Quan vam llegir a Fòrum-Grama aquesta entrevista de Joan Tudela a Pere Ferreres, dos o tres amics, sense haver-ho comentat prèviament, vam tenir la mateixa idea: aquesta entrevista havia de publicar-se també a El blog del Puig. Recordàvem la lleialtat i l’interès periodístic amb què Pere Ferreres havia tractat sempre les notícies de l’institut i moltes de les persones que hem desfilat per les seves aules. Recordàvem els germans de Pere, també exalumnes del Puig com ell (la Rita, la Montse i el Jordi), i algunes de les persones de qui parla a l’entrevista relacionades amb el Puig directament o indirectament (Jaume López Egea, Javier María Díez de Ulzurrun, Juan Antonio Balsera, Josep Maria Roca, Antoni Fogué…. ). I teníem present així mateix la saviesa literària de Joan Tudela (“L’acte central de la literatura no és l’escriptura, no és l’edició: és la lectura. Per tant, l’actor principal no és l’autor, no és l’editor. Tampoc no és el crític literari. És el lector. Que consti de bon començament” , escriu al seu llibre Amb molt de gust). Per aquests motius i, sobretot, perquè sempre emociona veure un home com a Pere tan dedicat i amant de la seva professió, vam demanar i aconseguir la generosa autorització dels protagonistes de l’entrevista i de la directora de Fòrum-Grama (Odei A. Etxearte) per reproduir aquí, amb molt d’agraïment, aquesta entrevista que tant pot animar els joves del nostre institut a interessar-se pel periodisme, aquesta finestra des de la qual mirar l’ésser humà per conèixer millor el món on vivim.

Pere Ferreres: tota la vida, periodista

JOAN TUDELA

Temps era temps, les parelles es coneixien quan anaven a ballar. Així va ser com la protagonista de la novel·la La plaça del Diamant va conèixer en Quimet a Gràcia. Així va ser com el pare de l’entrevistat va conèixer la Quimeta a Sant Andreu. De fet, en Ferreres pare, que de jove era un noi molt ben plantat de Singuerlín, on havia d’anar a ballar és a Santa Coloma, però es va estimar més anar a Sant Andreu i gràcies a això existeixen en Pere Ferreres Serrano i els seus germans i germanes. L’entrevistat, doncs, és fill de Singuerlín i de Sant Andreu. La seva pàtria és el periodisme. La dona de la seva vida és la Conxita. Llicenciat en Periodisme a la UAB, s’ha dedicat més que res al periodisme esportiu. Ha treballat sobretot a TVE, però mai no ha renunciat al periodisme local; és natural que fos precisament ell el comissari de l’exposició sobre els cent anys de periodisme colomenc, que va acollir ara fa sis anys el Museu Torre Balldovina.

—L’art de l’entrevista: parlem-ne.
—N’he fet moltes, moltíssimes. A la premsa escrita, a la ràdio, a la televisió. I et diré com vaig descobrir el gènere de l’entrevista, que per mi és el més estimat de l’ofici. Jo era alumne de l’Institut Puig Castellar i escrivia a Grama articles d’esports i un bon dia em van dir “hauries de dur una entrevista pel mes que ve, d’esports”. I jo és clar pensava: “hauria de ser al jugador més destacat de la Gramenet, la primera institució esportiva de la ciutat”. Però tenia quinze anys i era tan tímid, això m’ha acompanyat sempre, jo sempre dic que el periodisme ha estat la millor teràpia per vèncer la timidesa, jo hagués estat molt poc sociable de no haver estat pel periodisme, i vaig pensar: si em vull dedicar al periodisme i m’han encarregat una entrevista no puc dir “és que no m’atreveixo a fer una entrevista a un jugador de la Gramenet”. I vaig dir-me: “doncs pensa algú que no et faci tanta por”. I a la classe hi havia Jaume López Egea, que ja era campió d’Espanya juvenil d’atletisme. I tampoc teníem a Santa Coloma gaires campions d’Espanya de res. Era company de classe. I un dia l’hi vaig dir: “Jaume, t’he de fer una entrevista per a Grama”. I ell: “d’acord, encantat”. Aquesta va ser la meva primera entrevista. I ja en aquell moment em va semblar que tenia molt de sentit fer entrevistes. De fet, jo soc un gran lector d’entrevistes i també m’ha agradat molt fer-ne.

—I com va néixer el teu vincle amb el periodisme?
—A través d’un altre company de classe del Puig Castellar: J. M. Díez de Ulzurrun. Va ser el qui em va obrir la porta de Grama. El meu pare duia a casa cada dia El Noticiero Universal i jo me’l llegia tot. I hi veia cròniques de Santa Coloma que deien “de nuestro corresponal J. M. Díez de Ulzurrun”. I un dia a classe, després de passar llista, l’hi vaig preguntar: “tu tens res a veure amb el corresponsal de El Ciero”. I jo em pensava que em diria “és el meu pare” o “és el meu tiet” i em diu “soc jo”. No m’ho podia creure! Ell va veure el meu interès com a lector del diari i també sabia que jo jugava a futbol amb el Singuerlín, i va lligar caps —aquest llegeix el diari amb interès i juga a futbol— i em va dir: escolta, ara el que fa esports a Grama ho deixa… i a Santa Coloma ningú volia fer esports.

—Aleshores el periodisme esportiu estava mal vist…
—I tant! Em van dir si podria fer cada mes una col·laboració d’esports a Grama i així vaig començar a publicar. També es veritat que a classe era dels que als dictats mai m’enxampaven amb cap falta d’ortografia, però és clar escriure i publicar a una revista era una cosa que em feia respecte, però vaig dir que sí. Escrivíem en castellà llavors, que era la llengua de l’aula a l’institut. Encara que a casa meva l’idioma que fèiem servir era el català i cap altre, però la formació inicial que vaig rebre era tota en castellà; va ser més endavant que vaig incorporar el català i com a periodista he anat alternant les dues llengües, tant als mitjans escrits com als parlats.

—Premsa escrita, ràdio, televisió: has viscut a fons els tres àmbits.
—Mira: jo, que ja t’he dit que era molt tímid, posar-me davant d’un micròfon a la ràdio… era molt pitjor que a la premsa escrita. Peris Vidal era el cap d’esports de Ràdio Barcelona, però també era el director de la Revista Barcelonista i a mi em va proposar d’escriure sobre les seccions del Barça a la Revista Barcelonista. I escrivia de bàsquet, d’handbol, de hoquei patins… a RB, que era una revista setmanal. I un dia ell mateix em va dir que posaven en marxa a Ràdio Barcelona un nou programa, que el dirigiria Àlex J. Botines, que per a mi era el gran referent del periodisme esportiu, jo escoltava José María García, però per allunyar-me el màxim possible d’ell, però en canvi llegia les cròniques espectaculars del Barça els dimarts, perquè els dilluns no sortien els diaris, que feia Botines al Diari de Barcelona, per intentar acostar-me cada vegada més a aquell model de periodisme, i quan em va dir és un programa que farem els diumenges de sis del matí a dos quarts de tres de la tarda que es dirà El dominguero, i necessitem algú d’esports, perquè la gent de la plantilla d’esports de Ràdio Barcelona, home!: llevar-se a les quatre de la matinada el diumenge tampoc no hi havia voluntaris, el meu àngel de la guarda m’ha guiat sempre, perquè si hi hagués hagut bufetades per fer la secció d’esports a El dominguero, a mi no m’haurien dit res mai, però em van proposar això i jo amb disset anys era a Ràdio Barcelona cada diumenge. Però passava molts nervis a la ràdio. Després van venir altres ràdios, incloent-hi Ràdio Gramenet i sobretot COM Ràdio, on tenia un programa propi d’entrevistes.

—Treballaves a diferents mitjans alhora…
—Sí. Aprofitava que jo era al Grup Mundo, llavors en plantilla al diari esportiu 4/2/4 i no en tenia prou; per tant, també publicava entrevistes a Mundo Diario i a Interviu. Jo ara em pregunto: com és que col·laborava a cinc llocs alhora? Jo crec que això ve perquè al meu pare, com que era el fill gran i pensava que m’havia de tutelar més que als altres, no li agradava gens que jo em dediqués al periodisme, pensava que no m’hi podria guanyar la vida, i em va dir: farem un pacte, ara hi ha oposicions a la Seguretat Social, et presentes, aproves i després demanes l’excedència i et dediques al periodisme, però sempre podràs tornar a aquesta feina com a administratiu. I ho vaig fer així. Durant tres anys, treballava als matins a l’ambulatori i la resta del temps el dedicava al periodisme. Sempre he pensat que si tenia moltes feines alhora era perquè si fallava una no em quedés sense feina.

—Malgrat que el futbol és l’esport rei, tu t’has dedicat més que res al bàsquet, oi?
—No creguis. Va ser accidental que m’hi vinculés, al bàsquet. El cap de la secció de bàsquet de 4/2/4 era Franco Pinotti, que també era el director de Nuevo Basket, i em va proposar de fer cada mes una entrevista a un jugador de bàsquet i durant anys la vaig fer. La secció es deia “Gigantes y enanos”, el títol no era meu, però es deia així: un mes un jugador alt i l’altre mes un jugador baixet. I l’any 83 Pinotti em va enviar a cobrir per a la revista un campionat júnior a Mallorca, a fer el resum del campionat i dues entrevistes, una al millor jugador espanyol júnior de l’època, que era Jordi Villacampa, i l’altra al millor jugador júnior de la resta del món, que era Pichi Campana, i quan soc allà a Palma un dia em truca Pere Barthe i em diu: tinc molt bones referències teves d’Emilio Pérez de Rozas, començarem un programa nou a TVE, vindries a treballar de redactor al programa, a fer reportatges?; jo seré el director i la presentadora serà Olga Viza, serà un programa setmanal. I vaig dir sí, encantat, tot i que em feia molta por, perquè mai m’havia plantejat de treballar a la televisió.

—Però hi vas entrar per la porta gran, a TVE.
—Sí, però jo pensava aquí hi seré un temps i prou, però el programa va durar anys, i l’any 87 ja vaig passar a ser de la plantilla de TVE i vaig anar sumant anys fins a la jubilació.

—Total, que l’empresa de la teva vida va acabar sent TVE.
—Sí, jo feia reportatges i ja és el que m’agradava, però un dia em van enviar a fer una retransmissió d’un partit de bàsquet, que d’entrada em feia molt de respecte, i pensava que seria una cosa provisional, però vaig acabar retransmetent més de mil partits de bàsquet.

—Més de mil!
—Sí. Això ho tinc clar. En català i en castellà. Durant molts anys, eh! Sempre a TVE.

—Mestres teus del periodisme, fora de l’àmbit local i comptats amb els dits d’una mà.
—En valoro la feina, però també la part humana. Àlex J. Botines, l’admirava molt. Emilio Pérez de Rozas. Franco Pinotti. Joaquim Maria Puyal. Amb tots aquests hi he treballat. I no he treballat amb ell, però l’he admirat molt, José Martí Gómez.

—Els esportistes més admirats, incloent-hi entrenadors.
—L’entrenador de bàsquet Aito García Reneses. Johan Cruyff segur. Joan Creus, gran jugador de bàsquet. El cubà Alberto Juantorena, un mite mundial de l’atletisme. I hi afegiria Emilio Butragueño. De Santa Coloma, els atletes Juan Antonio Balsera, Jaume López Egea i Encarna Escudero.

—Ara quatre paraules sobre els arrelaments locals. Comencem per Sant Andreu.
—Vaig arribar a ser soci infantil del Sant Andreu de futbol. El Sant Andreu era molt entranyable per a mi. Passava que la Gramenet era a regional preferent, i en canvi el Sant Andreu jugava a segona divisió i l’entrenador era Lluís Aloy Vidal, exjugador com a futbolista del Barça de Kubala, el Barça de les cinc copes, i en aquell moment entrenador del Sant Andreu. El meu pare em parlava molt del Lluís Aloy, eren amics de Santa Coloma. Em queia molt simpàtic el Sant Andreu. Els diumenges, quan els meus pares se n’anaven de cap de setmana a Sant Antoni de Calonge i jo em quedava a casa amb els meus avis, aleshores el partit era a les 11,45 i jo agafava l’autobús fins a la plaça Orfila i després anava caminant fins al camp, tenia quinze anys, tornava i llavors em trobava amb els canelons que havia preparat la meva àvia Rita.

—Santa Coloma de Gramenet.
—Sóc part del meu barri, de Singuerlín, i sóc la persona que sóc gràcies a ell. El barri m’ha ensenyat que cal perseguir tota oportunitat. Tot i que ara no visc a Singuerlín, Singuerlín viu en mi. Vivim temps incerts, però Santa Coloma sempre ha estat per a mi una ciutat fantàstica. La vida dels barris no s’ha perdut, afortunadament. Quina Santa Coloma vull? Doncs vull una Santa Coloma de gent amb dignitat, amb valors, treballadora, estudiant. No vull una ciutat de paràsits, de delinqüents multi reincidents, de vividors, de subvencionats per la cara.

—Les Corts.
—Hi vaig anar a viure quan em vaig casar. L’any 90. A prop de casa els pares de la meva dona. Em vaig trobar un barri que m’ha enamorat. M’hi trobo molt bé.

—Sant Cugat del Vallès.
—He treballat molts anys als afores de San Cugat, als estudis de TVE, però Sant Cugat mai no m’ha cridat l’atenció. De fet, em vaig jubilar fa quatre anys i no he tornat a trepitjar TVE ni penso tornar-hi. No s’ha de tornar al lloc del crim.

—Sant Antoni de Calonge i Palamós.
—Ara hi tenim la casa familiar, que ens l’hem quedat tres germans. Abans hi anava poc, però ara, jubilat, hi soc molt més. En gaudeixo molt. Ara hi passo una tercera part del temps de l’any.

—Política. Mai no has tingut carnet de partit, però sempre has sigut un home polititzat, malgrat ser un periodista d’esports, que per cert és una especialitat que amb els anys ha anat guanyant prestigi, però que quan tu vas començar tenia un prestigi baixíssim…
—Zero. Això ho explicava molt bé José María García, que al diari Pueblo, on ell treballava, deien: “el que no vale, pa deportes”. I això era extensiu a tot arreu, en aquella època.

—I això de fer de pregoner de la Festa Major, et va agradar?
—Sí i tant! Vaig dir: ja em puc morir tranquil. Per a un periodista tan de base com jo, arribar a la junta de govern del Col·legi de Periodistes i fer de pregoner a Santa Coloma, doncs sí, ja em puc morir tranquil. Dius que no he militat mai a cap partit i és veritat, però sempre he estat pròxim a l’espai socialista fins al punt que vaig ser al grup inicial de Ciutadans pel Canvi a Santa Coloma, que vam aconseguir que vingués Pasqual Maragall a Can Armengol a fer una presentació d’aquest grup que ell promovia.

—I després tenim la teva proximitat política amb dos notables socialistes locals, Antoni Fogué i Manuela de Madre.
—Sí. Jo em vinculo a la campanya de la Manuela al 87 i creo l’eslògan “Santa Coloma tiene nombre de mujer”.

—Parlem de la teva faceta de columnista. Fa més de dotze anys que publiques tots els mesos una columna a la contraportada d’El Mirall.net, revista per cert que s’edita des de fa més de vint anys, que aviat és dit, sempre amb Josep Maria Roca al capdavant. Podríem dir —oi?— que el columnisme en periodisme és una mica com l’autobiografia en literatura, una cosa que s’ha de fer a partir d’una certa edat.
—Efectivament, les meves columnes a Poble, a Ciutat, a L’Esquerra del Besòs eren molt diferents, diguem-ne que no eren madures.

—Finalment, ets tan periodista que els set llibres que has publicat són tots llibres periodístics, incloent-hi l’últim, de títol Tota la vida, que és un recull de columnes teves a El Mirall.net, les que a tu més t’agraden.
—Sí. És cert. Tots els meus llibres són periodístics. L’últim —Tota la vida— publica una seixantena de columnes, acompanyades d’un pròleg teu i un epíleg de Núria Parlon i un prefaci meu on reflexiono precisament sobre el columnisme.

Postdata personal. De l’entrevistat, Pere Ferreres, en puc dir tres coses. L’una és que hem coincidit com a periodistes a la revista Grama, al Grup Mundo, a TVE i a El Mirall.net. L’altra és que sempre que enraonem els dos filosofem i riem, tot alhora, és un costum que ens ve de l’època en què el duia a casa seva amb la meva vespa groga en acabar de matinada les reunions de Grama (el seu pare només el deixava venir si algú o altre el duia a casa en acabat). La tercera cosa a dir és que trobo que em va deixar molt ben retratat en poques paraules a la columna que em va dedicar l’any 2016, quan va escriure: “Una síntesi entre escepticisme i compromís. Així és l’amic Joan Tudela”. Em vaig sentir ben definit més que res perquè m’identifico amb una idea paradoxal de Jorge Semprún, l’escriptor que més admiro, i que fa així: “Saber que no hay nada que hacer y estar dispuesto a hacerlo”. Un bon lema per al món d’avui.