La vida difícil

El proper 21 de març, al grup de lectura del nostre institut, comentarem el llibre de relats La vida difícil, de l’escriptor i dramaturg polonès Slawomir Mrozek. Amb aquest motiu, i per anar preparant el terreny d’altres possibles comentaris, presentem ara aquest article, que havia estat ja publicat al número 3 de la revista De 14 a 20.

La sintonia entre un polac i un polonès: Pere Calders i Slawomir Mrozek 

Abans de res, saludo l’Andreu Banús i en Joan Fernàndez, fundadors i ànima de la companyia teatral colomenca El Que Ma Queda de Teatre, i exalumnes del Puig, i els dono les gràcies per haver-me fet conèixer l’obra de Mrozek a través de l’adaptació dels contes d’aquest autor polonès i la fusió que en van fer amb els de Pere Calders en la seva obra Història de polacs i polonesos, estrenada el 2001.

Andreu Banús i Joan Fernández, en un assaig al Teatre Sagarra de Santa Coloma de Gramenet, on va estrenar-se l’obra Història de polacs i polonesos

No són de la mateixa època ni van viure al mateix país, ni tenen llengües germanes però tots dos escriptors, a més de ser uns mestres del relat curt —de vegades hipercurt o microrelat com es diu darrerament— i de conrear un sorneguer sentit de l’humor, van saber el que era viure sota una fèrria dictadura política que no permetia la crítica ni tenia gaire sentit de l’humor. I tots dos van haver d’exiliar-se.

Slamowir Mrozek (1930-2013), entre joventut i maduresa

Mrozek, el polonès, és més trist i més clarament polític; Calders, el “polac”, és més costumista i surrealista. Cal explicar per als més joves que el terme “polac” (castellanisme del gentilici polonès, que és el correcte) referit a un català, en aquest cas a Pere Calders, és irònic ja que “polacos” es com es designava despectivament els catalans en èpoques no gaire llunyanes. El terme s’ha recuperat amb l’èxit de Polònia, el programa televisiu d’humor bàsicament polític.

Pere Calders (1912-1994) en la seva joventut

D’aquests dos grans narradors no recomano només un conte o uns quants sinó que en recomanaré un llibre de cada un tot esperant que siguin la porta d’entrada a la resta de les respectives obres. Són llibres breus, d’expressió i contingut concentrats, d’un minimalisme modern i precursor que comparteixen, i que els ha convertit en mestres de generacions posteriors de contistes.

Mrozek comparteix amb Calders una peculiar visió de les coses

  • Pere Calders (1912-1994), Invasió subtil i altres contes (1978)
  • Slawomir Mrozek (1930-2013), Joc d’atzar (2001)

Agustina Rico

Cròniques de la veritat oculta

L’obra que hem pogut veure recentment (12 de gener de 2012) a la sala d’actes de l’Institut —adaptació teatral de les Cròniques de la veritat oculta, de Pere Calders—, representada per la companyia Encara Faren Salat-Transeduca, va ser programada pel Departament de Català per als alumnes grans del centre per les seves característiques d’humor subtil, de vegades difícil de copsar, pel seu llenguatge acurat i culte, i pel surrealisme que la impregna de dalt a baix, elements tots ells que demanen una certa maduresa i una certa subtilesa en l’espectador.

El principi crec que va sorprendre gratament als alumnes per l’escenografia (un aparell de ràdio antic del qual sortien anuncis amb un to d’una altra època). Tot sovint, els joves, acostumats a l’estètica moderna i al llenguatge més directe i actual, responen molt bé a l’estètica i el llenguatge d’altres èpoques pel que tenen de “nou” per a ells. El problema en aquest cas era la dicció dels actors, alguns molt difícils de seguir per la velocitat, l’escàs volum i la poca vocalització. Aquest problema es va anar solucionant al llarg de l’obra, i a partir de la meitat es va poder seguir el text més clarament. S’ha de dir, però, que les dificultats per entendre “la lletra” eren força compensades per l’expressivitat física d’alguns dels actors i per “la veu” de la ràdio.

Els alumnes van seguir força atents la successió d’escenes, elaborades a partir d’uns contes de Pere Calders, autor català destacat ja abans de la guerra civil espanyola per les seves narracions curtes carregades d’ironia i humor negre. Exiliat a Mèxic i retornat a Catalunya en els anys 60, va gaudir de fama i reconeixement a partir del finals dels anys 70 amb l’adaptació de les seves narracions al teatre amb el títol d’Antaviana, una paraula que s’inventa un nen que està fent els deures i que li serveix per designar-ho tot. Aquesta obra, en la qual es basa totalment la que hem vist a l’Institut, va ser escrita per la companyia Dagoll-Dagom, pionera i de fet fundadora del teatre musical a Catalunya, i va donar a conèixer Pere Calders a un públic molt més ampli. L’obra va obtenir tant d’èxit que hi ha escoles, empreses d’animació cultural, grups, etc., que han pres el nom d’Antaviana i fins i tot un grup d’escriptors va proposar que la paraula entrés al diccionari, cosa que al final no es va produir ja que, entre altres objecccions, es desvirtuava el sentit màgic del mot.

El món de Pere Calders és fet de poesia i tendresa d’una banda i d’ironia i surrealisme —de vegades inquietant— de l’altra (que va ser enriquit en els anys de vida a Mèxic, segons explicava ell mateix). S’amaneix tot plegat amb unes gotes d’humor negre, un polsim de crítica social, un rajolí de penetració psicològica i  es barreja tot plegat amb una dosi generosa de domini del llenguatge (jocs de paraules, to solemne en moments “cutres”, delinqüents lletraferits, etc.) i  del conjunt neix el molt peculiart món de Calders.

La màgia dels contes, sumada a la màgia del teatre, ens fa versemblant que algú hagi perdut una mà (una mà dreta per ser més exactes) “en un jardí de casa bona” com si fos un objecte qualsevol. Portat a l’extrem, el llenguatge quotidià ens pot fer males passades, com és el cas del nen a qui la mare encarrega que compri una planta que creixi molt però que molt de pressa i  gairebé és engolit per l’Hedera Helix. Trobem també un assassí  (que em porta el record del desaparegut Pepe Rubianes, que el va interpretar, membre del primer grup d’actors de Dagoll-Dagom) que discuteix amb la seva consciència  i  aquesta, vençuda i desesperada, ofega les seves penes en alcohol. Assistim a l’arribada inespesperada del pare Noel a una casa on no és ben rebut i ens expliquen la història d’un home a qui la vida ha tractat molt malament quan era una bona persona però que triomfa i és ben vist des que es dedica a robar.

Per als qui vulguin gaudir una mica més de les històries que ens proposa Pere Calders, recomano la lectura de les Cròniques de la Veritat oculta o qualsevol altre recull de contes (Demà a les tres de la matinada, De teves a meves, etc.) d’aquest mateix autor. Les úniques condicions que es pot demanar al lector jove que s’hi acosti és un cert nivell de lectura (d’hàbit de llegir coses d’una certa dificultat) i ganes de deixar-se sorprendre.

Agustina Rico