Festival de Nadal

Si déiem ahir que el teatre al Puig Castellar ha donat molts fruits pel seu arrelament, ara  parlarem  d’un altre ritus clàssic de la vida al nostre institut, molt popular perquè implica una participació molt nombrosa de l’alumnat i perquè marca la fi del primer trimestre: el festival de Nadal, una altra escola de convivència, de creativitat i d’aprenentatge artístic, musical, coreogràfic i interpretatiu.

Efectivament, abans d’ahir, divendres, 21 de desembre, els de 1r de batxillerat van organitzar i presentar el festival de Nadal sota la coordinació de la professora Belinda León i la participació d’alumnes dels diferents grups i nivells (des de 1r d’ESO a batxillerat). Hi van fer dues funcions, una al matí, per l’alumnat, el professorat del centre… i els antics alumnes que senten la crida de la nostàlgia i volen saludar els amics i veure com ho fan els seus antics companys, i una altra a la tarda, per familiars i amics. El fil conductor de les diferents actuacions —l’argument, diguem-ne, de l’espectacle— era en aquest cas els preparatius de la festa de Cap d’Any, motiu pel qual la funció va culminar amb dotze alumnes de 1r de batxillerat sobre l’escenari que simbolitzaven les 12 campanades de la mitjanit del dia 31 de desembre i donaven la benvinguda a l’any 2013.

Entre els diferents números, aquest any dominaven la interpretació de cançons a viva veu (algunes balades melòdiques, altres rockeres, més mogudes, també, però, de rap), els jocs de sombres, les coreografies i balls de grups (reggaetton, hip hop…), sense que poguessin faltar les imitacions (la de Michael Jackson, per exemple) ni les peces de música clàssica (tocades amb la flauta travessera).

Com que tots els assistents es van divertir de valent, encoratgem ara tot l’alumnat perquè ens doni la seva opinió sobre les diferents actuacions i els moments més emocionants i divertits d’aquesta festa de tanta tradició al nostre centre. Esperem des d’avui els vostres comentaris!

Les quatre estacions

El passat 7 de novembre, una orquestra de cambra, l’Orquestra de Girona, va interpretar Les quatre estacions de Vivaldi a la sala d’actes del nostre institut, davant els alumnes de 1r, 3r i els de 4t d’ESO que fan l’optativa de música. L’orquestra estava formada per cinc instruments de corda: dos violins, dues violes i un violoncel.

A Antonio Vivaldi (Venècia, 1678; Viena, 1741), músic (violinista) i compositor del Barroc, els seus coetanis el coneixien pel malnom de il prette rosso (el sacerdot pèl-roig), per la seva professió i pel color del seu cabell. Vivaldi és, probablement, un dels compositors més populars del món, com ho demostra el fet que els seus quatre concerts per a violí més coneguts, Les quatre estacions, siguin l’obra més vegades enregistrada en disc de la història de la música clàssica, malgrat que al seu temps, a la seva mort, com a conseqüència del rebuig que havien tingut a Itàlia alguns dels seus plantejaments més innovadors sobre l’òpera, va caure en l’oblit i el seu nom ni tant sol apareix en els llibres de música de l’época.
La seva obra és molt àmplia i variada: va escriure 770 peces musicals, entre les quals destaquen molts dels 477 concerts i algunes de les 46 òperes (per exemple, Orlando furioso). Respecte als concerts de Les quatre estacions, composats el 1723, formarien part d’un conjunt de dotze concerts titulats Il cimento dell’armonia e dell’inventione (Assaig entre l’armonia i la invenció), i es diuen així per fer referència a les quatres estacions de l’any. Tenen els quatre concerts una estructura semblant; estan dividits en tres moviments (un moviment ràpid, un altre lent i un altre ràpid), i, pel seu caràcter descriptiu, a mida que els sentim, anem pensant en diversos estats d’ànim i en imatges i sons de la natura propis dels canvis de cada estació.

Al concert de Primavera, per exemple, ens sembla reconèixer el cant dels ocells, el so de l’aigua brollant de la font, el soroll de la pluja d’abril, els lladrucs d’un gos… i, sobretot, una sensació d’alegria, de claredat i felicitat; al d’Estiu, sentim el cant del cucut, de les tórtores i de la cadernera… però també els trons de les tempestes seques d’aquesta estació, i el xiuxeig dels insectes i borinots; al de Tardor, es distingeixen els sons dels corns dels caçadors i els lladrucs dels seus gossos que s’endinsen pel bosc… , i al de l’Hivern, domina la sensació de foscor i sentim la fredor, el soroll de la pluja que cau insistentment, el crepitar de la llar de foc i el rumor del vent que fa moure i cruixir les portes de fusta. De fet, Vivaldi, que volia arribar a un públic molt ampli amb la seva música,  per facilitar l’enteniment de Les quatre estacions va escriure quatre sonets per acompanyar la seva interpretació i fer més explícites les sensacions de cada época de l’any, com podem veure en aquest cas:

LA PRIMAVERA

Giunt’ è la Primavera e festosetti
La Salutan gl’ Augei con lieto canto,
E i fonti allo Spirar de’ Zeffiretti
Con dolce mormorio Scorrono intanto:

Vengon’ coprendo l’ aer di nero amanto
E Lampi, e tuoni ad annuntiarla eletti
Indi tacendo questi, gl’ Augelletti;
Tornan’ di nuovo al lor canoro incanto:

E quindi sul fiorito ameno prato
Al caro mormorio di fronde e piante
Dorme ‘l Caprar col fido can’ à lato.

Di pastoral Zampogna al suon festante
Danzan Ninfe e Pastor nel tetto amato
Di primavera all’ apparir brillante.

…Una traducció castellana d’aquest sonet la va fer el poeta cubà David Cherician:

LA PRIMAVERA
Llegó la primavera y de contento
las aves la saludan con su canto,
y las fuentes al son del blanco viento
con dulce murmurar fluyen en tanto.

El aire cubren con su negro manto
truenos, rayos, heraldos de su adviento,
y acallándolos luego, aves sin cuento
tornan de nuevo a su canoro encanto.

Y así sobre el florido ameno prado
entre plantas y fronda murmurante
duerme el pastor con su fiel perro al lado.

De pastoral zampoña al son chispeante
danzan ninfa y pastor bajo el techado
de primavera al irrumpir brillante.

Quant al concert de l’altre dia al nostre institut, tal com expliquen al seu web els organitzadors, membres de la companyia Atot, és un espectacle didàctic “concebut com un monòleg del protagonista, que és el mateix compositor al final de la seva vida i un cop retirat del món musical, que s’alterna amb les intervencions de l’orquestra que il·lustra els pensaments i les idees de Vivaldi i interpreta cada un dels moviments dels 4 concerts”.

Abans d’acabar l’espectacle, l’actor que fa el paper d’Antonio Vivaldi ens diu al seu monòleg: “Sabeu, fa molt temps, vaig escriure quatre concerts sobre les estacions de l’any. Van tenir molt d’èxit, perquè a la gent li feia gràcia sentir el parrupeig d’una tórtora o els refilets d’una cadernera o el so d’un cucut, i això els portava cap a l’estiu, que és quan aquests ocells més s’escolten. Ara aquests concerts encara agraden, però la gent no hi sent el que jo hi vaig posar. O no l’escolten bé, o potser no saben que els cucuts nien a l’estiu. Potser no tenen ni idea del que és una cadernera o una tórtora, i encara menys com canten. Però ara vosaltres ja sabreu què hi vaig posar, jo, a dins de Les quatre estacions. Espero que, si les escolteu de nou, sabreu retrobar-les i descobrir-hi encara més coses”.

…I són precisament aquestes coses i sensacions descobertes a aquesta audició per part del públic que va assistir-hi les que nosaltres voldríem ara llegir a aquesta pàgina. Que cadascú digui la seva. Gràcies per la vostra col·laboració.

Octet de veus a capella

Avui, 9 de març de 2012, a la sala d’actes del nostre institut, hem pogut veure i sentir un concert molt especial (Octet de veus a capella) a càrrec del grup Cor de Teatre. Un concert especial perquè Cor de Teatre no és exactament, malgrat el seu nom, un grup de teatre, com tampoc és un grup vocal, sinó les dues coses al mateix temps. Si ens demanessin què hem vist podríem dir que hem vist un espectacle de teatre musical.

Cor de Teatre ha interpretat, sense partitures, un repertori polifònic amb una gestualitat i una expressivitat corporal pròpies del llenguatge teatral. El repertori ha estat molt variat: han interpretat des de peces del Renaixement (Eco d’Orlando di Lasso): i de la música clàssica (Bach, Mozart, Satie) fins a altres de la música pop (Beatles, Rolling Stones, Jimi Hendrix), més el Masterprice de Paul Drayton, que ve a ser un interessant resum de la música occidental, i a més, han fet servir un recurs teatral: el fil argumental, una història que combina humor, sàtira i paròdia (hi ha un moment molt divertit en què les actrius cantants es disputen intervenir, que és una veritable paròdia del vedettisme).

El fil argumental potser hagi recordat Se suspende la función, obra molt coneguda per l’alumnat de 1r, 2n i 3r del nostre institut (i pels usuaris d’aquest blog). Efectivament, en el concert d’avui els tramoistes van portant a l’escenari mobiliari, cadires plegables, faristols, etc., perquè s’està preparant un concert a càrrec d’una famosa orquestra, però com que no hi han arribat encara els músics, aquests tramoistes —quatre homes i quatre dones— van gesticulant i entonant com si ells mateixos toquessin instruments musicals. Els recursos vocàlics, rítmics i gestuals que fan servir són variats, sorprenents i carregats de comicitat. Cor de Teatre sap treure gran partit musical i rítmic de diferents objectes —les cadires que es pleguen i despleguen, una bossa de plàstic transparent que van arrugant i estirant, un rollo de cinta adhesiva, els tubs acanalats de plàstic vermell de les canalitzacions, les ampolles de vidre…—, però també sentit escènic teatral d’altres —de les ulleres, de les suposades partitures, dels faristols, etc.—, fins al punt de crear amb aquests objectes gags còmics que poden recordar Buster Keaton o El Tricicle. En conjunt, l’obra transmet humor, aire fresc, amor a la música, a la poesia dels escenaris i un ventall d’impressions positives. És difícil treure’s el somriure de la cara i dels ulls durant el temps de la representació. Segur que els nostres alumnes han gaudit i han après: han vist que, de vegades, al llenguatge teatral i musical menys és més: perquè es poden transmetre moltes emocions sense paraules i sense instruments musicals, nomès amb les veus, el cos, el ritme i la gestualitat.

Després de l’espectacle, el grup ha contestat molt amablement les preguntes que han fet els espectadors, alumnat i professorat (si vols saber més d’aquest grup has de saber que intervindrà al Teatre Sagarra de Santa Coloma el 19 de maig amb la seva obra Operetta i, en tot cas, pots visitar la seva pàgina quan vulguis), però com que, per qüestió de temps, no tothom podia plantejar preguntes, ara les plantegem nosaltres perquè qualsevol persona pugui respondre i dir la seva: Què t’ha semblat aquest concert? Quina peça t’ha agradat més? Què ha estat el més original d’aquesta audició? Creus que aquesta música comunica alegria i ganes de viure, de compartir les coses i de treballar en equip? Raona les teves respostes o explica’ns les teves impressions i t’ho agrairem. Gràcies… de tot cor.

Instruments ancestrals

El passat 10 de novembre de 2011, el músic argentí Pablo Nahual va protagonitzar a la sala d’actes del nostre institut, l’Institut Puig Castellar, una sessió de música ètnica llatinoamericana davant de l’alumnat d’ESO. A més d’interpretar diverses peces, ens va parlar de l’origen de la música i ens va mostrar diferents instruments musicals de sorprenent qualitat artesana i d’una potent i variada sonoritat. Respecte a l’origen de la música, va explicar que els homes primitius, en sentir el cant dels ocells, van voler representar les seves melodies amb la pròpia veu i van originar el més antic dels instruments musicals, la veu humana. I en veure que aquest so natural era rítmic com l’aigua del riu que baixa de les muntanyes saltant per les pedres i com el vent que bufa i mou les fulles dels arbres, el van acompanyar de cops de diferents materials (branques, pedres, mandibules de cavalls, carbasses, beines…) i van descobrir així la música rítmica i la dansa. En un primer moment, aquesta música es feia servir als rituals màgics, segons va dir; després, però, el seu ús es va estendre a altres moments i pràctiques festives. Ens va mostrar com exemple dels instruments ancestrals llatinoamericans més primitius una pifilca, flauta típica del sud d’Argentina que fa una sola nota amb una alçada definida i que es continua utilitzant en algunes festes populars dels països andins.

Aquests instruments i altres semblants de canya van evolucionar quan els indígenes van comprovar que les canyes feien sons diferents segons la seva llargària (aquest seria l’origen de les escales musicals).

Al llarg de tota la sessió, que va resultar molt didàctica i animada, Pablo Nahual va continuar il·lustrant les seves explicacions amb històries mítiques i demostracions pràctiques de com sonaven els diferents instruments tradicionals que ens mostrava: sicus, quenas, tarcas, pincuyos, erquenchos, trompas, charangos, etc.

Com que hi vam veure que els assistents a l’audició s’ho passaven d’allò del més bé al mateix temps que aprenien i coneixien una part de la gran riquessa musical dels pobles llatinoamericans, els convidem ara que ens enviïn al blog les seves impressions i els seus comentaris. A veure qui s’anima primer.

Quina música…?

Quina música no et cansaries mai de sentir? Quina és la teva música preferida? Quina és, diries, la música de la teva ànima? Creus que cada música té el seu moment i que cada moment té la seva música?…Quina música o quin ritme hi posaries a aquest moment de la teva vida? Tu tens la paraula…