El passat mes de desembre, la biblioteca Salvador Cabré-Singuerlín es va omplir amb part de la gran família “gramera” per celebrar el cinquantenari de l’aparició de la històrica revista Grama. Va ser pròpiament el gener de 1969 quan sortia a la llum el primer número, després de tres anys de reunions i proves. Hi va haver diverses propostes de nom (L’Antena, La Tusa…). Va guanyar Grama, nom que aplega el topònim de la ciutat i l’herba menuda i pertinaç que rebrota en les circumstàncies més adverses.
Primer número (gener, 1969)
La presència física de la revista, la diversitat de continguts i l’ús —encara que molt tímid— del català ja en portada van donar des del primer moment la imatge de projecte ambiciós, d’una veu sòlida nascuda per resistir. Les lletres de caixa del nom, les de marcar els embalatges (grosses, contundents, molts personals) han tingut la força d’un logotip, una imatge de marca. L’estètica, tant del disseny de portades com la compaginació (muntatge) va ser des del principi un valor important a la revista, reconeguda i valorada també en aquest sentit, i l’allunyava de la imatge d’un butlletí més o menys acurat, com eren llavors moltes publicacions no professionals.
Portada del Che, motiu de sanció administrativa
Grama va aplegar sota el paraigua protector de les Parròquies de Santa Coloma (propietàries de la capçalera) nois i noies inquiets socialment, alguns ja militants de partits polítics i de plataformes socials i polítiques transversals (llavors clandestins), o de la JOC (moviment cristià obrerista i progressista, nascut a Bèlgica, molt estès per les parròquies de zones obreres en els anys 60 i 70). Hi havia gent del “poble” i gent dels barris, professionals diversos i joves estudiants i treballadors, fotògrafs autodidactes i dibuixants compromesos, aspirants a periodista i, amb el temps i per imposició legal, periodistes amb carnet professional. Cal fer un incís per remarcar el valor personal dels periodistes que s’embarcaven en la direcció de mitjans com Grama o que cedien el seu carnet professional. Aquest fet, habitual en la premsa comarcal i de barris de l’època, els podia reportar gravíssimes conseqüències com la inhabilitació per exercir la professió, multes, i fins i tot presó. Malgrat la duresa del panorama polític i de les sancions que tot sovint queien, molts periodistes, artistes, arquitectes i altres professionals de prestigi, advocats inclosos, solien col·laborar amb aquests mitjans modestos i valents.
Portada núm. 47 (nov. 1972)
Es pot dir el mateix dels entrevistats. Escriptors, artistes, esportistes, etc., reconeguts ens concedien una bona estona i, molt sovint ens obrien les portes del seu estudi o de casa seva, sorpresos i, per què no dir-ho, impressionats que un parell de “críos” de 18 o 20 anys d’un “barri” que no sabien ni on parava els fessin un interviu tan seriós i tan ben preparat. I que els retratessin tan bé (algun d’aquells “nanos” avui és un fotògraf de gran prestigi). Els quèiem simpàtics per la nostra barreja de seriositat, admiració i ingenuïtat. I no s’havien de posar en guàrdia com davant els periodistes dels mitjans importants.
Johan Cruyff i Charly Rexach van ser entrevistats per Grama
Tot i que la presència de les dones no era nombrosa, fet habitual en aquells anys en diversos àmbits, a Grama n’hi va haver des de l’inici a la redacció, algunes en posicions clau de la revista com la pròpia direcció, la sotsdirecció, la redacció en cap i la gestió.
Va ser una escola de periodisme de la qual van sorgir noms destacats de la premsa, del fotoperiodisme i de l’humor gràfic, així com diversos professionals en altres àmbits com l’ensenyament, les arts gràfiques, la sociolingüística i la gestió. Escola que es va forjar doblement: en la pròpia redacció de la revista i en les corresponsalies dels diaris barcelonins, copades pràcticament per membres de Grama, que transmetien gairebé a diari la realitat colomenca, feta aquells anys de lluites i reivindicacions de tota mena: asfaltat i enllumenats de carrers, ambulatori, escoles, transports i accessos a Barcelona, mercat a Singuerlín, zones verdes, equipaments esportius… i també pels drets de la dona, contra l’atur i els abusos laborals, pels drets dels discapacitats i dels grups socials vulnerables, per les llibertats democràtiques, pels drets de Catalunya, per l’amnistia dels presos polítics, etc.
El número de King Kong (1972) recollia els dèficits de la ciutat
Grama ha estat la veu dels veïns de Santa Coloma, l’altaveu de les seves lluites i el recull dels mil i un temes que els podien interessar, la transmissora del diagnòstic dels dèficits ciutadans i també dels plans que podien rehabilitar-la, cronista dels canvis socials i polítics dels anys en què es va publicar. No va “viure” gaires anys, només catorze, però aquesta durada era inusual i heroica tant per la vertiginosa època, 1969- 1983: tardofranquisme, transició i primers anys de la democràcia, com per les circumstàncies de la pròpia revista (censura, multes i querelles —patides per tots els mitjans crítics— més el fet de no ser un mitjà professional durant gairebé tota la seva trajectòria, amb l’intent d’esdevenir professionalitzat els darrers anys).
Portada de novembre de 1978 (F. Artigau), número dedicat al Pla Popular
La revista va contribuir de manera decisiva a la cohesió d’una Santa Coloma desgavellada, que se sentia despersonalitzada i maltractada, com tantes poblacions i barris que havien passat del món rural al suburbi en molt poques dècades. Aquella Santa Coloma de mala fama va anar guanyant en autoestima i orgull de ciutat lluitadora plantejant necessitats que unien el centre amb els barris, els colomencs d’aquí i d’allà.
Cartells d’Antonijoan (esquerra) i de Joma (dreta) per fer nous subscriptors
Els reportatges i entrevistes dedicades a la Santa Coloma històrica van donar a conèixer el passat, la trajectòria, els espais, les tradicions i fets culturals, els personatges i les entitats de la Santa Coloma ancestral, van reforçar vincles en compartir-ne coneixement i estima i van reforçar lluites com la recuperació del riu Besòs, la preservació de la Serra de Marina i de Can Zam, la recuperació i conservació del patrimoni arquitectònic (la torre Balldovina i entorn estaven en ruïnes), la recuperació de la memòria històrica (llavors no tan valorada), etc.
S’aborden les dures seqüeles de la transformació colomenca
A finals dels 70 i principis dels 80 es normalitza la presència del català a l’escola i va creixent en els mitjans de comunicació. Recordem que la immersió lingüística arrenca a Catalunya a l’escola Rosselló-Pòrcel, antiga fàbrica Casadesport, ubicada al barri del Fondo.
Creix també a Grama l’ús del català i sovintegen les entrevistes a escriptors i intel·lectuals. El número 200 recull una entrevista al poeta Miquel Martí i Pol, qui regalà a Grama la primícia de publicar el seu conegut poema “Ara mateix”.
Martí i Pol, entrevistat el 1980
Vist en perspectiva, Grama és el gran llibre d’història colomenca d’una època, amb temes que encara resulten vigents, i per als qui vam tenir la immensa sort de ser-hi en algun moment, va ser una escola de vida i de formació, i una etapa irrepetible de les nostres vides.
Diversitat de temes en un especial d’estiu
Els qui vulguin saber-ne més o vulguin recordar fets i gent, poden consultar un projecte que consta de 12 capítols audiovisuals i un quadern en paper, també penjat en format digital, realitzat per Josep Pitarque (Gramenet TV), i un equip col·laborador:
GRAMA 50 ANYS DESPRÉS . Una experiència insòlita de periodisme popular (1969-1983)
Una revista com Grama ens recorda que la transició democràtica no va començar amb la mort de Franco ni va ser obra dels líders polítics. L’enderroc del règim havia començat molt abans, amb una labor democratitzadora humil però tenaç, pacífica però combativa, que minava de mica en mica la dictadura pels fonaments. Només va caldre una petita empenta quan va morir Franco. Aquesta època ens dóna també una lliçó per a l’actualitat: la democràcia s’aguanta i creix i es preserva per les conviccions fermes de cada un de nosaltres en les nostres responsabilitats quotidianes.
Parlant d’una altra cosa: sempre havia pensat que el nom s’inspirava també en Granma, el diari oficial del PC cubà. Que no només s’hi inspirava, sinó que hi volia fer pensar, en aquells temps tendres i plens d’idealisme de la revolució cubana. En tot cas, jo no devia ser l’únic a qui el nom suggeria tal cosa, i a qui tal evocació omple actualment de malenconia.