Pa, sostre, drets i roses

El 8 de març, Dia de la Dona Treballadora, ens convida a repassar moments de la llarga lluita de la dona pel reconeixement de les seves reivindicacions laborals i per la plena igualtat de drets amb l’home, però, de fet, cada dia de l’any hauria de ser Dia de la Dona Treballadora i de tots els éssers humans víctimes de la violència, la discriminació i la injustícia, fins acabar amb aquestes xacres que degraden la condició humana. És veritat que el camí recorregut per la dona fins avui no és el mateix a totes les societats: hi ha societats del món occidental, com als països nòrdics, on la dona gaudeix d’un reconeixement semblant al dels homes, i això es comprova, per exemple, en els percentatges de dones que tenen responsabilitat política als governs i en els de les que ocupen càrrecs directius a les grans empreses. En un altre extrem, a alguns paisos islàmics les dones no tenen un ple reconeixement de drets polítics ni socials i són considerades prolongacions subsidiàries del seu pare o del seu marit. I en altres societats, com a la nostra, malgrat que la dona ha assolit el reconeixement dels seus drets a nivell polític, encara sobreviuen, a més de la violència sexista i de diferents formes i graus de discriminació, actituds i comportaments atàvics clarament regressius que poden qualificar-se de masclistes i de denigrants per la dona (per exemple, hi ha suplements de moda d’alguns diaris europeus que presenten les dones com a maniquins o simplement com a dones objecte).

Manifestació de dones

El 1975, l’ONU va establir el dia 8 de març com a Dia Internacional de la Dona Treballadora. Es va triar aquesta data perquè recollia la proposta que al seu moment (a la II Conferència Internacional de dones socialistes a Copenhague, l’agost de 1910)  havia fet  Clara Zetkin, comunista alemanya, i perquè a més serveix per recordar i mantenir una tradició de lluita amb fites com aquestes:

  • El març de 1857 les dones de les fàbriques tèxtils de Nova York van començar a reivindicar els seus drets laborals i van a aconseguir la creació dels seus propis sindicats dos anys després.
  • El març de 1908, més de 15000 persones van manifestar-se pels carrers d’aquella ciutat per reclamar millors condicions de treball i salarials per les dones. (Aquesta manifestació inspiraria el poema “Bread and Roses”, del qual parlem més endavant.)
  • El 19 de març de 1911, Clara Zetkin va impulsar a alguns paisos europeus (Alemanya, Àustria, Dinamarca i Suïssa) la primera celebració del dia de la dona treballadora, amb mítings i manifestacions que van reunir més d’un milió de persones.
  • El 25 de març de 1911 van morir 146 persones (123 dones i 23 homes) a l’incendi d’una fàbrica tèxtil de Manhattan, la majoria de les quals eren joves immigrants, jueves i italianes (les portes de la fàbrica estaven tancades a propòsit per evitar protestes sindicals i molts treballadors no en van poder sortir…).
  • I al març de 1912 va culminar la vaga coneguda com de Pa i Roses de les treballadores d’una fàbrica tèxtil de Lawrence, Massachusetts (el pa representava per elles la lluita per les millores salarials i les roses, millors condicions de vida).

Clara Zelkin

Molts anys després d’aquells i d’altres esdeveniments històrics, la lluita pels drets i la dignitat de la dona continua, i el 8 de març ens ho recorda molt especialment. De fet, al nostre blog s’hi poden consultar algunes entrades relacionades amb aquesta data i amb la qüestió femenina en general: la dedicada a Malala Yousafzai (12 de desembre de 2014), Per la diversitat cultural i contra la violència de gènere (1 de juliol de 2014), Per l’alliberament de les estudiants nigerianes (19 de maig de 2014), Les dones de veritat (7 de març de 2013), Contra la discriminació de les dones (10 de desembre de 2012), Dones i poesia (9 d’abril de 2012), etc. Molts d’aquests comentaris no han perdut la seva actualitat. Aquests dies, quan llegim la premsa, trobem una i altra vegada històries de dones que fan palesa la desigualtat i la violència que les dones d’arreu continuen patint. Aquí en tenim alguns casos, a tall d’exemple.

Caddy Adzuba

Caddy Adzuba (Buka, Congo, 1981), advocada i periodista, va rebre el premi Príncep d’Astúries al 2014, per la seva denúncia de les violacions massives, de les mutilacions i assassinats de milers de dones i nenes al seu país. Una de les seves frases més citades, “Nosaltres morim perquè vosaltres pugueu tenir els vostres smartphones“, fa referència a una de les causes de la guerra al seu país, el control de les mines de coltan, un mineral necessari pel funcionament dels mòbils.

Chika Oduah

Chika Oduah (Ogabru, Nigèria, 1987), periodista i antropòloga, va tornar al seu país des dels Estats Units, on havia emigrat amb els seus pares quan era petita, per dedicar-se a escriure una sèrie d’articles sobre el grup terrorista Boko Haram (un grup sanguinari que va assassinar només en 2014 a 6644 persones) i va rebre el premi Trust Women Journalist Award 2014 per aquests reportatges. Els seus articles denuncien les condicions de vida i treball de la dona nigeriana, víctima de pràctiques esclavistes i d’un masclisme molt agressiu que porta, per exemple, a considerar les víctimes dels maltractaments sexuals com a culpables.

Nadia Murad

Nadia Murad, refugiada iraquiana a Alemanya, membre de la minoria yazidita, el 2014, quan tenia 19 anys, “va ser segrestada, maltractada, utilitzada com a botí de guerra i esclava sexual per militants de les forces del mal, com anomena ella l’Estat Islàmic” (“Ens volen esborrar de la terra”, La Vanguardia, 29 de febrer 2016). Després d’un primer intent fallit d’escapar-se dels seus segrestadors, va ser castigada amb una violació col·lectiva, i ara, intentant superar els seus malsons, tracta de difondre el seu testimoni com una forma de lluita per salvar del genocidi el seu poble.

Berta Cáceres

Berta Cáceres (1973-2016, La Esperanza, Hondures), membre de la comunitat indígena lenca i activista pel medi ambient i pels drets humans, va rebre el premi Goldman 2015 per la seva lluita contra la construcció d’una central hidroelèctrica en les aigües del riu Gualcarque i fa uns dies (el 3 de març) va ser assassinada per defensar el medi ambient. El seu assassinat no és un fet aillat, forma part d’una llarga sèrie: des del 2002 al 2014 s’han produit a Hondures 111 assassinats d’activistes pel medi ambient.

Aquestes quatre dones compromeses amb les seves idees són referents positius dins del seu camp respectiu. Darrera d’elles n’hi ha altres que ens recorden que encara hi ha molts fronts oberts per lluitar pels drets de la dona i la seva dignitat. Diríem, fins i tot, que en aquest temps de treball precari, d’atur multitudinari, de desnonaments, de refugiats sense asil ni sostre, de deshumanització de la feina, de tràfic de persones i de noves formes d’esclavisme, la lluita que s’ha de lliurar ha ampliat els seus fronts i les seves motivacions. Si les obreres nord-americanes de principis del segle XX demanaven Pa i roses, ara tots hauríem de reivindicar pa, sostre, drets i roses. I com que el poeta nord-americà James Oppenheim (1882-1932) va escriure el poema Bread and Roses (1910) com a ofrena a aquelles dones que lluitaven pels seus drets, el transcrivim aquí com a homenatge a totes les dones que continuen lluitant i no han perdut l’esperança.

PAN Y ROSAS

Mientras vamos marchando, marchando a través del hermoso día
Un millón de cocinas oscuras y miles de grises hilanderías
Son tocados por un radiante sol que asoma repentinamente
Ya que el pueblo nos oye cantar: ¡Pan y rosas! ¡Pan y rosas!

Mientras vamos marchando, marchando, luchamos también por los hombres
Ya que ellos son hijos de mujeres, y los protegemos maternalmente otra vez
Nuestras vidas no serán explotadas desde el nacimiento hasta la muerte
Los corazones padecen hambre, al igual que los cuerpos
¡dennos pan, pero también dennos rosas!

Mientras vamos marchando, marchando, innumerables mujeres muertas
Van gritando a través de nuestro canto su antiguo reclamo de pan
Sus espíritus fatigados conocieron el pequeño arte y el amor y la belleza
¡Sí, es por el pan que peleamos, pero también peleamos por rosas!

A medida que vamos marchando, marchando, traemos con nosotras días mejores
El levantamiento de las mujeres significa el levantamiento de la humanidad
Ya basta del agobio del trabajo y del holgazán: diez que trabajan para que uno repose
¡Queremos compartir las glorias de la vida: pan y rosas, pan y rosas!

Nuestras vidas no serán explotadas desde el nacimiento hasta la muerte
Los corazones padecen hambre, al igual que los cuerpos
¡pan y rosas, pan y rosas!

Creant vincles, construint ponts

Un cop més el nostre institut ha participat durant aquest any al concurs del projecte Joves en Xarxa —els premis de Convivència i Drets civils—, convocat per tractar de prevenir conductes contràries a la convivència, enfortir la cohesió social  i educar els joves colomencs en l’ús dels drets civils i la cultura del diàleg. A aquesta quarta convocatòria del concurs, els premis han estat els següents: 1r premi, per al grup 3r B, del Sagrat Cor, pel projecte Rumors a les xarxes socials; 2n premi, per a l’alumnat de l’aula d’acollida de l’IES La Bastida, pel seu treball Amor a Fondo, i 3r premi, per al grup Horitzó de l’IES Numància, pel treball No somos perfectos. Des d’aquí enviem la nostra enhorabona als guanyadors. Quant a la nostra participació, recordem ara els precedents.

Si al curs 2011-2012, a la primera convocatòria del premi, el nostre institut va participar-hi amb el treball  Calen les normes? (veure entrada de 3 de juny de 2012 a aquest mateix blog), al curs 2012-2013, amb Tothom en contra meva (veure entrada de 2 de juny de 2013) i al curs 2013-2014 amb dos treballs, The Mirror: Una mirada als adolescents de Santa Coloma de Gramenet i M’estimes?: Prevenció de la violència de gènere en adolescents, que va resultar guanyador (veure entrada de l’1 de juliol de 2014), aquest any, els projectes presentats pel nostre centre eren El Puig estiu, del grup 1r C, dirigit per la professora Belinda León, i Creant vincles, construint ponts, del grup 4t D, dirigit per la professora Yolanda Moneo,  veterana en aquest concurs.

Grup 1r C

El treball del grup 1r C, centrat en els estereotips i rumors, consisteix en la publicació d’una revista, El Puig estiu, a l’editorial de la qual els seus autors expliquen com han aprofitat els diferents tallers de sensibilització que han fet al llarg del curs sobre la tolerància, els rumors, els prejudicis, el treball en grup, etc., i com han treballat aquests temes a diferents assignatures (català, ciències de la natura, música, anglès, matemàtiques i ciències socials). Quant al seu contigut, hi trobem articles (per exemple, “Cremades digitals”, on es fa un paral·lelisme entre les cremades del sol a l’estiu i les cremades per la tecnologia a la nostra societat), entrevistes, jocs en anglès, passatemps, recomanacions (de pel·lícules, sèries de TV, cançons…), un llistat crític d’estereotips (“Estem tips d’estereotips”), reflexions sobre interculturalitat, els rumors i les meduses (“Arriba l’estiu i les meduses ocupen les nostre platges de la mateixa manera que els  rumors també podem ocupar les nostre vides. Hem fet un paral·lelisme entre com viuen, ataquen i ens podem guarir de les picadures de meduses i dels rumors”) i un estudi sobre els canvis que troben els alumnes en passar de primària a secundària.

A la memòria escrita, la tutora del projecte, Belinda León, contextualitza el treball, explica que “El Puig Estiu va ser el nom que li vam donar a la revista, ja que és un treball fet per alumnes del  Puig i està pensada per fullejar-la a l’estiu ja que és el resultat de moltes de les coses que han après aquest any”, i declara els seus objectius: millorar el treball en equip, consolidar el respecte per les diferències culturals i tenir com a referent positiu al grup que els apadrinava, el 4t D.

Grup 4t D

Respecte al projecte de 4t D, no s’han limitat a fer una feina teòrica, sinò que han tractat de portar-la a la pràctica com a padrins dels alumnes de 1r d’ESO, perquè consideren que quan l’alumnat de primària passa a secundària hi troba moltes diferències i cal acompanyar-lo i guiar-lo perquè cap alumne es pugui sentir desorientat en aquest moment de canvi. Deixem, però, que siguin els mateixos alumnes que ens expliquin el sentit del seu treball:

“Vivim en una societat obsessionada en crear una bombolla per al benestar adult, però no
aconseguim adonar-­nos compte de la importància de sembrar una autoestima forta sobre
el nostre futur, els nens. És molt important que aquests petits cors creixin en un medi d’adults equilibrats, ja que això serà el millor que els puguem transmetre. En canvi, si ens parem a pensar sobre el tema, ens costarà una misèria conscienciar­-nos que fem les nostres mancances visibles. Així com els animals, els nens perceben les nostres pors, ergo les nostres inseguretats i les fan seves amb gran facilitat. Davant d’aquest succés, és cert que ens hem d’esforçar perquè això passi en menor mesura. Però, com podem fer-­ho? En primer lloc hem de tenir en compte que som el seu millor exemple a seguir, és a dir, que necessitem fomentar la nostra estima. En segon lloc, la nostra forma de tractar­los, així com en els valors que demostrem i inculquem, és a dir, en com els eduquem. D’això tracta aquest treball col∙lectiu. Que els nens nouvinguts a l’ESO no xoquin contra un mur d’aspectes negatius, que els nostres consells arribin a la seva ment i cor, i sobretot a poder afrontar les seves pors i les seves penes. Per tant, es tracta d’un procés d’adaptació a les experiències de vida difícils o extremes. Parlem de resiliència, un terme definit com ‘la capacitat humana d’assumir amb flexibilitat situacions límit i sobreposar­-s’hi i el qual no es té gaire en compte en els centres escolars i molt menys en el “modus operandi” de les assignatures. Això ens ha fet replantejar sobre la necessitat i l’obligació que tenim d’incorporar la resiliència dins de les aules, perquè els alumnes puguin aconseguir els seus objectius. Arribat el moment, li hem donat molta importància a l’empatia, a la capacitat de posar­-se en la pell de l’altre, fent­-nos partícips dels seus temors i vivències. Però creiem que cal anar un pas més enllà i també concedir la importància que es mereix a la resiliència per afrontar amb plenes garanties l’èxit dels nostres companys de 1r”, escriuen a la memòria final els alumnes de 4t D guiats per la tutora del projecte, Yolanda Moneo.

En definitiva, tenim aquí dos bons exemples de treball d’educació per a la ciutadania i de defensa del diàleg  i de la cultura de la pau, pels quals hem de felicitar molt cordialment els seus autors, l’alumnat i les professores participants, al mateix temps que agrair-los el seu esforç per crear vincles i construir ponts. Ara només cal esperar que tota aquesta feina que fan molts professors per l’educació cívica a les aules tingui tot el suport i el reconeixement que es mereix per part de la societat i que doni els seus fruits.

Contra la discriminació de la dona

Malauradament, la discriminació de la dona continua vigent al nostre temps en diversos àmbits i sota diferents mecanismes, de vegades per acció i d’altres per omissió. En veurem alguns exemples recents.

Àmbit mediàtic internacional. Abans d’acabar l’any, des de 1927 la revista setmanal nord-americana Time distingeix com a Persona de l’any algun personatge d’actualitat (de fet, el títol era “Home de l’Any” fins a 1999, però el van canviar per evitar les crítiques per discriminació sexista). Com que, lamentablement, són molt poques les dones que han estat guardonades amb aquest títol i com que aquest any, el 2012, hi ha diverses candidates, la revista potser acabi elegint una dona, per destacar la seva labor. Les dones candidates aquest any són Hillary Clinton (secretària d’Estat dels EE.UU.), les Pussy Riot (víctimes de la intransigència de les autoritats polítiques i eclesiàstiques russes), Aung San Suu Kyi (líder de l’oposició democràtica a Birmània), Marissa Mayer (informàtica, directora de Yahoo!),  Gabby Douglas (medalla d’or de gimnàstica artística als Jocs Olímpics de Londres) i Malala Yousafzai, la jove pakistanesa de 15 anys que el 9 d’octubre va ser víctima d’un atemptat —un tret al cap— dels talibans per defensar el dret a l’educació per a les dones.

Aquest tipus d’esdeveniments (Persona de l’any) potser tingui solament una importància mediàtica, és veritat, però s’ha de reconèixer que és molt trist que des de 1927 fins ara només sis vegades hi hagin estan distingides dones amb aquest reconeixement (i en tres casos almenys, acompanyant el seu marit respectiu). És un fet trist que produeix vergonya aliena i, al mateix temps, representatiu dels prejudicis masclistes que governen el món i que encara produeixen, en conseqüència, una certa invisibilitat dels mèrits de les dones.

Àmbit social internacional. Un altre cas va saltar de la premsa a l’opinió pública internacional el passat 1 de desembre, quan vam poder llegir als diaris una informació sobre el SMS (“La seva dona està abandonant el país) que els homes casats de l’Aràbia Saudita reben quan la seva dona, fills o treballadors al seu servei arriben a la finestra de control de passaports de l’aeroport i es disposen a sortir del país per la raó que sigui. Segons va comentar l’activista Badriya al Bishr al diari Al Hayat en denunciar aquests missatges, “les autoritats estan fent servir les noves tecnologies per vigilar les dones” i “continuar mantenint-les en estat d’esclavitud” (en aquest país, i a altres països de la zona, les dones necessiten l’autorització del pare o del marit per treballar o viatjar).

Àmbit polític. Com es recordarà, a la IX legislatura, presidida por José Luis Rodríguez Zapatero, amb la finalitat, entre d’altres, d’impulsar polítiques d’igualtat entre homes i dones, va funcionar al Govern espanyol durant dos anys, de 2008 a 2010, un ministeri dedicat a la igualtat. No entrarem ara a valorar en concret els resultats obtinguts per aquest ministeri. Només volem constatar que un ministeri d’aquestes característiques pretén, en línies generals, una visualització pràctica de la necessitat de defensar la igualtat de drets socials entre les persones al marge del seu sexe o de les seves preferències sexuals. Si ara fem una breu ullada sobre algunes informacions recents facilitades per la premsa en relació a la dona a l’àmbit polític espanyol, tenim el següent resultat:

  • Al Parlament català elegit el passat 25 de novembre hi ha 81 homes i 54 dones. (Al Govern català de l’anterior legislatura, hi havia 11 homes i 3 dones conselleres.)
  • Al Govern espanyol actual, hi ha 10 homes i 4 dones ministres.
  • A la Junta d’Andalusia, on hi ha una conselleria d’Igualtat, són 7 homes i 5 conselleres.
  • Al Govern de les Illes Balears, a més del president, hi ha 7 consellers i cap consellera.

Àmbit laboral. A Barcelona, una dona, després de treballar en la neteja d’una comunitat de propietaris a temps parcial durant 18 anys, en complir 66 anys, va veure denegada una prestació de jubilació per no tenir el requisit mínim de cotització de quinze anys exigit per la llei espanyola. De fet la dona tenia, com diem, 18 anys cotitzats, però a jornada parcial. Un jutjat de Barcelona interessat pel cas va presentar una pregunta al Tribunal Europeu, i aquest li va respondre el passat 22 de novembre dient que la legislació espanyola és discriminatòria respecte a la dona, atès que el treball de jornada parcial, que és el més freqüent en el cas de les dones, requereix més anys de cotització. (Veure més informació sobre el cas.)

Després de llegir aquestes notícies, després de recordar els articles de la Declaració Universal de Drets Humans que parlen de la igualtat, ens preguntem: ¿Hi ha en la pràctica igualtat efectiva de drets i de reconeixement entre homes i dones? ¿Són els mitjans de comunicació conscients de la seva responsabilitat davant la invisibilitat de la dona en determinats àmbits? Quan es confeccionen les llistes electorals, ¿es tenen en compte els criteris d’igualtat entre homes i dones? ¿Per què els drets de les dones són conculcats amb tanta facilitat a tot arreu? ¿Com lluitem des del nostre àmbit quotidià —laboral, social i familiar— per defensar l’equitat entre homes i dones? Deixem aquí aquestes preguntes per obrir debat i per començar a recollir testimonis i opinions sobre la discriminació de les dones… I tu, com ho veus?

PD (13-12-2012).- Un informe realitzat per la Secretaria d’Estat per la Igualtat i fet públic avui ha arribat a la conclusió que les dones guanyen a Espanya un 37% menys d’incentius que els homes. Aquesta discriminació salarial per raons de sexe es més gran als treballs amb remuneració no subjecta a criteris no objectius, diu el diari El País, on hem llegit la informació. I més: “Si descomptem circumstàncies que en sí mateixes contribueixen a la desigualtat salarial, com són els nivells de formació o les característiques i mides de les empreses, ens trobem que hi ha un bon percentatge de desigualtat salarial, entorn al 50%, que roman inexplicat i que només pot atribuir-se a raons de sexe. És aixó el més preocupant de tot”, ha dit Juan de Lucio, director del Servei d’Estudis del Consell Superior de Cambres i coordinador del treball. (Veure més informació).

 

Calen les normes?

Calen les normes? Un debat

Som els alumnes de quart de ESO (grup B) de l’Institut Puig  Castellar. Aquesta memòria fa referència al debat que hem gravat a classe a propòsit de la matèria d’ètico-cívica, on debatem sobre la necessitat de les normes a la nostra societat, tant de les lleis com de les normes socials (Drets humans…). El debat ha estat orientat a partir de la pel·lícula El senyor de les mosques, que vam veure prèviament. [La pel·lícula està basada en la novel·la del mateix títol de l’escriptor britànic William Golding.]

Aquesta pel·lícula ens explica la història d’uns nens que van sofrir un accident d’avió i van quedar nàufrags a una illa deserta. Al començament els nens estaven tots molt units, es repartien els treballs i ho feien amb molt de gust, però desprès un grup d’ells va començar a saltar-se les normes i a donar més importància a coses com la caça que a mantenir el foc encès, que era realment el més important per  tal que algú els veiés i els rescatés. Es quan van començar a anar formant dos grups i, finalment, el grup dels més racionals només el conformaven dues persones, una de les quals va acabar assassinada pel grup rebel. Finalment els rebels volen assassinar el noi que està sol i es quan es topen amb una autoritat i pensen i s’adonen d’allò en què s’han convertit. Després de veure la pel·lícula, se’ns va plantejar si estàvem a favor que en la nostra societat hi hagués normes o no, vam formar dos grups i vam gravar el vídeo que lliurem.

Al debat van sorgir els arguments que veiem explicats a continuació:

Arguments a favor que hi hagi lleis a la nostra societat:
1. Som una societat molt gran i necessitem algú per sobre nostre per poder controlar-nos.
2. No tothom és responsable dels seus actes, per tant necessitem una autoritat competent que ens orienti.
3. La societat és un lloc de convivència i necessitem ordre perquè no sigui la llei del més fort.
4. Les normes poden garantir la seguretat i la igualtat.

Arguments en contra que hi hagi lleis a la nostra societat:
1. Que cadascú ha de controlar el seu entorn vital per així desenvolupar millor la seva individualitat.
2. Que les lleis no sempre són justes, per tant, no són necessàries.
3. Les lleis són relatives, depenen del context, per tant, no són fiables.
4. Les normes i les lleis anul·len l’autogestió i l’autonomia personal.

Desprès d’exposar els nostres arguments, hem fet un torn obert de paraules on cadascú, lliurement, ha expressat la seva opinió. En aquest temps, un parell de companys han decidit canviar de grup ja que han cregut que les aportacions del bàndol contrari eren més encertades. Van sorgir temes com el nostre entorn a l’institut, la vida personal o, fins i tot, temes que no tenen res a veure amb la nostra vida quotidiana com, per exemple, la vida dels pobres de l’Àfrica o els psicòpates.
Si una cosa ha quedat clara és que al final la matèria donada a l’aula té més  a veure amb la nostra realitat del què pensàvem, no només hem après a posar termes tècnics a temes dels quals ja parlàvem normalment, com si és just que s’expulsi algú per arribar tard o si s’ha de deixar que faci el que vulgui.

Conclusió: Malgrat que algunes de les lleis que tenim no són massa justes, la societat en què vivim està molt ben estructurada gràcies a elles. Mentre l’ésser humà no sigui capaç de fer sentir el seu sentit comú i la seva voluntat per dur a terme els seus actes, seguirem necessitant una guia de conducta per seguir tirant endavant sense arribar al punt del caos.

Ens ha agradat molt fer aquest treball perquè hem pogut donar la nostra opinió lliurement i parlar d’un tema que ens involucra a tots avui dia.

Alumnes de 4t B

Plataforma d’Afectats per la hipoteca a la gala del Català de l’Any

La dació de pagament és una vindicació de la Plataforma contra el desnonament, de les persones que formen part del col·lectiu premiat que apareix en aquestes imatges, i de molts altres moviments socials crítics de les estratègies i, en alguns casos, estafes del sistema financer espanyol (i català).

Es demana, bàsicament, que si una família no pot pagar la seva hipoteca -en alguns casos perquè algunes persones del grup estan a l’atur, i no per voluntat pròpia sinó perquè han estat acomiadades, amb forta disminució dels seus ingressos anteriors- la cesió de la casa a la entitat financera, al banc que els hi va concedir el prèstec en la majoria dels casos, sigui suficient per cancel·lar el deute pendent. De fet, tot el que fins llavors hagi pagat la persona implicada, ha anat per sempre més a les arques de l’entitat bancària que els hi va deixar els diners, tant el capital com els importants interessos abonats durant el període. En molts països del nostre entorn, aquesta és la pràctica habitual: donar la casa hipotecada al banc, cancel·lar el deute i no quedar res pendent, no com a Espanya (i a Catalunya) fins ara: després d’entregar la casa, encara queden diners per retornar.

La iniciativa popular legislativa de la que es parla al vídeo necessita recollir 500 mil firmes en tot l’Estat -no és impossible!- perquè aquest  canvi de legislació arribi a les Cortes per ser discutit. Una altra cosa, és clar, és que sigui acceptada en el Congrès i en el Senat. De fet, en algun moment, algun grup parlamentari ja ha proposat aquest canvi de legislació. Les firmes de la ciutadania donarien més força a la proposta.

Salvador L. Arnal, professor d’Informàtica

Internet i jo

Les noves tecnologies: Internet i nosaltres

En els meus cinquanta anys de vida he conegut molt canvis tecnològics —des de petita,
que sentia per la ràdio del menjador el contes de Tambor, fins ara que disposem de televisors i tauletes intel·ligents, on podem veure els programes que més ens agraden i conversar amb persones que viuen als antípodes…..
He vist els grans canvis que ha tingut la xarxa mundial d’Internet. El meu primer contacte
amb la xarxa va ser l’any 1981, quan en un seminari que vaig fer com a estudiant de
cinquè curs de la llicenciatura de Ciències Químiques, es va connectar telefònicament
l’ordinador de la biblioteca de la Facultat amb un ordinador que es trobava als Estats Units, on hi havia una base de dades sobre productes químics; per tots nosaltres va ser molt sorprenent i per uns instants vam viatjar al futur. Aquesta experiència la recordo molt
gratament encara que ara és un fet massa normal: sempre que obrim l’ordinador estem
connectats a la xarxa sense obrir cap programa.

Per tot això, vull començar aquest fòrum sobre el que representa Internet per a tots
nosaltres —les primeres intervencions són un exercici de classe dels meus alumnes de
primer de batxillerat. Espero que molts de vosaltres intervingueu per donar les vostres
opinions.

Montserrat Pagès, professora de Física i Química

L’impacte de la globalització

La globalització o mundialització constitueix una nova fase del capitalisme caracteritzada per l’expansió de l’economia de mercat a nivell planetari, que es fa especialment visible a partir de la caiguda del mur de Berlín (1989) i la descomposició de l’anomenat socialisme real o comunisme.

La globalització ha permès la intensificació del comerç internacional, la mundialització del capital i la transnacionalització de les grans empreses —aquests no són fenòmens nous, sí ho és la seva magnitud i intensitat—, és a dir, ha possibilitat la creació d’un mercat mundial cada cop més interrelacionat i articulat.

La globalització s’ha vist afavorida pel canvi de paradigma econòmic, que ha qüestionat la intervenció de l’Estat en l’economia, és a dir, les polítiques keynesianes, les quals han estat substituïdes per altres teories que propugnen una visió actualitzada del liberalisme econòmic d’Adam Smith: l’exaltació de les bondats de l’economia de mercat, definida no solament com el sistema més eficaç d’assignació de recursos i de producció de béns i serveis, sinó l’única via de creixement econòmic i d’increment de la renda nacional. Aquest paradigma ha comportat també la creença que el sector privat gestiona més eficaçment els recursos que el sector públic, fet que ha conduït a la reducció progressiva de la intervenció de l’Estat en l’economia, fins a la seva reduïda expressió actual, l’Estat mínim.

Aquest canvi de paradigma ha propiciat la liberalització del comerç i la lliure circulació del capital financer, mitjançant l’eliminació progressiva dels aranzels o de tots aquells entrebancs jurídics que impossibilitessin aquest objectiu.

La mundialització també ha comportat la transnacionalització de les empreses a zones del planeta anteriorment no industrialitzades, una transnacionalització que té com a objectiu l’increment dels beneficis empresarials mitjançant la reducció de costos (salarials, ambientals, etc.) i/o d’impostos. La globalització ha reordenat el mapa industrial a nivell planetari, fent desaparèixer progressivament algunes indústries emblemàtiques del primer món (tèxtil, confecció, l’automòbil, etc.), i creant pols de desenvolupament als anomenats països emergents.

La mundialització de l’economia no hagués estat possible sense altres fenòmens paral·lels:

a) L’abaratiment progressiu del transport, que ha permès fer competititus molts productes elaborats en zones llunyanes.

b) Les noves tecnologies de la informació i la comunicació (TICs) que permeten als agents econòmics la interconnexió a temps real a nivell mundial, facilitant tot tipus d’intercanvis; béns, serveis, circulació de capitals, inversions, informació i coneixement.

La globalització ha comportat la creença que el lliure mercat, la “mà invisible”, podia garantir a la llarga la prosperitat del planeta i dels seus ciutadans. És per això que tots els països havien d’obrir les seves fronteres, atraure la inversió estrangera, possibilitar les exportacions, permetre a les empreses d’altres països la seva instal·lació, aconseguint que àmplies zones del món s’industrialitzessin, mitjançant la captació de nous capitals i la transferència de tecnologia. La presència de pols de desenvolupament i l’aparició d’èlits pròsperes en aquestes regions més pobres propiciaria una “cascada de riquesa” que arribaria fins i tot a les classes menys afavorides.

En resum, la globalització se’ns està transmetent com la millor eina de desenvolupament i prosperitat mundial, sempre i quan tots els països estableixin polítiques adequades per aconseguir aquestes metes. Aquest conjunt de mesures es coneixen com polítiques d’estabilitat, o Consens de Washington, també com polítiques neoliberals, i han estat propiciades pel FMI, el BM, el G-7 o l’OCDE.

Aquestes polítiques han comportat reajustaments pressupostaris en tots els països desenvolupats, tendents a reduir el seu dèficit i el deute públic, privatitzant les empreses públiques no deficitàries, fins arribar al pressupost zero, sense oblidar el desenvolupament de polítiques de control de la inflació i d’estabilitat monetària.

Més dràstiques han estat les mesures pressupostàries que han hagut d’adoptar els països del Sud, ofegats pel seu deute extern, i amb resultats molt desiguals.

Ara bé, un cop descrits els canvis que s’han produït com a conseqüència de la globalització, hauríem d’analitzar com ens afecten.

En primer lloc, cal afirmar que els efectes de la mundialització econòmica no són iguals per a totes les àrees del món. En termes macroeconòmics, tenint en compte exclusivament el PIB, el planeta presenta grans desigualtats, ja què si bé és cert que s’han assolit alts nivells de creixement a EEUU, Europa, Japó i als països emergents, especialment a l’Índia i a Xina, també és cert que una part del planeta, l’Àfrica subsahariana, per exemple, no participa d’aquesta pretesa prosperitat. Podríem afirmar, aleshores, que la mundialització no és bona per a tothom.

Els efectes en els països desenvolupats tenen característiques i manifestacions pròpies. Un dels efectes que es poden observar, i que ha estat ben diagnosticat per sociòlegs i politòlegs, és la crisi de l’Estat Nació, atès que està perdent efectivitat i legitimitat.

L’Estat davant de la mundialització econòmica es mostra incapaç de solucionar els problemes globals, aquells que transcendeixen a les seves fronteres i que escapen a la seva jurisdicció. Tot i que la crisi de l’Estat tutelar és anterior a la mundialització de l’economia i es fa visible a partir de la crisi del petroli (1973), aquesta no ha fet sinó accelerar-la. Com diu Ulrich Beck (Què és la globalització?), “el nucli ideològic del globalisme consisteix sobretot en acabar amb les distincions fonamentals de la primera modernitat, és a dir, l’existent entre política i economia. L’àrea principal de la política —la delimitació dels marcs jurídics, socials i ecològics dins dels quals el fet econòmic és possible i legítim socialment, s’amaga o s’aliena”. Així, la globalització econòmica com ideologia del domini del mercat mundial, del liberalisme, en alienar les decisions econòmiques al lliure mercat, i no l’Estat, comporta la progressiva deslegitimizatció política d’aquest davant la ciutadania.

L’Estat es mostra incapaç de solucionar alguns dels problemes que l’afecten, com la pèrdua de llocs de treball per la deslocalització industrial; la precarització laboral en amplis sectors de la població menys formada; la impossibilitat d’accedir a una vivenda digna pels preus del mercat immobiliari; la inseguretat provocada per la globalització del terrorisme o la insuficiència d’ajuts socials per a tots els col·lectius amb rendes baixes, especialment amb l’arribada d’immigrants, inicialment molt més febles.

Tot això ha minat les bases del contracte sobre el que s’assentava l’Estat Nació, un contracte social i polític mitjançant el qual cada persona cedia a l’Estat part dels seus drets per poder-los exercir col·lectivament com a ciutadà en benefici de l’interès general. Una de les conseqüències més evidents és la deslegitimitat de l’Estat, que s’està traduint en una pèrdua de credibilitat de les institucions polítiques i dels partits que les governen.

La desafecció dels ciutadans de la política, més ben dit de la seva “classe política”, és deu, en bona part, a la seva impossibilitat per poder resoldre tots els problemes de les persones a les que representen i han de servir. No és alinea aquesta deslegitimització a l’existència d’un Estat cada cop més a remolc de les decisions d’institucions globals com el FMI, BM, OMC i BCE, entre d’altres, per altra banda amb grans dèficits de representativitat democràtica.

En resum, una desafecció provocada per la percepció d’una ciutadania que no veu ja, a l’Estat com sostenidor de la seva seguretat i benestar.

La segona gran conseqüència de la mundialització econòmica és la redistribució de les activitats econòmiques a escala planetària, distribuint poder i riquesa segons nous paràmetres socioeconòmics. Si bé fins ara, el món es podia dividir entre països rics i pobres, desenvolupats o subdesenvolupats, entre el Nord i el Sud, l’aparició de nodes metropolitans estratègics en diferents punts del planeta, gràcies a la relocalització del capital i les activitats productives a nivell mundial, estan creant una neoburgesia que conviu amb capes de desheretats als països emergents, però també un Quart Món als països rics.

Actualment s’estan produint canvis en l’ocupació i en les relacions capital-treball que estan afectant a la segmentació social dels països i regions implicades. Si bé hi ha zones en declivi en termes d’activitat econòmica i ocupació, altres noves neixen com a conseqüència de la deslocalització i dels moviments del capital.

Aquests canvis serien menys traumàtics si no estiguessin acompanyats per la precarització laboral i la reducció de la protecció social que s’observa als països desenvolupats, on amplis sectors de la població no poden competir amb els baixos salaris i rendes dels països subdesenvolupats. Aquest atur estructural no pot ser fàcilment integrat al mercat laboral actual.

Per una altra banda, la globalització tampoc està generant prosperitat a grans espais geogràfics, concentrant-se una part de la misèria en determinades regions del planeta, constituint la immigració als països rics la seva única solució de supervivència. Una emigració que en èpoques recessives i amb un increment de l’atur pot generar tensions socials que caldrà gestionar.

Gemma García Fuertes

Mesures per frenar el consum

El 9 de febrer de 2012, a la secció “La Contra” del diari La Vanguardia, sota el títol “Cal establir mesures per frenar el consum”, van entrevistar l’economista Tim Jackson.

Tim Jackson, professor de desenvolupament sostenible a la Universitat de Surrey, proposa un seguit de mesures per sortir de la crisi partint d’una profunda reflexió crítica sobre el sistema actual. Proposa mesures que van des de replantejar-se els objectius de les empreses fins a revaloritzar el sector dels serveis, des d’apujar els impostos sobre els recursos naturals i la contaminació fins a imposar restriccions sobre la publicitat, des de la redistribució de l’ocupació mitjançant la reducció d’hores laborals fins a reformar els sistemes financers.  Totes aquestes interessants idees s’enmarcarien en models anomenats de decreixement, emparentats als proposats, per exemple, per La Touche. Qüestionen, per tant, l’opinió que la prosperitat sigui inseparable del creixement: “la prosperitat té a veure amb la qualitat de la nostra vida i de les relacions, i l’economia s’hi ha d’adaptar” , “a banda d’acumular i consumir, no té res a veure amb prosperar, és insostenible financerament: de fet la crisi que ara vivim és la conseqüència d’aquest sistema insostenible”, ens diu Tim Jackson.

Aquest article el vaig llegir un dia abans de començar el tema de l’economia d’entreguerres i el Crac del 29 a classe d’Història del Món Contemporani. Vaig pensar que era perfecte per generar una reflexió a la classe entre l’alumnat de batxillerat. Realment, recomano que llegiu aquesta entrevista, així com el llibre del professor Jackson Prosperidad sin crecimiento: Economía para un planeta finito (publicat per l’editorial Icària) o, si més no, l’article que, pocs dies després de l’entrevista, va publicar el periodista Antonio Cerrillo sobre aquest mateix tema a La Vanguardia (“Una economía lenta para poner el planeta en forma”). Què hi penseu? Com creieu que pot ser un desenvolupament sostenible? Quines mesures es podrien prendre per frenar el consum?

Marta Navarro

Vaga d’estudiants

Amb l’objectiu d’expressar la seva opinió i d’obrir un debat sobre la política de les retallades del pressupost dedicat a l’ensenyament, Laila Bahhar, alumna de 4t d’ESO, ens ha enviat la següent crònica:

Un article que intenta plasmar la decepció i la impotència de milers d’estudiants que volen tindre una educació pública i de qualitat.

L’octubre de l’any passat (2011), es va convocar des del Sindicat d’Estudiants una vaga. Totes les persones que varen estar enfurismades amb el sistema que s’està seguint i amb les retallades bestials que s’estan duent a terme, van anar a la Plaça Universitat de Barcelona per manifestar el seu descontent i demanar explicacions. Entre els manifestants, vaig anar-hi jo, i una companya de curs. Crec que vàrem ser les úniques del nostre institut, i això em va desagradar perquè, en realitat, les retallades ens afecten a tots, i si tenim l’oportunitat de manifestar-nos lliurement (que això no passa a tots els països), podem fer unió i garantir-nos una possible educació pública sense retallades. Quan vam arribar a la Plaça Universitat ens vam reunir un petit grup de persones per repartir-nos les pancartes, com que érem les primeres persones en arribar-hi, vam estar al cap de la manifestació, la gent venia de 10 en 10, i després venien en grups de 30 i 40, fins que al cap de mitja hora, ja érem moltíssimes persones. Els mossos d’esquadra no ens treien l’ull de sobre, es pensaven que faríem un gran enrenou i que la gent solament venia a fer xivarri, doncs bé, el cap del sindicat ens va demanar que féssim un “cordó” que separés la gent manifestant de la gent del carrer, així ningú vindria a donar una imatge equivocada dels manifestants, perquè la manifestació era seriosa, i el més important és que era pacífica. Però això va durar poc, quan no portàvem més de 15 minuts pels carrers de Barcelona (que per cert estaven tallats), va vindre un noi encaputxat i va ruixar amb esprai de color groc tota la pancarta, llavors les persones que estàvem davant del tot, entre elles jo, vam ser assolides per l’esprai, van vindre més persones i van intentar detenir-lo però ell va fugir. Llavors totes les càmeres de televisió i les càmeres fotogràfiques van començar a gravar l’escena.

Poc després vam continuar baixant pel carrer de El Corte Inglés de Plaça Catalunya, una furgoneta amb càmeres i un home sobre d’ella dirigia amb un aparell de megafonia els eslogans que devíem de cridar, això anava molt seriosament, però a la vegada era divertit. Tots ens hi vam deixar la pell. No vam parar de cridar càntics com: “Que no, que no, que no nos representan…”,  i també: “Els diners dels banquers, per a l’institut obrer…”, i una de molt graciosa com: “Boti, boti, boti, banquer qui no boti…” , llavors tothom va començar a botar. La majoria de manifestants teníem una pegatina enganxada al cos que posava escrit: “El culpable és el capitalisme, visca la lluita de la joventut, lluita per la revolució.”

Quan vam arribar a la seu del Parlament de Catalunya, ens vam parar tots i vam començar a cridar contra les retallades i sobretot a demanar-li al nostre president, el senyor Artur Mas, que parés amb les retallades i que tinguéssim una educació pública de qualitat.

En la imatge, es pot veure com tres noies, manifestaven el seu descontent amb una demostració castellera, les vam conèixer i elles venien de molt lluny, és a dir, que centenars d’estudiants d’arreu de Catalunya van vindre per manifestar-se, això, sincerament, diu molt de la gravetat que estan tenint les retallades. Segons les dades oficials de la pàgina web del Sindicat d’Estudiants, la manifestació va convocar 100.000 persones a Catalunya (sense comptar Madrid, el País Valencià, Galícia, etc.). Aquell dijous 6 d’octubre del 2011 mai se m’oblidarà, a més que va ser la primera manifestació a la que vaig acudir, vaig poder veure la unió que va haver-hi entre aquella gent, perquè sense conèixer-te de res, et tractaven com si et coneguessin de tota la vida, perquè al cap i a la fi, totes les persones que estaven presents a la manifestació sabien perquè estaven allà i sabien que totes les persones tenien un missatge únic i clar. També em va impressionar veure tantes càmeres de televisió gravant, però quan vaig arribar a casa la notícia la van passar per sobre com uns 10 segons com a màxim per les dues hores o més que va durar la manifestació. Els mitjans de comunicació són vitals per transmetre a les persones el que passa en aquest món, però, malauradament, la gran majoria estan tan manipulats o tan venuts per als seus propis interessos que no val la pena discutir-hi.

Després d’haver explicat la meva experiència, he reflexionat més sobre el tema, i de debò, per al nostre bé conjunt i col·lectiu, la pròxima vegada que es convoqui una manifestació, féu sentir la vostra veu, deixeu a part per uns moments la Play Station o altres entreteniments, i pareu-vos a pensar tres coses: per què està passant això, què han fet malament per ara retallar els serveis públics, i l’última i la més complicada de contestar: quina és la solució…

De debò tenim que pagar pels errors o negligències que estan realitzant els de dalt, amb els de dalt m’enredereixo a qui ens governa (o no) indirectament. Nosaltres els estudiants tenim que tindre una educació per tenir un mínim de cultura, perquè al cap i a la fi, l’educació es un dret, un dret que ara ens ho estan posant molt difícil i que indirectament ens ho estan impedint. La nostra veu, la veu del poble, pot ser una eina fonamental per evitar possibles “catàstrofes” com privatitzar l’educació, dic catàstrofes perquè és l’única paraula que pot definir la nostra situació d’avui dia. Una situació, que amb la nostra unió, es pot impedir.

Laila Bahhar (4t d’ESO B)

.

Bitcoin, una moneda electrónica P2P

Bitcoin es una moneda digital descentralizada. Sí, puedes cambiar euros, dólares y otras monedas por bitcoins en varios sitios y viceversa. ¿Qué puedes hacer con bitcoins? pues lo mismo que con las otras monedas: comerciar o realizar transacciones entre quienes estén de acuerdo en utilizar la moneda.

Pero, ¿las bitcoins tienen representación física? ¿son la moneda de algún sitio? o ¿hay algún banco central que las soporte?

Bitcoin es una moneda sin representación física, está hecha para el mundo digital, así que se representa con bits. Con las monedas ‘normales’ ocurre lo mismo en gran medida, no hay papel moneda suficiente para representar ‘todo el dinero’, la mayoría del cual no son más que datos en sistemas informáticos.

Tampoco es la moneda oficial de ningún estado, unión económica o similar ya que ninguno se lo ha planteado. Tal vez aspire a ser un sistema monetario de Internet.

Y respecto al banco central no tiene ninguno porque está diseñada para no necesitarlo. De hecho Bitcoin no puede tener un banco central que controle su emisión. Por su diseño funciona en red, de manera descentralizada al margen de cualquier banco, lo que no deja de ser un problema técnico muy interesante.

Precisamente su autor, Satoshi Nakamoto, que es un pseudónimo para mantener el anonimato del autor o colectivo que diseñó Bitcoin, expresa su desconfianza en los bancos centrales con las siguientes palabras:

Se debe confiar en que el banco central no degrade la moneda, pero la historia de las monedas fiduciarias está llena de violaciones de esa confianza. Se debe confiar en que los bancos guarden nuestro dinero y hagan transferencias electrónicas, pero lo prestan mediante la reserva fraccionaria provocando oleadas de burbujas de crédito.

Cuando Satoshi Nakamoto inventó bitcoin pretendía crear una moneda inmune a la avaricia de políticos y banqueros. Una moneda completamente controlada por software.

Sistema monetario Bitcoin

En su corta existencia, comenzó a funcionar en enero de 2009, los bitcoins han sufrido muchas oscilaciones en su valor de cambio. Comenzaron valiendo menos de un centavo pero su valor se fue incrementando hasta que en junio de 2011 superaban los $29. Ahora 1BTC cuesta poco más de $3, pero dado que ahora hay unos 7.8M de bitcoins nos encontramos ante una economía de 23.4 millones de dólares.

Las diferencias monetarias con los sistemas tradicionales son notables. Hoy en día utilizamos dinero fiduciario que no está respaldado por ningún tipo de bien, esto es así desde que en 1971 el dólar dejó de estar respaldado por oro. Los euros, dólares y cualquier otra moneda que se utilice en la actualidad basan su valor únicamente en la confianza de la entidad emisora, su banco central.

El banco central puede emitir dinero cuando quiera, pero existe otro modo por el que aumenta la cantidad de dinero existente: la reserva fraccionaria. En nuestro sistema bancario cuando un banco recibe un depósito únicamente debe reservar una parte (típicamente el 2% en la zona euro) y puede considerar el resto usufructo. Si alguien realiza un depósito de 1000€ el banco guardará como reserva 20€ y considerará que cuenta con 980€ nuevos con los que podrá operar. El titular del depósito mantendrá un saldo de 1000€ mientras el banco opera con 980€, de manera que la cantidad de dinero existente ha pasado de 1000€ a 1980€.

Nada de esto ocurre en el sistema monetario bitcoin. La generación de bitcoins es automática y está controlada por un algoritmo determinista conocido por todos. Ningún actor tiene la posibilidad de cambiar el ritmo de generación de nuevos bitcoins.

Aproximadamente cada diez minutos se resuelve un bloque, después explicaré qué es, y se premia a quien lo ha resuelto con bitcoins nuevos. El premio lo puede ganar cualquiera de los que participan en la red bitcoin y es un incentivo para mantenerla. En la actualidad el premio es de 50 BTC nuevos por bloque, pero cada cuatro años el premio se reduce a la mitad. Está previsto que en 2013 pase a 25 BTC por bloque, en 2017 será 12.5 BTC por bloque y así sucesivamente.

Cantidad de bitcoins a lo largo del tiempo

La cantidad máxima de bitcoins alcanzará los 21 millones y para garantizar la granularidad monetaria cada bitcoin se puede fraccionar hasta 8 decimales. Así que es posible manejar céntimos de µBitcoin, que reciben el nombre de Satoshis.

Los bitcoins no se multiplican de ningún modo, su cantidad tiende a un valor finito y como son virtuales tampoco se destruyen nunca. Lo que sí puede ocurrir es que queden abandonadas en alguna cartera que ya nunca podrá ser accedida.

Otra diferencia fundamental es el modo en el que se realizan las transacciones. El dinero físico, en billetes o monedas, puede cambiar de manos de forma anónima y secreta. No ocurre lo mismo cuando se realiza una transacción electrónica con cualquier moneda. Existen registros bancarios y electrónicos de todo tipo.

Con los bitcoins cada usuario tiene una (puede tener varias) cartera, la cartera contendrá una (aunque pueden ser varias) dirección. Y a través de su cartera puede enviar una cantidad de bitcoins a cualquier dirección de cualquier otra cartera del mundo. La transacción formará parte de un registro público llamado cadena de bloques sobre el que daré detalles más adelante. Cualquiera puede seguir una a una todas las transacciones que se realizan en el mundo, pero en las transacciones únicamente aparecen las direcciones de origen y destino (además de la cantidad movida). Las direcciones pueden estar asociadas con un usuario de manera pública o no, porque cualquier usuario puede crear cuantas direcciones precise y utilizarlas sin divulgar su titularidad.

Transferir bitcoins de una dirección a otra no precisa de los servicios de ninguna entidad bancaria y estas tampoco son necesarias para depositar el dinero y evitar robos. En el sistema bitcoin se utiliza criptografía fuerte para proteger los ahorros de cada uno.

Así que pese a sus particularidades bitcoin también es una moneda fiduciaria basada en la confianza, pero no en la confianza en un determinado banco central o sistema bancario sino en la elegancia de sus algoritmos y el cifrado fuerte.

Detalles de implementación

La implementación del sistema monetario bitcoin hace uso de una red P2P para establecer conexiones entre los programas que representan las carteras o monederos de los usuarios. La red propaga las transacciones y replica la cadena de bloques que es el registro de todas las transacciones realizadas en la red.

Se utiliza criptografía fuerte (ECDSA y SHA-256) para asegurar la irrevocabilidad de las transacciones y se defiende de clientes maliciosos o del doble gasto sin necesitar un registro centralizado.

En los sistemas monetarios electrónicos suele existir un registro centralizado en el que se mantienen los saldos de los participantes para comprobar la validez de las transacciones. Así se descubre cuando un cliente malicioso, o que está funcionando mal, intenta gastar un saldo que no tiene. O intenta gastar un saldo en un lugar, y con el mismo saldo (no lo actualiza restando lo gastado) intenta una nueva transacción en otro lugar.

Pero un registro centralizado exige la confianza de todos en la entidad que lo gestiona y presenta un único punto de fallo para el sistema. Atacando dicho registro se deja fuera de juego a todo el sistema monetario. Inaceptable para Bitcoin.

Una de las ideas más originales del sistema monetario Bitcoin es la implementación de dicho registro de forma pública y distribuida mediante la red P2P. Dicho registro es la cadena de bloques.

Cuando un usuario quiere realizar una transacción utiliza su programa cartera para enviar determinada cantidad de saldo a una dirección bitcoin destino. La transacción está compuesta por la dirección de entrada, el saldo transferido y la dirección de salida. Realmente una transacción es más flexible pues permite aglutinar saldo de diferentes entradas para ser enviado a diferentes destinos (con posibles diferentes saldos transferidos). También es posible especificar una cantidad mayor de saldo de entrada frente al saldo de salida, diferencia que se interpreta como una comisión por procesar la transacción. En cualquier caso la transacción estará firmada con la clave privada de quien la inicia para garantizar la autenticidad del origen.

El cliente del usuario utilizará la red P2P para transmitir la transacción, de modo que el resto de pares puedan comprobar tanto la validez de las firmas como la disponibilidad de saldo antes de aceptarlo. Cada diez minutos se añade un nuevo bloque a la cadena de bloques, y las transacciones pendientes pueden ser incluidas en dicho bloque. Si no se incluyen en un bloque quedan a la espera de hacerlo en uno futuro.

Para garantizar la integridad de la cadena de bloques evitando que alguien pueda falsearla se utiliza una prueba de trabajo para resolver cada bloque. La dificultad de dicha prueba se adapta dinámicamente a la capacidad de cómputo disponible en la red P2P para que se pueda resolver un bloque cada 10 minutos. Completar un bloque requiere una gran capacidad de cálculo pero le permite obtener dos ganancias a quien lo completa: un incentivo de 50 BTC por bloque y la suma de todas las comisiones de las diferentes transacciones que forman parte del bloque. Por esto hay nodos en la red que únicamente se dedican a intentar completar el próximo bloque, son los llamados mineros pues invierten recursos (hardware más ancho de banda y electricidad) para obtener bitcoins mientras realizan un trabajo esencial, la construcción de la cadena de bloques.

El premio de 50 BTC por resolver cada bloque además de servir como incentivo para los mineros forma el mecanismo de creación y distribución de masa monetaria. Cada vez que se resuelve un bloque se crean 50 nuevos bitcoins que se asignan a quien lo ha resuelto. Pero como he explicado antes este premio no tiene un valor constante, cada 210000 bloques (unos 4 años) el valor del premio se reduce a la mitad. De manera que solo se llegarán a crear 21 millones de bitcoins. Se espera que en la medida en la que se reduzca el premio por resolver un bloque el aumento de transacciones permita que los mineros sigan encontrando un incentivo para su trabajo al ganar comisiones por procesar las transacciones.

Cuando se resuelve el bloque se propaga por la red P2P, donde cada par realiza la verificación de la prueba de trabajo y las transacciones anotadas antes de agregarlo a la cadena. Finalmente, cuando la cartera del destinatario recibe 6 confirmaciones (de diferentes pares) de que la transacción forma parte de la cadena de bloques se considera confirmada e irrevocable y se verá aumentado el saldo del monedero de manera definitiva. Mientras este proceso se lleva a cabo el monedero informará de que se ha recibido una transacción entrante cuyo saldo está pendiente de confirmación.

Puesto que cada uno de los bloques está enlazado con el anterior, realizar una alteración del registro de transacciones implicaría resolver el bloque modificado y todos los posteriores. Y hacerlo en un tiempo extremadamente corto, pues la cadena de bloques real no se detiene y cada 10 min añade un nuevo bloque.

Sobre la prueba de trabajo

La prueba de trabajo que permite dar por resuelto un bloque consiste en encontrar un número que concatenado con las transacciones del bloque permita que al calcular el hash criptográfico SHA-256 sobre el bloque (datos de las transacciones, más número, más referencia al bloque anterior) se obtenga un resultado menor que un valor marcado como objetivo por la red.

Puesto que las funciones hash criptográficas no son reversibles, fijar como objetivo que el hash debe dar un valor menor que X implica exigir cierto número de pruebas, en cada prueba se utilizará un número diferente y se calculará el hash SHA-256 del supuesto bloque.

Cada 2016 bloques resueltos (unas dos semanas), la red ajusta el valor del objetivo para adaptar la dificultad a la capacidad de cómputo de la red. Se fija el nuevo objetivo al valor que mejor ajuste la resolución de los 2016 bloques anteriores a dos semanas.

Hubo un tiempo en el que cualquiera podía resolver bloques con su ordenador personal. Me lamento de no haberme empeñado en ello la primera vez que oí hablar de los bitcoins y pensé que eran interesantes pero algo evitó que me pusiera a ello. Hoy en día no resulta práctico utilizar un ordenador personal, o por lo menos no hacerlo de forma individual. La razón es que la red P2P cuenta con mineros con suficiente potencia de cálculo como para que las posibilidades de resolver un bloque con la CPU de un ordenador doméstico sean ridículas. Una opción consiste en formar pools de máquinas que trabajen en equipo y compartan premios. Pero aún así las CPUs de los ordenadores se han visto reemplazadas por las GPUs de las tarjetas gráficas que permiten muchísima mas velocidad en el cálculo de los hash.

Para que os hagáis una idea de la dificultad de resolución de un bloque podemos mirar el último que ha sido resuelto en el momento de escribir esto: el bloque 158368.

El bloque contiene 26 transacciones y alcanza los 8.809KB. El número que ha sido añadido para que al calcular el hash se obtenga un valor inferior al objetivo es 2814646153. Eso quiere decir que primero se añadió 1 y se calculó el hash, luego 2, luego 3 y así sucesivamente. Es decir se han tenido que calcular más de 2800 millones de hash del bloque para encontrar la solución.

Mientras una CPU que utilice las instrucciones SSE para calcular el hash puede ejecutar 4 instrucciones de 32 bit por ciclo, una GPU como la Radeon HD 5970 puede ejecutar 3200 instrucciones de 32 bits por ciclo. Nada que ver.

¿Y de dónde saco bitcoins para rellenar mi cartera?

Ah! si yo lo supiese iba a ser pobre.

Bueno, ahí van algunas ideas:

  1. Trabaja. Haz algo productivo y encuentra a alguien que quiera pagarte por ello. No lo he explorado mucho pero seguro que en los MMORPG de más éxito puedes encontrar a jugadores que te pagarían por objetos o porque los acompañes como mercenario.
  2. Compra bitcoins en cualquier mercado de cambio, claro que esto exige que gastes euros y tal y como están las cosas no parece buena idea.
  3. Acude a Bitcoin Faucet y te regalarán 5mBTC = 0.005 BTC

Por último, si lo que quieres es vaciar tu cartera seguro que encuentras muchas más opciones. Por ejemplo puedes donar a WikiLeaks (en la dirección: 1HB5XMLmzFVj8ALj6mfBsbifRoD4miY36v ). Lo que es especialmente gracioso pues WikiLeaks está sometida a un bloqueo por parte de Visa, Mastercard y PayPal. EEUU puede pedir a esas compañías que bloqueen los pagos a WikiLeaks pero no puede hacer lo mismo con el sistema monetario Bitcoin. ¿No vale la pena solo por eso?

Otras cuestiones

Ya me he extendido mucho y todavía quedan muchas cuestiones pendientes: la capacidad de la red para escalar el número de transacciones por segundo, la reducción del consumo de ancho de banda/cpu de la cartera simplemente para mantenerse actualizada con los mensajes de la red P2P, las críticas (como las de Ingo Molnar) o los mitos más frecuentes. Un sistema monetario como bitcoin es necesariamente complejo y no precisamente por los hashes o las firmas digitales que para algunos pueden ser la parte más clara.

Siento predilección por las obras que funcionan y el sistema monetario Bitcoin se ha ganado mi admiración tenga o no algún futuro. Lamento no contar con suficientes conocimientos económicos para vislumbrar los cambios que el uso de un sistema como este podría traer, pero sospecho que economistas de tendencias enfrentadas podrían encontrar artimañas para salirse con la suya. Para montar todos los castillos en el aire que quieran.

Podemos leer que “en el mundo real” el BCE presta 489000 millones de euros a 523 bancos europeos, 489×1012€ creados de la nada y que se seguirán multiplicando gracias al multiplicador monetario. ¿De qué manera el mundo físico es distinto antes y después de inyectar semejante masa monetaria? De ninguna, pero jugamos a creernos las reglas que nos hemos inventado y tal operación realmente marca una gran diferencia, después de la operación el tesoro logra colocar su deuda con unos intereses menores que antes.

El sistema monetario bitcoin es diferente a lo que tenemos, pero alguien tiene que innovar y a fin de cuentas a mí tampoco me parece tan disparatado.

Si quieres probarlo solo tienes que instalar una cartera, en Ubuntu puedes escribir:

sudo add-apt-repository ppa:bitcoin/bitcoin
sudo apt-get update
sudo apt-get install bitcoin-qt