La ciutat: proximitat física i distanciament social

A propòsit del confinament: La ciutat, proximitat física i distanciament social

Em proposa un amic compartir amb els companys del Puig Castellar algunes impressions i pensaments d’aquests dies d’obligada i, necesaria, reclusió. Com començar? Són tants els nostres sentiments contraposats i estats d’ànim canviants en aquests dies; dies que afavoreixen també la reflexió, que obren nous camins al pensament. El nostre món ha canviat i necessitem repensar-nos, situar-nos de nou en ell.

Diria que, sobretot els primers dies, m’he sentit amarada d’una sensació d’estranyesa i d’irrealitat. Embolcallats en la relativa confortabilitat de les nostres cases podíem verament entrellucar l’horror viscut als hospitals o a les residències d’ancians? No hi estàvem acostumats a aquesta mort massiva i potser encara no ens hi hem acostumat i, tanmateix caldrà aprendre a viure amb aquest escreix d’incertesa que no havíem pas imaginat; inesperada celada que s’abat sobre alguns de nosaltres en l’etapa final de l’existència; llavors penso en els joves, s’hi acostumaran a aquest sentiment de fragilitat i vulnerabilitat en un moment de l’existència en què corren delerosos a l’encontre de la vida? I els nens, tendres criatures que en descobrir-nos de nou la infantesa ens han fet albirar en moltes ocasions el futur que ja no viurem però que imaginàvem seu, com seran ara els seus dies, com protegir-los de les nostres incerteses i pors?

Ens sentíem protegits i segurs i de sobte hem estat expulsats a la intempèrie. De cop i volta, la nostra vida ha canviat. Per salvar-nos, les cases s’han convertit en refugi i la ciutat amb les seves places i carrers ha esdevingut un territori abandonat. La casa i la ciutat s’han convertit en altres. Com no sentir-hi estranyesa? La casa és ara el nostre refugi però també presó, i la ciutat un territori “absent” del qual ha fugit el batec de la vida.

Mentrestant, els meus pensaments s’esmunyien cap al passat, com a vegades acostumo a fer. Al món antic, la casa i la ciutat havien estat espais de civilització que assenyalaven un dins i un afora, uns límits més enllà dels quals s’estenia un territori pel qual calia endinsar-se amb una actitud d’alerta, amatents a un atzar incert; i ara, en el nostre món, de forma inesperada, les nostres seguretats s’havien esvanit, a nosaltres però, no ens havia calgut abandonar la casa i la ciutat a l’encontre d’allò desconegut, el perill s’havia escolat silenciós, a les nostres cases, a les nostres ciutats i no l’havíem vist venir. Immersos en el ritme accelerat d’ocupacions i d’entreteniments de la vida moderna, confiats i enlluernats en les possibilitats, aparentment infinites, de les tecnologies punteres, havíem oblidat la vulnerabilitat intrínseca a l’existència, i ara la pandèmia venia a recordar-nos, de manera brutal, els nostres límits, la nostra fragilitat.

Els canvis a la ciutat en aquells primers dies de confinament esperonaven els meus pensaments d’una manera poc definida que tanmateix s’anava articulant al voltant de dos eixos: d’una banda, la casa i la ciutat i d’altra, les diferències entre comunitat i societat. Un sentiment en principi difús desvetllà les meves reflexions; en aquells dies del mes de març, amb places i carrers buits, érem poques les persones que transitàvem per la ciutat a fer les compres necessàries, i tanmateix, a les botigues o als carrers , hi copsava en les mirades de la gent, en el tracte amable, en la consideració personal de cadascun de nosaltres, aquell sentiment de comunitat que emergeix en moments especials en mig del traüt anònim de la gent; el darrer cop que havia experimentat aquest sentiment, havia estat a Barcelona, a l’agost de 2017 arran dels atemptats a Les Rambles; recordo el silenci de la gent en la ciutat, tothom parlava com en un murmuri; al metro i a l’autobús, les persones ens miràvem amb un sentiment de reconeixença: aquella ferida ens havia tocat a tots. Ara també ens sentíem amenaçats i indefensos i amb aquest sentiment recuperàvem de nou el sentit de comunitat.

Volia aprofundir-hi en aquests idees esparses tot i que els meus pensaments eren una mica desordenats i volàtils; així vaig enfilar el camí una mica intuïtivament, sovint eren les paraules les que em portaven,d’unes a les altres, a una nova percepció, un punt de vista abans no contemplat; les paraules sempre fan drecera, en els camins del coneixement. No es tractava tant de definir i precisar conceptes com de copsar i entendre els significats que romanen amagats en ells.

Em va semblar que el concepte de comunitat implicava una relació de proximitat, de veïnatge i reconeixement mutu entre les persones que hi pertanyen i que el concepte de persona indicava també un caràcter concret: en la comunitat cada membre és algú en relació als altres i d’aquí la qualitat orgànica de tota comunitat, de la qual se’n deriva, probablement, un altre aspecte a considerar: a la comunitat l’èmfasi recau sobre allò comú i col·lectiu i, en aquest sentit, al si d’una comunitat les persones es defineixen per la funció o posició que tenen com a membres dins del grup. En una comunitat, l’elecció d’un o altre destí diferent a l’esperat esdevé quelcom excepcional per al seus membres; en altres paraules, la idea de llibertat, entesa com a possibilitat d’elecció individual, de bon principi, no hi estaria contemplada. La idea de comunitat implicaria no solament ajuda i cooperaració al si de la comunitat sinó també hospitalitat envers els forasters: el rigor de la vida obligava a l’hospitalitat, costum aquest que ha arribat fins a l’època en moltes comunitats camperoles, on, per torn, cada veí havia d’acollir “els pobres caminants”.

Pel que fa al concepte de societat, com abans he dit, provaré no tant de donar una definició acadèmica com d’establir-ne alguns dels elements que la diferenciarien de la comunitat. Al meu parer, en una societat, tot i que és molt més que una suma d’individus, s’acabaria imposant el caràcter més aviat abstracte de la relació entre els seus components, a diferència dels trets de proximitat i reconeixença que abans hem destacat en la idea de comunitat. En una societat, de bon començament, els individus apareixen desposseïts dels seus trets personals i de les seves circumstàncies particulars i, per tant, ens són representats com a éssers anònims; l’anonimat, doncs, seria un tret destacat d’aquesta concepció d’allò col·lectiu. Els individus no vindrien definits en aquest cas per la seva funció dins de la col·lectivitat sinó que serien éssers lliures a l’encalç del seu propi destí.

Serveixin aquests tempteigs per precisar aquests dos conceptes com una breu introducció per provar a delimitar, ni que sigui precàriament, el marc conceptual en què ens hi haurem de moure. Abans, però, enfilem camí amb “la casa i la ciutat”.

La casa (oikos) i la ciutat (polis) eren els dos àmbits en què, al món clàssic (Grècia en particular) es teixia i sostenia la nostra condició humana; una i altra compartien, com ja he apuntat, el fet de ser espais civilitzadors, espais on es preservava i perllongava la vida; em sembla, però, que la seva articulació al si d’aquelles societats no es correspon ben bé amb el paper que una i i altra exerceixen en les nostres societats; en un principi, podria semblar que la casa correspondria al nostre àmbit de allò privat mentre que la polis se situaria en l’àmbit d’allò públic; no obstant això, diria que, al món grec, entre la casa i la polis existia una continuïtat que, probablement, a les nostres societats s’ha anat diluint. A la societat contemporània, la separació entre allò privat i allò públic és molt marcada i en algunes ocasions podríem dir que funcionen com àmbits segregats. Al món clàssic, i en particular al grec, crec veure en la casa un espai preparatori, una mena de llindar necessari abans de l’entrada a la vida pública. La casa i la ciutat es complementaven com a espais d’acollença per a l’infant, la casa, i d’aprenentge de la ciutadania, la polis.

Així doncs, m’agrada pensar que en aquell món, la casa i la ciutat compartien un tret que els era inherent, l’hospitalitat, una i altra eren espais que asseguraven empara i auxili; per als grecs, per als romans, tots els éssers humans eren o podien ser en algun moment de les seves vides, viatgers, i per tant persones necessitades d’ajuda i protecció. Al llatí, la mateixa paraula, hospes, servia per a designar tant al viatger que havia d’hostatjar-se en una casa o ser acollit com a refugiat en una polis o en una urbs, com a la persona que li donava acollida. El mot hospes implicava, doncs, uns vincles de mútua reconeixença, de reciprocitat.

I, com hem comentat anteriorment, l’hospitalitat sol anar unida a la idea de comunitat. Així doncs, la polis no solament era una unitat política, una societat, sinó que encara servava dins seu la idea de comunitat, d’hospitalitat deguda a tot viatger… Hi havia un reconeixement de la humanitat dels altres més enllà dels límits de la polis. És clar que tots coneixem les limitacions dels grecs en relació al mateix concepte d’humanitat, més restrictiu que el nostre, els habitants de cada polis s’identificaven en principi amb els de les altres polis, en un primer cercle d’humanitat: l’ecumene, “la Terra habitada” era l’Hèlade, més enllà dels seus confins hi havia altres pobles, designats com a barbaroi, estrangers. I a l’interior de la mateixa ecumene grega, les dones i els esclaus i els metecs vivien disminuïts també en la seva humanitat. Tanmateix, crec que podríem recuperar el sentit de comunitat i d’hospitalitat de l’antiga polis i portar-lo al nostre present per empeltar-lo al cor de la nostra idea d’ humanitat, verament, més eixamplada que la del món clàssic.

Abans potser, caldria preguntar-se quan es va esvanir aquest sentiment de comunitat? Permeteu una ràpida passejada pel passat per trobar-ne el trencall de camins que ens condueixen al present.

Podríem dir que les societats rurals de les quals procedim —i també les ciutats a la seva manera— conservaren la idea de comunitat fins a l’esclat de la Industrialització. Aquesta, en un procés alhora vertiginós i dilatat en el temps canvià de soca-rel moltes coses. La producció en cadena i el treball massiu esmicolaren els vincles que nuaven les societats tradicionals malgrat les diferències i antagonismes socials que hi podia haver.

La industrialització generà no solament un creixement econòmic sostingut, comportà també una expansió urbana que suposà una revolució en l’estructura i morfologia de les ciutats, tot plegat acabaria produint una “revolució antropològica”: canviaren els éssers humans i les seves formes de vida. El capitalisme necessitava, per a la seva consolidació, individus anònims, sotmesos a les lleis d’un mercat impersonal que no solament desqualificà els coneixements i habilitats tècniques dels antics artesans sinó que reduí cada treballador a mer instrument productiu. Aquesta despossessió d’allò humà tindrà una sèrie de conseqüències que es desplegaran en moltes direccions, algunes de les quals encara perduren. L’afebliment de la idea de comunitat en serà, probablement una d’elles.

L’anonimat dels treballadors, en trencar els vincles que travaven les societats tradicionals, obrí el camí vers una individualitat presentada en els textos dels revolucionaris del XVIII com a condició d’una llibertat que, ultrapassant l’antic marc social i polític, apareixia com un horitzó possible per a tots els éssers humans. Aquesta llibertat, proclamada com a universal pels pares de les Revolucions del XVIII (ells també la necessitaven per legitimar la seva lluita contra els privilegis de les monarquies) acabarà deixant a la intempèrie a molta gent. Per a molts la seva única llibertat serà la d’anar a treballar a les fàbriques per sobreviure. El desarrelament, l’exclusió social i la marginació ja existien, ara però, adquiririen unes altres formes, una despersonalització dels éssers humans, dels homes i dones concrets.

La ciutat fou l’escenari de la major part d’aquests canvis. Així “la ciutat moderna” esdevindrà un espai escindit, format per barris de burgesos que buscaven allunyar-se de la misèria i la lletjor per ells generada, del fum i el soroll de les fàbriques, dels habitatges insalubres on malvivien els obrers; la segregació social, reflectida en l’espai, serà probablement el tret més destacat de la ciutat moderna. En ella, la idea de comunitat serà arraconada, substituïda ara per la d’una multitud anònima d’individus enfrontats en dura competència. En aquest context, els treballadors hagueren de recuperar les velles fórmules d’ajuda i socors mutu que esdevingueren noves formes de solidaritat i de lluita enfront l’explotació, la despersonalització i deshumanització dels homes reduïts a nua comptabilitat.

La complexitat, però de la ciutat moderna, fa que en ella trobem espais on la proximitat física conviu amb el distanciament social. Al centre de les ciutats cosmopolites podem trobar, lluny dels barris exclusius de les classes benestants, espais on el garbuix de la vida es fa més intens, a les places i carrers on conflueixen les vies de comunicacions, a les grans estacions, als suburbans, però també als llocs dedicats a l’esbarjo i al divertiment; en aquests indrets trobarem, d’una banda, el flâneur, el petit burgès culte, passejant ociós que vagareja per la ciutat fruint de tot allò que aquesta li ofereix: cafès, botigues, teatres, però també jardins i boulevards i, en les hores nocturnes, tavernes, cabarets i altres caus per on transita la bigarrada humanitat que habita la ciutat. El flâneur, “el pintor de la vida moderna” pot viure en una certa estretor, tanmateix té una certa disponibilitat econòmica, un coixí personal o familiar que li permet viure a recer; el flâneur, es mou esperonat per la seva curiositat artística o intel·lectual que el porta a explorar la ciutat a l’encalç de la novetat i la sorpresa que el rescati de l’esplin modern; d’alguna manera, hi ha en ell un cert desclassament, la seva figura, però, s’allunya dels éssers que encarnen l’ exclusió i el desemparament social de la ciutat moderna: el rodamón, el vagabund, el clochard, criatures expulsades del món productiu i condemnades a viure a la intempèrie. Aquesta misèria anònima i desemparada que nia en els baixos fons de les ciutats amb els seus persontges desarrelats, com ara els clochards, podria representar, d’alguna manera, la contrafigura del flâneur.

Les nostres ciutats no són pas com el Londres victorià o el Lyon de les protestes de les sederies, tanmateix no hem d’oblidar que continuem sent hereus d’aquelles ciutats: l’explotació i la marginació encara existeixen entre nosaltres. I si gratem una mica en aquesta cara poc amable de la ciutat, les coses es compliquen, s’alletgen; en la ciutat planten el seu cau malfactors que pouen en la marginació i la misèria per a treure’n guanys i profit, persones perilloses que fan difícil la vida i la convivència, especialment en alguns barris i zones. La ciutat, doncs, no és igual per a tots els seus habitants, els problemes de marginació i exclusió social, la violència i l’agressivitat “van per barris” com s’acostuma a dir, tot seguint una distribució que, en gran part, reflecteix la segregació social i espacial a què abans al·ludíem: els barris de les classes benestants solen ser també els més tranquils, mentre la conflictivitat i la marginació és present sobretot en els barris més desafavorits i pobres; realitat incòmoda aquesta, que sovint oblidem o amaguem. A Ciutat Vella hi ha hagut veïns que en aquests dies han hagut de suportar una conflictivitat que ha afegit desassossec i inquietud al seu confinament. Per què no pensar alguns dels reptes de les nostres ciutats a partir de Ciutat Vella? En ella, passat i present fan trena, per què no esbrinar-ne el futur?

Podríem contemplar Ciutat Vella com un espai viu del nostre present i alhora com un jaciment d’una potència arqueològica extraordinària i actual, no em refereixo ara al món romà i medieval sinó al fet que en ella podem esbrinar i resseguir alguns dels aspectes que hem anat esmentant sobre la gran sacsejada urbana que fou el procés industrialitzador i la seva deriva posterior. Així, la seva estructura social encara conserva, malgrat tot el temps que s’ha anat escolant des de l’enderroc de les muralles el 1854, la rica diversitat social de la Barcelona “intramurs”, és clar que hi ha hagut moltes transformacions en la ciutat, algunes d’elles relacionades amb les diverses ones d’immigració que aquí s’han anat assentant al llarg del XX i principis del XXI, tanmateix hi ha zones on perduren alguns dels nuclis de la vella Barcelona, gent del barri “de tota la vida”, restes de les classes menestrals i mitjanes àdhuc professionals que habitaven l’antiga ciutat, o bé carrers amb predomini de les classes populars de sempre, sobre aquest teixit s’han anat afegint àrees amb una elevada població extraeuropea (paquistanesos, magrebins) o bé europea i americana lligada a joves professionals o artistes que s’han instal·lat en alguns del seus barris. Ciutat Vella presenta un mosaic social d’una complexitat extrema, sobretot en relació al seu reduït espai, com no pot ser un bon observatori per aprendre’n, de les ciutats, de les seves possibilitats de transformació!

La varietat de Ciutat Vella es percep també en l’habitatge, majoritàriament cases antigues, respon a diverses tipologies que subtilment marquen la personalitat dels barris, tot i que sovint dins del mateix barri descobrim models d’habitatge molt diferents: des d’ antigues finques “règies”, la majoria del XIX, a immobles més petits en estretes cases entre mitgeres; la diversitat és gran i les línies divisòries, les fronteres interiors, entre barris i fins i tot dins de cada barri són imperceptibles però presents. Hi ha illots tranquils i dos carres més enllà els veïns poden viure “en un infern”. Així, la seva morfologia, edificis, carrers i places, presenta un ventall més variat del que, en un primer moment, ens podria semblar. A tot això caldria afegir la densitat de la seva trama urbana i la multiplicitat d’usos i funcions que col·lapsen l’espai. Àdhuc des del punt de vista simbòlic-social, en ella hi conviuen les representacions més altes de l’ordre polític de la ciutat al costat de nuclis que concentren pobresa, exclusió i marginació social extremes.

Mentre escrivia he pensat, Ciutat Vella és un equilibri fràgil i delicat de tantes coses, un ver miracle, que se sosté per un fil, per més d’un fil potser , cal però estar-hi amatents! Són tants els reptes que s’hi plantegen, que tal vegada podríem albirar-hi algunes respostes als nostres dubtes i interrogants; precisamente, per tractar-se d’un territori on s’ha condensat tanta vida i tanta història, la seva complexitat ens pot ajudar a esguardar millor el present. Repensar, des de Ciutat Vella , la ciutat del segle XXI? Per què no?

Tantes ciutats dins de Ciutat Vella en aquests dies de confinament! En aquestes línies, he volgut fixar-me espai marginal i sovint invisible per a molts de nosaltres, també per a mi, que el tinc tant a prop.

A Ciutat Vella, el nombre de persones que demanen almoina, passavolants o fixos , potser és el més elevat de la ciutat, també les persones sense casa i jaç, els que viuen al carrer són molts. En són tants, que acostumo a passar de pressa a frec seu, enfondida en la indiferència dels vianants, que és la meva; cert que en alguna ocasió m’he pogut sentir colpida, en general, però, els meus sentiments són de temença, de prevenció. Conscient també que quelcom de la meva humanitat s’esberla dins meu amb aquesta actitud; admiro les persones que no tenen la meva prevenció, que s’acosten compassives i afectuoses, als clochards del barri, els saluden, s’interessen per ells… mentre jo m’hi veig incapaç, paralitzada.

El confinament, és clar, ha fet canviar aquesta situació: els clochards, les persones sense llar, han quedat sols en aquests carrers estrets i places petites, llavors, com passar al seu costat ignorant la seva presència, com no sentir-me interpel·ada per les seves vides? Al barri hi ha persones que s’ocupen d’ells, la meva responsabilitat, però, únicamente és meva. Així, he sabut per la gent de la Comunitat de Sant Egidi, que per a les persones sense llar, la situació havia estat molt dura, especialment els primers dies del confinament, sols al carrer, sense veïns i vianants, amb els establiments tancats, el seu desemparament fou encara més gran, la seva vida més incerta. Ara, a poc a poc , el barri va prenent una mica de vida, els veïns tornem al carrer, hi ha alguns operaris que fan obres en algun casalot i que, en les seves anades i tornades, els saluden, també a nosaltres ens saluda un dels clochards de Sant Just, li contesto amblement i segueixo camí, “proximitat física i distanciament social”, em dic, em recrimino.

I probablement ha estat aquesta vivència la que m’ha empès a escriure, perquè no és fàcil viure a tocar de la misèria i la marginació; em fan por, recel potser, l’esgarriament mental, la manca d’higiene l’alcoholisme…i, en canvi, necessito, necessitem recuperar la nostra humanitat, per sentir les seves vides en les nostres, per ajudar-hi d’alguna manera. Perquè de tot això en voldria aprendre, treure’n alguna lliçó que ens ajudés a millorar la ciutat, millorar la ciutat és també millorar les nostres vides, les relacions entre nosaltres, fer-la més humana.

A mode de cloenda, algunes consideracions

En primer lloc, la ciutat continua essent per definició el territori on confluixen moltes vides, i precisament, perquè hi ha tanta i tan diversa humanitat, en ella, no sempre és senzill i planer comportar-nos compassivament, ser-hi humans . Caldria però, entendre aquesta posició de partida no tant com un problema que sí que ho és, sinó també com una condició de possibilitats: la ciutat genera i afavoreix tota mena de relacions entre uns i altres éssers humans, que multipliquen no solament les nostres possibilitats d’aprenentatge i de coneixement, d’esbarjo i de companyonia, sinó també d’ajuda i solidaritat. Viure en la ciutat, paradoxalment, ens fa —ens hauria de fer— més humans.

D’altra banda, malgrat que no he fet esment de manera explícita en aquestes línies, sí que ha estat present el tema de les grans desiguats socials existents en les nostres societats, desigualtas que probablement es mostren amb més cruesa a les ciutats, voldria recoradar que tots els esforços per reduir aquestes desigualtats i per fer una societat més justa en relació a la distribució dels recursos i a l’accés als béns haurien de ser condició imprescindible en la millora de les nostres ciutats.

Tot recuperant de nou el camí que he seguit en aquestes línies, ara per acabar, voldria centrar-me en alguns dels temes i conceptes que han anat sortint per tal de reformular-los de nou, en una lectura que ens ajudés a mirar d’una altra manera el present de les ciutats.

En relació a la deshumanització i a l’anonimat de l’individu en la ciutat moderna, si contemplem aquests aspectes en la seva complexitat hi podríem esbrinar alguns matisos no tant negatius; així, l’anonimat, podria entendre’s com un halo protector, com sinó, podríem preservar la nostra intimitat, frec a frec dels altres, sobretot si aquest són molts? Protegir la intimitat esdevindria, doncs, una condició de llibertat enfront de la intromissió dels altres en les nostres vides.

Però encara podríem dir-ne més; a la ciutat, un cert grau d’indiferenciació és necessari, al capdavall, la cortesia i les regles del respecte social que tant ajuden i serveixen en el tracte amb els altres, els hauríem de dispensar a tothom, independentment de la seva condició social o personal; malament aniríem si únicament fóssim cortesos amb els amics, coneguts i saludats. El mateix concepte de ciutadania enclou una certa indiferenciació, en origen potser a la polis tots els ciutadans es coneixien, però ja a l’Antiguitat l’expansió de l’Imperi Romà i l’ampliació de la ciutadania arreu de l’Imperi no eliminà el sentit de reconeixement mutu que té el concepte però sí que el dotà d’una certa abstracció /indiferenciació, ésser ciutadà marcava l’individu al marge de les seves característiques personals que, per al cas, eren indiferents.

Al fil però del concepte de ciutadania voldria recordar alguns aspectes que ens permetrien aquesta nova lectura a la qual ens hem referit. A les nostres societats acostumem a insistir en el concepte de dret i no tant el de deure quan un i l’altre van indestriablement units. Descuidem així la complexitat de vincles que hi ha al seu darrere: la delicada xarxa de drets i deures , és a dir de reciprocitat, que genera i sosté les relacions socials a les nostres societats, que podríem resumir en la frase: “ els teus drets son les meves obligacions , els meus drets son les teves obligacions”. La grandesa d’aquesta construcció es palesa en el fet que els drets els són reconeguts també a aquells que neguen i rebutgen el pacte social implícit en aquesta reciprocitat. No se m’acut un exemple més clar d’indiferenciació, beneït sigui!

D’altra banda, els problemes i circumstàncies que afecten les nostres ciutats i les persones que hi viuen, evidencien la necessitat d’anar més enllà del concepte de ciutadania per tal d’eixamplar-lo amb el de persona. Potser a les ciutats, lloc de confluència de persones d’orígens, cultures i circumstàncies molts diversos, ens cal avivar i recuperar i el que ja sabíem: tractar els éssers humans com a persones i no pas com a individus indiferenciats. Perquè els éssers humans, com ja hem dit, necessitem un cert grau de diferenciació, que el nostres origen, la nostra situació personal i familiar siguin tingudes en compte. Atendre a les diferències per aspirar a la igualtat, podria semblar contradictori i tal vegada ho és… Aquesta és una drecera difícil i complicada, conflictiva també, atendre no vol dir acceptar i assumir sempre les diferències. Inestable i delicat l’ofici de viure i conviure…

Havíem dit, recuperar els conceptes clàssics per tal d’eixamplar el seu significat, abans d’allunyar-me dels conceptes ciutadania / persona, én les ciutats i més enllà d’elles, les societats del segle XXI hauríem de superar décalage entre “drets dels ciutadans” i “drets humans”, no vull dir que uns i altres siguin “idèntics” en tot, em refereixo al fet que sovint l’accés als drets humans en les nostres societats democràtiques ve mediatitzat pel fet de ser o no ciutadà del país on et trobes, on vius.

Repensar la ciutat en el context en què ho fem hauria d’implicar també una nova redefinició i articulació d’allò públic i allò privat. Primer ens referirem a l’espai públic i l’espai privat en la ciutat.

A la ciutat, la proximitat física dels seus habitants —i més en una ciutat tan densa com Barcelona—, ens empeny a imaginar noves maneres d’articulació de l’espai públic i privat. El continu urbà planteja un complicat joc d’equilibri entre l’espai públic i l’espai privat. Qualsevulla modificació de l’espai públic urbà genera immediatament canvis en les relacions entre els habitants de la ciutat, canvis que a vegades produeixen conseqüències imprevistes on xoquen els interessos i necessitats d’uns i altres dels seus habitants: allò que beneficia uns acaba molestant altres, la recuperació d’un espai per a ús públic ha suposat en alguna ocasió la seva apropiació, mals ús i abús per part de persones diferents d’aquelles per a les quals s’havia destinat la reforma o recuperació d’aquell espai públic. En aquest sentit, a la ciutat és important l’existència d’una intermediació entre els diversos actors urbans. La ciutat hauria de ser territori propici per al pacte i l’acord; es tractaria no tant de defugir el conflicte com de trobar vies per a la seva solució, i aquí les dificultats són grans. Les necessitats i els interessos de les persones, grups, institucions que hi conflueixen són a vegades tan diferents i sobretot tan desiguals, uns que tenen molt a oferir i altres tant a necessitar, com “concertar” tot això, com evitar l’esquinçament social? Fer les ciutats més habitables hauria de passar per la consideració de l’espai públic com un bé comú, com un espai compartit sí però no pas privatitzat o mercantilitzat.

Caldria ara referir-nos a l’habitatge, espai privat sí, però també dret imprescindible per assegurar els altres drets de la persona. El tema és complex i delicat, no hi entraré, doncs. Crec, però, que l’habitatge requereix un tracte i una cura que vagi molt més enllà de les lleis del mercat. Problablement, la ciutat i guanyaria, hi guanyaríem tots.

En aquesta perspectiva que intenta indagar en la relació entre l’espai públic i el privat a les nostres ciutats, tal vegada la concepció més orgànica i dialogant que tenien els grecs de la casa i la ciutat ens podria ajudar a explorar noves formes més integradores de l’espai públic i l’espai privat a les ciutats del present.

Però encara no abandonem aquest tema, la pandèmia ha fet palesa la importància d’allò públic i de les seves institucions destinades a preservar la vida de tots al marge de la seva condició social (metges i infermers, personal sanitari, treballadors de les cures han anat més enllà del seu treball en una mostra de generositat i d’abnegació que se n’ha portant moltes vides); d’altra banda, la crisi sanitària però també social no solament ha deixat al descobert la nostra vulnerabilitat també ha fet emergir el que ja existia, el teixit associatiu i solidari de la ciutat ha estat amatent a ajudar en la desgràcia, a pal·liar la pobresa i la solitud, ha mostrat, en fi, que també entre nosaltres batega i és viu el sentiment de comunitat. La societat i la comunitat han anat de la mà per salvar-nos.

Així en els moments de crisi, el sentiment de comunitat que ja hi era s’ha fet present en l’esforç de tants voluntaris que han incrementat les capacitats d’actuació de les associacions i persones que en la ciutat anònima i despersonalitzada ajuden habitualment als més pobres i vulnerables. Probablement aquesta és una altra lliçó d’aquests dies: la necessitat de fer confluir societat i comunitat per fer una societat més humana. La societat, representada en l’Estat i les seves institucions i serveis públics, ha de tenir un paper decisiu per garantir l’atenció a la salut, les cures i l’assistència als més vulnerables (vellesa, malaltia, discapacitat, pobresa…) però també l’accés al coneixement i a la cultura haurien d’estar garantits…perquè és de justícia. El paper de la societat i els seus serveis públics, no hauria de suposar la retirada de la comunitat, més aviat tot el contrari, en unes societats tan atomitzades com la nostra, la presència de la comunitat, amb les nombroses associacions i iniciatives que treballen a frec de les persones, es fa necessària com a interlocutora i mediadora per nuar la nostra individualitat anònima amb la injustícia i el dolor del mon, que no sempre veiem, no sempre volem veure. Justícia i humanitat es complementen i enriqueixen.

I traslladant aquesta idea a les nostres ciutats, voldria una ciutat més humana en la qual societat i comunitat trenessin noves aliances, compaginar potser la llibertat anònima de la ciutat cosmopolita enriquida pel sentiment de comunitat que encara alena als nostres barris amb el seu ric teixit associatiu.

Asunción Álvarez de Paz (professora jubilada)

Reflexions sobre el confinament

Quan es va anunciar el tancament de l’institut, el sentiment generalitzat entre l’alumnat va ser d’esbalaïment. Passada la sorpresa inicial, molts dels estudiants van alegrar-se amb la perspectiva de quedar-se a casa. Altres, com jo, estàvem preocupats pel futur desenvolupament de les classes. Fora la que fos la nostra reacció, penso que molt pocs imaginàvem la magnitud dels efectes que aquesta crisi sanitària tindria sobre les nostres vides.

Aviat va fer-se evident que el tancament de les escoles només era el principi. La declaració de l’Estat d’alarma i el posterior enduriment de les mesures del confinament van anar acompanyats de notícies cada cop més esfereïdores. El nombre d’infectats i víctimes augmentava vertiginosament, la situació als hospitals era de col·lapse, no hi havia prou recursos sanitaris, l’economia es desplomava… Tots aquests factors contribuïen a incrementar la sensació d’impotència de la qual estic convençuda que tots hem estat víctimes.

Al principi vaig penedir-me d’haver infravalorat l’impacte del virus. Com la majoria, soc culpable d’haver-me distanciat del problema, al sentir-lo llunyà i, fins i tot, inversemblant. Sovint penso que, si l’any passat algú m’hagués dit que hauria de recloure’m a casa a causa d’una pandèmia mundial el curs que havia de fer l’examen més important de la meva vida fins al moment, me n’hauria rigut. Tanmateix, ni les notícies ni les declaracions d’experts ens donaven prou indicis del que passaria. El que és indubtable és que no estàvem preparats, o almenys tot el que pot estar-se, per fer front a aquesta situació.

Si em preguntessin què és el pitjor del confinament, la meva resposta seria, sens dubte, la incertesa. Potser hi ha qui contestaria la por al contagi, l’aclaparament d’estar tancat a casa… però, per a mi, tot això és secundari. No saber si tornarem a l’institut, en quines condicions farem la selectivitat, quan podrem sortir de casa, quan hi haurà la vacuna… Això és el que m’angoixa per sobre de tot: no saber què passarà. L’única certesa que tenim en aquest moment és que tots aquests aspectes estan fora de les nostres mans, i que no podem fer res, excepte esperar.

Crec que, més enllà de les terribles conseqüències que ha tingut i que tindrà aquesta crisi, ens ha fet adonar-nos de la nostra petitesa. La supèrbia que moltes vegades demostrem no té cabuda davant d’un problema d’aquestes proporcions, que ens està donant una cruel lliçó d’humilitat.

Perquè el destí, l’atzar, Déu, o com cadascú l’anomeni ens ha posat en aquesta situació, i l’únic que podem fer és gestionar-la tan bé com puguem. I, sobretot, mantenir l’esperança. Perquè, al cap i a la fi, potser sí que tinc una altra certesa: la fe dels uns en els altres és el que ens farà superar aquesta crisi.

Laia Marcos Cañal (2n de batxillerat)

Aquests dies l’esperança està representada pel personal sanitari.

Llevar-se, fer la rutina del matí i anar cap a l’escola era el dia a dia per començar una altra jornada d’estudi i treball a l’institut amb les amistats. Potser una rutina com qualsevol altra, però una que feia cada dia d’alguna manera productiu i amb alguna cosa a fer: un deure, un treball, alguna xerrada pendent amb els amics. Ara, atesa la situació que vivim a causa de la quarantena, aquests dies queden difosos i llunyans en la meva ment. La sensació de no estar gaudint ni aprofitant els dies es queda com una ombra durant aquesta quarantena, causant una estranya enyorança en mi de l’antiga normalitat.

Llevar-se al matí (o al migdia) i posar les notícies per veure si les coses empitjoren o es mantenen, posar-se a esmorzar intentat agafar la rutina de sempre, revisar correus esperant algun treball o deure dels professors… No sona tan malament al principi, però amb el temps fins i tot el camí cap a l’escola en el meu imaginari es torna com un luxe d’abans. Ara, i quan aconsegueixo un moment de solitud a casa meva, les xerrades amb els companys o el fet de veure un altra cosa que no siguin aquestes quatre parets, les aprecio d’una altra forma i penso com mai realment m’havia imaginat què significaria tenir arravatada aquesta ‘normalitat del dia a dia’. A l’estudiar Història no pots evitar intentar posar-te en el dia a dia del que vivia aquella gent, però només aconsegueixes una caricatura de la sensació real d’aquell moment. Ara, en una situació menys exagerada que una guerra però que una altra vegada tots els veïns compartim, desitjo tornar al temps més senzill i, a la vegada, miro amb por el futur.

Aguantem!

Liz N. Chérrez Vélez (2n de batxillerat)

Pa, sostre, drets i roses

El 8 de març, Dia de la Dona Treballadora, ens convida a repassar moments de la llarga lluita de la dona pel reconeixement de les seves reivindicacions laborals i per la plena igualtat de drets amb l’home, però, de fet, cada dia de l’any hauria de ser Dia de la Dona Treballadora i de tots els éssers humans víctimes de la violència, la discriminació i la injustícia, fins acabar amb aquestes xacres que degraden la condició humana. És veritat que el camí recorregut per la dona fins avui no és el mateix a totes les societats: hi ha societats del món occidental, com als països nòrdics, on la dona gaudeix d’un reconeixement semblant al dels homes, i això es comprova, per exemple, en els percentatges de dones que tenen responsabilitat política als governs i en els de les que ocupen càrrecs directius a les grans empreses. En un altre extrem, a alguns paisos islàmics les dones no tenen un ple reconeixement de drets polítics ni socials i són considerades prolongacions subsidiàries del seu pare o del seu marit. I en altres societats, com a la nostra, malgrat que la dona ha assolit el reconeixement dels seus drets a nivell polític, encara sobreviuen, a més de la violència sexista i de diferents formes i graus de discriminació, actituds i comportaments atàvics clarament regressius que poden qualificar-se de masclistes i de denigrants per la dona (per exemple, hi ha suplements de moda d’alguns diaris europeus que presenten les dones com a maniquins o simplement com a dones objecte).

Manifestació de dones

El 1975, l’ONU va establir el dia 8 de març com a Dia Internacional de la Dona Treballadora. Es va triar aquesta data perquè recollia la proposta que al seu moment (a la II Conferència Internacional de dones socialistes a Copenhague, l’agost de 1910)  havia fet  Clara Zetkin, comunista alemanya, i perquè a més serveix per recordar i mantenir una tradició de lluita amb fites com aquestes:

  • El març de 1857 les dones de les fàbriques tèxtils de Nova York van començar a reivindicar els seus drets laborals i van a aconseguir la creació dels seus propis sindicats dos anys després.
  • El març de 1908, més de 15000 persones van manifestar-se pels carrers d’aquella ciutat per reclamar millors condicions de treball i salarials per les dones. (Aquesta manifestació inspiraria el poema “Bread and Roses”, del qual parlem més endavant.)
  • El 19 de març de 1911, Clara Zetkin va impulsar a alguns paisos europeus (Alemanya, Àustria, Dinamarca i Suïssa) la primera celebració del dia de la dona treballadora, amb mítings i manifestacions que van reunir més d’un milió de persones.
  • El 25 de març de 1911 van morir 146 persones (123 dones i 23 homes) a l’incendi d’una fàbrica tèxtil de Manhattan, la majoria de les quals eren joves immigrants, jueves i italianes (les portes de la fàbrica estaven tancades a propòsit per evitar protestes sindicals i molts treballadors no en van poder sortir…).
  • I al març de 1912 va culminar la vaga coneguda com de Pa i Roses de les treballadores d’una fàbrica tèxtil de Lawrence, Massachusetts (el pa representava per elles la lluita per les millores salarials i les roses, millors condicions de vida).

Clara Zelkin

Molts anys després d’aquells i d’altres esdeveniments històrics, la lluita pels drets i la dignitat de la dona continua, i el 8 de març ens ho recorda molt especialment. De fet, al nostre blog s’hi poden consultar algunes entrades relacionades amb aquesta data i amb la qüestió femenina en general: la dedicada a Malala Yousafzai (12 de desembre de 2014), Per la diversitat cultural i contra la violència de gènere (1 de juliol de 2014), Per l’alliberament de les estudiants nigerianes (19 de maig de 2014), Les dones de veritat (7 de març de 2013), Contra la discriminació de les dones (10 de desembre de 2012), Dones i poesia (9 d’abril de 2012), etc. Molts d’aquests comentaris no han perdut la seva actualitat. Aquests dies, quan llegim la premsa, trobem una i altra vegada històries de dones que fan palesa la desigualtat i la violència que les dones d’arreu continuen patint. Aquí en tenim alguns casos, a tall d’exemple.

Caddy Adzuba

Caddy Adzuba (Buka, Congo, 1981), advocada i periodista, va rebre el premi Príncep d’Astúries al 2014, per la seva denúncia de les violacions massives, de les mutilacions i assassinats de milers de dones i nenes al seu país. Una de les seves frases més citades, “Nosaltres morim perquè vosaltres pugueu tenir els vostres smartphones“, fa referència a una de les causes de la guerra al seu país, el control de les mines de coltan, un mineral necessari pel funcionament dels mòbils.

Chika Oduah

Chika Oduah (Ogabru, Nigèria, 1987), periodista i antropòloga, va tornar al seu país des dels Estats Units, on havia emigrat amb els seus pares quan era petita, per dedicar-se a escriure una sèrie d’articles sobre el grup terrorista Boko Haram (un grup sanguinari que va assassinar només en 2014 a 6644 persones) i va rebre el premi Trust Women Journalist Award 2014 per aquests reportatges. Els seus articles denuncien les condicions de vida i treball de la dona nigeriana, víctima de pràctiques esclavistes i d’un masclisme molt agressiu que porta, per exemple, a considerar les víctimes dels maltractaments sexuals com a culpables.

Nadia Murad

Nadia Murad, refugiada iraquiana a Alemanya, membre de la minoria yazidita, el 2014, quan tenia 19 anys, “va ser segrestada, maltractada, utilitzada com a botí de guerra i esclava sexual per militants de les forces del mal, com anomena ella l’Estat Islàmic” (“Ens volen esborrar de la terra”, La Vanguardia, 29 de febrer 2016). Després d’un primer intent fallit d’escapar-se dels seus segrestadors, va ser castigada amb una violació col·lectiva, i ara, intentant superar els seus malsons, tracta de difondre el seu testimoni com una forma de lluita per salvar del genocidi el seu poble.

Berta Cáceres

Berta Cáceres (1973-2016, La Esperanza, Hondures), membre de la comunitat indígena lenca i activista pel medi ambient i pels drets humans, va rebre el premi Goldman 2015 per la seva lluita contra la construcció d’una central hidroelèctrica en les aigües del riu Gualcarque i fa uns dies (el 3 de març) va ser assassinada per defensar el medi ambient. El seu assassinat no és un fet aillat, forma part d’una llarga sèrie: des del 2002 al 2014 s’han produit a Hondures 111 assassinats d’activistes pel medi ambient.

Aquestes quatre dones compromeses amb les seves idees són referents positius dins del seu camp respectiu. Darrera d’elles n’hi ha altres que ens recorden que encara hi ha molts fronts oberts per lluitar pels drets de la dona i la seva dignitat. Diríem, fins i tot, que en aquest temps de treball precari, d’atur multitudinari, de desnonaments, de refugiats sense asil ni sostre, de deshumanització de la feina, de tràfic de persones i de noves formes d’esclavisme, la lluita que s’ha de lliurar ha ampliat els seus fronts i les seves motivacions. Si les obreres nord-americanes de principis del segle XX demanaven Pa i roses, ara tots hauríem de reivindicar pa, sostre, drets i roses. I com que el poeta nord-americà James Oppenheim (1882-1932) va escriure el poema Bread and Roses (1910) com a ofrena a aquelles dones que lluitaven pels seus drets, el transcrivim aquí com a homenatge a totes les dones que continuen lluitant i no han perdut l’esperança.

PAN Y ROSAS

Mientras vamos marchando, marchando a través del hermoso día
Un millón de cocinas oscuras y miles de grises hilanderías
Son tocados por un radiante sol que asoma repentinamente
Ya que el pueblo nos oye cantar: ¡Pan y rosas! ¡Pan y rosas!

Mientras vamos marchando, marchando, luchamos también por los hombres
Ya que ellos son hijos de mujeres, y los protegemos maternalmente otra vez
Nuestras vidas no serán explotadas desde el nacimiento hasta la muerte
Los corazones padecen hambre, al igual que los cuerpos
¡dennos pan, pero también dennos rosas!

Mientras vamos marchando, marchando, innumerables mujeres muertas
Van gritando a través de nuestro canto su antiguo reclamo de pan
Sus espíritus fatigados conocieron el pequeño arte y el amor y la belleza
¡Sí, es por el pan que peleamos, pero también peleamos por rosas!

A medida que vamos marchando, marchando, traemos con nosotras días mejores
El levantamiento de las mujeres significa el levantamiento de la humanidad
Ya basta del agobio del trabajo y del holgazán: diez que trabajan para que uno repose
¡Queremos compartir las glorias de la vida: pan y rosas, pan y rosas!

Nuestras vidas no serán explotadas desde el nacimiento hasta la muerte
Los corazones padecen hambre, al igual que los cuerpos
¡pan y rosas, pan y rosas!

Creant vincles, construint ponts

Un cop més el nostre institut ha participat durant aquest any al concurs del projecte Joves en Xarxa —els premis de Convivència i Drets civils—, convocat per tractar de prevenir conductes contràries a la convivència, enfortir la cohesió social  i educar els joves colomencs en l’ús dels drets civils i la cultura del diàleg. A aquesta quarta convocatòria del concurs, els premis han estat els següents: 1r premi, per al grup 3r B, del Sagrat Cor, pel projecte Rumors a les xarxes socials; 2n premi, per a l’alumnat de l’aula d’acollida de l’IES La Bastida, pel seu treball Amor a Fondo, i 3r premi, per al grup Horitzó de l’IES Numància, pel treball No somos perfectos. Des d’aquí enviem la nostra enhorabona als guanyadors. Quant a la nostra participació, recordem ara els precedents.

Si al curs 2011-2012, a la primera convocatòria del premi, el nostre institut va participar-hi amb el treball  Calen les normes? (veure entrada de 3 de juny de 2012 a aquest mateix blog), al curs 2012-2013, amb Tothom en contra meva (veure entrada de 2 de juny de 2013) i al curs 2013-2014 amb dos treballs, The Mirror: Una mirada als adolescents de Santa Coloma de Gramenet i M’estimes?: Prevenció de la violència de gènere en adolescents, que va resultar guanyador (veure entrada de l’1 de juliol de 2014), aquest any, els projectes presentats pel nostre centre eren El Puig estiu, del grup 1r C, dirigit per la professora Belinda León, i Creant vincles, construint ponts, del grup 4t D, dirigit per la professora Yolanda Moneo,  veterana en aquest concurs.

Grup 1r C

El treball del grup 1r C, centrat en els estereotips i rumors, consisteix en la publicació d’una revista, El Puig estiu, a l’editorial de la qual els seus autors expliquen com han aprofitat els diferents tallers de sensibilització que han fet al llarg del curs sobre la tolerància, els rumors, els prejudicis, el treball en grup, etc., i com han treballat aquests temes a diferents assignatures (català, ciències de la natura, música, anglès, matemàtiques i ciències socials). Quant al seu contigut, hi trobem articles (per exemple, “Cremades digitals”, on es fa un paral·lelisme entre les cremades del sol a l’estiu i les cremades per la tecnologia a la nostra societat), entrevistes, jocs en anglès, passatemps, recomanacions (de pel·lícules, sèries de TV, cançons…), un llistat crític d’estereotips (“Estem tips d’estereotips”), reflexions sobre interculturalitat, els rumors i les meduses (“Arriba l’estiu i les meduses ocupen les nostre platges de la mateixa manera que els  rumors també podem ocupar les nostre vides. Hem fet un paral·lelisme entre com viuen, ataquen i ens podem guarir de les picadures de meduses i dels rumors”) i un estudi sobre els canvis que troben els alumnes en passar de primària a secundària.

A la memòria escrita, la tutora del projecte, Belinda León, contextualitza el treball, explica que “El Puig Estiu va ser el nom que li vam donar a la revista, ja que és un treball fet per alumnes del  Puig i està pensada per fullejar-la a l’estiu ja que és el resultat de moltes de les coses que han après aquest any”, i declara els seus objectius: millorar el treball en equip, consolidar el respecte per les diferències culturals i tenir com a referent positiu al grup que els apadrinava, el 4t D.

Grup 4t D

Respecte al projecte de 4t D, no s’han limitat a fer una feina teòrica, sinò que han tractat de portar-la a la pràctica com a padrins dels alumnes de 1r d’ESO, perquè consideren que quan l’alumnat de primària passa a secundària hi troba moltes diferències i cal acompanyar-lo i guiar-lo perquè cap alumne es pugui sentir desorientat en aquest moment de canvi. Deixem, però, que siguin els mateixos alumnes que ens expliquin el sentit del seu treball:

“Vivim en una societat obsessionada en crear una bombolla per al benestar adult, però no
aconseguim adonar-­nos compte de la importància de sembrar una autoestima forta sobre
el nostre futur, els nens. És molt important que aquests petits cors creixin en un medi d’adults equilibrats, ja que això serà el millor que els puguem transmetre. En canvi, si ens parem a pensar sobre el tema, ens costarà una misèria conscienciar­-nos que fem les nostres mancances visibles. Així com els animals, els nens perceben les nostres pors, ergo les nostres inseguretats i les fan seves amb gran facilitat. Davant d’aquest succés, és cert que ens hem d’esforçar perquè això passi en menor mesura. Però, com podem fer-­ho? En primer lloc hem de tenir en compte que som el seu millor exemple a seguir, és a dir, que necessitem fomentar la nostra estima. En segon lloc, la nostra forma de tractar­los, així com en els valors que demostrem i inculquem, és a dir, en com els eduquem. D’això tracta aquest treball col∙lectiu. Que els nens nouvinguts a l’ESO no xoquin contra un mur d’aspectes negatius, que els nostres consells arribin a la seva ment i cor, i sobretot a poder afrontar les seves pors i les seves penes. Per tant, es tracta d’un procés d’adaptació a les experiències de vida difícils o extremes. Parlem de resiliència, un terme definit com ‘la capacitat humana d’assumir amb flexibilitat situacions límit i sobreposar­-s’hi i el qual no es té gaire en compte en els centres escolars i molt menys en el “modus operandi” de les assignatures. Això ens ha fet replantejar sobre la necessitat i l’obligació que tenim d’incorporar la resiliència dins de les aules, perquè els alumnes puguin aconseguir els seus objectius. Arribat el moment, li hem donat molta importància a l’empatia, a la capacitat de posar­-se en la pell de l’altre, fent­-nos partícips dels seus temors i vivències. Però creiem que cal anar un pas més enllà i també concedir la importància que es mereix a la resiliència per afrontar amb plenes garanties l’èxit dels nostres companys de 1r”, escriuen a la memòria final els alumnes de 4t D guiats per la tutora del projecte, Yolanda Moneo.

En definitiva, tenim aquí dos bons exemples de treball d’educació per a la ciutadania i de defensa del diàleg  i de la cultura de la pau, pels quals hem de felicitar molt cordialment els seus autors, l’alumnat i les professores participants, al mateix temps que agrair-los el seu esforç per crear vincles i construir ponts. Ara només cal esperar que tota aquesta feina que fan molts professors per l’educació cívica a les aules tingui tot el suport i el reconeixement que es mereix per part de la societat i que doni els seus fruits.

Contra la discriminació de la dona

Malauradament, la discriminació de la dona continua vigent al nostre temps en diversos àmbits i sota diferents mecanismes, de vegades per acció i d’altres per omissió. En veurem alguns exemples recents.

Àmbit mediàtic internacional. Abans d’acabar l’any, des de 1927 la revista setmanal nord-americana Time distingeix com a Persona de l’any algun personatge d’actualitat (de fet, el títol era “Home de l’Any” fins a 1999, però el van canviar per evitar les crítiques per discriminació sexista). Com que, lamentablement, són molt poques les dones que han estat guardonades amb aquest títol i com que aquest any, el 2012, hi ha diverses candidates, la revista potser acabi elegint una dona, per destacar la seva labor. Les dones candidates aquest any són Hillary Clinton (secretària d’Estat dels EE.UU.), les Pussy Riot (víctimes de la intransigència de les autoritats polítiques i eclesiàstiques russes), Aung San Suu Kyi (líder de l’oposició democràtica a Birmània), Marissa Mayer (informàtica, directora de Yahoo!),  Gabby Douglas (medalla d’or de gimnàstica artística als Jocs Olímpics de Londres) i Malala Yousafzai, la jove pakistanesa de 15 anys que el 9 d’octubre va ser víctima d’un atemptat —un tret al cap— dels talibans per defensar el dret a l’educació per a les dones.

Aquest tipus d’esdeveniments (Persona de l’any) potser tingui solament una importància mediàtica, és veritat, però s’ha de reconèixer que és molt trist que des de 1927 fins ara només sis vegades hi hagin estan distingides dones amb aquest reconeixement (i en tres casos almenys, acompanyant el seu marit respectiu). És un fet trist que produeix vergonya aliena i, al mateix temps, representatiu dels prejudicis masclistes que governen el món i que encara produeixen, en conseqüència, una certa invisibilitat dels mèrits de les dones.

Àmbit social internacional. Un altre cas va saltar de la premsa a l’opinió pública internacional el passat 1 de desembre, quan vam poder llegir als diaris una informació sobre el SMS (“La seva dona està abandonant el país) que els homes casats de l’Aràbia Saudita reben quan la seva dona, fills o treballadors al seu servei arriben a la finestra de control de passaports de l’aeroport i es disposen a sortir del país per la raó que sigui. Segons va comentar l’activista Badriya al Bishr al diari Al Hayat en denunciar aquests missatges, “les autoritats estan fent servir les noves tecnologies per vigilar les dones” i “continuar mantenint-les en estat d’esclavitud” (en aquest país, i a altres països de la zona, les dones necessiten l’autorització del pare o del marit per treballar o viatjar).

Àmbit polític. Com es recordarà, a la IX legislatura, presidida por José Luis Rodríguez Zapatero, amb la finalitat, entre d’altres, d’impulsar polítiques d’igualtat entre homes i dones, va funcionar al Govern espanyol durant dos anys, de 2008 a 2010, un ministeri dedicat a la igualtat. No entrarem ara a valorar en concret els resultats obtinguts per aquest ministeri. Només volem constatar que un ministeri d’aquestes característiques pretén, en línies generals, una visualització pràctica de la necessitat de defensar la igualtat de drets socials entre les persones al marge del seu sexe o de les seves preferències sexuals. Si ara fem una breu ullada sobre algunes informacions recents facilitades per la premsa en relació a la dona a l’àmbit polític espanyol, tenim el següent resultat:

  • Al Parlament català elegit el passat 25 de novembre hi ha 81 homes i 54 dones. (Al Govern català de l’anterior legislatura, hi havia 11 homes i 3 dones conselleres.)
  • Al Govern espanyol actual, hi ha 10 homes i 4 dones ministres.
  • A la Junta d’Andalusia, on hi ha una conselleria d’Igualtat, són 7 homes i 5 conselleres.
  • Al Govern de les Illes Balears, a més del president, hi ha 7 consellers i cap consellera.

Àmbit laboral. A Barcelona, una dona, després de treballar en la neteja d’una comunitat de propietaris a temps parcial durant 18 anys, en complir 66 anys, va veure denegada una prestació de jubilació per no tenir el requisit mínim de cotització de quinze anys exigit per la llei espanyola. De fet la dona tenia, com diem, 18 anys cotitzats, però a jornada parcial. Un jutjat de Barcelona interessat pel cas va presentar una pregunta al Tribunal Europeu, i aquest li va respondre el passat 22 de novembre dient que la legislació espanyola és discriminatòria respecte a la dona, atès que el treball de jornada parcial, que és el més freqüent en el cas de les dones, requereix més anys de cotització. (Veure més informació sobre el cas.)

Després de llegir aquestes notícies, després de recordar els articles de la Declaració Universal de Drets Humans que parlen de la igualtat, ens preguntem: ¿Hi ha en la pràctica igualtat efectiva de drets i de reconeixement entre homes i dones? ¿Són els mitjans de comunicació conscients de la seva responsabilitat davant la invisibilitat de la dona en determinats àmbits? Quan es confeccionen les llistes electorals, ¿es tenen en compte els criteris d’igualtat entre homes i dones? ¿Per què els drets de les dones són conculcats amb tanta facilitat a tot arreu? ¿Com lluitem des del nostre àmbit quotidià —laboral, social i familiar— per defensar l’equitat entre homes i dones? Deixem aquí aquestes preguntes per obrir debat i per començar a recollir testimonis i opinions sobre la discriminació de les dones… I tu, com ho veus?

PD (13-12-2012).- Un informe realitzat per la Secretaria d’Estat per la Igualtat i fet públic avui ha arribat a la conclusió que les dones guanyen a Espanya un 37% menys d’incentius que els homes. Aquesta discriminació salarial per raons de sexe es més gran als treballs amb remuneració no subjecta a criteris no objectius, diu el diari El País, on hem llegit la informació. I més: “Si descomptem circumstàncies que en sí mateixes contribueixen a la desigualtat salarial, com són els nivells de formació o les característiques i mides de les empreses, ens trobem que hi ha un bon percentatge de desigualtat salarial, entorn al 50%, que roman inexplicat i que només pot atribuir-se a raons de sexe. És aixó el més preocupant de tot”, ha dit Juan de Lucio, director del Servei d’Estudis del Consell Superior de Cambres i coordinador del treball. (Veure més informació).

 

Calen les normes?

Calen les normes? Un debat

Som els alumnes de quart de ESO (grup B) de l’Institut Puig  Castellar. Aquesta memòria fa referència al debat que hem gravat a classe a propòsit de la matèria d’ètico-cívica, on debatem sobre la necessitat de les normes a la nostra societat, tant de les lleis com de les normes socials (Drets humans…). El debat ha estat orientat a partir de la pel·lícula El senyor de les mosques, que vam veure prèviament. [La pel·lícula està basada en la novel·la del mateix títol de l’escriptor britànic William Golding.]

Aquesta pel·lícula ens explica la història d’uns nens que van sofrir un accident d’avió i van quedar nàufrags a una illa deserta. Al començament els nens estaven tots molt units, es repartien els treballs i ho feien amb molt de gust, però desprès un grup d’ells va començar a saltar-se les normes i a donar més importància a coses com la caça que a mantenir el foc encès, que era realment el més important per  tal que algú els veiés i els rescatés. Es quan van començar a anar formant dos grups i, finalment, el grup dels més racionals només el conformaven dues persones, una de les quals va acabar assassinada pel grup rebel. Finalment els rebels volen assassinar el noi que està sol i es quan es topen amb una autoritat i pensen i s’adonen d’allò en què s’han convertit. Després de veure la pel·lícula, se’ns va plantejar si estàvem a favor que en la nostra societat hi hagués normes o no, vam formar dos grups i vam gravar el vídeo que lliurem.

Al debat van sorgir els arguments que veiem explicats a continuació:

Arguments a favor que hi hagi lleis a la nostra societat:
1. Som una societat molt gran i necessitem algú per sobre nostre per poder controlar-nos.
2. No tothom és responsable dels seus actes, per tant necessitem una autoritat competent que ens orienti.
3. La societat és un lloc de convivència i necessitem ordre perquè no sigui la llei del més fort.
4. Les normes poden garantir la seguretat i la igualtat.

Arguments en contra que hi hagi lleis a la nostra societat:
1. Que cadascú ha de controlar el seu entorn vital per així desenvolupar millor la seva individualitat.
2. Que les lleis no sempre són justes, per tant, no són necessàries.
3. Les lleis són relatives, depenen del context, per tant, no són fiables.
4. Les normes i les lleis anul·len l’autogestió i l’autonomia personal.

Desprès d’exposar els nostres arguments, hem fet un torn obert de paraules on cadascú, lliurement, ha expressat la seva opinió. En aquest temps, un parell de companys han decidit canviar de grup ja que han cregut que les aportacions del bàndol contrari eren més encertades. Van sorgir temes com el nostre entorn a l’institut, la vida personal o, fins i tot, temes que no tenen res a veure amb la nostra vida quotidiana com, per exemple, la vida dels pobres de l’Àfrica o els psicòpates.
Si una cosa ha quedat clara és que al final la matèria donada a l’aula té més  a veure amb la nostra realitat del què pensàvem, no només hem après a posar termes tècnics a temes dels quals ja parlàvem normalment, com si és just que s’expulsi algú per arribar tard o si s’ha de deixar que faci el que vulgui.

Conclusió: Malgrat que algunes de les lleis que tenim no són massa justes, la societat en què vivim està molt ben estructurada gràcies a elles. Mentre l’ésser humà no sigui capaç de fer sentir el seu sentit comú i la seva voluntat per dur a terme els seus actes, seguirem necessitant una guia de conducta per seguir tirant endavant sense arribar al punt del caos.

Ens ha agradat molt fer aquest treball perquè hem pogut donar la nostra opinió lliurement i parlar d’un tema que ens involucra a tots avui dia.

Alumnes de 4t B

Plataforma d’Afectats per la hipoteca a la gala del Català de l’Any

La dació de pagament és una vindicació de la Plataforma contra el desnonament, de les persones que formen part del col·lectiu premiat que apareix en aquestes imatges, i de molts altres moviments socials crítics de les estratègies i, en alguns casos, estafes del sistema financer espanyol (i català).

Es demana, bàsicament, que si una família no pot pagar la seva hipoteca -en alguns casos perquè algunes persones del grup estan a l’atur, i no per voluntat pròpia sinó perquè han estat acomiadades, amb forta disminució dels seus ingressos anteriors- la cesió de la casa a la entitat financera, al banc que els hi va concedir el prèstec en la majoria dels casos, sigui suficient per cancel·lar el deute pendent. De fet, tot el que fins llavors hagi pagat la persona implicada, ha anat per sempre més a les arques de l’entitat bancària que els hi va deixar els diners, tant el capital com els importants interessos abonats durant el període. En molts països del nostre entorn, aquesta és la pràctica habitual: donar la casa hipotecada al banc, cancel·lar el deute i no quedar res pendent, no com a Espanya (i a Catalunya) fins ara: després d’entregar la casa, encara queden diners per retornar.

La iniciativa popular legislativa de la que es parla al vídeo necessita recollir 500 mil firmes en tot l’Estat -no és impossible!- perquè aquest  canvi de legislació arribi a les Cortes per ser discutit. Una altra cosa, és clar, és que sigui acceptada en el Congrès i en el Senat. De fet, en algun moment, algun grup parlamentari ja ha proposat aquest canvi de legislació. Les firmes de la ciutadania donarien més força a la proposta.

Salvador L. Arnal, professor d’Informàtica

Internet i jo

Les noves tecnologies: Internet i nosaltres

En els meus cinquanta anys de vida he conegut molt canvis tecnològics —des de petita,
que sentia per la ràdio del menjador el contes de Tambor, fins ara que disposem de televisors i tauletes intel·ligents, on podem veure els programes que més ens agraden i conversar amb persones que viuen als antípodes…..
He vist els grans canvis que ha tingut la xarxa mundial d’Internet. El meu primer contacte
amb la xarxa va ser l’any 1981, quan en un seminari que vaig fer com a estudiant de
cinquè curs de la llicenciatura de Ciències Químiques, es va connectar telefònicament
l’ordinador de la biblioteca de la Facultat amb un ordinador que es trobava als Estats Units, on hi havia una base de dades sobre productes químics; per tots nosaltres va ser molt sorprenent i per uns instants vam viatjar al futur. Aquesta experiència la recordo molt
gratament encara que ara és un fet massa normal: sempre que obrim l’ordinador estem
connectats a la xarxa sense obrir cap programa.

Per tot això, vull començar aquest fòrum sobre el que representa Internet per a tots
nosaltres —les primeres intervencions són un exercici de classe dels meus alumnes de
primer de batxillerat. Espero que molts de vosaltres intervingueu per donar les vostres
opinions.

Montserrat Pagès, professora de Física i Química

L’impacte de la globalització

La globalització o mundialització constitueix una nova fase del capitalisme caracteritzada per l’expansió de l’economia de mercat a nivell planetari, que es fa especialment visible a partir de la caiguda del mur de Berlín (1989) i la descomposició de l’anomenat socialisme real o comunisme.

La globalització ha permès la intensificació del comerç internacional, la mundialització del capital i la transnacionalització de les grans empreses —aquests no són fenòmens nous, sí ho és la seva magnitud i intensitat—, és a dir, ha possibilitat la creació d’un mercat mundial cada cop més interrelacionat i articulat.

La globalització s’ha vist afavorida pel canvi de paradigma econòmic, que ha qüestionat la intervenció de l’Estat en l’economia, és a dir, les polítiques keynesianes, les quals han estat substituïdes per altres teories que propugnen una visió actualitzada del liberalisme econòmic d’Adam Smith: l’exaltació de les bondats de l’economia de mercat, definida no solament com el sistema més eficaç d’assignació de recursos i de producció de béns i serveis, sinó l’única via de creixement econòmic i d’increment de la renda nacional. Aquest paradigma ha comportat també la creença que el sector privat gestiona més eficaçment els recursos que el sector públic, fet que ha conduït a la reducció progressiva de la intervenció de l’Estat en l’economia, fins a la seva reduïda expressió actual, l’Estat mínim.

Aquest canvi de paradigma ha propiciat la liberalització del comerç i la lliure circulació del capital financer, mitjançant l’eliminació progressiva dels aranzels o de tots aquells entrebancs jurídics que impossibilitessin aquest objectiu.

La mundialització també ha comportat la transnacionalització de les empreses a zones del planeta anteriorment no industrialitzades, una transnacionalització que té com a objectiu l’increment dels beneficis empresarials mitjançant la reducció de costos (salarials, ambientals, etc.) i/o d’impostos. La globalització ha reordenat el mapa industrial a nivell planetari, fent desaparèixer progressivament algunes indústries emblemàtiques del primer món (tèxtil, confecció, l’automòbil, etc.), i creant pols de desenvolupament als anomenats països emergents.

La mundialització de l’economia no hagués estat possible sense altres fenòmens paral·lels:

a) L’abaratiment progressiu del transport, que ha permès fer competititus molts productes elaborats en zones llunyanes.

b) Les noves tecnologies de la informació i la comunicació (TICs) que permeten als agents econòmics la interconnexió a temps real a nivell mundial, facilitant tot tipus d’intercanvis; béns, serveis, circulació de capitals, inversions, informació i coneixement.

La globalització ha comportat la creença que el lliure mercat, la “mà invisible”, podia garantir a la llarga la prosperitat del planeta i dels seus ciutadans. És per això que tots els països havien d’obrir les seves fronteres, atraure la inversió estrangera, possibilitar les exportacions, permetre a les empreses d’altres països la seva instal·lació, aconseguint que àmplies zones del món s’industrialitzessin, mitjançant la captació de nous capitals i la transferència de tecnologia. La presència de pols de desenvolupament i l’aparició d’èlits pròsperes en aquestes regions més pobres propiciaria una “cascada de riquesa” que arribaria fins i tot a les classes menys afavorides.

En resum, la globalització se’ns està transmetent com la millor eina de desenvolupament i prosperitat mundial, sempre i quan tots els països estableixin polítiques adequades per aconseguir aquestes metes. Aquest conjunt de mesures es coneixen com polítiques d’estabilitat, o Consens de Washington, també com polítiques neoliberals, i han estat propiciades pel FMI, el BM, el G-7 o l’OCDE.

Aquestes polítiques han comportat reajustaments pressupostaris en tots els països desenvolupats, tendents a reduir el seu dèficit i el deute públic, privatitzant les empreses públiques no deficitàries, fins arribar al pressupost zero, sense oblidar el desenvolupament de polítiques de control de la inflació i d’estabilitat monetària.

Més dràstiques han estat les mesures pressupostàries que han hagut d’adoptar els països del Sud, ofegats pel seu deute extern, i amb resultats molt desiguals.

Ara bé, un cop descrits els canvis que s’han produït com a conseqüència de la globalització, hauríem d’analitzar com ens afecten.

En primer lloc, cal afirmar que els efectes de la mundialització econòmica no són iguals per a totes les àrees del món. En termes macroeconòmics, tenint en compte exclusivament el PIB, el planeta presenta grans desigualtats, ja què si bé és cert que s’han assolit alts nivells de creixement a EEUU, Europa, Japó i als països emergents, especialment a l’Índia i a Xina, també és cert que una part del planeta, l’Àfrica subsahariana, per exemple, no participa d’aquesta pretesa prosperitat. Podríem afirmar, aleshores, que la mundialització no és bona per a tothom.

Els efectes en els països desenvolupats tenen característiques i manifestacions pròpies. Un dels efectes que es poden observar, i que ha estat ben diagnosticat per sociòlegs i politòlegs, és la crisi de l’Estat Nació, atès que està perdent efectivitat i legitimitat.

L’Estat davant de la mundialització econòmica es mostra incapaç de solucionar els problemes globals, aquells que transcendeixen a les seves fronteres i que escapen a la seva jurisdicció. Tot i que la crisi de l’Estat tutelar és anterior a la mundialització de l’economia i es fa visible a partir de la crisi del petroli (1973), aquesta no ha fet sinó accelerar-la. Com diu Ulrich Beck (Què és la globalització?), “el nucli ideològic del globalisme consisteix sobretot en acabar amb les distincions fonamentals de la primera modernitat, és a dir, l’existent entre política i economia. L’àrea principal de la política —la delimitació dels marcs jurídics, socials i ecològics dins dels quals el fet econòmic és possible i legítim socialment, s’amaga o s’aliena”. Així, la globalització econòmica com ideologia del domini del mercat mundial, del liberalisme, en alienar les decisions econòmiques al lliure mercat, i no l’Estat, comporta la progressiva deslegitimizatció política d’aquest davant la ciutadania.

L’Estat es mostra incapaç de solucionar alguns dels problemes que l’afecten, com la pèrdua de llocs de treball per la deslocalització industrial; la precarització laboral en amplis sectors de la població menys formada; la impossibilitat d’accedir a una vivenda digna pels preus del mercat immobiliari; la inseguretat provocada per la globalització del terrorisme o la insuficiència d’ajuts socials per a tots els col·lectius amb rendes baixes, especialment amb l’arribada d’immigrants, inicialment molt més febles.

Tot això ha minat les bases del contracte sobre el que s’assentava l’Estat Nació, un contracte social i polític mitjançant el qual cada persona cedia a l’Estat part dels seus drets per poder-los exercir col·lectivament com a ciutadà en benefici de l’interès general. Una de les conseqüències més evidents és la deslegitimitat de l’Estat, que s’està traduint en una pèrdua de credibilitat de les institucions polítiques i dels partits que les governen.

La desafecció dels ciutadans de la política, més ben dit de la seva “classe política”, és deu, en bona part, a la seva impossibilitat per poder resoldre tots els problemes de les persones a les que representen i han de servir. No és alinea aquesta deslegitimització a l’existència d’un Estat cada cop més a remolc de les decisions d’institucions globals com el FMI, BM, OMC i BCE, entre d’altres, per altra banda amb grans dèficits de representativitat democràtica.

En resum, una desafecció provocada per la percepció d’una ciutadania que no veu ja, a l’Estat com sostenidor de la seva seguretat i benestar.

La segona gran conseqüència de la mundialització econòmica és la redistribució de les activitats econòmiques a escala planetària, distribuint poder i riquesa segons nous paràmetres socioeconòmics. Si bé fins ara, el món es podia dividir entre països rics i pobres, desenvolupats o subdesenvolupats, entre el Nord i el Sud, l’aparició de nodes metropolitans estratègics en diferents punts del planeta, gràcies a la relocalització del capital i les activitats productives a nivell mundial, estan creant una neoburgesia que conviu amb capes de desheretats als països emergents, però també un Quart Món als països rics.

Actualment s’estan produint canvis en l’ocupació i en les relacions capital-treball que estan afectant a la segmentació social dels països i regions implicades. Si bé hi ha zones en declivi en termes d’activitat econòmica i ocupació, altres noves neixen com a conseqüència de la deslocalització i dels moviments del capital.

Aquests canvis serien menys traumàtics si no estiguessin acompanyats per la precarització laboral i la reducció de la protecció social que s’observa als països desenvolupats, on amplis sectors de la població no poden competir amb els baixos salaris i rendes dels països subdesenvolupats. Aquest atur estructural no pot ser fàcilment integrat al mercat laboral actual.

Per una altra banda, la globalització tampoc està generant prosperitat a grans espais geogràfics, concentrant-se una part de la misèria en determinades regions del planeta, constituint la immigració als països rics la seva única solució de supervivència. Una emigració que en èpoques recessives i amb un increment de l’atur pot generar tensions socials que caldrà gestionar.

Gemma García Fuertes

Mesures per frenar el consum

El 9 de febrer de 2012, a la secció “La Contra” del diari La Vanguardia, sota el títol “Cal establir mesures per frenar el consum”, van entrevistar l’economista Tim Jackson.

Tim Jackson, professor de desenvolupament sostenible a la Universitat de Surrey, proposa un seguit de mesures per sortir de la crisi partint d’una profunda reflexió crítica sobre el sistema actual. Proposa mesures que van des de replantejar-se els objectius de les empreses fins a revaloritzar el sector dels serveis, des d’apujar els impostos sobre els recursos naturals i la contaminació fins a imposar restriccions sobre la publicitat, des de la redistribució de l’ocupació mitjançant la reducció d’hores laborals fins a reformar els sistemes financers.  Totes aquestes interessants idees s’enmarcarien en models anomenats de decreixement, emparentats als proposats, per exemple, per La Touche. Qüestionen, per tant, l’opinió que la prosperitat sigui inseparable del creixement: “la prosperitat té a veure amb la qualitat de la nostra vida i de les relacions, i l’economia s’hi ha d’adaptar” , “a banda d’acumular i consumir, no té res a veure amb prosperar, és insostenible financerament: de fet la crisi que ara vivim és la conseqüència d’aquest sistema insostenible”, ens diu Tim Jackson.

Aquest article el vaig llegir un dia abans de començar el tema de l’economia d’entreguerres i el Crac del 29 a classe d’Història del Món Contemporani. Vaig pensar que era perfecte per generar una reflexió a la classe entre l’alumnat de batxillerat. Realment, recomano que llegiu aquesta entrevista, així com el llibre del professor Jackson Prosperidad sin crecimiento: Economía para un planeta finito (publicat per l’editorial Icària) o, si més no, l’article que, pocs dies després de l’entrevista, va publicar el periodista Antonio Cerrillo sobre aquest mateix tema a La Vanguardia (“Una economía lenta para poner el planeta en forma”). Què hi penseu? Com creieu que pot ser un desenvolupament sostenible? Quines mesures es podrien prendre per frenar el consum?

Marta Navarro