A la consulta del 9-N han pogut votar els nois i les noies de 16 i 17 anys. Pel que vaig poder observar in situ, sembla que no hi han anat massivament, encara que en aquests moments no tinc present la xifra dels participants d’aquesta franja d’edat. Els qui sí van votar ho van fer amb convicció i alegria, orgullosos de sentir-se grans, de participar en un moment col·lectiu important. I els seus pares, orgullosos també.
Però què en pensa, del dret de vot als 16 anys, un col·lectiu més ampli i heterogeni de nois i noies d’aquesta edat? Els ho he preguntat, i les respostes penso que reflecteixen força el que en podríem dir “signes dels temps” o en to més col·loquial “és el que hi ha”. L’opinió dels alumnes en diversos temes i les vivències de tants anys a l’ensenyament m’han servit d’inspiració per a molts escrits però mai no havia recollit tan directament els seus punts de vista. D’alguna manera sento que traeixo una mena de “secret de confessió” perquè per molt treball escolar que sigui i per més pautat que vagi sota l’epígraf “el text argumentatiu”, l’alumne no deixa de mostrar-se despulladament sincer quan s’expressa per escrit. I com que els professors “professem”, hem de ser molt curosos en l’administració de la confiança que dipositen en nosaltres. Així doncs, direm els “pecats”, tot venialíssims, però no els “pecadors”.
Immadurs, però no tant
La majoria es declaren immadurs per a opinar en qüestions tan importants com la tria dels representants polítics, votar en consultes ciutadanes i referèndums, etc. No m’ha sorprès. De fet, m’ha sorprès que no hi hagués més rebuig i més simplisme del tipus “tots són iguals”. En certs moments m’ha commogut la sincera autocrítica d’alguns que mostren més seny del que ells mateixos s’atorguen. Una mostra: “Moltes vegades ens costa decidir sobre nosaltres mateixos, per tant no crec que estiguem preparats per decidir sobre el futur d’un país. Ara, en temes d’educació, per exemple si l’ESO hauria de ser més curta o igual que ara o si el batxillerat hauria de durar tres anys o si s’hauria de treure o no la selectivitat, sí que podríem votar, com a mínim perquè se sabés la nostra opinió.”
Algun es mostra contundentment en contra d’abaixar l’edat per poder votar als 16. Sinceritat total masculina: “El vot a aquesta edat no s’ha de permetre perquè a aquesta edat no pensem amb racionalitat. A aquesta edat pensem més en les noies que en cap altra cosa.” I femenina: “A la nostra edat només pensem en la roba, en el nostre físic, en arreglar-nos, en sortir, en els amics, en la parella…” N’hi ha que veuen el vot adolescent totalment captiu de la ideologia dels pares o presa fàcil de polítics poc ètics disposats a enredar-los amb promeses enganyoses o amb campanyes atractives : “Alguns votarien aquest o l’altre perquè ho diuen els seus pares o per portar-los la contrària” o “perquè els agrada la música de la campanya”. Però també hi ha qui, tot i no veure clar que el jove estigui prou informat i preparat com per emetre un vot, es qüestiona per què no es deixa votar un noi o una noia que als 16 anys ja pot signar un contracte laboral i que pot incórrer en responsabilitats penals, ja que la majoria d’edat penal és també als 18 anys, però s’és responsable davant la justícia a partir dels 14 anys.
Dins el bloc dels oposats al vot juvenil n’hi ha que s’exclouen del ramat d’inconscients que considera que són els seus coetanis: “La majoria votarien qualsevol tonteria i farien que el país anés molt pitjor.” “Joves en el meu entorn encara no saben en el món que viuen i ho veuen tot com si estiguessin en un núvol.” “La majoria ni tan sols votarien, i si ho fessin seria portats per l’opinió dels amics.” “És massa important la tasca d’un president, i les decisions que ha de prendre afecten massa gent com per deixar part de la responsabilitat de la seva elecció als joves de 16 anys.”
No és l’edat, és el cap
Una minoria planteja una veritat que tots hem pensat algun cop: la maduresa és qüestió d’edat però no exclusivament. Seguint amb les opinions, hi ha qui no veu madurs ni als de 18: “Al meu germà i els seus amics, que tenen 18 anys i alguns 19, jo no els veig informats ni preocupats per la política.” “S’hauria de votar als 20 anys, com al Japó.” “Per exercir el dret de vot no s’hauria de tenir en compte només l’edat sinó la maduresa real de la persona. Crec que abans de votar s’hauria de passar algun tipus de prova .”
També entre els dels “no” s’hi aporten solucions alternatives com permetre el vot juvenil en les municipals o fer-ne una mena de prova pilot. D’altres no volen saber res de votacions ni de política, tot agafant-se a la inconsciència com un avantatge de l’edat, amb una mena de recança de perdre els privilegis d’una infantesa ja llunyana que, indefectiblement, està cremant els darrers cartutxos.
Puc votar o encara m’he d’esperar?
En el grup dels favorables, hi ha contundència: “Vull votar!”. “Podré votar o encara m’he d’esperar?”, titulen. I argumenten: “Als 16 anys és l’edat en què les persones han de començar a pensar seriosament en el seu futur i prendre decisions: estudiar, treballar, què triar, a què et vols dedicar… Per a mi això vol dir que comences a fer-te una mica més adult i comences a tenir les idees més clares.” I, tot donant-li la volta, mostren la inexperiència com un valor: “Quan una persona és jove comença a raonar ja que es poden escoltar opinions diferents i escollir el que es creu millor. Si això es pot fer per exemple quan s’estudia filosofia, també es pot fer amb la política i amb altres temes de la vida.”
N’hi ha que s’han informat de quins països permeten el vot juvenil: “Hi ha països com Àustria, Argentina o Brasil on els joves poden votar a partir dels 16.” I creuen que així el jove se sentiria més responsable dels afers col·lectius i miraria la política amb més interès : “Som el futur i hem de mantenir-nos informats del que s’està fent en el present.” I reivindicatius: “Hem de fer-nos notar en la societat on vivim.” “Si se suposa que tots tenim els mateixos drets, per què han de fer fora un segment d’edat que per a altres tasques sí que es considera prou madur?”
Conclusió: en aquest tema, i en tots, els joves pensen pel seu compte més del que sembla i més del que molts entre ells mateixos creuen. Només cal donar-los una empenteta. I fer-los-ho posar per escrit, que obliga a pensar i a afinar els arguments.
Agustina Rico
Sense entrar de moment en el fons de l’article, ara només volia matisar el que es diu a la introducció: “Els qui sí van votar ho van fer amb convicció i alegria, orgullosos de sentir-se grans, de participar en un moment col·lectiu important, i els seus pares orgullosos també.”
Per la meva part, pel que he vist, molts joves —i molts adults—, amb convicció i alegria, van decidir no votar, orgullosos de poder dir aquesta vegada: “No, gràcies”, i els pares van sentir-se orgullosos també de la decisió dels seus fills. L’alegria, la convicció i l’orgull no són privatius de cap grup de ciutadans.
Francisco Gallardo dóna una interpretació puntillosa de la part introductòria de l’article, i a més a més es desvia del debat que l’article pretén generar, que és l’important. En lloc diu que l’alegria, la convicció i l’orgull sigui privatiu de cap grup de ciutadans, simplement que els qui van votar el 9-N, ho van fer així, i a més a més “contra viento y marea”. Sobre els qui no van votar és molt difícil de dir que tots ho fessin per convicció i amb orgull. Entre els qui s’abstenen en qualsevol votació sempre hi ha una part que ho fa per simple desinterès. I en qualsevol cas, ningú s’absté mai amb alegria (tret dels anarquistes), i aquell dia jo diria que encara menys.
Respecte al tema que planteja l’article, és veritat que hi ha molts joves de 16 anys que no tenen interès per la política, però és difícil tenir interès en una cosa en què no pots participar. Per això penso que si els joves de 16 anys poguessin votar, creixeria el seu interès en el tema, i si poguessin votar no solament cada quatre anys, sinó per temes decisius (com ara el del passat 9N, o per la despesa pública en la sanitat o en l’exèrcit), encara més.
És ben cert que “L’alegria, la convicció i l’orgull no són privatius de cap grup de ciutadans”, quanta raó!
Però a parer meu, aquest matís que apuntes, penso que no és necessari perquè en cap cas l’article nega això. Aquest matís però, si podria encetar la discussió de si cal o no participar en qualsevol procés d’eleccions o consultes i quina mena de responsabilitat, implicació o siginificat aporta participar-hi o no.
1.De “contra viento y marea” res de res. Amb tots els mitjans i poders del país petit al seu favor. Sense pràcticament cap posició crítica en contra.
2.”Sobre els qui no van votar és molt difícil de dir que tots ho fessin per convicció i amb orgull”. Sociològicament és tan dfícil com en l’altre cas. No hi cap dificultat singular en aquest punt. Amb 300 enquestes seria suficient.
3.”Entre els qui s’abstenen en qualsevol votació sempre hi ha una part que ho fa per simple desinterès. I en qualsevol cas, ningú s’absté mai amb alegria (tret dels anarquistes), i aquell dia jo diria que encara menys”.
Com que no? I per què no? Jo no vaig participar i ho vaig fer amb alegria i no sóc ni he estat mai anarco. Com altres vegades, com he fet en altres votacions, no vaig anar a votar. Per què no hauria de sentir alegria de no participar en un acte que, des del meu punt de vista, va ser un acte de propagana i mobilització nacionalista-independentista, de ruptura, de separació interna de demos, si estic per la construcció d’un demos solidari, crític i rebeld que a més a més és més realitzable que mai en aquests moments? No cal dir ni dir: un demos de tots els ciutadans d’Espanya-Sefarad que no són espanyolistes ni aspiran a una Espanya uniforme i centralitzadora.
3.1. Un petit canvi: etre els qui no s’abstenen en qualsevol votació sempre hi ha una part que ho fa per simple seguidisme. No és el teu cas com és de tota evidencia ni el de moltes altres persones. Si no val en aquest segon cas, tampoc val en el primer.
4. “Encetar la discussió de si cal o no participar en qualsevol procés d’eleccions o consultes i quina mena de responsabilitat, implicació o siginificat aporta participar-hi o no”.
Es obvi que no cal participar en qualsevol procés d’elecció o consulta. Depen com s’organiizi la consulta o l’elecció i amb quines finalitats. En la del 9N, que no va ser una elecció ni tampoc una consulta pensada en termes de participació de tots i totes, el debat i la informació crítica van ser més que inexistents. Quin paper van tenir les veus federalistes per exemple? Per no parlar de l’ideologia nacionalista que TV3 va difondre -i difon- permanenment, com si fos un postulat geomètric indiscutible. I això fins i tot quan parla del temps o del Barça (i sóc culer-culer, no com el Carles però a molt curta distància).
Els qui hem escrit fins ara ens hem de felicitar per aconseguir no parlar del tema que proposava l’article, aferrats a una frase del primer paràgraf. Estem donant una bona lliçó de com no ha de ser un debat; és a dir: de com és de fàcil solapar una qüestió amb una altra qüestió fins a perdre de vista la primera, ja sigui fet de forma interessada, o, senzillament, per ofuscació o incapacitat de discerniment amb base ideològica. Així són les pitjors tertúlies polítiques. Demano disculpes per la part que em toca.
Carles, tens raó amb la teva apreciació.
Bé doncs opinarem sense desviar-nos de tema:
Primer de tot jo penso que seria bo que a partir dels setze anys ja poguessin participar en eleccions, consultes o referèndums. I penso que un dels comentaris dels nois va encaminat cap a això. Diuen alguns que els agradaria decidir coses sobre la seva educació. Doncs aquest és per mi un punt essencial, no pel què fa a l’educació en concret sinó al fet que en el nostre sistema polític i falten més consultes, allò que sentim tant a dir últimament de democràcia més participativa.
Em faltava acabar l’argument:
Amb aquesta democràcia més participativa n’estic segur que molts se sentiren amb ganes i motivats per participar, inclosos evidentment el nois i noies de 16 anys.