Sobre la neutralidad de red

Estos días los medios de comunicación han explicado que el organismo regulador de las comunicaciones en EEUU, la FCC, ha decidido suspender la legislación que protegía la neutralidad de red. Legislación que había entrado en vigor durante el 2015.

En cuanto se conocieron las intenciones de la FCC de acabar con la legislación que protegía la neutralidad de red se organizó una protesta en Internet. Muchos usuarios, e incluso las personas que han creado la tecnología que se utiliza en la red, decidieron intentar que la FCC desistiera de su propósito.

No lo han logrado, pero inmediatamente después de que la FCC haya tomado su decisión ya han llegado los primeros pleitos. Por lo que está por ver qué sucederá finalmente.

¿Qué es la neutralidad de la red?

La neutralidad de red ha sido una de las características de Internet tal y como la hemos conocido desde sus orígenes. Así la legislación que entró en vigor en 2015 se hizo para proteger algo que ya existía en el funcionamiento normal de la red.

Una definición exacta y completa sobre la neutralidad de red tiene que tratar sobre muchos detalles, pero esta idea se puede expresar de manera básica al decir:

“La red es neutral cuando transporta las comunicaciones de los usuarios sin discriminar por usuario, servicio, equipo, país, o cualquier otro factor.”

Así, por ejemplo, si dos usuarios de la misma ciudad tienen acceso a Internet no resulta razonable que uno pueda enviar correos electrónicos a Tokio y otro no. O que se obligue a los usuarios a utilizar determinado equipo, SO o navegador. O que, porque quizás el proveedor de servicios que utilizan tiene interés en que accedan a su propia enciclopedia de pago, no les permita (o les dificulte) el acceso a Wikipedia.

Pero para comprender mejor qué quiere decir esto puede ayudar tener una idea de cómo funciona Internet.

Una descripción de Internet sin demasiados detalles.

Internet es una red global que presta multitud de servicios, algunos de los más conocidos son: la web, el correo electrónico, el intercambio de archivos con P2P, videoconferencia y prácticamente cualquier servicio de comunicación imaginable.

Pero esta red que se extiende por todo el mundo utiliza diferentes tipos de enlace: fibra óptica, cables submarinos, radioenlaces, enlaces satélite y también tecnologías que podemos ver en nuestras redes de área local como Ethernet o WiFi. Y por supuesto todo esto no es de un solo propietario, así que si miramos con más detalle nuestra red global descubrimos que realmente son muchas redes interconectadas.

Por ejemplo, en el siguiente esquema se pueden ver algunos de los cables submarinos que muestra la web Submarine Cable Map. Cada cable puede tener un dueño diferente y, en definitiva, es un trozo de Internet.

Cables submarinos de https://www.submarinecablemap.com/

Por todos estos enlaces se transmite el tráfico de los usuarios de Internet, tráfico que está constituido formado por unidades que se llaman paquetes IP (es decir, paquetes del Protocolo de Internet). Así cuando los usuarios acceden a la web, envían correos electrónicos o juegan en red, están transmitiendo y recibiendo paquetes IP.

Y en Internet, tal y como la conocemos hasta ahora, esos paquetes IP se mueven de extremo a extremo sin incurrir en mayores costes por la distancia recorrida y sin ningún tipo de discriminación por origen, destino, aplicación, etc… Todos reciben el mismo trato de la red y esto es lo que llamamos la neutralidad de la red.

Si la red es un conjunto de redes, ¿dónde se intercambia el tráfico entre ellas? ISPs y puntos neutros de Internet.

Para un usuario doméstico de Internet el acceso a la red se produce a través de un proveedor de servicio de Internet (Internet Service Provider, ISP). Un ISP acostumbra a ser una empresa que tiende su propia red para facturar a los clientes que se quieren abonar. Esta red es una de las que forma Internet y en ocasiones puede ser muy grande al extenderse por el territorio de todo un país, pero aún así los clientes no se abonan para comunicarse con los usuarios de esta red (o no de manera exclusiva). Porque si bien la red de un ISP puede ser grande y tener muchos contenidos, Internet aún es más grande y tiene más contenidos. Así que, en general, los usuarios se abonan al ISP para poder comunicarse con otros usuarios de Internet (que estarán o no en el mismo ISP) y conectarse a servicios de Internet (que pueden estar en cualquier parte del mundo).

Por todo esto será necesario que el tráfico del usuario se transmita por la red del ISP que ha contratado y por diferentes redes hasta llegar a su destino.

Los puntos neutros de Internet son los lugares en los que se realiza el intercambio de tráfico entre los proveedores de servicio de Internet. Se trata de una infraestructura común en la que entran en contacto diferentes redes para intercambiar tráfico de manera voluntaria. Y este tráfico se intercambia de manera neutral. Es decir, quien decide participar en un punto neutro paga por cierta capacidad de intercambio de modo que puede entregar cierta cantidad de paquetes provenientes desde su red a otros participantes del punto neutro (que están obligados a aceptarlos). Del mismo modo que él está obligado a aceptar paquetes que provienen de los otros participantes del punto neutro.

Así los paquetes pueden ir cambiando de red en red para alcanzar su destino. Y las redes intermedias no bloquean o ralentizan este tráfico que pasa por ellas porque no tenga ni origen ni destino en ellas mismas.

Por volumen de tráfico intercambiado el mayor punto neutro de Internet es DE-CIX (Alemania). Se puede consultar la estadística de tráfico intercambiado y realmente es un volumen abrumador. En el momento de escribir esto hay momentos del día en los que se intercambia tráfico a cerca de 6 Tbps.

En Barcelona está el CATNIX, mucho menor, pero su web nos ofrece:

De esta manera es posible ver que entre los participantes de CATNIX hay organizaciones tan dispares como:

  • guifi.net: Una red de telecomunicaciones común, libre y neutral que está montada por entusiastas.
  • Telefonica: Una empresa de telecomunicaciones que entre otras cosas es el mayor ISP por estas latitudes.
  • Google: Una empresa tecnológica que ofrece servicios en Internet.

Es fácil suponer que estos tres participantes tienen diferentes objetivos pero, en el CATNIX, todos intercambian tráfico de manera neutral. Ninguno bloquea, ralentiza o filtra el tráfico que le envían los demás.

Si Internet ha sido neutral y los puntos neutros forman parte de su infraestructura. ¿Quién puede querer acabar con la neutralidad de red? ¿Y por qué?

Puede haber varios motivos para atacar la neutralidad de red, y entre ellos, los económicos son los más evidentes.

La red conecta a muchos actores con diferentes papeles. Los ISPs cobran a sus clientes directos por el acceso a Internet, pero los usuarios pueden utilizar muchos servicios gratuitos (como los de Google, Facebook, etc..) o de pago (como los de Netflix, HBO, etc..). En uno y otro caso, tanto los que prestan servicios gratuitos como los que prestan servicios de pago, ganan dinero a partir de sus usuarios. De manera que los ISPs pueden caer en la tentación de creer que Internet es suya y que deben obtener una porción del beneficio que obtienen terceros que utilizan esta red.

Por ejemplo Telefonica ya cobra a sus usuarios por el acceso a Internet. Pero viendo que otras compañías que ofrecen servicios y/o contenidos ganan dinero con estos usuarios reclaman una parte.

Esto lo puede ilustrar rápidamente César Alierta cuando era presidente de Telefónica. Dejo el corte en un momento en el que afirma que las redes son suyas (y de otros ISPs) pero todo el vídeo ilustra la mar de bien lo que piensa.

Por otro lado las empresas que ofrecen servicios en Internet (Google, Facebook, Netflix, HBO, …) no están interesadas en pagar a los ISPs. Su postura puede ir desde movimientos tácticos como los de Google con Google Fiber, que allí donde está desplegado (un área extremadamente pequeña de EEUU) deja en ridículo las ofertas de otros ISPs, a la greña como en el caso de Netflix/Telefónica.

Telefónica tiene su propio servicio de series y películas, de modo que Netflix es competencia directa. Por esta razón Telefónica no ha querido llegar a acuerdos de intercambio de tráfico con Netflix sin que Netflix pague al ISP.

Pero las noticias sobre el fin de la neutralidad de red están provocadas por un cambio de legislación en EEUU. ¿Qué ha sucedido?

Pues ha sucedido que Ajit Pai, que es el presidente de la FCC que ha propuesto acabar con la legislación de protección de la neutralidad de red.

Ajit Pai, presidente de la FCC.

Ajit proviene de Verizon, uno de los ISPs más grandes de EEUU. El origen de Verizon está en la decisión judicial que obligó a AT&T a dividirse para evitar una situación monopolística. Y sí, a AT&T es a quien cita César Alierta como otro propietario de la red.

Desde el punto de vista de Verizon, que Ajit Pai defiende, es injusto que un ISP tenga que tratar todo el tráfico (incluso el de servicios rivales) con la misma velocidad. La red es suya, así que ellos deciden qué calidad (o incluso si se puede acceder) a cada servicio. ¿Os suena?

Las implicaciones son evidentes. Con neutralidad de red un usuario paga por determinado ancho de banda de acceso a Internet, pero utiliza Internet para lo que crea conveniente. No hay diferencia entre participar en Wikipedia, leer la prensa o ver vídeos, el ISP símplemente transporta el tráfico del usuario.

Pero sin neutralidad de red el acceso se puede compartimentar. Por ejemplo, el ISP portugués MEO oferta los siguientes packs:

Packs de acceso del ISP portugués MEO.

Como se puede ver por 4.99€/mes se puede disfrutar del pack MESSAGING que da acceso a unas cuantas aplicaciones de mensajería instantánea, pero no permite otro tipo de acceso. Si también se quieren ver vídeos será necesario contratar el pack VIDEO que permitirá el acceso a otros servicios.

Así ya no se trata de un acceso a Internet como el que conocemos, sino un acceso a algunos servicios de Internet.

Sin neutralidad de red el ISP decide qué tipo de acceso se obtiene en cada caso. Por ejemplo, la web de un medio que pague al proveedor puede cargar con mayor velocidad y las páginas de otros medios de comunicación pueden resultar penalizadas y obtener un mal rendimiento.

En la Internet que conocemos el usuario puede dirigirse a cualquier lugar. Sin neutralidad de red el ISP se arroga el derecho a decidir a qué se puede acceder y en qué condiciones. De modo que Internet sin neutralidad de red ya no es el espacio de participación al que estamos acostumbrados, sino el parque temático que nos ofrezca nuestro proveedor.

Enlaces:

  1. Vint Cerf, Tim Berners-Lee, and 19 other technologists pen letter asking FCC to save net neutrality.
  2. Estadísticas de tráfico en diferentes puntos neutros: DE-CIX (Frankfurt), MSK-IX (Moscú), CATNIX (Barcelona)

El Sàhara davant nostre

Escola i educació intercultural. La situació del Sàhara a través de la mirada d’uns alumnes de l’ESO de Santa Coloma de Gramenet

Molts dels instituts de Catalunya són espais de convivència de nois i noies de diferents països. Aquesta diversitat no és fàcil de gestionar, suposa nous desafiaments, però també més possibilitats d’intercanvi i diàleg intercultural.

L’escola cerca, mitjançant  una educació en valors, una trobada amb altres cultures, però també el diàleg des de la igualtat i el respecte, en el convenciment que això en durà a la construcció d’una societat més justa per a tots. Un enfocament intercultural suposa educar els nois, noies i adolescents a enfocar i respectar les diferències, especialment creant empatia; és a dir, ensenyant-los a posar-se en el lloc dels altres per tal que entenguin com pensen i com senten. L’objectiu de la pedagogia de la interculturalitat parteix del reconeixement del paper de l’escola com agent transmissor dels valors de les diferents cultures.

Els alumnes de 3r d’ESO de l’Institut Puig Castellar de Santa Coloma de Gramenet van realitzar el curs 2011-2012 una assignatura optativa, Introducció a l’economia. La diversitat de procedència dels alumnes de la classe va permetre un ric intercanvi d’experiències. Entre els alumnes hi havia en Haiba Salek, un noi sahrauí de quinze anys, nascut a un camp de refugiats de Dajla (Argèlia), i que va arribar a Santa Coloma quan tenia 9 anys. Els seus companys, des del principi, van tenir curiositat i li van insistir per què  expliqués la seva història, atès que cap d’ells coneixia els problemes del Sàhara occidental, ni tan sols que el territori havia estat sota control espanyol fins el 1975.
L’entrevista que els alumnes van realitzar a en Haiba i les seves respostes constitueixen una mostra dels beneficis de l’educació intercultural, però, a més a més, les paraules d’aquest adolescent sahrauí ens apropen al drama de milers de refugiats que esperen tornar un dia al seu país, actualment ocupat pel Marroc, per ser els artífexs del seu propi destí.
                                            Haiba i els autors de l’entrevista
L’entrevista

Jessica Smit (nascuda a L’Havana), fa la primera pregunta: Haiba, explica’ns on vas néixer.                                                                                                                               Haiba : —Vaig néixer el setembre de 1997 a Dajla, a un camp de refugiats que és a Algèria, ja que aquest país va acollir els sahrauís que van abandonar l’antic Sàhara espanyol, perquè no hi volien viure després de l’ocupació militar marroquí.                                                                                                                     Jessica: Què és un camp de refugiats?
Haiba: —És un camp provisional que en principi serveix per acollir els refugiats. El de Dajla té, actualment, al voltant de 40.000 habitants, i es va començar a construir el 1975, any de l’ocupació del meu país per les tropes del Marroc. Dajla és a Algèria, a la regió de Tindouf, frontera amb Mauritània.
Sarai Simón (nascuda a Catalunya): Com són aquests campaments?.
Haiba: —Dajla és molt gran, ja que han passat 37 anys des que hi van arribar els primers refugiats. Té diferents barris, escoles de primària, on jo vaig estudiar fins arribar a Catalunya, també hi ha un hospital. La gent viu en les haimes, però també té cases d’adob on hi ha la cuina, i altres recintes més petits on es troba el bany. A l’estiu fa tanta calor que la gent dorm sobre la sorra a l’exterior, ja que les temperatures poden arribar a marcar un màxim de 50º C.
Constanza Rivas (nascuda a Xile): No entenc per què els sahrauís han de viure a Algèria. Tampoc sabia que el Sàhara era un país, pensava que era un desert.
Haiba: —El Sàhara Occidental va començar a ser colonitzat per Espanya a finals del segle XIX, però quan Franco s’estava morint, Hassan II, el rei del Marroc, un país que sempre havia reclamat aquest territori com a propi, va promoure la invasió aprofitant la debilitat d’Espanya. Milers de marroquins, uns 30.000, van traspassar la frontera portant Al Corà a la mà, i els militars espanyols que estaven a la zona, davant uns homes solament armats amb el llibre sagrat, no podien rebutjar-los, i menys disparar sobre gent indefensa. L’anomenada Marxa Verda va ser l’inici  de l’apropiació del Sàhara i l’ocupació militar del Sàhara Occidental pel Marroc.
Constanza Rivas: Per què vas venir a Catalunya?
Haiba: —La meva mare, Fatimetu M., que és mestra i donava classes al campament de Dajla, va venir a Catalunya acompanyant els nens del meu país que passen l’estiu aquí. Estava embarassada, i els metges que la van atendre a l’arribar, li van dir que el fetus presentava problemes, i va decidir quedar-se per donar a llum. El meu germà va néixer amb problemes de salut, i per aquest motiu la meva mare va decidir quedar-s’hi, ja que la seva supervivència al camp de refugiats fóra molt difícil. Un cop instal·lada a Santa Coloma de Gramenet, el meu germà gran i jo ens vam reunir amb ella. Actualment, treballa de cuidadora de gent gran.
Marc Martín (nascut a l’Uruguai): I el teu pare també hi és amb vosaltres?
Haiba: —No, ell és soldat del Front Polisari i té la seva feina al campament de Dajla, que és on viu amb la resta de la meva família. Els estius sempre anem tots cap allà.
El meu germà gran, que fa 2n de batxillerat, viu amb una beca a Tarragona, i els caps de setmana, quan podem ens hi apleguem tots a l’Hospitalet de l’Infant.

Família Salek Mohamed

Jessica Smit: —T’agrada Dajla?
Haiba: —Sí, molt, especialment dormir sobre la sorra, i el desert que és impressionant.
Sarai Simon: Ets musulmà?
Haiba: —Sí, i la meva mare m’ajuda a llegir l’Alcorà, que estic aprenent de memòria.
Marc Martín: Per què de memòria?.
Haiba: —És un honor saber l’Alcorà de memòria.
Marc Martín: Tornaràs definitivament a Dajla?
Haiba: —Sí, però primer haig d’acabar l’ESO, fer batxillerat i si és possible m’agradaria anar a la universitat, i un cop acabi els estudis, tinc la intenció de tornar-hi per ajudar el meu poble.
Cistina Medrán (nascuda a Catalunya): Quan vas arribar a Santa Coloma i vas començar anar a l’escola, et va resultar complicat, o no?
Haiba: —No, ràpidament vaig fer amics, i a més a més a Dajla estudiàvem castellà, per això en sabia bastant. El català em va costar més.
Jessica Smit: Com és que estudiaves castellà a Dajla?
Haiba: —No ho sé exactament, potser perquè el Sàhara occidental va ser una província espanyola fins el 1975.
Jessica Smit: Què és el que més t’agradaria?
Haiba: —La independència del meu país, la República Àrab Sahrauí Democràtica.

Entrevista elaborada dins de l’assignatura optativa Introducció a l’economia, curs 2011-12. Nivell: 3r ESO. Alumnes participants: Marc Martín, Cristina Medrán, Constanza Rivas, Haiba Salek, Sarai Simón i Jessica Smit. Institut Puig Castellar. Santa Coloma de Gramenet.

Context històric

Marxa Verda.– La marxa a través del desert que en 1975 van fer 300.000 colons i 25.000 militars marroquins, travessant la frontera fins al Sàhara Occidental. Marxa promoguda pel rei del Marroc, Hassan II, atès que considerava el Sàhara com a territori del Regne Alauí. El dictamen del 16 d’octubre de 1975 del Tribunal de Internacional de Justícia de les Nacions Unides, que ratificava els plans de les Nacions Unides, i de la confirmació del govern d’Espanya del dret del poble sahrauí a la autodeterminació, va accelerar el posicionament del Marroc, ja que interpretava el  veredicte com un recolzament de les seves reivindicacions sobre el Sàhara.

El 14 de novembre de 1975 es van signar els acords tripartits pels quals Espanya cedia al Marroc i Mauritània la seva darrera colònia a Àfrica, l’anomenat Sàhara espanyol. Començava aleshores la qüestió del Sàhara Occidental. Un conflicte en què la població autòctona sahrauí reclama el seu dret a l’autodeterminació davant del Regne Alauí que defèn la seva sobirania al territori.

Milers de sahrauís viuen, avui, als camps de refugiats als campaments instal·lats a la hammada algerina, un desert inhòspit a la regió de Tindouf.

Front Polisario.- Moviment polític i militar del Sàhara Occidental. És successor de l’Organització de Vanguardia per l’alliberament de Sakia-el-Hamra i Río de Oro dels anys 60, dirigida per Mohamed Sid Brahim Sid Embarec Basir, de sobrenom, Basiri, que va ser detingut després de una manifestació a l’Aaiun el 17 de juny de 1970, traslladat a la presó provincial i des d’aleshores roman desaparegut.

Uns estudiants sahrauís, dirigits per Mustafà Said Al-Uali, constituiran el Polisario el 10 de maig de 1973, que tindrà el propòsit d’aconseguir la independència del territori, primer sota domini espanyol, i després marroquí i maurità. Pocs dies després, s’inicien les hostilitats, mitjançant una guerra de guerrilles.

Després de la descolonització espanyola, forçada per la Marxa Verda, el Polisario iniciarà una guerra amb Mauritània que, finalment, els hi cedirà el territori que estava sota el seu control, cessió que serà rebutjada pel Marroc, que s’annexionarà la zona. Des del 1975 el Polisario s’assentà al Tindouf a Argèlia, essent reconegut aquell mateix any per les Nacions Unides. El febrer de 1976 el moviment proclama la República Àrab Sahrauí Democràtica (RASD) amb un govern a l’exili. Els combats del Front Polisario van continuar fins el 1991, dia en que s’acorda un alto el foc després de la creació del s murs marroquins.

La MINURSO (Missió de les Nacions Unides per al Referèndum del Sàhara Occidental) és l’organisme encarregat de vetllar per l’alt el foc i preparar un referèndum, que encara no s’ha realitzat. Després de 30 anys de violacions sistemàtiques dels drets humans de la població sahrauí als territoris ocupats, així com la forma en què l’exèrcit marroquí va desmantellar el campament de Agdaym Izik i la repressió posterior desplegada en tot el territori, transpassant tot  límit, Juan Soroeta Liceras, Juan Miguel Ortega Tirol i altres 71 professors de Dret Internacional i Relacions Internacionales de 32 universitats de l’Estat, a més a més de la Asociación Española para el Derecho Internacional de los Derechos Humanos (AEDIDH), van publicar un article a un diari en el què demanaven el següent: “Tras tres lustros de guerra de liberación nacional, en 1991 el Frente Polisario decidió sustituir las armas por las urnas, en la confianza de que Naciones Unidas sería capaz de llevar a buen puerto un Plan de Paz que había sido negociado libremente por las partes. Pero, desde su puesta en marcha, este Plan fue boicoteado por Marruecos, tal y como ha denunciado, entre otros, James Baker. Existe ya un censo para el referéndum confeccionado por Naciones Unidas, pero el veto francés impide su celebración. Mientras el Plan de Paz continúa estancado y en el Sáhara ocupado se producen estas graves violaciones de derechos humanos, nuestro país se preocupa de su interés nacional, la Unión Europea del suyo y Naciones Unidas se limitan a “deplorarlas”. En esta tesitura, si finalmente se le impide al pueblo saharaui decidir libremente su futuro mediante un referéndum de autodeterminación, en los términos que establecen las resoluciones de Naciones Unidas, nadie le podrá acusar de no haber explorado todas las vías pacíficas imaginables para poner fin a su sufrimiento”. (“Sáhara y derecho Internacional”, El Público, 5 de gener del 2011.)

Els murs del Sàhara Occidental
Els murs més coneguts són, en primer lloc el de Berlín que, afortunadament, va caure el 1989, però també el que separa a Israel i Palestina o fins i tot les tanques de Melilla. En canvi, molts de nosaltres no hem sentit parlar dels murs del Sàhara que el Marroc va començar a construir a partir del 1980 fins el 1987. Es tracta d’un conjunt de murs gigantins fets de pedres i filats, vigilats per més de 125.000 soldats marroquins, armats per les potències europees, i que té més de 5.000 mines al llarg del seu recorregut.
Els sis murs construïts pel Marroc divideixen el Sàhara ocupat i són com unes llargues cicatrius que recorren el desert. Ens il·lusiona pensar que els murs es podran enderrocar, però més difícil serà la neutralització de les mines que continuen matant i mutilant.

Gemma García Fuertes

Plataforma d’Afectats per la hipoteca a la gala del Català de l’Any

La dació de pagament és una vindicació de la Plataforma contra el desnonament, de les persones que formen part del col·lectiu premiat que apareix en aquestes imatges, i de molts altres moviments socials crítics de les estratègies i, en alguns casos, estafes del sistema financer espanyol (i català).

Es demana, bàsicament, que si una família no pot pagar la seva hipoteca -en alguns casos perquè algunes persones del grup estan a l’atur, i no per voluntat pròpia sinó perquè han estat acomiadades, amb forta disminució dels seus ingressos anteriors- la cesió de la casa a la entitat financera, al banc que els hi va concedir el prèstec en la majoria dels casos, sigui suficient per cancel·lar el deute pendent. De fet, tot el que fins llavors hagi pagat la persona implicada, ha anat per sempre més a les arques de l’entitat bancària que els hi va deixar els diners, tant el capital com els importants interessos abonats durant el període. En molts països del nostre entorn, aquesta és la pràctica habitual: donar la casa hipotecada al banc, cancel·lar el deute i no quedar res pendent, no com a Espanya (i a Catalunya) fins ara: després d’entregar la casa, encara queden diners per retornar.

La iniciativa popular legislativa de la que es parla al vídeo necessita recollir 500 mil firmes en tot l’Estat -no és impossible!- perquè aquest  canvi de legislació arribi a les Cortes per ser discutit. Una altra cosa, és clar, és que sigui acceptada en el Congrès i en el Senat. De fet, en algun moment, algun grup parlamentari ja ha proposat aquest canvi de legislació. Les firmes de la ciutadania donarien més força a la proposta.

Salvador L. Arnal, professor d’Informàtica

L’impacte de la globalització

La globalització o mundialització constitueix una nova fase del capitalisme caracteritzada per l’expansió de l’economia de mercat a nivell planetari, que es fa especialment visible a partir de la caiguda del mur de Berlín (1989) i la descomposició de l’anomenat socialisme real o comunisme.

La globalització ha permès la intensificació del comerç internacional, la mundialització del capital i la transnacionalització de les grans empreses —aquests no són fenòmens nous, sí ho és la seva magnitud i intensitat—, és a dir, ha possibilitat la creació d’un mercat mundial cada cop més interrelacionat i articulat.

La globalització s’ha vist afavorida pel canvi de paradigma econòmic, que ha qüestionat la intervenció de l’Estat en l’economia, és a dir, les polítiques keynesianes, les quals han estat substituïdes per altres teories que propugnen una visió actualitzada del liberalisme econòmic d’Adam Smith: l’exaltació de les bondats de l’economia de mercat, definida no solament com el sistema més eficaç d’assignació de recursos i de producció de béns i serveis, sinó l’única via de creixement econòmic i d’increment de la renda nacional. Aquest paradigma ha comportat també la creença que el sector privat gestiona més eficaçment els recursos que el sector públic, fet que ha conduït a la reducció progressiva de la intervenció de l’Estat en l’economia, fins a la seva reduïda expressió actual, l’Estat mínim.

Aquest canvi de paradigma ha propiciat la liberalització del comerç i la lliure circulació del capital financer, mitjançant l’eliminació progressiva dels aranzels o de tots aquells entrebancs jurídics que impossibilitessin aquest objectiu.

La mundialització també ha comportat la transnacionalització de les empreses a zones del planeta anteriorment no industrialitzades, una transnacionalització que té com a objectiu l’increment dels beneficis empresarials mitjançant la reducció de costos (salarials, ambientals, etc.) i/o d’impostos. La globalització ha reordenat el mapa industrial a nivell planetari, fent desaparèixer progressivament algunes indústries emblemàtiques del primer món (tèxtil, confecció, l’automòbil, etc.), i creant pols de desenvolupament als anomenats països emergents.

La mundialització de l’economia no hagués estat possible sense altres fenòmens paral·lels:

a) L’abaratiment progressiu del transport, que ha permès fer competititus molts productes elaborats en zones llunyanes.

b) Les noves tecnologies de la informació i la comunicació (TICs) que permeten als agents econòmics la interconnexió a temps real a nivell mundial, facilitant tot tipus d’intercanvis; béns, serveis, circulació de capitals, inversions, informació i coneixement.

La globalització ha comportat la creença que el lliure mercat, la “mà invisible”, podia garantir a la llarga la prosperitat del planeta i dels seus ciutadans. És per això que tots els països havien d’obrir les seves fronteres, atraure la inversió estrangera, possibilitar les exportacions, permetre a les empreses d’altres països la seva instal·lació, aconseguint que àmplies zones del món s’industrialitzessin, mitjançant la captació de nous capitals i la transferència de tecnologia. La presència de pols de desenvolupament i l’aparició d’èlits pròsperes en aquestes regions més pobres propiciaria una “cascada de riquesa” que arribaria fins i tot a les classes menys afavorides.

En resum, la globalització se’ns està transmetent com la millor eina de desenvolupament i prosperitat mundial, sempre i quan tots els països estableixin polítiques adequades per aconseguir aquestes metes. Aquest conjunt de mesures es coneixen com polítiques d’estabilitat, o Consens de Washington, també com polítiques neoliberals, i han estat propiciades pel FMI, el BM, el G-7 o l’OCDE.

Aquestes polítiques han comportat reajustaments pressupostaris en tots els països desenvolupats, tendents a reduir el seu dèficit i el deute públic, privatitzant les empreses públiques no deficitàries, fins arribar al pressupost zero, sense oblidar el desenvolupament de polítiques de control de la inflació i d’estabilitat monetària.

Més dràstiques han estat les mesures pressupostàries que han hagut d’adoptar els països del Sud, ofegats pel seu deute extern, i amb resultats molt desiguals.

Ara bé, un cop descrits els canvis que s’han produït com a conseqüència de la globalització, hauríem d’analitzar com ens afecten.

En primer lloc, cal afirmar que els efectes de la mundialització econòmica no són iguals per a totes les àrees del món. En termes macroeconòmics, tenint en compte exclusivament el PIB, el planeta presenta grans desigualtats, ja què si bé és cert que s’han assolit alts nivells de creixement a EEUU, Europa, Japó i als països emergents, especialment a l’Índia i a Xina, també és cert que una part del planeta, l’Àfrica subsahariana, per exemple, no participa d’aquesta pretesa prosperitat. Podríem afirmar, aleshores, que la mundialització no és bona per a tothom.

Els efectes en els països desenvolupats tenen característiques i manifestacions pròpies. Un dels efectes que es poden observar, i que ha estat ben diagnosticat per sociòlegs i politòlegs, és la crisi de l’Estat Nació, atès que està perdent efectivitat i legitimitat.

L’Estat davant de la mundialització econòmica es mostra incapaç de solucionar els problemes globals, aquells que transcendeixen a les seves fronteres i que escapen a la seva jurisdicció. Tot i que la crisi de l’Estat tutelar és anterior a la mundialització de l’economia i es fa visible a partir de la crisi del petroli (1973), aquesta no ha fet sinó accelerar-la. Com diu Ulrich Beck (Què és la globalització?), “el nucli ideològic del globalisme consisteix sobretot en acabar amb les distincions fonamentals de la primera modernitat, és a dir, l’existent entre política i economia. L’àrea principal de la política —la delimitació dels marcs jurídics, socials i ecològics dins dels quals el fet econòmic és possible i legítim socialment, s’amaga o s’aliena”. Així, la globalització econòmica com ideologia del domini del mercat mundial, del liberalisme, en alienar les decisions econòmiques al lliure mercat, i no l’Estat, comporta la progressiva deslegitimizatció política d’aquest davant la ciutadania.

L’Estat es mostra incapaç de solucionar alguns dels problemes que l’afecten, com la pèrdua de llocs de treball per la deslocalització industrial; la precarització laboral en amplis sectors de la població menys formada; la impossibilitat d’accedir a una vivenda digna pels preus del mercat immobiliari; la inseguretat provocada per la globalització del terrorisme o la insuficiència d’ajuts socials per a tots els col·lectius amb rendes baixes, especialment amb l’arribada d’immigrants, inicialment molt més febles.

Tot això ha minat les bases del contracte sobre el que s’assentava l’Estat Nació, un contracte social i polític mitjançant el qual cada persona cedia a l’Estat part dels seus drets per poder-los exercir col·lectivament com a ciutadà en benefici de l’interès general. Una de les conseqüències més evidents és la deslegitimitat de l’Estat, que s’està traduint en una pèrdua de credibilitat de les institucions polítiques i dels partits que les governen.

La desafecció dels ciutadans de la política, més ben dit de la seva “classe política”, és deu, en bona part, a la seva impossibilitat per poder resoldre tots els problemes de les persones a les que representen i han de servir. No és alinea aquesta deslegitimització a l’existència d’un Estat cada cop més a remolc de les decisions d’institucions globals com el FMI, BM, OMC i BCE, entre d’altres, per altra banda amb grans dèficits de representativitat democràtica.

En resum, una desafecció provocada per la percepció d’una ciutadania que no veu ja, a l’Estat com sostenidor de la seva seguretat i benestar.

La segona gran conseqüència de la mundialització econòmica és la redistribució de les activitats econòmiques a escala planetària, distribuint poder i riquesa segons nous paràmetres socioeconòmics. Si bé fins ara, el món es podia dividir entre països rics i pobres, desenvolupats o subdesenvolupats, entre el Nord i el Sud, l’aparició de nodes metropolitans estratègics en diferents punts del planeta, gràcies a la relocalització del capital i les activitats productives a nivell mundial, estan creant una neoburgesia que conviu amb capes de desheretats als països emergents, però també un Quart Món als països rics.

Actualment s’estan produint canvis en l’ocupació i en les relacions capital-treball que estan afectant a la segmentació social dels països i regions implicades. Si bé hi ha zones en declivi en termes d’activitat econòmica i ocupació, altres noves neixen com a conseqüència de la deslocalització i dels moviments del capital.

Aquests canvis serien menys traumàtics si no estiguessin acompanyats per la precarització laboral i la reducció de la protecció social que s’observa als països desenvolupats, on amplis sectors de la població no poden competir amb els baixos salaris i rendes dels països subdesenvolupats. Aquest atur estructural no pot ser fàcilment integrat al mercat laboral actual.

Per una altra banda, la globalització tampoc està generant prosperitat a grans espais geogràfics, concentrant-se una part de la misèria en determinades regions del planeta, constituint la immigració als països rics la seva única solució de supervivència. Una emigració que en èpoques recessives i amb un increment de l’atur pot generar tensions socials que caldrà gestionar.

Gemma García Fuertes

Iniciativa, la emprendeduría de siempre

Últimamente se habla mucho de la figura del emprendedor, de que hay que incentivar la emprendeduría en nuestra sociedad, en nuestras aulas…

El aplicar la emprendeduría en nuestras aulas, de entrada parece un poco fuera de lugar cuando pensamos en nuestros alumnos. Quizá porque, como son jóvenes, cuesta pensar en ellos como empresarios o como autónomos, como creadores de empleo en definitiva.

Sin embargo, a veces, nuestros estudiantes nos pasan por delante y nos dan la respuesta sobre la manera de hacerlo. ¿Cómo? Con su iniciativa. Y para muestra, un botón: el ejemplo de dos alumnos de CFGM Gestión Administrativa, que comento brevemente.

Al cabo de unos días de haber examinado a un grupo de Gestión Administrativa sobre cómo hacer páginas web y blogs, medio de casualidad me encontré con que dos alumnos ya habían utilizado las herramientas que se les había enseñado. Uno, para crear su currículum vitae en formato de web, aquí tenemos el enlace: nagemen

https://sites.google.com/site/cvricard/

Oreo, para crear un blog sobre una temática de su interés, con la siguiente dirección:

http://amusementsparksandmore.blogspot.com/

En definitiva, habían utilizado los conocimientos adquiridos para hacer algo nuevo y para aportar valor para ellos o para los demás.

Tal vez no estemos en condiciones de formar a nuestros alumnos en un entrepreneurship management, pero sin duda les estaremos entrenando para ello si motivamos (o al menos no limitamos) su iniciativa.

Xavier Cruz

¿Cómo incentivar la emprendeduría? ¿Qué iniciativas proponen las personas que visitan este blog para sacar adelante nuevos proyectos? ¿Cuáles son vuestros proyectos? ¿Qué se necesita para llevarlos a cabo? Esperamos vuestras respuestas a estas preguntas y a las que puedan formular quienes están a ese lado de la pantalla. Gracias por vuestra participación.

 

Mesures per frenar el consum

El 9 de febrer de 2012, a la secció “La Contra” del diari La Vanguardia, sota el títol “Cal establir mesures per frenar el consum”, van entrevistar l’economista Tim Jackson.

Tim Jackson, professor de desenvolupament sostenible a la Universitat de Surrey, proposa un seguit de mesures per sortir de la crisi partint d’una profunda reflexió crítica sobre el sistema actual. Proposa mesures que van des de replantejar-se els objectius de les empreses fins a revaloritzar el sector dels serveis, des d’apujar els impostos sobre els recursos naturals i la contaminació fins a imposar restriccions sobre la publicitat, des de la redistribució de l’ocupació mitjançant la reducció d’hores laborals fins a reformar els sistemes financers.  Totes aquestes interessants idees s’enmarcarien en models anomenats de decreixement, emparentats als proposats, per exemple, per La Touche. Qüestionen, per tant, l’opinió que la prosperitat sigui inseparable del creixement: “la prosperitat té a veure amb la qualitat de la nostra vida i de les relacions, i l’economia s’hi ha d’adaptar” , “a banda d’acumular i consumir, no té res a veure amb prosperar, és insostenible financerament: de fet la crisi que ara vivim és la conseqüència d’aquest sistema insostenible”, ens diu Tim Jackson.

Aquest article el vaig llegir un dia abans de començar el tema de l’economia d’entreguerres i el Crac del 29 a classe d’Història del Món Contemporani. Vaig pensar que era perfecte per generar una reflexió a la classe entre l’alumnat de batxillerat. Realment, recomano que llegiu aquesta entrevista, així com el llibre del professor Jackson Prosperidad sin crecimiento: Economía para un planeta finito (publicat per l’editorial Icària) o, si més no, l’article que, pocs dies després de l’entrevista, va publicar el periodista Antonio Cerrillo sobre aquest mateix tema a La Vanguardia (“Una economía lenta para poner el planeta en forma”). Què hi penseu? Com creieu que pot ser un desenvolupament sostenible? Quines mesures es podrien prendre per frenar el consum?

Marta Navarro

Eliminació de la pobresa: utopia o conformisme?

Una alumna de 1r de batxillerat, Noelia Lorenzo Fernández, per obrir un debat, ens ha enviat el següent text amb l’ànim que tothom pugui llegir-lo i donar la seva opinió sobre l’eliminació de la pobresa:

Eliminació de la pobresa: utopia o conformisme?

Al meu parer, les diferències entre rics i pobres no són naturals. Tot i que els que defensen el contrari diguin que aquesta diferenciació ha existit sempre, no es així. Durant la prehistòria, no hi havia diferències perquè els homínids només posseïen el necessari per viure, per tant, aquestes diferències van sorgir a partir de l’obsessió de l’ésser humà per viure amb més coses de les que són necessàries.

La creació d’una societat igualitària com a utopia, és un altre argument molt utilitzat pels que creuen que la pobresa és inevitable. Però, en realitat, la creació d’una societat totalment igualitària ja va ser provada per Étienne Cabet, qui va dissenyar Icària, un país on s’acomplia el somni comunista d’una igualtat social completa, un projecte que va portar a terme amb algunes comunes a Amèrica. Si aquest somni de Cabet (com el de molts altres) no va tenir un gran èxit, és perquè els que tenen les riqueses i, per consegüent, el poder, no estan disposats a canviar el desigual sistema econòmic en el qual vivim: el capitalisme. Si hi ha països més pobres, és perquè els més rics s’han aprofitat dels seus recursos per obtenir el màxim benefici, que és la base del capitalisme.
Si cadascú busca el màxim benefici individual, mai aconseguirem trencar les barreres de la desigualtat, perquè tard o d’hora els nostres interessos individuals xocaran i tal i com està estructurada la nostra societat, quan això passa, són els més forts econòmicament els que trepitgen als més dèbils.

Com a conclusió, jo diría: Sí, podem acabar amb la pobresa. Per aconseguir-ho primer hem de desfer-nos del nostre conformisme, lluitar pel que ens correspon com a societat, no com a individus. Només si pensem de manera col·lectiva podem aconseguir formar una societat igualitària, sense rics ni pobres, sense classes socials, sense pensaments egoistes. Una societat on es tingui més consideració per les persones que per les coses materials. Aquesta és la veritable societat igualitària que comportaria l’eliminació de les diferències entre rics i pobres i la convivència en pau de tots individus que la formen, potser no amb masses riqueses materials, però amb la màxima realització espiritual i social.

Podem acabar amb la pobresa. Tu què en penses? ¿És una utopia voler acabar amb la pobresa? ¿No serà conformisme no voler fer-ho?