Amb l’objectiu d’expressar la seva opinió i d’obrir un debat sobre la política de les retallades del pressupost dedicat a l’ensenyament, Laila Bahhar, alumna de 4t d’ESO, ens ha enviat la següent crònica:

Un article que intenta plasmar la decepció i la impotència de milers d’estudiants que volen tindre una educació pública i de qualitat.

L’octubre de l’any passat (2011), es va convocar des del Sindicat d’Estudiants una vaga. Totes les persones que varen estar enfurismades amb el sistema que s’està seguint i amb les retallades bestials que s’estan duent a terme, van anar a la Plaça Universitat de Barcelona per manifestar el seu descontent i demanar explicacions. Entre els manifestants, vaig anar-hi jo, i una companya de curs. Crec que vàrem ser les úniques del nostre institut, i això em va desagradar perquè, en realitat, les retallades ens afecten a tots, i si tenim l’oportunitat de manifestar-nos lliurement (que això no passa a tots els països), podem fer unió i garantir-nos una possible educació pública sense retallades. Quan vam arribar a la Plaça Universitat ens vam reunir un petit grup de persones per repartir-nos les pancartes, com que érem les primeres persones en arribar-hi, vam estar al cap de la manifestació, la gent venia de 10 en 10, i després venien en grups de 30 i 40, fins que al cap de mitja hora, ja érem moltíssimes persones. Els mossos d’esquadra no ens treien l’ull de sobre, es pensaven que faríem un gran enrenou i que la gent solament venia a fer xivarri, doncs bé, el cap del sindicat ens va demanar que féssim un “cordó” que separés la gent manifestant de la gent del carrer, així ningú vindria a donar una imatge equivocada dels manifestants, perquè la manifestació era seriosa, i el més important és que era pacífica. Però això va durar poc, quan no portàvem més de 15 minuts pels carrers de Barcelona (que per cert estaven tallats), va vindre un noi encaputxat i va ruixar amb esprai de color groc tota la pancarta, llavors les persones que estàvem davant del tot, entre elles jo, vam ser assolides per l’esprai, van vindre més persones i van intentar detenir-lo però ell va fugir. Llavors totes les càmeres de televisió i les càmeres fotogràfiques van començar a gravar l’escena.

Poc després vam continuar baixant pel carrer de El Corte Inglés de Plaça Catalunya, una furgoneta amb càmeres i un home sobre d’ella dirigia amb un aparell de megafonia els eslogans que devíem de cridar, això anava molt seriosament, però a la vegada era divertit. Tots ens hi vam deixar la pell. No vam parar de cridar càntics com: “Que no, que no, que no nos representan…”,  i també: “Els diners dels banquers, per a l’institut obrer…”, i una de molt graciosa com: “Boti, boti, boti, banquer qui no boti…” , llavors tothom va començar a botar. La majoria de manifestants teníem una pegatina enganxada al cos que posava escrit: “El culpable és el capitalisme, visca la lluita de la joventut, lluita per la revolució.”

Quan vam arribar a la seu del Parlament de Catalunya, ens vam parar tots i vam començar a cridar contra les retallades i sobretot a demanar-li al nostre president, el senyor Artur Mas, que parés amb les retallades i que tinguéssim una educació pública de qualitat.

En la imatge, es pot veure com tres noies, manifestaven el seu descontent amb una demostració castellera, les vam conèixer i elles venien de molt lluny, és a dir, que centenars d’estudiants d’arreu de Catalunya van vindre per manifestar-se, això, sincerament, diu molt de la gravetat que estan tenint les retallades. Segons les dades oficials de la pàgina web del Sindicat d’Estudiants, la manifestació va convocar 100.000 persones a Catalunya (sense comptar Madrid, el País Valencià, Galícia, etc.). Aquell dijous 6 d’octubre del 2011 mai se m’oblidarà, a més que va ser la primera manifestació a la que vaig acudir, vaig poder veure la unió que va haver-hi entre aquella gent, perquè sense conèixer-te de res, et tractaven com si et coneguessin de tota la vida, perquè al cap i a la fi, totes les persones que estaven presents a la manifestació sabien perquè estaven allà i sabien que totes les persones tenien un missatge únic i clar. També em va impressionar veure tantes càmeres de televisió gravant, però quan vaig arribar a casa la notícia la van passar per sobre com uns 10 segons com a màxim per les dues hores o més que va durar la manifestació. Els mitjans de comunicació són vitals per transmetre a les persones el que passa en aquest món, però, malauradament, la gran majoria estan tan manipulats o tan venuts per als seus propis interessos que no val la pena discutir-hi.

Després d’haver explicat la meva experiència, he reflexionat més sobre el tema, i de debò, per al nostre bé conjunt i col·lectiu, la pròxima vegada que es convoqui una manifestació, féu sentir la vostra veu, deixeu a part per uns moments la Play Station o altres entreteniments, i pareu-vos a pensar tres coses: per què està passant això, què han fet malament per ara retallar els serveis públics, i l’última i la més complicada de contestar: quina és la solució…

De debò tenim que pagar pels errors o negligències que estan realitzant els de dalt, amb els de dalt m’enredereixo a qui ens governa (o no) indirectament. Nosaltres els estudiants tenim que tindre una educació per tenir un mínim de cultura, perquè al cap i a la fi, l’educació es un dret, un dret que ara ens ho estan posant molt difícil i que indirectament ens ho estan impedint. La nostra veu, la veu del poble, pot ser una eina fonamental per evitar possibles “catàstrofes” com privatitzar l’educació, dic catàstrofes perquè és l’única paraula que pot definir la nostra situació d’avui dia. Una situació, que amb la nostra unió, es pot impedir.

Laila Bahhar (4t d’ESO B)

.