Al llarg d’aquest últim any hem conegut pels mitjans de comunicació diverses notícies relacionades, d’una i d’altra manera, amb el llarg camí per aconseguir el reconeixement pràctic —no només teòric— de la igualtat de drets entre homes i dones. D’aquestes notícies, en podríem comentar com a representatives tres o quatre de diferent magnitud i resolució (la manca d’equiparació salarial d’homes i dones en alguns camps professionals, la poca presència de dones en càrrecs directius del món empresarial, el fet que el cine realitzat per dones comenci a tenir més visibilitat que abans, la divisió del moviment feminista a Espanya com a conseqüència de l’ús partidista que en fan els uns i els altres…). Però, com a homenatge a la revolta de les dones a l’Iran, potser sigui més adient aquest 8 de març de 2023 recordar les circumstàncies de la mort, a mans de la policia iraniana, de la jove Mashà Aminí per no portar totalment coberts els cabells amb el seu vel. Perquè la lluita pels drets humans a l’Iran és la lluita per la vida i per la llibertat de totes les persones del món que creuen en la fonamental igualtat entre homes i dones, i la perseverança en aquesta lluita és un dels objectius del Dia Internacional de la Dona.
Amnistia Internacional, Human Rights Watch i altres organitzacions no governamentals han denunciat reiteradament les contínues violacions dels drets humans a Iran: falta de llibertat de reunió i expressió, ús sistemàtic de la tortura i de la violència contra els detinguts, aplicació de la pena de mort tant a adults com a menors d’edat, lapidació de les dones per adulteri (sobretot al món rural), consideració de les dones com a ciutadans de segona categoria (la llei no reconeix els mateixos drets a l’home i a la dona, davant dels tribunals el testimoni d’una dona té menys valor que el d’un home), etc. Tothom sap, però, que una cosa són els governs i una altra la gent d’un país. I així, quan els turistes occidentals viatgen a Iran acostumen a tornar majoritàriament admirats i agraïts per l’amabilitat i la bona acollida rebuda per part de la població, ja que la tradició hospitalària de la gent no ha desaparegut malgrat viure sota un règim teocràtic molt repressiu. Les normes religioses hi són molt estrictes i es fiquen, fins i tot, amb la vestimenta: les dones (també les turistes, siguin o no musulmanes) han de portar al cap, obligatòriament, un vel (hijab o mocador islàmic) per cobrir el cabell quan estan en un espai pùblic o davant de desconeguts. No tots els iranians, però, hi estan d’acord, amb aquesta obligatorietat.
Als darrers anys han augmentat considerablement les persones que critiquen els abusos i la violència de la policia de la moral per fer complir aquesta norma. De fet, al desembre de 2017 va començar una campanya de desobediència pública contra l’ús obligatori del vel, l’anomenada Revolució Islàmica de les noies del carrer. La campanya va iniciar-se amb el gest d’una jove de 31 anys, Vida Movahedi, que va treure’s el vel al carrer, va lligar-lo a un pal i el va onejar com si fos una bandera. Malgrat que Viva Movahedi va estar detinguda i condemnada a un any de presó per aquests fets, moltes altres dones, en solidaritat amb ella, van perdre la por i van començar a treure’s el vel públicament com a forma de protesta; va ser el cas, entre moltes altres, d’una activista pels drets humans, Shima Babaei, que ho va fer davant d’un tribunal i per la qual cosa va ser detinguda.
Mahsà Aminí sí que portava el vel, potser sense cobrir per complet el seu cabell, segons deia la policia de la moral iraniana, però el portava posat. Tenia 22 anys i va morir el 16 de setembre de 2022 a Teheran, tres dies després d’haver estat arrestada al carrer, davant d’un germà seu que no va poder fer res per evitar-ho, quan tots dos sortien del metro, i, segons tots els indicis, va ser apallissada durant dues hores en un centre de reeducació. La seva mort va aixecar per tot Iran manifestacions de dol i protestes de repulsa contra el govern teocràtic i, a molts països d’arreu del món, va generar una onada de simpatia i solidaritat amb aquesta lluita. Moltes dones iranianes van tallar-se el cabell i van cremar públicament el vel com a símbols de protesta. L’esmentada Shima Babaei, quan va assabentar-se del que li havien fet a Mahsà Aminí, va declarar: “Intento trobar paraules per a l’odi i la ràbia que tinc ara mateix. La trista veritat és que les dones iranianes estem en guerra amb la República Islàmica cada dia quan sortim de casa, tot i que no ho sapiguem. La veritat és que el nostre país està ocupat, i que hem d’unir-nos i estar juntes perquè cap més dona sigui una víctima”.
La forta repressió per part del règim iranià de les mobilitzacions de dol i protesta per la mort de Mahsà Aminí sembla donar-li la raó a Shima Babaei. Segons l’organització humanitària Human Rights Activists’News Agency, des del setembre de 2022 a gener del 2023, van morir a les mobilitzacions 516 manifestants, dels quals uns 70 eren menors d’edat, i van estar detingudes 19.262 persones. També van morir unes 68 persones dels serveis policials en diversos enfrontaments. Quant a les condemnes per haver participat en les protestes, segons la CNN, a finals de desembre, a més de dues persones executades, n’hi havia 43 més que afrontaven la possibilitat de ser condemnades igualment a la pena màxima.
Totes aquestes informacions conformen un panorama molt trist per a les dones iranianes i per a totes les persones, homes i dones, que a l’Iran i arreu del món recolzen la seva causa i defensen els drets humans. Per això, aquest 8 de març de 2023 ni es pot ni es deu oblidar a cap manifestació internacional la lluita de la gent a l’Iran ni tampoc un dels seus eslògans més proclamats: “Dones, vida i llibertat!”.
F. Gallardo
Postdata.– Per una crónica enviada des de Teheran, “Els destins creuats de tres iranianes” (Catalina Gómez Ángel, La Vanguardia, 8-3-2023), ens hem assabentat que “les periodistes Nilufar Hamedi (de 30 anys) i Elahe Mohammadi (de 35 anys), que van revelar el cas de l’assassinada Mahsa Amini, continuen a la presó” més de cinc mesos després dels fets denunciats. Empresonar periodistes i tractar que no facin el seu treball informatiu són altres manifestacions d’intolerància pròpies d’un règim opressiu i dictatorial. Demanar ara la llibertat de Nilufar Hamedi, Elahe Mohammadi i els altres periodistes empresonats és també un objectiu del feminisme i de la lluita pels drets humans.
[Altres articles d’aquest blog: “Som dones, som lingüistes, som moltes i diem prou” (26-1-2022), “Ecofeminismo” (30-5-2021), “L’efecte Matilda” (5-3-2021), “Mil dones” (2-7-2019), “Pa, sostre, drets i roses” (6-3-2016), “Les dones de veritat” (7-8-2013), “Contra la discriminació de les dones” (10-12-2012), “Dones i poesia” (9-4-2012)…]
No n’estic d’acord amb aquest tipus de societat, perquè ha d’haver llibertat i tenir les mateixes normes per a tothom i aquestes normes han de ser per no fer mal a ningú.
Tinc molta sort de poder ser espanyol ja que som un país bastant tolerant i tenim drets.
Què és d’injust aquest acte!, jo porto vel però aquí tothom em respecta. Entec que és per religió i per normes de l’estat, però per un descuit no fa falta que tractin una dona d’aquesta manera, amb tortures…
Això que passa al món és injust perquè una dona no ha de ser maltractada i tampoc l’home. Sobretot, això passa a alguns països radicals com l’Iran o Afganistan. El món per culpa de algunes persones és una merda.
És molt injust el tracte que els fan a les dones iranianes.
Penso que una de les pitjors maneres de morir és a pedrades, i és molt injust que als homes no els matin si són infidels però en canvi a les dones sí. Si que hi estic d’acord que les dones es manifestin cremant els mocadors i les animo a que segueixin lluitant per aconseguir la igualtat.
Això és una injustícia, no m’agrada gens.
Molt injust per a les dones.
No estic d’acord amb aquestes normes que actualment es troben a Iran. Nosaltres tenim molta sort.
El masclisme s’ha d’acabar ja!
Vaja, això és molt trist! És injust que les persones a Iran no tinguin la llibertat de reunió i expressió, i que les dones siguin castigades per no portar ben posat el vel islàmic. La mort de Mahsà Aminí és molt tràgica i no hauria d’haver passat. Però és genial saber que hi ha persones que estan lluitant pels seus drets i fent campanyes de desobediència civil. Espero que algun dia tothom tingui igualtat de drets a Iran.
Jo crec que és molt trist que facin aquestes coses.
Per a mi el text ha sigut molt profund i expressa moltes coses que pasen als altres països, com per exemple a Afganistan les nenes no hi poden anar, a l’escola, com nosaltres, i s’han de quedar a casa per cuinar i preparar-se per criar fills.
Un testimoni colpidor. Interessant la informació sobre la societat civil iraniana, tan culta i civilitzada, que ha de patir la crueltat d’un govern teocràtic i ultraconservador.
És veritat.
Tant homes com dones haurien de tenir els mateixos drets civils i ser tractats amb igualtat en política, societat i família, però encara ens queda molt camí per recórrer per aconseguir la igualtat de gènere, insistim a oposar-nos a la discriminació de gènere.
Aquest text està bé perquè respecta molt les dones.
M’ha semblat molt interessant aquest article i em sembla molt injust que passi això al món. Em sembla molt bé que les dones es manifestin.
Això no em sembla gents bé que les noies no tinguin drets.
Aquesta societat es molt injusta, la veritat és que és molt injust que hagin matat aquesta noia solament perquè no portava el vel ben posat. La noticia està molt ben redactada i aquest cas és molt interessant i injust.
Aquest article ens fa veure que encara no hi ha igualtat al món, aquesta dona ha sigut història, ho ha fet molt bé. Ha volgut els seus drets però la van tractar injustament i la van matar. Encara hi ha manifestacions per l’igualtat de gènere. Hem d’ajudar a aquelles persones que tenen menys drets que un home, que cobren menys que un home… Em sembla molt bé que hi hagi un dia per celebrar-ho i manifestar-ho.
M’ha agradat molt l’article.
Em sembla un molt bon article, crec que seria genial que tothom ho pogués llegir, perquè es un fantàstic article per reflexionar i reivindicar els drets de la dona.
És molt important que tothom pugui conscienciar-se d’aquest tema principal a la vida i és meravellós que estigui disponible pel dia 8 de març, el dia de la dona.
Què és d’injust d’aquest acte!, jo porto vel però aquí tothom em respecta. Entec que és per religió i per normes de l’estat, però per un descuit no fa falta que tractin una dona d’aquesta manera, amb tortures.
Aquest article m’ha agradat molt ja que l’autor ha expressat molt correctament el que tots pensem i s’ha de fer justícia per la mort de Mahsà Aminí. Em sembla que cadascú ha de fer el que vulgui i que no et poden matar per raons com aquestes.
Cadascú té dret a fer el que vulgui
A mi no m’ha agradat gens. Tenen una cultura molt estricta, que és la persa. La veritat, em sembla molt injust que matin les dones d’aquesta manera. El pitjor de tot és que en aquest mateix any han matat més de 516 manifestants dels quals 70 són menors de edat. Jo crec que les dones tindrien que tenir més drets ja que és una merda estar vivint amb aquella situació.
A mi personalment no m’agrada gens el tracte que reben algunes persones, sobretot les noies. Tot és molt injust, les noies podem donar-nos veu i podem ensenyar tot el cos que vulguem i igual amb el cabell.
Em sembla molt malament i no hi estic d’acord perquè tots les persones necessiten la seva llibertat i necessitem igualtat i llibertat. I necessitem anar a l’escola.
Aquesta història és una de les coses que passen a aquell país com a molts altres països però el que es veu mal és que les noies no puguin fer el que vulguin i el nois sí. Todos tenemos que tener la misma libertad.
Jo crec que si una persona porta vel s’ha de respectar, però si no el vol portar també.
M’ha semblat molt dolent el que li han fet a Mashà Aminí.
Tens raó.
La política d’aquests països no és gens justa perquè les dones no tenen drets i no ha de ser així.
Em sembla molt malament la situació a l’Iran.
És injust que castiguin a les dones d’aquesta manera. La forma que maten les dones, llençar pedres fins que mori la persona és molt cruel per al nostre segle. Hi estic d’acord amb tot el que s’ha dit.
El testimoni que tenim és molt interessant i és molt injust el que el li han fet, a aquesta dona. Però no només són coses negatives sinò que el text també conté coses positives, com que quan hi ha turistes a l’Iran son mol acollidors.
No em sembla bé que li facin això a cap dona.
Crec que és molt injust i la forma de morir, prefereixo no comentar-ho, crec que ningú hauria de passar per això.
Això em sembla molt injust.
És mol injust tot el tracte que li fan a les dones, tots hauríem de lluitar per la igualtat a aquest món.
No estic d’acord amb el tracte que tenen cap a les dones iranianes, em sembla injust.
L’Islam no és aixó, i la gent que diu que a Espanya respecten molt la gent amb vel és mentida. A la meva mare se li han rigut d’ella per portar el vel. No aneu de bons!
El Víctor te tota la raó.
Em sembla malament que les dones a Afganistan no tinguin una bona educació i el govern sigui tan masclista i els obliguen a anar a la cuina i cuidar de les nenes i nens petits i que no puguin tenir un bon futur ni fer les coses que els agradi.