, El Público, 5 de gener del 2011.)

Els murs del Sàhara Occidental
Els murs més coneguts són, en primer lloc el de Berlín que, afortunadament, va caure el 1989, però també el que separa a Israel i Palestina o fins i tot les tanques de Melilla. En canvi, molts de nosaltres no hem sentit parlar dels murs del Sàhara que el Marroc va començar a construir a partir del 1980 fins el 1987. Es tracta d’un conjunt de murs gigantins fets de pedres i filats, vigilats per més de 125.000 soldats marroquins, armats per les potències europees, i que té més de 5.000 mines al llarg del seu recorregut.
Els sis murs construïts pel Marroc divideixen el Sàhara ocupat i són com unes llargues cicatrius que recorren el desert. Ens il·lusiona pensar que els murs es podran enderrocar, però més difícil serà la neutralització de les mines que continuen matant i mutilant.

Gemma García Fuertes

Calen les normes?

Calen les normes? Un debat

Som els alumnes de quart de ESO (grup B) de l’Institut Puig  Castellar. Aquesta memòria fa referència al debat que hem gravat a classe a propòsit de la matèria d’ètico-cívica, on debatem sobre la necessitat de les normes a la nostra societat, tant de les lleis com de les normes socials (Drets humans…). El debat ha estat orientat a partir de la pel·lícula El senyor de les mosques, que vam veure prèviament. [La pel·lícula està basada en la novel·la del mateix títol de l’escriptor britànic William Golding.]

Aquesta pel·lícula ens explica la història d’uns nens que van sofrir un accident d’avió i van quedar nàufrags a una illa deserta. Al començament els nens estaven tots molt units, es repartien els treballs i ho feien amb molt de gust, però desprès un grup d’ells va començar a saltar-se les normes i a donar més importància a coses com la caça que a mantenir el foc encès, que era realment el més important per  tal que algú els veiés i els rescatés. Es quan van començar a anar formant dos grups i, finalment, el grup dels més racionals només el conformaven dues persones, una de les quals va acabar assassinada pel grup rebel. Finalment els rebels volen assassinar el noi que està sol i es quan es topen amb una autoritat i pensen i s’adonen d’allò en què s’han convertit. Després de veure la pel·lícula, se’ns va plantejar si estàvem a favor que en la nostra societat hi hagués normes o no, vam formar dos grups i vam gravar el vídeo que lliurem.

Al debat van sorgir els arguments que veiem explicats a continuació:

Arguments a favor que hi hagi lleis a la nostra societat:
1. Som una societat molt gran i necessitem algú per sobre nostre per poder controlar-nos.
2. No tothom és responsable dels seus actes, per tant necessitem una autoritat competent que ens orienti.
3. La societat és un lloc de convivència i necessitem ordre perquè no sigui la llei del més fort.
4. Les normes poden garantir la seguretat i la igualtat.

Arguments en contra que hi hagi lleis a la nostra societat:
1. Que cadascú ha de controlar el seu entorn vital per així desenvolupar millor la seva individualitat.
2. Que les lleis no sempre són justes, per tant, no són necessàries.
3. Les lleis són relatives, depenen del context, per tant, no són fiables.
4. Les normes i les lleis anul·len l’autogestió i l’autonomia personal.

Desprès d’exposar els nostres arguments, hem fet un torn obert de paraules on cadascú, lliurement, ha expressat la seva opinió. En aquest temps, un parell de companys han decidit canviar de grup ja que han cregut que les aportacions del bàndol contrari eren més encertades. Van sorgir temes com el nostre entorn a l’institut, la vida personal o, fins i tot, temes que no tenen res a veure amb la nostra vida quotidiana com, per exemple, la vida dels pobres de l’Àfrica o els psicòpates.
Si una cosa ha quedat clara és que al final la matèria donada a l’aula té més  a veure amb la nostra realitat del què pensàvem, no només hem après a posar termes tècnics a temes dels quals ja parlàvem normalment, com si és just que s’expulsi algú per arribar tard o si s’ha de deixar que faci el que vulgui.

Conclusió: Malgrat que algunes de les lleis que tenim no són massa justes, la societat en què vivim està molt ben estructurada gràcies a elles. Mentre l’ésser humà no sigui capaç de fer sentir el seu sentit comú i la seva voluntat per dur a terme els seus actes, seguirem necessitant una guia de conducta per seguir tirant endavant sense arribar al punt del caos.

Ens ha agradat molt fer aquest treball perquè hem pogut donar la nostra opinió lliurement i parlar d’un tema que ens involucra a tots avui dia.

Alumnes de 4t B

L’impacte de la globalització

La globalització o mundialització constitueix una nova fase del capitalisme caracteritzada per l’expansió de l’economia de mercat a nivell planetari, que es fa especialment visible a partir de la caiguda del mur de Berlín (1989) i la descomposició de l’anomenat socialisme real o comunisme.

La globalització ha permès la intensificació del comerç internacional, la mundialització del capital i la transnacionalització de les grans empreses —aquests no són fenòmens nous, sí ho és la seva magnitud i intensitat—, és a dir, ha possibilitat la creació d’un mercat mundial cada cop més interrelacionat i articulat.

La globalització s’ha vist afavorida pel canvi de paradigma econòmic, que ha qüestionat la intervenció de l’Estat en l’economia, és a dir, les polítiques keynesianes, les quals han estat substituïdes per altres teories que propugnen una visió actualitzada del liberalisme econòmic d’Adam Smith: l’exaltació de les bondats de l’economia de mercat, definida no solament com el sistema més eficaç d’assignació de recursos i de producció de béns i serveis, sinó l’única via de creixement econòmic i d’increment de la renda nacional. Aquest paradigma ha comportat també la creença que el sector privat gestiona més eficaçment els recursos que el sector públic, fet que ha conduït a la reducció progressiva de la intervenció de l’Estat en l’economia, fins a la seva reduïda expressió actual, l’Estat mínim.

Aquest canvi de paradigma ha propiciat la liberalització del comerç i la lliure circulació del capital financer, mitjançant l’eliminació progressiva dels aranzels o de tots aquells entrebancs jurídics que impossibilitessin aquest objectiu.

La mundialització també ha comportat la transnacionalització de les empreses a zones del planeta anteriorment no industrialitzades, una transnacionalització que té com a objectiu l’increment dels beneficis empresarials mitjançant la reducció de costos (salarials, ambientals, etc.) i/o d’impostos. La globalització ha reordenat el mapa industrial a nivell planetari, fent desaparèixer progressivament algunes indústries emblemàtiques del primer món (tèxtil, confecció, l’automòbil, etc.), i creant pols de desenvolupament als anomenats països emergents.

La mundialització de l’economia no hagués estat possible sense altres fenòmens paral·lels:

a) L’abaratiment progressiu del transport, que ha permès fer competititus molts productes elaborats en zones llunyanes.

b) Les noves tecnologies de la informació i la comunicació (TICs) que permeten als agents econòmics la interconnexió a temps real a nivell mundial, facilitant tot tipus d’intercanvis; béns, serveis, circulació de capitals, inversions, informació i coneixement.

La globalització ha comportat la creença que el lliure mercat, la “mà invisible”, podia garantir a la llarga la prosperitat del planeta i dels seus ciutadans. És per això que tots els països havien d’obrir les seves fronteres, atraure la inversió estrangera, possibilitar les exportacions, permetre a les empreses d’altres països la seva instal·lació, aconseguint que àmplies zones del món s’industrialitzessin, mitjançant la captació de nous capitals i la transferència de tecnologia. La presència de pols de desenvolupament i l’aparició d’èlits pròsperes en aquestes regions més pobres propiciaria una “cascada de riquesa” que arribaria fins i tot a les classes menys afavorides.

En resum, la globalització se’ns està transmetent com la millor eina de desenvolupament i prosperitat mundial, sempre i quan tots els països estableixin polítiques adequades per aconseguir aquestes metes. Aquest conjunt de mesures es coneixen com polítiques d’estabilitat, o Consens de Washington, també com polítiques neoliberals, i han estat propiciades pel FMI, el BM, el G-7 o l’OCDE.

Aquestes polítiques han comportat reajustaments pressupostaris en tots els països desenvolupats, tendents a reduir el seu dèficit i el deute públic, privatitzant les empreses públiques no deficitàries, fins arribar al pressupost zero, sense oblidar el desenvolupament de polítiques de control de la inflació i d’estabilitat monetària.

Més dràstiques han estat les mesures pressupostàries que han hagut d’adoptar els països del Sud, ofegats pel seu deute extern, i amb resultats molt desiguals.

Ara bé, un cop descrits els canvis que s’han produït com a conseqüència de la globalització, hauríem d’analitzar com ens afecten.

En primer lloc, cal afirmar que els efectes de la mundialització econòmica no són iguals per a totes les àrees del món. En termes macroeconòmics, tenint en compte exclusivament el PIB, el planeta presenta grans desigualtats, ja què si bé és cert que s’han assolit alts nivells de creixement a EEUU, Europa, Japó i als països emergents, especialment a l’Índia i a Xina, també és cert que una part del planeta, l’Àfrica subsahariana, per exemple, no participa d’aquesta pretesa prosperitat. Podríem afirmar, aleshores, que la mundialització no és bona per a tothom.

Els efectes en els països desenvolupats tenen característiques i manifestacions pròpies. Un dels efectes que es poden observar, i que ha estat ben diagnosticat per sociòlegs i politòlegs, és la crisi de l’Estat Nació, atès que està perdent efectivitat i legitimitat.

L’Estat davant de la mundialització econòmica es mostra incapaç de solucionar els problemes globals, aquells que transcendeixen a les seves fronteres i que escapen a la seva jurisdicció. Tot i que la crisi de l’Estat tutelar és anterior a la mundialització de l’economia i es fa visible a partir de la crisi del petroli (1973), aquesta no ha fet sinó accelerar-la. Com diu Ulrich Beck (Què és la globalització?), “el nucli ideològic del globalisme consisteix sobretot en acabar amb les distincions fonamentals de la primera modernitat, és a dir, l’existent entre política i economia. L’àrea principal de la política —la delimitació dels marcs jurídics, socials i ecològics dins dels quals el fet econòmic és possible i legítim socialment, s’amaga o s’aliena”. Així, la globalització econòmica com ideologia del domini del mercat mundial, del liberalisme, en alienar les decisions econòmiques al lliure mercat, i no l’Estat, comporta la progressiva deslegitimizatció política d’aquest davant la ciutadania.

L’Estat es mostra incapaç de solucionar alguns dels problemes que l’afecten, com la pèrdua de llocs de treball per la deslocalització industrial; la precarització laboral en amplis sectors de la població menys formada; la impossibilitat d’accedir a una vivenda digna pels preus del mercat immobiliari; la inseguretat provocada per la globalització del terrorisme o la insuficiència d’ajuts socials per a tots els col·lectius amb rendes baixes, especialment amb l’arribada d’immigrants, inicialment molt més febles.

Tot això ha minat les bases del contracte sobre el que s’assentava l’Estat Nació, un contracte social i polític mitjançant el qual cada persona cedia a l’Estat part dels seus drets per poder-los exercir col·lectivament com a ciutadà en benefici de l’interès general. Una de les conseqüències més evidents és la deslegitimitat de l’Estat, que s’està traduint en una pèrdua de credibilitat de les institucions polítiques i dels partits que les governen.

La desafecció dels ciutadans de la política, més ben dit de la seva “classe política”, és deu, en bona part, a la seva impossibilitat per poder resoldre tots els problemes de les persones a les que representen i han de servir. No és alinea aquesta deslegitimització a l’existència d’un Estat cada cop més a remolc de les decisions d’institucions globals com el FMI, BM, OMC i BCE, entre d’altres, per altra banda amb grans dèficits de representativitat democràtica.

En resum, una desafecció provocada per la percepció d’una ciutadania que no veu ja, a l’Estat com sostenidor de la seva seguretat i benestar.

La segona gran conseqüència de la mundialització econòmica és la redistribució de les activitats econòmiques a escala planetària, distribuint poder i riquesa segons nous paràmetres socioeconòmics. Si bé fins ara, el món es podia dividir entre països rics i pobres, desenvolupats o subdesenvolupats, entre el Nord i el Sud, l’aparició de nodes metropolitans estratègics en diferents punts del planeta, gràcies a la relocalització del capital i les activitats productives a nivell mundial, estan creant una neoburgesia que conviu amb capes de desheretats als països emergents, però també un Quart Món als països rics.

Actualment s’estan produint canvis en l’ocupació i en les relacions capital-treball que estan afectant a la segmentació social dels països i regions implicades. Si bé hi ha zones en declivi en termes d’activitat econòmica i ocupació, altres noves neixen com a conseqüència de la deslocalització i dels moviments del capital.

Aquests canvis serien menys traumàtics si no estiguessin acompanyats per la precarització laboral i la reducció de la protecció social que s’observa als països desenvolupats, on amplis sectors de la població no poden competir amb els baixos salaris i rendes dels països subdesenvolupats. Aquest atur estructural no pot ser fàcilment integrat al mercat laboral actual.

Per una altra banda, la globalització tampoc està generant prosperitat a grans espais geogràfics, concentrant-se una part de la misèria en determinades regions del planeta, constituint la immigració als països rics la seva única solució de supervivència. Una emigració que en èpoques recessives i amb un increment de l’atur pot generar tensions socials que caldrà gestionar.

Gemma García Fuertes

El Parlament de Catalunya

Els dies 26 i 27 de març, amb els grups de 4t de l’institut, hem visitat el Parlament de Catalunya. L’any 1978 es va aprovar la Constitució espanyola i l’any 1979, l’Estatut d’autonomia, que va restablir la institució de la Generalitat i amb ella el funcionament de nou del Parlament i el Govern de Catalunya. Les primeres eleccions per a elegir els diputats del Parlament restablert, representants del poble català, es van fer el 20 de març de 1980, i el 10 d’abril el Parlament va celebrar la primera sessió.

Des de llavors s’han fet eleccions de diputats nou vegades. Cada periode entre unes eleccions i les altres s’anomena legislatura. Ara som a la IX legislatura.

La presidenta actual del Parlament és la Sra. Núria de Gispert i Català, i està al capdavant dels 135 diputats que conformen el Parlament. Els partits polítics que ultrapassen el 3 per cent dels vots hi estan representats. Aquesta legislatura el partit més votat ha estat Convergència i Unió i aquesta coalició va a proposar el Sr. Artur Mas com a President del Govern actual, qui va ser investit com el 129è President de la Generalitat de Catalunya el 23 de desembre de 2010. Altres partits representats de més a menys escons són el Partit dels Socialistes de Catalunya, el Partit Popular, Iniciativa-Els Verds per Catalunya, Esquerra Republicana de Catalunya, Solidaritat per la Independència i Ciutadans.

Som set milions i mig de catalans i, naturalment, no podem anar tots al Parlament per decidir el nostre futur. És per això que cada quatre anys els ciutadans de Catalunya majors d’edat tenim la responsabilitat d’escollir els nostres representants. Les eleccions són democràtiques i representatives i aquest fet comporta que el vot sigui lliure, universal, directe, igual i secret.

En aquest punt us demano amb energia, sobretot als alumnes de 4t, que participeu amb els vostres escrits per tal de saber què heu après amb aquesta visita i demanar la vostra crònica d’aquesta activitat que, si més no, ens ha fet reflexionar sobre el nostre futur i la nostra responsabilitat com a ciutadans per a la construcció d’una societat cada cop més justa i més lliure amb la participació activa de cadascun de nosaltres. Ànim, i escriviu la crónica d’aquesta sortida, el que us ha sobtat més, la història de la institució, de les seves activitats, l’edifici, les vostres fotos i la vostra impressió… Esperem les vostres col·laboracions.

Moltes gràcies per haver aprofitat tan bé aquesta sortida durant la qual hem tingut la complicitat d’una primavera incipient, entusiasta, optimista i aclaparadora de sol i de bones vibracions. I sapigueu que hem estat felicitats els quatre grups de quart pel vostre comportament i l’interès que heu tingut durant la visita per part de les persones que tan amablement ens han rebut al Parlament de Catalunya. Endavant.

Josep Lluís Budría

 

Vaga d’estudiants

Amb l’objectiu d’expressar la seva opinió i d’obrir un debat sobre la política de les retallades del pressupost dedicat a l’ensenyament, Laila Bahhar, alumna de 4t d’ESO, ens ha enviat la següent crònica:

Un article que intenta plasmar la decepció i la impotència de milers d’estudiants que volen tindre una educació pública i de qualitat.

L’octubre de l’any passat (2011), es va convocar des del Sindicat d’Estudiants una vaga. Totes les persones que varen estar enfurismades amb el sistema que s’està seguint i amb les retallades bestials que s’estan duent a terme, van anar a la Plaça Universitat de Barcelona per manifestar el seu descontent i demanar explicacions. Entre els manifestants, vaig anar-hi jo, i una companya de curs. Crec que vàrem ser les úniques del nostre institut, i això em va desagradar perquè, en realitat, les retallades ens afecten a tots, i si tenim l’oportunitat de manifestar-nos lliurement (que això no passa a tots els països), podem fer unió i garantir-nos una possible educació pública sense retallades. Quan vam arribar a la Plaça Universitat ens vam reunir un petit grup de persones per repartir-nos les pancartes, com que érem les primeres persones en arribar-hi, vam estar al cap de la manifestació, la gent venia de 10 en 10, i després venien en grups de 30 i 40, fins que al cap de mitja hora, ja érem moltíssimes persones. Els mossos d’esquadra no ens treien l’ull de sobre, es pensaven que faríem un gran enrenou i que la gent solament venia a fer xivarri, doncs bé, el cap del sindicat ens va demanar que féssim un “cordó” que separés la gent manifestant de la gent del carrer, així ningú vindria a donar una imatge equivocada dels manifestants, perquè la manifestació era seriosa, i el més important és que era pacífica. Però això va durar poc, quan no portàvem més de 15 minuts pels carrers de Barcelona (que per cert estaven tallats), va vindre un noi encaputxat i va ruixar amb esprai de color groc tota la pancarta, llavors les persones que estàvem davant del tot, entre elles jo, vam ser assolides per l’esprai, van vindre més persones i van intentar detenir-lo però ell va fugir. Llavors totes les càmeres de televisió i les càmeres fotogràfiques van començar a gravar l’escena.

Poc després vam continuar baixant pel carrer de El Corte Inglés de Plaça Catalunya, una furgoneta amb càmeres i un home sobre d’ella dirigia amb un aparell de megafonia els eslogans que devíem de cridar, això anava molt seriosament, però a la vegada era divertit. Tots ens hi vam deixar la pell. No vam parar de cridar càntics com: “Que no, que no, que no nos representan…”,  i també: “Els diners dels banquers, per a l’institut obrer…”, i una de molt graciosa com: “Boti, boti, boti, banquer qui no boti…” , llavors tothom va començar a botar. La majoria de manifestants teníem una pegatina enganxada al cos que posava escrit: “El culpable és el capitalisme, visca la lluita de la joventut, lluita per la revolució.”

Quan vam arribar a la seu del Parlament de Catalunya, ens vam parar tots i vam començar a cridar contra les retallades i sobretot a demanar-li al nostre president, el senyor Artur Mas, que parés amb les retallades i que tinguéssim una educació pública de qualitat.

En la imatge, es pot veure com tres noies, manifestaven el seu descontent amb una demostració castellera, les vam conèixer i elles venien de molt lluny, és a dir, que centenars d’estudiants d’arreu de Catalunya van vindre per manifestar-se, això, sincerament, diu molt de la gravetat que estan tenint les retallades. Segons les dades oficials de la pàgina web del Sindicat d’Estudiants, la manifestació va convocar 100.000 persones a Catalunya (sense comptar Madrid, el País Valencià, Galícia, etc.). Aquell dijous 6 d’octubre del 2011 mai se m’oblidarà, a més que va ser la primera manifestació a la que vaig acudir, vaig poder veure la unió que va haver-hi entre aquella gent, perquè sense conèixer-te de res, et tractaven com si et coneguessin de tota la vida, perquè al cap i a la fi, totes les persones que estaven presents a la manifestació sabien perquè estaven allà i sabien que totes les persones tenien un missatge únic i clar. També em va impressionar veure tantes càmeres de televisió gravant, però quan vaig arribar a casa la notícia la van passar per sobre com uns 10 segons com a màxim per les dues hores o més que va durar la manifestació. Els mitjans de comunicació són vitals per transmetre a les persones el que passa en aquest món, però, malauradament, la gran majoria estan tan manipulats o tan venuts per als seus propis interessos que no val la pena discutir-hi.

Després d’haver explicat la meva experiència, he reflexionat més sobre el tema, i de debò, per al nostre bé conjunt i col·lectiu, la pròxima vegada que es convoqui una manifestació, féu sentir la vostra veu, deixeu a part per uns moments la Play Station o altres entreteniments, i pareu-vos a pensar tres coses: per què està passant això, què han fet malament per ara retallar els serveis públics, i l’última i la més complicada de contestar: quina és la solució…

De debò tenim que pagar pels errors o negligències que estan realitzant els de dalt, amb els de dalt m’enredereixo a qui ens governa (o no) indirectament. Nosaltres els estudiants tenim que tindre una educació per tenir un mínim de cultura, perquè al cap i a la fi, l’educació es un dret, un dret que ara ens ho estan posant molt difícil i que indirectament ens ho estan impedint. La nostra veu, la veu del poble, pot ser una eina fonamental per evitar possibles “catàstrofes” com privatitzar l’educació, dic catàstrofes perquè és l’única paraula que pot definir la nostra situació d’avui dia. Una situació, que amb la nostra unió, es pot impedir.

Laila Bahhar (4t d’ESO B)

.

Eliminació de la pobresa: utopia o conformisme?

Una alumna de 1r de batxillerat, Noelia Lorenzo Fernández, per obrir un debat, ens ha enviat el següent text amb l’ànim que tothom pugui llegir-lo i donar la seva opinió sobre l’eliminació de la pobresa:

Eliminació de la pobresa: utopia o conformisme?

Al meu parer, les diferències entre rics i pobres no són naturals. Tot i que els que defensen el contrari diguin que aquesta diferenciació ha existit sempre, no es així. Durant la prehistòria, no hi havia diferències perquè els homínids només posseïen el necessari per viure, per tant, aquestes diferències van sorgir a partir de l’obsessió de l’ésser humà per viure amb més coses de les que són necessàries.

La creació d’una societat igualitària com a utopia, és un altre argument molt utilitzat pels que creuen que la pobresa és inevitable. Però, en realitat, la creació d’una societat totalment igualitària ja va ser provada per Étienne Cabet, qui va dissenyar Icària, un país on s’acomplia el somni comunista d’una igualtat social completa, un projecte que va portar a terme amb algunes comunes a Amèrica. Si aquest somni de Cabet (com el de molts altres) no va tenir un gran èxit, és perquè els que tenen les riqueses i, per consegüent, el poder, no estan disposats a canviar el desigual sistema econòmic en el qual vivim: el capitalisme. Si hi ha països més pobres, és perquè els més rics s’han aprofitat dels seus recursos per obtenir el màxim benefici, que és la base del capitalisme.
Si cadascú busca el màxim benefici individual, mai aconseguirem trencar les barreres de la desigualtat, perquè tard o d’hora els nostres interessos individuals xocaran i tal i com està estructurada la nostra societat, quan això passa, són els més forts econòmicament els que trepitgen als més dèbils.

Com a conclusió, jo diría: Sí, podem acabar amb la pobresa. Per aconseguir-ho primer hem de desfer-nos del nostre conformisme, lluitar pel que ens correspon com a societat, no com a individus. Només si pensem de manera col·lectiva podem aconseguir formar una societat igualitària, sense rics ni pobres, sense classes socials, sense pensaments egoistes. Una societat on es tingui més consideració per les persones que per les coses materials. Aquesta és la veritable societat igualitària que comportaria l’eliminació de les diferències entre rics i pobres i la convivència en pau de tots individus que la formen, potser no amb masses riqueses materials, però amb la màxima realització espiritual i social.

Podem acabar amb la pobresa. Tu què en penses? ¿És una utopia voler acabar amb la pobresa? ¿No serà conformisme no voler fer-ho?