El 8 de març, Dia de la Dona Treballadora, ens convida a repassar moments de la llarga lluita de la dona pel reconeixement de les seves reivindicacions laborals i per la plena igualtat de drets amb l’home, però, de fet, cada dia de l’any hauria de ser Dia de la Dona Treballadora i de tots els éssers humans víctimes de la violència, la discriminació i la injustícia, fins acabar amb aquestes xacres que degraden la condició humana. És veritat que el camí recorregut per la dona fins avui no és el mateix a totes les societats: hi ha societats del món occidental, com als països nòrdics, on la dona gaudeix d’un reconeixement semblant al dels homes, i això es comprova, per exemple, en els percentatges de dones que tenen responsabilitat política als governs i en els de les que ocupen càrrecs directius a les grans empreses. En un altre extrem, a alguns paisos islàmics les dones no tenen un ple reconeixement de drets polítics ni socials i són considerades prolongacions subsidiàries del seu pare o del seu marit. I en altres societats, com a la nostra, malgrat que la dona ha assolit el reconeixement dels seus drets a nivell polític, encara sobreviuen, a més de la violència sexista i de diferents formes i graus de discriminació, actituds i comportaments atàvics clarament regressius que poden qualificar-se de masclistes i de denigrants per la dona (per exemple, hi ha suplements de moda d’alguns diaris europeus que presenten les dones com a maniquins o simplement com a dones objecte).
El 1975, l’ONU va establir el dia 8 de març com a Dia Internacional de la Dona Treballadora. Es va triar aquesta data perquè recollia la proposta que al seu moment (a la II Conferència Internacional de dones socialistes a Copenhague, l’agost de 1910) havia fet Clara Zetkin, comunista alemanya, i perquè a més serveix per recordar i mantenir una tradició de lluita amb fites com aquestes:
- El març de 1857 les dones de les fàbriques tèxtils de Nova York van començar a reivindicar els seus drets laborals i van a aconseguir la creació dels seus propis sindicats dos anys després.
- El març de 1908, més de 15000 persones van manifestar-se pels carrers d’aquella ciutat per reclamar millors condicions de treball i salarials per les dones. (Aquesta manifestació inspiraria el poema “Bread and Roses”, del qual parlem més endavant.)
- El 19 de març de 1911, Clara Zetkin va impulsar a alguns paisos europeus (Alemanya, Àustria, Dinamarca i Suïssa) la primera celebració del dia de la dona treballadora, amb mítings i manifestacions que van reunir més d’un milió de persones.
- El 25 de març de 1911 van morir 146 persones (123 dones i 23 homes) a l’incendi d’una fàbrica tèxtil de Manhattan, la majoria de les quals eren joves immigrants, jueves i italianes (les portes de la fàbrica estaven tancades a propòsit per evitar protestes sindicals i molts treballadors no en van poder sortir…).
- I al març de 1912 va culminar la vaga coneguda com de Pa i Roses de les treballadores d’una fàbrica tèxtil de Lawrence, Massachusetts (el pa representava per elles la lluita per les millores salarials i les roses, millors condicions de vida).
Molts anys després d’aquells i d’altres esdeveniments històrics, la lluita pels drets i la dignitat de la dona continua, i el 8 de març ens ho recorda molt especialment. De fet, al nostre blog s’hi poden consultar algunes entrades relacionades amb aquesta data i amb la qüestió femenina en general: la dedicada a Malala Yousafzai (12 de desembre de 2014), Per la diversitat cultural i contra la violència de gènere (1 de juliol de 2014), Per l’alliberament de les estudiants nigerianes (19 de maig de 2014), Les dones de veritat (7 de març de 2013), Contra la discriminació de les dones (10 de desembre de 2012), Dones i poesia (9 d’abril de 2012), etc. Molts d’aquests comentaris no han perdut la seva actualitat. Aquests dies, quan llegim la premsa, trobem una i altra vegada històries de dones que fan palesa la desigualtat i la violència que les dones d’arreu continuen patint. Aquí en tenim alguns casos, a tall d’exemple.
Caddy Adzuba (Buka, Congo, 1981), advocada i periodista, va rebre el premi Príncep d’Astúries al 2014, per la seva denúncia de les violacions massives, de les mutilacions i assassinats de milers de dones i nenes al seu país. Una de les seves frases més citades, “Nosaltres morim perquè vosaltres pugueu tenir els vostres smartphones“, fa referència a una de les causes de la guerra al seu país, el control de les mines de coltan, un mineral necessari pel funcionament dels mòbils.
Chika Oduah (Ogabru, Nigèria, 1987), periodista i antropòloga, va tornar al seu país des dels Estats Units, on havia emigrat amb els seus pares quan era petita, per dedicar-se a escriure una sèrie d’articles sobre el grup terrorista Boko Haram (un grup sanguinari que va assassinar només en 2014 a 6644 persones) i va rebre el premi Trust Women Journalist Award 2014 per aquests reportatges. Els seus articles denuncien les condicions de vida i treball de la dona nigeriana, víctima de pràctiques esclavistes i d’un masclisme molt agressiu que porta, per exemple, a considerar les víctimes dels maltractaments sexuals com a culpables.
Nadia Murad, refugiada iraquiana a Alemanya, membre de la minoria yazidita, el 2014, quan tenia 19 anys, “va ser segrestada, maltractada, utilitzada com a botí de guerra i esclava sexual per militants de les forces del mal, com anomena ella l’Estat Islàmic” (“Ens volen esborrar de la terra”, La Vanguardia, 29 de febrer 2016). Després d’un primer intent fallit d’escapar-se dels seus segrestadors, va ser castigada amb una violació col·lectiva, i ara, intentant superar els seus malsons, tracta de difondre el seu testimoni com una forma de lluita per salvar del genocidi el seu poble.
Berta Cáceres (1973-2016, La Esperanza, Hondures), membre de la comunitat indígena lenca i activista pel medi ambient i pels drets humans, va rebre el premi Goldman 2015 per la seva lluita contra la construcció d’una central hidroelèctrica en les aigües del riu Gualcarque i fa uns dies (el 3 de març) va ser assassinada per defensar el medi ambient. El seu assassinat no és un fet aillat, forma part d’una llarga sèrie: des del 2002 al 2014 s’han produit a Hondures 111 assassinats d’activistes pel medi ambient.
Aquestes quatre dones compromeses amb les seves idees són referents positius dins del seu camp respectiu. Darrera d’elles n’hi ha altres que ens recorden que encara hi ha molts fronts oberts per lluitar pels drets de la dona i la seva dignitat. Diríem, fins i tot, que en aquest temps de treball precari, d’atur multitudinari, de desnonaments, de refugiats sense asil ni sostre, de deshumanització de la feina, de tràfic de persones i de noves formes d’esclavisme, la lluita que s’ha de lliurar ha ampliat els seus fronts i les seves motivacions. Si les obreres nord-americanes de principis del segle XX demanaven Pa i roses, ara tots hauríem de reivindicar pa, sostre, drets i roses. I com que el poeta nord-americà James Oppenheim (1882-1932) va escriure el poema Bread and Roses (1910) com a ofrena a aquelles dones que lluitaven pels seus drets, el transcrivim aquí com a homenatge a totes les dones que continuen lluitant i no han perdut l’esperança.
PAN Y ROSAS
Mientras vamos marchando, marchando a través del hermoso día
Un millón de cocinas oscuras y miles de grises hilanderías
Son tocados por un radiante sol que asoma repentinamente
Ya que el pueblo nos oye cantar: ¡Pan y rosas! ¡Pan y rosas!
Mientras vamos marchando, marchando, luchamos también por los hombres
Ya que ellos son hijos de mujeres, y los protegemos maternalmente otra vez
Nuestras vidas no serán explotadas desde el nacimiento hasta la muerte
Los corazones padecen hambre, al igual que los cuerpos
¡dennos pan, pero también dennos rosas!
Mientras vamos marchando, marchando, innumerables mujeres muertas
Van gritando a través de nuestro canto su antiguo reclamo de pan
Sus espíritus fatigados conocieron el pequeño arte y el amor y la belleza
¡Sí, es por el pan que peleamos, pero también peleamos por rosas!
A medida que vamos marchando, marchando, traemos con nosotras días mejores
El levantamiento de las mujeres significa el levantamiento de la humanidad
Ya basta del agobio del trabajo y del holgazán: diez que trabajan para que uno repose
¡Queremos compartir las glorias de la vida: pan y rosas, pan y rosas!
Nuestras vidas no serán explotadas desde el nacimiento hasta la muerte
Los corazones padecen hambre, al igual que los cuerpos
¡pan y rosas, pan y rosas!
Encara que les dones siguin diferents exteriorment als homes, no tinguin en general la mateixa força que ells i el seu cos funcioni una mica diferent, poden sentir i pensar igual que ells i, per això, es mereixen tenir els mateixos drets (i els seus deures, com totes les persones) que els homes.
No és just que les dones siguem sempre les que patim perquè som diferents als homes, però som iguals i mereixem els mateixos tractaments que reben els homes, tots mereixem els nostres drets, tant si som homes com si som dones.
A mí me parece mal lo que le pasó a Nadia Murad porque, según pone en el blog,
la utilizaron de botín de guerra y esclava sexual para militares del estado islámico. A mí me parece mal la discriminación de la mujer porque las mujeres tienen los mismos derechos que los hombres y pueden hacer lo mismo que ellos.
Me ha impactado demasiado la historia de Nadia Murad, que la acosaron diversas veces, sobre todo lo que más me ha impactado es que dice que fue usada como botín de guerra y que fue acosada sexualmente de manera colectiva.
Me ha impresionado NADIA MURAD, refugiada iraquí. Me parece muy mal porque la han utilizado como un botín de guerra y esclava sexual por militares de las fuerzas armadas del mal. Hizo bien en irse de donde estaban los secuestradores.
A mí el caso que me ha parecido más interesante es el de Caddy Adzuba, por el simple hecho de que en su país, el Congo, la mayor causa de guerras y muertes es por el control de las minas de minerales de coltán, que se utiliza para fabricar nuestros móviles, que usamos día a día. Y una de sus frases más citadas es: “Nosotros morimos para que vosotros tengáis vuestros smartphones”.
No me parece justa la discriminación de la mujer porque todos tenemos los mismos derechos, tanto el hombre como la mujer, y, además, Berta Cáceres quería que se cuidara más del mundo. No se puede ser tan malo como para matar a alguien que quiere lo mejor y que el mundo no esté tan contaminado. Yo soy una de la personas que quiere que el mundo cambie, que el cuidado del medio ambiente sea distinto, y no me parece correcto que la asesinaran por eso. Dejadme un comentario, pues este tema se tiene que tratar.
Me ha parecido impactante el caso de Nadia Murad porque, la verdad, no entiendo cómo los hombres, no todos sino algunos, pueden tratar tan mal a una mujer. Secuestrarla y abusar de ella como si fuese un juguete con el que se pueden hacer muchas cosas. Yo creo que las mujeres no nos merecemos tal trato de las personas, porque que haya gente que mate a mujeres o que les pegue solo por ser mujer no tiene sentido.
Berta Cáceres: Una de las mujeres que me ha parecido más increíble porque la asesinaron el día 3 de marzo del 2016, cuando ella solo quería salvar el medio ambiente de un abuso indebido. Ella ganó el premio Goldman 2015 por su lucha contra la construcción de una presa hidroeléctrica en el río Gualcarque.
Opinión: Todas estas historias me han parecido bastante increíbles y más las de las cuatro mujeres. Pero lo de la tragedia de las 100 mujeres que murieron en una empresa de Estados Unidos me ha destrozado.
És penós que en ple segle XXI, els homes i les dones no comparteixin els mateixos drets, que es tracti a les dones d’una manera diferent simplement pel fet de ser dones. Que siguem maltractades, violades i denigrades, sobretot el que és més penós és que siguem torturades i silenciades quan volem reivindicar els nostres drets.
Tots mereixem tenir els mateixos drets, pot ser que les dones no siguin exteriorment tan fortes com els homes pel fet que els nostres cossos no siguin iguals, però els dos podem arribar i tenir el treball que vulguem. Tenim dret a tenir llibertat i que ningú ens tregui l’esperança. Aquestes quatre dones del text són heroïnes, els han arravatat tot però elles han seguit lluitant. Hem de lluitar pel que creiem i no deixar que ningú ens tregui la llibertat ni l’esperança, perquè si no ho fem nosaltres ningú ho farà.
Jo crec que aquestes històries ens mostren que les dones també poden ser més fortes i lluitadores i tenir molta valentia, perquè cal tenir valentia per suportar el que aquestes dones van haver d’aguantar fins a ser reconegudes i tenir drets com tots els homes.
La situació d’aquestes dones demostra que a aquest món segueix existint la desigualtat de gènere, ja que tots els éssers humans hem de tenir els mateixos drets (siguem com siguem, dóna igual raça, edat, cultura, gènere, etc.).
Elles han mostrat valentia i coratge, i han lluitat pels seus pensaments, i pel que creien just.
Gràcies a la seva lluita, en l’àmbit laboral, polític i social nosaltres tenim els drets que tenim.
Els casos d’aquestes dones m’han impressionat molt, que siguin maltractades d’aquestes horribles formes, crec que no és gens just, simplement pel fet de defensar i demanar el que creien just.