I Remember/ Me’n recordo; Je me souviens/ Me acuerdo
Moltes vegades al llarg dels anys, a les classes de llengua castellana, per estimular l’ús de l’expressió escrita hem demanat als alumnes, entre altres exercicis i tècniques, que escrivissin tres o quatre records propis que havien de començar amb la mateixa fòrmula: Me acuerdo de…. I també que preguntessin a alguns familiars i amics pels seus records i que els transcrivissin després. No es tractava d’aplegar records que fossin necessàriament molt personals, els aclaríem; en aquest cas el més important era l’expressió, no tant el contingut del record. Volíem, sobretot, que els alumnes s’acostumessin a fer servir l’anàfora (un procediment retòric de repetició de paraules al començament de diferents enunciats consecutius), a recopilar records i a tractar d’expressar-los sòbriament, sense faltes d’ortografia i amb una certa precisió. Per trencar prejudicis, perquè ningú pensés que això era un divertiment sense sentit, els recordàvem que aquesta tècnica d’aplegar records aparentment insignificants tenia il·lustres antecedents.
Efectivament, va ser l’artista Joe Brainard (1942-1994) qui va descobrir aquesta pauta i va omplir alguns llibres amb alguns dels seus records. Joe Brainard és un artista plàstic de l’escola de l’expressionisme nord-americà que pertany a una llarga tradició: la dels pintors que no es conformen amb expressar el seu món interior amb els seus quadres sinó que a més a més necessita la literatura per comunicar tot el que porta a dins seu.
El 1969, mentre llegia a Gertrude Stein, una escriptora molt interessada pels efectes que es poden provocar amb les repeticions de paraules, Brainard va tenir la idea d’escriure el llibre I Remember, recopilació de records tots els quals comencen amb les paraules “I Remember”. Segons explica el seu amic Ron Padgett a l’Epíleg de l’edició catalana de Me’n recordo (traducció de Màrius Serra), “l’originalitat de Joe Brainard procedia de la seva mirada tan fresca de mirar les coses. Era capaç de contemplar la complexitat més enllà dels prejudicis i extreure’n el més clar i obvi. No tenia cap interès per fer una autobiografia o unes memòries. En comptes d’això, simplement, va escriure més de mil entrades breus que comencen amb la paraula “Recordo”. El seu mètode té un aire infantil, i de fet a Joe (Brainard) li agradaven les coses que estaven lliures de les complicacions excessives, tan pròpies dels adults”.
Perquè es vegi el seu estil senzill, donem a continuació cinc d’aquests records de Brainard:
- Recordo el primer dibuix que recordo haver fet. Era una núvia amb una cua molt llarga.
- Recordo haver enterrat coses al terra pensant que algun dia algú s’enduria una gran sorpresa en trobar-les, però al cap de pocs dies jo mateix les desenterrava.
- Recordo els cupons de descompte dels polos Popsicle. Les nines retallables Ballerina. I les guardioles en forma de porquet de fireta. L’única manera de treure’n els diners era posar-les de cap per avall i remenar-les amb força.
- Recordo haver viscut situacions que, de cop i volta, percebia (recordava) que ja havia viscut abans: una “repetició” com un flaix.
- Recordo aquelles vegades en les quals no sabies si et senties realment feliç o realment trist. (Ulls humits i el cor a cent.)
De fet, nosaltres havíem conegut l’obra de Brainard gràcies al Je me souviens de l’escriptor francès Georges Perec (1936-1982), publicat al 1978. Perec era un escriptor molt original i creatiu però no va tenir cap inconvenient a fer servir en francès la pauta que havia descobert i practicat en anglès Brainard. Tots dos sabien molt bé que amb aquests records més que parlar de si mateixos parlaven de tothom, perquè les persones de la mateixa generació acostumen a tenir records comuns (sobretot, els referits als àmbits culturals, històrics, artístics, etc.). Al seu llibre Perec va recollir 480 anotacions (totes comencen per “Je me souviens”, és clar), que més que records personals són apunts, petites remembrances d’experiències i fets viscuts i sentits per la gent de la mateixa edat.
Veiem alguns exemples extrets de l’edició en castellà del llibre de Perec (traducció de Yolanda Morató):
- Me acuerdo de que en “El libro de la selva”, Bagheera era la pantera, Mowgli, el muchacho, y los Bandar-logs, los monos (pero ¿cómo se llamaban el oso y la serpiente?).
- Me acuerdo de los colmos: —¿Cuál es el colmo del miedo? —Retroceder ante un péndulo que avanza. —¿Cuál es el colmo de un peluquero? —Rizar el rizo y hablar del peluquín.
- Me acuerdo de que tenía una linterna con una empuñadura que hacía que pareciese un revólver.
- Me acuerdo de que en tercero me pasé más de quince días dibujando un mapa de la Roma antigua.
- Me acuerdo de la alegría que me entraba cuando, teniendo que hacer una traducción del latín, encontraba en el Gaffiot la traducción de una frase completa.
Com hem pogut comprovar als exemples seleccionats de Brainard i de Perec, per practicar aquest joc literari no cal tenir un estil molt recargolat, com tampoc és necessari que els records siguin molt íntims ni rebuscats. Professors, alumnes, famílies, amics del Puig… tots podem contribuir amb els nostres records, per petits que siguin, a fer un gran recull colectiu, tal com en altres moments ja havien fet altres persones vinculades al nostre institut (veure records publicats a la nostra pàgina web i també els comentaris sobre una conferència de Màrius Serra). La primera part de cada record ja la tenim: “Recordo que…” o “Me acuerdo de que…”. Només falta el més interessant, la vostra part, el contingut… Moltes gràcies per la vostra col·laboració.
