A la consulta del 9-N han pogut votar els nois i les noies de 16 i 17 anys. Pel que vaig poder observar in situ, sembla que no hi han anat massivament, encara que en aquests moments no tinc present la xifra dels participants d’aquesta franja d’edat. Els qui sí van votar ho van fer amb convicció i alegria, orgullosos de sentir-se grans, de participar en un moment col·lectiu important. I els seus pares, orgullosos també.

Però què en pensa, del dret de vot als 16 anys, un col·lectiu més ampli i heterogeni de nois i noies d’aquesta edat? Els ho he preguntat, i les respostes penso que reflecteixen força el que en podríem dir “signes dels temps” o en to més col·loquial “és el que hi ha”. L’opinió dels alumnes en diversos temes i les vivències de tants anys a l’ensenyament m’han servit d’inspiració per a molts escrits però mai no havia recollit tan directament els seus punts de vista. D’alguna manera sento que traeixo una mena de “secret de confessió” perquè per molt treball escolar que sigui i per més pautat que vagi sota l’epígraf “el text argumentatiu”, l’alumne no deixa de mostrar-se despulladament sincer quan s’expressa per escrit. I com que els professors “professem”, hem de ser molt curosos en l’administració de la confiança que dipositen en nosaltres. Així doncs, direm els “pecats”, tot venialíssims, però no els “pecadors”.

Immadurs, però no tant
La majoria es declaren immadurs per a opinar en qüestions tan importants com la tria dels representants polítics, votar en consultes ciutadanes i referèndums, etc. No m’ha sorprès. De fet, m’ha sorprès que no hi hagués més rebuig i més simplisme del tipus “tots són iguals”. En certs moments m’ha commogut la sincera autocrítica d’alguns que mostren més seny del que ells mateixos s’atorguen. Una mostra: “Moltes vegades ens costa decidir sobre nosaltres mateixos, per tant no crec que estiguem preparats per decidir sobre el futur d’un país. Ara, en temes d’educació, per exemple si l’ESO hauria de ser més curta o igual que ara o si el batxillerat hauria de durar tres anys o si s’hauria de treure o no la selectivitat, sí que podríem votar, com a mínim perquè se sabés la nostra opinió.”

Algun es mostra contundentment en contra d’abaixar l’edat per poder votar als 16. Sinceritat total masculina: “El vot a aquesta edat no s’ha de permetre perquè a aquesta edat no pensem amb racionalitat. A aquesta edat pensem més en les noies que en cap altra cosa.” I femenina: “A la nostra edat només pensem en la roba, en el nostre físic, en arreglar-nos, en sortir, en els amics, en la parella…” N’hi ha que veuen el vot adolescent totalment captiu de la ideologia dels pares o presa fàcil de polítics poc ètics disposats a enredar-los amb promeses enganyoses o amb campanyes atractives : “Alguns votarien aquest o l’altre perquè ho diuen els seus pares o per portar-los la contrària” o “perquè els agrada la música de la campanya”. Però també hi ha qui, tot i no veure clar que el jove estigui prou informat i preparat com per emetre un vot, es qüestiona per què no es deixa votar un noi o una noia que als 16 anys ja pot signar un contracte laboral i que pot incórrer en responsabilitats penals, ja que la majoria d’edat penal és també als 18 anys, però s’és responsable davant la justícia a partir dels 14 anys.

Dins el bloc dels oposats al vot juvenil n’hi ha que s’exclouen del ramat d’inconscients que considera que són els seus coetanis: “La majoria votarien qualsevol tonteria i farien que el país anés molt pitjor.” “Joves en el meu entorn encara no saben en el món que viuen i ho veuen tot com si estiguessin en un núvol.” “La majoria ni tan sols votarien, i si ho fessin seria portats per l’opinió dels amics.” “És massa important la tasca d’un president, i les decisions que ha de prendre afecten massa gent com per deixar part de la responsabilitat de la seva elecció als joves de 16 anys.”

No és l’edat, és el cap
Una minoria planteja una veritat que tots hem pensat algun cop: la maduresa és qüestió d’edat però no exclusivament. Seguint amb les opinions, hi ha qui no veu madurs ni als de 18: “Al meu germà i els seus amics, que tenen 18 anys i alguns 19, jo no els veig informats ni preocupats per la política.” “S’hauria de votar als 20 anys, com al Japó.” “Per exercir el dret de vot no s’hauria de tenir en compte només l’edat sinó la maduresa real de la persona. Crec que abans de votar s’hauria de passar algun tipus de prova .”
També entre els dels “no” s’hi aporten solucions alternatives com permetre el vot juvenil en les municipals o fer-ne una mena de prova pilot. D’altres no volen saber res de votacions ni de política, tot agafant-se a la inconsciència com un avantatge de l’edat, amb una mena de recança de perdre els privilegis d’una infantesa ja llunyana que, indefectiblement, està cremant els darrers cartutxos.

Puc votar o encara m’he d’esperar?
En el grup dels favorables, hi ha contundència: “Vull votar!”. “Podré votar o encara m’he d’esperar?”, titulen. I argumenten: “Als 16 anys és l’edat en què les persones han de començar a pensar seriosament en el seu futur i prendre decisions: estudiar, treballar, què triar, a què et vols dedicar… Per a mi això vol dir que comences a fer-te una mica més adult i comences a tenir les idees més clares.” I, tot donant-li la volta, mostren la inexperiència com un valor: “Quan una persona és jove comença a raonar ja que es poden escoltar opinions diferents i escollir el que es creu millor. Si això es pot fer per exemple quan s’estudia filosofia, també es pot fer amb la política i amb altres temes de la vida.”

N’hi ha que s’han informat de quins països permeten el vot juvenil: “Hi ha països com Àustria, Argentina o Brasil on els joves poden votar a partir dels 16.” I creuen que així el jove se sentiria més responsable dels afers col·lectius i miraria la política amb més interès : “Som el futur i hem de mantenir-nos informats del que s’està fent en el present.” I reivindicatius: “Hem de fer-nos notar en la societat on vivim.” “Si se suposa que tots tenim els mateixos drets, per què han de fer fora un segment d’edat que per a altres tasques sí que es considera prou madur?”

Conclusió: en aquest tema, i en tots, els joves pensen pel seu compte més del que sembla i més del que molts entre ells mateixos creuen. Només cal donar-los una empenteta. I fer-los-ho posar per escrit, que obliga a pensar i a afinar els arguments.

Agustina Rico