Me’n recordo/ Me acuerdo

I Remember/ Me’n recordo; Je me souviens/ Me acuerdo

Moltes vegades al llarg dels anys, a les classes de llengua castellana, per estimular l’ús de l’expressió escrita hem demanat als alumnes, entre altres exercicis i tècniques, que escrivissin tres o quatre records propis que havien de començar amb la mateixa fòrmula: Me acuerdo de….  I també que preguntessin a alguns familiars i amics pels seus records i que els transcrivissin després. No es tractava d’aplegar records que fossin necessàriament molt personals, els aclaríem; en aquest cas el més important era l’expressió, no tant el contingut del record. Volíem, sobretot, que els alumnes s’acostumessin a fer servir l’anàfora (un procediment retòric de repetició de paraules al començament de diferents enunciats consecutius), a recopilar records i a tractar d’expressar-los sòbriament, sense faltes d’ortografia i amb una certa precisió. Per trencar prejudicis, perquè ningú pensés que això era un divertiment sense sentit, els recordàvem que aquesta tècnica d’aplegar records  aparentment insignificants tenia il·lustres antecedents.

Efectivament, va ser l’artista Joe Brainard (1942-1994) qui va descobrir aquesta pauta i va omplir alguns llibres amb alguns dels seus records. Joe Brainard és un artista plàstic de l’escola de l’expressionisme nord-americà que pertany a una llarga tradició: la dels pintors que no es conformen amb expressar el seu món interior amb els seus quadres sinó que a més a més necessita la literatura per comunicar tot el que porta a dins seu.

El 1969, mentre llegia a Gertrude Stein, una escriptora molt interessada pels efectes que es poden provocar amb les repeticions de paraules, Brainard va tenir la idea d’escriure el llibre I Remember, recopilació de records tots els quals comencen amb les paraules “I Remember”. Segons explica el seu amic Ron Padgett a l’Epíleg de l’edició catalana de Me’n recordo (traducció de Màrius Serra), “l’originalitat de Joe Brainard procedia de la seva mirada tan fresca de mirar les coses. Era capaç de contemplar la complexitat més enllà dels prejudicis i extreure’n el més clar i obvi. No tenia cap interès per fer una autobiografia o unes memòries. En comptes d’això, simplement, va escriure més de mil entrades breus que comencen amb la paraula “Recordo”. El seu mètode té un aire infantil, i de fet a Joe (Brainard) li agradaven les coses que estaven lliures de les complicacions excessives, tan pròpies dels adults”.

Perquè es vegi el seu estil senzill, donem a continuació cinc d’aquests records de Brainard:

  • Recordo el primer dibuix que recordo haver fet. Era una núvia amb una cua molt llarga.
  • Recordo haver enterrat coses al terra pensant que algun dia algú s’enduria una gran sorpresa en trobar-les, però al cap de pocs dies jo mateix les desenterrava.
  • Recordo els cupons de descompte dels polos Popsicle. Les nines retallables Ballerina. I les guardioles en forma de porquet de fireta. L’única manera de treure’n els diners era posar-les de cap per avall i remenar-les amb força.
  • Recordo haver viscut situacions que, de cop i volta, percebia (recordava) que ja havia viscut abans: una “repetició” com un flaix.
  • Recordo aquelles vegades en les quals no sabies si et senties realment feliç o realment trist. (Ulls humits i el cor a cent.)

De fet, nosaltres havíem conegut l’obra de Brainard gràcies al Je me souviens de l’escriptor francès Georges Perec (1936-1982), publicat al 1978. Perec era un escriptor molt original i creatiu però no va tenir cap inconvenient a fer servir en francès la pauta que havia descobert i practicat en anglès Brainard. Tots dos sabien molt bé que amb aquests records més que parlar de si mateixos parlaven de tothom, perquè les persones de la mateixa generació acostumen a tenir records comuns (sobretot, els referits als àmbits culturals, històrics, artístics, etc.).  Al seu llibre Perec va recollir 480 anotacions (totes comencen per “Je me souviens”, és clar), que més que records personals són apunts, petites remembrances d’experiències i fets viscuts i sentits per la gent de la mateixa edat.

Veiem alguns exemples extrets de l’edició en castellà del llibre de Perec (traducció de Yolanda Morató):

  • Me acuerdo de que en “El libro de la selva”, Bagheera era la pantera, Mowgli, el muchacho, y los Bandar-logs, los monos (pero ¿cómo se llamaban el oso y la serpiente?).
  • Me acuerdo de los colmos: —¿Cuál es el colmo del miedo? —Retroceder ante un péndulo que avanza. —¿Cuál es el colmo de un peluquero? —Rizar el rizo y hablar del peluquín.
  • Me acuerdo de que tenía una linterna con una empuñadura que hacía que pareciese un revólver.
  • Me acuerdo de que en tercero me pasé más de quince días dibujando un mapa de la Roma antigua.
  • Me acuerdo de la alegría que me entraba cuando, teniendo que hacer una traducción del latín, encontraba en el Gaffiot la traducción de una frase completa.

Com hem pogut comprovar als exemples seleccionats de Brainard i de Perec, per practicar aquest joc literari no cal tenir un estil molt recargolat, com tampoc és necessari que els records siguin molt íntims ni rebuscats. Professors, alumnes, famílies, amics del Puig… tots podem contribuir amb els nostres records, per petits que siguin, a fer un gran recull colectiu, tal com en altres moments ja havien fet altres persones vinculades al nostre institut (veure records publicats a la nostra pàgina web i també els comentaris sobre una conferència de Màrius Serra). La primera part de cada record ja la tenim: “Recordo que…” o “Me acuerdo de que…”. Només falta el més interessant, la vostra part, el contingut… Moltes gràcies per la vostra col·laboració.

 

Algo que he aprendido

A veces, los profesores, tratando de desarrollar en nuestros alumnos el conocimiento de las emociones y de estimular en ellos la práctica del autoanálisis (“Conócete a ti mismo”), les pedimos que nos escriban sus nociones de felicidad, miedo, envidia, empatía, etc. Muchas de sus definiciones nos sorprenden por su gracia, por su sensibilidad o por su ingenio, y nos llevan a tratar de salvarlas y a publicarlas en revistas escolares, recopilaciones de ejercicios, blogs, etc. Así nació, por ejemplo, A Child’s View of Happiness (edición española: La felicidad según los niños, Ediciones 29, Barcelona, 1980).

A modo de ejemplo, he aquí algunas de las nociones recogidas en ese librito:

  • La felicidad es estarse en la cama en las tristes mañanas de niebla. (Adrian, 10 años)
  • La felicidad es comer una manzana. La felicidad es comer dulces. La felicidad es comer. (Elaine Frost, 10 años)
  • La felicidad es aporrear yo a mi hermana con una almohada. (Michael Deennett, 9 años)
  • La felicidad es ver a un gatito andar por primera vez. (Andrea White, 10 años)

Esta tendencia de recoger por escrito en forma de listas los descubrimientos propios o ajenos y, en general, lo que vamos observando y aprendiendo de la vida no es nueva, pero sí inagotable, y, aparte de placentera, nos puede ser muy útil. Una muestra reciente la tenemos en Vive y pásalo. Personas de 5 a 95 años comparten lo que han descubierto sobre la vida, el amor y otras cosas (editorial Plataforma, Barcelona, 2013).

Según nos cuenta en la introducción H. Jackson Brown, el compilador de estas ocurrencias o lecciones de vida, el día que cumplió cincuenta y un años se asignó “la tarea de anotar algunas de las cosas importantes que más de medio siglo de vida le había enseñado”. Poco después, algunos amigos y conocidos fueron sumándose al proyecto, y así fue reuniendo las respuestas de personas de diferentes edades (niños, adolescentes, jóvenes, adultos y ancianos) y descubriendo que “la sabiduría no tiene edad y que la verdad es la verdad venga de donde venga”.

Para que quienes leen este blog se hagan una idea, aquí damos algunas de las lecciones para la vida reunidas en este libro:

  • He aprendido que si esparces los guisantes por todo el plato, parece que hayas comido más. (6 años)
  • He aprendido que no deberías dejar pasar ni un solo día sin hacer que otra persona se sienta bien. (26 años)
  • He aprendido que una buena manera de ahorrar es estar demasiado ocupada para ir de compras. (88 años)
  • He aprendido que cuanto más respeto tengo por mis padres, más respeto tienen ellos por mí. (17 años)
  • He aprendido que no le debes decir nunca a tu hermano pequeño que no piensas hacer lo que vuestra madre te ha pedido que hagas. (12 años)
  • He aprendido que el amor no es algo que uno busque, sino algo que uno da. (36 años)
  • He aprendido que mucha gente tira la toalla justo cuando está a punto de conseguir lo que quiere. (48 años)
  • He aprendido que cuando un amigo lo está pasando mal, lo mejor que puedes hacer es escucharle. (13 años)
  • He aprendido que si me meto en líos en el colegio, en casa me montan un lío. (11 años)
  • He aprendido que lo importante no es lo que te ocurre, sino lo que haces con lo que te ocurre. (10 años)
  • He aprendido que cuando las cosas se ponen fáciles es fácil dejar de esforzarse. (53 años)
  • He aprendido que todavía hay ciertas cosas que no tengo claras. (91 años)

Como podemos ver, no todas las frases tienen la misma chispa; algunas son más previsibles que otras (cuenta la edad, es verdad, y la experiencia, la personalidad, la inteligencia verbal…), pero, como es sabido, en la variedad está el gusto. El caso es que, después de leer estos ejemplos, cualquiera de nosotros podría contestar a la pregunta: “Y tú, ¿qué has aprendido de la vida?” Así que, anímate y mándanos tu respuesta: date al menos la satisfacción de compartir con los demás algo de lo que tú has aprendido.

 

Pasión por las listas

Cuando visitéis la exposición Antes del Diluvio. Mesopotamia 3500-2100 a.C. (CaixaFòrum, del 30 de noviembre de 2012 al 24 de febrero de 2013), deteneos un momento —aunque vuestra impaciencia trate de dispersaros por tantas maravillas como iréis descubriendo— ante la vitrina donde se guarda la tablilla de arcilla, pequeña y delicada (no olvidéis que una tablilla de escritura cuneiforme tenía que caber en la mano de quien escribía, no podía ser mayor), que contiene la lista de los reyes sumerios.

Comprobaréis entonces, por si lo hubierais olvidado, que la pasión por las listas es ciertamente milenaria. Recordemos, por ejemplo, la lista de las dinastías faraónicas, que vimos recientemente en el Museo Egipcio. O las de la Biblia, entre las que tenemos la de los patriarcas bíblicos, la de los diez mandamientos, la de las doce tribus de Israel, etc.

Aprenderse de memoria algunas de estas y  otras listas formaba parte de la rutina de los escolares de otros tiempos. Por ejemplo, para los escolares españoles de los años oscuros del franquismo no era rara la exigencia de memorizar la lista de los treinta y tres reyes godos:

Ataúlfo (410-415).
Sigérico (415).
Walia (415-418).
Teodorico I (418-451).
Turismundo (451-453).
Teodorico II (453-466).
Eurico (466-484).
Alarico II (484-507).
Gesaleico (507-510).
Amalarico (510-534).
Theudis (534-548).
Theudiselo (548-549).
Agila (549-555).
Atanagildo (555-567).
Liuva I (56 7-571).
Leovigildo (571/72-586).
Recaredo (586-601).
Liuva II (601-603).
Witérico (603-610).
Gundemaro (610-612).
Sisebuto (612-621).
Recaredo II (621).
Suínthila (621-631).
Sisenando (631-636).
Chíntila (636-639).
Tulga (639-642).
Chindasvinto (642-653).
Recesvinto (653-672).
Wamba (672-680).
Ervigio (680-687).
Égica (687-702).
Witiza (702-710).
Rodrigo (710-711).

…Pero algunos manuales, más piadosos, los resumían en los cuatro más destacados: Ataúlfo, Recaredo, Wamba y Don Rodrigo.

Y vosotros diréis: ¿Cómo aprenderse tantos nombres de memoria? Por una parte, eran otros tiempos, en los que se daba mucha importancia a la memorización; por otra, ¿no os sabéis muchos de vosotros la alineación del Barça para el partido de este domingo y el dorsal de cada jugador?

Valdés (1)
Adriano (21)
Piqué (3)
Puyol (5)
Jordi Alba (18)
Sergio Busquets (16)
Xavi (6)
Cesc (4)
Pedro (17)
Iniesta (8)
Messi (10)
Villa (7)

Para quienes no gusten de estas listas con tantos nombres, la dama Sei Shônagon, una escritora japonesa del siglo X, tiene las listas que se necesiten en El libro de la almohada: enumeraciones de las cosas que no le gustan, de las que le encantan, de las que le molestan, de las que le parecen poéticas, etc. Por ejemplo, en su lista de cosas agradables cita, entre otras, las siguientes:

  • Encontrar muchos libros con relatos que no haya leído.
  • Conseguir el segundo volumen de una historia cuya primera parte me había gustado.
  • Recoger los pedazos de una carta que alguien ha roto y advertir que muchos de ellos encajan.
  • Que les suceda algo bueno a las personas que amo.
  • Etcétera.

Pero no vayamos tan lejos para encontrar listas. Vayamos hasta la nevera de casa y leamos la lista de la compra que aparece debajo de un imán. O, más literario, rebusquemos en la mochila el libro que hemos leído recientemente en clase, El curioso incidente del perro a medianoche, de Mark Haddon. No os será difícil recordar que a su protagonista, Christopher Boone —que aborrece las imprecisiones— le fascinan las listas. La primera que nos proporciona en el libro enumera lo que Mark lleva en sus bolsillos cuando lo conducen a comisaría:

1. Una navaja del ejército suizo con 13 accesorios, entre ellos unos alicates, una sierra, un mondadientes y unas pinzas.
2. Un trozo de cordel.
3. Una pieza de rompecabezas de madera.
4. Tres bolitas de comida de rata para Toby, mi rata.
5. 1,47 libras (compuestas por una moneda de 1 libra, una moneda de 20 peniques, dos monedas de 10 peniques, una moneda de 5 peniques y una moneda de 2 peniques).
6. Un clip sujetapapeles rojo.
7. Una llave de la puerta de casa.

Por cierto que esta afición por las listas Christopher Boone la comparte con otro personaje que conocéis bien, Harry Potter.  Recordaréis que, en Harry Potter y la piedra filosofal, de J. K. Rowling, cuando Hagrid acompaña a Harry al callejón Diagon para comprar lo que necesita para el primer día de clase en el colegio Hogwarts, leen esta lista:

UNIFORME
Los alumnos de primer año necesitarán:
—Tres túnicas sencillas de trabajo (negras).
—Un sombrero puntiagudo (negro) para uso diario.
—Un par de guantes protectores (piel de dragón o semejante).
—Una capa de invierno (negra, con broches plateados).
(Todas las prendas de los alumnos deben llevar etiquetas con su nombre.)

LIBROS
Todos los alumnos deben tener un ejemplar de los siguientes libros:
El libro reglamentario de hechizos (clase 1), Miranda Goshawk.
Una historia de la magia, Bathilda Bagshot.
Teoría mágica, Adalbert Waffling.
Guía de transformación para principiantes, Emeric Switch.
Mil hierbas mágicas y hongos, Phyllida Spore.
Filtros y pociones mágicas, Arsenius Jigger.
Animales fantásticos y dónde encontrarlos, Newt Scamander.
Las Fuerzas Oscuras. Una guía para la autoprotección, Quentin Trimble.

RESTO DEL EQUIPO
1 varita.
1 caldero (peltre, medida 2).
1 juego de redomas de vidrio o cristal.
1 telescopio.
1 balanza de latón.
Los alumnos también pueden traer una lechuza, un gato o un sapo. [SE RECUERDA A LOS PADRES QUE A LOS ALUMNOS DE PRIMER AÑO NO SE LES PERMITE TENER ESCOBAS PROPIAS.]

Esta lista de materiales es bastante diferente de la que preparasteis vosotros en septiembre, poco antes de empezar las clases, es verdad. De hecho, cada lista es útil para unas circunstancias determinadas. Para las circunstancias de ahora, para cumplir con el ritual de enviar comentarios al blog, no es necesario que enviéis vuestra lista de cantantes favoritos, ni la clasificación de los equipos de la liga de fútbol; basta con que escribáis una lista con cinco cosas que os gusten y con otras cinco que os disgusten. Así, además de practicar este apasionante juego de ordenar y clasificar las cosas, nos conoceremos todos un poco mejor. Gracias por vuestro interés.

Vivir los sueños

En el instituto tenemos una pequeña  joya, la sala de teatro, de la que disfrutamos durante todo el año con una gran variedad de espectáculos.

La semana pasada tuvimos de nuevo la oportunidad de acomodarnos en las butacas para deleitarnos con una versión de Don Quijote de la Mancha.  Al finalizar la representación, una voz que salía de entre las butacas preguntó a quienes interpretaban la obra que por qué moría  Don Quijote. Como siempre, los interrogantes más interesantes los lanza el alumnado, y además este interrogante me pareció que tenía alguna inflexión de queja. No hay mayor halago para unos actores que conseguir que el público se enamore de sus personajes y no quiera que finalice nunca su ilusión.

A pesar  de nuestros deseos de continuar cabalgando junto a Rocinante, se encendieron unos focos, salimos de nuestro ensueño, se apagaron otros, y volvimos a la realidad… con alguna resistencia, porque ¿por qué muere Don Quijote? Don Quijote muere  por ser coherente con su decisión —más quisieran para sí muchos cuerdos—, y para seguir viviendo en la distancia que separa a Aldonza Lorenzo de Dulcinea del Toboso. Don Quijote es capaz de renunciar a las aventuras caballerescas con Sancho Panza pero no está dispuesto a resignarse a que la realidad sea menos bella de lo que él la ve. Don Quijote es un personaje entrañable, valiente e inconformista, que no sólo se atrevió a soñar sino que quiso vivir sus sueños. ¿Y vosotros con qué soñáis? ¿Cómo es vuestro mundo ideal? ¿En qué clase de heroínas y héroes os convertiríais si pudierais? ¿Dónde iríais? ¿Con quién? ¿Qué haríais? Os invito a que soñéis y a que escribáis vuestros sueños, pero si además  alguien se anima a vivirlos, cuidado con los Sansones Carrasco y los rebaños de ovejas.

Vanessa Bolancel

Abans que acabi el curs…

Al febrer de 2011, un colla d’amics de Nova Orleans va decidir de posar en marxa al seu barri un experiment. Van agafar el mur d’una casa abandonada i el van cobrir amb guix. Després, van pintar en fileres la frase “Before I die I want to _______” i van deixar al costat algunes caixes de guixos.

El dia següent, en tornar al lloc dels fets, van trobar que veïns i passejants, de manera espontània, havien acceptat el repte d’omplir els buits amb les seves aspiracions personals i de compartir-les amb els altres. Pocs mesos després, aquest experiment es va repetir a altres ciutats d’Amèrica del Nord (Washington, Nova York, Vancouver, Santa Cruz…), i finalment a la resta del planeta. Avui, altres murs semblants han aparegut a més d’una vintena de països i en més de 10 llengües distintes. Podeu conèixer la història sencera a la seva pàgina: http://beforeidie.cc.

Enguany, al 2n curs d’Administració i Finances vam començar el curs volent també afegir-nos a la iniciativa. Tot i així, la idea d’expressar les nostres aspiracions abans de morir ens semblava poc concreta i massa grisa. Així que, inspirats per la manera en què un institut holandès li havia pegat la volta (http://www.centralparkoffice.com/graduate/), vam decidir de canviar la frase.

“Abans que acabi el curs vull _______” ens permetria ajudar els nostres estudiants a fixar-se uns objectius a curt termini, i obria les portes a poder fer un seguiment de com gestionaven les seves metes. Només caldria esperar uns pocs mesos per poder-les contrastar amb la realitat. I tant si poden arribar a complir-les com si no, esperem de tot plegat poder aprendre’n alguna cosa.

Vam substituir el guix per un mural perquè no està la cosa per grans despeses; i sobretot, perquè així és com ho van triar ells. També van voler que quedés penjat al passadís en comptes de tancar-lo a la classe, perquè la participació quedés oberta per tothom al centre. Amb un pressupost de menys de 20 € (retoladors inclosos) i l’ajuda del Santi, de manteniment, que es va oferir per donar-nos un cop de mà, farà cosa d’un mes vam aconseguir penjar-lo.

Al Puig vam estar molt més ràpids que els ianquis, i quan vam arribar a la tarda següent, ja s’havien omplert gairebé les 92 línies que haviem deixat disponibles i fins i tot  es començaven a aprofitar els costats i els espais intermitjos. Havia escrit gent de tots els cursos de grau superior, dels de grau mitjà, de batxillerat i d’algun curs de la ESO. Encara ens va donar temps a alguns professors a escriure-hi també.
Les propostes us podeu imaginar que són de tots els colors i pelatge, com els alumnes que poblen el nostre centre. Però el principal és que vam poder desitjar i escriure i, sobretot, ho vam poder compartir. Llegint-les amb atenció, fins i tot diria que més d’un (de fet, molts) s’hi va parar a pensar.

La mala notícia és que el tauler ja és ple, i que al no ser de guix, ja no podem esborrar-lo i fer espai per més gent.

Les bones són que vam fer moltes fotos, com aquestes d’acompanyament que hem volgut ensenyar-vos, i que ja estem pensant si els que estiguin al curs vinent el repetiran de nou (engrescats com estem amb el PILE, ja ens faria il·lusió de poder fer-lo en anglès!). I el millor de tot és que aquí mateix, als comentaris del bloc del Puig, el podem continuar encara que sigui de manera virtual.

Abans que acabi el curs vull…

Marcos Alcocer

Qüestionari Proust

El famós Qüestionari Proust no era de Proust. No l’havia inventat ell, Marcel Proust (1871-1922), sinó —i és una altra curiositat en relació a aquest qüestionari— Jenny i Laura Marx, filles de Karl Marx (1818-1883), l’autor de El Capital, “com una mena de joc familiar de sobretaula”, diu Lluís Permanyer (43 respostes catalanes al qüestionari Proust, Edicions Proa, Barcelona, 1967). Que per què es diu, aleshores, Qüestionari Proust i no Qüestionari Marx? Potser perquè la versió del qüestionari que va contestar Karl Marx a Londres en anglès (no en alemany) als requeriments de les seves filles era més curta (18 preguntes) que la versió, més arrodonida (31 preguntes), que va circular després pels salons de Paris i que va contestar dues vegades (primer als catorze anys, després, per corregir algunes de les seves respostes, als vint), l’autor de A la recerca del temps perdut. Potser perquè el qüestionari s’associa més fàcilment a la imatge d’un artista francès com Proust que a la d’un filòsof alemany com Marx. O potser per la perspicàcia d’algunes de les respostes proustianes,  no se sap. En qualsevol cas, per justícia històrica, nosaltres donarem més a baix com a respostes a aquests qüestionaris totes dues, la de Karl Marx i la de Marcel Proust (recollides al llibre de Permanyer), com a mostres de dos grans personatges que van acceptar sometre’s a aquest joc. Abans, però, ens agradaria plantejar una breu reflexió sobre l’art de fer preguntes.
Fa uns anys vam assistir a una conferència d’una escriptora nord-americana a una facultat universitària de Barcelona. Al col·loqui, en acabar la conferència —que tractava sobre feminisme i el que després s’ha acabat dient estudis culturals—, una jove del públic li va plantejar una pregunta a l’autora sobre la presència de les minories ètniques a la cultura universitària dels EE.UU. i la discriminació positiva (cap als afroamericans, cap a les dones, etc.), i la conferenciant li va dir que no acostumava a respondre a les preguntes impertinents. En aquell moment algunes persones del públic vam pensar el mateix: què és més important, l’art de les preguntes o l’art de les respostes? És veritat que és un art saber fer preguntes interessants i pertinents; el repte és, però, donar una resposta intel·ligent sempre, tant a una pregunta absurda o ingènua com a un pregunta intel·ligent.
Hi ha gent que pot considerar frívoles les preguntes del Qüestionari Proust. Altres, però, consideraran que les preguntes són sempre un pretext per veure com se’n surt la persona preguntada. Les d’aquest qüestionari “són preguntes que, d’entrada, fan la impressió d’inofensives, i, si en fóssim els destinataris, ens afanyaríem a contestar-les sense pensar-nos-hi massa”, diu Joan Fuster al pròleg del llibre de Lluís Permanyer abans d’avisar-nos, però, que si contestem de qualsevol manera a les preguntes, amb la convicció d’estar jugant, correm el risc de caure en la trampa, perquè “parlant ens traïm. No importa de què parlem: per una escletxa o altra, en cada mot deixarem anar algun indici delator”. Quins indicis delators? Els indicis de com som de debò, de què pensem en el fons de la nostra consciència. Un altre escriptor francès, André Gide, deia que no hi ha res de més profund que la pell. Si això fos veritat (no ho sabem), jugant a contestar el qüestionari Proust estaríem mostrant la superfície de la nostra ànima però també el més profund del que som.

I, sense més preàmbuls, aquí teniu el qüestionari (les preguntes van en primera persona, com adreçades per un mateix a la pròpia consciència). Si no us fa nosa, copieu-lo, contesteu-lo, enganxeu-lo  i envieu-lo com a resposta d’aquesta entrada… si més no, perquè a aquest joc tothom hi guanya. Gràcies per la vostra col·laboració.

Còpia del quadern amb les respostes manuscrites de Proust

Qüestionari Proust
1. El principal tret del meu caràcter?
2. La qualitat que prefereixo en un home?
3. La qualitat que prefereixo en una dona?
4. Allò que més estimo en els meus amics?
5. El meu principal defecte?
6. La meva ocupació preferida?
7. El meu somni de benestar?
8. Quina fòra la meva pitjor desgràcia?
9. Què voldria ser?
10. On desitjaria viure?
11. Quin color prefereixo?
12. Quina flor prefereixo?
13. Quin ocell prefereixo?
14. Els meus autors preferits en prosa?
15. Els poetes preferits?
16. Els herois de ficció?
17. Les meves heroïnes de ficció favorites?
18. Els meus compositors favorits?
19. Els pintors predilectes?
20. Els meus herois de la vida real?
21. Les meves heroïnes històriques?
22. Els noms que prefereixo?
23. Què detesto més que res?
24. Quins caràcters històrics menyspreo més?
25. Quin fet militar admiro més?
26. Quina reforma admiro més?
27. Quins dons naturals voldria tenir?
28. Com m’agradaria morir?
29. Estat present del meu esperit?
30. Fets que m’inspiren més indulgència?
31. El meu lema?

Personatges

Alguns alumnes ens han demanat obrir una entrada al blog per poder dir quin personatge admiren. Es referien segurament a personatges famosos, a personatges actuals, del món de l’espectacle (músics, actors de cinema…) i de l’esport (futbolistes, tennistes…). Potser, però, no tothom tingui algun personatge d’actualitat  com a  objecte de la seva admiración; potser alguns, si parlessin de personatges dignes d’admiració, parlarien de personatges històrics o, en tot cas, no vinculats al món de l’espectacle (hi ha molts joves que admiren, per exemple, el treball o les idees dels activistes de Greenpace, del Che Guevara, de la Mare Teresa de Calcuta, de Richard Stallman, de Steve Jobs, de Jane Goodall, etc.). En qualsevol cas, és estrany no sentir admiració per altres persones: bé pels qui han fet una obra excepcional, singular, transcendent, sigui en el camp que sigui (ciència, societat, història, esport, art, etc.), bé pels qui tenen una personalitat molt destacada o capacitats o habilitats especials, etc.

En tot cas, deixem que siguin ells, els joves, quins ens expliquin quins personatges admiren i, sobretot, per què. Després, ja en parlarem.

Parlem d’esports

Quin esport practiques? Què és més important: guanyar o participar? Creus que si no fas esport és com si ja haguessis perdut? Què és el que més t’agrada de l’esport? Quin és el teu esportista favorit? …

Per què no ens expliques les teves experiències esportives, les teves emocions, els teus gusts i els teus disguts amb els esports? De futbol, bàsquet, atletisme, natació… de qualsevol esport ens pots parlar en aquesta secció. A veure qui comença…

Quina música…?

Quina música no et cansaries mai de sentir? Quina és la teva música preferida? Quina és, diries, la música de la teva ànima? Creus que cada música té el seu moment i que cada moment té la seva música?…Quina música o quin ritme hi posaries a aquest moment de la teva vida? Tu tens la paraula…

Quina sèrie de TV…?

Quina sèrie de TV recordes amb més de gust després dels anys? A un article publicat fa poc (27 de setembre de 2011) a El País, “La vida en serie”, l’escriptor Enrique Lynch analitzava un dels nous hàbits culturals: veure sèries de TV. Deia ell que “invertimos una enorme cantidad de tiempo conviviendo con los personajes y sus mundos de ficción para paliar la incomunicación y el aislamiento”… Tu què en penses?  Hi estàs d’acord?

Penses que estem incomunicats i aillats i que per això veiem les sèries? En tot cas, per què no ens parles de la sèrie de TV que més t’hagi agradat?