El món de Nàrnia

Nàrnia…

Has sentit parlar d’aquest món meravellós?

Has llegit els llibres d’aquesta sèrie fantàstica?

Has vist les pel·lícules que s’han fet?

O encara no has entrat mai al món de Nàrnia?

A què esperes… endinsa’t ara…

A Nàrnia…  el món on tot pot succeir.

El creador de Nàrnia va ser l’escriptor britànic Clive Staples Lewis (1898-1963), crític, professor, acadèmic i novel·lista, conegut habitualment com C. S. Lewis. Va escriure obres diverses, però, indubtablement, és conegut mundialment pels llibres que pertanyen a la sèrie Les Cròniques de Nàrnia. Lewis, gran coneixedor de la mitologia grega i romana, va ser bon amic del també famós escriptor J. R. R. Tolkien (creador dels llibres de la saga d’El Senyor dels Anells), amb qui compartia una gran passió per la mitologia nòrdica, la qual va marcar les seves obres més importants. Aquests escriptors, Lewis i Tolkien, estan considerats com dos dels principals autors de literatura infantil i juvenil en llengua anglesa.

 Els set llibres de la sèrie Les Cròniques de Nàrnia, ordenats seguint la cronologia dels fets narrats (i no la data de la seva publicació, entre 1951 i 1956) són El nebot del mag, El lleó, la bruixa i l’armari, El cavall del noi, El príncep Caspian, La travessia del navegant de l’Alba, El tron de plata i L’última batalla.

 L’èxit d’aquests llibres ho demostra el fet que s’hagin venut fins ara uns cent milions d’exemplars a tot el món. Però, què tenen aquests llibres, per a que des del moment en què es van a començar a escriure i publicar, fa uns 60 anys, hagin tingut tant d’èxit? Aventures, fantasia, personatges bons enfrontats a dolents i màgia… molta màgia.

A Les Cròniques de Nàrnia es narren les aventures de diversos personatges, sobretot nens protagonistes, que viatgen per diferents mitjans fantàstics al meravellós món de Nàrnia, on els animals poden parlar i la màgia és un fet habitual, tot presidit per l’eterna lluita del bé contra el mal. Entre els personatges més importants destaca el lleó Aslan, creador de Nàrnia, que ajuda als nens en les seves aventures.

 S’han fet diverses adaptacions cinematogràfiques de les obres de Les Cròniques de Nàrnia, les més recents són El lleó, la bruixa i l’armari (2005), El príncep Caspian (2008) i La travessia del navegant de l’Alba (2010), totes tres amb un gran èxit de públic a nivell mundial.

Si vols conèixer millor Nàrnia pots llegir-te els llibres escrits per C. S. Lewis o veure alguna de les pel·lícules que s’han fet. Però, si ja has anat algun cop al món de Nàrnia, pots animar-te a escriure un comentari per ajudar a donar-lo a conèixer als que encara no han anat mai.

Fes la teva elecció, aventurer desconegut;

entra al món de Nàrnia i espera el perill,

o pregunta’t fins embogir,

què hauria passat si ho arribes a fer

Pau Navarro Jarque

El Carnaval

Carnaval m FOLK Període de divertiments públics que precedeix l’època d’austeritat i de penitència de la quaresma. [Gran Enciclopèdia Catalana]

El Carnaval dels països de tradició cristiana té el seu origen en ritus i festivitats paganes relacionats amb les festes dionisiaques gregues, amb les saturnals de l’antiga Roma i amb celebracions per l’adveniment de la primavera. De fet, segons alguns autors, la paraula carnaval procedeix de carrus navalis (una carrossa consistent en una nau muntada dalt d’un carro que era passejada per la ciutat); segons altres, però, la paraula ve de carn levare, és a dir, treure la carn (perquè és l’anunci dels últims dies abans de l’època del dejuni de la Quaresma).

Hi ha molts testimonis i documents sobre el Carnaval a l’Edat Mitjana, sobretot en relació a certes prohibicions (per exemple, cavalcar disfressat o llençar taronges) i sabem que algunes coses han canviat i que d’altres continuen. Per exemple, alguns costums típics del Carnaval a tots els temps i a tots els països són els balls, les comparses, l’ús de la màscara que oculta el rostre, etc.

El Carnaval és un temps en què algunes coses prohibides semblen no ser-ho. Les disfresses donen la possibilitat de canviar de personalitat per unes hores o almenys de representar un personatge diferent, sobretot abans que arribi la Quaresma (representada com una vella seca) amb els seus dies d’abstenció. A la nostra època, la Quaresma sembla haver perdut la partida: el rei Carnestoltes continua arribant a tot arreu quan li toca i és celebrat per grans i petits. El rei Carnestoltes és el rei del carnaval, el personatge que, disfressat d’animal o de persona, llegeix el pregó d’inauguració de la festa i dóna permís per passar-ho bé. (La paraula Carnestoltes té també un origen llatí; procedeix de l’expressió carnes tolendas, és a dir, carns prohibides.)

Les festes de Carnaval més famoses són, probablement, les de Río de Janeiro (amb les seves desfilades de les escoles de samba), les de Venècia (amb les seves màscares), i a Catalunya, les de Vilanova (amb els seus caramels) i les de Sitges (amb les seves grans rues).

Divendres 17 de febrer es va celebrar el carnaval a l’institut, aquest any sota la coordinació de la professora Belinda León. Primer vam veure desfilar al pati les comparses davant el jurat, cadascuna acompanyada d’una música, d’una presentació i d’una coreografia diferent. Després, a la sala d’actes, amb un guió molt preparat pels alumnes de 4t (els organitzadors d’aquest festival), es van poder veure les actuacions d’alguns dels cantants de més éxit, presentats per dues parelles que s’anaven alternant (Izan García i Marta Garzón, per una banda, i Júlia Garrido i Abraham Romero, per l’altra).

Les actuacions van seguir aquest ordre: Beyoncé (interpretada per Iman Saihi, Iris Vieite i Sara Jiménez), Estopa (Albert Pérez i Erick Tabares), Adele (Eli Martínez, que també va interpretar un sol de piano), Bob Marley (Miguel Agueras, Xavi Moreno, Eli Martínez i Judith Sánchez), Hip-Hop (grup de Marina Carmona), The Beatles (Erick Saiz, David Criado, Ferran Sánchez i Alejandro Toral), Pimpinela (Brian Romero i Estela Vegas), Camarón (Iván Uréndez, Judith Sánchez i Estela Vegas), Jennifer López (Mireia Oriol, Eli Martínez…), Cindy Lauper (Estela Vegas, Ana Díaz, Cristina Alcantarilla, Mireia Oriol, Sara Jiménez, Celia Uréndez, Eli Martínez…),  Rihanna (Mireia Colàs), Jessi J, LMFAO (Ana Díaz, Júlia Garrido, Abraham Romero, Cristina Alcantarilla, Brian, Marc, Mireia Oriol, Celia Uréndez), Britney Spears (María Hernández, Nadira Yáñez i Brian Romero) i ball final (tots els alumnes de 4t). La il·luminació i el so van estar a càrrec de Beatríz Rodríguez, Daniel Sánchez, Iván Samblás, Pau Pérez, Jeferson Peralta i Sandra Alegre.

S’ha de dir que després de cada actuació els intèrprets eren entrevistats pels presentadors i que alguns dels diàlegs eren molt divertits perquè, a més, els cantants estaven molt posats als seus papers i feien molt bones imitacions dels seus ídols. I com que el públic s’ho va passar fantàstic amb tanta festa, ara volem recollir les opinions de tots els amics i amigues d’aquest blog perquè les persones que no hi eren sàpiguen també com de divertit va ser aquest carnaval. Us encoratgem a enviar els vostres comentaris!

I tu, quins temes has triat?

Des que va començar el curs, a proposta de l’equip directiu, els alumnes, tant els de l’ESO com els de batxillerat, vénen fent activitats planificades d’expressió oral a classe, pràcticament a totes o a quasi totes les matèries, d’una o d’altra manera. Entre d’altres, un dels gèneres més recurrents en aquests casos, a més del debat, acostuma a ser l’exposició.

Com que l’exposició oral a classe consisteix a desenvolupar, davant del professor i la resta de companys, uns continguts i unes explicacions sobre un tema amb el propòsit d’informar o de convèncer, exigeix una certa preparació prèvia per obtenir-ne un millor resultat. O, el que és el mateix, seguir una sèrie de passos molt ben controlats per aconseguir aquest propòsit:

  1. Selecció del tema, dels continguts que el conformen i, depenent de la intenció, del punt de vista més convenient (no serà el mateix si volem, per exemple, informar objectivament sobre un personatge que defensar-lo o atacar-lo críticament).

  2. Documentació i busca d’informació i d’imatges sobre el tema (és recomanable, per exemple, buscar fonts que contrastin, per poder aportar diferents opinions).

  3. Estructura i ordre d’exposició de les idees (va bé fer-se un esborrany amb l’esquema que es seguirà).

  4. Selecció de l’expressió (llenguatge i manera de dir les coses més adients al tema i a la situació) i, si és el cas, de les imatges i de la música que poden il·lustrar o animar la presentació.

  5. Memorització (assimilació dels continguts per poder dir-los sense necessitat de llegir, malgrat que es poden portar algunes notes per consultar-les en un determinat moment).

  6. Exposició pública a l’aula tractant de mostrar naturalitat expressiva (si és la primera vegada que es fa una exposició pública o no en tenim gaire experiència, podem fer algun assaig a casa prèviament davant familiars o amics).

Sobre aquests passos i sobre altres pautes possibles ara no en parlarem més perquè cada professor donarà les recomanacions apropiades a la seva matèria. Ara ens centrarem només en el primer aspecte, la selecció del tema.

Al llarg d’aquests mesos, a les aules s’han sentit i s’han vist exposicions de temes i formes molt variades (algunes d’aquestes exposicions orals anaven acompanyades de presentacions en power-point, imatges de vídeo, etc.; d’altres només feien servir la paraula viva). Alguns alumnes potser hagin tingut un moment de dubte a l’hora de triar el tema de la seva exposició; d’altres, però, ja ho tenien molt clar des d’un primer moment perquè havien triat un tema que tingués a veure amb els seus interessos més personals o arrelats. En tot cas, aquí, per ajudar i animar tots els companys que encara no han presentat la seva exposició i perquè es vegi clarament que som iguals i som diferents (perquè no a tots els interessen ni els entusiasmen les mateixes coses), volem que cadascú expliqui en aquest blog la seva experiència, sobretot respecte al tema elegit, tot constestant a aquestes preguntes: Quin tema —i a quina matèria— has triat per a la teva exposició? Per què has triat aquest o aquests temes i no altres? Estem segurs que amb aquestes breus explicacions tothom es farà càrrec de quines coses interessen de veritat a l’alumnat del Puig. Gràcies per la vostra col·laboració.

 

Vaga d’estudiants

Amb l’objectiu d’expressar la seva opinió i d’obrir un debat sobre la política de les retallades del pressupost dedicat a l’ensenyament, Laila Bahhar, alumna de 4t d’ESO, ens ha enviat la següent crònica:

Un article que intenta plasmar la decepció i la impotència de milers d’estudiants que volen tindre una educació pública i de qualitat.

L’octubre de l’any passat (2011), es va convocar des del Sindicat d’Estudiants una vaga. Totes les persones que varen estar enfurismades amb el sistema que s’està seguint i amb les retallades bestials que s’estan duent a terme, van anar a la Plaça Universitat de Barcelona per manifestar el seu descontent i demanar explicacions. Entre els manifestants, vaig anar-hi jo, i una companya de curs. Crec que vàrem ser les úniques del nostre institut, i això em va desagradar perquè, en realitat, les retallades ens afecten a tots, i si tenim l’oportunitat de manifestar-nos lliurement (que això no passa a tots els països), podem fer unió i garantir-nos una possible educació pública sense retallades. Quan vam arribar a la Plaça Universitat ens vam reunir un petit grup de persones per repartir-nos les pancartes, com que érem les primeres persones en arribar-hi, vam estar al cap de la manifestació, la gent venia de 10 en 10, i després venien en grups de 30 i 40, fins que al cap de mitja hora, ja érem moltíssimes persones. Els mossos d’esquadra no ens treien l’ull de sobre, es pensaven que faríem un gran enrenou i que la gent solament venia a fer xivarri, doncs bé, el cap del sindicat ens va demanar que féssim un “cordó” que separés la gent manifestant de la gent del carrer, així ningú vindria a donar una imatge equivocada dels manifestants, perquè la manifestació era seriosa, i el més important és que era pacífica. Però això va durar poc, quan no portàvem més de 15 minuts pels carrers de Barcelona (que per cert estaven tallats), va vindre un noi encaputxat i va ruixar amb esprai de color groc tota la pancarta, llavors les persones que estàvem davant del tot, entre elles jo, vam ser assolides per l’esprai, van vindre més persones i van intentar detenir-lo però ell va fugir. Llavors totes les càmeres de televisió i les càmeres fotogràfiques van començar a gravar l’escena.

Poc després vam continuar baixant pel carrer de El Corte Inglés de Plaça Catalunya, una furgoneta amb càmeres i un home sobre d’ella dirigia amb un aparell de megafonia els eslogans que devíem de cridar, això anava molt seriosament, però a la vegada era divertit. Tots ens hi vam deixar la pell. No vam parar de cridar càntics com: “Que no, que no, que no nos representan…”,  i també: “Els diners dels banquers, per a l’institut obrer…”, i una de molt graciosa com: “Boti, boti, boti, banquer qui no boti…” , llavors tothom va començar a botar. La majoria de manifestants teníem una pegatina enganxada al cos que posava escrit: “El culpable és el capitalisme, visca la lluita de la joventut, lluita per la revolució.”

Quan vam arribar a la seu del Parlament de Catalunya, ens vam parar tots i vam començar a cridar contra les retallades i sobretot a demanar-li al nostre president, el senyor Artur Mas, que parés amb les retallades i que tinguéssim una educació pública de qualitat.

En la imatge, es pot veure com tres noies, manifestaven el seu descontent amb una demostració castellera, les vam conèixer i elles venien de molt lluny, és a dir, que centenars d’estudiants d’arreu de Catalunya van vindre per manifestar-se, això, sincerament, diu molt de la gravetat que estan tenint les retallades. Segons les dades oficials de la pàgina web del Sindicat d’Estudiants, la manifestació va convocar 100.000 persones a Catalunya (sense comptar Madrid, el País Valencià, Galícia, etc.). Aquell dijous 6 d’octubre del 2011 mai se m’oblidarà, a més que va ser la primera manifestació a la que vaig acudir, vaig poder veure la unió que va haver-hi entre aquella gent, perquè sense conèixer-te de res, et tractaven com si et coneguessin de tota la vida, perquè al cap i a la fi, totes les persones que estaven presents a la manifestació sabien perquè estaven allà i sabien que totes les persones tenien un missatge únic i clar. També em va impressionar veure tantes càmeres de televisió gravant, però quan vaig arribar a casa la notícia la van passar per sobre com uns 10 segons com a màxim per les dues hores o més que va durar la manifestació. Els mitjans de comunicació són vitals per transmetre a les persones el que passa en aquest món, però, malauradament, la gran majoria estan tan manipulats o tan venuts per als seus propis interessos que no val la pena discutir-hi.

Després d’haver explicat la meva experiència, he reflexionat més sobre el tema, i de debò, per al nostre bé conjunt i col·lectiu, la pròxima vegada que es convoqui una manifestació, féu sentir la vostra veu, deixeu a part per uns moments la Play Station o altres entreteniments, i pareu-vos a pensar tres coses: per què està passant això, què han fet malament per ara retallar els serveis públics, i l’última i la més complicada de contestar: quina és la solució…

De debò tenim que pagar pels errors o negligències que estan realitzant els de dalt, amb els de dalt m’enredereixo a qui ens governa (o no) indirectament. Nosaltres els estudiants tenim que tindre una educació per tenir un mínim de cultura, perquè al cap i a la fi, l’educació es un dret, un dret que ara ens ho estan posant molt difícil i que indirectament ens ho estan impedint. La nostra veu, la veu del poble, pot ser una eina fonamental per evitar possibles “catàstrofes” com privatitzar l’educació, dic catàstrofes perquè és l’única paraula que pot definir la nostra situació d’avui dia. Una situació, que amb la nostra unió, es pot impedir.

Laila Bahhar (4t d’ESO B)

.

Harry Potter

Hablemos de Harry Potter. Ahora quizá parezca increíble, pero hace algunos años, en 1999, los libros de Harry Potter fueron los más censurados y perseguidos en EE. UU., según declaraba la asociación de bibliotecarios norteamericanos. Los motivos de esta persecución eran, a veces, consecuencia de denuncias por parte de adultos que veían en las aventuras de Harry Potter “una apología de la brujería y el ocultismo, paso previo a la magia negra y el satanismo” (El País, 29-10-2000). Afortunadamente esas denuncias fueron archivadas y  probablemente ya nadie recuerde los nombres de quienes las presentaban, pero es seguro que, en el 2012, los libros de Harry Potter se siguen leyendo en todo el mundo y que, si no la fiebre masiva propia del momento de su aparición, siguen produciendo gran satisfacción entre muchos de sus jóvenes lectores de ahora, cuando no adicción e interés por conocer todos los libros de la serie.


Los libros de Harry Potter empezaron a publicarse en 1997. Su autora, J. K. Rowling (Yate, Inglaterra, 1965), era una perfecta desconocida que había visto cómo el primero de la serie, Harry Potter y la piedra filosofal, había sido rechazado previamente por doce editoriales con el argumento de que el libro era demasiado largo… y, por tanto, sin interés comercial para el público juvenil al que iba dirigido. Poco podía prever ella  que al cabo de cuatro o cinco años sus libros se traducirían a más de 65 idiomas y que se venderían por millones en todo el mundo. Y del éxito de los libros nacería el éxito de las películas basadas en ellos —antes la autora había rechazado la oferta de Steven Spielberg de adaptar la historia de Harry Potter al cine porque Spielberg pretendía ambientar la escuela de Hogwarts en Norteamérica, pero ella no aceptaba una adaptación cinematográfica con demasiados cambios sobre el original—, y así, en el 2001, se estrenó Harry Potter y la piedra filosofal (dirigida por Chris Columbus y producida por la Warner).


Como millones de jóvenes de su tiempo, muchos alumnos de nuestro instituto han leído los libros de Harry Potter y han quedado seducidos por sus aventuras (a otros les habrán parecido enredosas y ajenas, por qué no). Algunos quizás no hayan leído ningún libro de la serie, pero conocen al personaje por las películas. Quien más quien menos tiene entre todos los personajes de la saga alguno que le resulta más atractivo o simpático (o más insoportable y odioso), llámese Ron, Hermione, Hagrid, Lord Voldemort, Dumbledore, etc. Quien más quien menos tiene un episodio o un libro como favorito: Harry Potter y la piedra filosofal, Harry Potter y la cámara secreta, Harry Potter y el prisionero de Azkaban, Harry Potter y el cáliz de fuego, Harry Potter y la Orden del Fénix, Harry Potter y el misterio del príncipe, Harry Potter y las Reliquias de la Muerte…


Sea como sea, como una de las razones por las que los seres humanos leemos y vemos películas es para poder compartir con los demás nuestras impresiones —pues intuimos que, como cantaba Facundo Cabral, sólo aquel que comparte puede ser dueño de algo—, abrimos esta entrada para recoger comentarios sobre los libros y las películas de Harry Potter, sobre lo que seduce, gusta, molesta o disgusta de este personaje, de toda su parentela de amigos, magos, muggles,  criaturas fantásticas, etc., y de todas sus secuelas, literarias o cinematográficas. ¿Quién pide la palabra en primer lugar?